dilluns, 11 de novembre de 2019

L'Ermitage ( 3 ).

Continuem visitant virtualment les estances imperials del museu de l'Ermitage de Sant Petersurg entrant a la Sala del Pavelló construïda al 1.858 i que ocupa gairebé tot el primer pis del Petit Ermitage. Sense adonar-nos del canvi hem deixat el Palau d'Hivern per entrar al Petit Ermitage Amb columnes blanques i decoració amb daurats, té un mosaic que és una rèplica d'un que hi ha al Vaticà. Però el protagonista principal de la sala és el rellotge del paó, l'únic autòmat del món de grans dimensions del segle XVIII. L'emperadriu Caterina II de Rússia el comprà al joier britànic James Cox que el va fer al Regne Unit a la dècada de 1.770.


El rellotge encara funciona i tots els dimecres a les vuit del vespre les figures del paó ( al centre de la propera fotografia ), el gall ( a la dreta ) i el mussol ( a l'esquerra, tancat en una gàbia ), comencen a moure's.


Al proper vídeo de dos minuts, editat pel Museu de l'Ermitage, podeu veure com funciona el rellotge sota l'atenta mirada de la colla de visitants de la Sala del Pavelló.

   Deixem la Sala del Pavelló per anar fins a la Loggia de Rafael, d'arquitectura neoclàssica, obra de l'arquitecte italià Giacomo Quaenghi, que fou l'arquitecte oficial de Caterina II entre 1.780 i 1.785. Es considera que aquest arquitecte transformà Sant Petersburg en una ciutat clàssica.


 La Loggia fou un encàrrec de l'emperadriu Caterina II i Quaenghi la va edificar entre 1.787 i 1.792 fent una còpia exacta de les loggias del Vaticà. Una loggia és un element arquitectònic emprat fonamentalment a Itàlia el segle XVII.


És una galeria o pòrtic que està obert íntegrament per almenys un dels deus costats. La galeria està sostinguda per columnes i arcs. A la propera fotografia de detall podeu apreciar la decoració minuciosa.


Les còpies estan fetes a Itàlia per un grup d'artistes supervisats per Chistopher Unterbergher. Les voltes de la loggia estan decorades amb escenes bíbliques i les parets amb pintures ornamentals conegudes com grotesques.
Deixem les estances imperials per donar un cop d'ull a alguna de les obres que acull el Museu de l'Ermitage, una de les més grans pinacoteques i museu d'antiguitats del món. Una col·lecció de més de tres milions de peces...
Envoltat de persones que la fotografien el "Noi ajupit", feta amb marbre entre 1.530 i 1.534, és l'única escultura de Michelangelo Buonarroti ( 1.474 - 1.564 ) que hi ha a Rússia. Caterina II encarregà a Lyde John Browne la compra d'obres d'art per afegir a la seva col·lecció. El "Noi ajupit", és una d'aquestes obres. L'emperadriu volia una escultura del geni italià que era pintor, escultor, arquitecte, poeta i escriptor... És una petita escultura de 54 centímetres que representa un jove nu doblegat sobre si mateix que va pertànyer al Mèdici.


Ens aturem un moment davant d'una de les moltes joies del museu, "La Sagrada família" de Raffaello Sanzio ( 1.483 - 1.520 ), pintor i arquitecte italià. Amb Miquel Àngel i Leonardo da Vinci, són els tres grans mestres del Renaixement. Aquest oli sobre taula, de 74 x 57 centímetre, és del 1.506. Curiosament podeu veure a Sant Josep sense barba.


Si hem vist una escultura de Michelangelo Buonarroti i una pintura de Raffaello Sanzio, és evident que ens falta aturar-nos, si podem, davant de les obres de Leonardo da Vinci. Intentaré fer-ho a la propera entrada titulada " Pobre Leonardo!" ...
Atentament.
Senyor i

divendres, 8 de novembre de 2019

A la capella del Santíssim.

