Passejant pel camí de l'Albagés ( 1 ).

El passat mes de febrer a l'entrada "La cabana de Cal Perot" vàrem tornar al terme municipal d'Aspa, concretament a la partida de les Tallades, per donar un cop d'ull a la cabana de pedra seca de Cal Perot. 

El 85% del terme municipal d'Aspa forma part de la Zona d'Especial Protecció per a les Aus ( ZEPA ) i l'espai Natura 2000 de Mas de Melons. 

Tot un luxe perquè mentre hi passegem, a més a més de gaudir del paisatge, la fauna i la flora de Mas de Melons, podem observar una colla de construccions de pedra seca.

Amb l'entrada d'avui en començo una sèrie en la que us mostraré diferents construccions de pedra seca que trobarem pel camí de l'Albagés, un camí veïnal sense pavimentar que comunica Lleida amb les poblacions veïnes d'Aspa i l'Albagés.

A només un quart d'hora de Lleida trobem el petit poble d'Artesa de Lleida, on agafarem la carretera LV-7021. Després de passar el rierol de Melons trobarem, a l'esquerra, l'indicador del camí de l'Albagés.

Ens dóna la benvinguda la ginesta vimenera ( Retama sphaerocarpa ) tota florida i amb el seu color i olor característic. Aquest arbust ens acompanyarà sovint mentre caminem per Mas de Melons.

En pocs minuts trobem una sendera a l'esquerra per la que baixarem i molt aviat veurem la primera de les cabanes de volta.

 

 

Gràcies a la Wikipedra, un catàleg interactiu de la pedra seca, podem localitzar les construccions que no es veuen des del camí de l'Albagés. Quan hi accediu a la part superior de la pantalla, a l'esquerra de la barra, a la finestra de Cartografia podeu triar entre dues opcions: Ortofoto i Topografia. Amb paciència podreu trobar qualsevol construcció de pedra seca del territori. Gràcies a aquest espai web 2.0 trobareu informació de les construccions de pedra seca de cada municipi mitjançant mapes, fitxes, fotografies i croquis.

Com podeu constatar en les dues fotografies anteriors, abans d'arribar-hi gairebé no es veu. La primera fotografia de la cabana la vaig fer l'any 2.012 i la segona al 2.020. Semblen iguals però part de la coberta ( a la dreta de les imatges ) ha caigut.

Unes passes més i ja veiem la cabana. A cada fitxa hi ha quatre apartats: fotografies, dades generals ( autor, data, codi -número de fitxa-, altitud, municipi, paisatge, coordenades ), construcció ( tipus de construcció, forma de la planta, tipus de coberta, orientació, tipus de porta, estat, restaurada- o no ) i una descripció.

A la Wikipedra hi ha molts col·laboradors ( persones, organismes i entitats ) que ajuden a fer aquest impressionant inventari de construccions de pedra seca. Moltes de les que consultarem en aquesta passejada pel camí de l'Albagés són de Fer Maldonado. Si vosaltres trobeu una construcció no catalogada podeu fer la fitxa obrint la finestra Nova construcció.

 

 

Abans d'entrar-hi, compareu les tres fotografies anteriors ( que vaig fer l'any 2.012 ) i la propera ( del 2.020 ). Constatareu que bona part de la coberta ha caigut.

A la fitxa de la Wikipedra ( 14.034 ), Fer Maldonado ens explica que estem al municipi d'Artesa de Lleida. La cabana és una construcció aèria adossada al marge, de planta rectangular i amb coberta de volta de canó. Orientada a l'est té la porta de llinda plana. No està restaurada i presenta un enderroc important de la volta.

 

 

A la fotografia anterior podeu veure la menjadora que hi ha a l'interior de la cabana a l'esquerra. A la fotografia següent  que vaig fer des del fons de la cabana podeu constatar que ha caigut bona part de la volta. A la dreta de la porta, al mur hi ha un armari, un forat on guardaven aliments, eines.... En altres indrets aquest espai s'anomenava amagatall, cocó ( quan l'armari és fondo i arran de terra per desar-hi  les eines llargues ), gerrer, fornícula, post...

Algunes de les construccions de pedra seca que trobarem presenten petits enderrocs, però el d'aquesta cabana és important.

Amb les fotografies anterior i propera es veu clarament que aquesta cabana de volta de mida mitjana ja no podria complir la funció que li van donar els pagesos que la construïren.

 

Deixem la cabana per tornar al camí de l'Albagés on en pocs minuts trobem dues construccions després d'enfilar una petita pujada. A la dreta hi ha una construcció per emmagatzemar aigua.

La fitxa de la Wikipedra ( 1.288 ), feta pel Cos d'Agents Rurals, ens explica que continuem al terme d'Artesa de Lleida a l'indret de la Vall de Comasala.

