dilluns, 30 de desembre de 2019

Матрёшка.

Curiosament una de les mostres d'artesania russa més coneguda arreu del món, les nines de fusta que al seu interior en tenen una altra i així successivament , no és original de Rússia. Molta gent compra, per recordar el seu viatge a l'immens país, una  Матрёшка ( Matrioixca ).Trobareu una colla de botigues plenes de matrioixques, des de les més senzilles i econòmiques a les que són una obra d'art i tenen un preu prohibitiu.


La primera Матрёшка és va fer l'any 1.890 inspirant-se en la figura japonesa del Fukuruma, però abans a Rússia ja eren molt populars els objectes que en el seu interior tenen altres objectes iguals de manera successiva com les pomes i els ous de Pasqua. L'any 1.885 el joier rus Péter Karl Gústavovitx Fabergé  va rebre l'encàrrec del tsar Alexandre III per dissenyar un ou inspirant-se en els tradicionals ous de Pasqua per regalar-li a la seva dona Maria Aleksándrova. L'ou tenia al seu interior un rovell d'or, que al seu interior tenia una gallina i una corona. El joier nascut a Sant Petersburg, considerat un dels millors orfebres del món, va fer entre 1.885 i 1.917 seixanta-nou ous de Fabergé, dels que se'n conserven seixanta-un. Transformà un dels regals més tradicionals de Rússia en un dels més exclusius...


La primera matrioixca la dissenyà el pintor i arquitecte rus Sergei Vasilievivh Malyutin a la colònia d'artistes d'Abramtsevo, a quaranta-vuit quilòmetres de Moscou, inspirant-se en la figura japonesa del Fukuruma. L'encarregat de fer les nines fou Vasily Svossdochkin. L'objectiu de la colònia d'artistes era fomentar el renaixement de l'art popular rus i l'artesania tradicional. A la propera fotografia podeu veure la primera matrioixca feta al 1.890. 


Font fotografia: Wikimedia Commons.

Per fer una matrioixca els artesans utilitzen fusta de til·ler perquè és molt lleugera i té una textura molt fina. Els  til·lers es talen al mes d'abril, quan tenen més saba. Als troncs els treuen l'escorça i els tallen en grans blocs que es deixen en munts separats perquè circuli l'aire durant ,almenys, dos anys. 


L'artesà  tria el bloc de fusta del que sortiran totes les nines que formaran la matrioixca perquè la dilatació de la fusta i el grau d'humitat varien en cada bloc de til·ler. Les mans expertes transformaran - amb l'ajut del torn i els les gúbies i sense prendre mides - el bloc de fusta en una Матрёшка.


La  primera figura que fan és la més petita, d'una sola peça que servirà de referent per fer les altres nines. Es torneja cada nina, es buiden, la part inferior es talla i es deixa pel final el delicat punt on s'uneixen les dues parts de cada nina. Podeu donar un cop d'ull al proper vídeo de cinc minuts, en rus, però que ens ajuda a entendre fàcilment com fan les famoses nines.


               
Ara cal la mà experta dels pintors. Algunes són molt senzilles i barates, però altres poden considerar-se una magnífica obra d'artesania popular. El preu, evidentment, es dispara.


Quan s'ha acabat la feina de tornejar, la fusta es tracta amb oli per aïllar-la dels canvis externs d'humitat i per conservar la humitat de la fusta. Les matrioixques més senzilles pel darrere es pinten gairebé sense cap mena de detall, però si girem les de la fotografia anterior...


L'any 1.900 Maria Tikhonovna Mamontova, dona de l'empresari del ferrocarril rus i mecenes de les arts Savv Màmontov - que transformà el seu palau d'Abràmtsevo en una colònia d'artistes - presentà la primera Матрёшка a l'Exposició Universal de Paris, on guanyà la medalla de bronze.



El nombre de nines que s'amaguen a l'interior d'una matrioixca pot variar però és difícil arribar a les vint d'un bloc de fusta de til·ler. Si visiteu els establiments especialitzats en la venda de matrioixques en trobareu de tot tipus, algunes protegides per vitrines que amaguen al seu interior una vintena de nines...


