Assaborir las Tierras del Burgo ( 1 ).

Sempre és un plaer passejar per les terres de Soria, una província de Castella Lleó dividida en dotze comarques. Al gener del 2.014 a l'entrada "Xemeneies còniques" ens varem aturar a Villaciervos ( a la comarca de Frentes, també anomenada comarca de Soria ) i a Calatañazor ( a la comarca de Tierras del Burgo ).

Les protagonistes d'aquella entrada foren les xemeneies còniques anomenades chimeneas pinariegas, una mostra molt interessant d'arquitectura tradicional en la que la cuina és l'habitació més important. Té la funció de cuina, menjador, sala d'estar, calefacció de la casa, espai on es feia el pa o es curava la matança.

La fotografia anterior és d'una xemeneia pinariega de Villaciervos i la propera de dues d'aquestes xemeneies de Calatañazor.

Avui tornem a Calatañazor, un dels vint-i-nou municipis de la comarca Tierras del Burgo per donar un cop d'ull a l'ermita de la Soledad i a l'església de Nuestra Señora del Castillo.

Deixem la carretera N-122  al quilòmetre 187 per anar fina a Calatañazor que està a només un quilòmetre i mig. La carretera baixa i baixa i poc després de creuar el riu Milanos cal anar a l'esquerra per pujar a Calatañazor. Però abans de pujar-hi us proposo deixar el cotxe al petit aparcament que trobareu a tocar de l'ermita de la Soledad.

 

 

La petita ermita del segle XII, de nau única, conserva de l'època romànica la planta, l'absis amb un magnífic carreuat i la portalada nord. La nau i algunes reformes de la capçalera són del segle XVIII. Com podeu constatar a la fotografia anterior a la capçalera es pot diferenciar clarament la part cilíndrica de l'absis i el mur recte del presbiteri. Al centre de l'absis hi ha una porta geminada processional oberta al segle XVI i cegada al segle XVII.

Dues semicolumnes adossades coronades per capitells amb decoració vegetal divideixen l'absis en tres llenç amb una finestra d'arc de mig punt enfonsat i espitllerat a cadascun. El central, que podeu veure a les dues fotografies anteriors, està cegat. Les tres finestres estan rematades per un guardapols semicircular.

A les tres finestres hi podeu veure d'esquerra a dreta, flors de quatre fulles, puntes de diamant i sis lòbuls dins d'una orla vegetal, motiu d'ascendència islàmica.

A la part superior de la finestra central cegada, a tocar de l'arc de mig punt hi ha una rajola de ceràmica vidrada amb el nom de l'ermita. A la fotografia següent de detall el protagonisme és per a la finestra de la dreta.

En la línia de permòdols que ressegueix la capçalera hi ha esculpits caps humans i d'animals i a l'absis, per sota de les finestres, hi ha una imposta amb fulles dobles.

 

 

Gràcies al zoom de la càmera fotogràfica puc mostrar-vos la figura d'un músic sedent que es col·locà entre dos permòdols.L'absis semicircular està cobert amb volta de quart d'esfera i el presbiteri amb volta de canó.

 

Anat a la dreta de l'absis constatareu a la propera fotografia que la nau està edificada amb maçoneria i només conserva de l'època romànica la portalada d'arc d'ingrés de mig punt i dues arquivoltes. A la façana nord hi ha la portalada d'accés i una finestra i a la façana oest un òcul.

Dirigint la mirada a la dreta, a més amés de la façana oest amb l'òcul, es veu parcialment la muralla que conserva bona part del seu perímetre.

La muralla circumdava tota la Villa adaptant-se al turó on s'assenta Calatañazor. Resseguint tota la muralla, especialment als fronts nord i est, hi ha vuit torres cilíndriques massisses que tenien funció de control i vigilància. L'accés es feia per dues portes i dos portells.

 

 

Deixem la muralla i ens tornem a fixar amb l'ermita de la Soledad per apropar-nos a la senzilla portalada amb l'arc d'ingrés de mig punt i les dues arquivoltes, una amb decoració vegetal i una altra de fina baqueta. Malauradament les columnes i capitells que servien de suport de les arquivoltes s'han perdut

A la fotografia anterior podeu veure clarament la diferència entre els carreus ben escairats de la petita part romànica que es conserva a la façana nord i la resta feta amb maçoneria.

A la fotografia de detall anterior i a les dues següents podeu observar molt millor la decoració de les arquivoltes amb roleus i bifolias.

El roleu és un ornament arquitectònic format per elements, que per regla general són vegetals, enrotllats en espiral.

