Esgrafiats lleidatans ( 3 ).

A la primera entrada dedicada als esgrafiats lleidatans el protagonista principal fou per l'obra del 1.931 de Francesc Canyellas i Balagueró, posterior a la rehabilitació de l'edifici de la Paeria del 1.929. Aquest monumental esgrafiat noucentista és el més conegut de la ciutat, però Lleida pot presumir d'altres esgrafiats noucentistes als que avui donarem un cop d'ull.

Si la joia de la corona embelleix la Plaça de la Paeria a molt pocs metres, als Porxos de Baix, ens espera la Casa Clavera. El nom de l'edifici recorda la farmàcia que hi hagué als baixos, per això el déu romà de la medicina, Esculapi, està representat dins d'un octàgon central, en aquest esgrafiat del 1.931.

Però l'esgrafiat del xamfrà que "mira" a la plaça de Sant Joan no és l'únic de l'edifici. Hi ha esgrafiats en plafons, sanefes que emmarquen balcons i a les llindes.

Aquests esgrafiats foren restaurats l'any 1.995 respectant els pigments originals blanc de calç i mangra. Els mateixos motius geomètrics que emmarquen els plafons del xamfrà, els trobem al marc dels sis balcons de la façana. A les llindes dels balcons del primer i tercer pis hi ha altres motius geomètrics. L'esgrafiat és obra de Ramon Argilés, Francisco Clavera Armenteros i un esgrafiador de Barcelona del que no sabem el nom.

Cal anar a la Rambla d'Aragó per gaudir dels esgrafiats que llueix orgullós l'Antic edifici de Maternitat, obra d'Agapit Lamarca inaugurada l'any 1.865. Els esgrafiats són posteriors, concretament del 1.941, quan es restaurà el gran edifici per cicatritzar les ferides patides durant els bombardejos de la Guerra Civil.

Dibuixats per l'arquitecte provincial Ignasi de Villalonga inspirant-se clarament en els de l'Escola Ramon Llull de Barcelona, un edifici noucentista de Josep Goday Casals construït entre 1.911 i 1.929, són obra de l'estucador Joan Marco Farré. Part de les finestres del pis superior es van eliminar per situar els plafons esgrafiats. Emmarcats per dues sanefes, hi ha quatre amb representació de quatre àngels i dos amb un crater amb decoració floral.

Els quatre àngels porten objectes diversos: un corn de l'abundància, una cinta onejant, una garlanda de flors i, un pom de flors i una cinta. Recordeu que un crater és un vas grec de grans dimensions on es barrejava l'aigua i el vi...

Passegem fins a la confluència dels carrers Comerç i Alcalde Fuster, al costat de Correus, on ens espera una gran desconeguda del lleidatans, la Casa Vila, un edifici d'estil d'historicisme classicista del 1.929.

Per veure els seus esgrafiats cal alçar la mirada i observar atentament l'element arquitectònic que domina el xamfrà, una llanterna sobre un cúpula amb funcions de tribuna.

L'esgrafiat de la Casa Vila, amb ocre i blanc, és una gran sanefa de circells que ressegueix la façana per sota de la cornisa.

Si entrem a l'edifici, al portal i a l'escala hi ha un arrimador d'estuc amb una sanefa esgrafiada amb decoració de flors i fulles d'acant. Però aquest esgrafiat està repintat amb esmalt i costa apreciar la seva bellesa.

A pocs metres, a la plaça de la Pau, ens espera la Delegació del Govern; un edifici projectat l'any 1.955 per l'arquitecte Lluís Domènech Torres net del gran arquitecte modernista  Lluís Domènech i Montaner.Nomenat arquitecte municipal de Lleida l'any 1.946 dissenyà bona part de la Lleida de la postguerra.