Sembla que matrioixca ve de la paraula matriona, molt popular a les zones rurals. A Rússia s'associen a la mare d'una gran família camperola.
Atentament.
Senyor i

dijous, 26 de desembre de 2019

Romànic amagat al Prepirineu ( 8 ).

Després de donar un cop d'ull a les esglésies de santa Maria de Timoneda i sant Sadurní de la Llena, les dues al municipi de Lladurs, avui anem virtualment al municipi veí de Navès concretament a la Vall d'Ora on observarem detalladament el que queda del monestir de Sant Pere de Graudescales. Envoltat d'un paisatge espectacular, situat al costat de l'Aigua Dora ( afluent per l'esquerra del Cardener ) i observat atentament per la serra de Busa, ens deixa bocabadats quan hi arribem.


La primera església de sant Pere de Graudescales fou consagrada l'any 913 pel bisbe d'Urgell, i fundada pel prevere Magnulf amb l'objectiu que es transformés en un monestir benedictí. Si ens apropem al mur oest podrem veure l'interior de l'església que acostuma a estar tancada. Aquesta porta unia l'església amb la canònica, de la que només en queden les restes d'alguns murs.


A finals del segle XI es començà a construir l'església actual que s'acabà a principis del XII. És l'únic edifici que queda de l'antic monestir. L'església és un edifici de planta de creu llatina però amb unes proporcions que l'acosten a la creu grega, coberta amb volta de canó,una nau, transsepte, un absis i dues absidioles.
A la coberta del creuer hi ha un cimbori octogonal. A la propera fotografia de detall podeu veure dues de les quatre trompes que permeten passar de la planta quadrada a la planta octogonal.


Anem a l'esquerra i continuem mirant i admirant l'església observant el mur nord. La fotografia següent, també de detall, ens permet observar perfectament el petit cimbori. Com podeu constatar, la vegetació comença a ser un problema per a la coberta del temple.


Al mur nord trobem una de les petites finestres de doble esqueixada que gràcies a l'eixamplament esbiaixat dels brancals i la llinda donen llum a l'interior de l'església malgrat les petites dimensions.


Al segle XV esdevingué parròquia i tingué culte fins al 1.837 quan quedà abandonada i començà a enrunar-se. Molts edificis religiosos van patir les conseqüències de la Desamortització de Mendizabal promulgada un any abans.
Al final del mur nord direm a la dreta on ens esperen l'absis que tanca la nau i les dues absidioles dels braços del transsepte.


Tota l'estona, mentre fem la descoberta de sant Pere de Graudescales, ens observa atentament l'imponent serra de Busa amb les seves espectaculars cingleres.


Afortunadament s'obren una mica els núvols i la llum del sol ens permet apreciar amb més claredat la  bellesa del temple. A l'esquerra de la propera fotografia, al mur sud del transsepte, podeu veure una petita porta.


Per aquesta senzilla porta amb arc de mig punt s'accedia a l'església. A la fusta atrotinada encara hi podem llegir: " Respecteu aquest monument. Tanqueu, si us plau. Gràcies ".


A la dreta de la porta hi ha una placa que ens recorda la data en la que a l'església es restituí el culte. El text diu: " Avui dia 26 de maig de l'any del Senyor 1.973 ha estat restituïda al culte aquesta església de sant Pera de Graudescales essemt-se padrins els Srs de Muller i Razquin. Donem gràcies a Déu ". Gairebé a tocar, en un petit monòlit de pedra hi ha una altra planca en la que podem llegir: " Sant Pere de Graudescales. Navès Solsonés. L'ajuntament de Navès amb el suport de la Generalitat de Catalunya ha restaurat aquest monument. 3 de desembre 1.988 "


No puc resistir la temptació de tornar a observar detalladament l'absis i les absidioles per ensenyar-vos les finestres de doble esqueixada i el fris d'acrucacions cegues.


