A l'escala de l'Arxiu Capitular...

A l'entrada "Arxiu Gavín: Inventari d'Esglésies de Catalunya ( 11 )" vaig mostrar-vos algunes de les antigues fotografies de l'església de Sant Llorenç i de la Catedral Nova de Lleida que hi ha en aquest arxiu del monestir de les Avellanes. Al final de l'entrada us explicava que el Capítol de la Catedral organitzà una exposició fotogràfica temporal amb la col·laboració del Museu de Lleida: diocesà i comarcal per celebrar el cinquantè aniversari de la restauració que Regiones Devastadas va fer de la Catedral Nova després de ser cremada l'any 1.936.

Les fotografies exposades temporalment al costat de l'Evangeli ( el costat esquerre des del punt de vista dels fidels mirant cap a l'altar ) eren de l'Arxiu Mas de Barcelona, del Servei d'Audiovisuals de  l'Institut d'Estudis Ilerdencs de la Diputació de Lleida i d'en Gómez Vidal.

A l'entrada d'avui donarem un cop d'ull a algunes d'aquestes fotografies que actualment, després de l'exposició temporal, es poden veure a l'escala que s'enfila fins a l'Arxiu Capitular de Lleida, al carrer de l'Almodí Vell s/n.

Com podeu constatar a la fotografia anterior les fotografies tenen un senzill marc negra però no hi ha cap cartel·la amb una petita explicació ni amb la font de la fotografia. Però ja us he dit abans les tres fonts que constaven a l'exposició temporal. 

Mentre pugem l'escala anirem trobant fotografies d'abans de la Guerra Civil, de la destrucció que patí la catedral amb l'incendi del 1.936 i de la reconstrucció que en va fer Regiones Devastadas.

A la fotografia anterior  podeu observar la façana principal als anys trenta del segle passat, abans de la guerra. Gràcies a la gentilesa de la Rosana, una de les arxiveres del Capitular, us puc explicar que l'edifici que hi ha a l'esquerra de la fotografia anterior i a la propera de detall era l'església de Santa Maria, de la que tenim molt poca informació.

A més a més d'aclarir-me quin és el misteriós edifici, m'ha enviat una fotografia de detall de l'acta del 5 de gener de 1.950 en la que es parla del solar que ocupava l'antiga església de Santa María junto a la Catedral. En aquesta moció es pregunta a l'Ajuntament per les negociacions que ha fet sobre el indiscutible derecho que asiste al Cabildo para recuperar el solar de Santa María. Gràcies Rosana!

Font fotografia: Arxiu Capitular de Lleida. AC_0150_197v  ( 1.950, gener, 5 ).

 

La fotografia següent és del rerecor ( 1.774 - 1.779 ). L'antic cor destruït durant la Guerra Civil, ocupava els dos trams de la nau central més propers al creuer.

A la dreta de la fotografia anterior i a la propera de  detall podeu observar el retaule de la Soledat, obra de l'escultor neoclàssic Juan Adán Morlán, que hi havia al rerecor.

Les properes fotografies són del magnífic cadirat del cor que fou cremat l'any 1.936, obra del 1774 - 1.779 del vallenc Lluís Bonifàs i Massó, un dels principals exponents de l'escultura barroca catalana.

Els seients del cor, fets de fusta de noguera sense policromar, estaven en dos nivells. Al centre de la part superior hi havia el tron episcopal flanquejant per vint-i-set seients per banda A la part baixa hi havia quaranta-dos seients. 

A les fotografies anterior i següent podeu veure dos dels quaranta-dos cantorals del fons musical de l'Arxiu Capitular col·locats al gran faristol del cor. 

La fotografia de detall és d'un dels relleus del cadirat, concretament el dedicat a Sant Joan d'Organyà que fou el primer prior dels premostratencs a mitjans del segle XII a l'ermita del Sant Cap origen del monestir de les Avellanes. Aquest relleu estava ubicat al cadirat alt, al costat de l'Evangeli.

