Tripicalleria...

Continuem la passejada per la ciutat de León a la Plaza del Grano, nom popular de la plaça anomenada oficialment Plaza de Santa Maria del Camino. El nom popular de la plaça recorda el mercat en els que venien cereals, carn, peix i hi havia artesans i adobers.

Aquesta plaça de la zona sud del Barrio Húmedo està empedrada i parcialment porxada. Les fotografies anteriors i propera són de l'església de Santa Maria del Camino, coneguda popularment com església de Nuestra Señora del Mercado.

Poc queda de l'església romànica del segle XII en la que hi van fer importants reformes i afegits als segles XV, XVI i XVIII gòtics, renaixentistes i barrocs. Dels tres absis només queden els dos laterals, i a la façana sud hi ha una portalada romànica d'arc cec. L'absis central fou enderrocat a la primera dècada del segle XVIII per fer un cambril per a la Virgen del Camino. A la primera fotografia, a l'esquerra de l'absis podeu veure la porta d'accés al temple per la part del darrere.

Deixem la plaza del Grano i en només cinc minuts passejant arribem a un dels carrers més emblemàtics del Barrio Húmedo, la Calle Azabacheria. Alguns dels carrers del centre històric tenen el nom del gremi que hi treballava, en aquest cas els azabacheros els artesans de l'atzabeja (azabache). L'atzabeja és una varietat de lignit dur, compacte, molt negra i lluent que s'emprava com gemma. Altres gremis que conserven el nom del carrer són: Carnicerías, Herreros, Serradores, Zapaterías, Platerías... Al número tres del carrer Azabacheria, una petita botiga és la protagonista de l'entrada d'avui.

Com constatareu a la fotografia anterior aquest negoci només té un aparador minúscul amb la porta a la dreta i una xapa a la paret, a la dreta de la porta, en la que hi podem llegir: "Tripicalleria-Pimentón  Nieto de Froilán Blanco  Casa fundada en 1.948".

És un negoci de triperia i venda de productes per elaborar embotits. Quan és temps de matança hi ha cua per comprar tripes de totes les mides (naturals i artificials) de porc i de boví, Pimentón de la Vera, pebre, espècies, fils per lligar les tripes...  Només les tripes de porc són nacionals, les altres importades.

A més a més s'hi poden comprar menuts (les vísceres comestibles de l'animal sacrificat) : tripes, turmes, fetge, llengua, morro, orella...

Ja són tres generacions de lleonesos que van puntualment a la tripicalleria quan arriba el fred des de diferents pobles per comprar-hi tot el que es necessita per fer xoriços, botifarres, llonganisses, lloms embotits... Cristóbal Blanco Calleja és la tercera generació que regenta aquest negoci del Barrio Húmedo.

Si a la part superior de l'aparador el protagonisme és pels budells de pocs preparats per la matança, al centre hi ha petits sacs i llaunes de Pimentón de la Vera, potets d'espècies (pebre, safrà...). A la part inferior de la fotografia anterior hi ha petites capsetes de la casa Especias Ruca de Peligros (a tocar de  Granada). Algunes d'aquestes capsetes les podeu veure millor a la propera fotografia de detall. la Tripalleria- Pimentón Nieto de Froilán Blanco i Especias Ruca són dos negocis fundats al 1.948.  

D'esquerra a dreta hi ha dues capses de Salchichonal Aliño de salchichón. La de l'esquerra per fer-ne cinc quilos i la de la dreta per fer-ne deu. Al centre hi podem llegir "Un maestro chacinero en cada estuche ! ". A la dreta del Salchichonal    primer hi ha una capseta de Mejorante matancero i després una de Aditivo preparado para paté de hígado. A la dreta dels fils per lligar llonganisses, botifarres, lloms embotit i xoriços la petita capsa és de Condimento para pinchos.

