dimecres, 31 de gener de 2018

La porta dels peus del temple.

Al començar el 2.016 a les entrades "Presentacions i estrena a Sant Llorenç...( 1 )" , "( 2 )" i "( 3 )", recomanava el llibre "L'església de Sant Llorenç de Lleida" i el DVD "L'església de Sant Llorenç. Un temple que custodia la pau de Déu". A més a més donàrem un cop d'ull a la nova il·luminació led que permet gaudir del més petit detall d'aquesta joia arquitectònica.
Al final de la primera entrada explicava que el llibre permet descobrir espais molt poc coneguts i mostrava una misteriosa porta coneguda com la dels peus del temple, datada al segle XII.


Inicialment l'església de Sant Llorenç fou un temple romànic de nau única, que correspon a l'actual nau central, acabat amb un absis orientat a l'est. Als peus d'aquesta primera nau es conserva la porta més antiga de l'església que, com podeu apreciar a la fotografia anterior i a la propera de detall, tenia un problema important de conservació del delicat treball d'entrellaços de filiació mudèjar de fusteria.


Afortunadament la restauració dels batents de la porta amagada ha millorat considerablement aquest espai on, a més amés dels treballs de fusteria, s'ha passat d'un a dos graons d'accés com podeu veure comparant les fotografies.


La porta, molt austera, està una mica descentrada respecte a l'eix de la nau. En aquest espai, actualment tancat amb una reixa, sembla que hi havia un antic cementiri, fet normal a l'època medieval, en la que els fidels volien ser enterrats a prop de la Casa de Déu.


A les esglésies romàniques de nau única, com fou la de Sant Llorenç inicialment, la porta principal estava oberta al mur sud ( a la plaça de Sant Josep ). És lògic pensar que la porta dels peus del temple no era una porta principal, i que aquella va desaparèixer al segle XIX quan es van construir les naus de Santa Llúcia ( on suposem que hi havia la porta principal ) i de Santa Bàrbara.


A la fotografia anterior i a les següents de detall podeu apreciar el magnífic aspecte que tenen actualment els batents de la porta dels peus del temple després dels treball de fusteria.


L'accés més antic que es conserva del temple està format per tres arcs dovellats atrompetats, més amples al mur frontal que a la part inferior del mur.


Aquest arcs atrompetats aconsegueixen un efecte d'engrandiment i la porta sembla més gran del que realment és i ens convida a entrar-hi.


Molt poques vegades beureu aquesta porta oberta ja que només les núvies accedeixen a l'església per aquesta porta. A la propera fotografia podeu veure al fons de la nau la porta dels peus del temple.


Aquesta porta també es coneix amb el nom de porta de les núvies. A la fotografia següent podeu veure que es construí una mica més a la dreta de l'eix de la nau. Els bancs perfectament centrats ens ajuden a constatar-ho.


Quina sort tenen les núvies, i més si els agrada l'art. Entrar per aquest porta i que et doni la benvinguda el Retaule Major de Sant Llorenç, és tot un regal.


Entrar a l'església de Sant Llorenç per la porta del fons del temple o per les de les places de Sant Llorenç o Sant Josep, sempre és una bona idea.
Atentament.
Senyor i

diumenge, 28 de gener de 2018

Cal Pau de Marrosella.

Sense deixar la carretera de Bassella on hem donat un cop d'ull a la farinera Moles, i només girant-nos, trobem el nostre objectiu d'avui, Cal Pau de Marrosella. Els dos edificis modernistes estan casualment davant per davant. 


La Solsona dels primers anys del segle XX era una comarca molt pagesa i acollia força fires i mercats malgrat les precàries vies de comunicació. Els Serra, una família de terratinents de la parròquia de Miravé coneguda popularment com els Pau de Marrosella ( nom de la casa pairal ) tenien aquesta casa a Solsona. En aquells temps força cases pairals tenien casa dins de Solsona. Joan Serra comprà els terrenys entre la muralla i el portal del Tavernet per construir-la.