La fotografia següent és de la Llitera de la Verge d'Agost muntada a la Catedral Nova per la festa de la Vuitada. Obra de l'escultor barroc lleidatà  Felip Saurí ( imatge i projecte ), Pere Lamarca ( escultor ) i Pere Galtaries (tallista-fuster d'art ). L'estructura d'aquest túmul estava formada per un dosser que penjava d'una gran corona. Sobre les columnes del dosser hi havia quatre àngels que aguantaven quatre mantells.

Actualment a la Catedral podeu veure l'obra del 1.960 de Jaume Perelló que reprodueix fidelment la imatge que va desaparèixer l'any 1.936. Les vestimentes són del segle XVIII.

Per acabar la tria de fotografies que ens mostren com era la Catedral Nova abans de la Guerra Civil a la propera podeu veure la Font de les Oques, obra del 1.801 de Salvador Gurri que fou director d'escultura de la Llotja de Barcelona. Aquest aiguamans ( espai per rentar-se les mans, no per beure ) estava a la Sagristia i va desaparèixer l'any 1.936.

Si al primer tram d'escala que ens enfila fins a l'Arxiu Capitular podem veure com era la catedral abans de la Guerra Civil, al tram final les fotografies ens mostren la terrible destrucció que patí l'edifici i la posterior reconstrucció i restauració feta per Regiones Devastadas.

A la fotografia següent podeu observar com membres de la columna anarquista "Los Aguiluchos de la FAI", una milícia paramilitar, crema al carrer de l'Almodí Vell mobles i objectes que han tret de la catedral.

 

 

El foc devastador del dia vint-i-cinc d'agost de 1.936, que va cremar diversos dies,  destruí molt patrimoni artístic i religiós. Podeu constatar el desastre a les properes fotografies...

A la fotografia anterior podeu veure com va quedar l'interior del temple i a la propera el lamentable aspecte de l'altar major després de l'incendi.

 

 

La coberta de la Catedral Nova també quedà molt malmesa. La teulada a dues aigües de teula àrab va caure però afortunadament les voltes van resistir.

 

 

A l'entrada del mes d'agost del 2.012 "Els secrets de la catedral Noca de Lleida ( 7 )" vàrem passejar per l'espai que hi ha entre les voltes i la teulada. Si ho voleu recordar cliqueu sobre l'enllaç anterior.

Les depriments fotografies ens deixen molt clar que calia fer molta feina per reconstruir i restaurar la catedral lleidatana.

Les bastides  van enfilar-se per tots els racons de la catedral amb l'objectiu de recuperar el millor aspecte possible després de la destrucció patida. 

 

 

Durant la missa del 1.955 per celebrar la restauració de la catedral, el bisbe Aurelio del Pino va anomenar a Franco ( que podeu veure a l'esquerra de la fotografia següent ) com el dit de Déu... 

Acabeu de pujar l'escala i demaneu a les arxiveres que us deixin donar un cop d'ull a les vint-i-quatre fotografies que es van emmarcar. A la part superior hi podem llegir "Estado de la S.I.Catedral al iniciarse las obras por la Dirección de Regiones Devastadas".

Per acabat torno a l'exposició temporal que s'organitzà per celebrar el cinquantè aniversari de la reconstrucció i restauració de la catedral.

A la dreta de la fotografia anterior podeu veure a la Verge del Blau que del 1.448 al 1.707, presidí la Porta dels Apòstols de la nostra estimada i summament maltractada Seu Vella. Però Joan Carles Cristià de Landas -  comte de Louvigny - primer Governador de Lleida, ordenà tancar la Seu Vella per convertir-la en caserna. La repressió contra els lleidatans fou impressionant... Quan al 1.936 la tragueren de l'altar neogòtic de l'església de Sant Pau ( que estava al carrer La Palma ) la van trencar...

Atentament.

Senyor i

Centro Cultural La Malagueta.

