Zumaia: de les drassanes Balenciaga a la Casa-Museo Zuloaga.

Amb la d'avui tanco la sèrie de tres entrades dedicades a Zumaia en les que a les dues primeres hem observat detalladament el flysch, l'ermita de San Telmo i l'església de San Pedro. A la d'avui després de creuar el Narrondo, un ramal del riu Urola, pel pont de vianants, des de la riba esquerra del riu observarem les centenàries drassanes Balenciaga ubicades a la riba dreta. Després creuarem el riu Urola per anar fins a la Casa-Museo Zuloaga.

Balenciada S.A fou fundada el vint-i-dos de febrer de 1.921 per Bernabé Balenciaga, Valentín Aguirrezabala, Victoriano Arrate i Benigno Arrate. És una de les empreses navals més importants del País Basc.

Va començar construint vaixells de pesca de fusta i s'ha anat adaptant a les necessitats del mercat i les comandes. Les drassanes Balenciaga han estat testimoni de l'avarament d'almenys tres-cents setanta vaixells.

 

Els vaixell que estaven construint és l'ADAMS CHALLENGE capacitat per a qualsevol treball submarí amb diferents robots i servei de suport a les plataformes en la mar. Té una plataforma d'aterratge d'helicòpters situada sobre el pont.

L'espectacular vaixell de 4.098 tones de registre brut té una eslora ( llargària ) de vuitanta-cinc metres i setanta-quatre centímetres, i una mànega ( amplària ) de divuit metres. Està propulsat per quatre motors i té una tripulació de cent-una persones. Si voleu conèixer a fons les característiques de l'ADAMS CHALLENGE cliqueu sobre l'enllaç anterior. 

 

 

Gràcies al zoom de la càmera fotogràfica podeu veure millor el far que es veu al fons de la fotografia anterior que està ubicat a la riba esquerra del riu Urola coronant el turó La Atalaya.

La falta d'espai fa que el far sigui un edifici molt estret de dues plantes. Arrebossat i pintat de color blanc té el ràfec, les llindes de les finestres i la llanterna pintades del color blau intens que s'utilitza en els vaixells de la zona i en algunes cases antigues de la Villa de Zumaia, com la casa d'Ignacio Zuloaga que veurem després.

El far dissenyat per Inocencio Elortza va entrar en servei el dia quinze de setembre del 1.870. Durant la tercera Guerra Carlina patí molts desperfectes i després de la seva reconstrucció dirigida per l'enginyer Francisco Lafarga va tornar a funcionar al 1.881.

Deixem el far per tornar a les drassanes Balenciaga que hem vist des de la riba esquerra del riu. Avançant uns metres a la dreta trobem un aparcament a tocar del pont de la Carretera Nacional 634. Abans del pont creuarem el riu Urola per una passarel·la de vianants que quan arriba a la riba dreta continua paral·lela a la carretera.

A només quatre-cents metres trobem la Casa-Museo Zuloaga, però una mica abans faig la fotografia anterior en la que podeu observar en primer terme els aiguamolls del riu. L'espigó està generant dunes a la platja de Santiago que amb els aiguamolls formen una ZEC (Zona d'Especial Conservació ).

Gràcies al zoom de la càmera fotogràfica podeu veure com a la riba esquerra del riu s'alça imponent l'església de San Pedro que vàrem visitar a l'entrada anterior dedicada a Zumaia.

Quan l'any 1.910 va morir Plàcido Zuloaga, pare d'Ignacio Zuloaga, els germans van decidir vendre la casa-torre d'Eibar per un enfrontament amb l'Ajuntament per una qüestió urbanística. Aleshores van buscar uns terrenys per poder edificar una nova llar familiar. Ignacio Zuloaga i la seva dona Valentine Dethomas  a l'octubre d'aquell any compraren un arenal als aiguamolls entre la caseria de Santiago i el mar. Al setembre del 1.912 començà la construcció de la seva casa dissenyada en estil neobasc amb elements andalusos per l'arquitecte bilbaí Pedro Guimón Eguiguren. A la fotografia següent podeu veure Santiago Etxea, que s'inaugurà el catorze de juliol del 1.914.

