Assaborint el castell de Concabella ( i 4 ).

Per acabar la visita virtual al castell de Concabella tornem a pujar a la tercera planta en la que veiérem el Centre d'Interpretació dels Castells del Sió i el petit espai al costat on es pot visionar l'audiovisual que explica  com era el dia a dia de la vida en un castell. En aquesta planta superior també podem gaudir del Centre d'Interpretació dels Secans de Lleida i pujar a la Torre Major del castell on ens esperen vistes impressionants de la Segarra.

Els lleidatans no valorem prou un dels paisatges més sorprenents del nostre territori: les estepes de Ponent. Per regla general, som poc conscients  que a molts pocs quilòmetres del nostre sofà podem veure sisons, gangues, gaigs blaus,...

El clima caracteritzat per les escasses pluges i el gran contrast tèrmic degut al fred i les boires de l'hivern i els estius secs i calorosos determinen que en aquestes terres de secà  tinguem uns ecosistemes poc valorats però únics i summament fràgils, amb una fauna, flora i construccions humanes sorprenents.

Als plafons d'aquest Centre d'Interpretació trobareu senzilles explicacions d'aquestes zones estèpiques i magnífiques fotografies dels seus habitants i paisatges. Molts dels secans de la Plana de Lleida formen part de la Xarxa Natura 2.000, una xarxa europea que protegeix aquests espais de gran interès. 

Deixem el Centre d'Interpretació dels Secans de Lleida per enfilar l'últim tram d'escala del castell de Concabella, ja documentat al segle XI...

Veure els camps de la Segarra segons l'estació de l'any és tot un espectacle en el que podreu gaudir de diferents belleses com el mar verd de cereal que mou el vent o l'extensió gairebé infinita de rostolls amb el Montsec al fons. Pujar a la Torre Major us regalarà un domini visual del paisatge segarrenc.

Enfilats a la Torre Major, la de l'esquerra de la façana oest on penja la gàbia del barber,  podreu veure  a través de l'espitllera, si ens acotxem una mica, una petita part de la galeria que corona la façana formada per arcs de mig punt que tenien el seu origen en els antics merlets.

Però per veure millor aquesta galeria d'arcs de mig punt ens incorporem, la nostra esquena ens ho agrairà. 

A la baixa Edat Mitjana, el castell de Concabella i molts altres de la zona es transformà de fortalesa a palau renaixentista.

Marxem del castell més gran de la Segarra, un monument històric declarat bé cultural d'interès nacional, que continua sent l'eix vertebrador del poble de Concabella.

Atentament.

Senyor i

Fado ao centro.

Passejar per la rua Ferreira Borges de Coimbra és encisador. Us proposo entrar al cor de la ciutat vella per a Porta da Barbacã i començar a enfilar els carrers que ens duran fins a la Universitat. Després de passar per la Torre de Almedina continuarem per la rua Quebra Costas, al número set de la qual, trobarem el nostre objectiu d'avui: Fado ao centro.

El fado és l'expressió més popular i estimada de la música portuguesa. Potser és l'anima de la música lusitana... Sembla que els seus orígens es remunten a les cançons dels esclaus africans, però cal recordar les múltiples relacions que tingué aquest poble mariner, relacions que segurament també han modelat aquest tipus de música.

Entrant a Fado ao centro ens espera a l'esquerra de la petita sala de concerts, una paret plena de fotografies dels grans del fado.

Bàsicament podem afirmar que hi ha dos tipus de fado, un de temàtica sentimental i personal que podeu escoltar als barris lisboetes de l'Alfama i Mouraria. L'altre, el de Coimbra, és diferent, més acadèmic per les antigues arrels universitàries de la ciutat.

Abans de començar el recital, al sobri escenari estan preparades una guitarra portuguesa i una guitarra clàssica.

Diuen que el fado de Coimbra sorgí dels grups d'estudiants que anaven a viure a la ciutat universitària i que en el seu equipatge duien la guitarra portuguesa.

El fado de Coimbra, a diferència dels altres fados portuguesos, el canten només homes. Les normes de vestuari són molt estrictes, cal portar el vestit acadèmic format per pantalons, casaca i capa. Tot de color negre. Diuen que la sonoritat de la guitarra portuguesa de Coimbra és més trista que la de Lisboa. Les lletres parlen dels amors estudiantils, l'amor per Coimbra, i la condició humana. Els grans mestres d'aquest tipus de fado són Augusto Hilário, António Menano i Eduardo Bettencourt. Als anys 50 del segle passat un grup de nous músics adoptaren el fado de Coimbra i van incorporar-hi lletres dels poetes clàssics i contemporanis portuguesos com una forma de resistència a la dictadura de Salazar. D'aquest moviment destaquen José Afonso ( Zeca ) i Adriano Correia de Oliveira, que tingueren un paper molt important en la revolució des de la música popular portuguesa.  

