dijous, 28 de desembre de 2017

La galeria quatre...

Al final de l'entrada dedicada al Déu del cap d'Artemísion us comentava que deixaríem la galeria quinze del Museu Arqueològic Nacional d'Atenes per anar a la més fascinant de totes, la galeria quatre... Només entrar al museu us espera aquesta gran sala, que juntament amb la petita galeria tres situada al fons a l'esquerra de la quatre, contenen les antiguitats micèniques. Les duen màscares i cuirasses d'or, entre altres ornaments, us donen la benvinguda.


L'arqueòleg prussià Johann Ludwig Heinrich Julios Shliemann ( 1.822-1.890 ) es conegut per trobar les restes de l'antiga Troia i les tombes de l'acròpoli de Micenes, la mítica residència del rei Agamèmnon. Conegudes com a Cercle A, aquestes sis tombes són una necròpolis de l'edat del bronze trobades a les excavacions del 1.876. Les tombes estan datades entre els segles XVII aC i XVI aC.
A la propera fotografia del 1.884/1.885. d'autor desconegut, podeu veure a la dreta és Heinrich Shliemann enfilat a la Porta dels Lleons de Micenes. El que apareix a l'esquerra mirant per un forat del mur és l'arquitecte i arqueòleg Wilhelm Dörpfeld que treballava amb Heinrich Shliemann.


Font fotografia: Wikimedia Commons. 

La primera vitrina ja us deixarà bocabadats perquè com moltes altres d'aquesta galeria mostren una colla d'objectes d'or, la més coneguda per tothom la Màscara d'Agamèmnon; una màscara funerària que estava col·locada damunt de la cara d'un dels tres cossos de la tomba V. Heinrich Shliemann estava convençut que havia descobert el cos del rei Agamèmnon i per això li posà aquest nom.


Diferents estudis arqueològics moderns la daten entre els anys 1.550 aC i 1.500 aC, uns tres-cents anys anterior al  període atribuït rei mític de Micenes. En aquesta necròpoli hi havia hi havia nobles o caps guerrers envoltats de luxe. Els objectes que els acompanyaven en el seu viatge al més enllà  tenen un pes de quinze quilograms d'or...


A la fotografia anterior podeu veure dues màscares funeràries més i diferents ornaments, així com  puntes de punyals de bronze amb incrustacions d'or; i a la propera fotografia un ornament amb forma de papallona de la tomba III.


Des del començament oficial de les excavacions l'any 1.876, només amb tres mesos es produí la troballa del conjunt de sis tombes que contenien dinou cossos, dos d'ells nens, amb els fascinants paraments funeraris que podeu mirar i admirar a la galeria quatre. La gran quantitat d'objectes d'or deixa molt clar l'estatus social de les persones enterrades, com el fragment de l'espasa de bronze amb empunyadura d'or que podeu veure a la fotografia següent.


Aquestes tombes es van excavar  a uns 4-5 metres de profunditat, els difunts estaven al terra de la fossa amb el parament funerari i les ofrenes al seu costat. Després es tancaven les tombes de la fossa amb bigues i es cobrien amb terra. A la part superior de cada fossa es col·locava una estela. Al Cercle A hi havia dotze esteles.


Tres mil cinc-cents anys després els visitants del museu encara quedem summament admirats amb les màscares funeràries, copes, diademes, joies, agulles, fermalls i  incrustacions d'or en espases i punyals que omplen les vitrines de la galeria.


A la fotografia anterior podeu veure, a la part central de la vitrina, la diadema i els fulls d'or trobats a la tomba III. Aquests fulls cobrien els esquelets dels nens, si observeu la màscara funerària de l'esquerra apreciareu que té forats per als ulls...
Tres de les cinc màscares dels adults foren trobades a la tomba IV i dues a la tomba V. La distribució de les dinou persones del Cercle A és la següent: tomba I ( tres dones ), tomba II ( un home ), tomba III ( dos dones i dos nens), tomba IV ( dos dones i tres homes), tomba V ( tres cossos, un sense ornaments) i tomba VI ( dos homes).
A la propera fotografia podeu observar les balances d'or trobades a la tomba III.


