El molí de Vilanova de Segrià.

Continuem el nostre periple pels pobles del Segrià per donar un cop d'ull al patrimoni preindustrial i industrial relacionat amb la força de l'aigua del Canal de Pinyana. Ja hem visitat virtualment la Colònia tèxtil d'Alkanís ( Rosselló ), la Colònia industrial de la Mata de Pinyana ( Alguaire ),  la Colònia tèxtil d'Andaní, l'antiga fàbrica de filatures Viladés i el molí ja documentat al 1.152 ( Alfarràs ). Deixem Alfarràs i baixem per la carretera N-230 fins arribar a la rotonda anterior a Rosselló. 

Un cop a la rotonda agafem la tercera sortida, la que té el senyal de Vilanova de Segrià. Primer trobarem la Sèquia del Secà i mig quilòmetre després la Sèquia de Baix de Pinyana. Aparquem abans de creuar-la, en l'espai que veieu a la dreta de la fotografia anterior. A tocar de la barana aprofito per fer la fotografia següent.

Però abans de creuar la sèquia continuo uns metres al costat del partidor per mostrar-vos el salt d'aigua que podeu veure a la propera fotografia. Al fons podeu observar al protagonista d'avui, el molí de Vilanova de Segrià conegut com el Molinot.

 

 

M'ha costat força trobar informació sobre aquest antic molí. Després de demanar-la a l'Ajuntament de Vilanova de Segrià i a la biblioteca de l'Institut d'Estudis Ilerdencs, sense trobar res, vaig apropar-me a l'edifici de la Comunitat General de Regants del Canal de Pinyana al Passeig de l'Onze de Setembre número seixanta...

Molt gentilment la Comunitat General de Regants m'ha deixat una colla de llibres per documentar-me àmpliament.

Editat l'any 1.974 per Artis Estudios Gráficos. Lérida , "Historia de un canal 1.147 - 1.974" de Roman Sol Clot i M.Carmen Torres Graell, és un llibre imprescindible per conèixer a fons el canal lleidatà.

Molt més fàcil de trobar perquè fou editat l'any 2.017 per Pagès Editors, és el llibre d'Enric Vicedo Rius "Aigua, pagesia i institucions. El Canal de Pinyana".

La consulta d'aquests llibres em permet poder explicar-vos la història del molí de Vilanova de Segrià del que podeu veure dues façanes a la propera fotografia.

Al capítol IX del llibre "Historia de un Canal 1.147 - 1.974" està dedicat a "El aprovechamiento de las aguas para la producción de fuerza motriz". A les pàgines 282 a 310 els autors expliquen "La actual industria de Pinyana" ( penseu que és un llibre del 1.974, per això explica com era aquesta indústria fa gairebé cinquanta anys .

Creuo la Sèquia de Baix de Pinyana i faig la propera fotografia de detall d'una de les finestres en la que podeu veure els carreus de pedra.

A la pàgina 297 parla de Industrial Electroquímica S.A Fábrica de lejías. Salto del Molinot. Término de Vilanova de Segrià. 

Expliquen Roman Sol i M.Carmen Torres que aquest molí fariner amb el pas del temps va ser fàbrica de filats, central elèctrica i fàbrica de lleixiu.

L'antic molí fariner era propietat de les Religioses de Sant Joan de Jerusalem d'Alguaire. A la pàgina 298 podem llegir: ... " Objeto de desamortización podía disponer " de las aguas que el molino necesitaba para las tres muelas de que se componía", según anuncio de subasta que tuvo lugar en 20 de enero de 1.841, fecha en que el Estado enajeró el artefacto u que fue adquirido por don Ramón Falcó, en cuya propiedad permaneció hasta 1.886"...

Només creuar la sèquia, la carretera gira i baixa a l'esquerra. Quan comença a baixar faig la fotografia següent de la façana principal del Molinot.

De l'antic edifici medieval aquell mateix any 1.886 Manuel Armengol Serra sol·licità al seu favor emprar les aigües sobrants del molí per instal·lar una fàbrica de teixits. Aquesta autorització li fou concedida provisionalment per la Junta el dia 27 d'octubre de 1.886 i definitivament el 5 de novembre del mateix any.

El titular del molí, Ramón Falcó va recórrer aquesta resolució perquè considerava que el perjudicava, però posteriorment va vendre el molí amb tots els seus drets i pertinences a Manuel Armengol.

