El claustre de la Seu Vella ( 2 ).

A la primera entrada dedicada al claustre de la Seu Vella de Lleida del passat sis de gener vàrem observar les quatre galeries del claustre que es construí entre els segles XIII i XIV. Al final de l'entrada us explicava que en entrades posteriors dedicades a la Seu Vella observaríem detalladament algunes capelles i capitells del claustre. A la d'avui resseguirem perimetralment el claustre per veure les capelles de les galeries nord, oest i est perquè la galeria sud, a més a més dels finestrals dels pati està oberta a la ciutat amb cinc finestrals, no te capelles.

Comencem al costat de la Porta de les Fonts, coneguda també com Porta de l'Evangeli.  Les tres portes romàniques del segle XIII de l'Escola de Lleida que hi ha a la galeria est del claustre eren les portes del frontispici. Però entre finals del segle XIII i el segle XIV es construí el claustre atípicament als peus del temple i van passar a ser tres portes que comuniquen el claustre amb l'església.

 

 

A la galeria nord, la que està just davant d'aquesta porta, hi ha quatre portes que la comuniquen amb la Canonja i sis capelles. 

 

 

Gairebé a la cantonada  amb la galeria est hi ha la Porta Nova de Santa Maria l'Antiga d'estil plateresc construïda entre 1.559 i 1.562 per l'escultor barceloní Xeroni Xanxo.

 

 

A la seva esquerra trobem la Porta Antiga de Santa Maria l'Antiga, una porta adovellada d'arc de mig punt del segle XIII.

 

 

Les finestres romàniques d'arc de mig punt que veieu a la part superior de la fotografia anterior són de la façana sud de l'església de Santa Maria l'Antiga. 

 

 

A l'esquerra trobem dues petites capelles, la de Sant Francesc d'Assís ( fotografia anterior )  i la de la Degollació de Sant Joan ( propera fotografia ). Les sis capelles d'aquesta galeria són del segle XIV.

 

 

A l'esquerra hi ha la Porta de la Pia Almoina, del segle XV i les petites capelles de Sant Domènec i de Sant Lluc.

 

A la fotografia anterior la Porta de la Pia Almoina està flanquejada per la capella de Sant Domènec ( esquerra ) i la capella de de la Degollació de Sant Joan. La propera fotografia és de la capella propera la de Sant Lluc.

 

 

A l'esquerra hi ha la Porta de la Sala Capitular, obra d'estil renaixentista del segle XVI atribuïda al mestre d'obres de la Seu Vella Lope de Arue, però altres hipòtesis l'atribueixen a Joan de Sobralde.

 

 

Per acabar la galeria nord, a l'esquerra de la Porta de la Sala Capitular hi ha les capelles de l'Anunciació (dreta ) i la  dels Sants Innocents ( esquerra ).

 

La capella de l'Anunciació fou fundada per la família Claver o Clavell i edificada al primer terç del segle XIV. Gràcies al procés de conservació i restauració s'han descobert restes de la pintura mural al tremp original.

 

 

A la fotografia anterior podeu veure restes de la pintura mural de cortinatges, del cel estelat i dos escuts d'armes dels Clavell o Claver.

Ala propera fotografia el protagonisme és per l'armari litúrgic de la capella i per les pintures mural de cortinatges.

 

 

Les dues primeres capelles de la galeria oest són la de Sant Mateu ( a la dreta a tocat a la de  ) i la de Santa Elogia (esquerra ), protagonistes de la fotografia següent.

 

A diferència de les de la galeria nord, les de la galeria oest tenen coberta de volta de creuria amb petites claus de volta. La que podeu veure a la propera fotografia és la de la capella de Sant Mateu.

 

 A la fotografia anterior de les dues capelles constatareu que entre elles hi ha una pintura al fresc que podeu observar millor a la propera fotografia de detall. És Nostra Senyora dels Socors i fou pintada al segle XV.

 

A l'esquerra d'aquestes dues capelles trobem les de Sant Bernat i la de Sant Felip i Sant Jaume que actualment estan en obres.

 

 

M'aturo al centre de la galeria per fotografiar la part posterior de la Porta dels Apòstols construïda als segles XIV i XV.

 

Surto un moment de la Seu Vella perquè pugueu mirar i admirar les quatre arquivoltes apuntades i el timpà amb la representació del Judici Final. Imagineu per un moment la bellesa d'aquesta portalada abans de la destrucció que ha patit la nostra estimada Catedral Vella...

 

 Tornant a la galeria oest del claustre, a l'esquerra de la Porta dels Apòstols hi ha les capelles de Sant Pere Màrtir i la de les Onze Mil Verges i de Santa Úrsula que acull la maquinària del rellotge del campanar del segle XVII.

