diumenge, 25 de juny de 2017

El finestral amagat...

Passejar per Solsona és un dels petits plaers que cal assaborir lentament. Una ciutat plena d'història i tradicions amb un nucli antic que és tot un regal pels sentits. Avui ens aturarem en el conjunt catedralici, una lliçó d'història de l'art amb elements amb elements romànics, gòtics, barrocs, neoclàssics, modernistes... La catedral actual és d'estil gòtic, però encara podem veure en la nostra passejada, magnífics elements de la primitiva església romànica (1.070-1.163) com els tres absis i el campanar.


Al segle XVIII el bisbe Rafael Lasala i Losela ordenà la construcció del Palau Episcopal, la façana principal del qual és una de les millors obres del neoclàssic català. Dins del Palau hi ha el Museu Diocesà i Comarcal que ens mostra peces que van del neolític al barroc. Però amb la construcció d'aquest edifici de tres plantes i baixos, un tram del campanar romànic quedà amagat...


Moltes vegades en la creació d'aquests bells conjunts catedralicis la superposició de les peces dels trencaclosques arquitectònics malmeten o amaguen elements d'èpoques anteriors. El protagonista de l'entrada d'avui és un finestral romànic del campanar construït a cavall dels segles XI i XII  que quedà amagat a l'interior d'un estret passadís i que gràcies a la feina dirigida pel Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya, forma part del recorregut del Museu Diocesà i Comarcal.


El petit passadís en desús amagà el magnífic finestral que passà desapercebut durant segles com a conseqüència de l'annexió del Palau Episcopal al campanar romànic. El bisbat de Solsona l'ha volgut recuperar, i el dia 11 de desembre del 2.015 es presentà públicament la restauració d'aquesta petita joia.


El procés de restauració i conservació no ha estat fàcil perquè el finestral estava molt malmès per l'incendi que patí durant la Guerra del Francès ( 1.808-1.814 ) .


La pedra sedimentaria utilitzada per construir-lo sotmesa a les altes temperatures durant l'incendi estava molt disgregada, i en molts punts rebentada. Calia guarir-la de les esquerdes i fissures.


A més a més una capa de brutícia formada per sutge, esquitxades de calç i detritus; i les alteracions i forats que se li van fer quan la construcció del Palau Episcopal es menjà part del campanar, malmeteren de manera evident el finestral.


El procés de recuperació durà dos mesos amb l'objectiu principal d'aturar la degradació. Es retiraren els afegits de ciment, material que contribueix a la degradació de la pedra, i es van fer dues neteges. La primera mecànica per extreure pols, brutícia, restes, esquitxades; per posteriorment fer-ne una d'intensa amb la que s'eliminà la capa ennegrida com a conseqüència de l'incendi. Amb un tractament posterior s'ha pogut recuperar la coloració vermellosa original. També es va aplicar en alguns punts una injecció de morter líquid per omplir tota mena de fissures i esquerdes.


El finestral està format per dues finestres amb arc de mig punt emmarcades per una gran arcada amb pilastra central que les separa, dividint en dues parts el conjunt. La doble arcada que parteix del capitell d'aquesta pilastra central ens mostra una sèrie de dovelles escacades de gran bellesa.


Al carcanyol de l'arcada trobem carreus amb una decoració feta de creuetes tal com podeu apreciar en la propera fotografia de detall.


Amb la visita al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, a més a més de gaudir de les col·leccions històriques i artístiques  que acull, també us permet centrar la vostra mirada atenta al finestral amagat durant segles, i descobrir perspectives diferents i molt properes físicament d'alguns elements del conjunt catedralici gràcies als grans finestrals del museu.


Fins i tot podem veure de molt a prop la feina feta per Manel Casserras i Boix l'any 1.993 en la reconstrucció del mosaic de la cúpula de la Capella de la Mare de Déu del Claustre.


A la part esquerra de la cúpula, que des del carrer ens queda molt lluny com per apreciar-ho, podem llegir en petits fragments de rajola Casserras 1993, un cognom fonamental per entendre Solsona...


Aprofiteu alguns dels vostres viatges a la Catalunya Central per gaudir de la ciutat de Solsona, estic segur que agraireu la meva recomanació.
Atentament.
Senyor i

dijous, 22 de juny de 2017

Adéu pastisseria Torres.

Malauradament aquests primers dies d'aquest estiu he de comunicar-vos que una de les poquíssimes botigues centenàries de la ciutat de Lleida tancarà les portes quan s'acabi el mes de juny. Parlo de la pastisseria Torres fundada l'any 1.853.