Acabo de baixar la corba i faig la propera fotografia en la que podeu veure dues de les façanes del molí i a la seva dreta una figuera espectacular.

Però Manuel Armengol continuà explotant el molí fariner sense construir la fàbrica de filats. La seva vídua Josefa Calvera vengué el molí i els seus drets a Benjamín Twose el dia 26 d'abril de 1.896. El britànic Benjamín Twose constituí la Sociedad J.Thomas y Cia i transformà el vell molí en una fàbrica de filats. En una acta de la Junta del 13 de juny de 1.896 s'explica que la potència del aprofitament era de noranta cavalls de força, i el cànon assignat de set pessetes per cavall.

A la fotografia anterior de detall podeu veure la porta adovellada d'arc rebaixat d'accés al molí. El dia 16 d'abril de 1.898 la Junta va accedir a ampliar la concessió i autoritzà a Benjamín Twose a utilitzar el petit salt de la Sèquia Major que hi ha a dos quilòmetres d'Alguaire.

L'any 1.921 la fàbrica de filats la compra el barceloní Ricardo Ferrer en nom de Industrias Mixtas S.A., que també és titular de la fàbrica tèxtil de Rosselló.

La fotografia de detall següent és d'una de les finestres del primer pis de la façana principal en la que podeu veure un finestró una mica atrotinat.

El 25 de setembre de 1.925 Industrias Mixtas S.A. torna a canviar de propietari. Carlos Vallés deixa les filatures per transformar el Molinot en una central d'energias elèctrica. En una acta de la junta de maig del 1.926 es multa a Carlos Vallés perquè en una inspecció van veure que sense l'autorització de la Junta havia transformat el molí en central elèctrica. Posteriorment la Junta reconegué i autoritzà el nou ús. La central funcionà fins al 1.936.

La propera fotografia és de la façana que trobem a l'esquerra de la principal. A la part inferior podeu veure les obertures que permeten el pas de l'aigua del Canal de Pinyana.

Després de la Guerra Civil el nou propietari, Carlos Mur Aventín, transformà el vell molí en una fàbrica de lleixiu. A las pàgina 299 Roman Sol i M.Carmen Torres escriuen ... " Ya en nuestros días, en 1.970, se constituyó la sociedad "Industrial Electroquímica S.A..... Dicha razón social es la actual propietaria del mismo, si bien el aprovechamiento se halla en período de lánguida explotación".

A la fotografia de detall podeu observar les tres obertures inferiors del Molinot per on passava l'aigua del Canal de Pinyana.

Al llibre d'Enric Vicedo Riu "Aigua, pagesia i institucuions. El Canal de Pinyana", al capítol IV "L'aprofitament industrial de les sèquies de Pinyana i Fontanet" en diferents quadres trobem informació del Molinot. A la pàgina 277 al quadre 37 Aprofitaments industrials al Canal de Pinyana, 1.906, segons Josep Bayer i Bosch podem llegir que al terme de Vilanova de Segrià hi ha el salt amb fàbrica de farina al Molinot amb una potència total de 200 cv.

Deixem el Molinot i la seva agitada història plena de canvis per continuar la recerca del nostre patrimoni més proper.

Atentament.

Senyor i

Perfumeria Casa Massias.

Tanco avui el petit periple per la comarca de la Garrotxa en el que, mitjançant quatre entrades, hem donat un cop d'ull a alguna de les obres projectades per RCRArquitectes i, baixant del Puig del Roser hem mirat i admirat alguns dels edificis singulars del centre d'Olot. 

Ja vaig dir-vos, al final de l'entrada "Baixant del Puig del Roser ( i 3 )", que passejaríem virtualment fins a la cantonada dels carrers Sant Esteve i Presó Vella per observar detalladament la Perfumeria Casa Massias que és la protagonista de les fotografies anterior i propera.

Com podeu veure a les fotografies anteriors les dues façanes són iguals, encara que la del carrer Presó Vella és més llarga. Els murs, fins a mitja alçària, estan enrajolats amb rajola negra, al centre predomina el vidre i a la part superior el nom de  l'antiga botiga Perfumeria Casa Massias amb lletres de fusta pintades de color marró.

La botiga, fundada l'any 1.840 com una sastreria i que l'any 1.925 es transformà en perfumeria, està protegida com a Bé Cultural d'Interés Local.