 

 La fotografia anterior és de la capella de Sant Pere Màrtir i la propera de la capella de les Onze Mil Verges i de Santa Úrsula.

 

 Per acabar la galeria oest trobem la porta per la que accedim a l'escala de caragol per pujar al campanar i la capella de Sant Antoni i Sant Pau Eremita que també es coneix com capella de la Família Safont.

 

 En una propera entrada, quan acabem d'observar les capelles i alguns dels capitells del claustre, pujarem al campanar per l'escala de caragol de la que a la propera fotografia podeu veure els primers graons.

 

 Faig mitja volta per fotografiar la galeria sud que no té cap capella perquè hi ha els finestrals del pati ( esquerra de la propera fotografia ) i els oberts a la ciutat ( dreta ). Al fons, ja a la galeria est podeu veure la capella de Sant Martí.

 

 

A l'esquerra de la capella de Sant Martí hi ha la capella de Sant Esteve que és més petita. Continuant a l'esquerra hi ha les tres portes romàniques del segle XIII de l'Escola de Lleida que inicialment eren les portes del frontispici  de l'església de la Seu Vella: la Porta de l'Epístola la Porta Major ( propera fotografia ) i la  Porta de les Fonts  on hem començat l'entrada d'avui.

 

 

Després de donar un cop d'ull a les capelles i portes a la tercera i última entrada dedicada al claustre de la Seu Vella observarem alguns dels seus capitells.

Atentament.

Senyor i 

Assaborir las Tierras del Burgo ( 1 ).

Sempre és un plaer passejar per les terres de Soria, una província de Castella Lleó dividida en dotze comarques. Al gener del 2.014 a l'entrada "Xemeneies còniques" ens vàrem aturar a Villaciervos ( a la comarca de Frentes, també anomenada comarca de Soria ) i a Calatañazor ( a la comarca de Tierras del Burgo ).

Les protagonistes d'aquella entrada foren les xemeneies còniques anomenades chimeneas pinariegas, una mostra molt interessant d'arquitectura tradicional en la que la cuina és l'habitació més important. Té la funció de cuina, menjador, sala d'estar, calefacció de la casa, espai on es feia el pa o es curava la matança.

La fotografia anterior és d'una xemeneia pinariega de Villaciervos i la propera de dues d'aquestes xemeneies de Calatañazor.

Avui tornem a Calatañazor, un dels vint-i-nou municipis de la comarca Tierras del Burgo per donar un cop d'ull a l'ermita de la Soledad i a l'església de Nuestra Señora del Castillo.

Deixem la carretera N-122  al quilòmetre 187 per anar fina a Calatañazor que està a només un quilòmetre i mig. La carretera baixa i baixa i poc després de creuar el riu Milanos cal anar a l'esquerra per pujar a Calatañazor. Però abans de pujar-hi us proposo deixar el cotxe al petit aparcament que trobareu a tocar de l'ermita de la Soledad.

 

 

La petita ermita del segle XII, de nau única, conserva de l'època romànica la planta, l'absis amb un magnífic carreuat i la portalada nord. La nau i algunes reformes de la capçalera són del segle XVIII. Com podeu constatar a la fotografia anterior a la capçalera es pot diferenciar clarament la part cilíndrica de l'absis i el mur recte del presbiteri. Al centre de l'absis hi ha una porta geminada processional oberta al segle XVI i cegada al segle XVII.

Dues semicolumnes adossades coronades per capitells amb decoració vegetal divideixen l'absis en tres llenç amb una finestra d'arc de mig punt enfonsat i espitllerat a cadascun. El central, que podeu veure a les dues fotografies anteriors, està cegat. Les tres finestres estan rematades per un guardapols semicircular.

A les tres finestres hi podeu veure d'esquerra a dreta, flors de quatre fulles, puntes de diamant i sis lòbuls dins d'una orla vegetal, motiu d'ascendència islàmica.

A la part superior de la finestra central cegada, a tocar de l'arc de mig punt hi ha una rajola de ceràmica vidrada amb el nom de l'ermita. A la fotografia següent de detall el protagonisme és per a la finestra de la dreta.

En la línia de permòdols que ressegueix la capçalera hi ha esculpits caps humans i d'animals i a l'absis, per sota de les finestres, hi ha una imposta amb fulles dobles.

 

 

Gràcies al zoom de la càmera fotogràfica puc mostrar-vos la figura d'un músic sedent que es col·locà entre dos permòdols. L'absis semicircular està cobert amb volta de quart d'esfera i el presbiteri amb volta de canó.