A l'edifici d'estil neoclàssic podem veure sota la cornisa una sèrie de plafons esgrafiats amb formes geomètriques, entre les cartel·les de pedra que la sostenen. Hi ha plafons quadrats i rectangulars.
Una curiositat, Lluís Domènech Torres fou l'encarregat l'any 1.957 de fer "el pare" del drac que acompanya als gegants, lo Marraco. Substituí a l'anterior que pesava molt i costava moure pels carrers de la ciutat.  Va il·lusionar a la gent de Lleida fins al 1.992, després de ser reconstruït integrament perquè la riuada del 1.982 en va deixar en molt mal estat. Lo Marraco actual, és del 1.993, obra de Joan Miró Oró. Penseu que aquesta tradició lleidatana apareix documentada per primera vegada l'any 1.551...

Anem ara al carrer del Carme número 56 on s'edificà l'església del Carme, obra de Josep Argilés i Bifet, que substituïa a l'antic edifici enderrocat l'any 1.954. Els esgrafiats són del 1.959 i es poden observar detalladament perquè estan molt a prop dels nostres ulls. El més senzill és un filacteri - una cinta amb un text que actua d'amulet- que envolta una escultura de pedra de la Verge del Carme.

El segon esgrafiat decora la superfície que sobresurt de la façana que es correspon a l'absis de l'església. Representa l'escut de l'ordre de carmelites descalços.

Per acabar l'entrada dedicada als esgrafiats noucentistes tornem a la plaça de la Paeria, punt on hem començat la passejada, per donar un cop d'ull a l'edifici de l'antiga Banca Llorens. No us trenqueu la closca buscant per la façana els esgrafiats...

Cal entrar-hi per contemplar l'arrimador estucat al foc que li dóna un acabat semblant al marbre. A la part superior hi ha l'esgrafiat amb una decoració d'ones. Si pugeu els sis pisos per l'escala de marbre, aquest esgrafiat us acompanyarà tota l'estona.

Cal descansar una mica després de passejar llargament per la ciutat. Recupereu forces perquè encara ens queda una estrada en la que descobrirem més esgrafiats lleidatans.
Atentament.
Senyor i.

Cases singulars de Lleida ( 30 ).

Recordeu que a l'entrada anterior dedicada a les cases singulars de Lleida, després de gaudir de l'antiga Banca Llorens vàrem aturar-nos a la Plaça de la Pau per observar la poc coneguda Casa Balius, que a la propera fotografia està flanquejada a l'esquerra per un edifici de nova construcció i a la dreta pels blocs del 1.945 d'estil historicista amb elements neoclàssics dels arquitectes Francisco Clavera Armenteros, Gabino Lagarriga i José Rodríquez.

Com podeu veure, un petit frontó corona l'edifici construït l'any 1.930. Observar atentament aquest senzill element arquitectònic ens donarà una pista de l'ofici que acollia la Casa Balius...

Al centre del frontó hi ha el cap d'un nen sobre el podem llegir les inicials AR. No apareix la B de Balius perquè les que tenien el negoci eren les dones... Repartides per la resta del frontó veureu esculpides diferents eines: un mall, una pala, una regadora, una roda dentada, un martell i unes tenalles. Ja podeu suposar el negoci que acollia aquest edifici.

Però aquest és un dels dos frontons de la Casa Balius. Per contemplar atentament l'altre ens cal anar a la plaça Sant Joan. Enfilem el carrer santa Marta, que a la fotografia següent està flanquejat per dos edificis historicistes, els blocs de l'esquerra són del 1.945 i l'edifici de la dreta és del 1.949. Al fons podeu apreciar una part de l'església de sant Joan i el campanar de la Seu Vella.

Quan arribem al carrer sant Joan girem a l'esquerra i anem pels porxos amb arcs de mig punt fins a la plaça. Abans de la Guerra Civil aquest espai estava ocupat per dos petits carrers: el carrer de la Pilota i el carrer de la Estoreria. La zona s'enderrocà després de la guerra i es millorà la comunicació entre les places de sant Joan i de la Sal.

