dimarts, 17 de novembre del 2026

De la Lleida del 1.865 a la del 1.910 (1).

Al final de la tercera i última entrada dedicada al plànol geomètric que dissenyà el mestra d'obres barceloní  Josep Fontesè i Mestre va fer l'any 1.865 us mostrava una fotografia i detall de la Rambla de Ferran i part del quart districte. A pocs metres de la rambla el riu Noguerola serpenteja fins desembocar al Segre. A l'interior de la circumferència groga que hi he dibuixat hi ha un safareig.
 

A la dreta d'aquest safareig Fontserè dibuixà el traçat del ferrocarril i l'estació. Els rius Segre i Noguerola, els turons de Gardeny i de la Seu Vella i el traçat del ferrocarril, que arribà a Lleida el dia trenta de maig de 1.869, configuraven la ciutat.
 
 
Us explicava que  la propera entrada dedicada a la cartografia de la ciutat de Lleida la començaria al mateix indret observant detalladament el "Plano de Lérida revisado por el Ayuntamiento de Alberto Martín -Editor- Barcelona", del 1.910, en el que Lleida continuava dividida en els quatre districtes que dissenyà Fontserè però amb més població i edificacions. A l'entrada d'avui veurem els canvis fora dels districtes i a les properes als districtes. 


El plànol de la fotografia anterior és el de Josep Fontesè i Mestre ( 1.865 ) i el de la propera el d' Alberto Martín Editor ( 1.910 ).
 
 
Si compareu la propera fotografia amb la fotografia anterior de detall del plànol d'en Fontserè constatareu que entre la rambla de Ferran, els rius Segre i Noguerola i l'estació de ferrocarril hi ha noves edificacions.
 
 
De dalt a baix i d'esquerra a dreta hi ha l'Audiència (1) i la Diputació (2) que en el plànol d'en Fontserè era l'hospici - a la part inferior del districte quatre -, Correus (3), Telèfons (4) i l'Estufa de desinfecció (6). A l'esquerra, prop de l'estació de ferrocarril, els Doks (6) que actualment estan integrats a la noca estació d'autobusos.
 
 
A finals dels segle XIX hi hagué brots locals de còlera, per això molts ajuntaments van emprar les estufes de desinfecció que mitjançant vapor d'aigua desinfectaven i milloraven la higiene pública i evitaven la propagació de les malalties. 
Si ens fixem en el marge esquerre del riu Segre al que seria la part més propera al riu de l'actual barri de Cappont, les diferències en els dos plànols també són evidents.
 

A la fotografia anterior de detall del plànol d'en Fontserè s'hi veuen molt poques edificacions i el camí de la Bordeta però al d'Alberto Martin-editor- ja hi ha més construccions a tocar del riu i les carreteres de les Garrigues i d'Albatàrrec, i la Séquia de Torres. Als Camps Elisis , envoltat per una circumferència d'arbres hi ha el Teatro de los Campos Eliseos (7).
 
 
La fotografia següent, dels anys 20 del segle passat, és una postal ATV, concretament la número 959. Àngel Toldrà Viazo ( ATV ) era un empresari dedicat al món de la impremta. No era fotògraf però es dedicà a l'edició de postals. La primera era de Barcelona, a la 959 ( que podeu veure a la propera fotografia ) hi podem llegir: "A.T.V - 959 - LÉRIDA. Teatro de los Campos Eliseos". Àngel Toldrà Viazo edità 4.477 postals.
 
 
Deixem el barri de Cappont per tornar al marge dret del riu Segre, concretament a l'extrem esquerre dels plànols, a tocar del Districte 1. Per ajudar a orientar-vos als dos plànols hi he dibuixat una circumferència groga en la que al seu interior hi ha el plànol de planta de l'església de Sant Antoni. D'aquesta església només es conserva el portal plateresc del segle XVI que podem veure integrat a l'oratori de la Sang
 

