Església de Sant Vicenç del Castell de Lluçà.

Després de sortir del monestir de Santa Maria de Lluçà, que hem vist detalladament a les tres entrades anteriors dedicades a la comarca del Lluçanès, anem a l'aparcament que hi ha a tocar de monestir i anem cap a la dreta per la BV4341 direcció nord cap a Santa Eulàlia de Puig-oriol. A uns cinc-cents cinquanta metres cal anar a l'esquerra, vigilant perquè la corba és molt tancada. Veureu indicadors cap a Casa Castell, Sant Vicenç del Castell, El Castell de Lluça...

Comencem a enfilar el camí de terra i a uns set-cents cinquanta metres trobem una espectacular masia abandonada, el Mas del Castell. Podem deixar el cotxe a la gran era que hi ha davant de la masia. 

Mas del Castell té un volum principal amb planta baixa, primer pis i golfes. Al nord  del volum principal hi ha un volum adossat i una pallissa al sud. L'antiga masia està feta amb murs de maçoneria de pedra amb carreus ben escairats a les cantonades.

La trobem documentada en el fogatge de l'any 1.553 i en el cadastre de cases de Lluça de l'any 1.716. La masia actual és dels segles XVIII - XIX.

Just davant de la masia veureu una pista forestal que puja cap al turó. A l'indicador de fusta, amb força líquens, hi podem llegir: "Lluçà. Deixeu el cotxe a descansar i aneu a caminar".

Començo a pujar per la costeruda pista forestal  que en quinze minuts ens durà dels peus del turó fins al Castell de Lluçà i a l'església de Sant Vicenç del Castell de Lluçà. Em giro un moment als pocs metres de començar a caminar perquè constateu com s'enfila la pista.

A tocar de la pista forestal, a la dreta amagada entre la vegetació, trobem quan entrem al bosc la font del Castell. La font és de bassal en la que en l'estructura rectangular s'hi acumula l'aigua. Feta de carreus de pedra, estava coberta amb una volta de lloses, de les que algunes han caigut.

Ja al tram final de la pujada, en una corba molt pronunciada cap a l'esquerra, deixem un moment la pista forestal per observar a vista d'ocell el monestir de Santa Maria de Lluçà

Podeu veure el monestir a la fotografia anterior a l'interior de l'el·lipse groga que he dibuixat i amb més detall a la següent, gràcies al zoom de la càmera fotogràfica. 

Girem cua i tornem a la pista forestal per fer l'últim esforç que ens deixarà a tocar de la sorprenent església romànica de Sant Vicenç del Castell de Lluçà.

Documentada l'any 988 i reedificada als segles XI-XII és una església d'una nau, de planta circular, amb un diàmetre de sis metres i mig i amb una alçària, al centre, de cinc metres.

El document en el que es cita per primera vegada fa referència al jurament sacramental de Sunifred I, senyor del Castell de Lluçà. L'any 1.006, Guisard I, fill de Sunifred I, va fer un jurament similar al deu seu pare en la mateixa església.

Resseguint perimetralment la curiosa església, una de les poques que hi ha a Catalunya de planta circular, veiem que a l'est està capçada per un absis semicircular ( fotografia anterior ). Com podeu constatar a la fotografia no puc continuar resseguint l'absis perquè hi ha un risc de caiguda evident. Abans de girar cua per resseguir-la a partir de la porta d'arc de mig punt  que hi ha a l'oest, m'enfilo una mica al turó perquè vegeu millor la coberta de pedra.

Anant una mica a l'esquerra  puc fer la fotografia següent en la que podeu observar a l'esquerra de l'església ( oest ) la porta d'accés d'arc de mig punt i a la dreta la finestra de doble esqueixada de la part sud.

Dues finestres de doble esqueixada il·luminen l'interior de l'església, l'altra està al centre de l'absis. Gràcies a la forma divergent dels bancals o l'ampit, les finestres de doble esqueixada augmenten la quantitat de llum natural que entra de l'exterior. Torno a baixar per apropar-me a la finestra per poder fer-ne la fotografia següent de detall.

A les primeres cinc fotografies de l'església constatareu que a la part superior els carreus són més grossos i d'un altre color. Sembla que indiquen la represa d'obra després d'una aturada.