La propera fotografia fa molts anys que la tinc. Estava a casa dels meus padrins que vivien a la plaça de sant Joan. Darrere hi ha un segell amb aquest text: Laboratorio Fotográfico Montserratino. Plaza España 14-3º Lérida. A la dreta podeu veure com s'estaven construint aquests blocs.

Pujo a l'estructura que ens recorda que a sota hi ha l'absis de l'antiga església de Sant Joan hi faig la propera fotografia de la façana de la Casa Balius que mira a la plaça, que com podeu veure també està coronada per un frontó.

L'edifici té planta baixa i cinc pisos. Per salvar el desnivell, a la part que dóna a l'Avinguda de Francesc Macià, hi ha un soterrani. Del primer al cinquè pis tenim a esquerra i dreta els balcons amb les seves baranes de ferro forjat.

Al centre de la façana, del primer al quart pis el protagonisme és per les tribunes, que al cinquè pis es transformen en una balconada amb la seva balustrada.

L'edifici està coronat per un frontó gairebé idéntic al de la façana que mira al riu Segre, amb una balustrada a dreta i esquerra, Al centre del frontó tornem a veure el cap sobre el que hi ha les inicials del marit ( AR), recordeu que les Balius eren les dones. Les eines estan en un ordre diferent i no hi ha la regadora però apareix una falç...

Els dos frontons "ens parlen" del negoci vinculat al món de la ferreteria que hi hagué a la planta baixa, estic parlant de l'antiga ferreteria Balius que també era armeria.

A més a més de petits negocis, als pisos de la Casa Balius hi ha despatxos professionals i consultes. Gràcies a la gentilesa del Pedro, puc mostrar-vos la plaça de la Pau - on hem començat l'entrada d'avui- vista des del costat del frontó que observa al Segre.

S'acaba la descoberta de la Casa Balius. Abans de marxar-ne donem un cop d'ull a la planta baixa. On actualment hi ha la botiga culinarium, hi hagué l'antiga ferreteria.

Entrem als porxos dels blocs del 1.945 del carrer sant Joan, amb els seus arcs de mig punt. Aquest edifici, amb elements estilístics clàssics i tractaments monumentalistes a l'Avinguda de Francesc Macià, està declarat Bé Cultural d'Interès Local.

A pocs metres, concretament al número divuit de la Plaça de la Sal trobem la ferreteria Balius. La relació amb l'antiga ferreteria Balius de la Plaça de sant Joan cal buscar-la tres generacions enrere perquè les propietàries de les dues ferreteries Balius eren cosines. Recordeu que el negoci de ferreteria d'aquesta família s'inicià per dones. Actualment el propietari, tercera generació de ferreters, no té el cognom Balius.

Tornem al carrer santa Marta per baixar fins l'Avinguda de Francesc Macià i passejar per la Rambla de Ferran on ens està esperant la propera casa singular lleidatanà per mostrar-nos la seva bellesa.
Atentament.
Senyor i

El Museu Nacional d'Escòcia ( i 3 ).

Després de gaudir virtualment de la proposta museística del Royal Museum, entrem al Museu d'Escòcia. La unió d'aquests dos museus és el National Museum of Scotland. Dos edificis amb propostes arquitectòniques molt diferents. El primer, un edifici victorià inaugural l'any 1.861; i el que avui visitarem- obra dels arquitectes Benson & Forsyth- s'inaugurà l'any 1.998.

Passejant-hi gaudirem de la seva arquitectura amb formes geomètriques inspirades en Le Corbusier. L'edifici està revestit de gres daurat de Moray, un homenatge a la geologia del nord d'Escòcia. El museu acull les col·lecciona del Museu Nacional d'Antiguitats d'Escòcia i els objectes escocesos que hi havia al Royal Museum. A l'esquerra del gran vestíbul comença la proposta expositiva, començarem aquí el viatge al Regne dels escocesos.

Per les diferents sales podem conèixer Escòcia des de l'època paleolítica fins als nostres dies. Les sis plantes us permetran descobrir el camí recorregut per Escòcia fins a convertir-se en una gran nació. Observant les vitrines et preguntes com podien moure amb agilitat les grans espases...

