diumenge, 28 d’octubre del 2018

El Museu Nacional d'Escòcia (1).

Continuem passejant per George IV Bridge on a l'entrada anterior dedicada a Edinburgh, titulada "Fidelitat", ens aturàrem davant la petita estàtua de bronze del Greyfriars Bobby Memorial que recorda el gosset que fou la mascota de Jonh Gray. Després de morir de tuberculosi, fou enterrat al cementiri de Greyfrians i el seu gos Bobby no es mogué mai més del costat de la tomba, acompanyant al seu amo durant catorze anys. Si ens girem per comprovar on mira el gos, veurem el nostre proper objectiu: el Museu Nacional d'Escòcia.


Concretament el que veieu és un dels dos edificis que formen el National Museum of Scotland. És el Museu d'Escòcia inaugurat l'any 1.998 i dissenyat per l'estudi Benson & Forsyth, de clara influència de Le Corbusier. L'edifici fou finalista l'any 1.999 del Premi Stirling del Reial Institut d'Arquitectes Britànics.


Girem a la dreta, on veieu l'autobús de la fotografia anterior, perquè l'entrada està a Chambers Street, un carrer ple d'edificis universitaris, museus  i restaurants. No entrem a l'edifici nou, sinó a l'antic Royal Museum, amb una magnífica façana victoriana  que fou inaugurat l'any 1.861. Accedim al musu pels soterranis de l'antic edifici. El Museu Nacional d'Escòcia és el resultat de la unió del Royal Museum amb el Museu d'Escòcia. A la propera fotografia podeu veure el punt on s'uneixen els dos edificis.


Agafem les entrades, són gratuïtes, i pugem les escales que ens duen a la Gran Galeria. Estic convençut que quedareu bocabadats al veure-la.


Espectacular construcció victoriana amb un gran sostre de vidre que inunda de llum la Gran Galeria que en companyia dels balcons i columnes de ferro forjat, són els protagonistes d'aquesta joia dissenyada per Francis Fowke ( 1.823-1.865 ) , arquitecte britànic, enginyer i capità del Cos dels Reials Enginyers. Aquesta era la peça central de l'antic Royal Museum.


Fowke també és l'artífex dels projectes per la ciutat de Londres del Royal Albert Hall i de diferents parts del Victoria and Albert Museum. És fàcil sentir-se petit quan aixequem la mirada per observar detingudament la Gran Galeria. Pel seu extrem est entrem a uns dels espais expositius del museu: Animal World.


És fascinant contemplar els animals i els esquelets que semblen haver aturat els seu desplaçament saltant, volant, nedant... En aquest espai trobareu animals actuals i especies extingides.


Caminar entre els centenars d'animals ens il·lustra sobre la gran varietat de la vida animal del nostre planeta. Podreu recordar o descobrir com es comporten i interactuen amb el medi en el que viuen. Una proposta per explorar la vida animal de tot el món.


Aquesta és una de les exposicions més impressionants que ens ofereix el museu victorià. El Museu Nacional d'Escòcia està dividit en cinc grans seccions: Natura, Cultures del Món, Art i Disseny, Ciència i Tecnologia, i Escòcia.


És el segon museu més visitat del Regne Unit després del British Museum. A la propera entrada dedicada al Museu Nacional d'Escòcia continuarem visitant els espais expositius del Royal Museum.
Atentament.
Senyor i

dimecres, 24 d’octubre del 2018

Digitalització dels sepulcres de les Avellanes.

El passat mes de juliol es van celebrar les " IX Jornades d'Història del Monestir de les Avellanes. Història de l'Esglèsia i la Religiositat " que tenien com a eix central Entre el cel i la Terra: vida eterna, mort, i rituals als monestirs medievals.


En el marc de les jornades es presentà el projecte de reproducció digital dels sepulcres dels Comtes d'Urgell que estan al Metropolitan Museum of Art de New York, concretament a The Cloisters, una subseu del museu. Lucretia Kargère-Basco, conservadora del museu, ens va explicar el projecte. A la propera fotografia la podeu veure a la dreta observant detalladament la digitalització del sepulcre d'Àlvar I i Cecília de  Foix, pares d'Ermengol X.


Font fotografia: Metropolitan Museum of Art de New York - The Cloisters.

En un descans de les jornades la Lucrertia fotografiava l'espai del monestir de les Avellanes on originalment hi havia el sepulcre dels pares d'Ermengol X i que actualment espera, ansiós, el retorn de la còpia digitalitzada.