A la part esquerra de la fotografia de detall anterior del plànol d'en Fontserè hi ha molt poques construccions i a la part inferior s'hi pot llegir Horno de cocer cal. 
A la fotografia següent de detall del mateix indret del plànol d'Albert Martín -editor-  ja apareixen de dalt a baix el carrer de Miguel Ferrer ( actual Lluís Companys ) en el que hi ha dos plànols de planta del matadero público (8), el de l'esquerra s'hi pot llegir en construcción. Davant de l'escorxador es veu una séquia que baixa fins al Segre, amb el molino de Bartolo (9) a tocar. A l'esquerra i sota el molí dos edificis de la societat elèctrica del Cinca (10). 
A la part inferior dreta, prop del riu, el mercado de granos (11) i sobre l'església de Sant Antoni que està a l'interior de la circumferència groga hi ha l'edifici historicista i modernista del Montepio (12) projectat l'any 1.905 per l'arquitecte lleidatà Francesc Lamolla i Morante. Aquest edifici al plànol del Fontserè era el manicomi i actualment la seu del Departament de Cultura de la Generalitat.. Per acabar a la part superior dreta veiem el seminari (13)  una obra de Celestí Campmany del 1.893.
 
 
Comparant els dos plànols a la zona de la plaça Cervantes i les avingudes de Balmes i Prat de la Riba, també hi descobrim canvis. A les dues properes fotografies el punt de referència és l'església de Sant Martí que està a l'interior de la circumferència groga.
 
 
Al d'en Fontserè no hi ha gairebé cap edifici i al Paseo de Circumbalación ( actual avinguda de Prat de la Riba ) es veuen unes balsas para recojer hielo ( recoger està escrit amb j ). Si observem la mateixa zona del plànol d'Alberto Martín-editor- les bases de gel ja no hi són, però a la plaça Cervantes hi ha la Cárcel Celular (14) que actualment és la delegació d'Hisenda i l'Asil Borràs ( 15) que ara és la plaça Pau Casals.
 
 
Podem observar millor els plànols de planta de la cárcel celular i l'asil Borràs a la propera fotografia de detall. Dos edificis construïts després de que en Fontserè fes el plànol geomètric i que ja no existeixen.
 
 
L'antiga presó de Lleida , obra de l'arquitecte lleidatà Celestí Campmany i Pellicer, s'inaugurà el vint-i-quatre d'octubre de 1.889 i fou enderrocada l'any 1.967.
 
 
La fotografia anterior de la presó i la propera de l'enderroc del monòlit franquista construït l'any 1.969 amb pedres de l'antiga presó, són del faristol d'Espais de Memòria  memorial democràtic que trobareu a la plaça Cervantes.
 
 
De l'antiga presó encara trobarem dues reixes de forja que es van col·locar al monòlit de vint-i-dos metres d'alçària de l'època franquista que fou enderrocat al novembre del 2.008. 
 

 A la fotografia anterior podeu veure la reixa propera al carrer Ronda de Sant Martí i a la propera la que està a tocar de la Rambla d'Aragó amb la Delegació de l'Agència Tributària al fons, on hi havia la presó.
 
 
Abans de la remodelació del 2.008 a la plaça hi havia una font amb un bust de bronze de Miguel de Cervantes Saavedra. La font s'enderrocà però el bust encara el trobareu a la plaça.
 
 
A pocs metres de la plaça Cervantes hi havia l'Asil Borràs que fou un dels primers edificis modernistes de la ciutat de Lleida. Construït l'any 1.901 seguint el projecte de l'arquitecte lleidatà Francesc Lamolla Morante és el protagonista de la propera fotografia de la postal número divuit de l'Álbum de Lérida. Librería Rosa Valls. Plaza de la Sal 19 que està custodiada a l'Arxiu Gavín de les Avellanes.
 

La seva funció era atendre als fills de les famílies humils. Després la Guerra Civil va ser la seu de l'Auxilio Social i després dels primers anys del franquisme va quedar englobat dins de la Sección Femenina de la Falange. Del 1.972 al 1.976 fou caserna de la Guàrdia Urbana. L'any 1.976 s'enderrocà per fer-hi la Plaça Pau Casals, protagonista de la fotografia següent.
 
 
Una curiositat, si aneu al Museu de la Paeria, ubicat al soterrani dels Palau del segle XIII seu de l'Ajuntament de Lleida, podreu observar detalladament el gran escut que coronava la façana principal.
 
 
Després de constatar els canvis entre els dos plànols fora dels quatre districtes en que estava dividida la ciutat, a la propera entrada dedicada al plànol del 1.910 d'Alberto Martín Editor donarem un cop d'ull als canvis en els districtes.
Atentament.
Senyor i 

divendres, 13 de novembre del 2026

El Santuari del Lord.

