dijous, 21 de gener de 2021

La caseta de los Buichitars.

Avui deixem les terres lleidatanes per apropar-nos primer al Somontano de Barbastre i després al Sobrarbe, dues comarques d'Osca. Agafem la A-22 fins a Barbastre i seguim per la A-1232. A pocs quilòmetres trobarem un indicador, a la dreta, per anar a Colungo/Arcusa i a pocs metres farem la primera parada per donar un cop d'ull al puente de la Albarca també anomenat  puente del Campanachal.


Construït al segle XIII sobre les restes d'un pont més antic dels segles XI-XII és un dels ponts més antics que es conserva al Somontano. Per ell s'accedia a Colungo i a la sierra des del camí de Barbastre. El riu Vero fa més de set-cents anys que fa companyia al pont que té 8,5 metres d'ull ( alçària ) i 19 metres de llum ( distància en projecció horitzontal entre els suports d'un pont ). Fou rehabilitat completament l'any 1.993.


A la fotografia anterior de detall podeu veure la part del plafó informatiu que ens explica el perquè del nom del pont. L'albarda és un guarniment de les bèsties de peu rodó, una mena de coixí de palla, que s'adapta al llom de l'animal i sobre la que es col·locaven les sàrries, arganells... El perfil apuntat del pont recorda una albarda.
La propera fotografia, també de detall, és del tallamar ( la prolongació del pilar del pont per disminuir la resistència que aquest oposa al corrent del riu ), i les restes més antigues.


Després de Colungo, la A-2205 comença a serpentejar i ens regala un espectacle visual impressionant. Busqueu un espai per aparcar un moment, apropeu-vos al pont i gaudiu dels barrancs.


La fotografia anterior i la propera són del Barranco de las Gargantas, un espai natural espectacular. Estem entrant al Parque Natural de la Sierra y Cañones de Guara.


Enfilant tranquil·lament la carretera plena de corbes i més corbes trobareu diferents aparcaments per deixar el cotxe i caminar fins als abrics d'Arpán, de Mallata... ens els que podreu gaudir de l'art rupestre. Atureu-vos al mirador de la Portiacha ( hi ha un aparcament per a vint cotxes ). Malgrat la boira que vaig trobar, al fons podeu veure el riu Vero.


Tornem al cotxe i continuem pujant lentament la carretera. A pocs minuts de l'aparcament haurem d'agafar ( a l'esquerra ) la HU-V-3421 per anar a Lecina, ja a la comarca del Sobrarbe. Gairebé al poble, només falta per arribar-hi 1,2 quilòmetres, trobarem la caseta de los Buichitars.


Es tracta d'una petita construcció de pedra seca amb coberta de falsa volta que s'emprava com refugi temporal. A la propera fotografia de detall podeu observar el seu interior.


La caseta està emmarcada en el projecte "Contiua Pirineum. Ruta de los Intercambios/Route des Échanges". Si cliqueu en l'enllaç anterior podeu veure les vuit fitxes de Las Casetas de Lecina-Bertorz.


La caseta és propietat de la Casa Barfaluy i està ubicada a la partida de Buichitars, a tocar de Lecina. És una de les cabanes que trobareu si seguiu l'itinerari ( cliqueu el proper enllaç ) "Ruta de las casetas de pastor".


La petita cabana de planta rectangular té tres metres de llargària , una alçària d' 1,35 metres i una superfície de set metres quadrats.
Acabem l'itinerari d'avui a Lecina, una localitat del municipi de Bárcabo, que l'any 2.018 tenia tretze habitants. Quedareu bocabadats amb la seva carrasca mil·lenària, la segona més gran d'Espanya. 


La carrasca és un arbre de la família de les fagàcies, molt semblant a l'alzina. Les mides són espectaculars, penseu que calen entre quatre i cinc adults per envoltar el seu tronc. Malgrat la seva vellesa ( recordeu que és un arbre mil·lenari ) encara produeix moltes glans. L'alçària és de 16,5 metres i el diàmetre de la capçada fa 28 metres...


A la propera entrada dedicada a terres aragoneses deixarem Lecina per baixar tranquil·lament gaudint del paisatge espectacular fins al puente de la Albarda ( on hem començat l'entrada d'avui ). Un cop allí ens incorporarem a la A-1233 ( a la dreta ) i molt aviat anirem  - a la dreta - quan trobem l'indicador per pujar a Alquézar, el nostre proper objectiu.
Atentament.
Senyor i

diumenge, 17 de gener de 2021

La Torre de Vallferosa.