En l'acte de presentació del projecte de reproducció dels sepulcres del Comtes d'Urgell, el PowerPoint "The met laser scanning by Joseph Coscia and Scott Geffert. Photogrammetry by Wilson Santiago" ens va deixar a tots bocabadats. Les tres properes fotografies són d'aquesta presentació.


La fotografia anterior és de la pantalla d'inici del Power de presentació i ens mostra el rostre escanejat de Cecília de Foix, mare d'Ermengol X. L'escanejat amb làser genera reproduccions en 3D gairebé exactes als originals del segle XIV. Mireu el resultat en la propera fotografia de la tomba d'Ermengol X.


L'escàner d'alta resolució que podeu veure a la segona fotografia de l'entrada d'avui, capta uns quaranta milions de punte de cada sepulcre. Les imatges d'alta resolució permetran fer una reproducció en pedra gairebé exacta dels sepulcres originals. El càlcul aproximat de les digitalitzacions és de 25.000 euros i el de la posterior reproducció en pedra costarà uns 180.000 euros. La reproducció es farà en coordinació amb el Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya i un grup d'experts.


És impressionat la imatge generada per l'escàner amb braç articulat per no perdre ni un detall dels sepulcres originals. A la fotografia anterior podeu gaudir del sepulcre d'Àlvar de Cabrera, mort l'any 1.299 a Sicília, vescomte d'Àger i que era germà d'Ermegol X.
Esperem impacients la tornada a casa dels sepulcres. Però sabeu com van marxar? Si sou seguidors del blog sortireu de dubtes...
Atentament.
Senyor i

dissabte, 20 d’octubre del 2018

Double Bind. Juan Muñoz ( i 3 ).

Ha arribar el moment d'investigar aquest misteriós nivell inferior de Double Bind. La foscor es trenca i entra la llum des del nivell superior, totalment il·luminat. Aixecant la mirada descobrim un altre espai pel que no podrem passejar, però si observar detingudament.


Al nivell intermedi, en una mena de patis interiors, trobarem diferents elements arquitectònics: portes, finestres, persianes, baranes, aparells d'aire condicionat... A la dreta de la propera fotografia hi ha una de les estructures per la que puja continuament un ascensor.


El grup de visitants no deixem d'al·lucinar contemplant lentament els diferents espais que formen el nivell intermedi de Double Bind, perquè la proposta de Juan Muñoz és encisadora. Una vintena de figures humanes conviuen en aquest misteriós nivell...


Les figures humanes, portes, finestres, persianes, aparells d'aire condicionat, estan fets amb resina, fibra de vidre, tela i pigments naturals.


Mentre descobrim emocionats els secrets de cada pati interior, els únics elements que tenen en comú ela nivells superior i inferior, pugen i baixen -buits- lentament i continuament.


Els ascensors són els únics elements en moviment d'aquesta instal·lació. Observar-los quan estan davant teu i no poder accedir-hi, resulta inquietant. Sensació que s'incrementa amb el somort so que produeixen al funcionar.


Si quan estàvem al nivell superior intuíem, malgrat l'engany òptic, un espai al que accedir, des del nivell inferior veiem aquest espai ( nivell intermedi ), però ens és intransitable. La  vintena de figures misterioses habiten en una mena de llimbs...


No tingueu pressa i torneu, si ho considereu oportú, a donar un cop d'ull a les diferents obertures que hi ha al sostre del nivell inferior. L'arquitectura amb l'escultura i la llum amb la foscor s'abracen de manera genial en aquesta instal·lació.


Les figures humanes creades per Juan Muñoz són una mica més petites comparades amb la mida real, i moltes d'elles tenen el rostre del germà de l'escultor madrileny...


En alguns dels patis interiors aquestes figures interactuen i creen una seqüència, com podeu apreciar a la propera fotografia.


Amb trenta-un anys, l'any 1.984, exposà la seva obra per primera vegada a Madrid, a la galeria Fernando Vijande. Les escultures de Juan Muñoz s'han exposat a una colla de museus: Guggenheim de Bilbao i Nova York, l'Art Institute de Chicago, el Museu d'Art Contemporani de Los Ángeles,la Galeria de Turbines del Tate Modern de Londres, el Museu Reina Sofia de Madrid,... i ara a les terres de Lleida en el marc del projecte PLANTA.


Quan Double Bind finalitza, al març del 2.002, la seva estada a la Sala de Turbines del Tate Modern de Londres, es guardà en caixes de cartró en un magatzem de Madrid. Després de tretze anys, l'any 2.015, Vicente Todolí antic director del Tate  i amic de Juan Muñoz, va mostrar una versió reduïda d'aquesta instal·lació a l'Hangar Bicocca de Milà.