Acabo de reseguir el perímetre del temple i torno a mirar i admirar l'església i l'entorn que l'envolta. A diferència de la primera fotografia, amb la que tanco l'entrda podeu apreciar sobre la porta del mur oest una curiosa finestra cruciforma que a la primera foto no s'aprecia correctament perquè està parcialment tapada per una branca,


Deixem sant Pere de Graudescales a la Vall d'Ora, marxem del municip de Navès per anar a la capital de la comarca on ens espera una petira església viatgera...
Atentament.
Senyor i

diumenge, 22 de desembre de 2019

On reposen els Romànov.

L'arquitecte suís Domenico Trenzzini dissenyà la Fortalesa de Sant Pere i Sant Pau que s'edificà l'any 1.703. En aquesta ciutadella, origen de la ciutat de Sant Petersburg, hi ha diversos edificis però el que més destaca és la catedral de Sant Pere i Sant Pau. A la propera fotografia podeu veure la ciutadella des del riu Neva.


La fortalesa fou construïda per ordre del tsar Pere Alekséievitx Romànov, conegut com Pere I el Gran, a la petita illa de Zàiatxi. A partir d'aquesta fortalesa el tsar dirigí la construcció de Sant Petersburg. 


Si viatgeu a Rússia segur que portareu la fortalesa de Sant Pere i Sant Pau a la butxaca perquè és la protagonista del bitllet de cinquanta rubles.


La catedral de Sant Pere i Sant Pau actual, edificada entre 1.712 i 1.733, és una reconstrucció de la primera -  de fusta- del 1.704. Fou la primera església de pedra de Sant Petersburg. És impressionant la seva agulla que arriba als 123 metres d'alçària. Una agulla que al  seu extrem té un penell amb forma d'àngel amb les ales esteses i una creu.


Si feu una estoneta de cua podreu entrar a la catedral barroca i observar detalladament les tombes on reposen la majoria dels membres de la Dinastia Romànov. Hi estan enterrats la majoria dels tsars d'aquesta família, des de Pere I el Gran fins a Nicolau II de Rússia. La tomba de Pere II de Rússia  està a la catedral de l'Arcàngel Miquel, al Kremlin de Moscou, i la d'Ivan VI de Rússia a la fortalessa de Shlisselburg. En el moment d'entrar a la catedral no puc resistir la temptació de mirar l'agulla...


Entrem a la catedral d'estil barroc "petrino" terme que els historiadors de l'art  empren per parlar dels barrocs russos. Aquest estil l'impulsat el tsar Pere I el Gran fou molt utilitzat per edificar  Sant Petersburg que fou la capital de Rússia entre 1.712 i 1.918.


La senzillesa exterior de la catedral no fa sospitar de la riquesa decorativa interior amb frescs amb escenes bíbliques, llums d'aranya de cristall  que pengen del sostre, daurats, columnes pintades imitant el marbre...


A la fotografia anterior podeu veure l'iconòstasi, de gairebé vuit metres d'alçària, de talla daurada fet a Moscou entre 1.722 i 1.726 sota la direcció de l'arquitecte Ivan Zarundy i els treballadors Trofim Ivanov i Ivan Telega. Si aixequem la mirada podem observar la part superior de l'iconòstasi i l'interior de la cúpula que omple de llum natural la catedral.


L'estil barroc de Sant Pere i Sant Pau trencà amb el tradicional de les catedrals ortodoxes russes i feia que s'assemblés a les de l'occident europeu. Entre 1.756 i 1.757 la catedral fou reconstruïda després de patir un incendi.


L'any 1.773 es consagrà la capella de Santa Caterina, que podeu veure a la fotografia anterior. En aquesta capella reposen el tsar Nicolau II de Rússia i la seva família que foren assassinats a la casa Ipàtiev d' Iekatiringurg. Nicolau II fou tsar entre 1.894 i 1.917. El seu germà Miquel II de Rússia va ser, durant un dia, dipositari dels drets dels Romànov. Alguns historiadors tenen el dubte de considerar a Miquel II l'últim tsar perquè l'endemà de ser el dipositari dels drets rebutjà ésser coronat. En la majoria del llibres d'història expliquen que l'últim tsar va ser Nicolau II. La fotografia següent és de les tombes imperials dels grans ducs i grans duquesses.