El Pimentón de la Vera nou arriba a la tripicalleria de León a finals d'octubre i llavors la petita botiga del Barrio Húmedo s'omple de gent per comprar els ingredients imprescindibles per fer la matança. Els clients li diuen a Cristóbal Blanco els quilos de xoriço, de botifarres, els lloms que vol embotir i ell els dóna la mida exacta de pebre vermell dolç i picant, d'orenga i d'altres especies.

Fora de l'època de la matança la petita botiga es dedica a vendre tripes, morro, potes, galtes, orella, llengua, caps de lletó...

A les fotografies anterior i següent de la part inferior del sorprenent aparador hi ha més tripes, un parell de bosses amb especies per la matança i una colla de bosses de Pimentón de la Vera picant, dolç i agredolç.

El Pimentón de la Vera embossat, amb Denominacón de Orígen Protegida, és de les marques: "El Colorín", "Caballo de Oros", "La Dalia" ( les tres de Jaraíz de la Vera ), "Clavel de la Vera" ( Jarandilla de la Vera ) i "La Esencia de la Vera" ( Cuacos de Yuste ). Tots, evidentment, de la comarca de La Vera ( Cáceres ).

Jaraíz de la Vera, és una vila i municipi de 6.720 habitants coneguda com la Capital Mundial del Pimentón i la seu de la Denominación de Origen Protegida.

L'activitat tradicional de la matança del porc al món rural desapareix lentament. Una llàstima perquè, a més a més d'assegurar part de l'alimentació de la família durant tot l'any, és una gran festa familiar.

El dia de Sant Martí, onze de novembre, en molts llocs es feia la matança. Tradicionalment els homes mataven i tallaven el porc i les dones en preparaven els diferents productes. 

 

 

La normativa sanitària de la Comunitat Europea i la Llei de Protecció d'Animals de Catalunya ha fet que força famílies deixin aquesta activitat tradicional.

 

Al blog  us he recomanat moltes vegades els llibrets de la col·lecció Biblioteca del Cordill editats per Grata Lectura. El número divuit "El porc i les seves receptes. La cultura del porc a casa nostra" us ajudarà a recordar als que heu tingut la sort de participar a la matança aquesta festa familiar.

 Si cliqueu sobre l'enllaç anterior i als enllaços que trobareu quan hi accediu, podeu donar un cop d'ull a onze d'aquests llibrets i clicant al proper enllaç recordar la visita a l'editorial Grata Lectura de la que l'edito i periodista solsoní Narcís Clotat Villaró és l'ànima.

 

Deixem la tripicalleria del carrer Azabacheria i el Barrio Húmedo per apropar-nos a la propera entrada dedicada a León a la Plaza San Marcos, a tocar del riu Bernesga, per observar l'espectacular façana de l'Hostal de San Marcos, un dels monuments més representatius del Renaixement espanyol.

Atentament.

Senyor i

El plànol geomètric de la ciutat de Lleida (1).

El mestre d'obres Josep Fontserè i Mestre ( 1.799 - 1.870) participà l'any 1.859 en el concurs convocat per l'Ajuntament de Barcelona per dissenyar un pla de reforma i eixample de la ciutat. La propera fotografia d'en Fontserè es publicà al diari oficial de l'Exposició Universal de Barcelona de l'any 1.888.

 

 Font fotografia: Wikimedia Commons.

 

Fontserè obtingué el tercer accèssit i el guanyador del concurs fou l'enginyer, urbanista, jurista i polític Ildefons Cerdà i Sunyer.

 

  Font fotografia: Wikimedia Commons.

 

La fotografia anterior és del projecte presentat al concurs per Josep Fontesè i la propera és del projecte guanyador d'Ildefons Cerdà i Sunyer.

 

  Font fotografia: Wikimedia Commons.

 

Sis anys després, al 1.865, Fontserè va fer el Plano Geométrico de la ciudad de Lérida, que és la primera aportació a l'urbanisme modern de la capital del Segrià. Aquest plànol, que serà el protagonista d'una petita sèrie d'entrades que comença amb la d'avui, està custodiat a l'Arxiu Municipal de Lleida. 