A la fotografia anterior de detall podeu observar el vidre amb forma corba de la cantonada que està esmerilat, gravat i en alguns llocs pintat. La fotografia següent és de l'anunci de vidre pintat Jabones y dentífricos que està a  l'esquerra de la façana  del carrer de Sant Esteve.

Com podeu constatar a la fotografia anterior, a l'angle inferior de l'esquerra i sobre la lletra a de la paraula jabobes, l'anunci té problemes de conservació.

L'any 1.934 es dissenyà la façana decorada amb anuncis de vidre pintat. La capital de la Garrotxa pot presumir de la seva botiga art déco, un moviment de disseny que fou molt popular entre 1.920 i 1.939. En algun països la seva influència en les arts decoratives s'estengué fins als anys cinquanta del segle passat. La propera fotografia és de l'altre anunci de vidre pintat, Colonias a Granel, del carrer Sant Esteve.

La perfumeria es traslladà al carrer de Sant Tomàs i ara, la petita joia d'art déco, és una botiga de complements de proximitat i exclusius.

Si a la façana del carrer Sant Esteve hi ha dos anuncis de vidre pintat, a la del carrer Presó Vella en trobarem tres. A la fotografia següent podeu veure el més proper a la cantonada, Productos de Belleza. 

A la tècnica del vidre pintat cal emprar un vidre de bona qualitat, llis i gruixut que l'artista pintarà per la cara interior. El disseny pintat queda aïllat de l'exterior i ben protegit dels agents meteorològics, fet que facilita la seva conservació. L'anunci central del carrer Presó Vella està dedicat al Embellecimiento de las manos.

 

Quan estava fet el dibuix, es passava al vidre utilitzant l'estergit que és un cartró amb el dibuix ple de foradets en el que amb l'estergior ( un saquet ple de pólvores de carbó o de guix ) piquem sobre el cartró. Al vidre queden uns puntets que caldrà resseguir per fer el dibuix.

A la fotografia anterior podeu veure aquesta tècnica aplicada sobre una rajola. A l'entrada "Rajoles plenes d'oficis", de desembre del 2.009, podeu recordar clicant sobre l'enllaç anterior com es fa artesanalment una rajola de ceràmica vidrada emprant l'estergit.

L'últim anunci de la façana del carrer Presó Vella ens deixa clara una de les especialitzacions de l'antiga perfumeria Casa Massias, Especialidad en perfumes.

El gruix del vidre dissimula les pinzellades, fa que la pintura ressalti i li dóna un aspecte uniforme. Després d'estergir el disseny al vidre, es pinten els perfils, dibuixos, lletres i per acabar el fons ( que en el cas de Casa Massias és vermell ),

Quan vaig visitar l'antiga perfumeria la botiga estava tancada, per això a les properes fotografies no podreu apreciar gaire bé els anuncis de vidre pintat. A la propera, Objetos de Regalo, hi ha un vano a l'esquerra i una senyora molt elegant, a la dreta.

Quan l'anunci de vidre pintat estava acabat es protegia amb una planxa de fusta i s'emmarcava tot amb un marc de ferro. L'últim pas era acollar-lo al lloc desitjat.

A la fotografia següent podeu observar, malgrat la reixa i la llum que reflecteix la part dreta, l'anunci Flores Perfumes. 

Pep Colomer Martí i Francesc Gallostra Verdala van fer aquests anuncis l'any 1.934. Els dos pintors gironins van coincidir a Bèlgica l'any 1.930 i un any després es van associar per dedicar-se a la decoració i al dibuix publicitari.

Els aparadors i els anuncis de vidre pintat que no formen part de la façana estan fets amb dos vidres que formen un angle. Per això a les fotografies, a més a més de les reixes, en un dels vidres es reflecteixen objectes, fet que encara fan més difícil gaudir dels anuncis.

La propera fotografia és de l'anunci interior de vidre pintat de l'esquerra del carrer Presó Vella. No hi ha text i el dibuix és de flors i papallones.

Els dos artistes van col·laborar, entre 1.932 i 1.933, amb el Bloc Obrer i Camperol. També impulsaren la llibreria i sala d'exposicions Garbí, que fou punt de trobada, als anys trenta del segle passat, dels intel·lectuals gironins.

A la fotografia següent podeu veure l'últim anunci de vidre pintat, també sense text, amb dibuixos de flors, un flascó de perfum, una barra de llavis i una capseta de pólvores.

