Esperant la resurrecció...

Després de pujar els 47 graons de l'escala feta el segle XII pels creuats per sortir de la cripta on hi ha la tomba de la Verge Maria, deixem l'església de l'Assumpció. Avui passejarem per un dels espais més impactants de la vall de Josafat que és la part de la vall de Cedró compresa entre la muralla de Jerusalem i el Mont de les Oliveres on,  segons el profeta Joel (יואל) , Déu pronunciarà el Judici Final. Josafat significa judici de Jehovà.

La carretera de Jericó ens permet observar la magnitud del cementiri jueu del Mont de les Oliveres.La vista del cementiri i la ciutat des del Santuari de Dominus Flevit ( El Senyor va plorar ), és difícil d'oblidar.

La Cúpula de la Roca, omnipresent en el paisatge de Jerusalem,  es veu darrere d'algunes tombes. L'última restauració feta els anys 60 de segle passat d'aquesta joia l'encarregà el rei Hussein de Jordània. Van canviar les cobertes de plom de la cúpula per planxes d'alumini xapat en or.

Aquest és el més important i antic cementiri de la ciutat. Els enterraments al Mont de les Oliveres van començar fa 3.000 anys. Hi ha unes 150.000 tombes, en moltes de les quals hi ha petites pedres que dipositen els que la visiten. Els jueus no deixen flors sinó pedres perquè la pedra és eterna...

El llibre del profeta Zacaries (  זְכַרְיָה ) cita el Mont de les Oliveres i diu que serà el lloc des del que Déu començarà a redimir als morts a la fi dels temps. Escrit  l'any 520 abans de Crist,  és un llibre de l'Antic Testament pertanyent al cànon de la Bíblia i de la Tanaj jueva. La Tanaj està formada per 24 llibres sagrats que documenten la història dels jutges, reis i profetes d'Israel, les seves profecies i ensenyaments.

Recordeu que a l'entrada "El plaer de passejar pel barri musulmà ( 1 )" abans d'entrar al barri per la Porta dels Lleons, vam fer una petita visita al cementiri musulmà on vèiem, darrere de les làpides, l'església ortodoxa russa de Santa Maria Magdalena. Avui veiem una part del cementiri musulmà i la Porta dels Lleons, a l'esquerra de la fotografia, des de Santa Maria Magdalena. 

 

El cementiri està orientat cap a la Porta Daurada, l'entrada més antiga de la muralla que envolta la Ciutat Vella. És del segle V i també es coneix com a Porta de la Misericòrdia o Porta de la Vida Eterna. L'any 1.541 Solimà el Magnífic la va tancar. Per aquesta porta esperen els jueus que entri el Messies...

Durant l'ocupació per Jordània entre les guerres araboisraelianes dels anys 1.948 i 1.967, unes 50.000 làpides, algunes de més de mil anys d'antiguitat, van ser remogudes i utilitzades per a la construcció. Després de la guerra dels sis dies del 1.967, es van recuperar i retornar al seu lloc tantes làpides com fou possible.

Els jueus sempre han desitjat aquest lloc per ser enterrats. Els mateix profeta Zacaries i molts rabins, del segle XV al XX, descansen en aquest cementiri.

Si mirem amunt, la imatge de milers de tombes; moltes amb les seves pedretes , algunes de les quals tenen sota notes amb peticions i precs escrits en petits papers, ens recorda que molts jueus de tot el món desitgen ser enterrats en el que ells consideren la seva terra sagrada. Aquí esperen l'Olam Habá ( món futur).

Atentament.

Senyor i

Creuant el torrent de Cedró.

Tornem a Jerusalem impressionats encara per la descoberta de Masada i la seva història. Avui, però, deixarem la Ciutat Vella i ens centrarem en el primer monument que trobem a l'esquerra al peu del Mont de les Oliveres, a l'est de la ciutat, on segons la Bíblia Jesús hi feia les seves oracions i també on fou arrestat.Estic parlant de d'Església de l'Assumpció, erigida sobre la tomba de la Verge Maria.