En aquesta zona de la ciutat la majoria dels edificis són del segles XIX i XX perquè patí diferents incendis durant les guerres carlines. Cal Pau de Marrosella és un edifici de tres façanes, la principal dóna al carrer de Santa Llúcia i les laterals al carrer de Sant Llorenç i a la carretera de Bassella.


La casa fou realitzada per Pere Mosella i s'atribueix a Isidre Puig Boada ( 1.891-1.987 ). Si l'atribució és certa, aquest va ser el primer edifici ideat per Isidre ja que es titulà d'arquitecte al maig del 1.915, i com podeu veure a la propera fotografia és l'any escrit al coronament de la casa.  L'Isidre Puig i Boada quan era estudiant conegué a Gaudí i en fou deixeble i col·laborador. Va ser codirector de les obres de la Sagrada Família als anys 50, i director entre 1.966 i 1.974.


A les tres façanes el protagonisme és per la pedra, i les glorietes a les cantonades del carrer Santa Llúcia ambl els carrer de Sant Llorenç i amb la carretera de Bassella. El segon pis de la glorieta és un balcó amb una magnífica barana de forja. Les cantonades d'aquest carrer queden rematades amb torres esglaonades que recorden un campanar de cadireta. Com podeu veure a la fotografia següent, les mènsules que sostenen la glorieta tenen decoració floral.


La decoració vegetal i de flors també la trobem a la fusteria de les portes. A la propera fotografia podeu apreciar una petita mostra d'aquesta decoració a la porta principal del carrer de Santa Llúcia.


A la façana del carrer de Santa Llúcia, gairebé a tocar de la terrassa, hi ha tres finestrals formats per tres petites finestres que, encara que no ho sembli, estan esculpides amb cura.


La glorieta de la cantonada dels carrers de Sant Llorenç i de Santa Llúcia està sostinguda per una columna, com podeu apreciar a la fotografia següent.


Si a la torre esglaonada que corona la cantonada del carrer de Santa Llúcia amb la carretera de Bassella podem llegir 1915, a la de l'altra glorieta està escrita la paraula ANY.


Baixo pel carrer de Sant Llorenç per tornar a la carretera de Bassella i continuar el nostre periple modernista per Solsona, però m'aturo un moment per ensenyar-vos el treball de forja d'una petita finestra.


Un cop a la carretera de Bassella continuem passejant, a la dreta, on aviat trobarem el nostre proper objectiu: la farinera Reig i Cal Reig.
Atentament.
Senyor i

dimecres, 24 de gener de 2018

Per molts anys Casa Barrio.

Fa un parell de setmanes a l'entrada "Adéu llibreria Casas" us explicava que, per quarta vegada en menys de quatre anys, una de les nostres botigues centenàries tancaria les seves portes. En molt poc temps ja no podem gaudir de la llibreria Fregola ( 1.912 ), Antiga Casa Inglés ( 1.874 ), pastisseria Torres ( 1.853 ) i quan acabi aquest mes despareixerà la llibreria Casas ( 1.869 ). A més a més la farmàcia Pons s'ha traslladat al barri de Cappont. L'Eix Comercial ha perdut cinc de les deu botigues centenàries que acollia. Però al final de l'entrada deia que després de tantes notícies dolentes us en donaria una de bona.
Passegem virtualment pel carrer Magdalena en direcció a la plaça de Sant Joan. Abans d'arribar al Palau de la Diputació ens espera la nostra protagonista d'avui.


Ens aturarem al número deu on des del 2.013 Casa Barrio ofereix als lleidatans una magnífica selecció de barreteria i complements. L'única barreteria que queda a Lleida, enguany bufarà cent espelmes.


