dissabte, 20 d’octubre de 2018

Double Bind. Juan Muñoz ( i 3 ).

Ha arribar el moment d'investigar aquest misteriós nivell inferior de Double Bind. La foscor es trenca i entra la llum des del nivell superior, totalment il·luminat. Aixecant la mirada descobrim un altre espai pel que no podrem passejar, però si observar detingudament.


Al nivell intermedi, en una mena de patis interiors, trobarem diferents elements arquitectònics: portes, finestres, persianes, baranes, aparells d'aire condicionat... A la dreta de la propera fotografia hi ha una de les estructures per la que puja continuament un ascensor.


El grup de visitants no deixem d'al·lucinar contemplant lentament els diferents espais que formen el nivell intermedi de Double Bind, perquè la proposta de Juan Muñoz és encisadora. Una vintena de figures humanes conviuen en aquest misteriós nivell...


Les figures humanes, portes, finestres, persianes, aparells d'aire condicionat, estan fets amb resina, fibra de vidre, tela i pigments naturals.


Mentre descobrim emocionats els secrets de cada pati interior, els únics elements que tenen en comú ela nivells superior i inferior, pugen i baixen -buits- lentament i continuament.


Els ascensors són els únics elements en moviment d'aquesta instal·lació. Observar-los quan estan davant teu i no poder accedir-hi, resulta inquietant. Sensació que s'incrementa amb el somort so que produeixen al funcionar.


Si quan estàvem al nivell superior intuíem, malgrat l'engany òptic, un espai al que accedir, des del nivell inferior veiem aquest espai ( nivell intermedi ), però ens és intransitable. La  vintena de figures misterioses habiten en una mena de llimbs...


No tingueu pressa i torneu, si ho considereu oportú, a donar un cop d'ull a les diferents obertures que hi ha al sostre del nivell inferior. L'arquitectura amb l'escultura i la llum amb la foscor s'abracen de manera genial en aquesta instal·lació.


Les figures humanes creades per Juan Muñoz són una mica més petites comparades amb la mida real, i moltes d'elles tenen el rostre del germà de l'escultor madrileny...


En alguns dels patis interiors aquestes figures interactuen i creen una seqüència, com podeu apreciar a la propera fotografia.


Amb trenta-un anys, l'any 1.984, exposà la seva obra per primera vegada a Madrid, a la galeria Fernando Vijande. Les escultures de Juan Muñoz s'han exposat a una colla de museus: Guggenheim de Bilbao i Nova York, l'Art Institute de Chicago, el Museu d'Art Contemporani de Los Ángeles,la Galeria de Turbines del Tate Modern de Londres, el Museu Reina Sofia de Madrid,... i ara a les terres de Lleida en el marc del projecte PLANTA.


Quan Double Bind finalitza, al març del 2.002, la seva estada a la Sala de Turbines del Tate Modern de Londres, es guardà en caixes de cartró en un magatzem de Madrid. Després de tretze anys, l'any 2.015, Vicente Todolí antic director del Tate  i amic de Juan Muñoz, va mostrar una versió reduïda d'aquesta instal·lació a l'Hangar Bicocca de Milà.


Els projectes per exhibir Double Bind al Guggenheim de Bilbao i al Reina Sofia de Madrid finalment no van concretar-se. A Cristina Iglesias, escultora i vídua de Juan Muñoz, li agradaria molt que aquesta instal·lació tingués una seu permanent. La Fundació Sorigué s'ha compromès a exhibir-la durant cinc anys en el marc del seu projecte PLANTA.


No hi ha contrapartida econòmica. Sorigué s'encarrega de la producció, assegurances i manteniment d'aquesta joia de l'art contemporani internacional. Com us he explicat abans, desenes de les figures tenen el rostre del germà de Juan Muñoz, però al fons del nivell inferior ens espera una sorpresa...


Aquesta obertura al sostre no gaudeix de la llum que arriba del nivell superior, però el personatge central és el mateix Juan Muñoz.
No deixeu escapar el magnífic regal que fins a finals del 2.022 habitarà al complex industrial de la Plana del Corb de Balaguer.
Atentament.
Senyor I

dimarts, 16 d’octubre de 2018

Cases singulars de Lleida (27).