El disseny de les arracades de fa tres mil·lennis i mig no es gaire diferent del que avui podem apreciar a les nostres joieries...


En algunes de les vitrines el protagonisme és per les copes i altres recipients d'or, mostra del luxe més que evident en el que vivien els poderosos en l'acròpili de Micenes.


A la petita galeria tres podeu veure els objectes trobats a tombes micèniques fora del Peloponès, a Àtica, Tessàlia i les illes de Skópelos i Citera.
Ja sé que esteu totalment fascinats pel que heu vist a l'entrada d'avui i no m'estranya, però encara ens esperen noves descobertes com la de la galeria sis dedicada a les antiguitats ciclàdiques. Les voleu veure?
Atentament.
Senyor i

diumenge, 24 de desembre de 2017

Déu del cap d'Artemísion.

Encara encisats per la bellesa d'Afrodita deixem la galeria vint-i-una per anar a la quinze on ens espera, amb la seva presència contundent, una escultura de bronze de gairebé dos mil cinc-cents anys d'antiguitat. Parlo del Déu del cap d'Artemísion, una de les joies del Museu Arqueològic Nacional d'Atenes.
A l'entrada dedicada al Genet de l'Artemísion us explicava que aquella escultura fou trobada al fons del mar prop del cap d'Artemísion, a la costa nord de l'illa d'Eubea.
L'any 1.926, entre les restes del mateix naufragi - un vaixell datat entre el segle I aC i el segle I dC -, trobaren un braç de l'escultura i al 1.928 la resta del cos.


Fou restaurada l'any 1.929 amb procediments molt diferents als actuals, per això és difícil analitzar-la a fons. Malgrat tot sabem que s'emprà, com en el Genet de l'Artemísion, la tècnica de la cera perduda. Els braços i les meitats de cada peu es van fondre a part de la resta del cos i posteriorment les soldaren, en el cas dels braços per les aixelles com podeu apreciar en la propera fotografia de detall.


A les pestanyes i als llavis es va incrustar coure vermell. Els ulls probablement eren de pedra o metall, però en el naufragi es perderen. Amb les conques buides la mirada del Déu del cap d'Artemísion és inquietant...


La barba, que ens  indica que no era jove, està molt ben treballada. Esglaonada en dos nivells es prolonga fins a l'espatlla esquerra. El serrell es divideix en dos al centre del front formant una V invertida. Una diadema feta amb els seus cabells trenats divideix el pentinat en dues parts.
La mirada està fixada en un punt al que vol llençar, amb la mà dreta, un objecte - possiblement un trident, que no fou trobat entre les restes del naufragi.


No està clar si la mà dreta agafava un feix de llamps o un trident, per això hi ha el dubte de si l'escultura és de Zeus ( Déu suprem de l'Olimp representat amb un feix de llamps a la mà dreta ), o Posidó ( Déu dels mars, dels terratrèmols, de les tempestes i dels cavalls, que es representa amb un trident a la mà dreta ).


L'escultura, de 2,09 metres d'alçària i 2,10 d'amplada, d'estil sever anomenat també estil arcaic final correspon a la primera meitat del segle V aC, quan hi hagué una ruptura entre les formes del període arcaic per anar a les del període clàssic.
A l'escultura de l'any 460 aC podem observar alguns errors morfològics com emprar la mateixa longitud per braços i cames. Les primeres pinzellades del període clàssic les podem veure en la representació dels músculs i el dinamisme del moviment.


Les escultures gregues dels déus feien uns dos metres d'alçària, la dels herois eren una mica més petites de 1,90 metres i les dels homes 1,80 metres...
Bocabadats encara per l'imponent Déu del cap d'Artemísion deixem la galeria quinze del Museu Arqueològic Nacional d'Atenes per anar a la quatre, potser la més fascinant del museu.
Atentament.
Senyor i

dimecres, 20 de desembre de 2017

Al turó de l'Acròpoli ( 1 ).