Al final de l'entrada anterior dedicada a les terres andaluses, en la que vàrem donar un cop d'ull al Centre Pompidou Málaga, us vaig dir que a la propera visitaríem el Centro Cultural la Malagueta. Però abans d'apropar-nos-hi passejant uns minuts, gràcies al zoom de la càmera fotogràfica podeu veure, a vista d'ocell, la Plaça de braus La Malagueta inaugurada l'onze de juny de 1.876. La fotografia la vaig fer des de l'Alcazaba , la fortificació d'època musulmana ubicada als peus del turó Gibralfaro de cent trenta metres d'altitud. Aquest Palau fortalesa serà el nostre objectiu a la propera entrada dedicada a Málaga.

La plaça de braus, d'estil neomudèjar és obra l'arquitecte de Laredo Joaquín Rucoba, que fou arquitecte municipal de Málaga. A més a més construí en aquesta ciutat andalusa el Mercado Central de Atarazanas i el Parque de Màlaga  ( a tocar de Muelle Uno, que vàrem veure el passat mes de gener ).

Joaquín Rucoba visqué entre 1.883 i 1.893 a Bilbao, ciutat de la que també fou arquitecte municipal. A la capital de Bizkaia construí el Teatro Arriaga ( d'estil neobarroc-eclèctic ) i el nou edifici de l'Ajuntament de Bilbao ( d'estil eclèctic ) que s'inaugurà l'any 1.892.

 

 

La plaça, amb forma de hexadecàgon ( polígon de setze costats ) té "un ruedo" de cinquanta-dos metres de diàmetre. Hi ha quatre corrals, deu chiqueros ( els compartiments del toril on estan tancats els braus abans de començar la corrida ), cavallerisses, infermeria... La plaça acull el Centro Cultural La Malagueta, que té dues zones expositives, dues sales de conferències, un Museo Taurino i un restaurant.

A la fotografia anterior i a la propera amb més detall podeu veure els plafons informatius de l'exposició temporal "Edward Quinn: Picasso y los años dorados de la Costa Azul" de la que es va poder gaudir a Puerta 9 des del vint-i-quatre de febrer al trenta de juliol de l'ant passat.

Només accedir a l'interior de la plaça de braus per la Puerta 9 la fotografia de gran format d'Edward Quinn en la que Picasso està dret i emocionat entre el públic, gaudint de la faena del diestro, ens donava la benvinguda.

Mentre gaudim de les exposicions temporals podem donar un cop d'ull al coso taurino malagueny . L'any 1.976 la plaça fou declarada Conjunto Histórico-Artístico i al 1.981 Bien de Interés Cultural.

El recorregut narratiu de l'exposició constava de quatre seccions temàtiques, la principal "En público y en privado: la alegría de vivir" estava centrada exclusivament en Picasso.

Les altres tres seccions temàtiques, que estaven dedicades al cinema, l'art i la jet-set, retrataven aquells anys en el que la Costa Blava era el refugi, després de la Segona Guerra Mundial dels aristòcrates, milionaris i artistes.

Cristina Carrillo de Albornoz Fisac fou la comissària de l'exposició en la que es podia gaudir de cent quaranta-dues obres seleccionades d'un fons de més de 40.000 fotografies dels arxius d'Edwaud Quinn de Suïssa.

Una de les fotografies no l'havia fet l'Edward Quin, però ell n'era el protagonista. D'autor desconegut, ens regala un somrient "Ted", com l'anomenava la seva família, amb les seves càmeres fotogràfiques Rolleiflex i Leica. El fotògraf irlandès estava a Mònaco, al Bal de la Rose del 1.956.