En una de les sales que ens expliquen la formació del Regne d'Escòcia trobareu una rèplica del monument funerari de Maria I d'Escòcia, coneguda com Maria Stuart, que també fou reina d'Anglaterra, d'Irlanda i reina consort de França. Fou coronada reina d'Escòcia quan només tenia nou mesos...

Reina amb una tràgica i curta vida plena de canvis polítics, socials i religiosos. Enviduà tres vegades, passà divuit anys presonera i morí decapitada per ordre d'Isabel I d'Anglaterra.

El monument funerari original està a l'Abadia de Westminster i és una obra inacabada de l'escultor anglès Cornelius Cure. El seu fill William finalitza la delicada escultura.

Deixem a la reina i ens apropem a la vitrina on podem gaudir d'una arpa celta, clàrsach en gaèlic-escocès- coneguda com Lamont Harp i datada al segle XV. Aquestes arpes triangulars eren tradicionals a Bretanys, Irlanda, Escòcia i Gal·les.

L'arpa Lamont va ser lliurada a la família Robertson com part d'un dot matrimonial. De 95 centímetres d'alçària i 45,5 centímetres d'amplària està poc decorada si la comparem amb les altres dues arpes cèltiques medievals que es conserven.

Les altres dues arpes són la Queen Mary Arp, també exposada al Museu Nacional d'Escòcia, i l'arpa de Brian Boru, que diuen que pertanyia al Ard Rí ( gran rei ) Brian Boru que regna entre els anys 1.002 i 1.014. Això és impossible perquè l'arpa és de finals del segle XIV, però respectem les tradicions dels irlandesos que afirmen que era del seu rei. La podeu veure al Trinity College de Dublín com vàrem fer al blog amb l'entrada " The Long Room".

Hi ha moltíssimes més peces que ens ajuden a endinsar-nos en la història d'Escòcia, però per tancat la visita al museu ens aturarem en uns objectes molt curiosos dels que presumien els propietaris dels castells i grans mansions escoceses. Malgrat la seva arquitectura defensiva, aquestes edificacions tenien uns jardins molt ben planificats en els que hi havia uns fantàstics rellotges de sol esculpits en pedra. Eren molt populars i senyalaven el temps local i el d'altres ciutats del món.

A la fotografia anterior i a la següent podeu observar el de Cantray al comtat d'Inverness-shire, el més gran  però el menys poblat d'Escòcia. Té tretze rellotges que ens mostren l'hora de tretze ciutats del món. A la fotografia anterior podeu veure els que marquen l'hora de Nàpols, Siracusa, Bengala i París. A la part esquerra de la propera fotografia podeu veure el d'Esmirna. És un rellotge del segle XVI donat per EM. Davidson de Cantray.

 

Les dues properes fotografies són del de la casa Carberry del consell de Midiothian, un rellotge del segle XVI que també conté tretze rellotges diferents. A la propera fotografia podeu veure set gnòmons que corresponen a set dels rellotges. Recordeu que en els rellotges de sol l'ombra del gnòmon ens marca l'hora.

Una mena de capitell amb dues cares femenines suporta  la majoria dels rellotges, però com podeu comprovar a la fotografia següent, altres rellotges estan al mateix "capitell" a esquerra i dreta de les cares.

Per acabar dues fotografies d'un fascinant rellotge de sol amb base octogonal. A la primera, en el que es veu frontalment, podeu veure deu rellotges...

Si l'observem lateralment encara descobrirem tres rellotges més. I encara falten els de la dreta i del darrere. Els gnòmons d'aquest rellotge estan trencats.

Deixem el Museu d'Escòcia amb la seva moderna arquitectura que contrasta amb les peces que hi estan exposades. Una combinació que resulta molt interessant.

Continuem passejant per Edinburgh, una ciutat que convida a descobrir-la i gaudir-la intensament. Una visita imprescindible si us agrada viatjar.
Atentament.
Senyor i

La Casa de Fusta ( i 2 ).