Al juliol del 2.014 us explicava que després de 102 anys, tancava a finals d'agost, la llibreria Fregola. Un any després, la que deixà de prestigiar l'Eix Comercial de la ciutat fou l'armeria Antiga Casa Inglés fundada l'any 1.874. Aquell mateix estiu del 2.015 la farmàcia Pons, fundada l'any 1.908, es traslladà al barri de Cappont. El seu local històric el va ocupar la franquícia de la firma de disseny danesa Tiger...


Si fa tres anys passejant pel cor de Lleida trobaves deu botigues centenàries, a partir del mes de juliol només en podrem assaborir sis. Tres han tancat i una s'ha traslladat seduïda per una franquícia. Obriu bé els ulls quan passegeu i dediqueu uns segons a mirar i admirar la pastisseria Monrabà ( 1.850 ), la llibreria Casas ( 1.869 ), Josa & Gassó ( 1.901 ), joieria Lavaquial ( 1.890 ), farmàcia Aragonés ( d'origen medieval ) i la Casa Guarro ( 1.883).
A la fotografia anterior i a la següent més detalladament, podeu veure el protagonista de l'últim aparador de la pastisseria Torres. Entre granados, carquinyolis i altres especialitats  destaca el premi rebut el 24 de maig del 2.016 en la setzena edició, corresponent al 2.015, dels Premis Nacionals de la Generalitat de Catalunya a la Iniciativa Comercial i als Establiments Comercials Centenaris , dedicat a la Pastisseria Torres pels seus 162 anys d'història.


Aquests Premis Nacionals als Establiments Comercials Centenaris tenen dues categories, una per als de cent o més anys d'antiguitat i l'altra per  els que tenen cent cinquanta o més anys d'història. Fundada l'any 1.853, fa 164 anys que la família Torres fa més dolça la vida dels lleidatans.


Els propietaris actuals són la cinquena generació de pastissers i ja porten més de mig segle dirigint el negoci. Es jubilen i no hi haurà sisena generació Torres que continuï la nissaga...


Abans d'obrir la pastisseria a la cantonada de la plaça sant Joan amb el carrer Saragossa l'any 1.910, la família Torres ja es dedicava a la venda de pa a la Panaderia Torres l'any 1.825. El primer document que en fa referència és del 1.852 i explica que tenen un forn de pa al carrer del Carme número 43 i una tenda de venda de pa i pasta de sopa al carrer Esteria.


Aquests últims dies en que el negoci està ben viu, les protagonistes són les coques de sant Joan i les capses vermelles per posar-les que podeu veure a la fotografia anterior.
L'any 2.003 l'alcalde de Lleida, Antoni Siurana i Zaragoza recordava mitjançant la placa que podeu veure a la propera fotografia els 150 anys de la pastisseria.


Tots els propietaris de les botigues centenàries amb els que he parlat abans del tancament dels seus negocis s'han queixat amargament del tracte rebut per les diferents administracions. No parlen de que els regalin res, però si de millorar la fiscalitat d'unes botigues que són l'ànima del comerç lleidatà. O és que volem una ciutat plena de franquícies despersonalitzades ?


El campanar de la Seu Vella que ha ocupat els aparadors de la pastisseria deixarà aviat de ser una referència en les nostres passejades lleidatanes.


L'any del 150è aniversari, al 2.003, els Torres van editar un petit fulletó que recorda la feina feta per aquesta  nissaga de pastissers.


El fulletó ens explica l'esforç de les cinc generacions i mostra algunes fotografies antigues sorprenents com la propera, feta l'any 1.910 al forn de pa de la plaça de sant Joan - en aquell moment plaça de la Constitució-. Podeu veure a l'esquerra a Manuel Torres Inglés i a la dreta, asseguda, la seva dona Carmen Tatjé que mira a la seva filla Pepita Torres Tatjé.


Del 1.920 és l'anunci de la Panaderia Pasteleria Manuel Torres, especialitzada en dulces - tortas de huevo - pan de viena i bombones selectos.


Aprofiteu els pocs dies que falten perquè s'acabi el mes de juny i amb ell la llarga història de la Pastisseria Torres. Però cal ser una mica optimistes i recordar que la barreteria Casa Barrio, fundada al 1.918, bufarà aviat cent espelmes i Lleida tindrà una nova botiga centenària.
Atentament.
Senyor i

dilluns, 19 de juny de 2017

Cases singulars de Lleida (4).