Avui en la nostra passejada virtual viatjarem fins al terme municipal de Torà format, a més a més del nucli urbà, per set entitats de població: Cellers, Claret, Fontanet, Llanera, Sant Serni, Vallferosa i l'Aguda. Malgrat estar situat administrativament al nord-est de la comarca de la Segarra, Torà i Biosca voldrien passar a formar part del Solsonès.
Pujant per la LV-3005 trobarem un indicador a la dreta en el que podem llegir Vallferosa 1. Quan comencem a baixar per la sendera del Barranc de Quadros molt aviat ens sorprèn la Torre de Vallferosa ( a l' esquerra de la propera fotografia ) i el campanar de l'església de Sant Pere de Vallferosa ( a la dreta ).


Aquesta espectacular torre de guaita fou construïda, aproximadament, l'any 970. Les torres de vigilància estaven connectades visualment amb l'objectiu de controlar els territoris conquerits als sarraïns. És una obra mestra de l'arquitectura militar europea del segle X.


La porta d'entrada a la torre està situada a un nivell d'un primer pis. Una escala de fusta en permet, actualment, l'accés ( la podeu veure a la dreta de la fotografia anterior ). Els soldats utilitzaven  una escala de corda per pujar i baixar de la torre, que enrotllaven fent gairebé impossible entrar-hi.


La torre, de trenta-tres metres d'alçària, està formada per dues estructures: una d'interior i una d'exterior. L'estructura interior és de planta circular i secció troncocònica. Hi havia un dipòsit de sis metres de fondària cobert per una cúpula.


L'estructura exterior, folre de l'estructura interior, està feta de maçoneria i morter. Malgrat el pas dels segles. ( recordeu que estem davant d'una construcció mil·lenària ), conserva part de l'arrebossat original.
A la propera fotografia podeu veure projectada l'ombra de la Torre de Vallferosa sobre el bosc del  Barranc dels Quadros.


L'espectacular torre està coronada amb merlets. A la part superior, gairebé a tocar dels merlets, podeu observar una sèrie d'espitlleres amb arc de ferradura que alternen dues alçàries diferents.


Quan ens enfilem a l'estructura de fusta que permet l'entrada a la torre podem observar l'atrotinada torre del campanar, de planta quadrangular, de l'església de Sant Pere de Vallferosa. A la propera fotografia de detall constateu l'estat de la balustrada que la corona...


Al costat de la torre ens està esperant l'esgavellada església d'estil barroc que substituí la primitiva església medieval de la que no en queda cap resta. A la llinda de la porta podem llegir la data 1.698.


L'església, ( d'una sola nau, amb capelles laterals i cripta ), no té teulada i està en estat ruïnós. Es conserven eles parets perimetrals, la torre campanar, els arcs torals ( arcs transversals a la nau que sostenien la volta ) i l'arc rebaixat sobre el que descansava el cor ( desaparegut ).


Afortunadament a la Torre de Vallferosa no li ha passat el mateix que a l'església de Sant Pere, que és "700 anys més jove". És gairebé un miracle que hagi arribat als nostres dies en un estat que ha permès la seva restauració i estudi.
Atentament.
Senyor i

dimecres, 13 de gener de 2021

Passejant per Madrona ( i 2 ).

A la part central del que queda de l'absis de l'església romànica de Sant Pere de Madrona s'obre una finestra de mig punt de doble esqueixada. Aquestes finestres, gràcies a l'eixamplament esbiaixat dels bancals i la llinda, faciliten l'entrada de llum al temple.


Us preguntareu el perquè de les grans dimensions de l'absis. L'explicació és que el temple tenia una cripta com la que vàrem visitar virtualment a Olius el passat novembre. Si ho voleu recordar cliqueu el proper enllaç: " Un tomb per Olius ( 1 ) ". L'estat ruïnós ( la cripta està esfondrada ) fa que sigui perillós apropar-s'hi. La cripta tenia una coberta amb voltes d'aresta sostingudes per columnes. Al Museu de Solsona Diocesà i Comarcal es conserven tres capitells de la cripta.


