Al Pasaje de Doré...

A l'entrada anterior dedicada a Madrid vàrem observar detalladament La bombonería La Pajarita ubicada al carrer Villanueva número catorze, a tocar del Palacio de Biblioteca y Museos Nacionales que acull la Biblioteca Nacional i el Museo Arqueològico Nacional. El primer establiment de La Pajarita, del 1.852, estava al número sis de la Puerta del Sol. Actualment està dirigit per la quarta generació d'artesans dels caramels i la xocolata. Si ho voleu recordar cliqueu sobre l'enllaç anterior.

A l'entrada d'avui deixem el Barrio de Salamanca per anar a la calle Atocha, un carrer que ja existia quan Felipe II traslladà la Corte a Madrid al segle XVI. Estava als afores de la ciutat i era un camí que unia Madrid amb el poble de Vallecas, que s'annexionà a la capital d'Espanya l'any 1.950.

Aquesta via madrilenya s'enfila des del Paseo del Prado fins a la plaza de la Provincia ( adjacent a la plaza Mayor ). 

 

 

Només començar el carrer vull fer un petit homenatge a dos bars antics desapareguts. El bar "La Joya", que podeu veure a l'esquerra de la fotografia anterior ja tancat i el bar "El tres" La casa de los bocadillos.

El bar "La Joya" al número u del carrer Atocha cantonada amb la plaza del Emperador Carlos V, també estava especialitzat amb entrepans. El bar "El tres", contigu al bar "La Joya", com indica el seu nom estava al numero tres del carrer Atocha. Una cadena de cerveseries ocupa actualment els que foren els dos establiments.

El carrer Atocha puja i puja fins a la Plaza de la Provincia on hi ha el Palacio de Santa Cruz, construït al segle XVII i que des de 1.935 és la seu del Ministerio de Asuntos Exteriores. 

 

 

El palau, que fou projectat per l'arquitecte Juan Gómez de Mora, originalment va ser Sala de Alcaldes, seu de las escribanías de Provincia i Carcel de Corte. Posteriorment fou Palau de l'Audiència, Ministeri de Ultramar i Ministeri d'Estat.

A la fotografia anterior, a l'esquerra del palau, es veu el campanar de la Parroquia de Santa Cruz, d'estil neomudèjar construït amb maó i pedra blanca de Colmenar.

Si faig mitja volta puc ensenyar-vos com des de la curta calle de Gerona ja es veu la Plaza Mayor amb l'estàtua eqüestre de Felipe III al centre.

 

 

A l'entrada d'avui i a les dues properes dedicades a Madrid vull ensenyar-vos alguns indrets i monuments del carrer Atocha. Començarem aproximadament a la meitat del carrer, al Pasaje de Doré, que està a pocs metres de la Plaza de Antón Martín. El Pasaje de Doré, molt estret i curt ( uns cinquanta metres ) va del carrer Atocha al carrer de Santa Isabel.

 

 

Als baixos del Pasaje de Doré hi ha una colla de petits establiments, un dels més curiosos és la Cuchillería Viñas que està a la cantonada amb Atocha. Anant dels carrers Atocha a Santa Isabel a l'esquerra trobem: la cuchillera Viñas, una administració de loteria, una entrada al mercado municipal de Antón Martín, una hueveria-polleria, una tintoreria, i un Passage Gormet ( botiga de delicatessen ). A la dreta hi ha: una cafeteria, un petit lloc de menjar per emportar pakistanès, la Consentida de Doré ( cerveses, confitats i olives ), una parada de fruites, una de verdures, una fruiteria, una reparació de calçat i còpies de claus, una porta d'accés a la Parròquia de San Nicolás, i una de les façanes laterals del cine Doré amb les taquilles gairebé a la cantonada amb el carrer Santa Isabel. Tot això en només cinquanta metres !

 

 

La Cuchillería Viñas, fundada l'any 1.920 per Arturo Viñas, estava especialitzada en perfumeria i ganiveteria. Els perfums els importaven a granel directament de París.