La senzilla entrada, del segle XII, no ens permet imaginar-nos el que ens espera... Aquest santuari subterrani, és un dels llocs sagrats més impactants, recollits i místics de Jerusalem. En ell diu la tradició que els deixebles de Jesús van enterrar a la seva mare, la Verge Maria. També són del segle XII els 47 graons de l'escala  i les tombes cristianes que trobem en nínxols laterals a la meitat del nostre descens. A la propera fotografia podeu veure la tomba on va estar enterrada la reina Melisenda de Jerusalem, que va morir l'any 1.161. Les seves restes les van traslladar a la cripta al segle XIV, i des de llavors, la tomba s'ha venerat com la de Santa Anna i Sant Joaquim els pares de Maria.

La primera tomba es va tallar al vessant del mont al segle I. La cripta actual, en forma de creu, gran part de la qual està escarbada a la roca, és bizantina. La primera església era una senzilla capella construïda al segle V i consagrada pel Patriarca de Jerusalem Juvenal ( 422 - 458 ) just després del Concili de Calcedònia ( 431 ) . Abans de l'arribada dels creuats, l'església superior va ser destruïda. Només van trobar una petita edícula ,un edifici de molt petites dimensions, sobre la tomba.

És molt emocionant, quan acabes de baixar l'escala, veure i viure el moment...

Godofreu de Bouillon, cavaller medieval i un dels líders de la Primera Croada, va fer construir l'Abadia de Santa Maria de la Vall de Josafat, un monestir per als benedictins de Cluny. Els creuats la van fer reconstruir sobre l'any 1.130; però el monestir i l'església van tornar a ser destituïts per Saladí l'any 1.187. Els musulmans van respectar la cripta perquè la Verge en la seva religió, és la Mare Santa del profeta Jesús. A partir de la segona meitat del segle XIV, els franciscans es van ocupar en exclusiva de l'església durant dos-cents anys. Al segle XVII van començar els intents d'expulsar d'aquest lloc als representants de l'església catòlica de ritus llatí.

És molt sorprenent veure la gran quantitat de pelegrins que visiten la tomba de la Verge. Alguns de molta edat  no dubten a fer l'últim tram agenollats...

  

L'any 1.757, els franciscans van ser expulsats, des d'aleshores el ritus ortodox és el responsable. Comparteixen aquest espai amb els armenis, siris, coptes i abissinis. Hi resen també els musulmans. El Patriarca Llatí pot celebrar oficialment tres cops l'any.

L'any 1.972 les inundacions, recordeu que està molt a prop del torrent de Cedró, van permetre als arqueòlegs dirigits per Bellarmino Bagatti, excavar la part exterior de la cripta i netejar tota la zona.A partir d'aquestes excavacions es va deduir que la tradició de la tomba de la Verge Maria a la vall de Josafat, ve determinada per la presència d'un cementiri del segle I. La vall de Josafat és la part de la vall de Cedró compresa entre la muralla de Jerusalem i el Mont de les Oliveres on, segons el profeta Joel, Déu pronunciarà el Judici Final... 

Torno a les escales per sortir de la cripta per ensenyar-vos  el gran cementiri jueu i descobrir el perquè de la seva ubicació.

Atentament.

Senyor i

El rossinyol tropical.

Baixo de Masada amb el telefèric molt impressionat per la descoberta de la immensa rampa que van fer els romans amb la finalitat d'arribar a les muralles del palau fortalesa del rei Herodes; una obra d'enginyeria militar extraordinària. La lliçó d'història antiga i conèixer la tragèdia viscuda en aquest altiplà rocallós del desert de Judea, ha estat molt impactant.    

