L'Abadia d'Holyrood.

Després de visitar virtualment el nou parlament d'Escòcia, nomes ens cal passejar uns pocs metres més per The Royal Mile, la via principal de la ciutat vella, per arribar al Palau d'Holyrood la residència dels reis i reines d'Escòcia des del segle XV.

Cada estiu la reina Elizabeth II passa una setmana en aquest palau que fou  reconstruït entre 1.671 i 1.679 després de ser destruït per un incendi. El palau es pot visitar exceptuant les estances on resideixen els membres de la família reial.

Si ens girem quan estem a  la porta del palau podrem observar al centre del pati la Forecourt fountain, una rèplica dels segle XIX de la font del segle XVI del palau de Linlitgow. A l'esquerra de la fotografia, darrere del mur podeu veure el nou parlament d'Escòcia.

La porta d'entrada a palau llueix un magnífic escut d'armes que empraren els monarques escocesos fins al 1.603. Sota l'escut podeu llegir el lema d'Escòcia NEMO ME IMPUNE LACESSIT ( Ningú m'ofèn impunement ).

Durant la visita a Palau no es poden fer fotografies, per això si el voleu veure us proposo clicar en el proper enllaç: Royal Collection Trust. Al sortir-ne trobem les ruïnes de l'Abadia agustina de Holyrood, construïda l'any 1.128 per ordre del rei David I d'Escòcia.

Una llegenda explica que el rei David I tingué dificultats caçant en aquests boscos i gràcies a un cérvol que tenia una creu il·luminada entre les banyes, es va salvar. Llavors prometé construir una església en aquell lloc...

Si ens fixem en l'etimologia del nom de l'abadia, Holyrood, "rood" és una paraula antiga que significa "la creu del crucifix de Jesucrist". Holyrood significa Santa Creu.

L'abadia ha viscut una història agitada. Aquí es van celebrar coronacions reials i cerimònies matrimonials, però també ha patit molts atacs en temps de guerra. En aquestes ruïnes que contemplem es van coronar Jaume II d'Escòcia ( 1.437 ), Margarida Tudor ( 1.504), Maria de Guise ( 1.540 ), Anna de Dinamarca ( 1.590 ) i Carles I d'Escòcia, Irlanda i Anglaterra ( 1.633 ).

L'any 1.544 durant la guerra anglo-escocesa l'abadia fou saquejada. Jaume II d'Anglaterra i VII d'Escòcia establí un col·legi de jesuïtes a Holyrood i al maig de 1.688 va fer que l'abadia acollís una capella catòlica per als cavallers de l'Ordre del Card. Un petit plafó informatiu de benvinguda ens ajuda a imaginar-nos com era l'abadia i ens explica breument la seva història.

Roger Griffit l'any 1.852 va fer el següent dibuix que representa la Capella Reial de l'abadia d'Holyrood durant el regant de Jaume VII d'Escòcia . Font: Danie, William S ( 1.852 ), Història de l'Abadia i Palau d'Holyrood Edinburgh. Duncan Anderson pàgines 123-124.

Recordeu que el passat mes d'octubre, a l'entrada " L' Ordre del Card ", vàrem visitar la Catedral de Saint Giles d'Edinburgh que acull The Thistle Chapel ( la Capella del Card ), d'estil neogòtic, construïda els primers anys del segle XX i finalitzada l'any 1.911.

Al novembre de 1.688 Guillem III d'Anglaterra i II d'Escòcia derrocà a Jaume VII d'Escòcia en el marc de la Revolució Gloriosa. L'església i la cripta reial de l'abadia foren saquejades.

Llavors la Canongate Kirk, una congregació de l'església d'Escòcia, construí la modesta església de Canongate per acollir als fidels expulsats de l'abadia. L'any 1.758 es reconstruí el sostre però un huracà, l'any 1.768, col·lapsà el sostre quedant l'abadia com està actualment.