Gairebé totes les tombes dels Romànov són iguals. Dissenyades pels arquitectes A.A.Poirot i A.L.Gong, estan fetes amb marbre blanc de Carrara amb creus ortodoxes de bronze daurat. Les tombes d'Alexandre II de Rússia ( de jaspi verd )  i la seva dona Maria Aleksándrova ( de rodonita rosa ) estan tallades en un sol bloc.. Les tombes imperials estan decorades amb àligues bicèfales als vèrtexs de la tapa. A la propera fotografia, al centre, hi ha la tomba de Caterina I de Rússia , dona de Pere I el Gran, que fou tsarina entre 1.725 i 1.727; i a l'esquerra la d'Elisabet I de Rússia, segona filla de Pere I i Caterina I que fou emperadriu i tsarina entre 1.741 i 1.762. Al fons de la fotografia es veu part de l'iconòstasi.


La fotografia següent de la tomba que hi ha a la dreta de la de Caterina I de Rússia és, evidentment, la de Pere Alekséievits Romànov conegut com Pere I el Gran que fou tsar entre 1.682 i 1.725. És un dels governants més importants de la història de Rússia, fundador de la ciutat de Sant Petersburg.


Sortim de la catedral i aprofitem per passejar per la petita illa de Zàiatxi on es construí la fortalesa de Sant Pere i Sant Pau. A la propera fotografia podeu veure la cúpula de la catedral i l'agulla.


Una curiositat sobre l'espectacular agulla. Quan els restauradors estaven enfeinats amb l'agulla l'any 1.997 van trobar una ampolla amagada entres els plecs de la roba de l'àngel. Dins l'ampolla hi havia una nota dels restauradors del 1.953 en la que demanaven perdó per la feina mediocre perquè el primer ministre soviètic els obligà a fer-la ràpidament. Diuen que els que van trobar l'ampolla n'han deixat una altra amb un missatge que llegiran els propers restauradors...
Atentament.
Senyor i

dijous, 19 de desembre de 2019

La catedral de sant Basili ( i 2 ).

Sortim de la petita església de sant Basili el Beneït per continuar descobrint la laberíntica catedral de sant Basili formada per nou esglésies independents unides per passadissos interiors. L'any 1.990 la catedral fou inclosa a la llista de monuments considerats Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO, i l'any 1.991 el conjunt arquitectònic fou compartit pel Museu Històric Estatal i l'església ortodoxa russa.
Algunes dependències d'aquests passadissos tenen funció museística i ens ajuden a comprendre aquesta joia arquitectònica i la seva història.


A la fotografia anterior podeu veure una de les vitrines dels passadissos amb cascs forjats i platejats de mitjans del segle XVI i puntes de llança. A baix, a la dreta el llibre "la crònica de Kazan", un escrit anònim del 1.564 - 1.565. L'autor va viure en captivitat durant vint anys a la cort del Khans de Kazan. El podeu observar detalladament a la propera fotografia.


Aturar-se davant les vitrines que ens expliquen els elements decoratius emprats per construir la catedral de la plaça Roja és una bona idea. Podreu observar les peces de ceràmica vidrada ( rajoles i teules ) , pinacles, embellidors per les canaleres que recullen l'aigua de pluja,... Clicant a les pantalles interactives descobrireu els secrets de la construcció del conjunt d'esglésies.


Sabem que Sant Basili s'edificà, entre 1.555 i 1.561, per ordre dels tsar Ivan el Terrible; però l'autoria de l'obra és confusa, Uns diuen que foren dos els arquitectes: Barma i Postnik, però un cronista del segle XVII explica que l'arquitecte va ser Yáhov Barma, de renom Postnik. El que si està clar és que Barma o Postnik estaven enamorats de la bellesa.