 

 Quan es prohibí la importació de perfums de París Viñas s'especialitzà en la venda de navalles clàssiques espanyoles, ganivets i tisores de tota mena.

Al centre de la primera fotografia de la ganiveteria i a la propera de detall hi ha una antiga placa publicitària en la que hi podem llegir: "Aquí Madrid Así empezó Viñas el perfumista. Atocha 62". L'anunci de la seva esquerra és sorprenent: "Por orden facultativa compre en esta casa".

 

 

També a la primera fotografia, a la part inferior esquerra hi ha una altra placa que fa referència als perfums: "Perfumes de lujo a granel". Extraordinària publicitat, el luxe a granel...

 

 

L'estructura de fusta pintada de vermell està plena de plaques publicitàries de xapa esmaltada amb el fons blanc i lletres majúscules negres i vermelles que fan referència a l'alta qualitat dels seus productes.

A tocar de l'administració de loteria contigua hi ha una altra placa que fa referència als orígens perfumistes del negoci. Hi podem llegir: "Soy Viñas el perfumista figura destacada en el soñador mundo del perfume". A la part superior dreta de la fotografia hi ha les plaques amb el text "Palacio de la cuchillería" i "Palacio de la Perfumeria".

 

Actualment Carmen Viñas, filla d'Arturo Viñas, continua el negoci familiar però sembla que quan es jubili la centenària botiga tancarà les portes.

 

 

A la part superior esquerra de la fotografia anterior podeu veure la tradicional placa metàl·lica de color blau amb lletres blanques i l'escut de Madrid a l'esquerra. Just davant, a tocar de l'altra cantonada del Pasaje de Doré amb el carrer Atocha, hi ha la placa de ceràmica amb el nom del carrer. Al centre de  Madrid hi ha mil cinc-centes plaques de nou rajoles quadrades de ceràmica vidrada que van començar a col·locar l'any 1.992. Les va fer Alfredo Ruiz de Luna González, tercera generació d'una de les més importants nissagues familiars de ceramistes espanyols.

 

 

El nom d'aquest passatge fa referència al cinema Doré que hi ha a la cantonada del Pasaje de Doré amb el carrer de Santa Isabel. 

L'any 1.896 s'instal·là a Madrid, gràcies a la concessió de Lumière, el primer cinematògraf als baixos del desaparegut Hotel Rusia  de la Carrera de San Jerónimo número trenta-dos.

Al començament del segle XX els metratges de les pel·lícules va augmentar i en solars buits prop del carrer Atocha es construïren barracons fixes per fer les projeccions. En aquests barracons s'hi van anar afegint elements de maçoneria, decorats i adorns d'escaiola per atreure al públic. En el barracó que estava en aquest passatge es va construir l'any 1.912 el primer el cine Doré però la façana actual fou dissenyada l'any 1.923 per l'arquitecte madrileny  Críspulo Moro Cabeza, representant de l'escola modernista de les dues primeres dècades del segle XX a Madrid. L'any 1.925 es reformà seguint el projecte de Manuel López-Mora Villegas.

 

 Font fotografia: Que!Madrid.

 

A la fotografia anterior dels anys trenta podeu veure la façana principal del carrer de Santa Isabel del cinema Doré i a la dreta les taquilles que estan al Pasaje de Doré.

Als anys cinquanta era conegut com "El Palacio de las Pipas" perquè mentre es feien les projeccions els espectadors en menjaven tantes que al terra quedava una catifa de closques de pipa. 

A la propera fotografia, després d'una llarga decadència, l'aspecte del cinema als anys seixanta era lamentable.

 

 Font fotografia: Que!Madrid.

 

Als anys setanta el volien enderrocar, però els veïns del barri s'hi van oposar. L'any 1.982 l'Ajuntament de Madrid el va comprar i el cedí al Ministerio de Cultura. El Doré torna a obrir les portes al públic el vint-i-vuit de febrer de 1.989 ja com a sala de projeccions de la Filmoteca Española, 

 

 Font fotografia: lacasadelaarquitectura.

