Mantequería Lasierra.

Al blog hem mirat i admirat les tres joies del modernisme català de Barcelona que hi ha a la mansana de la Discòrdia, anomenada posteriorment illa de la Discòrdia. Al tram del Passeig de Gràcia situat entre el carrer d'Aragó i el carrer del Consell de Cent podem gaudir de la Casa Lleó Morera de Lluís Domènech i Montaner, la Casa Amatller de Josep Puig i Cadafalch i la Casa Batlló d'Antoni Gaudí i Cornet. Si voleu recordar les entrades que els hi he dedicat al blog cliqueu sobre l'enllaç anterior.

 

 

A l'entrada d'avui us proposo anar passejant  per l'Eixample uns vint minuts des de l'illa de la Discòrdia fins a la Mantequería Lasierra ubicada al carrer Rosselló 160. Aquesta botiga centenària és una petita joia.

 

 

L'any 1.895 ja existia a la zona un establiment de planta baixa amb un pis a dalt que era propietat de J. Busó, dedicat als olis i conserves selectes. En aquella època la botiga pertanyia al sud de la vila independent de Gràcia.

 

L'any 1.897, quan la vila independent de Gràcia s'incorporà a la ciutat de Barcelona es demanà permís per construir l'edifici actual que és del 1.900. 

 

 

En aquest edifici es fundà fa 126 anys l'establiment "La nueva maravilla" fundat per Ramon Canela, que era membre d'una família propietària d'altres colmados.

 

 

L'any 1.953 després de passar per quatre propietaris la botiga estava en traspàs. Ramon Lasierra Jariod, que era gerent de la xarcuteria "La Riojana" que hi havia al principi del carrer Gran de Gràcia, es quedà l'establiment.

 

 

Es conserva tota l'estructura exterior de fusta i el rètol pintat sobre vidre. Les làmines publicitàries protegides per un vidre, malgrat no ser les originals no trenquen l'harmonia de la botiga.

 

Ramon Lasierra Jariod ( primera generació ) s'especialitzà en productes de qualitat, filosofia que han seguit el seu fill Ramon Lasierra Peña ( segona generació ) i el seu net Ramon Lasierra Valent ( tercera generació ).

 

 

La botiga està especialitzada en formatges i embotits de diferents indrets d'Espanya i de Catalunya, vins, caves, productes selectes de galeteria, pasta catalana ( Sanmartí ) i italiana ( Rummo ), arròs de Pals, conserves de peix, carn, llegums...

 

 

Abans d'entrar a la Mantequería Lasierra podeu passar una bona estona observant detalladament els aparadors. Segur que us costarà triar el que voleu comprar.

 

 

M'explica Ramon Lasierra Peña que l'interior de la botiga es pràcticament igual que quan ell era petit. Només han desaparegut les antigues bombes d'oli i s'han introduït mostradors refrigerats per a formatges, embotits i altres productes.

 

 

També em va dir que estava molt content que el seu fill Ramon Lasierra Valent pugui continuar el negoci familiar perquè, a més a més de ser un bon botiguer, afortunadament són els propietaris del local. Altres nissagues de botiguers no poden continuar perquè lloguers astronòmics que es demanen fan gairebé impossible que un establiment comercial se'n surti.

 

 

Cada vegada és més difícil entrar en establiments comercials dirigits per botiguers de soca-rel. Amb la segona i tercera generació dels Ramon Lasierra tindreu la sort de ser atesos per bons professionals.

 

 

Com podeu constatar a les fotografies de l'interior de la botiga, es conserven perfectament les prestatgeries i els calaixos de fusta pintada.

 

 

No és gens fàcil mantenir els establiments emblemàtics de les ciutats i els pobles però Ramon Lasierra Valent, seguint el savoir-faire del pare i el padrí, està il·lusionat en continuar.

 

 

La Mantequería Lasierra forma part de la Ruta dels Emblemàtics creada pel Fons d'Imatges del Comerç de Catalunya ( FICC ), una guia dels establiments històrics de Barcelona, Mataró, Manresa, Vic, Girona, Figueres i Reus.