A la terrassa superior a l'església hi ha les restes de l'antic castell de Madrona. La vegetació ha esborrat els camins per anar-hi i és perillós accedir a les restes.
A la propera fotografia del barceloní Cèsar August Torras i Ferreri ( 1.851 - 1.923 ), considerat el primer promotor de l'excursionisme català, podeu mirar i admirar la creu de terme, l'església de Sant Pere i el castell abans que el magnífic conjunt defensió s'enfondrés. La vella fotografia cal situar-la entre finals del segle XIX i primers anys del XX.


Font fotografia: Wikimedia Commons.

Deixem la petita entitat de població, una de les cinc que formen el municipi de Pinell del Solsonès, per agafar la carretera que ressegueix la riera de Madrona. Ben aviat l'església parroquial neoclàssica de Santa Madrona sembla surar sobre  el bosc...


A cinc quilòmetres de Madrona trobem l'església de Sant Tirs del Pinell, edificada a sobre d'una antiga església de la que podem veure una part al frontal. Petit edifici de planta rectangular amb portal d'arc escarser adovellat que a sobre té un petit òcul. Corona l'esquerdada façana un campanar d'espadanya d'un ull. A la clau del portal podem llegir 1.787.


Tornem al cotxe i anem fins a Solsona, concretament al Palau Episcopal, una joia del neoclàssic català, que acull el Museu de Solsona Diocesà i Comarcal. El museu conserva moltes columnes i capitells d'esglésies abandonades o en ruïna de les que només s'exposen una selecció. Les més importants són les de Madrona. Als espais dedicats a la Baixa Edat Mitjana podrem gaudir de les peces de l'església de Sant Pere. Comencem pels tres semicapitells romànics de la cripta.


Els semicapitells, esculpits per tres de les quatre cartes, estaven adossats al mur. Al de l'esquerra de la fotografia anterior hi ha representats de costat dos centaures afrontats simètricament amb arcs i fletxes. El podeu veure millor a la fotografia següent de detall.


Les fletxes es claven en un cos prim i llarg que podria representar una serp que és l'eix de simetria de la composició. En la iconografia medieval el centaure té un sentit negatiu perquè representa la concupiscència.
Al semicapitell de la dreta hi ha dos tipus de decoració integrament vegetal repartida en dos nivells. A la part inferior palmeres de cinc fulles del dret i del revés i a la part superior una fulles lanceolades molt grans en les que es veuen molt bé els nervis.


A l'àbac del capitell ( la motllura superior que el corona, on es recolza l'arquitrau ) podem llegir una  inscripció al revés VRIM. Podria ser una inscripció inacabada MIRVS. Gràcies a la fotografia següent de detall ho podeu apreciar perfectament.


Al tercer semicapitell de la cripta hi ha un personatge barbut, vestit amb túnica cenyida a la cintura i corona. Té els braços alçats sostenint una tija. Està descalç i els seus peus es recolzen en l'astràgal ( part que uneix el capitell amb el fust ) soguejat del semicapitell.


A l'àbac hi ha la inscripció MIRVS ME FECIT ( propera fotografia de detall ). Deixa clar que l'ha fet MIRVS. A l'àbac de l'anterior semicapitell també llegim la inscripció inacabada MIRV. Sembla que també faria referència a MIRVS com autor.
Els semicapitells de la cripta de l'església romànica de Sant Pere de Madrona van ingressar al Museu de Solsona als vols del 1.914.


Deixem els espais dedicats a l'art romànic per anar a la sala on estan exposades les peces d'art gòtic, tot un regal si esteu enamorats de l'art.


 En aquesta sala trobem el crucifix de fusta policromada de finals del segle XIII de l'església de Sant Pere de Madrona.


El crucifix que mesura 140 X 116 X 19 centímetres conserva bona part de la policromia original. Representa el moment de la mort. Crist està amb els ulls tancats i la boca entreoberta.


Al restaurar-lo, el cap va recuperar la verticalitat del cos perquè en una intervenció anterior s'havia inclinat sobre l'espatlla dreta per representar més dolor.
Deixem el Museu de Solsona Diocesà i Comarcal per continuar el nostre periple amb l'objectiu de gaudir del nostre magnífic patrimoni. És evident que si no fem un esforç moltes d'aquestes joies les perdrem definitivament...
Atentament.
Senyor i

dissabte, 9 de gener de 2021

La màgia de l'Empordà ( 2 ).

Enfilant la GIP-6041 pugem lentament des de Port de la Selva al monestir de Sant Pere de Rodes gaudint del magnífic paisatge que ens regala la serra de Verdera. A ningú deixa indiferent l'imponent estructura del monestir...