La col·lecció Zuloaga es pot veure en dos espais: el Museo del Espacio Cultural Zuloaga i Santiago Etxea ( que pertany a la Fundación Zuloaga ). 

Ignacio Zuloaga Zabaleta creà aquest espai cultural entre 1.910 i 1.920 sobre el que quedava de l'ermita de Santiago ( segle XV ) i de la casa seroral ( encarregada de la custòdia de l'ermita ). Completà el conjunt amb un edifici annex que emprà com estudi-taller.

 

 

A la fotografia anterior podeu veure parcialment la casa seroral de l'ermita que també tenia la funció d'alberg dels vianants que procedents de Getaria s'esperaven a que el barquer els dugués al marge esquerre de riu ( esquerra ) i l'ermita de Santiago ( dreta ). Aquest conjunt fou construït a l'època medieval sobre una duna del marge dret del Urola i a principis del segle XX fou reconstruït per ordre d'Ignacio Zuloaga.

L'ermita és un edifici de planta rectangular amb un atri porticat ( del segle XX ) al costat sud. La façana està coronada per un campanar de cadireta amb un ull i una campana. En aquesta façana hi destaquen un òcul ( esquerra ) i una finestra geminada ( dreta ) que recorden l'antiguitat de l'ermita.

A l'interior de l'ermita Zuloaga va posar-hi a l'absis un "Cristo" del 1.921 obra del seu amic l'escultor Julio Beobide i una "Dolorosa" ( propera fotografia ), també del 1.921, de Quintín de Torre que està en un dels laterals.

A la Casa-Museo Zuloaga, a més a més de bona part de l'obra d'Ignacio Zuloaga, hi podem mirar i admirar les col·leccions d'art privades dels segles XIII  al XX i destacades peces d'artistes moderns i contemporanis.

El proper vídeo "La familia y la colección Zuloaga" ens permet conèixer l'origen i les vicissituds de l'espectacular col·lecció d'art a través de les generacions de la família Zuloaga.

 

 El president de la Fundación Zuloaga, Ignacio Suárez Zuloaga Gáldiz, besnet d'Ignacio Zuloaga Zabaleta, ens explica en només vuit minuts la història de la seva família i de la col·lecció d'art.

Atentament.

Senyor i.

Zumaia: de San Telmo a San Pedro.

Al final de l'entrada anterior dedicada a Zumaia vàrem gaudir de les espectaculars vistes de l'ermita de San Telmo coronant el flysch, tot un regal visual.

 

 

Des del mateix indret, fent una fotografia en angle picat, puc mostrar-vos l'espectacular alçària dels penya-segats de la platja d'Itzurum que en alguns indrets arriba als cent cinquanta metres. A la platja hi podeu veure una colla de roques caigudes que amb la força de l'aigua s'han anat erosionant. A la dreta treu el nas una petita part de la plataforma d'abrasió que només es pot veure totalment amb la marea baixa.

Avui baixarem des de l'ermita fins al nucli històric que encara conserva el traçat medieval presidit per l'església parroquial de San Pedro, un edifici gòtic del segle XIII. Però abans de baixar donem un cop dull a l'exterior de l'ermita.

 

 

L'ermita, documentada per primera vegada l'any 1.540, fou reformada al segle XVII per ser la seu de la Cofradía de Mareantes. No és estrany perquè San Telmo és el patró dels mariners.

La seva arquitectura és d'estil popular. Té planta rectangular amb carreus ben escairats a les obertures i a les cantonades. Als costats llars del rectangle hi ha un sòcol de pedra. La coberta dels dos cossos és de teula àrab a dues aigües. Al cos més gran hi ha un campanar de cadireta amb un ull i una campana.. Al costat de la porta d'accés hi ha un porxo ( amb coberta de teula àrab a tres aigües ) on comença una barana de pedra i ferro forjat que ressegueix la zona de penya-segat.