 

 

Al setembre del 2.016 vaig dedicar una entrada a la Llibreria Sant Jordi que estava al número quaranta-u del carrer Ferran de Barcelona i també formava part de la Ruta dels Emblemàtics.

 

 

Malauradament aquesta màgica llibreria ja està tancada. Si voleu veure les motllures alfonsines, els elements florals modernistes, els prestatges i els dos caps de lleona tallats en fusta, del 1.906 cliqueu sobre l'enllaç anterior.

Tornant a la Mantequería Lasierra aprofito per acabar l'entrada per explicar-vos que una mantequería és una botiga especialitzada en la venda de productes lactis ( llet, formatge, mantega... ) i productes peribles ( per exemple els ous ). Amb el temps s'hi ha inclòs la venda d'embotits.

Deixeu de comprar per internet compulsivament i doneu vida a les botigues de tota la vida perquè sinó els nostres pobles i ciutats perdran bona part del seu encant.

Atentament.

Senyor i  

La Pajarita. Bomboneria.

Comencem l'entrada d'avui al Paseo de Recoletos, un dels principals bulevards de Madrid, que va des de la plaza de Cibeles a la plaza de Colón. Poc més de set-cents metres amb una mitjana central per vianants plena de jardins, estàtues, fonts i alguna terrassa. Passejant-t'hi podem gaudir de l'arquitectura d'una colla de palaus. 

El nom del passeig ve del convento de los Agustinos Recoletos, fundat l'any 1.592.  Els frares agustins foren expulsats l'any 1.837 i el convent desamortitzat. El va comprar el mateix Mendizábal en subhasta pública per 1.353.000 reales. Poc després fou enderrocat.

 

 Font fotografia: Wikimedia Commons.

 

 On hi havia l'antic convent es construí al segle XIX un gran palau neoclàssic, el Palacio de Biblioteca y Museos Nacionales,  que es començà a edificar l'any 1.866 seguint els plànols de l'arquitecte Francisco Jareño y Alarcón. Les obres no can acabar fins al 1.852 sota la direcció d'Antonio Ruiz de Salces. 

Aquest gran palau, de planta rectangular i quatre grans patis interiors, acull la Biblioteca Nacional ( Paseo de Recoletos ) i el Museo Arqueológico Nacional ( calle de Serrano ). 

A la fotografia anterior i a la propera de detall de la part central podeu veure el plànol d'alçada del "Proyecto de Biblioteca y Museos Nacionales. Fachada de Recoletos" signat sense data per l'arquitecte Francisco Jareño. 

 

 

 Font fotografia: Wikimedia Commons.

 

Des del centre de la façana de Recoletos faig la propera fotografia en la que, al centre de l'escalinata d'accés a la Biblioteca Nacional hi ha les estàtues de San Isidoro de Sevilla ( esquerra ) i la d'Alfonso el Sabio ( dreta ).

 

Darrere, ja al final de l'escalinata hi ha quatre estàtues més. D'esquerra a dreta: Antonio Nebrija, Luis Vives, Lope de Vega i Miguel de Cervantes Saavedra.

Les estàtues de San Isidoro de Sevilla i Alfonso el Sabio són de l'escultor català Josep Alcoverro i Amorós ( Tivenys 1.835 - Madrid 1.908 ). A la propera fotografia, en primer terme, l'estàtua de San Isidoro de Sevilla i darrere seu les de Luis Vives i Lope de Vega. 

 

Podeu observar millor aquestes dues estàtues a la propera fotografia flanquejant la porta d'accés a la Biblioteca Nacional.

 

 

Col·locant-me just davant de la porta d'accés i alçant la mirada faig la fotografia següent en la que podeu observar alguns de la sèrie de medallons dedicats a altres escriptors.

 

 

Però l'objectiu de l'entrada d'avui no és la Biblioteca Nacional, per això baixo l'escala i surto del palau que a Recoletos està flanquejat a l'esquerra per la calle de la Armada Española i la Plaza de Colón i a la dreta per la calle de Villanueva on al número catorze ens espera La Pajarita.