 

Deixem l'antic cinema per centrar-nos en el seu nom i en el del Pasaje de Doré. Hi ha dues teories, la primera fa referència  al pintor, il·lustrador i escultor francès Gustave Doré ( 1.832 - 1.883 ). 

 

 Font fotografia: Wikimedia Commons. Gaspard-Félix Tournachen ( Nadar ).

 

Es considera un dels més famosos il·lustradors del segle XIX del que cal destacar el seu treball en les edicions especials de la Bíblia, el Quixot i la Divina Comèdia. La propera fotografia és de la portada de la versió il·lustrada per Gustave Doré del Quixot l'any 1.863.

 

 Font fotografia: Wikimedia Commons.

 

La segona teoria sobre el nom és que el cinema s'anomenava DO-RE fent referència a les dues primeres notes musicals. En algunes fotografies del 1.964 fetes per Manuel Urech es veu que el nom està escrit amb un guió entre el DO i el RE. Quan es va fer la restauració del cinema, el guió va desaparèixer.

 

 Font Fotografia: Manuel Urech 1.964 SoloFotosAntiguas.com

 

A la fotografia anterior darrere del cinema es veu el campanar de l'església parroquial de El Salvador y San Nicolás ubicada al número cinquanta-vuit del carrer Atocha. Fins a començaments del segle XIX eren dues esglésies independents. Recordeu que al Pasaje de Doré hi ha una porta d'accés a San Nicolás.

Deixem el Pasaje de Doré per tornar al carrer Atocha en el que a la propera entrada dedicada a Madrid observarem detalladament el monument "El Abrazo" ubicat a la plaza de Antón Martín. 

Atentament.

Senyor i  

Un cop d'ull a la planoteca ( 5 ).

Avui del moble arxivador horitzontal, un autèntic cofre del tresor, que acull els documents de la planoteca de la biblioteca del Col·legi d'Arquitectes de Lleida agafo el projecte d'un edifici desconegut per a la majoria dels lleidatans...

A l'etiqueta del classificador hi podem llegir: " Arxiu Morera. 0/6 Frontón. Projecte de frontó a Lleida. 1 plànol a la planoteca. Caixa 49". El plànol, d'escala 1 : 50, és de la façana de Prat de la Riba. Com podeu veure a la fotografia anterior, el projecte està datat el 25 de novembre de 1.935. El propietari d'aquest edifici esportiu era "Deportes Catalanes S.A".

Malauradament la part esquerra del projecte, la més baixa, ja no existeix com podeu constatar a la propera fotografia. L'espai esta ocupat per un bloc de pisos.

Al número vuitanta-tres de l'avinguda Prat de la Riba avui trobem el supermercat de proximitat CondisLife però l'edifici projectat per Francesc de Paula Morera i Gatell fou un dels millors frontons d'Espanya. Abans de la rehabilitació feta per la cadena Condis la façana estava bastant atrotinada com podeu veure a la propera fotografia. En aquell moment era una Oulet del Moble...

El frontó de Lleida era un edifici polivalent, sota la pista per jugar a frontó hi havia un cinema, i a la terrassa un altre. També disposava de restaurant i sala de ball. L'any 1.961 es transformà en una botiga de mobles.

La instal·lació esportiva per jugar a pilota basca tenia 56 metres de llarg i 10 d'alt. El públic podia seure en 615 butaques i a les 24 llotges. Sempre s'hi jugà a cesta-punta. A la propera fotografia, que vaig fer al frontó municipal d'Hondarribia, podeu veure un partit de cesta-punta.

La cesta-punta, també anomenada en basc jai alai ( festa alegre ), és una modalitat de pilota basca que es practica amb una cistella-guant de vímet que pesa entre 200 i 600 grams.

Els seguidors del blog sabeu que gairebé totes les fotografies que penjo són meves, i quan no ho són evidentment cito la font. De les quatre fotografies antigues de l'entrada d'avui només tinc una font que podreu llegir sota la fotografia, les altres tres les vaig trobar a la xarxa d'internet. No vaig saber veure la font, potser no estava escrita. Si algú les coneix li agrairé que em comentí la font, per escriure-la. A la propera fotografia al costat d'un anunci de Coñac Mont·Rey podeu veure l'antic frontó de Lleida i llegir el text: "Cancha, graderia de butacas y palcos".