Si compareu la fotografia anterior amb les tres següents constatareu la diferència d'aquest indret quan la sequera fa que la bassa no tingui gens d'aigua.

Es tracta d'una bassa de planta circular en la que hi ha petits enderrocs. La sequera ens permet veure molt bé les grans pedres d'aquesta construcció de pedra seca per emmagatzemar aigua.

Aquest és un bon punt per observar ocells. Agafeu els binocles i espereu pacientment. L'aigua és essencial per a tots els éssers vius...

A la propera fotografia podeu veure, darrere de la bassa, un petit turó on ens espera una nova cabana de pedra seca.

La fitxa de la Wikipedra ( 22.092 ) també està feta pel Cos d'Agents Rurals. Enfilant una mica el turonet molt aviat veiem la cabana de planta rectangular amb un petit enderroc.

És una construcció aèria adossada al marge, orientada al nord. No està restaurada i te la coberta de volta de canó.

 

A la propera fotografia podeu veure la terra que formava el motlle per construir la cabana, compactada al sostre. Un cop feta la volta aquesta terra es retirava, es posava al sostre i, ben premuda, impermeabilitzava la construcció de pedra seca.

A la fotografia següent podeu observar la gran volta de canó, el mur posterior i la menjadora que hi ha al fons de la cabana.

Des del fons de la cabana faig la fotografia amb la que tanco l'entrada d'avui. Si sortiu de la cabana i baixeu el turó  des de davant de la porta trobareu el rierol de Melons.

Al sortir de la cabana anem a l'esquerra i baixem fins a la bassa. A la propera entrada dedicada a la passejada pel camí de l'Albagés continuarem descobrint noves construccions de pedra seca.

Atentament.

Senyor i

Un cop d'ull a "la Vileta".

Al blog he dedicat i dedicaré una colla d'entrades a l'Espai Natural Protegit de Mas de Melons - Alfés. Sempre hi vaig des de Lleida, la meva ciutat, per la carretera L-702 fins a Artesa de Lleida on agafo la LV-7021 fins a Aspa per continuar per la pista que va a Castelldans.

 

Avui ens quedarem a Artesa de Lleida perquè vull convidar-vos a passejar per la Vileta. Deixem el cotxe a prop de l'església de Sant Miquel Arcàngel que es començà a construir l'any 1.727. Com podeu constatar a la fotografia anterior es tracta d'un edifici molt sobri i amb poques ornamentacions. A la façana, sobre la porta, hi ha una fornícula amb motllures neoclàssiques amb una imatge de Sant Miquel. Sobre les motllures de la fornícula hi ha una altra imatge...

Gràcies al zoom de la càmera fotogràfica podem veure detalladament el medalló que hi ha als peus del sant l'any 1.730 o 1.739 ( no està clar si és un zero petit o un nou ). 

És una església d'una sola nau amb coberta de volta de canó i amb tres capelles per banda, baptisteri i dues sagristies. Durant la Guerra Civil van cremar el retaule barroc del Roser. 

Si mirem a la dreta de l'església veurem unes escales que ens conviden a pujar i conèixer els orígens d'Artesa de Lleida.

A l'esquerra de l'església gairebé a tocar hi ha el carrer del Fossar Vell on antigament hi havia el primitiu cementiri al costat de l'església. Però l'església actual no fou la primera d'Artesa de Lleida sinó una d'estil romànic que apareix documentada a finals del segle XII i que molt possiblement estava ubicada a tocar del petit castell de la vila.

Quan comencem a enfilar les escales podem observar detalladament el campanar de torre octogonal que hi ha a l'angle dret de la façana. Les escales ens deixen a la Vileta, declarada Bé Cultural d'Interès Local, que fou una vila closa amb tres portals d'entrada.

Després de caminar uns metres per la Vileta em giro i faig la fotografia següent en la que podeu veure com al fons treu el nas el campanar de l'església. Les dues properes fotografies de detall són de les dovelles clau de dues de les portes d'arc de mig punt de les cases del carrer Vileta. A la primera, del número vuit,  hi podem llegir l'any 1.697 i a la segona, la del número tretze, l'any és el 1.606.

 

Artesa de Lleida es va formar sobre un turó a la segona meitat del segle XII. Estava ubicada en els actuals carrers Castell, Fossar Vell i la travessia del Fossar Vell. Era un nucli emmurallat en el que hi havia un castell, l'església romànica ( que pertanyia als Templers de Gardeny i posteriorment als Hospitalers ) amb el seu cementiri i poques cases. A partir dels segles XV i XVI es va fer el nucli de població de la Vileta, també al turó, a tocar del primer nucli del segle XII. Artesa tingué un nucli fortificat amb castell i església i una vila closa ( la Vileta ) amb un únic carrer. Les cases de la Vileta tenien la funció de muralla.