Agafo el cotxe per tornar a Jerusalem però a pocs quilòmetres de Masada decideixo fer una parada per refrescar-me en un dels establiments turístics que hi ha al costat del Mar Mort. Entrar en un local amb tots els serveis i aire condicionat després d'una bona estona passejant a 40ºC, s'agraeix profundament.El lloc està especialitzat en productes de bellesa del Mar Mort. La casa de cosmètica Ahava ,paraula hebrea que vol dir amor, ofereix als clients tota mena de cremes i fangs. En el moment de marxar, en la zona ajardinada, trobo un regal inesperat. Si a Masada vaig gaudir amb l'Onychognathus tristramii , estornell de Tristram o estornell irisat, ara tinc davant meu, en una palmera, un Pycononotus xanthopygos  conegut com a bubul àrab, bubul culblanc o bubul cabecinegro en castellà.És curiós perquè el nom en castellà coincideix amb el color del cap d'aquest ocell, gairebé negre; però en català no hi ha coincidència... Com podeu veure a les properes fotografies, el cul no és blanc sinó d'un groc cridaner.

 

El primer que em sorprèn és que l'ocell no s'espanta, està clar que la presència  humana no el neguiteja gens. Viu en palmerars, com el de la fotografia, jardins i uadis amb una mica de vegetació. Els uadis, nom d'origen àrab, són els llits o lleres dels rius en regions càlides, àrides o desèrtiques que només transporten aigua durant breus temporades plujoses.

Marxa del petit palmerar per anar als arbres del davant dels que desconec el nom. Aquest ocell és el membre més comú de la família bubul a Israel i el Líban. També el podem veure a Turquia, Síria, Jordania, al desert del Sinaí i al sud d'Aràbia.

    

Els dos sexes són similars. Els exemplars joves tenen la caputxa més marró i els anells oculars menys definits. Els adults es caracteritzen per la cucurulla ( caputxa) gairebé negra, anell ocular blanc i taca groga a les plomes infracobertores cabals ( baix ventre ). Els membres de la família Pycnonotidac s'anomenen bubuls o rossinyols tropicals del Vell Món. Existeixen unes 130 espècies que, per regla general, mengen fruita. La paraula bubul podria venir del persa o del turc, i vol dir rossinyol.

He de donar les gràcies a Blas Molina, Area de Estudio y Seguimiento de Avifauna de Seo BirdLife. Sense ell no hauria sabut classificar l'ocell.
Torno a la carretera del desert camí de Jerusalem on encara ens esperen descobertes apassionants.
Atentament.
Senyor i

Al desert de Judea ( 2 ).

Passar per la porta bizantina de Masada ens situa en el punt on arriben els valents que pugen a peu per la sendera de la rampa. Els campaments, fortificacions i la rampa d'assalt que veiem als peus de Masada, es considera el sistema romà d'assetjament millor conservat. Pel poble jueu els tràgics moments viscuts al final del setge, són un símbol contra l'opressió i la seva llibertat.

Un cop els romans van aixafar la revolta de Jerusalem , Masada va ser l'últim baluard  jueu . Nou-cents seixanta defensors van suportar els setge dels romans una colla de mesos , fins que aquests van aconseguir trencar les muralles l'any 73. És molt impressionant veure, gairebé dos mil·lennis després, les restes dels campaments romans...

Segons el relat de Flavi Josefo , en el segle I les legions romanes, uns vuit mil homes, van assetjar Masada. Els jueus no podien escapar perquè la muntanya estava envoltada amb un anell de vuit campaments. Per fer l'atac final van construir una rampa gegantina per on desplaçar una gran torre amb la finalitat de trencar les muralles.La construcció d'aquesta immensa rampa per arribar a les muralles és una de les obres d'enginyeria  militar més importants de la història.

Però els romans es van sorprendre moltíssim en el moment d'entrar a Masada...Els jueus en lloc de rendir-se van preferir suïcidar-se. Flavi Josefo explica al seu llibre "Guerra dels jueus" VII, 395-406, com per sorteig,deu defensors de Masada s'encarregaren de degollar a tots els altres. Un nou sorteig trià a un dels defensors per degollar els altres nou. Finalment, aquest es va treure la vida... Dues dones i cinc nens van aconseguir amagar-se a les cisternes. Gràcies al seu testimoni sabem el que va passar la nit del 15 de Nisán ( març) primer dia de Pesaj פֶּסַח    festa jueva que commemora l'alliberament del poble hebreu de l'esclavitud d'Egipte.Vuit segles després, els soldats de l'exèrcit israelià pugen a Masada per jurar, abraçats, "Masada no tornarà a caure".