Deixem l'ermita per baixar passejant fins al nucli històric on ens espera l'església de San Pedro, que a la propera fotografia feta des de la riba dreta del riu Urola, podeu observar com s'alça imponent amb la seva forma de fortalesa sobre un monticle que domina la desembocadura del riu

Tornem a la riba esquerra del Urola per anar fins a l'església formada per dos volums. El vertical és la torre campanar de planta gairebé quadrada de trenta-quatre metres d'alçària i l'altre és la gran nau capçada per un absis poligonal i reforçada amb grans contraforts.

El costerut carrer Harategiko ens deixarà al peu de les escales de l'església de la que podeu veure l'espectacular torre campanar a la fotografia següent. A la dreta hi ha el Palacio Zumaia que fou la casa solar de la poderosa família Zumaia Gamboa. Molt transformada encara conserva elements originals del segle XV com l'arc de mig punt de l'antiga entrada ( pintat de blanc ), una finestra lobulada i els carreus de gres de la part inferior.

 

A la propera fotografia del tríptic informatiu de l'església el protagonisme és per la torre campanar que està dividida en cinc trams. L'escala ens permet accedir a l'església per la porta d'arc apuntat. Sobre la porta hi ha una finestra geminada, també anomenada bífora o finestra biforada  ( amb dues obertures dividides verticalment per un mainell ). A la part superior la finestra és triforada ( amb tres obertures i dos mainells ).

La història de l'església està unida a la de l'antic monestir de Santa María que data del segle XIII. Probablement es va començar a construir al 1.347, després de la fundació de Zumaia. L'església es va construir en dues fases: una a principis del segle XIII  i l'altra als segles XV i XVI.

Pugem les escales i entrem a l'església que com podeu constatar a la fotografia següent només té una nau i dues capelles laterals. Està dividida en quatre trams, té absis poligonal i coberta de volta de creueria amb tercelets típica del gòtic final. La coberta de l'absis és de volta de creueria estrellada de principis del segle XVI. 

El retaule major, del període anomenat romanisme, és de l'escultor Juan de Antxeta ( c. 1.533 - 1.588 ) que l'any 1.574 es va comprometre a fer-lo en tres anys. És l'únic retaule d'aquest escultor que es conserva íntegre al País Basc.

 

El retaule està format per tres cossos i rematat per un Calvari. Al carrer central del segon cos hi ha la imatge de Sant Pere beneint i a sobre, al tercer cos l'Assumpció de la Verge. El grup del Calvari remata el retaule. La policromia és del 1.594.

Al costat de l'Evangeli ( el costat esquerre des del punt de vista dels fidels mirant cap a l'altar ) hi ha la Capilla de San Antón que acull un petit retaule-tríptic de transició del gòtic al renaixement. Al carrer central veiem la imatge de Sant Antoni Abat coronat per un Calvari. A les portes del tríptic hi ha pintures flamenques.

Al costat de l'Epístola ( el costat dret des del punt de vista dels fidels mirant cap a l'altar ) a la Capilla de San Bernabé trobem el tríptic de dos-cents disset centímetres d'alçària per setanta-tres centímetres d'amplària atribuït a Jan Joest van Kalkar, una petita joia de la pintura flamenca.

Sortim de l'església de San Pedro i creuem el Narrondo (un ramal del riu Urola ) pel Gernikako zubia, una bonica passarel·la de vianants. Anant a la dreta seguint uns metres el meandre del riu, a la propera i última entrada dedicada a Zumaia, donarem un cop d'ull a les drassanes Balenciaga i a la Casa-Museo Zuloaga.

Atentament.

Senyor i

El Flysch de Zumaia.