És molt impressionat viure els concerts de Fado ao centro, en els que queda claríssim que l fado és molt més que música. És el cant trist i melancòlic d'un país, tota una emoció... Durant el concert es projecten imatges relacionades amb el fado de Coimbra com la que podeu veure  a la propera fotografia en la que la plaça de la Sé Velha ( la Catedral Vella )  s'omple tots els anys per gaudir de la Serenata Monumental da Queima das Fitas per viure un moment màgic.

Si visiteu Coimbra reserveu les entrades al  telèfon (+351) 239 837 060 i els cinquanta minuts del concert segur que us obriran tots els porus de la pell. La visita a Fado ao centro us permetrà endur-vos un magnífic record d'aquesta ciutat banyada pel riu Mondego i la seva Universitat fundada l'any 1.290, la més antiga de Portugal i una de les més antigues d'Europa.
Quan s'acaba el concert anireu a un petit pati interior on us oferiran un vi portuguès acompanyat d' unes pastes i si voleu podeu comprar CDs que recullen la feina feta per la gent d'aquest centre cultural.

Tots els músics que participen en els concerts es seleccionen rigorosament, per això teniu la garantia d'escoltar i sentir els millors artistes de la ciutat. Després del concert tornem a la rua Quebra Costas per continuar la descoberta de la ciutat.

No deixeu de passejar molt lentament pels carrers estrets, escales, arcs medievals.. de la vella i bella Coimbra. La ciutat s'enfila sota l'atenta mirada de la Sé Velha ( la Catedral Vella ), un dels edificis romànics més importants de Portugal.
Al proper vídeo teniu un petit regal en el que podeu gaudir del fado Vira de Coimbra interpretat per la gent de Fado ao centro.


Mentre us perdeu per la ciutat vella  semblarà que us acompanyin les veus d'Amália Rodrigues, Paulo de Carvalho, Herminia Silva, Dulce Pontes, Tonicha, Carlos do Carmo, Mariza, Mísia, Camané ...
Atentament.
Senyor i

Al costat del Patio de Escuelas.

Avui començo l'entrada al cor d'una de les ciutats universitàries més impressionants de la península ibèrica, concretament al Patio de Escuelas, plaça construïda entre 1.609 i 1.611 per autorització reial de Felipe III. En aquesta plaça quadrangular trobem els edificis històrics de la Universidad de Salamanca: Escuelas Mayores, Escuelas Menores, Hospital del Estudio, Casa de los Doctores de la Reina i la Casa de los Gatos. Al centre, l'escultura de Nicasio Sevilla del 1.869 dedicada a Fray Luis de León ( 1.528 - 1.591 ), escriptor i religiós del Renaixement espanyol que fou professor de filologia a la Universidad de Salamanca on després de fer traduccions de  parts de la Bíblia que no agradaren als sectors més conservadors, el denunciaren.

Detingut per la Inquisició i empresonat a Valladolid, se li obrí un procés que durà cinc anys fins que va ser absolt. Al tornar a impartir classes a Salamanca començà dient: "Como decíamos ayer..."

Quan cau la nit a la bella ciutat castellana  Fray Luis de León, home molt enamorat dels llibres, baixa del seu pedestal per anar al costat, concretament a la Calle Libreros que es considera part de l'antiga vía de la plata i carrer principal de la ciutat romana, concretament al número vint-i-vuit de la Casa de los Gatos.

 

En aquest edifici s'ubica el Servivio Central de Idiomas de la Universidad de Salamanca i també el nostre objectiu d'avui: la Librería Anticuaria La Galatea, on Fray Luis de León remena i remena a la llum de la Lluna.

A la llibreria trobem llibres antics i rars gràcies als quals els bibliòfils poden augmentar les seves col·leccions. No són estranyes les primeres edicions d'obres del segle XX i llibres amb dedicatòries i signatures dels autors.

  

Al petit passadís d'accés a la llibreria trobem els primers llibres que ens conviden a la consulta. Res fa imaginar que aquest espai condueixi a la petita joia que ens espera...

Fa dinou anys que els propietaris obriren aquesta llibreria dedicada als enamorats del llibre antic, música, art, cinema... Entrar a la llibreria és tota una sorpresa.