Vaig a l'esquerra fins a la porta adovellada d'arc de mig punt i faig la propera fotografia en la que al fons es veu la finestra de doble esqueixada de l'absis.

Entrant a Sant Vicenç del Castell de Lluçà el protagonisme és per l'absis semicircular amb coberta de quart d'esfera que s'obre a l'est de la plata circular.

Posant-me al centre de la circumferència i aixecant la mirada puc mostrar-vos la coberta de la nau, una espectacular cúpula de pedra totalment circular. L'any 1.987 la Generalitat de Catalunya començà la primera fase de restauració de l'església.

Es consolidà l'església i es construí una nova teulada de pedra. L'arquitecte Manel Anglada s'encarregà de la primera fase de restauració de Sant Vicenç del Castell de Lluçà.

Dirigint la mirada a esquerra ( fotografia anterior ) i dreta ( fotografia següent ) podem observar les fileres de petits carreus de pedra i l'abundant morter de calç que els uneix.

La propera fotografia de detall és de la finestra de doble esqueixada que hem vist abans des de l'exterior de la petita església romànica.

Sortint de l'església vaig cap a la dreta per intentar arribar a l'absis des de l'exterior perquè abans ja hem constatat que no es podia pel risc de caiguda.

Aixecant la mirada faig la fotografia següent en la que a la part superior podem veure també els carreus més grossos i d'un color diferent. Trenta-nou anys després de la restauració la vegetació torna a ser un problema per garantir la conservació.

Com podeu constatar a la propera fotografia per aquesta banda tampoc ens podem apropar a l'absis i no puc ensenyar-vos l'altra finestra de doble esqueixada.

Girant cua, a la dreta de l'església, coronant el turó de vuit-cents noranta-sis metres, es veu el mur nord del Castell de Lluçà que conserva l'alçària de dos pisos.

El primer document que fa referència al castell és de l'any 905 quan Idalguer, bisbe de Vic, va anar a Lluçà per consagrar l'església de Santa Maria de Lluçà. Era un castell totalment adaptat a la topografia del cim del turó i de planta gairebé triangular.

A més a més del pany del mur nord de dos pisos d'alçària en el que hi ha una finestra geminada ( amb dues obertures dividides verticalment per una columneta o pilastra central anomenada mainell ) al sud queden restes de dues estances de planta rectangular. La finestra geminada del mur nord ha perdut el mainell.

Si continuo anant a l'esquerra puc fer la fotografia següent de la cantonada dels mur nord i el poc que queda del mur est, que ja fa segles que es resisteixen a perdre la verticalitat...

El tipus de carreus uniformes disposats en filades molt uniformes lligades amb morter de calç s'emprà en totes les dependències del castell. Sembla que les restes són del segle XII i una part dels segles XIII - XIV que correspondria a l'ampliació del sector nord-est.

Deixem el castell i l'església però al començar a caminar per la pista forestal per baixar del turó aixecant la mirada al tornar a entrar al bosc dic adéu al poc que queda del Castell de Lluçà.

Atentament.

Senyor i

Tornem a l'Itsasmuseum Bilbao ( i 3 ).

A les dues entrades anteriors dedicades a l'Isasmuseum Bilbao vàrem visitar l'exposició permanent de l'espai interior del museu. A la d'avui donarem un cop d'ull a l'exposició temporal "Selma Huxley. Descubriendo a los vascos en Terra Nova, siglo XVI".

L'exposició proposava un recorregut per la vida de Selma Huxley ( Londres 8 de març del 1.927- Chichester 3 de maig del 2.020 ).

Les seves investigacions pioneres i descobriments arxivístics, històrics i arqueològics reconstruí una part de la historia oblidada de les pesqueries basques de bacallà i balena a Terra Nova, especialment al segle XVI.

Quan va acabar la Segona Guerra Mundial Selma estudià a les universitats de París i Londres. Al 1.950 viatjà a Canadà per motius familiars quedant-se finalment a Montreal on fou professora i bibliotecària de l'Institut Àrtic d'Amèrica del Nord de la McGill University.