Deixem l'ermita de la Soledad, i enfilant-nos passejant un parell de minuts trobem la Calle Real, el carrer principal que uneix el lloc on hi havia la porta d'accés nord amb el castell que està a l'altre extrem de la Villa de Calatañazor. Uns metres abans d'accedir-hi trobem el següent plafó informatiu amb els edificis singulars, botigues, cases rurals, restaurants...

En aquest carrer hi ha els edificis més antics i la majoria de botigues de productes locals, artesania, restaurants, cases rurals... El caseriu destaca per la seva arquitectura popular típica de l'Edat Mitjana.

Les cases antigues tenen dues plantes: la inferior és de pedra i la superior està construïda amb peus de sabina units amb entramat vegetal, tova, tàpia i arrebossat de fang. En algunes cases a la part superior l'espai entre els peus drets de sabina és de maó vist.

 

 

La Calle Real s'enfila mentre ens regala la seva arquitectura popular. Uns metres més amunt de la casa rural que veieu a l'esquerra de la primera fotografia del carrer ja es veu l'església de Nuestra Señora del Castillo.

 

 

Abans d'arribar a l'església, al número vint-i-u, trobem una casa amb porta d'arc de mig punt adovellat amb blasó a la dovella clau que es veu a les fotografies anterior i propera

Després d'aquesta casa, a l'esquerra, ens espera a la propera entrada dedicada a Calatañazor l'església romànica del segle XII reformada especialment a l'interior i a la capçalera als segles XVI i XVIII. 

A la fotografia anterior, feta des del carrer Travesia del Tirador, la podeu veure parcialment perquè l'estretor dels carrers fa difícil aconseguir una bona perspectiva del frontispici.

Atentament.

Senyor i

Passejant per Alberobello.

A l'entrada anterior dedicada a la Puglia després observar detalladament Castel del Monte vàrem baixar del turó que corona per donar un cop d'ull a les construccions de pedra seca que l'envolten. Al final de l'entrada vaig dir-vos que a la propera entrada dedicada a terres italianes aniríem a Alberobello considerada la capital dels trulli. 

Alberobello forma part del Valle d'Itria, coneguda també com Valle dei Trulli. Els trulli foren declarats per la UNESCO el dia sis de desembre del 1.996 Patrimoni de la Humanitat. El perquè de la consideració d'Alberobello com a capital dels trulli és fàcil d'entendre. Dels onze mil habitants de la petita ciutat, quatre mil viuen en trulli.

Comencem la passejada a la piazza del Popolo en la que hi ha el Monumento in memoria dei caduti della Grande Guerra, que podeu veure a la fotografia anterior. Un obelisc de marbre, bronze i pedra calcària dissenyat per l'arquitecte Antonio Curri i construït per l'escultor G.Lariechia.

En tres de les quatre plaques de marbre de l'obelisc hi ha el nom dels caiguts precedits de versos de grana poetes. A la fotografia anterior en podeu parcialment una i a la propera de detall constatareu que a la terrible llista hi ha tres Palmisano: Giuseppe, Leonardantonio i Nicola.

No us explicaré a l'entrada d'avui qui són els Palmisano sinó que ho faré a la propera entrada dedicada a la Puglia, al poble de Locorotondo que està a només deu quilòmetres i mig d'Alberobello, que també forma part del Valle d'Itria...

A pocs metres del monument trobem l'espectacular Belvedere Santa Lucia, un mirador que ens deixa bocabadats el veure centenars de trulli.

La petita ciutat d'Alberobello fou fundada a finals del segle XVI pel conte di Conversano Andrea III Acquaviva, un terratinent que confià la gestió del territori a una quarantena de famílies de pagesos.

Per evitar el pagament d'impostos al virrei espanyol del Regne de Nàpols el comte obligà a construir les cases només amb pedra seca, sense emprar gens de morter.

Si des del mirador em giro, puc fer la fotografia anterior en la que entre les cobertes dels trulli treu el nas el campanar de la chiesa de Santa Maria, copatrona d'Alberobello.

Deixem el mirador i baixem el tram d'escales de la via Contessa Acquaviva amb l'objectiu d'observar detalladament aquestes construccions de pedra seca anomenades trullo en italià ( trulli en plural ). 

L'estiu del 1.797 Antonio Francesco D'Amore construí el primer trullo de dos pisos conegut actualment com a Casa d'Amore.

Els murs dels trulli, que poden fer fins a un metre i mig d'amplada, suporten la coberta de forma cònica. Cada trullo acaba amb un  pinacle de pedra diferent. 

Per crear les cobertes de forma cònica es van posant anells circulars concèntrics de lloses de pedra calcària. Cada anell circular que fem té els radis una mica més petits que l'anterior. Les lloses de la coberta s'anomenen chiancarelle.