 

 

L'any 1.852, després de la Segona Guerra Carlina i en el regnat d'Isabel II, al número sis de la Puerta del Sol, que l'acabaven de reformar, Vicente Hijós y Palacios ( primera generació ) obrí un establiment amb els més selectes cafès, xocolates, caramels i tes.

 

 

L'alta qualitat dels productes va fer-se renom ràpidament i La Pajarita es convertí en un  lloc de referència a Madrid.

Vicente Hijos i la seva dona Lorena Arnárez no van tindre fills i el 4 d'agost de 1.927 cediren l'establiment al seu nebot net Lorenzo Arnárez Gil ( segona generació ). 

A les fotografies anterior i a la propera de detall del petit aparador, a més a més de les capses i pots de caramels i les capsetes de bombons, al vidre s'hi veu reflectida la reixa del Palacio de la Biblioteca y Museos Nacionales i les columnes de la porta d'accés al Museo Arqueológico Nacional. 

 

Als anys quaranta calia ampliar la petita fàbrica i l'obrador es traslladà de la Puerta del Sol a la Carrera de San Francisco. Actualment la fàbrica de caramels i xocolates està al districte de Villaverde.

 

 

Només entrar a la bomboneria faig la fotografia anterior de l'antiga màquina d'escriure en la que al carro hi ha un antic albarà en el que s'hi pot llegir: " Bombones Caramelos La Pajarita L Aznárez. Puerta del Sol Nº 6 Villanueva 14 Madrid ". El podeu observar millor a la fotografia de detall.

 

 

En aquest raconet que recorda el passat de l'establiment hi ha una fotografia emmarcada de la botiga de la Puerta del Sol. No hi puc accedir frontalment i la reflexió del vidre no permet observar-la gaire bé. Malgrat tot us la ensenyo.

 

 

Lorenzo Aznárez Gil l'any 1.954 cedí la gestió del negoci al seu fill Lorenzo Aznárez Sola ( tercera generació ) com  regal de noces.

L'any 1.969 es va obrir una segona botiga al carrer Villanueva 14 i al 1.991 va tancar la de la Puerta del Sol. Trenta anys després es van obrir els establiments de Las Rozas Village ( 2.022 ) i  la Galería Canalejas ( 2.023 ). 

 

 

El fundador de la botiga li va posar el nom de la popular figura de papiroflèxia que feien els clients amb els tovallons de paper: La Pajarita. 

 

 

Dels productes fabricats per La Pajarita moli aviat els caramels clàssics foren molt apreciats. Inicialment hi havia dotze sabors i actualment podeu triar entre disset sabors. El fundador va fer un motllo per a dos d'aquests caramels amb la forma de la flor de la que s'extreien les respectives essències: violeta i rosa.

 

 També són molt apreciats els seus bombons de xocolata amb llet amb forma de pajarita i els Marrons Glacés que només venen en temporada de castanyes, des de la Mare de Déu del Pilar fins a Sant Josep.

 

La tradició familiar va continuar quan l'any 2.018 Lorenzo Aznárez Sala, als vuitanta-vuit anys, cedí el negoci a Rocio Aznárez Ramos ( quarta generació ) la més grans de les seves netes.

 

 

Ja a la quarta generació La Pajarita continua conservant la seva artesanal forma d'elaborar els seus productes amb matèries de primeríssima qualitat i les tècniques manuals. El resultat... uns espectaculars caramels i bombons.

 

 

La propera fotografia és del paper que embolica els caramels rectangulars, que prèviament estan embolicats amb paper de plata. El jeroglífic explica els orígens de la prestigiosa botiga.

 

 

Mentre gaudiu del sabor del caramel ràpidament descobrireu l'enigma del jeroglífic: " La Pajarita fundada en la Puerta del Sol 6".