L'any 1.953 va conèixer a Brian Barkham , un jove arquitecte anglès coneixedor del País Basc, amb qui es va casar. L'any 1.950 Brian havia sortit d'Anglaterra per anar a Andalucía per estudiar la seva arquitectura rural, però es quedà al País Basc i estudià el caserío, el seu edifici típic del que feu la seva tesi

Al 1.954 Selma i Brian es van mudar a Ottawa i dos anys després van visitar el País Basc. El sacerdot Pío de Montoya, amic d'en Brian, els va parlar de l'antiga presència basca a les costes de Canadà.

Amb només  trenta-set anys Selma enviudà amb quatre fills menors de deu anys. Treballà pel govern canadenc a qui plantejà el projecte per investigar en arxius de França i Espanya les expedicions basques a Canadà en els segles XVI i XVII.

 

 

A la fotografia anterior podeu veure la maqueta del 1.989 que Jesús Mari Perona va fer d'una nao balenera basca del segle XVI, de set-centes tones.

Selma viatja a México per aprendre castellà i al 1.972 demanà finançament al govern per iniciar el seu projecte. Aquell mateix any amb els seus quatre fills va arribar a Bilbao. Donava classes d'anglès per guanyar-se la vida mentre estudiava a la Universidad de Deusto.

 

 

Investigà en uns quarantena d'arxius parroquials, municipals, notarials... de Tolosa, Bilbao, Valladolid, Madrid, Sevilla i Lisboa. Va trobar molts manuscrits dels segles XVI i XVII relacionats amb la presència basca a Terra Nova. Tota aquesta documentació demostrava que els bascos, a més a més de la pesqueria del bacallà al litoral atlàntic de Canadà, hi havien caçat balenes a escala industrial al segle XVI.

El document de la fotografia anterior és del noliejament ( contracte marítim pel qual el propietari d'una nau la lloga totalment o en part per transportar una càrrega ) entre Juanes de Mendizabal i el maestre Martín de Artalecu para ir a la pesca de Terranova. El van signar a Fuenterrabia el vint-i nou de gener de 1.541.

El document de la propera fotografia, datat el vint de febrer de 1.565, és el contracte de noliejament davant notari del galió "Santo Crucifijo" de Bibao  per armadors de Donostia per a una expedició balenera a Terra Nova amb cent tripulants i queviures per a vuit mesos.

Les expedicions basques a Terra Nova eren viatges comercials organitzats per dos o més armadors. Els vaixells bacallaners tenien de quinze a quaranta tripulants. Alguna nao balenera podia arribar als cent-quaranta tripulants, sis o set xalupes baleneres i capacitat per carregar dues mil botes d'oli de balena.

 

La fotografia anterior és d'una de les gerres trobades a l'excavació arqueològica que es va fer a Lekeitio l'any 1.998. Aquestes gerres s'empraven per emmagatzemar greix de balena.

L'exposició estava comissariada per Michael Barkham Huxley, doctor en Geografia per la Universitat de Cambridge i fill de la Selma Huxley. Michael va fer la seva tesi sobre la història marítima d'Euskadi als segles XVI i XVII.

A la part superior de la fotografia següent hi ha la rèplica de tres lanzas sangraderas que els mariners llençaven a la balena després de clavar-li l'arpó. A la part interior, la rèplica de dos arpons.

Selma Huxley cercà proves arqueològiques sobre la presència de baleners bascos a Terra Nova de la que feien referència els documents trobats a diferents arxius. L'any 1.977 organitzà una expedició amb l'arqueòleg James Tuck i l'ajut de la Reial Societat Geogràfica de Canadà, al sud de Labrador ( una regió canadenca de la costa atlàntica al costat de l'illa de Terranova.

Explorà possibles ports a tota la costa i descobrí restes arqueològiques, sobre tot a Real Bay, que confirmaven el que havia trobat als arxius. La xalupa balenera que veieu a la segona i tercera fotografia de l'entrada d'avui és una rèplica feta a partir de les restes trobades.

A la fotografia anterior i a les dues properes amb més detall podeu observar la reproducció dels vuit gravats aquarel·lats  de Robert Fotherby publicats en el manuscrit que va escriure al 1.613. Fotherby va anar a l'expedició balenera a Spitzberg organitzada per la companyia anglesa Muscovy Cº. En aquesta expedició també hi anaven vint-i-quatre baleners bascos per ensenyar als anglesos la tècnica de la caça de la balena.