Demà viurem el dia més curt de l'any, el solstici d'hivern, el moment en que l'eix de la Terra està més allunyat del Sol. Pocs dies després del passat solstici d'estiu, el dia més llarg de l'any en el que l'eix de la Terra està més pròxim al Sol, començàrem a visitar virtualemnt alguns dels racons més màgics de la capital grega. En aquest mig any aquest periple ens ha dut a la Biblioteca Nacional de Grècia, el temple d'Hefest, l'església d'Agios Eleftherios, la Torre dels Vents, el Mercat Central d'Atenes, la Biblioteca d'Adrià, les petites esglésies bizantines d'Atenes, l'arc d'Adrià, el temple de Zeus Olímpic, el monestir de Dafni, a contemplar i assaborir lentament algunes de les joies exposades al Museu Arqueològic Nacional d'Atenes.
Però de la mateixa manera que la Terra gira al voltant de la línia imaginaria coneguda com eix de rotació, Atenes també té un eix sobre el que gira tota la ciutat. Parlo, evidentment, del turó de l'Acròpoli, al que avui ens enfilarem.
Un consell que cal recordar és el de visitar el turó a primera hora. Us estalviareu les aglomeracions de turistes i les hores de calor sufocant.


Als pocs minuts de caminar pel bosc convé aturar-se a contemplar l'Odèon d'Herodes Àtic, que podeu veure a la fotografia anterior. Aquest edifici, construït l'any 161, estava destinat a les audicions musicals.
Mentre continuem pujant el turó envoltats per la típica vegetació mediterrània, sembla que el temple d'Atena Nike vigili atentament la nostra ascensió.


Fer el cim té premi, arribar al propileu, l'entrada monumental de l'Acròpoli, és impressionant. Aquesta entrada fou construïda entre els anys 437aC i 432 aC per l'arquitecte Mnèsicles. És fàcil emocionar-se pujant les escales i contemplant les sis columnes dòriques de gairebé nou metres d'alçària que sembla que ens donen la benvinguda...


Després de pujar l'escala el propileu, si mirem a la dreta tornem a veure el temple d'Atena Nike, els boscos del turó de l'Acròpoli i, al fons, Atenes, la ciutat blanca.


Hi havia un camí que anava de l'àgora al propileu, que era l'única entrada a l'Acròpoli. És impactant observar el sostre del propileu amb les seves immenses bigues de marbre de més de set metres i els arquitraus que les sostenen.


La llum d'Atenes, el contrast del clau del cel amb el marbre, el fet d'estar gairebé tocant les robustes columnes dòriques, sense base, amb els mòduls encaixats magistralment i perfectament estriades, és molt gratificant.


La façana est del propileu es conserva molt millor que la oest  i com podeu veure a la propera fotografia, a més a més de les sis columnes dòriques encara llueix part de la coberta, del fris i del frontó.


Si sou capaços de controlar la vostra emoció o no anar directament al Partenó, que ja veureu des de la façana est, us proposo girar a la dreta on tornarem a veure a l'esquerra del propileu, el temple d'Atena Nike.


Apropar-nos al final del propileu ens permet veure aquest petit temple jònic del segle V aC construït amb marbre pentèlic, considerat el de més qualitat de la Grècia clàssica. Darrere sempre ens acompanyen els boscos del turó i la capital grega al fons.


No patiu, m'apropo més! Aquesta petita meravella fou construïda al voltant del 425 aC per Calícrates per commemorar la victòria dels grecs sobre els perses. La cel·la acollia  una estàtua d'Atena Nike, la victoriosa, i els frisos mostraven escenes mitològiques i de la batalla de Platea.


Deixem definitivament el petit temple per continuar la descoberta del turó. La gran maquinària facilita la feina permanent dels restauradors. Blocs i blocs de marbre esperen les mans expertes per, finalment, ocupar mil·limètricament l'espai al que estan destinats.