Una senzilla placa ens explica que aquest espai acull les tombes de Jaume V d'Escòcia, de la seva esposa Magdalena de Valois ( morta al setze anys de tuberculosi ) i de dos dels tres fills que Jaume V tingué amb Maria de Guisa, la seva segona esposa: Jaume duc de Rothesay i Artur duc d'Albany. La tercera filla d'aquest matrimoni fou Maria I d'Escòcia, coneguda com Maria Stuart, que està enterrada a l'abadia de Westminster a Londres.

Deixem l'abadia i el palau reial que estan envoltats d'uns magnífics jardins, un espai de quatre hectàrees, per passejar-hi. Només començar a caminar per la sendera, ens girem, i podem veure a l'esquerra l'abadia i a la dreta el palau.

Caminar lentament contemplant el paisatge del parc d'Holyrood, el turó d'Artur's Seat i els seus Salisbury Crags - una cinglera de diabasa i basalt ( dues roques magmàtiques)- , és molt reconfortant.

Quan es construí el palau, en aquests jardins es celebraven tornejos, es feien concursos de tir amb arc i es practicava la caça i la falconeria.

Deixem els jardins i ens tornem a apropar en pocs minuts al nou parlament d'Escòcia per iniciar una nova descoberta.

Atentament.

Senyor i

Recordant alguns dels genis de la història de l'art.

L'any que acabem de començar està farcit de commemoracions artístiques. Aquest 2.019 viurem els aniversaris de la mort de tres grans mestres: Leonardo da Vinci ( 500 anys ), Pieter Bruegrel el Vell ( 450 anys ) i Rembrandt Harmenszoon van Rign ( 350 anys ). La cirereta del pastís és el bicentenari del Museo del Prado.

Ja fa dies que vull recomanar-vos la revista Descubrir el Arte editada a Madrid per Art Duomo Global S.L. Aprofito aquests esdeveniments per fer-ho.

Cada mes la revista ens informa de l'actualitat de l'art amb articles escrits per especialistes però que els que no som erudits podem llegir de forma plaent. A més a més cal destacar les fotografies que il·lustren els escrits. El número 238, del passat mes de desembre, té el cinquè centenari de la mort de Leonardo da Vinci de protagonista. El que potser no sabeu és que l'escultor i col·leccionista italià Pompeo Leoni ( 1.530 - 1.608 ) tenia dos quaderns amb dibuixos i notes de Leonardo da Vinci que dugué a Espanya potser per vendre'ls a Felip II. Aquests quaderns es van "perdre" entre els milers de documents de la Biblioteca Nacional per un error de catalogació. Afortunadament els tornaren a localitzar al 1.964- 1.965. L'article de Teresa Mezquita " Hallazgo en Madrid" us deixarà bocabadats.

Des del passat 18 de novembre i fins al 19 de maig podeu gaudir a Madrid de la mostra " Leonardo da Vinci: los rostros del genio" que s'exposarà en dues seus: la Biblioteca Nacional o el palacio de las Alhajas. A la Biblioteca Nacional podreu observar detalladament els Còdex Madrid I i II.

Aprofitant el viatge a Madrid per xalar amb les genialitats de Leonardo, guardeu bona part del vostre temps per assaborir el bicentenari del Museo del Pardo. Commemoració protagonista del número 239 d'aquest més de gener de la revista Descubrir el Arte.

Des del 19 de novembre fins al proper 10 de març, a més amés de visitar el museu podeu gaudir de l'exposició "Museo del Prado 1.819 - 2.019. Un lugar de memoria",  Aquesta exposició és una de les moltes activitats programades per celebrar l'aniversari de la pinacoteca madrilenya.

Art Duomo Glogal S.L començà a editar a finals de l'any passat la revista "Aryhis. Un Viaje entretenido por el Arte y la Història", una publicació monogràfica quinzenal amb l'objectiu de ser una primera aproximació a l'art i a la història.

Un petit detall, m'agrada molt que les inicials de les paraules Viatge, Art i Historia estiguin escrites amb majúscula...

Atentament.

Senyor i

Al soterrani de la llibreria...