A la fotografia anterior, d'esquerra a dreta, estan representats : la caça de la balena, remolcant la balena morta, l'esquarterament de la balena i el trasllat a terra del lardos de greix.

A sota, als altres quatre gravats ( propera fotografia ) veiem: tallant el greix en trossos petits, forns i calderes per fondre el greix de la balena, refredant l'oli fos calent i la preparació de les barbes de balena.

A les dues properes fotografies podeu apreciar molt millor els gravats corresponents als treballs de forn i calderes per fondre el greix de la balena i la preparació de les barbes de la balena.

Les barbes, situades a la mandíbula superior, serveixen per filtrar l'aigua retenint el zooplàncton. Segons l'espècie de balena mesuren entre mig metre i tres metres i mig. 

Els humans les hem utilitzat per fer fuets per cavalls, pals de para-sols i per fer rígides parts dels vestits femenins com les cotilles. Actualment aquesta part de la balena s'ha substituït  per plàstic. En una de les vitrines de l'exposició temporal es podien observar les barbes d'una balena.

 

Les restes arqueològiques descobertes a l'expedició del 1.977 amb James Tuck i les que varen trobar en campanyes posteriors foren el fonament per declarar Red Bay Lloc Històric Nacional de Canadà l'any 1.979.

A La fotografia següent podeu veure rèpliques d'instruments emprats en la caça de la balena i en el seu especejament.

L'any 1.981 Selma Huxley va rebre l'Order of Canada, la màxima distinció civil del país. Al 2.014 el Govern Basc li atorgà el Lagun Onari. Aquest guardó es dóna a persones o organitzacions basques, o no, que hagin donat suport al País Basc. Normalment reconeix la feina feta per promoure l'economia, la historia o la cultura basca a l'estranger. La Sociedad Geográfica Española li concedí el Premio Internacional l'any 2.018. Fou anomenada Cónsul de Bilbao l'any 2.020.

Selma Huxley, que sempre va estar molt lligada a l'Itsamuaeum Bilbao, gràcies al seu esforç constant va canviar la historia marítima de Euskadi i Canadà.

Atentament.

Senyor i

El claustre de la Seu Vella ( 2 ).

A la primera entrada dedicada al claustre de la Seu Vella de Lleida del passat sis de gener vàrem observar les quatre galeries del claustre que es construí entre els segles XIII i XIV. Al final de l'entrada us explicava que en entrades posteriors dedicades a la Seu Vella observaríem detalladament algunes capelles i capitells del claustre. A la d'avui resseguirem perimetralment el claustre per veure les capelles de les galeries nord, oest i est perquè la galeria sud, a més a més dels finestrals dels pati està oberta a la ciutat amb cinc finestrals, no te capelles.

Comencem al costat de la Porta de les Fonts, coneguda també com Porta de l'Evangeli.  Les tres portes romàniques del segle XIII de l'Escola de Lleida que hi ha a la galeria est del claustre eren les portes del frontispici. Però entre finals del segle XIII i el segle XIV es construí el claustre atípicament als peus del temple i van passar a ser tres portes que comuniquen el claustre amb l'església.

 

 

A la galeria nord, la que està just davant d'aquesta porta, hi ha quatre portes que la comuniquen amb la Canonja i sis capelles. 

 

 

Gairebé a la cantonada  amb la galeria est hi ha la Porta Nova de Santa Maria l'Antiga d'estil plateresc construïda entre 1.559 i 1.562 per l'escultor barceloní Xeroni Xanxo.

 

 

A la seva esquerra trobem la Porta Antiga de Santa Maria l'Antiga, una porta adovellada d'arc de mig punt del segle XIII.

 

 

Les finestres romàniques d'arc de mig punt que veieu a la part superior de la fotografia anterior són de la façana sud de l'església de Santa Maria l'Antiga. 

 

 

A l'esquerra trobem dues petites capelles, la de Sant Francesc d'Assís ( fotografia anterior )  i la de la Degollació de Sant Joan ( propera fotografia ). Les sis capelles d'aquesta galeria són del segle XIV.