Després de mirar i admirar la més bella edificació modernista de Lleida, la casa Magí Llorens, tornem a l'avinguda de Blondel i continuem el nostre tranquil passeig fins arribar a l'Arc del Pont. Poca gent sap quina és la petita plaça Agelet i Garriga, que recorda al diplomàtic i poeta lleidatà Jaume Agelet i Garriga ( 1.888-1.981), però tothom coneix perfectament l'emplaçament de l'estàtua d'Indíbil i Mandoni. Doncs parlem del mateix lloc.


Els dos herois ilergetes, Indíbil i Mandoni, revoltats contra la dominació romana del segle III aC, tenen aquesta estàtua situada a l'últim vestigi conservat de les portes d'entrada a la ciutat emmurallada. Però aquest grup escultòric del 1.884 en guix anomenat "Crit d'independència", obra de l'escultor barceloní Medardo Sanmartí, representava inicialment als gerrers ibers Istolaci i Indortes que lluitaren contra els cartaginesos a la Segona Guerra Púnica. L'any 1.946 es va fer una rèplica en bronze i es dedicà a Indíbil i Mandoni...
A l'Arc del Pont podem diferenciar dues fases constructives, una del segle XV i l'altra de finals del XVIII dirigida pels arquitectes Miquel Batiste i Josep Tarragó. Encaixat entre dos edificis aquest arc d'estil neoclàssic amaga una estructura anterior amb volta de creueria gòtica. Després de la restauració de la façana podem apreciar clarament una trentena d'impactes de projectils de la Guerra Civil.


A la part medieval podem veure quatre mènsules de les que arrenquen els arcs que formen la volta de creueria. Al mur interior de l'arc hi ha tres peanyes sobre les quals en el seu moment potser hi havia imatges.


La que va ser molts anys Fonda Cuatro Naciones, ara acull habitatges, apartaments, despatxos i locals comercials. La porta de vidre del número tres ens convida a mirar...


Com en molts punts de la ciutat, les noves obres i rehabilitacions d'edificis ens permeten descobrir elements del passat lleidatà, com aquest arc gòtic.


Caminem uns metres i ens aturem al Pilar del General des d'on podem veure els dos protagonistes de l'entrada d'avui: l'Arc del Pont i a la dreta, als Porxos de Baix, l'edifici noucentista conegut com Casa Clavera.


El que més crida l'atenció és el gran esgrafiat de la façana, del 1.931, amb el bust d'Esculapi el déu romà de la medicina.


El perquè de la presència d'Esculapi dominant Casa Clavera el trobem en la històrica farmàcia Clavera que hi havia als baixos de l'edifici. Sobre la farmàcia a començaments  de 1.940 Josep Porta Mesalles, un dels fotògrafs històrics de Lleida, obrí els seu primer estudi.


La casa contigua, la que hi ha entre Casa Clavera i l'Edifici Pal·las , també guarda petites històries de la ciutat. El número 10 dels Porxos de Baix va ser la llar de la família Torres. Humbert Torres i Barberà fou metge i polític, diputat a les Corts Espanyoles durant la Segona República. Fill i pare de metge va ser alcalde de Lleida entre 1.917 i 1.920. El seu fill Màrius Torres i Perenya, també metge, és un dels grans poetes catalans. Al maig del 2.015 a l'entrada "Un metge petit burgés amb calvície prematura i que escriu versos", us recomanava el llibre de Joan Sales "Cartes a Màrius Torres . Una recopilació de la correspondència de Joan Sales amb Mercè Figueres i Màrius Torres els bons amics ingressats al sanatori de Puig d'Olena.


L'any 1.901 Jaume Josa i Miquel Gassó van obrir la botiga de roba Josa & Gassó, que l'any 2.007 es traslladà a la Plaça Sant Joan dirigida per l'Eduard i el Damià dos antics empleats. Ara una franquícia ocupa els baixos, però no ens fa oblidar la botiga centenària lleidatana.


A la fotografia anterior podeu veure a la dreta el frontó del Teatre Principal, edifici construït l'any 1.951. Al gran frontó, que és molt difícil veure per la poca perspectiva que ofereixen els edificis, hi ha dues grans lletres  T  i P.
Deixem la Casa Clavera i continuem passejant fins a la plaça Sant Joan, carrer Sant Joan, plaça de la Sal i carrer del Carme per arribar al nostre proper objectiu, la Casa Sauces.
Atentament.
Senyor i

dijous, 15 de juny de 2017

Al petit aparador de Flix...

Al nord de la Ribera d'Ebre la vila de Flix, per on l'Ebre passa dues vegades, ens espera envoltada pel gran meandre del riu. Passejant tranquil·lament pels seus carrers el senzill aparador d'una petita ferreteria ens parla d'un ofici molt antic que encara és ben viu.