Avui us proposo descobrir els secrets de la llibreria Caselles situada al cor del carrer Major, concretament al número quaranta-sis. Aquesta empresa familiar, avui llibreria de referència de Lleida, va començar com a quiosc de venda de diaris l'any 1.914 als portals de l'Ajuntament i l'Arc del Pont per anar posteriorment a la plaça de Sant Francesc.

Al voltant del 1.934 Bonaventura Caselles transformà el quiosc en la llibreria-papereria del carrer Major on continua omplin de llibres la vida dels lleidatans des de ja fa més de vuitanta anys. Els seus fills Bonaventura i Josep van continuar consolidant el negoci i actualment s'encarreguen de la llibreria els seus nets Josep Maria, Ramon, Jordi i Joan dirigint un total de vint-i-tres treballadors.

Ara que ja hem entrat us proposo anar a la dreta i baixar per l'escala de cargol per anar al soterrani d'aquest edifici de sis plantes comercials on trobareu milers de llibres.

Hi ha una colla de botigues del nostre llarguíssim Eix Comercial que "amaguen" restes arqueològiques. Al blog hem vist les de la joieria Lavaquial i de la ja desapareguda Antiga Casa Inglés. La llibreria Caselles ens fa un gran regal quan acabem de baixar aquesta escala.

L'espai, avui ple de llibres, és un antic celler del segle XVII amb parets i volta de pedra que com podreu veure a les fotografies esta ben conservat.

Antigament estava destinat a guardar oli i vi. L'any 1.994 els propietaris de la llibreria decidiren restaurar-lo. Les feines foren dues: recuperar l'antiga estructura i impermeabilitzar tot el celler.

L'antic celler està inclòs al Catàleg de Béns Protegits del Pla d'Ordenació Urbanística Municipal ( POUM ). Molts dels locals on es troben les restes arqueològiques del Centre Històric de Lleida estan destinats a activitats terciàries i amb un us eminentment comercial.

Al fons del soterrani encara podeu observar, aixecant la mirada, la trapa per on es baixaven el vi o l'oli a l'antic celler del segle XVII.

Avui, evidentment, ja no té aquesta funció però serveix per subjectar el sistema d'il·luminació d'aquesta part de la llibreria Caselles.

Torna cap a l'escala de cargol amb intenció de pujar a la planta baixa i aprofito per fer una última mirada a la volta. Però no marxem de la llibreria Caselles perquè encara amaga més secrets...

Atentament.

Senyor i

Olives i confitats.

Avui anirem virtualment fins al carrer de les Corts Catalanes número quatre, entre Príncep de Viana i el segon Passeig de Ronda, per donar un cop d'ull a l'Aceitunera leridana S.L, un negoci fundat l'any 1.951. 

L'antic cartell publicitari és sorprenent. "Olives i confitats, Una aceituna como ninguna. Aceitunera leridana". Els que ja teniu una edat recordeu perfectament la frase Una aceituna como ninguna... que era l'eix publicitari de l'empresa familiar La Española, fundada a Alcoi l'any 1.941.

El personatge de l'anunci de l'empresa lleidatana amb cos de llauna d'olives farcides d'anxova, cames fetes d'ampolles de salsa, cames i braços d'escuradents, i olives que fan de mans, peus i cap; està clarament inspirat en el de La Española, com podeu constatar a la propera fotografia...

Però si observem atentament l'anunci lleidatà, concretament al centre de la llauna d'olives farcides de filet d'anxova, podreu confirmar que "són de Lleida"...

Entrem, l'Antonio, segona generació que s'encarrega de l'Aceitunera Leridana - Olives del nen- ens està esperant per explicar-nos tots els secrets del negoci que aviat farà setanta anys que ocupa aquest local del barri de Balàfia.

Els grans bidons de plàstic plens d'olives i confitats són els protagonistes d'aquest negoci on també podeu trobar conserves de peix i conserves vegetals. Per aromatitzar-les empren llorer ( a la propera fotografia ), fonoll, orenga, farigola, llimona...