 

Anat a la dreta de l'absis constatareu a la propera fotografia que la nau està edificada amb maçoneria i només conserva de l'època romànica la portalada d'arc d'ingrés de mig punt i dues arquivoltes. A la façana nord hi ha la portalada d'accés i una finestra i a la façana oest un òcul.

Dirigint la mirada a la dreta, a més amés de la façana oest amb l'òcul, es veu parcialment la muralla que conserva bona part del seu perímetre.

La muralla circumdava tota la Villa adaptant-se al turó on s'assenta Calatañazor. Resseguint tota la muralla, especialment als fronts nord i est, hi ha vuit torres cilíndriques massisses que tenien funció de control i vigilància. L'accés es feia per dues portes i dos portells.

 

 

Deixem la muralla i ens tornem a fixar amb l'ermita de la Soledad per apropar-nos a la senzilla portalada amb l'arc d'ingrés de mig punt i les dues arquivoltes, una amb decoració vegetal i una altra de fina baqueta. Malauradament les columnes i capitells que servien de suport de les arquivoltes s'han perdut

A la fotografia anterior podeu veure clarament la diferència entre els carreus ben escairats de la petita part romànica que es conserva a la façana nord i la resta feta amb maçoneria.

A la fotografia de detall anterior i a les dues següents podeu observar molt millor la decoració de les arquivoltes amb roleus i bifolias.

El roleu és un ornament arquitectònic format per elements, que per regla general són vegetals, enrotllats en espiral.

Deixem l'ermita de la Soledad, i enfilant-nos passejant un parell de minuts trobem la Calle Real, el carrer principal que uneix el lloc on hi havia la porta d'accés nord amb el castell que està a l'altre extrem de la Villa de Calatañazor. Uns metres abans d'accedir-hi trobem el següent plafó informatiu amb els edificis singulars, botigues, cases rurals, restaurants...

En aquest carrer hi ha els edificis més antics i la majoria de botigues de productes locals, artesania, restaurants, cases rurals... El caseriu destaca per la seva arquitectura popular típica de l'Edat Mitjana.

Les cases antigues tenen dues plantes: la inferior és de pedra i la superior està construïda amb peus de sabina units amb entramat vegetal, tova, tàpia i arrebossat de fang. En algunes cases a la part superior l'espai entre els peus drets de sabina és de maó vist.

 

 

La Calle Real s'enfila mentre ens regala la seva arquitectura popular. Uns metres més amunt de la casa rural que veieu a l'esquerra de la primera fotografia del carrer ja es veu l'església de Nuestra Señora del Castillo.

 

 

Abans d'arribar a l'església, al número vint-i-u, trobem una casa amb porta d'arc de mig punt adovellat amb blasó a la dovella clau que es veu a les fotografies anterior i propera

Després d'aquesta casa, a l'esquerra, ens espera a la propera entrada dedicada a Calatañazor l'església romànica del segle XII reformada especialment a l'interior i a la capçalera als segles XVI i XVIII. 

A la fotografia anterior, feta des del carrer Travesia del Tirador, la podeu veure parcialment perquè l'estretor dels carrers fa difícil aconseguir una bona perspectiva del frontispici.

Atentament.

Senyor i

Passejant per Alberobello.

A l'entrada anterior dedicada a la Puglia després observar detalladament Castel del Monte vàrem baixar del turó que corona per donar un cop d'ull a les construccions de pedra seca que l'envolten. Al final de l'entrada vaig dir-vos que a la propera entrada dedicada a terres italianes aniríem a Alberobello considerada la capital dels trulli. 

Alberobello forma part del Valle d'Itria, coneguda també com Valle dei Trulli. Els trulli foren declarats per la UNESCO el dia sis de desembre del 1.996 Patrimoni de la Humanitat. El perquè de la consideració d'Alberobello com a capital dels trulli és fàcil d'entendre. Dels onze mil habitants de la petita ciutat, quatre mil viuen en trulli.

Comencem la passejada a la piazza del Popolo en la que hi ha el Monumento in memoria dei caduti della Grande Guerra, que podeu veure a la fotografia anterior. Un obelisc de marbre, bronze i pedra calcària dissenyat per l'arquitecte Antonio Curri i construït per l'escultor G.Lariechia.

En tres de les quatre plaques de marbre de l'obelisc hi ha el nom dels caiguts precedits de versos de grana poetes. A la fotografia anterior en podeu parcialment una i a la propera de detall constatareu que a la terrible llista hi ha tres Palmisano: Giuseppe, Leonardantonio i Nicola.

No us explicaré a l'entrada d'avui qui són els Palmisano sinó que ho faré a la propera entrada dedicada a la Puglia, al poble de Locorotondo que està a només deu quilòmetres i mig d'Alberobello, que també forma part del Valle d'Itria...