Deixem el Centro Cultural La Malagueta per apropar-nos a la Alcazaba. Passejant pel carrer Guillén Sotelo  passarem per darrere dels edificis de l'Ajuntament, el Banc d'Espanya i la Universidad de Málaga. Quan comencem a enfilar la Travesia Pintor Nogales ens aturarem un moment per llegir el poema del poeta de la Generació del 27 Vicente Aleixandre, Premi Nobel de Literatura del 1.997, Ciudad del Paraíso dedicat a la seva estimada Málaga. Aleixandre, nascut a Sevilla, passà tota la seva infància i part de la seva joventut a Málaga

CIUDAD DEL PARAÍSO

A mi ciudad de Málaga

Siempre te ven mis ojos, ciudad de mis días marinos.
Colgada del imponente monte, apenas detenida
en tu vertical caída a las ondas azules,
pareces reinar bajo el cielo, sobre las aguas,
intermedia en los aires, como si una mano dichosa
te hubiera retenido, un momento de gloria, antes de hundirte para siempre en las olas amantes.

Pero tú duras, nunca desciendes, y el mar suspira
o brama por ti, ciudad de mis días alegres,
ciudad madre y blanquísima donde viví y recuerdo,
angélica ciudad que, más alta que el mar, presides sus espumas.

Calles apenas, leves, musicales. Jardines
donde flores tropicales elevan sus juveniles palmas gruesas.
Palmas de luz que sobre las cabezas, aladas,
mecen el brillo de la brisa y suspenden
por un instante labios celestiales que cruzan
con destino a las islas remotísimas, mágicas,
que allá en el azul índigo, libertadas, navegan.

Allí también viví, allí, ciudad graciosa, ciudad honda.
Allí, donde los jóvenes resbalan sobre la piedra amable,
y donde las rutilantes paredes besan siempre
a quienes siempre cruzan, hervidores, en brillos.

Allí fui conducido por una mano materna.
Acaso de una reja florida una guitarra triste
cantaba la súbita canción suspendida en el tiempo;
quieta la noche, más quieto el amante,
bajo la luna eterna que instantánea transcurre.

Un soplo de eternidad pudo destruirte,
ciudad prodigiosa, momento que en la mente de un Dios emergiste.
Los hombres por un sueño vivieron, no vivieron,
eternamente fúlgidos como un soplo divino.

Jardines, flores. Mar alentando como un brazo que anhela
a la ciudad voladora entre monte y abismo,
blanca en los aires, con calidad de pájaro suspenso
que nunca arriba. ¡Oh ciudad no en la tierra!

Por aquella mano materna fui llevado ligero
por tus calles inerávidas. Pie desnudo en el día.
Píe desnudo en la noche. Luna grande. Sol puro.
Allí el cielo eras tú, ciudad que en él morabas.
Ciudad que en él volabas con tus alas abiertas

 

Acabem de pujar la Travesía Pintor Nogales per arribar a la Plaza de la Aduana on, a la propera entrada dedicada a Málaga, donarem un cop d'ull al Teatre Romà i pujarem a l'Alcazaba.

Atentament.

Senyor i

Itsasmuseum Bilbao ( 1 ).

El canvi que ha transformat radicalment la ría de Bilbao i el seu entorn és espectacular. Un dels llocs on es pot gaudir d'aquest canvi és al moll Ramón de la Sota on, en el que abans era una vella drassana, actualment hi ha un magnífic passeig al costat de la ría. Ramón de la Sota y Llano  ( 1.857 - 1.936 ) fou un important empresari navilier, advocat i polític del Partit Nacionalista Basc L'any 1.900 fundà en aquests terrenys la Compañia de Construcción y Reparación de Buques Euskalduna.

Avui començo una sèrie d'entrades en les que gaudirem la part exterior del Museo Marítimo Ría de Bilbao -MMRB- ( Itsasmuseum Bilbao ). Aquest museu té una superfície total d'uns 27.000 metres quadrats dividida en dos espais. El que veurem és l'espai exterior dels antic dics on hi ha embarcacions, àncores, boies, la Grúa Carola... 

A la fotografia anterior podeu veure l'Euskalduna zubia ( el pont Euskalduna ), obra de l'enginyer Javier Manterola Armisén. A Lleida també tenim una obra d'aquest enginyer navarrès, el pont de Príncep de Viana.

Si, sense moure'm del lloc des del que he fet la fotografia anterior, em giro puc mostrar-vos parcialment l'Euskalduna jauregia ( el palau Euskalduna ) que observarem detalladament en una propera entrada.