Avui donarem un cop d'ull a una petita part del Geoparque UNESCO de la Costa Vasca, uns tretze quilòmetres de penya-segats que ens permetran observar l'espectacular formació de capes de roques anomenades flysch. El geoparc està encaixat entre el mar Cantàbric i les muntanyes basques dels municipis de Zumaia, Deba i Mutriku. La part que veurem és del municipi de Zumaia.

Des de la Plaza Amaia, a tocar del riu Urola, passejant tranquil·lament un quart d'hora s'arriba al Mirador de Algorri, des d'on he fet les properes deu fotografies. 

A les fotografies anterior i següent constatareu la diferència que hi ha entre observar el flysch des de la petita cala d'Algorri quan hi ha marea alta o plenamar ( en la que no es veuen les plataformes d'abrasió )  o amb marea baixa o baixamar ( en la que es veuen molt bé les plataformes d'abrasió ).

El flysch és una formació estratigràfica de roques sedimentàries en la que s'alternen capes de roques dures ( calcàries, pissarres... ) i capes de roques més toves com el gres argilós.

 

 

El mar, la pluja i el vent erosionen els penya-segats provocant despreniments. Els penya-segats retrocedeixen deixant als seus peus una de les més grans plataformes d'abrasió del Cantàbric. Les capes més dures aguanten millor l'erosió i formen caps. Les més toves s'erosionen formant petites cales com la d'Algorri.

 

Constatareu que dues d'aquestes fotografies són dels plafons informatius que trobareu al mirador. El mirador d'Algorri és un dels miradors més freqüentats de geoparc. 

Els sediments es van dipositar fa aproximadament entre noranta-nou i cinquanta milions d'anys al fons d'un mar estret que hi havia entre la península ibèrica ( que en aquella època era una illa ) i la placa eurasiàtica. Aquestes capes es van formar en posició horitzontal fins que el xoc entre aquella illa i la plana eurasiàtica les aixecà a la posició actual. Les capes més antigues estan inclinades cap a l'oest i les més modernes cap a l'est.

En aquesta petita cala d'Algorri hi ha el límit K/PG, un nivell fi de color negre en el que més del 70% dels fòssils marins desapareixen. Té seixanta-sis milions d'anys i coincideix amb l'extinció dels dinosaures en terra ferma.

És el límit, conegut com límit K/T, entre el Cretaci ( K ) i el Paleocè ( Pg ). La propera fotografia és del plafó informatiu que ho explica.

A la fotografia següent els puntets que hi he dibuixat assenyalen el límit K/T, entre el Cretaci i el Paleocè, és a dir entre l'era secundària i l'era terciària. Clicant sobre l'enllaç anterior accedireu a l'article LIG 43 Límite K/7 en Zumaia. Inventario lugares de interés geológico en la Comunidada Autónoma del País Vasco.

Deixem el mirador d'Algorri i ens enfilem per la petita sendera que puja fins a la part superior del penya-segat. Des de baix pot semblar perillós però si seguiu la sendera i respecteu els límits marcats pels pals i les cordes no hi ha cap perill. A la part superior dreta de la fotografia següent s'hi veu una persona.

La petita sendera per la que pugem a la part superior del penya-segat ens permet anar a l'esquerra fins a la punta Algorri o a la dreta on podrem observar les diferents capes de roques dures i roques toves que inicialment es van dipositar en posició horitzontal. Però la força del xoc entre l'illa que fou l'actual península ibèrica i la placa eurasiàtica aquests estrats han girat uns seixanta graus.

A la part superior esquerra de la fotografia següent podeu observar un petit grup de gent observant-ho. Les capes que veieu a la part superior, on darrere hi ha el mar, són les menys antigues i tenen uns cinquanta milions d'anys. Les més properes a la sendera són les més antigues, les primeres que van sedimentar horitzontalment fa uns cent cinc milions d'anys.