Si a la primera entrada dedicada a la Casa de Fusta del carrer Cavallers donàrem un cop d'ull a la història d'aquest racó de Lleida, a la d'avui ens centrarem en la construcció d'aquest edifici de fusta de sis plantes que l'any 2.013 era el més alt de l'Estat. Obra de l'arquitecte lleidatà Ramon Llobera Serentill, els seus acabats no recorden el material protagonista de la casa: la fusta. L'edifici d'una planta que està a l'esquerra, també de fusta, és posterior.

Els seguidors del blog sabeu que les fotografies que acompanyen les entrades són, gairebé sempre, meves. Però avui, exceptuant l'anterior i l'última, són del Ramon Llobera que, gentilment m'ha autoritzat a publicar-les. Gràcies Ramon.

L'edifici és una iniciativa de l'Entitat Municipal d'Urbanisme de Lleida. Un projecte que es basa en l'eficiència energètica, l'estalvi de recursos i el mínim impacte possible al construir-lo. Tota una lliçó d'arquitectura sostenible. A les fotografies anterior i següent podeu veure la primera planta i la caixa de l'ascensor.

La casa està feta amb panell contralaminat de fusta de pi o d'avet procedent d'explotacions certificades amb rigoroses garanties ambientals. A la propera fotografia podeu observar com un dels operaris puja un dels grans panells amb la grua.

Aquests panells massissos estan tallats com les peces d'un trencaclosques, que els operaris encaixen per fer la casa. S'empren per murs, escales, lloses i la caixa de l'ascensor.
L'edifici es va muntar amb molt poc temps: una setmana per planta, això significa que l'estructura principal s'acabà en cinc setmanes. La fotografia següent el protagonisme és per un operari enfeinat en el muntatge. Darrere seu l'observa el campanar de la Seu Vella, que en aquell moment l'estaven restaurant.

Les façanes les van muntar en tres dies, el cargolat i les fixacions en quatre i les escales i els acabats en una setmana. Un clar estalvi de temps i recursos. Penseu que tot ho van muntar quatre operaris de l'empresa alterMATERIA pionera en l'ús de la fusta contralaminada. Els panells estan fabricats a Àustria per KLM, que els exporta a tot el món.

A les fotografies anterior i següent podeu veure l'estructura de la Casa de Fusta abans d'aplicar-li una monocapa transpirable que no ens deixa veure des de l'exterior el principal material emprat per construir-la.

Una sola caldera de biomassa de 60 Kw és l'encarregada del subministrament tèrmic de tot l'edifici mitjançant terra radiant que podeu veure a la propera fotografia.

Al proper vídeo d'alterMATERIA podeu gaudir en menys de dos minuts del muntatge de la Casa de Fusta que acarona l'edifici on nasqué l'Enric Granados...

    Els nou apartaments, entre 47 i 60 metres quadrats, estan destinats a lloguer social que va dels 250 als 350 euros mensuals. La qualificació energètica, que és el resultat del càlcul de consum d'energia necessari per satisfer la demanda energètica, és màxima: A. Els edificis es qualifiquen emprant set primeres lletres de l'abecedari que val de la G ( els menys eficients ), a la A ( els més eficients ). A la fotografia següent del vestíbul podeu apreciar el sostre de fusta.

Els panells de fusta contralaminada tenen un tractament contra la humitat i també han estat tractats amb un biocida que garanteix que no el puguin atacar els tèrmits. També al sostre de la cuina llueix la fusta.

Quan s'acabà l'obra, l'octubre del 2.013, el cost del metre quadrat va ser de 940 euros. L'únic formigó que es va emprar el trobem al semisoterrani.

Sortim de la Casa de Fusta per baixar uns metres pel carrer Cavallers on ens espera una construcció, també de fusta, posterior a l'edifici del Ramon Llobera Serentill, que coneixerem detalladament en una propera entrada.

Atentament.

Senyor i