 

 

Fontserè participà en l'aixecament del plànol topogràfic de Barcelona d'Ildefons Cerdà, previ al projecte de l'Eixample, projectà el Mercat del Born de Barcelona ( del que l'enginyer estructural fou Josep Maria Cornet i Mas ), guanyà el concurs públic per a la urbanització del Parc de la Ciutadella...

 

 Font fotografia: Arxiu Municipal de Lleida.

 

El plànol cartogràfic, fet amb una gran precisió tècnica, ens mostra l'inici de la planificació urbana racional de la ciutat de Lleida. Mostra la ciutat després de l'enderroc de les muralles amb una cartografia molt detallada dels carrers. L'Ordre en que s'autoritzà l'enderroc de la muralla arribà el dia trenta-u de gener de 1.861. El plànol ens permet saber amb molta exactitud com era la Lleida a la segona meitat del segle XIX.

Com podeu veure a la fotografia anterior els rius Segre i Noguerola, els turons de Gardeny i de la Seu Vella i el traçat del ferrocarril que arribà a Lleida el dia trenta de maig de 1.860, configuraven la ciutat. A l'esquerra de la fotografia anterior de detall podeu veure el plànol de planta de l'antiga església del Carme i a la treta l'estació ferroviària. 

 

 

A més amés del plànol general Josep Fontserè també dibuixà un plànol de detall de les parcel·les, les numeracions i els noms dels carrers. Enquadernats en un sol tom hi ha cent sis plànols de detall amb les mitgeres de les cases. Aquest tom amb els cent sis plànols està fora de consulta perquè la restauradora hi ha de treballar perquè l'estat de conservació no és l'adient. 

 

 

En aquests plànols Fontserè emprà diferents colors que indicaven els propietaris de les parcel·les: el blau per les de l'església, el marró pels edificis públics, el taronja per les de l'exèrcit i les propietats privades les deixà sense color. Els experts no han esbrinats qui eren els propietaris de les pintades de color rosa.

A la fotografia anterior de detall del plànol cinquanta-vuit, corresponent a la Calle Platería, podeu veure els diferents colors.

Al blog us he ensenyat detalladament alguns del plànols escala 1:300 signats a Lérida Marzo 1.865 per José Fontseré.

 

A la fotografia anterior podeu veure el plànol del carrer Sant Antoni i a la propera la pàgina que precedeix a tots els plànols del tom.

 

 

En aquesta pàgina prèvia hi podem llegir "N 88 Calle de S.Antonio Lerida ( sense accent ) Marzo 1.865 El Arquitecto ( signat per José Fontseré ) El Alcalde ( sense signar )".

 

 

Deixem el tom amb els cent sis plànols per centrar-nos en el plànol geomètric escala 1:2.000  que mesura 870 X 1070 mil·límetres dibuixat a llapis, tinta negra aiguada siena i negra sobre paper. Al plànol geomètric hi ha plànols de planta dels edificis singulars de la Lleida del 1.865, alguns desapareguts.

 

 

Fontserè dividí la ciutat en quatre districtes deixant de banda l'antiga divisió parroquial. A la fotografia anterior podeu veure el DISTRITO 1, de color rosat, que observarem a l'entrada d'avui. Començant per l'esquerra hi ha la plaça de Sant Antoni (1), l'església de Sant Antoni (2), el manicomi (3), la casa Asil (4), la casa de la Caritat (5), l'església de Sant Llorenç (6), el Palau Episcopal (7), el convent de Sant Clara (8), el convent de les Descalces (9),  la Catedral Nova (10), la capella de l'antic convent mercedari (11) i l'antic Hospital de Santa Maria (12).