Deixem l'Antic Escorxador Municipal obra de l'infatigable Francesc de Paula Morera i Gatell, que conjuntament amb la farinera la Meta -del mateix arquitecte- són les dues mostres de patrimoni arquitectònic industrial modernista de la capital del Segrià. Avui passejarem fins al punt on es troben el carrer la Palma amb la plaça Sant Llorenç...


La font de les Piques, també coneguda com font de Sant Llorenç, ens observa atentament. Aquesta font abans estava a la Porta de Boters ( actual carrer Boters ), una de les portes d'entrada a la Lleida murallada. Fou traslladada al seu emplaçament actual l'any 1.950.


L'any 1.735 el que fou governador de Lleida, el Comte de Cron, col·locà una inscripció en la que podem llegir que quedava prohibit el conreu d-arròs, que al segle XVIII era comú al Segrià i l'Urgell, perquè produïa epidèmies i malalties.


De la font barroca destaquen un brollador amb cap d'animal i un escut d'armes, que podeu veure a la fotografia anterior de detall, que podria ser d'origen irlandès - país d'origen dels Cron. L'escut està flanquejat per dos animals fantàstics i decoració floral.
A la plaça Sant Llorenç el protagonisme principal és, evidentment, per l'església de Sant Llorenç; però també cal destacar dos edificis d'obra popular.


Un és el que acull la font de les Piques, un edifici entre mitgeres amb planta baixa i dos pisos d'alçada. Estructuralment cal destacar que les bigues descansen només sobre les parets exteriors. El maó de cara vista, els carreus de pedra i la fusta són els material emprats a la façana com podeu constatar a les dues primeres fotografies. L'altre edifici a destacar de la plaça és el nostre protagonista d'avui, la Casa del Pançà, declarada Bé Cultural d'Interès Local. L'edifici "observa" atentament a l'església de Sant Llorenç...


La façana està sobreposat a uns fonaments medievals. La Casa del Pançà és un habitatge entre mitgeres amb soterranis, planta baixa, dues plantes i golfes.


El sòcol de pedra, la façana de maó de cara vista i la coberta de teula àrab són els senzills materials constructius que ens conviden a entrar a la Casa del Pançà.


A la planta baixa i als soterranis hi ha el restaurant Iruña. Les plantes superiors estan ocupades per habitatges que a la primera planta llueixen balcons i a la segona finestres. Els primers amb barana i les segones amb reixa de ferro.


Malgrat l'origen medieval dels seus fonaments, aquesta mostra d'arquitectura amb el maó de cara vista és posterior al segle XVII.


A l'esquerra de la porta d'entrada podem gaudir dels tres materials fonamentals d'aquest edifici d'estil popular amb elements dels segles XVII al XIX: els carreus de pedra, la fusta i el maó de cara vista.


Abans d'entrar-hi, vull mostrar-vos a la fotografia següent feta des del carrer de la Mesquita, com la Casa del Pançà gairebé acarona els absis de l'església de Sant Llorenç.


Ara sí, gràcies a la gentilesa de la gent del restaurant Iruña, podem baixar als soterranis que ens recorden el passat agrícola d'aquesta zona de la ciutat.


Al primer soterrani, al costat de la zona amb les taules destinades ala clients, hi ha un petit espai perquè els nens puguin jugar. A més a més de les joguines, la pissarra per dibuixar i la tele, podeu observar clarament els carreus que formen els antics murs i arcades.


Baixar al segon soterrani per una moderna escala de caragol metàl·lica té premi. El trull ja no es conserva però encara podem observar bocabadats el celler del segle XVII...


Als murs d'aquest antic espai del segon soterrani encara podem observar l'embigat de fusta i uns murs on trobem barrejats maó de cara vista, carreus de pedra i còdols del riu...