El castell i l'antiga església romànica es van ensorrar durant les guerres que ha patit el nostre maltractat territori. Quan desaparegué la primera església de Sant Miquel es construí al segle XVIII, davant de la porta sud de la Vileta, l'església neoclàssica. El segle passat es va enderrocar les porxades, amb les seves arcades, que tancaven la Vileta...

En el marc del Projecte Ponent Actiu s'ha fet una inversió de 230.851 € per recuperar la Vileta. Han treballat al carrer Vileta i als seus accessos des del carrer la Bassa i el carrer dels Gallarts. Ponent Actiu té com objectiu la consolidació d'un model sostenible i competitiu de turisme. Hi ha cinquanta-vuit projectes dels municipis del Segrià, Urgell i Pla d'Urgell. Aquests projectes estan finançats en un 50 % pels Fons Feder de la Unió Europea, un 25 % de la Diputació de Lleida i un 25% pel Municipi.

S'han soterrat les xarxes d'enllumenat públic i electricitat i les de telefonia que penjaven en les façanes o pals de fusta s'han col·locat de forma més discreta reduint clarament l'impacte visual. També s'han millorat les xarxes de sanejament i subministrament d'aigua i s'ha canviat el paviment de formigó. Al fer les obres del clavegueram van trobar un refugi antiaeri construït durant la Guerra Civil que es podrà visitar.

A les fotografies anterior i propera podeu veure l'edifici que s'està rehabilitant per acollir el Museu de la Joguina. Les obres van començar a finals del 2.018 i quan estigui acabat tindrà tres-cents metres quadrats de superfície construïda i uns dos-cents cinquanta metres quadrats útils repartits en tres espais expositius en diferents nivells.

L'edifici acollirà els tres mil joguets del col·leccionista lleidatà Manel Gigó. El seus padrins van comprar les joguines que quedaven de la mítica botiga "El Baratillo" fundada l'any 1.898. Els que ja tenim una edat i som de les terres de Lleida recordem perfectament façana del número trenta-sis del carrer Major plena de joguines penjades.

 

  

Font fotografia: Audiovisuals I.E.I. Fons Porta

 

Com podeu constatar a la fotografia anterior de mitjans del segle passat, a la dreta de El Baratillo hi havia la botiga tèxtil La Elegancia, fundada l'any 1.911 pels padrins de Manel Giró. El Baratillo va tancar l'any 1.978 i al 1.983 els propietaris de La Elegancia van comprar la botiga de joguines per ampliar el seu negoci. Quan la família Gigó va comprar El Baratillo ja s'havien venut moltes joguines des de que va tancar, però Manel Gigó n'ha anat comprant i restaurant i també ha rebut donacions dels lleidatans per a la seva espectacular col·lecció. Afortunadament encara no s'havien venut els pianos que tots els lleidatans que passem de la cinquantena hem tocat quan érem petits...

 

 

Acabem de baixar pel carrer Vileta fins arribar al carrer dels Gallart. A la dreta de la fotografia anterior podeu veure un edifici en el que, al balcó, hi ha el cartell de l'Agrupació Cultural La Femosa que treballa per a la cultura artesana des del 1.967. L'edifici del número set del carrer dels Gallart fou comprat l'any 1.991 per La Femosa gràcies a les aportacions de tots els associats. Després d'un llarg periple per diferents ubicacions la seu definitiva és aquesta casa del segle XVIII que durant el segle XIX i les dues primeres del XX fou les escoles municipals.

Si ens girem a l'esquerra podem veure el tram del carrer Vileta que s'enfila fins a la que fou vila closa. Com podeu observar a la fotografia les mateixes cases tenen funció de muralla.

Deixem el centre d'Artesa de Lleida per anar passejant fins a l'Ermita de Sant Ramon Nonat que observarem detalladament en una propera entrada.

Atentament.

Senyor i

El suposat regal del papa Calixt III...

Amb la d'avui tanco la sèrie d'entrades en les que hem observat detalladament algunes de les peces que formaven part de l'exposició temporal "Imago Urbis. La Lleida del segle XVI". Només entrar a l'edifici del Museu de Lleida que acull les exposicions temporals, abans de baixar a la sala, es veia que a la part central hi havia un grup de vitrines.

 

 

En aquestes vitrines s'hi exposava el suposat llegat d'Alfons de Borja ( 1.378 - 1.458 ) que fou papa entre els anys 1.455 i 1.458 amb el nom de Calixt III.

El tern, procedent de l'antiga església de Sant Joan i dipositat al Museu de Lleida, està format per una capa pluvial amb el seu capelló, una casulla, dues dalmàtiques, dos collarins, dues estoles, un maniple, una bossa de corporals i un cobrecalze.