Herodes, que va regnar entre els anys 37 aC i 4 aC, va triar Masada com a refugi contra els seus enemics i com a palau d'hivern. Durant el seu regnat ordenà construir palaus luxosos,magatzems, el sistema de cisternes i un mur de casamata ( en les fortificacions permanents, reducte blindat per a protegir armes pesants i excepcionalment per a allotjar-hi tropes). A la propera fotografia podeu veure la maqueta del  Palau Nord.

Una segona maqueta ens mostra el sistema d'abastiment d'aigua. Els dics desviaven l'aigua dels rierols, que anaven plens en els períodes de pluges intenses, a uns canals que la portaven a dotze cisternes. En aquestes cisternes es poden emmagatzemar 40.000 metres cúbics d'aigua !!

Al marxar els romans, Masada quedà abandonada centenars d'anys. A l'època bizantina, segle V, els monjos  es van assentar al desert de Judea, i Masada fou un monestir d'ermitans del tipus Laura ( monacat) , que vol dir cova d'eremites. Mireu el mosaic de l'església bizantina, té mil cinc-cents anys...

Emocionat per la gran lliçó d'història antiga i aclaparat per la calor, torno al telefèric. Masada és una visita obligada si aneu al desert de Judea.

Atentament.

Senyor i

Al desert de Judea ( 1 ).

L' entrada L'ocell del desert ens presentava a Henry Baker Tristram, clergue, explorador i naturalista, estudiós de la Bíblia, geòleg i ornitòleg anglès. Un dels ocells als quals va donar nom, l'Onychognatthus tristramii ( estornell de Tristram o estornell irisat ), era el protagonista d'aquell escrit. Per veure l'ocell vam anar al Parc Nacional de Masada. Vaig dir-vos que en entrades posteriors descobriríem aquesta fortificació al costat del Mar Mort. Avui comencem la descoberta deixant la capital d'Israel, una de les ciutats més antigues del món, per anar al desert de Judea...

Agafar la carretera que porta al desert de Judea implica entrar en Cisjordània. Tots coneixeu la complexa relació entre israelians i palestins . Veure el mur o els diferents controls militars, és molt dolorós. Trobar una solució acceptable per als dos pobles és imprescindible.

Al costat de la carretera és fàcil veure les precàries construccions de llauna dels beduïns, individus de les tribus nòmades o seminòmades, d'origen àrab, que habiten a les estepes i als deserts. La paraula beduí és d'origen àrab, (بدوي) bedaui o badawi, que significa habitant del desert. Estan organitzats en tribus que tenen per llengua el  badawi . Es dediquen als seus ramats i es desplacen constantment buscant aigua i pastures. S'alimenten principalment de llet i els seus derivats, com el ghee, un tipus de mantega, pa, dàtils i altres fruits dels oasis.
La carretera comença el descens, i una sèrie d'indicadors ens van recordant el nivell del mar. Els vehicles baixen i baixen per la depressió del Mar Mort fins als 416,5 metres sota el nivell del mar...

Quan arribem a Masada cal pujar al palau fortalesa construït per Herodes, rei de Judea. Podem fer-ho caminant o amb el  telefèric. Com que ja tinc una edat i no m'agrada gaire la calor, trio l'opció més fàcil. Des del telefèric podem veure una colla de valents que pugen per la sendera de la serp. La fotografia deixa molt clar el perquè del nom d'aquest camí.

Arribar al nostre objectiu i donar un cop d'ull al paisatge és impressionant. La desolació del desert dels tres països ( Israel, Palestina i Jordània)  banyats pel Mar Mort és aclaparadora.

Qualsevol racó està amarat d'història, com el que m'aturo, la porta bizantina. Per aquesta porta entren a Masada els que pugen per la rampa construïda pels romans ...

Descansem una mica i després passarem per la porta per veure aquesta rampa de dolorós record pel poble d'Israel. La descoberta dels secrets de Masada, una finestra oberta a la història antiga, us deixarà bocabadats.
Atentament.
Senyor i

L'ocell del desert...