Ja sé que em direu que la fotografia anterior no us permet saber de que us parlo. Tranquils, la següent imatge  mostra clarament, a l'esquerra, quatre sarpetes també anomenades rasquetes o pintes... 


Si no sou de terres productores d'oli no sabreu de que us parlo però al sud de Lleida, on es fa un dels millors olis verge extra del món, quan ve el fred els pagesos armats de sarpetes mecàniques o manuals es dediquen a la dura feina de collir olives.
Sabeu com es diu el carrer de la ferreteria que exposa les sarpetes a l'aparador? És el carrer Doctor Müller, però qui era aquest personatge?
Quan entre a Flix venint de Lleida ràpidament us quedarà molt clar que la principal empresa de la localitat és la factoria electroquímica, que té els seus orígens l'any 1.897, quan un grup d'industrials espanyols, alemanys i suïssos es van associar i fundar la Sociedad Electro-Química de Flix, la primera de l'Estat i la tercera d'Europa en aplicar l'electricitat per fabricar clor. Els primers anys del segle XX la fàbrica, amb la intenció de fer-hi una colònia industrial, va comprar uns terrenys propers. El Doctor Müller ( Wilhelm Müller Icker ) fou el promotor d'aquesta colònia industrial també coneguda com barri internacional de Flix.


Deixem la petita ferreteria i anem a la dreta uns metres fins arribar al carrer Pont on girarem a l'esquerra i ja veurem ràpidament el nostre objectiu d'avui.


A la llinda de la porta podem llegir: "Prime die id aprilis MDCCLXXXIII Antonino VI" , en referència a Antonio Castellví, comerciant dedicat al transport fluvial de mercaderies.


Encara en ús, us convido a entrar en l'antic molí que començà a funcionar l'any 1.783 i que actualment està especialitzat el la producció d'oli ecològic. El molí d'Oliflix ens permet gaudir observant com amb l'estil artesanal s'obté oli d'oliva verge extra de primera pressió en fred.


Les olives recollides manualment i transportades en caixes passen per una línia de rentat que les deixa preparades per començar el procés.


Dues grans rodes de granit giren a una velocitat de divuit voltes per minut. Penseu que cada roda pesa dos-mil quilograms. En una de les meves estades al molí vaig fer uns senzills vídeos que avui comparteixo amb vosaltres.


Quan les olives estan triturades la pasta d'oliva s'aboca a la pila de recepció. A la fotografia anterior, a l'esquerra, podeu veure un operari agafant pasta d'aquesta pila.


Ara els operaris han d'agafar la pasta d'oliva i anar omplint els esportins amb ella. Un esportí és un recipient fet amb dos discs d'espart cosits per les vores amb una obertura central i circular per on introduir la pasta i que també serveis per apilar-los al peu. Ara la majoria dels esportins són de plàstic...


Quan hem superposat els esportins fins arribar a l'alçaria establerta, portem el peu empenyent-lo i conduint-lo pels carrils, que podeu veure clarament a la propera fotografia, per introduir-lo a la premsa hidràulica.


De la primera pressió aplicada en fred als esportins apilats obtindrem un autèntic tresor, el primer suc de les olives d'on sortirà l'oli d'oliva verge extra.


Aquest líquid oliós que va a les piques o bases de decantació està format per aigua vegetal de l'oliva, coneguda com oliasa, i per oli. Com que tenen densitats diferents, l'oli i l'oliasa es separen per decantació.


Aquí acaba el procés de l'elaboració de l'oli, presidit en tot moment per un cartell amb un missatge molt important i clar: GUARDEU ORDRE I NETEDAT. Ara només cal embotellar-lo, i sobre tot gaudir-ne. Abans de marxar dono un cop d'ull a l'antic molí...


No som conscients de la gran joia que produïm al nostre petit país i que no sabem comercialitzar com cal.
Atentament.
Senyor i  

diumenge, 11 de juny de 2017

El Sant Drap.

Fa un mes a l'entrada "Tres fragments de hanukkiyyà..." visitàrem virtualment l'exposició "Ramon Llull i l'encontre de cultures" per donar un cop d'ull als fragments de tres canelobres, anomenats hanukkiyyà, que els jueus encenen a la festa del Hanukkà ( la Festa de les Llums o la Festa de la Dedicació ). Els petits fragments trobats pels arqueòlegs a les excavacions de l'enigmàtic call lleidatà van servir, juntament amb altres restes arqueològiques, per confirmar el que explicaven els documents sobre la cuirassa de Lleida.
Avui tornem a l'exposició que recordava el 700 aniversari de la mort de Ramon Llull, el gran pensador mallorquí...