Alguns trulli tenen símbols pintats amb calç a les cobertes còniques. L'origen d'aquesta simbologia es tot un misteri. N'hi ha de màgics, pagans, cristians, monogrames, sigles, emblemes... Sigui quin sigui el seu significat es consideren part del trullo i es repinten periòdicament.

A Alberobello hi ha dos barris de trulli que s'enfilen a dos turons. El Rione Aia Piccola, format per uns quatre-cents trulli és menys turístic, menys visitat, més tranquil. En aquest barri els trulli s'empren majoritàriament d'habitatge. El barri més turístic és el Rione Monti, on hi viu poca gent i la majoria dels trulli són botigues de records, tallers d'artesania, allotjaments, bars, restaurants...

Enfilat als carrerons de Rione Monti faig la propera fotografia en la que podeu veure darrere de les cobertes còniques dels trulli el campanar de la chiesa de Santa Maria. 

En algun raconet de Rione Monti, malgrat ser el barri de trulli més turístic d'Alberobello, encara es pot gaudir de raconets amb molt encant.

 

 

Baixem del Rione Monti i anem al Rione Aia Piccola on ens aturarem a la piazza Maip Pagano per donar un cop d'ull a la Casa Lippolis construïda a finals del segle XVIII per ordre del primer rector d'Alberobello, Vitonofrio Lipppolis, perquè fos la seva residència privada.

Per construir aquesta casa s'emprà morter, anul·lant així el veto dels comtes de Conversano que obligava a fer construccions de pedra seca. Fou tota una revolució, però la Casa Lippolis no és estrictament una construcció de pedra seca. L'any 1.797 s'hi van reunir els set alliberadors per decidir un pla de revolta contra les imposicions feudals dels comtes d'Acquaviva.

 

Casa Lippolis està formada per un nombre important de trulli interconnectats dels que destaquen els anomenats trulli a schiena di asino ( trulli d'esquena d'ase ) que són dos trulli que tenen les dues cúpules agrupades formant una sola coberta.

Dues de les entrades a Casa Lippolis estan coronades per petits arcs i sobre el portal de l'entrada principal hi ha un timpà.

Al plafó informatiu que trobareu al costat de Casa Lippolis, a més a més d'una petita explicació hi ha tres fotografies. A la superior ( propera fotografia ) es veu la casa frontalment al 1.988.

Passejant només un parell de minuts anem a la via Duca delli Abruzzi on hi ha un petit i agradable parc amb els trulli protagonistes de la fotografia següent. A quest petit parc i aparcament forma la Villa Comunale ubicada entre Aia Piccola i el Rione Monti.

Faig l'últim cop d'ull als trulli de la tranquil·la i poc turística Aia Piccola baixant per la via Brigata Regia, tot un regal de la mirada.

Quan arribem al tram d'escales de la via Contessa Acquaviva les enfilem per tornar al Belvedere Santa Lucia. A pocs metres ens espera la piazza del Popolo amb el Monumenti in memoria dei caduti della Grande Guerra en el que, al començament de l'entrada hem vist que a la llista de morts hi ha tres Palmisano.

 

 

Agafo el cotxe per anar a Locorotondo on, a la propera entrada dedicada a la Puglia us explicaré perquè ens hem fixat en la família Palmisano...

Atentament

Senyor i

Un cop d'ull al monestir de Santa Maria de Lluçà ( i 3 ).

Tanco amb l'entrada d'avui la sèrie d'entrades dedicades al petit monestir del Lluçanès. Si a les entrades anteriors hem observar detalladament l'església i el claustre del segle XII i les pintures murals del segle XIV, a la d'avui veurem el poc que queda de les antigues dependències del monestir.

Entrem en un gran pati tancat per un mur d'uns tres metres d'alçària en el que hi ha la porta adovellada d'arc de mig punt d'accés al conjunt canonical. Només sortir al pati, dirigint la mirada a la dreta veiem les restes de l'antiga cuina. A la part inferior de la propera fotografia podeu observar tres tombes antropomòrfiques.

Al 1.428 i 1.448 els terratrèmols causaren greus danys al monestir esfondrant bona part de la volta de l'església, el campanar i moltes de les edificacions monàstiques. Del refectori i la cuina només en queda l'arc diafragmàtic  que ens permet imaginar l'estructura de coberta de fusta que tenien. Podeu veure aquest arc a les fotografies anterior i propera.

D'algunes dependències de costat est no en que res i l'espai que ocupaven s'ha convertit en l'hort del rector. El costat oest fou rehabilitat per convertir-lo en casa rectoral de la que al 1.969 es van adaptar dues sales per exposar-hi les pintures mural al fresc. A la casa rectoral a més a més hi ha tres dormitoris, un bany, cuina, saleta, menjador-estar, despatx, rebedor, cancell i terrat.