 

 

Una de les moltes anècdotes d'aquesta selecta botiga diu que la infanta Doña Cristina de Borbón, filla d'Alfonso XIII, recordava que amb el seu germà Gonzalo es volien escapar però no aconseguien arribar al carrer. L'objectiu de la "fuga" era anar a la confiteria La Pajarita a comprar dolços.

 

 

Prudencio González, uixer i arxiver del Senat, explica que als anys vint cada dia es repartien capsetes de caramels de La Pajarita coneguts com "los caramelos de don Joaquín Bau" perquè era un obsequi personal seu.

 

 

Si no us hi heu fixat a l'entrar, quan sortiu de la dolça botiga baixeu la mirada per observar la placa que trobareu al paviment a tocar de la porta.

 

 

Aquesta placa d'agraïment de l'Ajuntament de Madrid a les seves botigues centenàries fou dissenyada pel dibuixant humorístic, periodista i escriptor Antonio Mingote Barrachina ( Sitges 1.919 -  Madrid 2.012 ). 

Si us agraden els caramels i els bombons en el vostre proper viatge a Madrid guardeu una part del vostre temps per anar al Barrio de Salamanca on us espera La Pajarita.

Per acabar us proposo passejar cinc minuts per anar de la bomboneria al Paseo de Recoletos 21 on trobareu el Café Gijón. 

 

Fundat l'any 1.888 per l'asturià Gumersindo Gómez quan tornà de Cuba i s'instal·là a Madrid. Poc podia imaginar-se que el seu cafè acabaria considerant-se com "el último café literario de Madrid". Hi ha dissertat: Ramon i Cajal, Pérez Galdós, Romero de Torres, Valle-Inclán, Gerardo Diego, Sartre, Cela...

Atentament.

Senyor i 

Zumaia: de les drassanes Balenciaga a la Casa-Museo Zuloaga.

Amb la d'avui tanco la sèrie de tres entrades dedicades a Zumaia en les que a les dues primeres hem observat detalladament el flysch, l'ermita de San Telmo i l'església de San Pedro. A la d'avui després de creuar el Narrondo, un ramal del riu Urola, pel pont de vianants, des de la riba esquerra del riu observarem les centenàries drassanes Balenciaga ubicades a la riba dreta. Després creuarem el riu Urola per anar fins a la Casa-Museo Zuloaga.

Balenciada S.A fou fundada el vint-i-dos de febrer de 1.921 per Bernabé Balenciaga, Valentín Aguirrezabala, Victoriano Arrate i Benigno Arrate. És una de les empreses navals més importants del País Basc.

Va començar construint vaixells de pesca de fusta i s'ha anat adaptant a les necessitats del mercat i les comandes. Les drassanes Balenciaga han estat testimoni de l'avarament d'almenys tres-cents setanta vaixells.

 

Els vaixell que estaven construint és l'ADAMS CHALLENGE capacitat per a qualsevol treball submarí amb diferents robots i servei de suport a les plataformes en la mar. Té una plataforma d'aterratge d'helicòpters situada sobre el pont.

L'espectacular vaixell de 4.098 tones de registre brut té una eslora ( llargària ) de vuitanta-cinc metres i setanta-quatre centímetres, i una mànega ( amplària ) de divuit metres. Està propulsat per quatre motors i té una tripulació de cent-una persones. Si voleu conèixer a fons les característiques de l'ADAMS CHALLENGE cliqueu sobre l'enllaç anterior. 

 

 

Gràcies al zoom de la càmera fotogràfica podeu veure millor el far que es veu al fons de la fotografia anterior que està ubicat a la riba esquerra del riu Urola coronant el turó La Atalaya.

La falta d'espai fa que el far sigui un edifici molt estret de dues plantes. Arrebossat i pintat de color blanc té el ràfec, les llindes de les finestres i la llanterna pintades del color blau intens que s'utilitza en els vaixells de la zona i en algunes cases antigues de la Villa de Zumaia, com la casa d'Ignacio Zuloaga que veurem després.