Una escala de cargol de fusta ens permet accedir a la planta superior de la catedral i continuar xalant en aquest impressionant laberint d'esglésies. L'estreta escala ens condueix a l'església de la Intercessió de la Mare de Déu, la principal que està envoltada de vuit petites esglésies. L'iconòstasi original, del segle XVII, es va vendre al poble de Svistukha.


Dues de les icones recuperades pels experts als anys vint del segle passat es troben entre les joies de la catedral. A l'iconòstaci barroc, a més a més de les icones, cal destacar els daurats, les columnes salomòniques i decoració de llauna.


Amb una alçària de 47,7 metres, l'església de la Intercessió de la Mare de Déu domina tota l'estructura de la catedral, i a diferència de les altres es construí en dues fases.


Sortint de l'església de la Intercessió de la Mare de Déu trobem la galeria interior, un autèntic laberint de passadissos amb parets bellament pintades, que ens porten a les altres esglésies. La propera fotografia és d'una part de la galeria interior en la que podeu veure el portal d'accés a l'església de sant Alexandre de Svir i, al fons, una icona d'aquest sant que forma part de l'inonòstasi. No el podeu veure amb claredat perquè el vidre que protegeix aquest  iconòstasi  reflecteix  la paret de maó que té al davant. L'iconòstaci fou restaurat l'any 2.008.


La galeria i els seus portals es van pintar al segle XVII de color blau, vermell i negre sobre fons blanc. Els motius florals s'alternen amb els geomètrics. No hi ha cap espai de les galeries que no estigui decorat.


Entrem a l'església de Sant Nicolau de Bari que fou malmesa per un incendi l'any 1.737. Aquesta església es transformà en un destacat conjunt d'arts decoratives i pictòriques de la segona meitat del segle XVIII i principis del XIX.


L'iconòstaci de fusta tallada posseïa un gran conjunt d'icones, a les parets hi havia pintures impressionants i el sostre era sorprenent. L'església va ser restaurada els anys 2.005 i 2.006.


A la propera fotografia de detall podeu veure la decoració exterior de les finestres i la ornamentació de les canaleres que recullen l'aigua de pluja.


Quan s'acaba la visita encara teniu el premi final, passejar pel porxo del curiós  edifici amb una magnífica decoració dels sostres com la que podeu veure a la propera fotografia que ens acarona mentre baixem l'escala que ens durà a la plaça Roja.


Però abans de baixar aprofitem per donar un cop d'ull a la capital de Rússia. Al centre i al fons de la fotografia següent destaca un dels set gratacels de Stalin construïts entre els anys 40 i 50 del segle passat i coneguts com les "Set Germanes".


Es tracta de l'edifici de Kotelnicheskaya Naberezhnaya, construit entre 1.947 i 1.952 obra dels arquitectes  Dmitry Čečulin i Andrei Rostkovsky que té una alçària de 176 metres i 32 plantes on hi ha 700 apartaments, botigues, un cinema, una oficina de correus i un museu ( l'apartament que fou de la mítica ballarina Galina Ulánova  considerada la millor del segle XX).
És el moment de baixar les escales i sortir de sant Basili, la catedral que volgueren destruir Napoleó i Stalin i que afortunadament no ho van poder fer. Una visita obligada si la vida us porta a Moscou.
Atentament.
Senyor i

dilluns, 16 de desembre de 2019

L'increïble "Capitán Gabarró"...

Al final de la visita virtual a l'exposició "Aguaitant Solsona. Memòria gràfica de la ciutat fins al 1.927", que podeu visitar fins al proper 28 de febrer al Museu de Solsona Diocesà i Comarcal, vaig dir-vos que hi tornaria per explicar-vos les dues visites que va fer a Solsona el Capitán Gabarró...


Tornem al plafó dedicat als anys 1.912-1.913. La meitat superior ens il·lustra i explica  les estades que Joan Gabarró y Canet ( el Capitán Gabarró ) va fer a Solsona els anys 1.912 i 1913.  Joan Gabarró era un dels "capitans" que pilotaven globus aerostàtics a les festes locals. A més a més de pilotar el globus feia gimnàstica en una barra de trapezi penjada del globus.