Quan acabem de baixar el tram d'escales de pedra ens podem apropar a la porta adovellada d'arc de mig punt que donava accés al recinte canonical.

Dirigint la mirada a l'esquerra puc fer la fotografia següent en la que podeu veure part del mur de tres metres d'alçària que tanca el recinte canonical. En primer terme la basa i al fons part de l'hort rectoral.

Girant noranta graus a l'esquerra en primer terme el protagonisme és per la petita capella que en part està excavada a la roca.

Obro un moment la senzilla porta de fusta per ensenyar-vos l'interior de la petita capella en la que diuen que fou trobada la talla original del segle XII de la Mare de Déu de Llucà, de fusta d'àlber amb restes de policromia..

A la segona meitat del segle XII s'hi fundà una canònica agustiniana que fou promoguda pels senyors del castell. La decadència d'aquesta canònica començà al segle XIV fins que al 1.592 el papa suprimí totes les canòniques.

Pujant les escales de pedra, anant al fons de l'hort rectoral i girant a l'esquerra puc fer la fotografia en la que d'esquerra a dreta es veuen les cobertes de teula àrab de la galeria est del claustre, de la nova sagristia construïda l'any 1.661 i, a la zona d'ombra de la dreta, part de la coberta de l'absis. A la part superior, el mur sud de l'església i part del campanar.

El zoom de la càmera fotogràfica ens permet observar millor la cel·la ( lloc on hi ha les campanes ) del  campanar.

Després dels terratrèmols del segle XV es construí un nou campanar, barroc, de planta quadrada i tres pisos acabar en un terrat amb barana de ferro fos. La construcció del nou campanar fou molt lenta i cal situar-la entre els anys 1.581 i 1.661.

Girem cua i sortim de l'hort rectoral per tornar  al claustre per la porta que duu a la galeria sud, gairebé a la cantonada amb la galeria est. Des de les antigues dependències monàstiques a la porta només hi veiem una llinda de fusta però a l'interior s'intueix un arc adovellat de mig punt.

Com que costa una mica de veure us ensenyo la mateixa porta fotografiada des de l'interior del claustre que ja vàrem observar al final de la segona entrada dedicada al monestir.

Al pati enllosat del claustre, a la galeria sud a tocar de la galeria oest, hi ha la cisterna protagonista de la fotografia següent amb un brocal de planta quadrada sense cap decoració i amb tres peces de ferro forjat en forma d'arc que sostenen la corriola.

Abans d'entrar a l'església tornem a mirar i admirar el petit claustre romànic de segle XII de planta quadrangular irregular amb vint-i-dues columnes coronades per vint capitells originals. La fotografia de detall és d'un dels capitells de la galeria nord decorat a les quatre cares amb un tema zoomòrfic. Hi ha esculpides quatre àguiles amb les ales plegades i vuit ¿ lleons ? afrontats. A l'àbac estan esculpides tres varietats de fulles que es van invertint successivament.

Deixem el claustre i tornem a l'església que varen observar detalladament a la primera entrada dedicada al monestir per la porta adovellada d'arc de mig punt que veieu darrere del capitell de la fotografia anterior. Recordeu que aquesta porta s'obrí al mur sud de l'església l'any 1.967. La porta primitiva d'accés ( actualment tapiada )  està adossada a l'angle de les galeries nord i est del claustre ).

Abans de marxar del monestir ens aturem un moment a l'església a tocar de l'escala que s'enfila al cor. A la seva dreta, mig amagada per una taula i les revistes i díptics col·locats a la fusta que té al damunt, hi ha la pica baptismal de pedra sorrenca procedent de l'església de Santa Maria de Salselles. De peu cilíndric és de forma semiesfèrica i al brocal està decorada amb un bordó.

El santuari de la Mare de Déu de Salselles és una construcció del segle XVII d'estil barroc rural que està a vuit quilòmetres del monestir de Sant Maria de Lluçà. El santuari fou abandonat durant la Guerra Civil i com podeu imaginar el seu estat de conservació és lamentable. A la primera fase de les obres de restauració s'ha consolidat el campanar.

En el moment de sortir de l'església m'aturo per fer la fotografia de detall de la ferramenta romànica datada entre els anys 1.170 i 1.300.

Ja fora de l'església, dirigint la mirada a la dreta de la porta barroca d'accés del segle XVII que conserva l'antiga ferramenta, puc mostrar-vos des de l'exterior les dues sales de la casa rectoral que des del 1.967 acullen les pintures mural del segle XIV.

Marxem del monestir per visitar a la propera entrada dedicada al Lluçanès el Castell de Lluçà i l'església de Sant Vicenç del Castell de Lluçà.

Atentament.

Senyor i