Al Fons d'Art de la Diputació de Girona he trobat la informació per explicar-vos algun detall d'en Pep Colomer i en Francesc Gallostra. Podeu llegir la seva biografia clicant sobre els enllaços anteriors.

Atentament.

Senyor i

Scriptum et delineatio, a l'Arxiu Capitular de Lleida.

El passat dijous es celebrà el Dia Internacional dels Arxius. Al blog us he proposat diverses vegades visitar l'Arxiu Capitular de Lleida per donar un cop dull a l'exposició que les arxiveres organitzen per celebrar aquest dia. Després de dos anys sense poder fer-ho per les restriccions sanitàries enguany podem gaudir de l'exposició Scriptum et delineatio.

 

 

Apropeu-vos al carrer Almodí vell s/n per veure aquesta exposició que també es podrà visitar des de demà dilluns fins al proper divendres dia disset, de les 9:00 fins a les 13:00 h. En properes entrades observarem detalladament els documents manuscrits, els llibres impresos del segle XVI, els projectes arquitectònics del segle XVII,... però avui només faig una petita pinzellada del que podreu observar a Scriptum el delineatio. A l'entrada d'avui de cada taula us mostraré un dels documents.

A la Sala de Lectura l'espai s'ha distribuït en quatre grans taules. A la taula cinc hi ha exposada la joia de la corona, la Bíblia de Lleida ( el segon còdex bíblics més gran que s'han conservar a Europa ), i a la taula sis podem veure alguns fragments de la restauració parcial feta l'any 2.013. Al segle XVIII es va fer una primera restauració de l'enquadernació.

A la fotografia anterior podeu veure la Taula 1 en la que hi ha cinc pergamins. Dos són de finals del segle X ( un a dues tintes sobre la dotació d'una església ), dos del segle XII ( un en el que es sol·licita la mediació del bisbe de Lleida davant del papa i un altre en el que hi ha dos trasllats ), i un del segle XV ( una butlla cardenalícia ).

A la propera de detall podeu veure la Butlla cardenalícia concedint 100 dies d'indulgències, del dia 29 de maig de 1.489. No es conserva cap dels segells de cera  però sí els cinc estoigs i gairebé tots els cordons.

 

 

L'Arxiu Capitular de Lleida conserva documentació manuscrita i/o impresa generada i/o relacionada amb la gestió del Capítol des del segle X fins a l'actualitat. L'any 2.004 el Congrés Internacional d'Arxius que es celebrà a Viena decidí per unanimitat demanar a les Nacions Unides la creació d'un Dia Internacional dels Arxius. Quatre anys després, concretament el 9 de juny, es commemorà el seixantè aniversari de la fundació del Consell Internacional d'Arxius. A partir d'aquell  9 de juny del 2.008. els arxius de tot el món celebren la seva diada.

 

 

A la fotografia anterior podeu observar la Taula 2 en la que hi ha el Breviari de Lleida ( datat al 1.451, i la reproducció de quatre dels 491 folis cal·ligrafiats ), el Llibre dels Escuts / Fundació dels ciris ( 1.540 - 1.728 ), el llibre imprès Rituals sacerdotals ( publicat l'any 1.567 ) i el Missal del Bisbe Conchillos ( editat l'any 1.524 ).

La fotografia següent és del Llibre dels Escuts / Fundació dels ciris, del foli 13r.- 11 de Febrer de 1.581, Pere Margalef, canonge de la Seu de Lleida o conseller universitari, funda un ciri.

A l'Arxiu Capitular la documentació custodiada, linealment gairebé arriba al mig quilòmetre ( 480, 5 metres ). La majoria dels documents són de paper, però hi ha aproximadament uns 13.000 pergamins. També hi podem consultar còdex, 101 llibres entre manuscrits i incunables. Del fons musical cal destacar els 45 cantorals.

 

A la fotografia anterior és de la Taula 3 hi trobareu projectes del segle XVIII per a la cúpula del la Catedral Nova de l'arquitecte Josep Prat, el Llibre de comptes de la fàbrica de la Catedral Nova ( manuscrit en paper del 1.773 ), el pergamí amb el Mapa de les terres de la Cerdana de l'horta de Lleida Partida Fontanet 1.6??, i la concòrdia i capitulació entre el Capítol de la Seu de Lleida i el mestre d'obra Bernardí Plantanida amb plànols dels projectes ( 1.610 - 1.612 ).