Ara que ja coneixem els quatre barris de la Ciutat Vella de Jerusalem, deixarem l'entorn urbà per visitar el Parc Nacional de Massada, inclòs l'any 2.001 per la UNESCO a la llista del Patrimoni de la Humanitat. Massada és una fortificació situada en un altiplà de roca a l'extrem oriental del desert de Judea, al costat del Mar Mort.

Però avui no descobrirem aquesta joia de la que ens ocuparem en posteriors entrades, sinó que ens centrarem en un ocell que habita en aquest desert...Abans de parlar d'aquesta au primer viatjarem al passat, concretament a l'Anglaterra del segle XIX. Henry Baker Tristram va ser ordenat sacerdot l'any 1,846. Aquest clergue anglès, fou també explorador i naturalista, estudiós de la Bíblia, geòleg i ornitòleg. Un dels molts viatges que va fer el portà a la zona del Mar Mort on es dedicà a observar la natura, buscar localitats citades a les Sagrades Escriptures i a visitar la fortalesa de Massada. 

Henry Baker Tristram en un dels seus viatges muntat en un ruc.Font fotografia: Wikimedia Commons.

Ell va donar nom a una colla d'aus, per això al nom científic apareix el cognom de l'ornitòleg anglès. Pugem a la magnífica fortificació i podrem veure un d'aquests ocells.

Durant la visita és molt fàcil estar acompanyat per l'Onychognathus tristramii que està molt acostumat als visitants.En qualsevol mur esperen la seva oportunitat i si us veuen menjar alguna cosa, fins i tot us la poden prendre de la mà.

Mireu aquest mascle menjant un "ganchito" que ha pispat a un visitant.A diferència dels nostres estornells, l'Onychognathus tristramii ( estornell de Tristram o estornell irisat ), té una gran part de l'ala de color ataronjat brillant i es por observar quan vola. Quan no vola només veiem una banda estreta d'aquest color.

Aquest ocell viu en paratges rocosos d'Israel, Jordània i part d'Aràbia Saudita. Menja insectes, fruits i baines.Fa el niu en les cavitats de les parets rocalloses. El mascle és negre i la femella grisa.

En aquest palau-fortalesa construït per Herodes, rei de Judea, és fàcil observar-los. Petits grups d'estornells de Tristram, també coneguts popularment com estornell irisat, trenquen el silenci infinit amb els seus crits...
Atentament.
Senyor i

I per acabar..., el barri armeni.

Després de passejar i passejar per la Ciutat Vella gaudint dels barris jueu, cristià i musulmà; avui tancarem la descoberta amb la visita virtual al sorprenent barri armeni, el més petit dels quatre. Passarem per dues de les vuit portes d'accés al recinte emmurallat: la porta de Sión i la de Jaffa. Recordeu que les muralles que veiem actualment són les que va restaurar  Solimà I el Magnífic entre els anys 1.537 i 1.541. Tenen un perímetre de quatre quilòmetres, una altura d'uns tretze metres i tres metres d'amplada.

Entrarem al barri per la porta de Sión construïda l'ant 1.540 per Solimà I. Malgrat la restauració encara es poden veure els impactes de les bales emprades a les guerres del 1.948 i 1.967. La propera fotografia de G.Eric and Edith Matson Photograph Collection de la Library of Congrees ens mostra aquesta porta entre el 1.898 i el 1.914; en la que no s'aprecien ferides bèl·liques...

 

Si mireu bé la porta actualment, constatareu que malgrat l'esforç de condicionament, és fàcil detectar els impactes de bala. Molts són del 1.948. Durant la guerra de la independència d'Israel, les forces del Palmaj hi van lluitar infructuosament pel control del barri jueu...