Després d'agrair les facilitats per fotografiar els secrets amagats de la Casa del Pançà, tornem a la plaça Sant Llorenç i baixem pel carrer la Palma on a pocs metres ens espera el nostre proper objectiu: Ca l'Onofre Cerveró.
Atentament.
Senyor I

divendres, 12 d’octubre de 2018

Fidelitat...

Després de sortir de la Central Library d'Edinburgh vàrem donar un cop d'ull des de George IV Bridge al carrer Cowgate. El magnífic pont, construït entre 1.829 i 1.832, acull milers de llibres a les Biblioteces Nacional i Central - a les que hem entrat virtualment a les entrades anteriors dedicades a la capital d'Escòcia. Si continuem passejant per George IV Bridge, quan arribem a l'altura del Museu Nacional d'Escòcia, trobem l'estàtua més popular d'Edingurgh...


A la fotografia anterior, al centre dreta, podeu veure el campanar d'Agustine United Church i al fons de George IV Bridge, la cúpula del Museum on the Mound, antiga seu del Banc d'Escòcia. Aquest museu explica la història de la moneda escocesa des dels orígens fins avui. Però el protagonista de l'entrada d'avui el tenim al costat del fanal on hi ha la gent...


Parlo d'una petita estàtua que recorda al gosset Bobby, un Skye Terrier que fou la mascota de John Gray, un policia local encarregat de la vigilància nocturna. Un homenatge a la fidelitat...


John Gray morí de tuberculosi l'any 1.858 i fou enterrat al cementiri de Greyfriars, al costat de l'església construïda entre 1.602 i 1.620 ( Greyfriars Kirk ), un dels edificis més antics de la capital d'Escòcia. Bobby no es va moure mai més del costat de la tomba d'en Jonh i estigué catorze anys acompanyant-lo.


Tota aquella colla d'anys la gent d'Edinburgh s'emocionà amb el Bobby i li van portaven aliments. Quan va morir, l'any 1.872, diuen que el van enterrar al costat del John.


Un any després de la seva mort, Angela Burdett-Coutts, primera baronessa Burdett-Coutts, gran filantropa que dedicà part de la seva fortuna a educació, sanitat, lluita contra el maltractament infantil, rehabilitació de prostitutes i defensa dels animals; va encarregar un estàtua i una font dedicada al Bobby que està al costat  sud de George IV Bridge per homenatjar en Bobby. Diferents llibres i pel·lícules recorden aquesta bonica història. L'any 2.011 una investigació de la Universitat de Cardiff feta per Jan Bondeson explica que la història és falsa i que va ser un muntatge de les empreses locals de l'època victoriana per atreure el turisme. Sigui com sigui, Bobby es transformà en un heroi per als ciutadans d'Edinburgh.
A més a més de l'estàtua, podeu visitar al cementiri de Greyfriars la tomba que el recorda que podeu veure a la fotografia següent. El gos realment està enterrat al costat d'un dels murs exteriors. Al Museu d'Edinburgh hi ha exposats el plat i el collaret del Bobby.


L'any 1.867 el nombre de gossos sense amo creixia a Edinburgh. Per això s'aprovà la norma que obligava a registrar tots els gossos de la ciutat i eliminar els que no ho estiguessin. Sir William Chambers, Lord Provost d'Edinburgh entre 1.865 i 1.869, pagà la llicència del Bobby i li va fer un collaret amb una placa de bronze en la que es pot llegir: " Greyfriars Bobby from the Lord Provost - 1.867- licenssed". El Lord Provost és un Conseller de l'autoritat local- un paper semblant al d'alcalde.
Com podeu observar a la fotografia anterior, la gent deixa pals i joguines per gossos a la tomba recorda la fidelitat del petit gos.



Però no marxeu després de visitar la tomba del Bobby i aprofiteu per passejar pel cementiri més cèntric i visitat d'Edinburgh. Un espai on, quan en poden gaudir, la gent de la capital d'Escòcia passeja gaudint del sol. A la fotografia anterior, a l'esquerra de l'arbre central podeu veure el Castell d'Edinburgh i a la dreta el campanar de l'església neogòtica d'Highland Tolbooth construïda entre 1,842 i 1.845. Ja no és una església i actualment acull les oficines centrals del Festival d'Edinburgh. La seva curculla és la més alta de la ciutat.