A l'entrada anterior dedicada a la Vall del Lord vàrem observar detalladament la petita ermita romànica de Sant Serni de Vilamantells, coneguda també com Sant Serni del Grau o Santa Maria del Grau, que ja trobem documentada el tretze d'octubre del 1.064.
 
 
Continuem pel Camí del Santuari del Lord, que és l'estreta carretera asfaltada per la que hem arribar a Sant Serni de Vilamantells, que ens deixa a l'aparcament que està al peu de la muntanya coneguda com la Mola del Lord  proper al santuari.
 
 
El muntacàrregues que hi ha a l'aparcament ens deixa clar que per anar fins al Santuari del Lord cap pujar perquè el temple corona l'espectacular Mola del Lord de 1.189 metres.
 
 
Fent mitja volta puc fer la fotografia anterior en la que a l'interior de la circumferència groga que hi he dibuixat hi ha l'altre extrem del muntacàrregues. A l'interior de la circumferència groga de la propera fotografia hi ha el muntacàrregues de l'aparcament. Les dues fotografies ens indiquen que caldrà esforçar-se una mica per enfilar-nos fins al santuari.
 
 
Una barana de ferro us ajudarà en els trams més pendents mentre pugeu per la sendera perfectament empedrada que ens deixarà a tocar del santuari.
 
 
A la pendent pujada trobareu un Via Crucis ( Camí de la Creu ) amb catorze creus que representen les catorze estacions que recorden els episodis que va fer Jesús des de que fou condemnat a mort fins a la col·locació al sepulcre.
 
 
Al guanyar alçària el regal visual és espectacular. Aprofiteu per aturar-vos una estona per assaborir la bellesa de la Vall del Lord.
 
 
Després de l'esforç només cal caminar uns metres per constatar que des del Santuari de la Mare de Déu del Lord és domina tota la vall.
 
 
Malgrat que l'actual santuari és del segle XIX en un testament de l'any 992 es va fer donació de la capella de Santa Maria de Lord al monestir de Sant Llorenç de Morunys.
A la fotografia anterior i a les dues següents podeu observar els contraforts de la façana sud. A l'interior de l'església entre els contraforts hi ha capelles laterals.
 
 
Una llegenda popular explica que un bou gratant el terra amb la pota i bramulant ensenyà al pastor una cova subterrània en la que hi havia una bella imatge de la Mare de Déu. En el lloc on la van trobar van construir la petita capella origen del santuari.
 
 
Gràcies a les donacions dels devots amb el pas del temps la petita capella al segle XV es transformà en església en la que s'hi establí una comunitat de pares dominics entre 1.582 i 1.634.
 

L'augment del patrimoni va permetre construir un nou temple entre els anys 1.774 i 1.785. Durant la Guerra del Francès fou dipòsit de presoners francesos al 1.812 i durant la Primera Guerra Carlina va el santuari va ser devastat al 1.836. 
A la propera fotografia de detall podeu veure parcialment el campanar de dos cossos, el primer de planta quadrada i el segon de planta octogonal. Part del primer cos del campanar té adossada la Casa del Santuari de planta baixa i dos pisos. L'any 2.009 es van beneir la restauració de la segona planta.
 
 
Gràcies a l'industrial Esteve Monegal es construí el santuari actual entre 1.867 i 1.870. L'any 1.891 va patir un incendi que obligà a refermar-lo l'any 1.901.
 
 
Al senzill frontispici sobre la porta d'arc rebaixat i a l'arc de mig punt de la fornícula que acull una imatge de la mare de Déu s'hi pot llegir 1.868. Un òcul permet l'entrada de llum natural a l'església.
 
 
L'església d'una nau amb capelles laterals entre els contraforts està coberta amb volta de canó reforçada per arcs torals. El retaule major, del 1.901, acull el cambril de la Mare de Déu del Lord, una talla gòtica de la segona meitat del segle XVI. 
 

Des del 1.971 hi ha una comunitat catòlica formada per clergues, religioses i laics que segueixen la Regla de Sant Benet.
 