A la propera fotografia de detall és del projecte de la Cúpula: secció de cúpula, cimbori, coberta i creuer. Planta de la cúpula i cimbori ( Josep Prat segle XVIII ).

A l'entrada del mes d'agost del 2.012 " Els secrets de la Catedral Nova de Lleida ( i 8 ) " ja vaig mostrar-vos diferents projectes arquitectònics per construir la Seu Nova de Lleida. Si cliqueu sobre l'enllaç anterior els podreu tornar a veure. El projecte inicial es va canviar per les grans filtracions i el tipus de sòl que no haurien aguantat un edifici com el projectat.

 

 

A la Taula 4 hi veureu el Decret de trasllat del Culte de la Seu Vella a la parròquia de Sant Llorenç, signat pel bisbe Francisco Solís, de l'ordre de la Mercè i partidari de Felip V. El cartulari del molt il·lustre Capitol de la Santa Iglesia de Leyda en lo any 1.708, de 379 folis ( còpia dels folis 23 r i 23 v ). El copiador de lletres missives del llibre de la Santa Iglesia de Leyda que comence en lo any MDCLIII, i el cartulari de 1.550 a 1.561.

La fotografia de detall és del Decret de trasllat del Culte de la Seu Vella a la parròquia de Sant Llorenç.

 

L'abril del 2.019, a l'entrada " La Bíblia de Lleida ", vaig mostrar-vos detalladament aquest còdex de 613 folis de pergamí que mesura 655 X 420 X 255 mil·límetres i pesa 45 quilograms ( penseu que alguns llibres del cor custodiats a l'Arxiu Capitular de Lleida pesen més que aquesta espectacular Bíblia ). Si cliqueu sobre l'enllaç anterior la podreu observar detalladament. A la Taula 5, la protagonista absoluta és la Bíblia de Lleida, elaborada aproximadament entre 1.155 i 1.175.

Tanca l'exposició la Taula 6 en la que podeu observar alguns fragments de la restauració parcial del 2.013 en la que el llom de mitja pell, que estava molt malmès, fou restituït per una pell nova de les mateixes característiques.

A la fotografia de detall podeu observar un fragment de pell peluda que es va descobrir a sota de l'enquadernació durant la restauració del llom de la Bíblia de Lleida.

 

 

Recordeu que fins al proper divendres podeu visitar al carrer de l'Almodí vell s/n, des de les 9:00 a les 13:00, Scriptum et delineatio. Si cal, les arxiveres Ana i Rosana complementaran les explicacions que trobareu sobre els diferents documents.

Atentament.

Senyor i

La farinera de Gualda ( 2 ).

A la primera entrada dedicada a la farinera de Gualda us vaig convidar a resseguir perimetralment l'antiga fàbrica de farines, obra popular dels segles XIX - XX. La farinera està construïda on antigament hi havia un molí del que només es conserva el canal d'entrada d'aigua fet amb carreus escairats al segle XVIII.

 

Al final de l'entrada us deia que gràcies a la gentilesa d'una familiar de Josep Ramoneda Más ( que construí la farinera després de la Guerra Civil ) hi podríem entrar.

Josep Ramoneda Más sol·licità l'any 1.942 el permís d'obres per reconstruir la farinera malmesa durant la Guerra Civil. L'antiga fàbrica de farines era propietat d'Antoni Molins, que al juliol de 1.936 demanava l'autorització per construir els magatzems que podeu veure a la fotografia anterior. Dos dies abans d'esclatar la Guerra Civil, l'Ajuntament va donar el permís per edificar-los.

Com podeu observar, entre les portes dels dos magatzems hi ha una marquesina de gran volada. A l'esquerra podeu veure a la part inferior part de la font circular mig amagada per les males herbes i el petit edifici d'oficines i laboratori.

L'edifici principal del molí de Gualda, de planta baixa ( arrebossada i pintada de color gris ), quatre pisos i golfes ( arrebossats i pintats de blanc ), i coberta a dues aigües és un projecte del 1.942 de l'arquitecte noucentista lleidatà Ignasi de Villalonga i Casañés. 

Com podeu constatar a la fotografia anterior totes les obertures, de grans dimensions i arc de mig punt, estan tapiades des de l'incendi de juny del 2.014.