Aixecant la mirada i dirigint-la a la dreta puc mostrar-vos a la propera fotografia l'ermita de San Telmo que corona el penya-segat als peus del qual hi ha la platja d'Itzurum. Alguns dels penya-segats d'aquesta platja tenen una caiguda de cent cinquanta metres.

 

La fotografia següent us permetrà constatar els espectaculars plegaments i falles dels estrats de flysch coronats per l'ermita de San Telmo de la que veiem la part del darrere, on una barana protegeix de la caiguda als visitants.

Abans de continuar per la sorprenent sendera ens fixem en una de les capes de sediments de roques dures que és més gruixuda que les altres i en la que hi ha una placa en la que hi podem llegir A02.

Continuant uns metres més per la sendera direcció a l'ermita gràcies al zoom de la càmera fotogràfica puc mostrar-vos els estratotips  que s'alcen imponents a la platja d'Itzurum. De dreta a esquerra des de l'ermita de San Telmo els estatges de Paleocè: Danià, Selandià i Thanetià.

 

Pujant uns metres més per la sendera trobem el carrer San Telmo que molt aviat es bifurca girant pronunciadament a l'esquerra i ens permet pujar fins a l'ermita dedicada al patró dels mariners (el dominic Pedro González ( c. 1.190- c. 1.246 ), conegut popularment com San Telmo ). La primera referència documental de l'ermita és de l'any 1.540.

A tocar del porxo de l'ermita faig la propera fotografia en la que, a la part inferior esquerra hi ha gent que camina cap a la sendera que els durà fins al mirador d'Algorri.

A la fotografia anterior i a la propera amb més detall podeu observar el plafó informatiu amb la ruta que va de l'ermita de San Telmo a la punta d'Algorri, al mirador d'Algorri i la tornada a Zumaia.

Vaig fins a la barana que hi ha a la part del darrere de l'ermita per poder fotografiar frontalment la punta Algorri a la que abans hem pujat des del mirador d'Algorri. 

El zoom de la càmera ens permet veure una mica millor les capes de sediments que han girat uns seixanta graus ( a tocar del cotxe ) i més lluny la gent passejant per la sendera ( alguns fins a la punta Algorri i altres baixant al mirador d'Algorri ).

Si ens fixem en les lloses de l'ermita hi trobarem les empremtes que els organismes van deixar fa milions d'anys en el fons marins. La propera fotografia és un tipus d'icnofòssil anomenat Paleodictyon, una malla formada per hexàgons. Un icnofòssil és una icnita ( senyal o rastre que han deixat organismes ) que s'ha fossilitzat.

 

Girem cua i marxem de l'ermita i baixant pel carrer San Telmo agafem el primer carrer a l'esquerra que trobem. Enfilant-lo fins arribar a una rotonda i pujant una petita escala les vistes de l'ermita coronat el flysch són tot un regal visual.

A la propera entrada dedicada a Zumaia baixarem des de l'ermita fins al nucli històric que encara conserva el traçat medieval presidit per l'església parroquial de Sant Pere, un edifici gòtic del segle XIII.

Atentament.

Senyor i

Aste Nagusia a la Calle de la Pelota.

A l'entrada anterior dedicada a l'Aste Nagusia ( la Semana Grande ), la festa principal de la capital de Bizkaia, vàrem gaudir a la Plaza Nueva  de la demostració de danses basques del grup Salbatzaile Dantza Taldea del barri bilbaí de Castaños. 

Al final de l'entrada us explicava que continuaríem vivint la festa a la calle de la Pelota, concretament a l'antic edifici La Bolsa, participant en el Bilbo Kantari una iniciativa sorgida d'un grup d'aficionats que té per objectiu fomentar les cançons en euskara.

Al segle XVI aquest carrer ja s'anomenava popularment calle de la Pelota però el nom oficial era calle de San Francisco. Molt aviat fou el carrer passà a nomenar-se oficialment calle de la Pelota.