Gràcies a la gentilesa de Manel Montañés he descobert fins a quin punt les barreteries foren importants a la nostra ciutat. Ell s'ha documentat a l'Arxiu Històric de Lleida consultant els llibres de Matrícula Llicència Fiscal Industrial.
Entrar a Casa Barrio és submergir-se en un món d'elegància poblat de barrets, gorres i complements imprescindibles en una època històrica i que, a poc a poc, tornen al cap dels lleidatans.


A la propera fotografia podeu contemplar un barret de feltre de l'empresa Stetson que, des de 1.865, representa l'excel·lència dels barrets de l'oest dels Estats Units.


Casa Barrio va estar molts anys a la Plaça de la Constitució, que posteriorment fou anomenada Plaza España i que avui coneixem com plaça de Sant Joan. Inicià la seva activitat l'any 1.919 a la plaça de la Constitució número cinc. A partir del 1.998 i fins al 2.013 servia als lleidatans al carrer del Carme número vint-i-quatre, i des del 2.013 trobareu la barreteria al carrer Magdalena número 10.
Les gorres també són protagonistes als prestatges de Casa Barrio. A la fotografia següent podeu veure les elegants gorres americanes de la casa Stetson, i  les Göttmann, la casa alemanya que ja fa vuitanta anys fabrica barrets i gorres d'alta qualitat.


A la documentació que en Manel Montañés em va deixar consta que l'any 1.917 a la Plaça de la Constitució número cinc ( actual plaça de Sant Joan ), Francesc Barrios Soldevila tenia una orxateria. Aquell any hi havia a la nostra ciutat: dues botigues de barrets, dues botigues de gorres, una fàbrica de gorres, tres barreters amb obrador i botiga, una modista de barrets, i un portal de venda de gorres.


Als documents de 1.918 ja consta que Francesc Barrios Soldevila es dedica a la venda de gorres al mateix local de la Plaça de la Constitució número cinc. És el naixement de Casa Barrio, de la que enguany celebrem el centenari.


No està documentat però diuen que a la Guerra Civil el propietari, Francesc Barrios Roca ( segona generació), decidí traslladar el negoci a Barcelona. Però el local on tenia intenció d'obrir la nova botiga quedà destruït per un bombardeig.


La tercera generació que s'encarregà del negoci foren els nebots de Francesc Barrios Roca. Els propietaris actuals no tenen cap vincle amb la família Barrios.


Una curiositat, al carrer Major número trenta-set hi havia una modista de barrets que es deia Amàlia Prim Seguí. Consta als anys: 1.915, 1.917, 1.918, 1922-23, 1.930 i  1.936. Casa Barrio consta fins al 1.963 com un establiment dedicat a la venda de gorres, i a partir de 1.964 com un negoci de venda de barrets a la Plaza España número sis ( actual Plaça de Sant Joan).


Agraeixo al Manel el tracte rebut i quan marxo de la botiga sembla que una colla de barrets, amablement, m'acompanyen fins a la porta.
Casa Barrio, una nova botiga centenària, que dignifica el nostre comerç condemnat a ser fagocitat per les franquícies.
Atentament.
Senyor i.

diumenge, 21 de gener de 2018

Al turó de l'Acròpoli ( 3 ).

A pocs metres del Partenó ens espera l'Erectèon, una obra mestra de l'ordre jònic construïda entre els anys 421 aC i 406 aC per reemplaçar l'antic temple dedicat a Atena Poliàs i destruït pels perses l'any 480 aC durant les Guerres Mèdiques. A la propera fotografia podeu veure la façana sud de l'Erectèon, l'ombra és del Partenó.


El temple a l'època romana fou anomenat Erékhtheion  "el que sacseja la Terra". Albergava els cultes més antics d'Atenes i estava consagrat a Posidó déu dels oceans, Hefest déu del foc, Atena deessa de la saviesa, l'artesania, l'estratègia de la guerra i protectora de la ciutat d'Atenes, i a Erecteu el primer rei mític d'Atenes. Eumolp, fill de Posidó va morir com a conseqüència de la guerra contra Erecteu. Posidó per venjar-se va aconseguir que Zeus fulminés amb un llamp a Erecteu, que fou enterrat en aquest temple.
Darrere de l'Erectèon, i des de qualsevol punt del turó de l'Acròpoli, podeu veure com la capital grega s'enfila pels turons.