 
En un document del 878, un precepte del rei Lluís II el Tartamut, es cita la cel·la monàstica depenent de Sant Esteve de Banyoles. Sant Pere de Rodes era una de les quatre cel·les monàstiques que es disputaven Banyoles i Sant Policarp de Rasés ( Llenguadoc ). L'any 947 obtingué la independència i Hildesind en fou el primer abat. L'església fou consagrada l'any 1.022.


Ala fotografia anterior podeu veure a l'esquerra, el campanar ( construït entre els segles XI i XII ) i a la dreta la torre de defensa ( del segle X amb modificacions posteriors ). Les dues construccions, de base quadrangular, flanquejaven l'entrada al recinte monàstic. El campanar, adossat al mur del migdia de l'església, té tres pisos i un coronament superior. La torre de defensa, també de tres pisos, té poques obertures, En el coronament hi ha restes d'un petit campanar d'espadanya.


A la fotografia anterior podeu veure l'Agnus Dei ( l'Anyell de Déu ), una reproducció d'un relleu que estava a la portalada de l'església construïda a mitjan del segle XII. L'original, obra del taller del mestre de Cabestany, es conserva al museu Frederic Marès de Barcelona.


L'església, de planta basilical, té tres naus, transsepte i tres absis. La nau central està coberta amb volta de canó i les laterals -bastant estretes- amb volta de quart d'esfera. Els arcs torals estan sostinguts per pilars amb dues columnes superposades que tenen grans capitells molt decorats com podeu veure a la fotografia anterior.


El claustre, de planta lleugerament trapezoïdal, està construït sobre les restes d'un claustre primitiu. Va patir durant els segle XIX i bona part del XX un gran espoli dels capitells romànics i molts d'ells van acabar en col·leccions privades. En les campanyes arqueològiques s'han recuperat alguns que es restituïren al claustre durant la restauració dels anys 70. A la fotografia anterior de detall podeu contemplar el capitell dels monjos. No és segur que la seva ubicació original fos la que té actualment. La fotografia següent, també de detall, és de la base d'una de les columnes.


Els monestir es construí en terrasses adaptant-se a la complicada orografia. Els edificis s'organitzen al voltant del claustre i l'església. Abans de marxar, un petit regal, el contrapicat des de l'interior del campanar...


Deixem el monestir i continuem per la GIP-6041 fins a Vilajuïga. A tocar tenim la N-260 que ens durà fins a Figueres on ens aturarem un moment a la plaça de Gala i Salvador Dalí, on davant de l'entrada al museu el protagonisme és pel monument dedicat a Francesc Pujols.


L'obra, feta amb fusta, marbre, bronze i pedra, té 3,5 metres d'alçària. La base és el tronc d'una alzina centenària. A la placa que hi ha a la reixa podem llegir: "El pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors" Francesc Pujols...


El 28 de setembre de 1.975, per celebrar el primer anys d'obertura del Teatre Museu Dalí, s'inaugurà el monument dedicat al filòsof Francesc Pujol. Dalí i Pujols eren bons amics i tenien profunds lligams. El monument fou concebut per Dalí.


Un tastet de la col·lecció que s'exposa a l'espai Dalí-Joies, una exposició permanent del Teatre-Museu Dalí poc coneguda. A la fotografia anterior, la peça Llavis de robí, del 1.949, feta amb or de 18 quirats, robins naturals ( corindó ) i perles fa 3,20 X 4,80 X 1,50 centímetres.
Deixem Figueres per anar a Castelló d'Empúries per la C-260, on donarem un cop d'ull a l'església gòtica de Santa Maria - coneguda com la Catedral de l'Empordà -. La fotografia següent és de la portalada principal, obra d'Antoni Antigó d'inicis del segle XV, en la que podeu contemplar les sis arquivoltes ogivals decorades amb relleus vegetals.


El zoom de la càmera fotogràfica ens permet observar detalladament el timpà amb l'escena de l'Epifania presidida per la imatge sedent de la Mare de Déu amb l'infant a la falda. Els reis, un agenollat, adoren al Nen Jesús. Damunt de la Mare de Déu hi ha un dosser que a la dreta té la figura d'un àngel. La figura de l'esquerra del dosser ha desaparegut...


La portalada, de marbre blanc, és espectacular. A la propera fotografia de detall podeu veure dos apòstols sobre pedestals amb escuts i protegits per dossers.