El carrer principal , el del Patriarcat Armeni ( Armenian Orthodox Patriarchate ), us convida a caminar lentament per un barri elegant . La comunitat és de les més antigues de Jerusalem, ja que Armènia fou el primer país que va declarar el cristianisme com a religió oficial l'ant 301. No és una comunitat gaire gran, unes 1.500 persones, però el Patriarcat Armeni està molt present a la Ciutat Vella. Recordeu que en la visita al barri cristià ja vaig explicar-vos que els armenis controlen part del Sant Sepulcre.

El més destacat del petit barri és la Catedral de Sant Jaume del segle XII, on s'honora a Sant Jaume el Savi patró dels armenis; l'església anglicana, la Ciutadella i Torre de David, el Patriarcat Armeni Ortodox i el Museu Armeni.

Descansem una estona i aprofitem per gaudir de la cuina que ens proposa l'Armenian Tavern al número 79 del carrer Armenian Orthodox Patriarchate. Baixar les seves escales ens porta a un espai misteriós on gaudir d'un ambient i una cuina que difícilment oblidarem...

No ho dubteu, cal demanar Khaghoghi Derev, un plat sensacional de carn picada condimentada i embolicada en fulles de parra , amb una mena de brou de iogurt, pebrot i tomata que es pot acompanyar amb arròs.

Deixem l'Armenian Tavern i ràpidament trobem el carrer per on vam començar la descoberta del barri cristià de Jerusalem, el carrer David ( El Bazar ). Abans de sortir per la porta de Jaffa per anar a la ciutat moderna, donarem un cop d'ull a la Ciutadella, un gran complex fortificat iniciat al segle II aC. Actualment acull un museu que ens explica la història de Jerusalem. A la propera fotografia podeu veure la Torre de Fasael. Aquesta torre defensiva la va fer construir Herodes del Gran per honorar al seu germà. Decorada amb estil grecoromà, al segle XIV una part fou reconstruïda.

Deixem la Ciutat Vella per la porta de Jaffa i , després de caminar una mica, ens girem per donar la darrera mirada al recinte emmurallat... Sembla que el minaret de la Ciutadella ens diu adéu.

El terme Torre de David s'aplica a la Ciutadella i també a aquest minaret afegit al complex l'any 1.655. Herodes denominà aquest espai Ciutadella de David o Torre de David, perquè es va edificar sobre les restes d'una fortalesa que diuen fou construïda pel rei David. L'han restaurat els creuats ( segle XII ) , mamelucs ( segle XIV )  i Solimà I el Magnífic ( segle XVI).
Atentament.
Senyor i

El plaer de passejar pel barri musulmà ( i 2 ).

Deixem la Via Dolorosa i endinsem-nos pels carrerons del barri fins arribar a Aqabat el-Takiya , un carrer estret i pendent on trobarem alguns dels millors exemples d'arquitectura mameluca a Jerusalem. Algunes de les característiques d'aquesta arquitectura són les estalactites de pedra de la cúpula d'entrada, les bandes de pedra de diferents colors i l'entrellaçat de les pedres. La tècnica de fer bandes de diferents tonalitats de pedra s'anomena ablaq.

El Palau de Lady Tunshuq és un dels edificis més bells d'aquest tipus d'arquitectura. Lady Tunshuq d'origen turc o mongol, va arribar a Jerusalem al segle XIV. Era la dona, o l'amant, d'un noble kurd, que va fer construir aquest edifici per a ella. La pedra tallada que s'assembla a les estalactites s'anomena muqarnas, i va començar a emprar-se a mitjans del segle X a l' Iran.

 

L'antic palau actualment és un orfenat i no es pot visitar. Layd Tunshuq va ser enterrada en una petita tomba davant del palau. Deixem l'arquitectura mameluna per donar un cop d'ull als centenars de petits comerços que hi ha al barri.

Si passegeu pel carrer que s'enfila fins a la Porta de Damasc, el regal visual és impressionant. A cada racó les paradetes i les petites botigues transformen aquest espai en pura màgia.

Al centre de la fotografia anterior podeu veure un home empenyent una mena de carretó estret i llarg de tres rodes. Aquest vehicle és el protagonista del transport pel barri i els veureu pujar i baixar tot el dia per repartir tota mena de mercaderies.A la propera fotografia, podeu veure un dels carretons aparcat davant d'una carnisseria.