Ens aturem davant d'una senzilla vitrina que guarda un pergamí, un reliquiari i un llibre imprès l'any 1.905. El plafó informatiu que l'acompanya ens explica la increïble història del Sant Drap "una relíquia arribada de Tunis a Lleida en temps de Ramon Llull"

  
Al pergamí de la fotografia anterior, del 1.297 que es conserva a l'Arxiu Capitular de Lleida, podeu llegir la declaració d'Arnau de Solsona un mercader de Lleida. S'explica com la seva dona va aconseguir la relíquia del Sant Drap. A la fotografia de detall següent podeu veure un fragment  del pergamí.


Quan parlem del Sant Drap és fàcil preguntar-se si és història o llegenda. El document de les dues fotografies anteriors acredita l'entrega del Sant Drap o Sant Bolquer del Nin Bon Jesús al bisbe Guerau d'Adrià per paret d'Arnau de Solsona a finals del segle XIII, concretament el quatre de desembre de 1.297.
Poc temps després de la conquesta de Mallorca per part del rei Jaume I entre els anys 1.229 i 1.231, unes naus pirates tunisianes desembarcaren a Pollença i s'endugueren un matrimoni amb la seva jove filla. No sabem el nom del pare, però la mare es deia Elisenda i la filla Guillemona, les dues naturals de Lleida. Mare i filla foren presentades al rei de Tunísia que es quedà meravellat amb la bellesa de la filla. Els documents diuen que Guillemona era "especiosa atque omniem occulis gratiosa" i el rei decidí que es casés amb ella. Guillemona, convertida a l'islam, es va casar amb Abu'Abd Allah al-Mustansir el "Gran Miromomelí", i a partir d'aquell moment el seu nom fou Rocaia. El príncep guardava com un tresor el Sant Drap, el primer bolquer que embolcallà al Nen Jesús quan va néixer. El Gran Minomomelí havia aconseguit la relíquia a l'Orient.


El Sant Drap. Font fotografia: Arxiu Capitular de Lleida.

La mare, ja vídua, estava a la cort amb Rocaia fins que un dia conegué a l'Arnau de Solsona, un dels grans mercaders  de Lleida en un dels seus viatges a Tunísia per negociar amb robes. Elisenda i Arnau s'enamoraren, es van casar i decidiren tornar a Lleida. Rocaia prengué la relíquia al seu marit i li donà a sa mare perquè la dugués a terra cristiana. Un cop a Lleida, Elisenda va conservar-lo però no digué res al seu marit. Anys després li confessà el seu secret, i l'Arnau finalment li entregà al bisbe Guerau, com explica el pergamí escrit pel notari Guillem de Pulcrovicino. El Sant Drap es venerà durant més de quatre-cents anys a la Seu Vella. Durant la Guerra del Francès ( 1.808-1.814), el Sant Drap ja estava a la Catedral Nova, i fou protegit per la família Puig Aleu, a la que com a mostra d'agraïment li donaren un filet del bolquer que es conserva en el reliquiari de finals del segle XIX que podeu veure a la fotografia següent


El reliquiari està fet amb teixit, vidre, plata fosa i cisellada, i pertany a la família Puig Aleu. El Sant Drap desaparegué durant la Guerra Civil espanyola. A la propera fotografia podeu veure part de la columna "Los aguiluchos de la FAI" que incendià la Catedral Nova. Si aneu a la Seu Nova podreu veure una petita exposició fotogràfica que mostra la seva destrucció com a conseqüència d'aquell incendi. Aquesta és una de les fotografies que documenta els fets.


Font fotografia: Recull fotogràfic  Seu Nova Lleida.

A la vitrina dedicada al Sant Drap trobem el llibre de Ramon Llobet Martí "Reseña histórica-canónica de la insigne reliquia del Sto Pañal del niño Jesús que se venera en el altar de la piedad de la S.I. Catedral de Lérida", editat per la impremta Mariana l'any 1.905 i que es conserva a la Biblioteca del Museu de Lleida: Diocesà i Comarcal.


Les guerres, a més a més de l'inqüestionable dolor humà, han destruït arreu molts elements del patrimoni. Lleida les ha patit intensament i molt bona part de la seva bellesa ja no existeix. El Sant Drap, la que fou relíquia venerada durant segles ha desaparegut, i les Seus Vella i Nova foren salvatgement tractades.
Atentament.
Senyor i