Hi ha una sèrie d'espais en els que descobrirem les diferents visions que els propietaris tenen del món del llibre i la cultura. La secció ànima de la llibreria és la dels llibres antics dels segles XVI  al XIX, on trobem una acurada catalogació dels llibres i un fons format per primeres edicions, història, assaig, biografies, art, filosofia, ciències socials, viatges i temàtica cervantina i americana.

Una secció està dedicada als llibres en anglès i francès, especialment de literatura clàssica, edicions antigues, altres de més econòmiques dels anys 40 a 60 del segle passat, art, història, biografies, ciències polítiques, filosofia... No falten els llibres publicats fa pocs anys ( 1.990 - 2.010 ) i alguns llibres en alemany, italià, rus i portuguès.

En un altre espai trobem documents i manuscrits on hi ha signatures reials, cèdules, decrets, bans, testaments, arbitris o reials provisions; alguns manuscrits i altres impresos.

Podeu comprar gravats al coure i l'acer dels segles XVII i XVIII, mapes d'època, litografies, cromolitografies, fototípies, heliogravats i fotogravats.

  

Si sou aficionats al cinema, música, antiguitats, artesania o col·leccionisme la Librería Anticuaria La Galatea us espera.

Atentament.

Senyor i

Pujant per la Cuesta de Gomérez.

Tal com vaig explicar-vos a l'entrada "El Corral del Carbón", després de la visita a l'edifici més antic que ens deixaren els àrabs i l'alfòndec ( alhóndiga ) millor conservada de la península, tornaríem de la zona de la Catedral de Granada a la Plaza Nueva, on a la dreta comença a enfilar-se la Cuesta de Gomérez. Cal passejar tranquil·lament, el pendent és important, i quan arribem a la Puerta de las Granadas, una porta renaixentista edificada en l'època de Carlos V  tindrem una sorpresa. Com per art de màgia, aquesta porta separa la ciutat del bosc de l'Alahambra. Podem triar diversos itineraris per pujar a l'Alhambra, nosaltres agafarem la sendera esquerra coneguda com "la cuesta empedrada". Trobarem una sèrie de monuments, un d'ells ens recorda al protagonista de l'entrada d'avui, Washington Irving, nascut a Manhattan una illa fluvial dins del riu Hudson a la ciutat de Nova York, l'any  1.783..

L'escultura de bronze de 2,15 metres d'alçària fou inaugurada l'any 2.009 per recordar el 150 anys de la seva mort. Als peus del novaiorquès, a l'esquerra podeu veure un capitell nassarita i a la dreta la seva bossa de viatge i la carpeta dels dibuixos. Amb la mà esquerra agafa un quadern de notes on escrivia les seves sensacions del viatge a Granada. Amb grans lletres podem llegir Hijo de la Alhambra, com li agradava ser anomenat. Al llibre podem llegir JUL'O HERNANDEZ, perquè l'escultura és obra del madrileny Julio López Hernández. Al proper vídeo podeu seguir el procés de creació d'aquesta escultura.

Irving viatjà a Espanya cridat per l'ambaixador dels Estats Units amb l'objectiu d'estudiar a l'Escorial els documents relatius al descobriment del Nou Món. Així comença una carrera diplomàtica que el dugué a ser l'ambaixador del seu país a Espanya entre 1.842 i 1.845.

Font: Wikimedia Commons. Biblioteca del Congrés dels Estats Units.

Irving aconseguí allotjar-se a la ciutat palatina, concretament a les conegudes com "habitaciones de Carlos V " que s'edificaren sobre els jardins que envolten l'alcàsser i estaven comunicades amb la resta per la Galeria de la Reja, de la que podeu veure la galeria nord en la propera fotografia feta des del Mirador de San Nicolás. A l'esquerra tenim "El peinador de la Reina" i a la dreta la dreta la galeria nord del patio de la Reja que des del Paseo de los Tristes es veu força vegades com hi passa molta gent que visita l'Alhambra.

Les habitacions foren l'allotjament de Carlos V mentre es feien les obres del Palau. Són sis sales acabades l'any 1.537, quatre de les quals es troben al nord dels jardins de Daraxa i són conegudes com les habitacions de Washington Irving que s'hi hostatjà l'any 1.829 durant la seva visita a Granada. A la propera fotografia podeu veure el mirador de Daraxa amb els seus delicats enrajolats, mocàrabs, guixeries i la proporció del disseny arquitectònic nassarita.

Després de gaudir dels jardins i la bellesa de l'arquitectura nassarita, arribem al nostre objectiu: l'habitació en la que va viure i escriure Washington Irving...