Sota l'estructura del pont Euskalduna podeu veure l'espectacular gigapanoràmica de la capital de Bizkaia que l'any 2.018 va fer Juan Ignacio Llana Ugalde, i a la dreta de fotografia següent l'accés a l'espai interior de l'Itsasmuseum Bilbao

La gegantina fotografia d'altíssima resolució, que mesura 21,32 x 2,77 metres, està impresa sobre el mateix material tèxtil amb el que es fabriquen els globus aerostàtics d'última generació. La propera fotografia deixa molt clar que el palau Euskalduna està a tocar de la gigapanoràmica.

Per fer la gigapanoràmica es van combinar 273 fotografies fetes des del monte Arraiz amb la ròtula robòtica motoritzada GigaPan Epic Pro desenvolupada per la NASA.

La gigapanoràmica està muntada sobre una caixa retroil·luminada ( il·luminada pel darrere ) que ens permet observar-la detalladament malgrat les condicions de la llum natural del moment. Penseu que, a més amés d'estar col·locada sota un pont, a Bilbao són molts els dies grisos.

Podem gaudir d'una àmplia visió de la ciutat de Bilbao i el seu entorn i de la ría fins a la seva desembocadura a l'Abra. 

A la propera fotografia de detall he dibuixat una circumferència groga en la que podeu veure al seu interior el palau Eskalduna. Us podeu fer una idea d'on està ubicat l'Itsasmuseum Bilbao.

Per acabar aquest cop d'ull a la gigapanoràmica a la propera fotografia de detall podeu veure d'esquerra a dreta: l'edifici La Literaria de la Universitad de Deusto ( 1 ) que es va començar a construir l'any 1.883 seguint el projecte de l'arquitecte Francisco de Cubas y González Montes, la torre Iberdrola ( 2 ) de l'arquitecte argentí César Pelli, el Museu Guggenhein ( 3 ) de l'arquitecte canadenc Frank Gehry i el Puente de la Salve ( 4 ) construït a principis dels setanta del segle passat per l'enginyer Juan Batanero i que fou restaurat i ampliat amb "L'arc rouge" ideat per l'artista francès Daniel Buren l'any 2.017.

Al número u del moll Ramón de la Sota trobem l'entrada a la zona interior del museu però, com ja us he explicat abans, en aquesta sèrie d'entrades passejarem al costat de la ría per descobrir la proposta museística exterior.

Avançant uns metres més ja podem començar a gaudir de les peces exposades al que foren els antics dics d'Euskalduna inaugurats l'any 1.868. És el poc que queda, encara que parcialment per les mutilacions que patiren durant la demolició de la mítica Compañia de Construcción y Reparación de Buques Euskalduna , que ens recorda la construcció naval de la villa de Bilbao.

A la fotografia anterior podeu veure a l'esquerra la Casa de bombas ( de color blanc ) que acollia les bombes de buidatge ( las bombas de achique ) que s'empraven per buidar l'aigua dels dics i mantenir-los secs. Darrere de la petita construcció hi ha el pont Euskalduna i en primer terme les espectaculars cadenes i àncores que observarem detalladament a la propera entrada dedicada a l'Itsasmuseum Bilbao.

Atentament.

Senyor i

Recordar el Museu d'escultura en pedra... ( i 2 ).

El passat dia tretze a la primera entrada dedicada al que fou Museu d'escultura en pedra, habilitat entre 1.972 i 1.993 a l'església romànica de Sant Martí de Lleida, us mostrava les fotografies que hi vaig fer l'any 1.976 gràcies a la gentilesa de mossèn Jesús Tarragona Muray. La propera fotografia , del 1.976, és de les estàtues jacents del sepulcres del segle XIV d'Ot i Teresa de Montcada que actualment podem veure a la Capella de la Concepció de la Seu Vella.