Els lleidatans que assitien al frontó podien gaudir de partits de cesta-punta, vetllades de boxa i competicions d'halterofília. La fotografia següent ens mostra les dues façanes del frontó, la de Prat de la Riba ( de la que estem veient el plànol d'alçada ) i la del carrer Pi i Margall ( que fou enderrocada ).

El Frontón Cinema, obert entre 1.944 i 1.955, fou un dels cines més populars de la postguerra. Tenia un aforament de 500 espectadors a la sala situada sota la pista del frontó. Quan feia bon temps les sessions de cinema es feien a la terrassa. S'inaugurà el 7 de juny de 1.944 a la terrassa i la sala coberta- sota el frontó- al setembre del mateix any. Al 1.952 es va tancar la sala coberta i es transformà en bowling. Fins al 1.955 només hi havia les sessions a la terrassa que només es feien a l'estiu.

A la propera fotografia de Josep Porta Mesalles, del 1.947, podeu veure l'anunci de la pel·lícula de Walt Disney " Los tres Cavalleros". 

Font fotografia: Josep Porta Mesalles. Servei d'Audiovisual de l'I.E.I.

La fotografia següent, del vestíbul del Frontón de Lérida, com les altres tres de les que no tinc la font és d'una revista de l'època i va acompanyada d'un anunci de conyac.

Deixem les antigues imatges de l'edifici de Francesc de Paula Morera i Gatell per tornar al plànol de la façana. A la fotografia de detall podeu veure en cos central de l'edifici que correspon a la part que encara es conserva. Si la compareu amb la tercera fotografia de l'entrada d'avui veureu que els baixos estan modificats per accedir al supermercat i a l'aparcament, i que la primera fila de finestres ha desaparegut. A l'esquerra, el bloc de pisos edificat després d'enderrocar part de l'edifici.

La part del projecte que feia xamfrà entre l'avinguda Prat de la Riba i el carrer Pi i Margall, on hi havia l'entrada al frontó, la podeu veure a la propera fotografia de detall del plànol d'alçada de la façana. Avui no en podem gaudir...

Del projecte de Morera i Gatell es conserven com les dissenyà l'arquitecte tarragoní, les finestres de la part superior del cos central de l'edifici que podeu veure a continuació dibuixades al plànol.

Només cal comparar la propera fotografia de detall de les mateixes finestres amb les que dibuixà l'arquitecte per comprovar la fidelitat a l'hora de construir el frontó.

Guardo el plànol al classificador, el deixo a la planoteca, i agafo un altre projecte de l'incansable Francesc de Paula Morera i Gatell. Un projecte que ens recorda un dels pitjors moments viscuts per la Lleida del segle XX. Parlo del Liceu Escolar...

Atentament.

Senyor i

Cases singulars de Lleida ( 37 ).

Després de donar un cop d'ull a dos edificis barrocs del carrer Cavallers de Lleida: l'Oratori dels Dolors i a l'antic Convent del Roser, que actualment Parador Nacional de Turisme, avui ens fixarem en dues cases singulars - molt més senzilles- ubicades també en aquest carrer. Parlo de l'antic Casal que actualment acull el Centre d'Artistes i Artesans de Lleida i de Cal Miarnau, les dues d'estil neoclàssic.

Sortim de l'antic Convent del Roser per enfilar el carrer fins al número trenta-u on trobem el Centre d'Artistes i Artesans, més conegut com la casa dels Artistes, un dels edificis construïts pels nobles lleidatans del segle XVIII.

L'arquitecte Ignasi Miquel Parcerisa ( 1.950 - 1.997 ) inicià el projecte de rehabilitació d'aquest casalot neoclàssic que després de la seva mort van continuar Joan Porta i Ferran Torrent. La casa dels artistes té planta baixa i entresòl de pedra i tres plantes de maó prim, caracteristic de l'arquitectura aragonesa. La fa´çana ens regala una simetria perfecta de les seves obertures: porta, finestres i balcons com podeu apreciar a la fotografia anterior. A la part del darrere hi ha restes del trull i el celler de l'antic casalot.