A la fotografia anterior podeu veure la capa pluvial, que com la resta de les peces del tern podem datar entre el segon-tercer terç del segle XVI i el primer terç del segle XVII. La propera fotografia de detall ens permet observar millor una de les sis capelles brodades a la capa, concretament la dedicada a Sant Antoni Abat amb els seus atributs, un llibre a la mà esquerra i un bastó amb forma de tau ( lletra T grega ) a la dreta.

Complementa a la capa pluvial el capelló, que estava exposat en una petita vitrina a la dreta, amb una representació de la Sagrada Família amb Sant Joanet que fa un gest de silenci.

Alfons de Borja va viure a Lleida més de trenta anys, on estudià i es doctorà en dret canònic i dret civil i fou docent de l'Estudi General de Lleida ( la universitat més antiga de Catalunya ).

A la vitrina de l'esquerra de la que hi havia la capa pluvial estava exposada una de les dalmàtiques del tern.

A les dues fotografies anteriors podeu veure primer la part del davant de la dalmàtica, i a la segona de detall  l'escut brodat. Les dues fotografies següents són de la part del darrere de la mateixa dalmàtica.

La dalmàtica és una vestimenta litúrgica amb mànigues amples en forma de creu que porta el diaca en les celebracions litúrgiques damunt de la sotana o l'alba.

A l'esquerra de la vitrina de la dalmàtica hi havia una vitrina en la que estaven exposades una casulla i una estola.

La casulla és una vestimenta litúrgica que penja fins a mitja cama, amb forma de campana o d'escapulari, amb una obertura al centre per passar-hi el cap. El sacerdot se la posa a sobre de tot el que porta per celebrar la missa. A les fotografies anterior i propera la podeu observar.

A sis de les dotze peces del tern del papa Calixt III hi ha brodat l'escut amb les claus que a l'heràldica eclesiàstica apareixen en els escuts d'armes papals, als de la Santa Seu i al de l'Estat de la Ciutat del Vaticà. Com podeu veure a la propera fotografia de detall de la part del davant de la casulla hi ha l'escut amb dues claus creuades que són les claus de Sant Pere - les claus del Cel-.

Però no hi ha cap document que relacioni aquest tern amb el papa Calixt III. Un estudi tècnic deixa clar que totes les vestimentes litúrgiques del tern estan fetes amb el mateix teixit ( un lampàs de fons ras i trama de fons de seda i decoració feta amb trames de fils de seda, or i plata.

A l'article de Carme Berlabé i Rosa M. Martín i Ros "El tern del papa Calixt III" que trobareu a les pàgines 175 a 187 del llibre "Sant Joan, dos temples parroquials. Miscel·lània dels aniversaris 2.018 - 2.020" editat l'any 2.021 per la parròquia de Sant Joan Baptista de Lleida queda clar que el tern no pot ser contemporani ni una mica posterior al pontificat de Calixt III.

A la mateixa vitrina hi havia l'estola que podeu veure a la fotografia anterior, un ornament litúrgic consistent en una banda de roba que es col·loca penjant del coll i arriba fins als turmells. La porten els diaques, preveres i bisbes en les celebracions religioses.

Per acabar, a la vitrina que hi havia darrere de les que exposaven la dalmàtica, la casulla i l'estola, una cinquena vitrina acollia un maniple, un collarí, una bossa de corporals i un cobrecalze.

La fotografia anterior és del maniple, un ornament sagrat, semblant a l'estola però més curt, que porten el sotsardiaca, el diaca i el celebrant a l'avantbraç esquerre durant la missa.

A la fotografia següent podeu veure, a més a més del maniple ( 1 ), el collarí ( 2 ) i la bossa de corporals ( 3 ).

El collarí és una peça independent que es col·loca sobre la dalmàtica per donar més vistositat a la vestidura litúrgica. La bossa de corporals és una funda formada per dues tapes ( una mena de carpeta ) on es guarda el corporal ( un llenç blanc quadrat que s'estén durant la missa sobre de l'altar per col·locar-hi el calze, el copó i la patena, i deixar l'oblata - l'hòstia i el vi oferts pel sacerdot abans de ser consagrat- ). Un cop acabada la missa el corporal es torna a plegar i a guardar a la bossa de corporals.

El cobrecalze, que podeu veure a la fotografia anterior, és un vel quadrat rígid amb el que es tapen el calze i la patena fins al moment de l'ofertori de la missa i després de la comunió. És del mateix color que la casulla. També s'anomena pàl·lia.

El suposat regal del papa Calixt III és una bonica tradició perquè la relació i estima d'Alfons de Borja amb la ciutat de Lleida era evident, però als inventaris de la parròquia de Sant Joan , ni a cap altre document, no consta aquest llegat. A més a més els teixits, dissenys i patrons són plenament renaixentistes...

Atentament.

Senyor i