El nom popular que s'imposà a l'oficial té el seu origen en el primer frontó de la ciutat ( excloent l'informal en un dels murs de la Catedral de Santiago ). En aquell frontó hi van jugar generacions de bilbaïns des del segle XVI fins a finals del segle XVIII.

Al número deu del carrer, flanquejat per la calle de la Torre i la calle del Perro, hi ha el Palau Yhon, conegut també com La Bolsa.

En aquest palau barroc destaquen l'espectacular llinda de la portalada i la fornícula entre dos dels balcons de la primera planta. La portalada, amb les seves motllures mixtilínies és inèdita en l'arquitectura civil de Bizkaia. Les altres dues portes dels carrers de la Torre i del Perro són molt més austeres. L'edifici de tres plantes està construït amb carreus ben escairats.

A la fornícula hi ha una imatge de la Virgen de Begoña, feta per l'escultor Higinio de Larrea l'any 1.917, que substituí a l'anterior perquè durant la vaga general d'aquell any la van llençar a la Ría.

 

L'edifici, edificat al segle XVIII, després de ser rehabilitat pels arquitectes Pedro Maria Basáñez i Alberto Sans, s'ha transformat en un centre administratiu i cultural del districte. La capital de Bizkaia està dividida en vuit Distritos i cada districte en barris. El palau Yhon forma part del barri de Casco Viejo, un dels onze barris dels Distrito 5 Ibaiondo.

L'edifici primer fou el palau de los Marqueses de Vargas y Condes de San Cistóbal i posteriorment el palau Ahyon. No està clar perquè l'edifici s'anomena popularment "La Bolsa".

Però deixem les plantes superiors del palau barroc per centrar-nos en la planta baixa on els músics s'estan preparant per començar el Bilbo Kantari i la gent comença a omplir els carrers per cantar i cantar. Els cantaires hi que participen no estan tota l'estona al mateix lloc i després de cantar d'una sèrie de cançons segueix als músics i al director fins a la propera parada.

A més a més de gaudir-ne durant l'Aste Nagusia, els segons dimarts de cada mes, a les vuit de la tarda a la taberna Kalderapeko ( calle del Perro-Siete Calles, a pocs metres del palau Yhon ) comença una passejada pel Casco Viejo cantant i cantant.

El programa de festes deixa molt clar l'hora i el lloc on començarà el passeig musical: "20:00 Casco Viejo. Edificio La Bolsa. Bilbo Kantari". La gent va arribant i els músics ja estan preparats.

Els instruments comencen a sonar i malgrat que encara no han arribat el director que ens ajudarà a cantar ni la Pregoilaria ni la Txupinera la gent té ganes de gaudir i alguns es posen a ballar.

Arriben el director, la Preoilaria i la Txupinera i ara ja estem preparats per començar. El director diu el número de la pàgina de la cançó que cantarem.

Alguns la busquen al petit llibret on hi ha la lletra de cent catorze cançons en euskara, però la majoria ho fan al telèfon mòbil.

Al proper vídeo podeu assaborir l'ambient de festa del Bilbo Kantari.La cançó Marijaia la van encarregar les comparses de l'Aste Nagusia. Edorta Jiménez Ormaetxea va escriure la lletra i Kepa Junkera Urraza va compondre la música. Una cançó molt alegre que ens convida a gaudir de la Semana Grande de Bilbao.

Si us ha agradat, us proposo tornar-la a escoltar i cantar-la sense por. A la propera fotografia teniu la lletra de Marijaia que trobareu a la pàgina vuitanta-nou del llibret.

Si visiteu la capital de Bizkaia en el període de nou dies a partir del dissabte següent al quinze d'agost podreu gaudir de l'Aste Nagusia ( la Semana Grande ). Uns dies en els que a Bilbao descobrireu un poble que estima molt les seves tradicions.

Atentament.

Senyor i