Una làpida de marbre sobre la porta, col·locada l'any 1.914 pel primer Patronato de la Alhambra recorda al diplomàtic americà i el llibre que escrigué en aquesta habitació: "Contes de l'Alhambra" traduït a gran quantitat d'idiomes.

Irving publicà l'any 1.832 "Tales of the Alhambra", Contes de l'Alhambra, sota el títol "The Alhambra: A Series of Tales of the Moors and Spaniards", Conjunt de contes i esbossos sobre moros i espanyols", on refon per al públic anglès les llegendes hispano-aràbigues més conegudes sobre l'Alhambra. El llibre despertà en molts lectors l'interès per descobrir Granada i viatjar fins a la bella ciutat andalusa.

Washington Irving, escriptor del romanticisme, deixa molt clar en aquest llibre la seva fascinació per Espanya i les seves tradicions. Alguns el consideren el primer hispanista estranger. El protagonista del llibre és el mateix Irving, que després d'arribar a Espanya comença a recórrer les terres andaluses. A Granada s'enamora de l'Alhambra on s'allotjà, i el seu criat Mateo Jiménez li descobreix tots els racons, els contes, les llegendes i el passat àrab de la ciutat palatina. La novel·la combina narracions i contes amb el llibre de viatges i el diari de l'autor.
És molt difícil no enamorar-se de l'Alhambra, ara que ens hem enfilat per la Cuesta de Gomerez fins a ella , us proposo gaudir-ne en una sèrie d'entrades.
Atentament.
Senyor i

Assaborint el castell de Concabella ( 3 ).

Deixem la planta superior, a la que tornarem a la propera entrada dedicada al castell, per baixar a la segona planta on visitarem virtualment l'Espai Pedrolo obert al públic l'octubre del 2.014 gràcies al finançament de 320.000 € del programa Leader de la Unió Europea.

Aquest espai vol ser un centre de referència sobre l'escriptor segarrenc, nascut al Castell de l'Aranyó el primer dia d'abril del 1.918. Quan entrem, el petit passadís que duu a l'exposició permanent Pedrolo, més enllà dels límits, veureu com una sèrie de sis fotografies del Manuel davant de les quals el poema Reixes a través ( Poemes 1.944-52 ) ens donen la benvinguda...

"Però jo he escollit aquest camí quan podia haver fet com tots els homes: limitar-me.

 Penso doncs en unes reixes a través de les quals el cel és blau i immens.

I això és cert encara que siguin, també, certes les reixes". 

  

Entrem a l'exposició permanent en la que ens mourem submergits en la penombra. En una gran fotografia del 1.957 sembla que ens estan esperant, d'esquerra a dreta, Josep Maria Espinàs, Jordi Sarsanedas, Maria Aurèlia Capmany i Manuel de Pedrolo.

L'Espai Pedrolo conta de tres parts: l'exposició permanent Pedrolo, més enllà dels límits, l'arxiu del fons modern que els estudiosos poden consultar, i la  sala d'exposicions temporals.

L'exposició permanent ens presenta l'univers de l'escriptor de la Segarra a partir de quatre àmbits: la coherència d'una vida, el Pedrolo existencial, Manuel de Pedrolo cronista del seu temps - realitat i altra realitat, i l'escriptor compromès.

En el primer àmbit fem un recorregut invers per la vida de Manuel de Pedrolo, des de quan deixà d'escriure fins al seu naixement entre els murs del Castell de l'Aranyó. Al despatx ens espera la seva màquina d'escriure, estrany artefacte que les noves generacions desconeixen...

Darrere de la taula, podem  veure una gran fotografia d'una prestatgeria que ens mostra la seva prolífica obra que aborda tots els gèneres literaris: novel·la, llibres de contes, teatre, poesia, crítica, assaig, traduccions.... A la dreta de la màquina d'escriure ...  el "seu" paquet d'ideales.

Al segon àmbit descobrim el Pedrolo existencial, un aprofundiment en la condició humana del temps que li tocà viure, l'absurd de l'existència i la mort com final inevitable del nostre recorregut vital.

El tercer àmbit ens parla del cronista del seu temps on ens expliquem com Pedrolo utilitzava la seva prosa realista i les obres que parlen d'una realitat distorsionada per fer-nos pensar. Dels anys seixanta als vuitanta del segle passat va publicar articles en diferents diaris i revistes que deixaven molt clar un pensament independent i coherent, i un ideari nacional claríssim.

Quan passeu pel costat del plafó de la propera fotografia, gairebé segur que li voldreu fer una abraçada al Manuel...

El quart i últim àmbit està dedicat a l'escriptor compromès tant amb la seva feina com lector, traductor i escriptor de tots els gèneres literaris com amb el fet d'entendre la literatura com una eina de combat contra tot tipus d'opressió.