 
Abans de continuar el nostre periple per Edinburgh podeu observar a l'esquerra de la fotografia anterior, la Central Library vista des del cementiri.
Atentament.
Senyor I

dilluns, 8 d’octubre de 2018

L'Ordre del Card.

Viatgem virtualment fins a la capital d'Escòcia, concretament a la via principal de la Ciutat Vella - The Royal Mile- que comunica el Castell d'Edinburgh amb el Palau d'Hlyroodhouse. Ens dirigim a la Catedral de Saint Giles, erigida al segle XII sobre un antic santuari del segle IX, i consagrada al patró dels leprosos.


Entrem al temple que acull restes de diferents èpoques. Els anglesos van provocar un incendi l'any 1.358 i fou reconstruïda en estil gòtic al segle XV. Tothom la coneix com Catedral d'Edinburgh, però només fou catedral durant dos períodes del segle XVII ( entre els anys 1.635-1.638 i 1.661-1.689 ), quan l'església episcopal escocesa tenia el suport de la Corona d'Escòcia.


Entrem en una de les dues parròquies de la Ciutat Vella d'Edinburgh. Saint Giles es considera l'església mare del presbiterianisme i de l'església d'Escòcia. Sir William Chambers, Lord Provost ( més o menys el paer en cap ) d'Edinburgh, finançà entre 1.872 i 1.883 una important restauració.


Vàrem retirar les parets que dividien l'interior del temple i les galeries antigues. Amb aquesta intervenció arquitectònica es creà un únic espai com el que hi havia a la dècada de 1.630.


Us sorprendrà la llum natural que omple l'interior del temple i acarona als visitants gràcies als nombrosos vitralls amb un gran treball amb els vidres de colors.


Però no penseu que aquests vitralls són de l'època medieval. La veritat és que es van instal·lar durant les remodelacions dutes a terme als segles XIX i XX.


Ja sé que podeu preguntar-me quina relació té la Catedral de Saint Giles amb el títol de l'entrada d'avui: L'Ordre del Card, i en que consisteix aquest Ordre...
El Molt Antic i Molt Noble Ordre de Card és un ordre de cavalleria escocès del que es desconeix la data de fundació. Jaume II d'Anglaterra i VII d'Escòcia és el responsable de l'ordre moderna instituïda l'any 1.687. Si visiteu la Catedral d'Edinburgh, aneu al fons de la nau on, a la dreta, torbareu l'accés a The Thistle Chapel ( la Capella del Card ).


És una capella d'estil neogòtic construïda per ordre dels Cavallers de l'Ordre del Card. Sir Robert Stodart Lorimer fou l'arquitecte escocès que s'encarregà d'edificar-la. Com podeu veure a les fotografies anterior i propera, el sostre de l'espai que dóna accés a la capella està summament decorat. Si observeu atentament descobrireu diverses claus de volta.


L'Ordre del Card està format per: la reina d'Anglaterra , setze cavallers i dames - des de 1.987-, i cavallers supernumeraris ( membres de la família reial britànica o monarques estrangers). Els setze cavallers i les dames han d'haver nascut a Escòcia.
A la següent fotografia de detall podeu veure que la clau de volta està dedicada a Sant Andreu, patró de l'Ordre i patró d'Escòcia.


L'emblema és el card, flor nacional d'Escòcia, i el lema de l'Ordre del Card: "NEMO ME IMPUNE LACESSIT" ( ningú m'ofèn impunement ).  Aquest és el mateix lema que trobareu a l'Escut Reial d'Escòcia.


En aquesta mena de vestíbul que dóna accés a la Capella del Card podeu llegir en una gran làpida la llista dels reis i cavallers de l'Ordre. El primer King James VII 1.687 i els setze cavallers que va nomenar...