Al final de l'entrada explicava que aquelles no eren les properes fotografies que es podien veure al blog sobre el Museu d'escultura en pedra. A l'entrada "Arxiu Gavín: Inventari d´esglesies de Catalunya ( 12 )", del setembre del 2.011, vàrem gaudir d´algunes de les que va fer Josep Maria Gavín l´any 1.979. Avui les observarem detalladament.

 

 

A la fotografia anterior podeu veure el presbiteri, l'absis semicircular de la capçalera, part de la coberta de volta de canó apuntada reforçada per arcs torals o faixons. A més a més de les peces de pedra exposades, al centre presidint l'absis, hi havia el Crist Crucificat del segle XII de l'església de Sant Pere de Manyanet. Aquest Crist, de fusta policromada, era l'única peça de fusta que hi havia al Museu d'escultura en pedra. El podeu veure millor a les properes fotografies, la primera de l'any 1.979 i la que la segueix, actual, al Museu de Lleida on a l'inventari té el número MLDC 384.

A la propera fotografia podeu observar un dels fulls de l'arxivador en el que hi ha cinc fotografies del 1.979. Al text mecanografiat que les acompanya hi podem llegir: "Lleida A.E.P. de Sant Martí -ara museu- any 1.979".

 

 

A la fotografia anterior i a la propera amb més detall puc explicar-vos algunes de les peces que es veuen en aquest full de l'arxivador:

1 i 2.- Claus de volta procedents de la Seu Vella, del primer terç del segle XIV. A cada clau hi ha un bust femení.

3.- Mare de Déu del segon quart del segle XIV de l'església del Carme de Lleida, que estava en una fornícula exterior i fou destruïda l'any 1.936. Els fragments van ingressar al museu cap al 1.940. MDL 445.

4.- Marededéu. Lleida mitjans del segle XIV procedent d'Alcarràs ( ? ). Imatge de la Mare de Déu i el Nen molt malmesa. MDL 450.

5.- Visitació. Fragment del retaule de pedra de Grenyana. MDL 465.03.

6.- Epifania ( adoració dels mags ). Fragment del retaule de pedra de Grenyana.

 

  

La Mare de Déu, del segon quart del segle XIV, de l'església del Carme no té cap i li falta un tros del braç dret. El seu tors està partit en dos i al Nen Jesús li falta un tros de cap. Una nova imatge, inspirada en la primitiva, la podem veure al carrer de Carme, a la façana del nou temple reedificat a la postguerra. Les dues fotografies següents ens permeten comparar l'escultura molt malmesa l'any 1.936 ( amb el número tres a les fotografies anteriors )  i l'actual.

Al Museu de Lleida podeu observar  el fragment del retaule de pedra de Grenyana dedicada a la Visitació. A les fotografies anteriors de l'Arxiu Gavín té al costat el número cinc.

 

En el proper full de l'arxivador també podem veure cinc fotografies que d'esquerra a dreta i de dalt a baix ens mostren: Sant Miquel de Guillem Seguer ( mitjans del segle XIV ) de Granyena de les Garrigues. Creu de terme amb capitell de tambor octogonal ( segle XVI ? ). Sepulcres d'Ot i Teresa de Montcada ( segle XIV ). Sepulcre gòtic del bisbe Ponç de Vilamur ( mitjans del segle XIV ). Nus octogonal de creu de terme ( segle XV ).

 A la fotografia de detall podeu veure millor a Sant Miquel representat damunt del drac. Li falta el braç dret amb el que agafava la llança. A la mà esquerra té un escut.

 

A les properes tres fotografies podeu observar detalladament el sepulcre gòtic de mitjans del segle XIV del bisbe Ponç de Vilamur, actualment està exposat a la Seu Vella, i que l'any passat fou exposat a Burgos a "Las Edades del Hombre".