El temple, de marbre pentèlic, probablement fou obra de Mnèsicles, autor també del propileu o de Filocles. La topografia i la por a destruir santuaris antics determinà la complicada planta de l'Erectèon, asimètrica i amb un desnivell de tres metres. La planta és el resultat de la unió perpendicular de dos edificis, amb pòrtics a diferents nivells.
A l'est tenim un temple hexàstil ( de sis columnes ) de planta rectangular dedicat a Atena, el pòrtic del qual podeu contemplar a la propera fotografia.


A la cel·la acollia una escultura de fusta d'olivera de caràcter votiu. En aquest tipus d'escultura, anomenada xòanon, la figura s'adapta a la forma del tronc de l'arbre en el que està tallada. Deien que aquest xòanon era un regal de Zeus caigut del cel. Era la principal imatge de culte a la ciutat d'Atenes.


Davant del xòanon sempre estava encesa, en una làmpada d'oli en forma de palmera feta d'or, la flama eterna. A la naos es guardaven els tresors de les Guerres Mèdiques.
Aixecar la mirada i observar les columnes i els capitells jònics de dos volutes, l'arquitrau amb el magnífic blau del cel d'Atenes, és tot un plaer.


El treball sobre el marbre pentèlic és impressionant. Després de gairebé dos mil·lennis i mig  el que queda del temple llueix orgullós la delicada feina feta. Sobre el fris encara es pot apreciar un petit fragment de la cornisa i el timpà.


En sentit nord-sud i perpendicular al temple dedicat a Atena tenim el segon temple consagrat als déus Posidó i Hefest, al rei mític d'Atenes Erecteu. El pòrtic, situat a la façana nord, el podeu veure a la propera fotografia.


El gran pòrtic tetràstil ( quatre columnes a la façana i dos als laterals ) dedicat al déu Posidó, està situat uns tres metres per sota del pòrtic de la façana est. Com podeu veure a la fotografia anterior la pronaos conserva la coberta plana.


A la façana sud tenim un dels elements arquitectònics més coneguts del temple, la tribuna de les Cariàtides, que amagava una escala que conduïa a la tomba del rei Cècrops, mític déu-serp primer rei d'Àtica.


Les sis dones joves que aguanten sobre el cap l'arquitrau i la cornisa de la tribuna tenen una alçària de 2,3 metres. Simbolitzen les dones dels caris que van portar a Atenes d'esclaves com a represàlia a les aliances dels seus homes amb els perses, enemics d'Atenes.


Les sis cariàtides miren cap al Partenó i no tenen mans, però és possible que amb la mà esquerra s'agafessin la túnica i a la la dreta duguessin algun objecte de culte. Al cap duen un kalatos, un cistell de vímet que fa de capitell, sobre el que hi ha l'arquitrau.
Les sis són còpies, una d'elles viatjà lluny de l'Acròpili quan Lord Elgin, ambaixador britànic a l'Imperi Otomà entre 1.799 i 1.803 se la va endur. L'any 1.816 la vengué al British Museum de Londres. Però i les altres cinc?...
Deixem l'Erectèon i acompanyeu-me a observar la ciutat des del turó amb la finalitat de trobar resposta a la pregunta anterior.


En properes entrades baixarem passejant lentament per la sendera i ens aturarem primer al teatre de Dionís, al centre de la fotografia, i posteriorment al Museu de l'Acròpoli, a la dreta de la fotografia, inaugurat l'estiu del 2.009 a només tres cents metres del Partenó on veurem les altres cinc cariàtides originals.
Atentament.
Senyor i

divendres, 19 de gener de 2018

Cases singulars de Lleida (15 a)

Marxant de l'antic convent de santa Clara, rehabilitat entre els anys 2.012 i 2.005 i que és avui un Espai Municipal, Cultural i Centre de Dia que acull a la gent de l'Escola de Música Sícoris, la Coral Shalom i els Castellers de Lleida, aixecàrem la mirada per observar a la dovella central de l'antiga porta el recordatori de l'any de la construcció del convent de les clarisses 1.733. Des de la vella porta podeu apreciar la proximitat del nostre protagonista d'avui: l'antic convent de santa Teresa.