Treballen preferentment amb olives arbequines, d'Aragó i partides. M'explica l'Antonio que amb seixanta-set anys el negoci  ha canviat molt perquè ara les olives no les porten els pagesos sinó que ja les compren en aquests grans bidons i ells en fan la distribució.

Però, a més a més de les olives, estan especialitzats en els confitats, en castellà encurtidos. Per confitar un vegetal cal submergir-lo en vinagre de vi.

El mitjà àcid del vinagre mata la major part dels bacteris. Previament es pot emprar salmorra per facilitar la conservació amb vinagre.

Aquesta tècnica s'utilitza habitualment per conservar cogombres, cebes, pastanagues, naps, gingebre, cols, bitxos,... Les hortalisses confitades amb vinagre amb pots hermèticament tancats es poden conservar entre un i dos anys.

A les poselles d'aquest petit negoci podeu veure pots de vidre o plàstic amb els diferents tipus d'olives i confitats. També li podeu demanar a l'Antonio que us faci les barreges que més us agradin.

Però tornem a les olives i anem al fons de la botiga on hi ha un espai que comunica amb el magatzem. Uns misteriosos quadrats negres, al terra, amaguen un gran secret...

Després de retirar la protecció queda al descobert una planxa metàl·lica. No entenc quina és la seva funció, però l'Antonio m'ho deixarà molt clar.

Ràpidament el propietari del negoci resol els meus dubtes després d'esforçar-se una mica perquè el mecanisme fa molts dies que no s'utilitza. Aixeca la aquesta peça i m'ensenya l'espai on abans deixaven les olives que portava el pagès i en el que s'estaven quatre mesos les olives amb aigua, sal i herbes.

A la propera fotografia podeu veure que al terra també hi ha tapat amb una gran peça de goma negra un dels quatre trulls on es preparaven les olives per conservar-les.

A mitjans del segle passat a Lleida hi havia tres petites empreses que es dedicaven a les olives i els confitats: Encurtidos Barberà ( que encara continua el negoci al número quaranta-quatre del carrer Alfred Perenya ), Vallés ( que ja va tancar ) i Aceitunera Leridana- Olives del nen.

Agraeixo les facilitats per descobrir el petit negoci de l'Antonio, un ofici que a l'era digital utilitza mètodes molt antic per conservar els aliments.

Atentament.

Senyor i

Cases singulars de Lleida ( 32 ).

Deixem el Palau de la Diputació, edificat sobre l'antic Hospital del Sant Esperit fundat els primers anys del segle XIII, per continuar passejant per la rambla de Ferran. A pocs metres, concretament al número vint-i-vuit, trobem la Casa Cros que podeu veure al centre de la fotografia.

A l'esquerra de la fotografia hi ha l'edifici del Banc de Bilbao. Als anys 50 del segle passat aquest espai podia presumir de la bellesa de la Casa Mangrané, un edifici modernista del 1.907 que fou enderrocat per construir el banc... A la propera fotografia de l'Arxiu de l'Institut d'Estudis Ilerdencs, la podeu assaborir. A la dreta es veu un trosset de la Casa Cros.

Font fotografia: Arxiu de l'Institut d'Estudis Ilerdencs

Construït entre els anys 1.920 i 1.025, aquest edifici historicista de base clàssica és obra de l'arquitecte Manuel Cases Lamolla ( 1.900 - 1.974 ). La Casa Cros fa cantonada amb els carrers de Vila Antònia i Comerç.

L'edifici d'habitatges, amb façana a tres carrers, té planta baixa, entresòl, cinc pisos i terrassa. La façana més destacable és la que mira a la rambla de Ferran. Les quatre pilastres que s'enfilen per la planta baixa i l'entresòl fan que l'entrada tingui un aspecte monumental.

A la fotografia següent podeu observar la tribuna de tres pisos amb columnes i capitells jònics que es transforma en la terrassa del quart pis.