 

A la tercera fotografia dels fulls de l'arxivador hi podeu veure, d'esquerra a dreta i de dalt a baix: Compartiments de diferents retaules del segle XIV ( 1, 2, 3 i 4 ), fragment del sepulcre del bisbe Colom c. 1.340 ( 5 ), clau de volta de la segona meitat del segle XV procedent de l'antiga església de la Magdalena de Lleida ( 6 ), Mare de Déu de Gardeny ( 7 ), retaule de Santa Úrsula i Sant Nicolau de Castelló de Farfanya ( 8 ), i Santa no identificada ( 9 ) del primer quart del segle XV procedent de Saidí  que malgrat presidir el retaule a la fotografia del 1.979 no hi té cap relació ). 

 

 

D'aquest full de l'arxivador vull mostrar-vos detalladament  tres de les fotografies, algunes acompanyades  de fotografies actuals de les mateixes peces exposades al Museu de Lleida.

La primera és de quatre compartiments de diferents retaules. Fragment d'un retaule de la Verge ( el Naixement ) de la segona meitat del segle XIV, possiblement de l'església d'Avinganya ( 1 ). Fragment d'un retaule de Sant Antoni, segona meitat del segle XIV procedent de l'església d'Avinganya o de la Nativitat de Sunyer ( 2 ).  Compartiments del retaule de Sant Joan Baptista ( 3 i 4 ), del darrer quart del segle XIV,  procedents de l'església de la Nativitat de Sunyer. Taller de Bartomeu de Robió ( ? ).

 

 

A la propera fotografia podeu veure els fragments 3 i 4 de la fotografia del 1.979 exposats actualment al Museu de Lleida. L'escultura central de Sant Joan Baptista és un dipòsit del MNAC ( Museu Nacional d'Art de Catalunya ).

 

El fragment del sepulcre del bisbe Colom ( segona fotografia del full de l'arxivador anterior - amb el número tres- ) el podeu veure detalladament a la propera fotografia feta a la Seu Vella.

 

Ara podeu veure millor la clau de volta amb la Verge de la Misericòrdia, de la segona meitat del segle XV procedent de l'antiga església de la magdalena MDL 630. La Verge està flanquejada per dos àngels que li sostenen el mantell. Sota del mantell hi ha les figures d'un cardenal, un papa, un bisbe i un rei...

 

A la tercera fotografia podeu veure millor el retaule de pedra policromada de Santa Úrsula i Sant Nicolau ( 8 ), de finals del segle XIV o inicis del XV, procedent de l'església de Santa Maria de Castelló de Farfanya.

La santa ( 9 ) no identificada, del primer quart del segle XV, procedent de Saidí no te cap relació amb el retaule malgrat que al Museu d'escultura en pedra n'ocupava el compartiment central. És la peça MDL 635.

 

A les dues fotografies següents podeu observar aquest retaule que actualment està exposat al Museu de Lleida. 

A la propera fotografia podeu veure a l'esquerra l'escultura de pedra policromada de Maria Magdalena  atribuïda a Bartomeu de Robió, del tercer quart del segle XIV, procedent de l'antiga església de Santa Maria Magdalena de Lleida. Amb la mà esquerra sosté un pot d'ungüents ( que la identifica com Maria Magdalena ) i amb la mà dreta aguanta un llibre obert. La fotografia que la segueix és de la mateixa escultura, exposada actualment al Museu de Lleida catalogada amb el número MLDC 614.

A la dreta de la fotografia del 1.979 hi ha el grup escultòric de l'Anunciació, dels primers anys del segle XIII, procedent de la porta de l'Anunciata de la Seu Vella de Lleida. A les tres fotografies següents podeu observar la porta de l'Anunciata i les escultures de Maria i la de l'arcàngel Gabriel. Cal remarcar la perfecció indiscutible del treball escultòric de les robes.

Abans de marxar del Museu d'escultura en pedra, que omplí d'art l'església romànica de Sant Martí entre els anys 1.972 i 1.993, fem una última mirada general al museu efímer gràcies a les fotografies que Josep Maria Gavín hi va fer l'any 1.979.

És lamentable que aquesta petita joia romànica estigui gairebé sempre tancada i sigui molt difícil gaudir-ne plenament...

Atentament.

Senyor i