Ara sí, ja ens espera el temple més gran de l'Acròpoli, l'edifici més important que es conserva de la Grècia clàssica. Parlo evidentment del Partenó, construït al segle V aC i consagrat a la deessa Atena Pàrtenos. És el monument més antic de l'Acròpoli d'Atenes.


Contemplar les colossals columnes ens fa sentir petits, molt petits. Supervisat per Fídies ( considerat el millor escultor clàssic ), els arquitectes Ictinos i Cal·lícrates el van construir entre els anys 448 aC i 438 aC.
Atentament.
Senyor i

dissabte, 16 de desembre de 2017

Cases singulars de Lleida (13).

Al final de la segona entrada dedicada a la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Lérida, l'antic Montepío, obra del 1.905 de l'arquitecte lleidatà Francesc Lamolla i Morante, us explicava que ens enfilariem uns metres per la Rambla d'Aragó per visitar virtualment les Cases Noves o de Balasch. Sembla que l'Ajuntament no té millors llocs per col·locar els contenidors de brossa i s'entesta en fer-ho davant dels pocs edificis singulars de la ciutat...


Els tres edificis en filera, entre mitgeres, de planta baixa, quatre pisos, golfes, soterranis  i porteria són una de les joies del modernisme lleidatà. Encomanades pel senyor Joan Balasch a l'arquitecte Francesc de Paula Morera i Gatell. La tribuna de doble alçada és d'una gran bellesa.


Recordeu que Francesc de Paula Morera i Gatell,'arquitecte municipal de Lleida durant trenta-cinc anys des del 1.906, és el responsable de la majoria d'obres modernistes de la ciutat: Aquàrium, tanca dels Camps Elisis, Casa Bergós, Casa Xam-mar, Edidici Pal·las, Escorxador, farinera la Meta, i fou el director d'obra del Mercat del Pla.


Les tres tribunes de doble alçada de cada edifici estan flanquejades per balcons laterals i sostingudes per grans mènsules. A les tribunes destaca la decoració en relleu amb elements que s'inspiren en la natura, però a l'edifici central restaurat l'any 2.007 entre els grans finestrals de la segona i la tercera planta aquesta decoració no hi és...


A la primera planta els petits balcons amb la barana de forja i els senzills baix relleus sota l'ampit de les finestres, són els protagonistes.


A la part superior de la tribuna podem apreciar uns pinacles molt treballats i una magnífica feina de forja que serveix de barana dels balcons de la quarta planta. A la propera forografia que vaig fer al juliol del 2.007 quan es rehabilità arquitectònicament l'edifici central, el número 33 de la Rambla d'Aragó, ho podeu apreciar detalladament.


Construïts entre 1.914 i 1.915 els tres edificis mostra de l'elegància del modernisme lleidatà, sense elements historicistes, suposaren en aquells inicis del segle XX un trencament amb les cases edificades anteriorment a Lleida.
Ara ja hem donat un cop d'ull a la façana anem a la porta, amb un destacable treball de forja, per descobrir l'interior de les Cases Noves o de Balasch.


En horari comercial, no ho dubteu, entreu per gaudir del vestíbul, del que podeu veure la decoració floral del sostre a la propera fotografia.


A dreta i esquerra de la segona porta, la que permet l'accés a l'escala, sobre els pilars de marbre podeu apreciar en la segünet fotografia de detall aquest decoració.


La segona porta que trobareu ens regala uns bellíssims tiradors de forja, tot un luxe per la mirada dels enamorats del modernisme.


L'escala de marbre, amb la barana i passamà de fusta, està acompanyada d'uns arrimadors esgrafiats amb línies ondulants que us acompanyaran mentre pugeu.


Els espiells de les portes fa més de cent anys que permeten mirar qui hi ha al replà trucant a casa. Quina sort viure en un d'aquests pisos i gaudir d'aquesta colla d'elements decoratius.


La cinquena fotografia de l'entrada d'avui que ens mostra els pinacles i les baranes de forja que coronen les tribunes la vaig fer, com is he explicat abans, fa deu anys quan es rehabilità arquitectònicament l'edifici central. A la fotografia següent podeu veure la bastida que permeté restaurar la façana.