 

 

Els antonians, que es van establir a Lleida l'any 1.271, el pas dels anys van quedar a tocar de la muralla a tocar de la Porta de Sant Antoni. El portal renaixentista d'estil plateresc del segle XVI encara el podeu veure integrat a l'Oratori de la Puríssima Sang. Exceptuant aquest portal renaixentista d'estil plateresc, no queda res dels edificis dels antonians. La Casa Asil i el Manicomi també han desaparegut. Si voleu tornar observar detalladament aquest oratori cliqueu sobre l'enllaç anterior. 

 

 

L'any 1.858, l'edifici de l'hospici estava en unes condicions lamentables i la Junta de Beneficència decidí construir un edifici nou al Costat de la Casa de Misericòrdia o Llar de Sant Josep (que actualment forma part del Museu de Lleida ). La Casa de la Maternitat, que s'inaugurà l'any 1.889 i fou l'hospici fins al 1.988, actualment és la Biblioteca Pública.

A la fotografia anterior feta des del campanar de la Seu Vella, gràcies al zoom de la càmera fotogràfica, podeu veure el Museu de Lleida (1) a l'interior de l'el·lipse groga que hi he dibuixat. A la dreta, el campanar de l'església de Sant Llorenç (2) i darrere del campanar la Biblioteca Pública (3). 

 

El segon convent dels mercedaris es començà a construir l'any 1.666 davant de l'antic Hospital de Santa Maria, on ara hi ha la Catedral Nova. Per edificar la catedral el convent fou enderrocat l'any 1.761. Al plànol d'en Fontserè, a l'esquerra del plànol de planta de la Catedral Nova es veu un petit plànol de planta corresponent a la capella de l'antic convent que finalment fou enderrocada.

A l'esquerra de la propera fotografia, a l'interior de l'el·lipse groga, es vau aquesta capella. És una de les fotografies que trobareu pujant per l'escala de l'Arxiu Capitulat.

 

 

Per acabar l'entrada d'avui, una curiositat. A la propera fotografia hi he dibuixat dues el·lipses grogues. A l'interior de l'el·lipse superior hi ha la desapareguda església de Sant Antoni on actualment hi ha la residència i l'església del Cor de Maria. 

 

 

L'antic edifici del darrer quart del segle XIX quedà molt malmès durant la Guerra Civil i l'any 1.943 fou reconstruït per Regiones Devastadas en estil historicista de base clàssica. Contigu a la residència hi trobareu l'Oratori de la Puríssima Sang.

 

La fotografia anterior és d'una de les antigues postals de Lleida custodiades a l'Arxui Gavín de les Avellanes. Anterior a la Guerra Civil encara s'hi veu el campanar  complert de l'església  i l'edifici cantoner amb el carrer Sant Antoni de planta baixa i tres plantes superiors. Quan es reconstruí s'hi va afegir una nova planta. A la fotografia actual constareu que el campanar ha perdut la part superior i el cos que comença a la cornisa ja no té finestrals i l'edifici de la dreta té una planta més.

 

 

A l'interior de l'el·lipse de la part inferior esquerra de la fotografia anterior del plànol d'en Fontserè s'hi pot llegir, com podeu constatar a la propera fotografia de detall, Horno de cocer cal.

 

A la propera entrada dedicada al plànol geomètric de la ciutat de Lleida observarem detalladament el DISTRITO  2 .

Atentament.

Senyor i 

La Pajarita. Bomboneria.

Comencem l'entrada d'avui al Paseo de Recoletos, un dels principals bulevards de Madrid, que va des de la plaza de Cibeles a la plaza de Colón. Poc més de set-cents metres amb una mitjana central per vianants plena de jardins, estàtues, fonts i alguna terrassa. Passejant-t'hi podem gaudir de l'arquitectura d'una colla de palaus. 

El nom del passeig ve del convento de los Agustinos Recoletos, fundat l'any 1.592.  Els frares agustins foren expulsats l'any 1.837 i el convent desamortitzat. El va comprar el mateix Mendizábal en subhasta pública per 1.353.000 reales. Poc després fou enderrocat.

 

 Font fotografia: Wikimedia Commons.