L'element més antic, el campanar que possiblement es construí al segle XIII, té estructura romànica però alguns elements decoratius són gòtics. El coronament és emmerletat.


Deixem Castelló d'Empúries per apropar-nos a Sant Martí d'Empúries, concretament al conjunt arqueològic d'Empúries que visitarem virtualment molt aviat.
Atentament.
Senyor i

dimarts, 5 de gener de 2021

Nissaga de forcaires.

Sortim del Centre d'Observació de l'Univers ( COU ) després de gaudir de l'exposició permanent dedicada a l'astronomia i les ciències de l'espai i, encara bocabadats per la fascinant experiència de l'Ull del Montsec, tornem al nucli antic d'Àger.


El nucli d'Àger, vila declarada Bé Cultural d'Interès Nacional ( BCIN ), ens regala carrers i carrerons de sòbria bellesa. Al començar el mes de desembre Àger organitza la Fira d'Artesania i Productes del Montsec. La vila ja celebrava la seva fira al segle XVIII, una oportunitat per intercanviar productes entre la gent del Montsec. La fira s'havia perdut però fa un quart de segle l'han recuperada.


En el marc de la fira el centre de la vila ens regala una colla de propostes: mostres de productes ecològics i artesans, tallers infantils, música, poesia... tota una sèrie d'esdeveniments lúdics i culturals. Una de les activitats és la demostració d'oficis antics.


Podreu assaborir oficis que es resisteixen a desaparèixer en aquest món tecnològic en el que ens passem el dia mirant pantalles. La Plaça Major ens en mostra una colla d'artesans: matalasser, forjador, forcaire, cisteller, cadiraire, rajoler, picapedrer... Avui el protagonisme de l'entrada serà per l'ofici de forcaire.


Alentorn és una entitat de població del municipi d'Artesa de Segre que, com Àger, pertany a la comarca de la Noguera. Durant molts anys la principal activitat econòmica fou l'elaboració de forques amb les branques dels lledoners. L'últim gran forcaire d'Alentorn fou Casimiro Brescó i Durany, tercera generació de la nissaga de forcaires Brescó. Afortunadament encara fa forques el seu fill Llorenç Brescó ajudat pel seu net Nil Brescó.

 
L'ofici de forcaire ens regala un vocabulari que no podem permetre que es perdi: amarar, badall, blegador, capolar, grullo, maurador, moltlle, pelló, sabadot, triança... 
A  la fotografia anterior podeu veure, d'esquerra a dreta: el blegador ( per donar la inclinació adient als pollegons ), el tallant ( per fustejar i polir les forques i les palmes de lledoner ) i el motlle ( per posar els pollegons a la mateixa distància ).
A la propera fotografia, a tocat de les eines de forcaire, podeu veure la socarrada de les forques. L'objectiu d'aquesta feina és treure l'escorça dels llucs ( mànecs ) i els pollegons ( pues )  del lledoner. Cal controlar perfectament el foc. A tocar de la fotografia emmarcada podeu veure un motlle i a la seva dreta un blegador.


A la fotografia següent, a més a més de les forques, podeu veure dues fotografies dels Brescó i, a la dreta, el llibre de Joan Farrell i Domingo " Les forques i els forcaires d'Alentorn". Flanquejant la fotografia superior, en la que hi ha el Casimiro Brescó Durany, hi ha palmes de lledoner...


Les palmes de lledoner es fan amb tiges o troncs rectes, ben secs i d'un metre de llargària mínima i tres centímetres de diàmetre. Amb la ganiveta fan flocs, caragols i caragolins de totes les mides. Cal ser molt precís perquè una ganivetada mal donada pot fer malbé tota la feina.


A la fotografia següent podeu veure a tres generacions de la nissaga de forcaires. A l'esquerra, en Casimiro Brescó ( tercera generació ), dret al centre Llorenç Brescó ( quarta generació ) i a la seva dreta Nil Brescó ( cinquena generació ).


En Nil té el blog "Forcaires Casimiro Brescó i família". En una de les entrades ens explica que les forques que formen part del Colomar de la Casa-Museu Salvador Dalí de Portlligat les va fer el seu avi Casimiro.


Deixem la Fira d'Artesania i Productes del Montsec, marxem d'Àger i continuem el nostre infatigable periple amb el clar objectiu de la descoberta.
Atentament.
Senyor i