Malauradament no vaig poder passar d'aquest espai davant la capella perquè per motius de seguretat les visites han de ser supervisades. Els petits robatoris són el motiu d'aquest control. Alguns visitants impresentables, van arrencar peces sense cap valor però que danyaren el mobiliari de la capella. Si voleu visitar virtualment The Thistle Chapel ( la Capella del Card ) cliqueu en el proper enllaç:  "Saint Giles Cathedral Thistle Chapel" .
Surto de l'església mare del presbiterianisme per continuar passejant per The Royal Mile, però abans dono una última mirada a la catedral.


L'estàtua d'Adam Smith ( 1.723-1.790 ), economista i filòsof escocès considerat el pare de la economia moderna, sembla que ens observa atentament. Darrere seu, el curiós campanar cobert amb una cúpula oberta en forma de corona.
Atentament.
Senyor i

dijous, 4 d’octubre de 2018

Double Bind. Juan Muñoz (2).

A la primera entrada dedicada a Double Bind ens vam quedar davant de la nau en la que es fabricaren moltíssimes dovelles de formigó destinades a l'ampliació de la línia 9 del metro de Barcelona. Un cop reformada acull, durant cinc anys, l'obra mestra de l'escultor madrileny Juan Muñoz.


Amb la reforma de la nau es volia reproduir un espai similar al que ocupà l'obra a la Sala de Turbines del Tate Modern de Londres. Les dimensions són impactants: cent metres de llarg, vint d'ample i divuit d'alçària...
L'impacte visual mentre ens endinsem a la nau és important. També al girar-nos i contemplar el lloc per on hem accedit, l'espai que veiem ens fa sentir petits.


Per aconseguir la superfície final de dos mil metres quadrats, es tingué que elevar la nau una desena de metres i foradar la base per incorporar a la seva estructura arquitectònica una rampa semblant a la que hi ha a l'antiga central elèctrica transformada en el Museu Tate Modern de Londres.


La rampa ens ajuda a superar els quaranta metres en pendent que separen als visitants, de la instal·lació. Pugem les escales per accedir al nivell superior de Double Bind, una proposta escultòrica de tres nivells.


Un impactant espai, el nivell superior, que hem d'observar des d'una zona concreta perquè no podem caminar per ell amb la finalitat de resoldre els dubtes que els nostres ulls ens plantejaran. És real tor el que veiem?


El que no presenta cap dubte són els dos ascensors que funcionen constantment i que creen l'únic element sonor que us acompanyarà durant la visita. S'enfilen fins al sostre de la nau per baixar després fins al nivell inferior.


Aquest nivell, totalment il·luminat, ens enganya. Inicialment sembla que hi ha una sèrie de forats a terra, però no tot ho son... Gràcies a la tècnica trompe-l'oeil, jugant amb l'entorn arquitectònic, la perspectiva i els clarobscurs, es produeix una il·lusió òptica tal que us costarà diferenciar entre els reals i els imaginaris.


Mentre us trenqueu la closca observant, els dos ascensors buits no deixen de pujar i baixar lentament. On van aquests ascensors quan desapareixen del nostre camp visual? Que són aquests forats? Els dubtes que us genera el nivell superior de Double Bind tenen, evidentment, resposta.


Donem mitja volta i, abans de baixar el tram d'escales, donem un cop d'ull a l'entrada de la nau que ens ofereix una perspectiva diferent des del nivell superior.
Si visiteu la nau quan a l'exterior no fa calor, podem tindre fred, per això és important abrigar-se per poder gaudir d'aquesta experiència difícil d'oblidar.


El canvi és important perquè passem del domini de la llum del nivell superior al de la foscor del nivell inferior al que ens condueix la rampa. Potser la primera sensació que tindreu és la d'haver accedit a un tètric parking.


Passejant per aquest espai inhòspit descobrireu una colla d'obertures al sostre. La curiositat us farà apropar a les zones per les que entra la llum des del nivell superior. Entrarem així al nivell intermedi de l'obra de Juan Muñoz, nivell en el que habiten les famoses figures masculines de l'escultor nascut i enamorat de Madrid.
Atentament.
Senyor I