El far dissenyat per Inocencio Elortza va entrar en servei el dia quinze de setembre del 1.870. Durant la tercera Guerra Carlina patí molts desperfectes i després de la seva reconstrucció dirigida per l'enginyer Francisco Lafarga va tornar a funcionar al 1.881.

Deixem el far per tornar a les drassanes Balenciaga que hem vist des de la riba esquerra del riu. Avançant uns metres a la dreta trobem un aparcament a tocar del pont de la Carretera Nacional 634. Abans del pont creuarem el riu Urola per una passarel·la de vianants que quan arriba a la riba dreta continua paral·lela a la carretera.

A només quatre-cents metres trobem la Casa-Museo Zuloaga, però una mica abans faig la fotografia anterior en la que podeu observar en primer terme els aiguamolls del riu. L'espigó està generant dunes a la platja de Santiago que amb els aiguamolls formen una ZEC (Zona d'Especial Conservació ).

Gràcies al zoom de la càmera fotogràfica podeu veure com a la riba esquerra del riu s'alça imponent l'església de San Pedro que vàrem visitar a l'entrada anterior dedicada a Zumaia.

Quan l'any 1.910 va morir Plàcido Zuloaga, pare d'Ignacio Zuloaga, els germans van decidir vendre la casa-torre d'Eibar per un enfrontament amb l'Ajuntament per una qüestió urbanística. Aleshores van buscar uns terrenys per poder edificar una nova llar familiar. Ignacio Zuloaga i la seva dona Valentine Dethomas  a l'octubre d'aquell any compraren un arenal als aiguamolls entre la caseria de Santiago i el mar. Al setembre del 1.912 començà la construcció de la seva casa dissenyada en estil neobasc amb elements andalusos per l'arquitecte bilbaí Pedro Guimón Eguiguren. A la fotografia següent podeu veure Santiago Etxea, que s'inaugurà el catorze de juliol del 1.914.

La col·lecció Zuloaga es pot veure en dos espais: el Museo del Espacio Cultural Zuloaga i Santiago Etxea ( que pertany a la Fundación Zuloaga ). 

Ignacio Zuloaga Zabaleta creà aquest espai cultural entre 1.910 i 1.920 sobre el que quedava de l'ermita de Santiago ( segle XV ) i de la casa seroral ( encarregada de la custòdia de l'ermita ). Completà el conjunt amb un edifici annex que emprà com estudi-taller.

 

 

A la fotografia anterior podeu veure parcialment la casa seroral de l'ermita que també tenia la funció d'alberg dels vianants que procedents de Getaria s'esperaven a que el barquer els dugués al marge esquerre de riu ( esquerra ) i l'ermita de Santiago ( dreta ). Aquest conjunt fou construït a l'època medieval sobre una duna del marge dret del Urola i a principis del segle XX fou reconstruït per ordre d'Ignacio Zuloaga.

L'ermita és un edifici de planta rectangular amb un atri porticat ( del segle XX ) al costat sud. La façana està coronada per un campanar de cadireta amb un ull i una campana. En aquesta façana hi destaquen un òcul ( esquerra ) i una finestra geminada ( dreta ) que recorden l'antiguitat de l'ermita.

A l'interior de l'ermita Zuloaga va posar-hi a l'absis un "Cristo" del 1.921 obra del seu amic l'escultor Julio Beobide i una "Dolorosa" ( propera fotografia ), també del 1.921, de Quintín de Torre que està en un dels laterals.

A la Casa-Museo Zuloaga, a més a més de bona part de l'obra d'Ignacio Zuloaga, hi podem mirar i admirar les col·leccions d'art privades dels segles XIII  al XX i destacades peces d'artistes moderns i contemporanis.

El proper vídeo "La familia y la colección Zuloaga" ens permet conèixer l'origen i les vicissituds de l'espectacular col·lecció d'art a través de les generacions de la família Zuloaga.

 

 El president de la Fundación Zuloaga, Ignacio Suárez Zuloaga Gáldiz, besnet d'Ignacio Zuloaga Zabaleta, ens explica en només vuit minuts la història de la seva família i de la col·lecció d'art.

Atentament.

Senyor i.