Els projectes per exhibir Double Bind al Guggenheim de Bilbao i al Reina Sofia de Madrid finalment no van concretar-se. A Cristina Iglesias, escultora i vídua de Juan Muñoz, li agradaria molt que aquesta instal·lació tingués una seu permanent. La Fundació Sorigué s'ha compromès a exhibir-la durant cinc anys en el marc del seu projecte PLANTA.


No hi ha contrapartida econòmica. Sorigué s'encarrega de la producció, assegurances i manteniment d'aquesta joia de l'art contemporani internacional. Com us he explicat abans, desenes de les figures tenen el rostre del germà de Juan Muñoz, però al fons del nivell inferior ens espera una sorpresa...


Aquesta obertura al sostre no gaudeix de la llum que arriba del nivell superior, però el personatge central és el mateix Juan Muñoz.
No deixeu escapar el magnífic regal que fins a finals del 2.022 habitarà al complex industrial de la Plana del Corb de Balaguer.
Atentament.
Senyor I

dimarts, 16 d’octubre del 2018

Cases singulars de Lleida (27).

Deixem l'Antic Escorxador Municipal obra de l'infatigable Francesc de Paula Morera i Gatell, que conjuntament amb la farinera la Meta -del mateix arquitecte- són les dues mostres de patrimoni arquitectònic industrial modernista de la capital del Segrià. Avui passejarem fins al punt on es troben el carrer la Palma amb la plaça Sant Llorenç...


La font de les Piques, també coneguda com font de Sant Llorenç, ens observa atentament. Aquesta font abans estava a la Porta de Boters ( actual carrer Boters ), una de les portes d'entrada a la Lleida murallada. Fou traslladada al seu emplaçament actual l'any 1.950.


L'any 1.735 el que fou governador de Lleida, el Comte de Cron, col·locà una inscripció en la que podem llegir que quedava prohibit el conreu d-arròs, que al segle XVIII era comú al Segrià i l'Urgell, perquè produïa epidèmies i malalties.


De la font barroca destaquen un brollador amb cap d'animal i un escut d'armes, que podeu veure a la fotografia anterior de detall, que podria ser d'origen irlandès - país d'origen dels Cron. L'escut està flanquejat per dos animals fantàstics i decoració floral.
A la plaça Sant Llorenç el protagonisme principal és, evidentment, per l'església de Sant Llorenç; però també cal destacar dos edificis d'obra popular.


Un és el que acull la font de les Piques, un edifici entre mitgeres amb planta baixa i dos pisos d'alçada. Estructuralment cal destacar que les bigues descansen només sobre les parets exteriors. El maó de cara vista, els carreus de pedra i la fusta són els material emprats a la façana com podeu constatar a les dues primeres fotografies. L'altre edifici a destacar de la plaça és el nostre protagonista d'avui, la Casa del Pançà, declarada Bé Cultural d'Interès Local. L'edifici "observa" atentament a l'església de Sant Llorenç...


La façana està sobreposat a uns fonaments medievals. La Casa del Pançà és un habitatge entre mitgeres amb soterranis, planta baixa, dues plantes i golfes.


El sòcol de pedra, la façana de maó de cara vista i la coberta de teula àrab són els senzills materials constructius que ens conviden a entrar a la Casa del Pançà.


A la planta baixa i als soterranis hi ha el restaurant Iruña. Les plantes superiors estan ocupades per habitatges que a la primera planta llueixen balcons i a la segona finestres. Els primers amb barana i les segones amb reixa de ferro.


Malgrat l'origen medieval dels seus fonaments, aquesta mostra d'arquitectura amb el maó de cara vista és posterior al segle XVII.


A l'esquerra de la porta d'entrada podem gaudir dels tres materials fonamentals d'aquest edifici d'estil popular amb elements dels segles XVII al XIX: els carreus de pedra, la fusta i el maó de cara vista.


Abans d'entrar-hi, vull mostrar-vos a la fotografia següent feta des del carrer de la Mesquita, com la Casa del Pançà gairebé acarona els absis de l'església de Sant Llorenç.


Ara sí, gràcies a la gentilesa de la gent del restaurant Iruña, podem baixar als soterranis que ens recorden el passat agrícola d'aquesta zona de la ciutat.


Al primer soterrani, al costat de la zona amb les taules destinades ala clients, hi ha un petit espai perquè els nens puguin jugar. A més a més de les joguines, la pissarra per dibuixar i la tele, podeu observar clarament els carreus que formen els antics murs i arcades.


Baixar al segon soterrani per una moderna escala de caragol metàl·lica té premi. El trull ja no es conserva però encara podem observar bocabadats el celler del segle XVII...