A la planta baixa de la casa dels artistes hi ha una galeria d'art i en les plantes superiors els tallers i petits estudis dels artistes.

Promogut per l'Empresa Municipal d'Urbanisme, des del 2.006 aquest espai creatiu és un dels molts intents de l'Ajuntament de Lleida per dignificar i omplir de vida el Centre Històric de la ciutat.

Deixem aquesta casa noble per començar a baixar pel carrer Cavallers on, al número nou, ens espera Cal Miarnau que al segle XVII era la residència de la família Miarnau i només tenia planta baixa i primer pis. És la que hi ha a l'esquerra de la que llueix una senyera a la balconada.

Les botigues que han ocupat la planta baixa han desfigurat totalment la façana. Malgrat tot en aquesta part més antiga de l'edifici els carreus de pedra són els protagonistes.

La façana de maó dels tres últims pisos és dels segles XVIII i XIX. Aixequeu la mirada i gaudiu de la seva decoració i simetria.

Antoni Miarnau fou un dels prohoms de la ciutat dels segles XVII i XVIII. Era doctor i professor de la Universitat. A la fotografia següent podeu apreciar la rajola de ceràmica vidrada dels baixos dels balcons i els frisos de maó.

Quan pugeu o baixeu pel carrer Cavallers no deixeu de reservar-vos una estoneta per mirar i admirar la decoració de Cal Miarnau. Possiblement heu passat moltes vegades davant seu i no us heu adonat de la bellesa d'aquest edifici.

Deixem Cal Miarnau i comencem a baixar el petit tram de carrer que ens falta per arribar al carrer Major. Els lleidatans que ja teniu una edat recordareu perfectament que en molts pocs metres hi havia tres cinemes. El cine Cataluña ( 1.912 - 1.991 )  que feia cantonada amb l'avinguda de Blondel. Caminant uns metres i després de passar el carrer Major pujar una mica més pel carrer Cavallers  hi havia dos cinemes, un al costat de l'altre,el cine Victoria ( 1.923 - 1.985 ) i  el cine Granados ( 1.949 - 1.990 ).  Però el cine Granados del 1.917 al 1.949, amb el nom de Sala Granados estava a la Casa Llorenç del carrer Major. Dels dos primers cinemes no en queda res, però encara podem veure la façana del Granados amb les seves tres màscares...

Al projecte per la façana del cinema Granados de Mariano Gomà, dels anys 1.947-1.949 hi figurava el relleu de tres muses que representaven la música, el teatre i la dansa. Quan ja estava feta, la Comissió de Foment de la Paeria aturà l'obra. L'any 1.949 es va arribar a un acord... La propera fotografia és del llibre editat per l'Institut d'Estudis Ilerdencs sobre l'exposició Lleida: Sessió contínua que vam poder gaudir a la Sala Montsuar del 16 de juny al 23 de juliol del 2.009. 

Font fotografia: Arxiu Municipal de Lleida.

Canviaren les tres muses per les tres màscares que encara avui miren al carrer Cavallers. L'antic cinema l'han anat ocupant diferents botigues, però bona part de la façana encara recorda al Granados.

Els caps de setmana el formigueig de gent entrant o sortint de les sessions dels tres cinemes, era impressionant...

Atentament.

Senyor i

Cases singulars de Lleida ( 16 )

Després de visitar virtualment el convent de Santa Teresa, baixem per les escales del carrer sant Anastasi fins a la plaça de la Catedral. Ja tenim a tocar l'avinguda de Blondel on ens espera l'edifici del Caixa Forum, que per als lleidatans que ja tenim una edat fou un espai on gaudir del cinema. Parlo de l'antic cinema Viñes que podeu recordar a la propera fotografia de la postguerra.

Font: Arxiu Històric de Lleida.