 

 

A l'esquerra hi ha la Porta de la Pia Almoina, del segle XV i les petites capelles de Sant Domènec i de Sant Lluc.

 

A la fotografia anterior la Porta de la Pia Almoina està flanquejada per la capella de Sant Domènec ( esquerra ) i la capella de de la Degollació de Sant Joan. La propera fotografia és de la capella propera la de Sant Lluc.

 

 

A l'esquerra hi ha la Porta de la Sala Capitular, obra d'estil renaixentista del segle XVI atribuïda al mestre d'obres de la Seu Vella Lope de Arue, però altres hipòtesis l'atribueixen a Joan de Sobralde.

 

 

Per acabar la galeria nord, a l'esquerra de la Porta de la Sala Capitular hi ha les capelles de l'Anunciació (dreta ) i la  dels Sants Innocents ( esquerra ).

 

La capella de l'Anunciació fou fundada per la família Claver o Clavell i edificada al primer terç del segle XIV. Gràcies al procés de conservació i restauració s'han descobert restes de la pintura mural al tremp original.

 

 

A la fotografia anterior podeu veure restes de la pintura mural de cortinatges, del cel estelat i dos escuts d'armes dels Clavell o Claver.

Ala propera fotografia el protagonisme és per l'armari litúrgic de la capella i per les pintures mural de cortinatges.

 

 

Les dues primeres capelles de la galeria oest són la de Sant Mateu ( a la dreta a tocat a la de  ) i la de Santa Elogia (esquerra ), protagonistes de la fotografia següent.

 

A diferència de les de la galeria nord, les de la galeria oest tenen coberta de volta de creuria amb petites claus de volta. La que podeu veure a la propera fotografia és la de la capella de Sant Mateu.

 

 A la fotografia anterior de les dues capelles constatareu que entre elles hi ha una pintura al fresc que podeu observar millor a la propera fotografia de detall. És Nostra Senyora dels Socors i fou pintada al segle XV.

 

A l'esquerra d'aquestes dues capelles trobem les de Sant Bernat i la de Sant Felip i Sant Jaume que actualment estan en obres.

 

 

M'aturo al centre de la galeria per fotografiar la part posterior de la Porta dels Apòstols construïda als segles XIV i XV.

 

Surto un moment de la Seu Vella perquè pugueu mirar i admirar les quatre arquivoltes apuntades i el timpà amb la representació del Judici Final. Imagineu per un moment la bellesa d'aquesta portalada abans de la destrucció que ha patit la nostra estimada Catedral Vella...

 

 Tornant a la galeria oest del claustre, a l'esquerra de la Porta dels Apòstols hi ha les capelles de Sant Pere Màrtir i la de les Onze Mil Verges i de Santa Úrsula que acull la maquinària del rellotge del campanar del segle XVII.

 

 La fotografia anterior és de la capella de Sant Pere Màrtir i la propera de la capella de les Onze Mil Verges i de Santa Úrsula.

 

 Per acabar la galeria oest trobem la porta per la que accedim a l'escala de caragol per pujar al campanar i la capella de Sant Antoni i Sant Pau Eremita que també es coneix com capella de la Família Safont.

 

 En una propera entrada, quan acabem d'observar les capelles i alguns dels capitells del claustre, pujarem al campanar per l'escala de caragol de la que a la propera fotografia podeu veure els primers graons.

 

 Faig mitja volta per fotografiar la galeria sud que no té cap capella perquè hi ha els finestrals del pati ( esquerra de la propera fotografia ) i els oberts a la ciutat ( dreta ). Al fons, ja a la galeria est podeu veure la capella de Sant Martí.

 

 

A l'esquerra de la capella de Sant Martí hi ha la capella de Sant Esteve que és més petita. Continuant a l'esquerra hi ha les tres portes romàniques del segle XIII de l'Escola de Lleida que inicialment eren les portes del frontispici  de l'església de la Seu Vella: la Porta de l'Epístola la Porta Major ( propera fotografia ) i la  Porta de les Fonts  on hem començat l'entrada d'avui.

 

 

Després de donar un cop d'ull a les capelles i portes a la tercera i última entrada dedicada al claustre de la Seu Vella observarem alguns dels seus capitells.

Atentament.

Senyor i