Als murs d'aquest antic espai del segon soterrani encara podem observar l'embigat de fusta i uns murs on trobem barrejats maó de cara vista, carreus de pedra i còdols del riu...


Després d'agrair les facilitats per fotografiar els secrets amagats de la Casa del Pançà, tornem a la plaça Sant Llorenç i baixem pel carrer la Palma on a pocs metres ens espera el nostre proper objectiu: Ca l'Onofre Cerveró.
Atentament.
Senyor I

divendres, 12 d’octubre del 2018

Fidelitat...

Després de sortir de la Central Library d'Edinburgh vàrem donar un cop d'ull des de George IV Bridge al carrer Cowgate. El magnífic pont, construït entre 1.829 i 1.832, acull milers de llibres a les Biblioteces Nacional i Central - a les que hem entrat virtualment a les entrades anteriors dedicades a la capital d'Escòcia. Si continuem passejant per George IV Bridge, quan arribem a l'altura del Museu Nacional d'Escòcia, trobem l'estàtua més popular d'Edingurgh...


A la fotografia anterior, al centre dreta, podeu veure el campanar d'Agustine United Church i al fons de George IV Bridge, la cúpula del Museum on the Mound, antiga seu del Banc d'Escòcia. Aquest museu explica la història de la moneda escocesa des dels orígens fins avui. Però el protagonista de l'entrada d'avui el tenim al costat del fanal on hi ha la gent...


Parlo d'una petita estàtua que recorda al gosset Bobby, un Skye Terrier que fou la mascota de John Gray, un policia local encarregat de la vigilància nocturna. Un homenatge a la fidelitat...


John Gray morí de tuberculosi l'any 1.858 i fou enterrat al cementiri de Greyfriars, al costat de l'església construïda entre 1.602 i 1.620 ( Greyfriars Kirk ), un dels edificis més antics de la capital d'Escòcia. Bobby no es va moure mai més del costat de la tomba d'en Jonh i estigué catorze anys acompanyant-lo.


Tota aquella colla d'anys la gent d'Edinburgh s'emocionà amb el Bobby i li van portaven aliments. Quan va morir, l'any 1.872, diuen que el van enterrar al costat del John.


Un any després de la seva mort, Angela Burdett-Coutts, primera baronessa Burdett-Coutts, gran filantropa que dedicà part de la seva fortuna a educació, sanitat, lluita contra el maltractament infantil, rehabilitació de prostitutes i defensa dels animals; va encarregar un estàtua i una font dedicada al Bobby que està al costat  sud de George IV Bridge per homenatjar en Bobby. Diferents llibres i pel·lícules recorden aquesta bonica història. L'any 2.011 una investigació de la Universitat de Cardiff feta per Jan Bondeson explica que la història és falsa i que va ser un muntatge de les empreses locals de l'època victoriana per atreure el turisme. Sigui com sigui, Bobby es transformà en un heroi per als ciutadans d'Edinburgh.
A més a més de l'estàtua, podeu visitar al cementiri de Greyfriars la tomba que el recorda que podeu veure a la fotografia següent. El gos realment està enterrat al costat d'un dels murs exteriors. Al Museu d'Edinburgh hi ha exposats el plat i el collaret del Bobby.


L'any 1.867 el nombre de gossos sense amo creixia a Edinburgh. Per això s'aprovà la norma que obligava a registrar tots els gossos de la ciutat i eliminar els que no ho estiguessin. Sir William Chambers, Lord Provost d'Edinburgh entre 1.865 i 1.869, pagà la llicència del Bobby i li va fer un collaret amb una placa de bronze en la que es pot llegir: " Greyfriars Bobby from the Lord Provost - 1.867- licenssed". El Lord Provost és un Conseller de l'autoritat local- un paper semblant al d'alcalde.
Com podeu observar a la fotografia anterior, la gent deixa pals i joguines per gossos a la tomba recorda la fidelitat del petit gos.



Però no marxeu després de visitar la tomba del Bobby i aprofiteu per passejar pel cementiri més cèntric i visitat d'Edinburgh. Un espai on, quan en poden gaudir, la gent de la capital d'Escòcia passeja gaudint del sol. A la fotografia anterior, a l'esquerra de l'arbre central podeu veure el Castell d'Edinburgh i a la dreta el campanar de l'església neogòtica d'Highland Tolbooth construïda entre 1,842 i 1.845. Ja no és una església i actualment acull les oficines centrals del Festival d'Edinburgh. La seva curculla és la més alta de la ciutat.

 
Abans de continuar el nostre periple per Edinburgh podeu observar a l'esquerra de la fotografia anterior, la Central Library vista des del cementiri.
Atentament.
Senyor I