 
La llum elèctrica arribà al santuari l'any 1.989 i les canonades per a la conducció d'aigua corrent al 1.999. Els últims anys s'hi ha construït una residència per les religioses i un nou edifici amb quadra pel bestiar, paller i un taller.
Abans de baixar de la Mola del Lord vull mostrar-vos la fotografia d'un dels fulletons turístics de la Vall del Lord amb el santuari a vista d'ocell.
 
 
Baixem per la pendent sendera empedrada fins a l'aparcament per apropar-nos, a la propera entrada dedicada a la Vall del Lord, a l'església romànica molt modificada de Sant Serni de la Pedra.
Atentament.
Senyor i 
 

dilluns, 9 de novembre del 2026

La Galerie Dior.

A les tres entrades anteriors dedicades al Palau Garnier vàrem mirar i admirar el que fou un dels projectes emblemàtics del règim de Napoleó III, l'últim rei de França. Construït entre 1.862 i 1.875 acull l'Opéra National de Paris.
Al final de la tercera entrada, en la que vam veure la Bibliothèque-musée de l'Opéra, vaig explicar-vos que el nostre proper destí parisenc seria la Galerie Dior.
 
 
Durant la passejada de mitja hora per anar fins a la Galeria Dior podem donar un cop d'ull a l'Église de la Madeleine construïda entre 1.763 i 1.842 en estil neoclàssic ( fotografia anterior ) i el Grand Palais construït en estil eclèctic a partit del 1.897 per a l'Exposició Universal del 1.900 ( propera fotografia ).
 
 
A només cinc minuts del Grand Palais ens esperen els edificis que fan cantonada amb l'Avenue Montaigne i la rue François Premier que acullen la Galerie Dior.
Aquesta avinguda, que al segle XVIII s'anomenava Alleé del Veuves ( carreró de les vídues ) actualment acull botigues d'alta costura i joieries de luxe.
 
 
Al número onze de la rue de François Premier trobarem l'entrada a la Galerie Dior que en les seves tretze sales temàtiques ens permet observar bocabadats dissenys, esbossos originals, peces gairebé escultòriques... Tornà a obrir les portes al març del 2.022 després del nou disseny de l'arquitecte americà Peter Marino. Al museu de la Galerie Dior, de dos mil metres quadrats, podem fer un recorregut pels setanta-cinc anys de la Casa Dior. 
 

A les parets-diorama de l'espectacular escala de caragol, de marbre blanc, hi ha una col·lecció de gairebé mil cinc-cents objectes miniaturitzats, dissenyats amb impressions 3D, en una gamma de colors que van del blanc a la part inferior, al negre a la part superior.
 
 
Mentre enfilo l'escala faig la fotografia anterior de detall podeu observar millor alguns dels objectes miniaturitzats en 3D que l'envolten. 

 
D'aquestes impressions 3D, quatre-centes cinquanta-dues són miniatures de vestits dels set modistes oficials de la casa: Christian Dior, Yves Saint Laurent, Marc Bohan, Gianfranco Ferré, John Galiano, Raf Simons i Maria Grazia Chiuri.
 

 Chistian Dior quedà seduït per la mansió ubicada al número trenta de l'Avenue Montaigne i el dia 15 de desembre del 1.946 hi inaugurà la maison Dior.
 

 Christian Dior ( 1.905 - 1.957 ) deia: "Sigui el que sigui que facis, per feina o per plaer, fes-ho amb passió. Viu amb passió".
Després de l'espectacular escala de caragol ens dóna la benvinguda el vestit Bar, de la seva primera col·lecció, que per al fotògraf de moda i dissenyador alemany Peter Lindberg representa "l'essència de París". 
 
 
En aquesta sala podem donar un cop d'ull a la vida de Christian Dior, nascut en una família de notables normands, i que des de molt jove fou un apassionat per l'art i la natura.
 
 
A París es relacionà amb artistes i intel·lectuals, i als vint-i-tres anys ja era galerista. A principis dels anys trenta la fallida de la família Dior l'obligà a trobar una nova feina. Inicialment fou il·lustrador de moda i al 1.938 aprengué l'ofici de patronista de Robert Piguet i després de Lucien Lelong.
 

Fundà la seva casa de costura l'any 1.946, creant la firma Dior i, com us he explicat abans, inaugurà la primera botiga d'alta costura al petit palauet ubicat al número trenta de l'Avenue Montaigne.