A pocs metres del monument trobem l'espectacular Belvedere Santa Lucia, un mirador que ens deixa bocabadats el veure centenars de trulli.

La petita ciutat d'Alberobello fou fundada a finals del segle XVI pel conte di Conversano Andrea III Acquaviva, un terratinent que confià la gestió del territori a una quarantena de famílies de pagesos.

Per evitar el pagament d'impostos al virrei espanyol del Regne de Nàpols el comte obligà a construir les cases només amb pedra seca, sense emprar gens de morter.

Si des del mirador em giro, puc fer la fotografia anterior en la que entre les cobertes dels trulli treu el nas el campanar de la chiesa de Santa Maria, copatrona d'Alberobello.

Deixem el mirador i baixem el tram d'escales de la via Contessa Acquaviva amb l'objectiu d'observar detalladament aquestes construccions de pedra seca anomenades trullo en italià ( trulli en plural ). 

L'estiu del 1.797 Antonio Francesco D'Amore construí el primer trullo de dos pisos conegut actualment com a Casa d'Amore.

Els murs dels trulli, que poden fer fins a un metre i mig d'amplada, suporten la coberta de forma cònica. Cada trullo acaba amb un  pinacle de pedra diferent. 

Per crear les cobertes de forma cònica es van posant anells circulars concèntrics de lloses de pedra calcària. Cada anell circular que fem té els radis una mica més petits que l'anterior. Les lloses de la coberta s'anomenen chiancarelle.

Alguns trulli tenen símbols pintats amb calç a les cobertes còniques. L'origen d'aquesta simbologia es tot un misteri. N'hi ha de màgics, pagans, cristians, monogrames, sigles, emblemes... Sigui quin sigui el seu significat es consideren part del trullo i es repinten periòdicament.

A Alberobello hi ha dos barris de trulli que s'enfilen a dos turons. El Rione Aia Piccola, format per uns quatre-cents trulli és menys turístic, menys visitat, més tranquil. En aquest barri els trulli s'empren majoritàriament d'habitatge. El barri més turístic és el Rione Monti, on hi viu poca gent i la majoria dels trulli són botigues de records, tallers d'artesania, allotjaments, bars, restaurants...

Enfilat als carrerons de Rione Monti faig la propera fotografia en la que podeu veure darrere de les cobertes còniques dels trulli el campanar de la chiesa de Santa Maria. 

En algun raconet de Rione Monti, malgrat ser el barri de trulli més turístic d'Alberobello, encara es pot gaudir de raconets amb molt encant.

 

 

Baixem del Rione Monti i anem al Rione Aia Piccola on ens aturarem a la piazza Maip Pagano per donar un cop d'ull a la Casa Lippolis construïda a finals del segle XVIII per ordre del primer rector d'Alberobello, Vitonofrio Lipppolis, perquè fos la seva residència privada.

Per construir aquesta casa s'emprà morter, anul·lant així el veto dels comtes de Conversano que obligava a fer construccions de pedra seca. Fou tota una revolució, però la Casa Lippolis no és estrictament una construcció de pedra seca. L'any 1.797 s'hi van reunir els set alliberadors per decidir un pla de revolta contra les imposicions feudals dels comtes d'Acquaviva.

 

Casa Lippolis està formada per un nombre important de trulli interconnectats dels que destaquen els anomenats trulli a schiena di asino ( trulli d'esquena d'ase ) que són dos trulli que tenen les dues cúpules agrupades formant una sola coberta.

Dues de les entrades a Casa Lippolis estan coronades per petits arcs i sobre el portal de l'entrada principal hi ha un timpà.

Al plafó informatiu que trobareu al costat de Casa Lippolis, a més a més d'una petita explicació hi ha tres fotografies. A la superior ( propera fotografia ) es veu la casa frontalment al 1.988.

Passejant només un parell de minuts anem a la via Duca delli Abruzzi on hi ha un petit i agradable parc amb els trulli protagonistes de la fotografia següent. A quest petit parc i aparcament forma la Villa Comunale ubicada entre Aia Piccola i el Rione Monti.

Faig l'últim cop d'ull als trulli de la tranquil·la i poc turística Aia Piccola baixant per la via Brigata Regia, tot un regal de la mirada.

Quan arribem al tram d'escales de la via Contessa Acquaviva les enfilem per tornar al Belvedere Santa Lucia. A pocs metres ens espera la piazza del Popolo amb el Monumenti in memoria dei caduti della Grande Guerra en el que, al començament de l'entrada hem vist que a la llista de morts hi ha tres Palmisano.

 

 

Agafo el cotxe per anar a Locorotondo on, a la propera entrada dedicada a la Puglia us explicaré perquè ens hem fixat en la família Palmisano...

Atentament

Senyor i