Quan s'acaba el mur girem a l'esquerra. La reixa que veieu a l'esquerra de la propera fotografia és la dels antics horts del convent de santa Clara i al fons tenim la Catedral Nova. Nomé cal caminar uns metres pel carrer sant Anastasi per arribar a l'edifici singular que avui descobrirem.


Un cop al carrer dels Obradors girem a la dreta i comencem a resseguir el perímetre d'aquest gran edifici del que es col·locà la primera pedra el 15 de maig de 1.677. És el convent de santa Teresa de l'ordre de les Carmelites Descalces.


Tres anys abans havien obtingut la llicència per fundar-lo. La Paeria cedí els terrenys per construir-lo i ordenà que l'església del convent fos dedicada al patró de la ciutat, sant Anastasi. La primera sorpresa desagradable la trobem als pocs metres després de girar cap al carrer dels Obradors, una gran esquerda recorre verticalment tota la façana...


Observant la façana de l'antic convent que mira a la plaça de l'hort de santa Teresa ens adonem que, a més a més de les esquerdes, la humitat és un altre dels grans problemes d'aquest edifici barroc del segle XVII.


L'edifici té una història convulsa que començà al 1.707 durant la Guerra de Succeció ( 1.702-1.714 ), i que implicà el trasllat de les monges a Tarragona. L'antic convent fou aquells anys hospital militar. L'any 1.714 les carmelites tornaren al seu convent.


A la Guerra del Francès ( 1.808-1.814 ) les tropes napoleòniques conqueriren Lleida l'any 1.810 després d'un setge que deixà tres mil víctimes civils. Les tropes borbòniques van rendir-se als soldats de Napoleó que conqueriren així la ciutadella militar de la Seu Vella. Els soldats francesos assaltaren el conveny i novament les monges tornaren a ser expulsades fins al 1.814. Aquells quatre anys l'edifici tingué un ús militar...


Baixem per les escales que hi ha a la dreta de la plaça per continuar resseguint el perímetre de l'antic convent i continuem a l'esquerra quan arribem al carrer Arajol.


Com podeu veure a la propera fotografia, les humitats es manifesten en molts punts d'aquesta construcció barroca. L'edifici de la Catedral Nova ens observa atentament mentre comencem a enfilar el carrer sant Anastasi.


Lamentablement descobrim una nova esquerda que recorre vertivalment tota la façana. Com podeu apreciar a la fotografia següent, hi ha uns punts de control on s'estudia l'evolució d'aquesta esquerda amb la data escrita a la paret 10/11/16 ...


L'any 1.936 les monges abandonaren novament el seu convent que fou altra vegada hospital militar. L'edifici tingué grans desperfectes. Quan acabà la Guerra Civil les carmelites tornaren a casa seva i van estar-hi dins al 1.987 quan marxaren al nou convent de la Partida de la Caparrella.


A la porta del carrer sant Anastasi destaca l'escut heràldic del mestrescola Francesc Pastor i Pinyana que en el seu testament deixava "dotze milia lliures en propietat que sera siscéntes lliures annua pensió,y dita pensió sie esmersada, y gastada, y de aquella sie fundada una casa, o, monestir de monges descalces carmelites dins la present ciutat".


En aquest escut podem llegir la segünet inscripció: " D. Francisco Pastor y Piñana, maestro de escuelas en la santa iglesia de Lérida. Fundador".
Aquest tranquil racó de la ciutat cada primavera bull d'activitat, voleu saber perquè?
Atentament.
Senyor i