Entre el batibull de cables que hi havia quan es renovà el sistema elèctric  del número 33 podeu veure a la part baixa, al centre, una part dels arrimadors esgrafiats i al sostre part de la guixeria.


En qualsevol espai podies trobar elements decoratius modernistes esperant el final de la rehabilitació arquitectònica per tornar al seu lloc, com per exemple els elements de forja que veieu a la propera fotografia.


Continuarem enfilant la Rambla d'Aragó fins al Museu de Lleida, on passejant per carrers carregats d'història, visitaren dues cases singulars més, que foren antics convents...
Atentament.
Senyor i

dimarts, 12 de desembre de 2017

Les cinc taules del retaule major ( i 5 ).

Tanco avui la sèrie de cinc entrades dedicades a la descoberta de les taules gòtiques del retaule major de l'antiga església de sant Joan de Lleida, un dels treballs més importants de Pere Garcia de Benavarri. Recordeu que el passat dia tres de març el conseller de Cultura diposità al Museu de Lleida sis peces procedents del Museu d'Art de Catalunya (MNAC). Les sis peces: cinc taules gòtiques del retaule major i el calvari de Tragó de Noguera del segle XII-XIII, tornaven a casa...
Al final de la quarta entrada, dedicada a la taula de la decapitació de sant Joan Baptista, us explicava que després de la presentació pública del març, la taula de sant Jeroni es traslladà al magatzem. Avui li donarem un cop d'ull a partir de la fotografia que gentilment m'envià el conservador del museu de Lleida Alberto Velasco, però el museu té intenció d'exposar-la.


La taula gòtica de tremp sobre fusta, datada cap a 1.473-1.482, mesura 190,5 x 123,6 x 6 centímetres. És una de les quatre taules que la Junta de Museus de  Barcelona va comprar als antiquaris Marquès i Català l'any 1.907. Els tècnics del MNAC la van restaurar l'any 2.002.
Com podeu veure a la propera fotografia de detall sant Jeroni duu nimbe de cercles concèntrics.


Sant Jeroni va abillat com a cardenal, però mai va arribar a ser-ho. Vestit amb el magnífic mantell vermell i el capell del que pengen borles que assegut li arriben a la part baixa del vestir com podeu apreciar a la propera fotografia.


Davant de sant Jeroni, a l'esquerra de la taula, hi ha un faristol amb un llibre obert que podeu veure a la següent fotografia de detall.


A l'esquerra del faristol podeu observar un petit escriptori amb dues baldes en el que hi ha tres llibres tancats i un obert.


El segon protagonista de la taula és el lleó en posició rampant, amb les potes aixecades perquè sant Jeroni li pugui treure una espina clavada a l'urpa. Fixeu-vos, a la propera fotografia, com el lleó mira al sant...


Diu la llegenda que quan sant Jeroni meditava al costat del riu Jordà, va veure com un lleó malferit es dirigia cap a ell. Una travessava una de les urpes. El sant li tragué i l'animal, agraït, sempre més es quedà al seu costat. Tan gran fou la seva fidelitat que quan el sant morí el lleó s'agità sobre la seva tomba fins que va morir de gana...


Sant Jeroni es conegut per ser l'autor d'una traducció de la Bíblia coneguda com Vulgata perquè feia més entenedor el text bíblic al poble emprant el llatí corrent i no el clàssic. Aquesta coneguda Bíblia fou un encàrrec del Papa Damas I i és de finals del segle IV.
Si voleu aprofondir en l'obra de Pere Garcia de Benavarri us recomano el llibre de l'Alberto Velasco Gonzàlez "Fragments d'un passat. Pere Garcia de Benavarri i el retaule de l'església de Sant Joan de Lleida", el número dos de la col·lecció Quaderns del Museu de Lleida: diocesà i comarcal.


Visiteu el Museu de Lleida, estic convençut que quedareu totalment fascinats amb moltes de les peces que podreu mirar i admirar.
Atentament.
Senyor i