Deixem l'exposició permanent de l'Espai Pedrolo per tornar a la tercera planta amb dos propostes que tancaran la visita al castell de Concabella: la visita al Centre d'Interpretació dels Secans de Lleida i , per acabar, pujarem a la Torre Major del castell, un magnífic mirador de la Segarra.

Atentament.

Senyor i

Un cop d'ull a Cal Trepat ( i 7 ).

Acabem avui la visita a la resta de les naus no museïtzades de Cal Trepat gràcies al savoir faire  de la Roser Miarnau Pomés i l'Oriol Saula Briansó, que m'han autoritzat a publicar les fotografies que veureu en aquesta entrada, ja que les naus per motius de seguretat no són visitables. Ja vaig dir-vos a l'entrada anterior dedicada a la fàbrica de maquinària agrícola J.Trepat de Tàrrega, que la Roser va penjar al facebook del museu fotografies de les naus 6 a la 18. La fotografia de la nau 19 és de l'Oriol.
Comencem per la nau 10 on hi havia la secció d'estampació i calibratge. A la propera fotografia podeu veure forns, premses i el martinet d'aquesta nau.

Una de les màquines més contundents d'aquesta nau és el martinet d'altura, en el que una peça mòbil de 450 quilograms es deixava caure de cop contra el ferro laminat col·locat en una enclusa i l'estampava...

A la fotografia anterior podeu veure a l'esquerra una sèrie de màquines fresadores amb les que s'obtenien peces metàl·liques amb superfícies planes, corbes o de diverses formes. A la dreta hi ha un motor de tres cilindres amb dinamo que s'engegava quan hi havia restriccions elèctriques.

En aquesta secció, a més a més del martinet d'altura i les fresadores, hi ha màquines de foradar, quatre forns per escalfar el ferro abans d'estampar-lo, un martell piló de 145 quilograms...

Abans de canviar de nau, una última mirada a la nau 10. A la fotografia anterior, en primer terme, a la dreta tenim les màquines de foradar.
La nau 11 estava destinada a la secció de fabricació de lones, magatzem de caragols i femelles, i les peces de les màquines lligadores i segadores.

La secció de muntatge de les lligadores i dels ajustaments finals estava a la nau 12. Les lligadores servien, com indica el seu nom, per lligar garbes de gra amb fil de cisa. També podia ser segadora que s'adaptava a la tracció animal o al tractor.

Anem ara a la secció de rampills, concretament a la nau 13, en la que es fabricaven quatre tipus de rampills: voltejador, giratori, recollidor i rampill de descàrrega lateral. El rampill és una màqina per voltejar els farratges o recollir-los o afilerar-los.

A les naus 14 i 15 trobem la secció de pintura que, evidentment, era la feina que tancava el procès de fabricació d'una màquina agrícola.

Del 1.916 a mitjans dels anys 50 es pintava amb pinzells i pintura fabricada a la pròpia empresa en un petit espai al fons de la nau. Des de mitjans dels anys 50 es començà a pintar amb pistola .

Fins als anys 70 s'empraren pigments naturals. Un cop pintades es posava la calcomania de Cal Trepat. Les màquines acabades es guardaven en una part de la nau 15.

El magatzem de ferro i l'Arxiu General ocupen la nau 16. Aquest arxiu és una finestra oberta a la vida professional i personal dels treballadors i al funcionament detallat de la fàbrica.

La nau 17 és on s'ubicava la secció de fusteria, un impressionat taller de fuster amb grans màquines com la serradora, la màquina de dalla, la de regruixar, les serres en cadena....

A la nau 18 tenim el magatzem de fusta i plantilles en el que durant dos anys es guardaven els troncs de fusta d'alzina i faig amb els que es feien bieles i camatimons. També era el magatzem dels estands que s'utilitzaven a les fires en que participava Cal Trepat.

Acabem la visita virtual a la nau 19, la darrera, que era el magatzem de màquines acabades, on les màquines de Cal trepat esperaven la facturació...

Fa trenta anys, impulsat pel Col·legi d'Enginyers Industrials de Catalunya, es creà el Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya  ( mNATEC), que amb el temps ha esdevingut una xarxa de museus temàtics repartits pel país. Penseu que dels vint-i-vuit museus, només cinc estan en terres lleidatanes. Un d'ells, el museu de la mecanització agrària Cal Trepat, està a la capital de l'Urgell. No deixeu de visitar-lo, és una autèntica joia del patrimoni industrial de Catalunya.
Atentament.
Senyor i