D'esquerra a dreta del plafó, despres d'una petita explicació primer trobem  un cartell del 1.907 en el que s'anunciava una exhibició del Capitán Gabarró a la Plaza de toros antigua de la Barceloneta en dia 19 de maig a las 4 y media. El llenguatge emprat és molt curiós: "Función Monstruo: Gimnasia, Globo, Novillos. Después de varios ejercicios acróbato-gimnásticos y diferentes y chistosas entradas de clowns, surcará las regiones atmosféricas, remontándose a alturas vertiginosas con el precioso y arrogante globo Montgolfier".


El nom del globus era un homenatge als germans Montgolfier ( Joseph i Jacques ) que van fer la primera demostració pública de seu invent ( el globus aerostàtic ) el 4 de juny de 1.782.
Continuem llegint el curiós text del cartell:  
"... Capitán Gabarró" haciendo durante su viaje aéreo sorprendentes y arriesgados ejercicios en el trapecio. 
La gallarda presentación del aeronauta, la cariñosa y tierna despedida que entusiasmada le prodiga la multitud y el momento solemne de oirse la potente voz ¡¡ SUELTEN TODOS !! constituye uno de los espectáculos más imponentes y emocionantes que, hoy por hoy, se ofrecen á los públicos".


A la dreta del curiós cartell tenim dues fotografies que el solsoní Josep Colell i Llort, escultor i aficionat a la fotografia, va fer l'any 1.912 durant la primera visita del Capitán Gabarró a Solsona. Al peu de la primera fotografia podem llegir: Nº 94 Solsona 1.912. "Inflament del globo".


Al peu de la segona fotografia el text és una mica diferent: Nº 95 Solsona 1.912. Globo del Capità Gabarró  ....ns (?) de la partida.


A la Festa Major del 1.913, concretament el dia 10 d'agost a les cinc de la tarda ( ho podem llegir al senzill programa d'actes que hi ha al costat de les fotografies ), el Capitá GABARRÓ tornà a enlairar el seu globus. El fotògraf solsoní Josep Maria Vicens i Purgimon va immortalitzar aquell moment... L'Ajuntament pagà al "capità" 250 pessetes.


Joan Gabarró y Canet feia el seu espectacle del trapezi però no pujava ni baixava espectadors amb el globus captiu. Pocs dies després de la seva segona visita a Solsona, l'octubre del 1.913, el Capitán Gabarró va morir en un accident a Barcelona.
A la part superior dreta del plafó podeu veure la portada del número 103 del dia 15 d'octubre del 1.913 de la revista MUNDO GRÁFICO, una revista il·lustrada espanyola publicada entre 1.911 i 1.938, que parla de la tràgica mort de Joan Gabarró. Gràcies a la hemeroteca de la Biblioteca Nacional de España puc mostrar-vos detalladament les tres properes fotografies. .


A la pàgina vint-i-quatre de la revista podem llegir el titulat Muerte de un aeronauta en Barcelona. Gairebé tot l'espai de la pàgina està ocupat per una gran fotografia del globus Montgolfier amb el Capitán Gabarró agafat al trapezi que penja del globus aerostàtic.



Un curt text, a la dreta d'una petita foto del capità, ens explica sense contemplacions: " El capitán Juan Gabarró, que murió el domingo 5 del actual en Barcelona á consecuencia de un accidente originado por la imprudencia de un muchacho que, al elevarse el blobo que aquel tripulaba, se colgó á uno de los tirantes del trapecio con el propósito de subir con él. Gabarró faltándole de pronto un asidero, agarróse a la rama de un árbol y desde allí cayó al suelo destrozándose el cráneo contra las piedras del pavimento".


Amb la sorprenent història del Capitán Gabarró amb final tràgic, avui sí, acabem la visita virtual a l'exposició Aguaitant Solsona.
Atentament.
Senyor i