 El 12 de febrer de 1.947 presenta la seva primera col·lecció de primavera-estiu, a la que pertany el vestit Bar. El mateix any tingué lloc el llançament del perfum "Miss Dior" homenatge a la seva estimada germana Catherine. Al 1.948 creà la societat de perfums de la marca Christian Dior New York. Monsieur Dior del 1.947 al 1.957, any de la seva mort, revolucionà els codis de l'elegància i construí un imperi.
 
 
A la fotografia anterior podeu veure tres imatges ( 1.955, 1.949 i 1.946 ) de la seva primera botiga. La propera fotografia de detall és del medalló prisat per al perfum"Miss Dior" dissenyat pel decorador Victor Grandpierre per a Christian Dior l'any 1.950.
 
 
A la sala Els jardins encantats podem gaudir de l'estètica floral inspirada en la seva vil·la familiar Les Rhumbs de Granville ( Normandia ).
 
 
Poncelles de rosa amb branquetes de lliri d'aquelles valls és un símbol molt estimat per Dior. Peces adornades amb brodats sumptuosos i estampats poètics omplen la sala.
 
 
Afirmava Dior: "Vaig dissenyar roba per a dones florals, amb espatlles arrodonides, busts femenins i amples i cintures amples sobre enormes faldilles amples". 
Al sortir dels jardins encantats, hi ha una mostra de vestits amb els elements florals preferits de Dior. La casa que es veu al fons de la fotografia següent és la vil·la familiar Les Rhumbs.
 
 
Peter Lindberg captà a les seves fotografies l'encant de Dior, que convertia un vestit en una arquitectura efímera que exaltava les proporcions del cos femení.
 

 El fotògraf de moda i dissenyador alemany Peter Lindberg emprà un llenguatge visual únic amb els contrastos espectaculars entre el blanc i el negre.
 
 
La visita a la galeria ens permet veure el seu despatx en el que uns dies abans de cada desfilada de moda l'escriptori s'omplia de petites fitxes roses en les que Dior determinava el preu de cada vestit.
 

Gràcies al terra de vidre podem observar, a vista d'ocell els seus ateliers. Quan obrí la maison Dior només tenia tres ateliers ( dos couture flou i un tailleur ) que estaven ubicats sota el ràfec de la teulada i en els que hi treballaven vuitanta-cinc empleats.
Després del gran èxit de la primera col·lecció tingué que crear ràpidament dos tallers nous per atendre les comandes. Al 1.948 i 1.952 encara va crear més tallers ( ateliers ).
 
 
A cada taller hi treballaven entre vuit i quaranta persones, però només hi havia tres màquines de cosir que tenien que compartir. Les aprenents es formaven durant tres anys i mig. 
Els tallers d'una maison d'alta costura eren de dos tipus. En el que es creaven els dissenys més fluids ( bruses o vestits fins ) amb teixits lleugers s'anomenaven couture flou. El dedicats a peces més estructurades ( vestits masculins i abrics ) s'anomenen tailleur.
 
 
Als ateliers, mans expertes estaven especialitzades en transformar els esbossos del dissenyador en espectaculars vestits modelant, tallant, acoblant, ajustant, cosint i sobrefilant.
 

 La gran escala era la columna vertebral de la maison Dior. Quan es mostraven les col·leccions els salons quedaven petits per acollir als convidats que seien als graons de l'escala per veure la desfilada de moda com si fossin les grades d'un amfiteatre. 
 
 
Les fotografies de Gérad Uféras són dels didals que pertanyen a les persones que treballen als ateliers de la maison Dior.
 
 
Costa una mica acostumar-se a l'atelier emblanquinat en el que hi ha vestits de cotó cru blanc ( una toile ) que serveixen com a punt de partida del que acabarà sent un vestit d'alta costura. A més a més podreu gaudir en directe d'un artesà treballant.
 
 
La visita acaba a la sala Bal Dior on hi ha una mostra espectacular dels vestits de nit més glamurosos de tota la història de la maison Dior. 
 

Com podeu constatar a les fotografies anterior i propera l'espai és un gran podi esglaonat amb una il·luminació animada de fons que canvia d'una nit estelada, a una pluja de purpurina i a un cel ennuvolat.
 
 
Si aneu a París i us agrada el món de la moda cal que guardeu una estona per visitar la Galerie Dior i descobrir la passió de Christian Dior per la feina ben feta.
Atentament.
Senyor i