 

 On hi havia l'antic convent es construí al segle XIX un gran palau neoclàssic, el Palacio de Biblioteca y Museos Nacionales,  que es començà a edificar l'any 1.866 seguint els plànols de l'arquitecte Francisco Jareño y Alarcón. Les obres no can acabar fins al 1.852 sota la direcció d'Antonio Ruiz de Salces. 

Aquest gran palau, de planta rectangular i quatre grans patis interiors, acull la Biblioteca Nacional ( Paseo de Recoletos ) i el Museo Arqueológico Nacional ( calle de Serrano ). 

A la fotografia anterior i a la propera de detall de la part central podeu veure el plànol d'alçada del "Proyecto de Biblioteca y Museos Nacionales. Fachada de Recoletos" signat sense data per l'arquitecte Francisco Jareño. 

 

 

 Font fotografia: Wikimedia Commons.

 

Des del centre de la façana de Recoletos faig la propera fotografia en la que, al centre de l'escalinata d'accés a la Biblioteca Nacional hi ha les estàtues de San Isidoro de Sevilla ( esquerra ) i la d'Alfonso el Sabio ( dreta ).

 

Darrere, ja al final de l'escalinata hi ha quatre estàtues més. D'esquerra a dreta: Antonio Nebrija, Luis Vives, Lope de Vega i Miguel de Cervantes Saavedra.

Les estàtues de San Isidoro de Sevilla i Alfonso el Sabio són de l'escultor català Josep Alcoverro i Amorós ( Tivenys 1.835 - Madrid 1.908 ). A la propera fotografia, en primer terme, l'estàtua de San Isidoro de Sevilla i darrere seu les de Luis Vives i Lope de Vega. 

 

Podeu observar millor aquestes dues estàtues a la propera fotografia flanquejant la porta d'accés a la Biblioteca Nacional.

 

 

Col·locant-me just davant de la porta d'accés i alçant la mirada faig la fotografia següent en la que podeu observar alguns de la sèrie de medallons dedicats a altres escriptors.

 

 

Però l'objectiu de l'entrada d'avui no és la Biblioteca Nacional, per això baixo l'escala i surto del palau que a Recoletos està flanquejat a l'esquerra per la calle de la Armada Española i la Plaza de Colón i a la dreta per la calle de Villanueva on al número catorze ens espera La Pajarita.

 

 

L'any 1.852, després de la Segona Guerra Carlina i en el regnat d'Isabel II, al número sis de la Puerta del Sol, que l'acabaven de reformar, Vicente Hijós y Palacios ( primera generació ) obrí un establiment amb els més selectes cafès, xocolates, caramels i tes.

 

 

L'alta qualitat dels productes va fer-se renom ràpidament i La Pajarita es convertí en un  lloc de referència a Madrid.

Vicente Hijos i la seva dona Lorena Arnárez no van tindre fills i el 4 d'agost de 1.927 cediren l'establiment al seu nebot net Lorenzo Arnárez Gil ( segona generació ). 

A les fotografies anterior i a la propera de detall del petit aparador, a més a més de les capses i pots de caramels i les capsetes de bombons, al vidre s'hi veu reflectida la reixa del Palacio de la Biblioteca y Museos Nacionales i les columnes de la porta d'accés al Museo Arqueológico Nacional. 

 

Als anys quaranta calia ampliar la petita fàbrica i l'obrador es traslladà de la Puerta del Sol a la Carrera de San Francisco. Actualment la fàbrica de caramels i xocolates està al districte de Villaverde.

 

 

Només entrar a la bomboneria faig la fotografia anterior de l'antiga màquina d'escriure en la que al carro hi ha un antic albarà en el que s'hi pot llegir: " Bombones Caramelos La Pajarita L Aznárez. Puerta del Sol Nº 6 Villanueva 14 Madrid ". El podeu observar millor a la fotografia de detall.