El que avui és el Caixa Forum de Lleida és el resultat de la rehabilitació de l'edifici que l'arquitecte Francesc de Paula Morera i Gatell construí sobre el solar que anteriorment acollí les oficines de l'Elèctrica del Cinca.

Inaugurat el 4 de maig de 1.919 aquest edifici amb elements modernistes i noucentistes es construí com a seu social de la Joventut Catòlica, per això al coronament de la façana principal podem llegir l'epígraf AMDG ( Ad Maiorem Dei Gloria ), deixant clar que estava dedicat a la major glòria de Déu.

L'edifici estigué inicialment dedicat a sala d'espectacles, amb un espai ricament ornamentat on hi havia tres-centes butaques.

Sobre la porta d'entrada de l'avinguda de blondel podeu apreciar en la propera fotografia de detall, la franja de rajola vidrada blava.

El nou edifici, amb el nom de Teatre Viñes per homenatjat al pianista i compositor lleidatà Ricard Viñes i Roda ( 1.875-1.943 ), fou inaugurat pel gran músic que vingué expressament de París. El Teatre Viñes acollí concerts, representacions teatrals i projeccions cinematogràfiques. Una gran sala en la que es gaudí de l'edat d'or del cinema mut ( 1.919.1.927 ). L'any 1.928 va canviar de nom, passant de Teatre Viñes a Cine Viñes. Quan al 1.932 incorporà el cinema sonor, inicià una nova edat d'or. Els últims anys en actiu fou un cinema de reestrena fins que l'any 1.978 va tancar.

L'any 1.985 el Montepio comprà l'edifici amb l'ojectiu d'ampliar les seves oficines, però afortunadament pels lleidatans, cinc anys després es tranformà en el Centre Cultural de la Fundació "la Caixa".

Les dues façanes es van rehabilitar abans de l'obertura del Centre Cultural. A les fotografies anteriors hem gaudit de la façana de l'avinguda der Blondel i a les properes donarem un cop d'ull a la de l'avinguda de Madrid. A la primera, la gran mèlia no ens permet apreciar-la gaire...

Si a la façana de Blondel predomina l'arrebossat pintat de color groguenc amb elements decoratius de rajola vidrada blava, elements cilíndrics que sobresurten del mur, petites columnes i una cornisa amb decoració floral: a la de l'avinguda de Madrid el maó de cara vista amb arcuacions de mig punt és el protagonista principal.

A la fotografia anterior podeu veure la decoració dels timpans i de les mènsules que aguanten la balconada, i a la propera podeu observar el treball de forja de la barana de la balconada i el treball de  decoració de la fusta de les finestres.

Entrem per l'avinguda de Madrid al Caixa Forum Lleida, un equipament esencial de la ciutat per divulgar les arts, la ciència i les humanitats. No s'ha conservat res del seu interior original. La barana de la dreta ens ajuda a baixar a la sla d'exposicions temporals i les del fons a dreta i esquerra donen accés a l'auditori.

Baixem un moment a la sala d'exposicions temporals, que al llarg de l'any ofereix exposicions d'art, ciència, cooperació internacional,. amb la posibiliatat de visites guiades, tallers i conferències.

Anem ara a l'auditori amb 235 seients per gaudir del cinema, titelles, concerts... A la fotografia segünet, encara que totalment diferent, podem imaginar el mític galliner del cine Viñes.

Baixant a la platea, és difícil no seure i esperar que comenci la pel·lícula. A més a més de l'auditori, hi ha dues sales adicionals amb una capacitat de cinquanta persones cadascuna.

Com podeu veure, no he pogut resistir ka temptació de seure i esperar que la foscor ompli la sla i la màgia del cinema comenci. Com que ja tins uns anyets encara recordo com en el cine Viñes vaig quedar bocabadat al veure Ben Hur als anys 60 del segle passat...

Deixem el Caixa Forum Lleida, enyorant l'antic cinema Viñes, per tornar a la plaça de la Catedral i xino-xano passejant pel carrer sant Antoni arribar a l'Oratori de la Puríssima Sang, la nostra propera descoberta.

Atentament.

Senyor i