Està catalogada com Bé Cultural d'Interès Local a l'Inventari del Patrimoni Cultural Català. El quart pis llueix una magnífica balconada amb balustrada de ferro forjat que ressegueix les tres façanes de la Casa Cros. A la cantonada de la rambla de Ferran amb el carrer de Vila Antònia l'edifici està coronat per una petita torre.

A la balconada del primer pis amb balustres de pedra que recorre les tres façanes, trobem un gran escut decorat amb fruits i amb les inicials SAC...

Aquestes inicials misterioses ens parlen de l'empresa de fertilitzants i adobs químics que encarregà l'edifici. Parlo de la Societat Anònima Cros. Fundada l'any 1.817 per Francesc Cros, fou una de les principals empreses químiques de l'Estat. L'any 1.989 es fusionà amb Unión de Explosivos de Rio Tinto per formar Ercros.

Com podeu veure a la fotografia anterior l'edifci a la cantonada dels carrers de Vila Antònia i Comerç també llueix al seu coronament una petita torre idèntica a la de la rambla de Ferran.

La Casa Cros tingué una història agitada durant la Guerra Civil. L'any 1.936 durant el cop d'estat contra la Segona República fou un punt de resistència de falangistes i requetès. Després va ser el Quarter General de l'Exercit de l'Est de la República dirigit pel general Sebastián Pozas. Hi van instal·lar una sirena d'alarma durant la guerra.

Deixem la Casa Cros per continuar passejant per la rambla de Ferran fins al número trenta-set on hi ha l'edifici noucentista conegut com Casa Montull.

Atentament.

Senyor i

Del santuari del Miracle al Peu del Romeu...

Durant les festes de Nadal és una bona idea passejar fins a la capella del Peu del Romeu, a la cantonada dels carrers Major i Cavallers de Lleida. L'Agrupació Lleidatana de Pessebristes hi te la seu social i fins al proper dia sis de gener podreu gaudir de més de cent diorames repartits entre la capella i les tres plantes.

La capella és una construcció del segle XIV, gairebé cúbica,  d'estil gòtic amb dues grans portes adovellades ( com podeu veure a la fotografia anterior). A la façana del carrer Cavallers hi ha un altra porta més petita. Sobre l'antiga estructura al començament del segle XX van afegir-hi un segon nivell donant al conjunt un aspecte de torre.

Dels molts diorames vull mostrar-vos un dels quatre del mestre pessebrista de Sant Pere de Torelló Manel Font. Quatre petites joies que reprodueixen tres retaules barrocs catalans i l'interior de la catedral de Vic. Em centraré en la reproducció a escala del retaule barroc del santuari del Miracle del municipi de Riner, a la comarca del Solsonès, construït per Carles Morató i Brugaroles que es considera un dels millors escultors barrocs catalans.

A les sis properes fotografies podreu comparar el retaule de Carles Morató amb la feinada del pessebrista Manel Font. Primer veureu fotografies generals o de detall del retaule i a sota generals o de detall del diorama a escala.

Obra espectacular contractada l'any 1.747, fou enllestida per Carles Morató l'any 1.758, i del 1.760 al 1.774 el pintor solsoní Antoni Bordons s'encarrega de la policromia i els daurats.

Carles Morató va fer el gran retaule amb fusta d'àlber i pi. Una obra monumental, d'una alçaria de vint-i-tres metres i una amplària de dotze metres, formada per tres cossos sobreposats.

Diu la tradició que l'any 1.458 la Mare de Déu s'aparegué a dos nens: Jaume i Celdoni. L'any 1.459 s'edificà la primera església i al 1.546 la segona. Abans de marxar, alcem la mirada per veure l'orgue renaixentista construït l'any 1.593 i  restaurat fa poc temps. Deixem el santuari del Miracle sortint de l'església actual ( la tercera ) inacabada, construïda l'any 1.652.

Que la mandra no us faci quedar a casa. Tapeu-vos bé, submergiu-vos en la boira i aneu a la capella del Peu del Romeu on podreu gaudir de l'art dels diorames fins al proper diumenge des les 6 a les 8,30 de la tarda.
Atentament.
Senyor i