 

 

En aquest raconet que recorda el passat de l'establiment hi ha una fotografia emmarcada de la botiga de la Puerta del Sol. No hi puc accedir frontalment i la reflexió del vidre no permet observar-la gaire bé. Malgrat tot us la ensenyo.

 

 

Lorenzo Aznárez Gil l'any 1.954 cedí la gestió del negoci al seu fill Lorenzo Aznárez Sola ( tercera generació ) com  regal de noces.

L'any 1.969 es va obrir una segona botiga al carrer Villanueva 14 i al 1.991 va tancar la de la Puerta del Sol. Trenta anys després es van obrir els establiments de Las Rozas Village ( 2.022 ) i  la Galería Canalejas ( 2.023 ). 

 

 

El fundador de la botiga li va posar el nom de la popular figura de papiroflèxia que feien els clients amb els tovallons de paper: La Pajarita. 

 

 

Dels productes fabricats per La Pajarita moli aviat els caramels clàssics foren molt apreciats. Inicialment hi havia dotze sabors i actualment podeu triar entre disset sabors. El fundador va fer un motllo per a dos d'aquests caramels amb la forma de la flor de la que s'extreien les respectives essències: violeta i rosa.

 

 També són molt apreciats els seus bombons de xocolata amb llet amb forma de pajarita i els Marrons Glacés que només venen en temporada de castanyes, des de la Mare de Déu del Pilar fins a Sant Josep.

 

La tradició familiar va continuar quan l'any 2.018 Lorenzo Aznárez Sala, als vuitanta-vuit anys, cedí el negoci a Rocio Aznárez Ramos ( quarta generació ) la més grans de les seves netes.

 

 

Ja a la quarta generació La Pajarita continua conservant la seva artesanal forma d'elaborar els seus productes amb matèries de primeríssima qualitat i les tècniques manuals. El resultat... uns espectaculars caramels i bombons.

 

 

La propera fotografia és del paper que embolica els caramels rectangulars, que prèviament estan embolicats amb paper de plata. El jeroglífic explica els orígens de la prestigiosa botiga.

 

 

Mentre gaudiu del sabor del caramel ràpidament descobrireu l'enigma del jeroglífic: " La Pajarita fundada en la Puerta del Sol 6".

 

 

Una de les moltes anècdotes d'aquesta selecta botiga diu que la infanta Doña Cristina de Borbón, filla d'Alfonso XIII, recordava que amb el seu germà Gonzalo es volien escapar però no aconseguien arribar al carrer. L'objectiu de la "fuga" era anar a la confiteria La Pajarita a comprar dolços.

 

 

Prudencio González, uixer i arxiver del Senat, explica que als anys vint cada dia es repartien capsetes de caramels de La Pajarita coneguts com "los caramelos de don Joaquín Bau" perquè era un obsequi personal seu.

 

 

Si no us hi heu fixat a l'entrar, quan sortiu de la dolça botiga baixeu la mirada per observar la placa que trobareu al paviment a tocar de la porta.

 

 

Aquesta placa d'agraïment de l'Ajuntament de Madrid a les seves botigues centenàries fou dissenyada pel dibuixant humorístic, periodista i escriptor Antonio Mingote Barrachina ( Sitges 1.919 -  Madrid 2.012 ). 

Si us agraden els caramels i els bombons en el vostre proper viatge a Madrid guardeu una part del vostre temps per anar al Barrio de Salamanca on us espera La Pajarita.

Per acabar us proposo passejar cinc minuts per anar de la bomboneria al Paseo de Recoletos 21 on trobareu el Café Gijón. 

 

Fundat l'any 1.888 per l'asturià Gumersindo Gómez quan tornà de Cuba i s'instal·là a Madrid. Poc podia imaginar-se que el seu cafè acabaria considerant-se com "el último café literario de Madrid". Hi ha dissertat: Ramon i Cajal, Pérez Galdós, Romero de Torres, Valle-Inclán, Gerardo Diego, Sartre, Cela...

Atentament.

Senyor i