La presentació dels productes per vendre, en alguns establiments és al·lucinant. Mireu quines piràmides ha fet el botiguer darrere de les espècies...

En la vostra passejada per la Ciutat Vella no us ha de sorprendre el control policial. En alguns moments tallen carrers i cal buscar rutes alternatives per arribar on vols. La primera vegada t'estranya una mica, però ràpidament t'acostumes a la seva presència.

Ara ens cal descansar una bona estona abans de visitar el barri armeni, amb el que tancarem la descoberta de la Ciutat Vella de Jerusalem.

Atentament.

Senyor i

El plaer de passejar pel barri musulmà ( 1 ).

Entrarem al barri per la Porta dels Lleons construïda per Solimà I el Magnífic l'any 1.538. El nom de la porta fa referència a les dues parelles de lleons que hi ha a cada costat de l'entrada.Moltes històries intenten explicar el significat dels lleons.

Una d'elles diu que Solimà I va fer tallar els lleons per honorar l'emir mameluc Baibars que aconseguí expulsar als creuats de Terra Santa. Una teoria sosté que els animals que veiem no són lleons sinó lleopards...

Abans d'entrar al barri per la Porta dels Lleons donarem un cop d'ull al cementiri musulmà.La gran barreja de cultures és present en tot moment a Jerusalem i passejant per aquest cementiri podem veure el Mont de les Oliveres i l'immens cementiri jueu. A la propera fotografia , envoltada d'arbres, darrere de les tombes musulmanes, hi ha l'església ortodoxa russa de Santa Maria Magdalena  amb les seves cúpules daurades, construïda pel tsar Alexandre III ( 1.845 - 1.894) , en memòria de la seva mare.

 

Entrem per la Porta dels Lleons al barri més gran de la Ciutat Vella i on hi ha més població. Fundat per Herodes el Gran ( 73 aC - 4 aC ), la seva estructura actual és de l'època bizantina. Els creuats van ocupar el barri al segle XII, per això hi ha esglésies i la Via Dolorosa. 

Les dues artèries principals del barri són la Via Dolorosa i El-Wad, dos carrers plens de petits comerços. La Via Dolorosa és molt visitada pels pelegrins cristians, ja que és el recorregut que va fer Jesús camí de la Creu. Molts pocs metres després de passar la Porta dels Lleons trobem el Monestir de la flagel·lació, construït on tradicionalment es creu que Jesús va ser flagel·lat pels soldats romans abans de ser crucificat. Propietat dels pares franciscans, el complex inclou dues esglésies i el Museu Studium.

L' Studium Biblicum Franciscanum és una prestigiosa institució d'estudis bíblics, geogràfics i arqueològics. Al Museu Studium hi ha els objectes trobats pels franciscans a les excavacions de Cafarnaüm, Natzaret , Betlem,...Destaquen els objectes bizantins i de les creuades.
La primera estació de les quinze del Viacrucis ( camí de la creu ), la trobem en aquest monestir. Nou estacions estan a la Via Dolorosa i la resta a l'església del Sant Sepulcre. Per això és fàcil trobar-hi peregrins de tot el món preparats per recórrer aquest camí sagrat.

Si la passejada ha despertat la vostra gana, no hi ha cap problema, al carrer El-Wad número 63 cantonada amb la Via Dolorosa, el petit i senzill restaurant Abu Shukri ens ofereix un menjar excel·lent...Demaneu algun dels seus hummus i falafel en els que els cigrons són els protagonistes.Diuen a Jerusalem que és el millor lloc per menjar hummus.

Deixem l'Abu Shukri per continuar la descoberta del barri.Gairebé tothom passeja per aquests carrers principals, però si sortiu d'ells els barri musulmà us regalarà carrerons on descobrir mostres d'arquitectura islàmica medieval... Els mamelucs van reconstruir, als segles XIV i XV,  la zona del barri més propera a Haran esh-Sharif ( l'esplanada de les mesquites ).

Voleu veure els edificis fets pels mamelucs?

Atentament.

Senyor i