A les dos fotografies anteriors podeu apreciar, des de dues perspectives diferents, el mal estat de la gran marquesina de la façana principal que protegia el moll de càrrega i descàrrega. 

Vaig a l'esquerra i faig la fotografia següent en la que podeu veure la façana lateral  -que com en les altres façanes -  les obertures, seguint els eixos horitzontals i verticals, formen una quadrícula perfecta.

Perpendicular a la façana faig la propera fotografia en la que podeu constatar que bona part de l'arrebossat del tercer i quart pis ha caigut i es veu el maó de les parets. En aquesta façana (sota la cornisa ) i a la principal ( sota les golfes ) es podia llegir pintat sobre l'arrebossat blanc, FABRICA DE HARINAS "GUALDA". Com podeu veure els ampits de les grans finestres tenen un fort pendent cap a l'exterior.

Si des del mateix punt giro quaranta-cinc graus a la meva esquerra puc fer la fotografia en la que podeu veure una de les façanes de les sitges a les que, m'explica una familiar de Josep Ramoneda Más , afortunadament no va afectar l'incendi de juny del 2.014.

 

Anant una mica més a l'esquerra puc fotografiar una altra façana de les sitges. El projecte de construcció d'aquestes sitges, del 1.964,  és de l'enginyer Eduardo Mías Codina. Abans de construir-les bona part dels magatzems, projectats l'any 1.936, eren el moll de blat. 

A tocar de l'arbre de la fotografia anterior trobem el tancament perimetral de la farinera i a l'altre costat del mur hi ha la Sèquia Major del Canal de Pinyana seguint el seu recorregut que arribarà fins al municipi d'Alcarràs. Torno a ensenyar-vos una de les fotografies que vaig emprar a la primera entrada en la que l'arbre a tocar de les sitges us ajudarà a saber on estem en aquest moment. Quan s'acaben els edificis de la farinera, l'aigua que el partidor fa entrar a l'antic molí fariner torna a la Sèquia Major.

Donem mitja volta i tornem a l'edifici del molí. Abans d'entrar-hi, a les dues properes fotografies de detall, podeu constatar que en els llocs on ha caigut l'arrebossat pintat de gris de la planta baixa, es veuen perfectament els carreus de pedra d'aquesta part de l'edifici que fou reconstruït seguint el projecte arquitectònic del 1.942.

A la part superior dreta de la fotografia anterior podeu observar que on ha caigut part de l'arrebossat pintat de color blanc es veuen els maons de la resta de l'edifici ( els quatre pisos i les golfes ).

El saqueig que han patit els edificis de la farinera és espectacular. En algunes de les obertures tapiades  han fet forats per entra-hi. Però l'únic que va patir les conseqüències de l'incendi al mes de juliol del 2.014 fou l'edifici del molí. El foc va cremar les bigues de fusta i els pisos i les golfes es van ensorrar. A la propera fotografia de detall podeu veure les restes cremades d'algunes d'aquestes bigues.

 

La teulada, de teula àrab amb carener perpendicular a la façana principal, va col·lapsar però les quatre façanes mantenen, malgrat tot, la seva dignitat. La teulada actual és metàl·lica com podreu veure a les properes fotografies. Un bon projecte arquitectònic podria donar vida novament, amb una funció diferent ( hotel, museu,...), a l'antic molí fariner.

 

 

El saqueig patit per la farinera tancada des de l'any 2.004, i el posterior incendi deu anys després ha deixat totalment despullat l'edifici principal. Fins i tot, com podeu constatar a la propera fotografia, no queda cap de les rajoles...

 

 

Sortint de l'edifici del molí la familiar de Jose Ramoneda Más, emocionada, m'ensenya el banc de pedra mig amagat per la vegetació en el que m'explica que al seu padrí li agradava seure per observar atentament la farinera.

Abans de marxar torno a agrair-li la seva gentilesa, m'aturo davant dels magatzems i faig l'última fotografia en la que podeu veure en primer terme entre les males herbes la font circular que donava la benvinguda al molí fariner.

Agafo el cotxe per baixar del Pla de Gualda al centre de la ciutat de Lleida amb una barreja de sensacions que van de l'alegria per la descoberta a la tristor per l'estat del nostre patrimoni industrial al que li calen projectes per rehabilitar-lo i donar-li una nova vida.

Atentament.

Senyor i.