El passat mes de maig les entrades "Els panteons de les Avellanes ( 1 ) "  i "Els panteons de les Avellanes ( 2 )" ens mostraven el convuls camí recorregut pels panteons funeraris de la dinastia Urgell des de la seva venda al 1.906 fins al 1.928 quan ja formaven part del museu novaiorquès The Cloisters. L'estructura de les dues entrades consistia en veure les fotografies de Juli Vintró que aparegueren publicades per Gaietà Barraquer a "Las casas de religiosos en Cataluña durante el primer tercio del siglo XX" l'any 1.906. Aquestes fotografies presideixen la sala permanent del Museu de la Noguera dedicada a al-Andalus i el Comtat d'Urgell. Després ens vàrem fixar en els espais de l'església de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes on estaven els panteons venuts, per acabar donant un cop d'ull a la subseu The Cloisters del Metropolitan Museum of Art de New York, on lamentablement han acabat el seu periple...


Quan visitem el monestir de les Avellanes ens fixem en la nau central de l'església i observem amb tristesa el lloc que ocupaven els sepulcres abans que el banquer lleidatà Agustí Santesmasses i Pujol els vengué per quinze mil pessetes.Els nostres sepulcres gòtics han acabat molt lluny de casa...
A la fornícula esquerra de la propera fotografia hi havia el panteó d'Àlvar I d'Urgell i Cecília de Foix i a la fornícula de la dreta, el seu fill Ermengol X. A la primera capella a la dreta trobem l'espai on hi havia el sepulcre d'Àlvar de Cabrera, germà d'Ermengol X.


Però si en lloc de centrar la nostra mirada en la nau central d'aquesta església, que es començà a construir al segle XIV, ho fem al transsepte ( nau transversal que creua perpendicularment la nau central ) descobrirem la capella del Santíssim, que acostuma a passar desapercebuda als visitants. Gràcies a Robert Porta Roigé, Director del Monestir de les Avellanes i Tècnic en Gestió Documental Arxiver Maristes L'Heremitage, puc explicar-vos el poc que es coneix d'aquesta misteriosa capella.


La capella és diferent a les de la resta de l'església, un afegit estrany però no posterior. Que el sepulcre formi part de l'estructura del mur demostra que es construí conjuntament amb el temple. El lloc on es construí és poc habitual per aquest tipus de capelles. Com podeu veure a la fotografia anterior, sota l'arc apuntat, a dreta i esquerra, hi ha dos grans escuts.Però els escuts no tenen gravada cap arma i els petits escuts del sepulcre tampoc. Tots aquests escuts fan pensar que la capella estigué dedicada o fos un homenatge a algú. Sembla que no es van policromar, potser perquè el temple quedà inacabat. Els escuts no ens ajuden a saber a qui estava dedicada la capella...
Aquesta "desconeguda" capella oberta al transsepte té un petit absis poligonal. La propera fotografia ens permet veure l'absis poligonal de la capella del Santíssim.


Tornem a la capella en la que a la dreta, hi ha un senzill sepulcre que forma part del mur. Algun historiador de l'art creu que podria ser la capella de l'abat, típica en els monestirs premostratencs, però la teoria no està documentada. També diuen que en aquesta capella hi va haver les restes del Beat Joan d'Organyà que fundà vora Vilanova de la Sal, a tres quilòmetres del monestir, el que fou primer monestir de les Avellanes: Bellpuig el Vell on es celebrà la primera missa el 6 de gener de 1.159. El Beat Joan d'Organyà era conegut popularment com Sant Cap.


Els quatre sepulcres de les Avellanes, que estan al museu The Cloisters, són personals i no dinàstics ( en els que es van enterrant els membres d'una família ). Va ser fàcil endur-se els panteons perquè no formaven part de l'estructura de l'església. Com podeu veure a la propera fotografia, el de la capella del Santíssim, sí que forma part de l'estructura.


La decoració és molt senzilla i, de dalt a baix, podem veure set rombes amb una flor de quatre pètals a l'interior de cada rombe, set escuts amb restes de policromia i cinc columnes amb quatre arcs trilobulats.
Diuen que el bisbe Arnau d'Urgell es retirà al monestir de les Avellanes, on va morir, i que potser estava enterrat en aquest sepulcre.


Si observeu atentament el sepulcre veureu un punt més clar que correspon a un forat que es va fer fa pocs anys per introduir una petita càmera fotogràfica per poder constatar si hi havia restes humanes. M'explica el Robert que la prospecció de la capella es va fer abans de la restauració del claustre, no recorda si al 2.014 o 2.015. La petita càmera ha demostrat que el sepulcre ( vas funerari )  no està buit i no hi ha cap cavitat amb restes òssies. Varen trobar una petita cavitat on semblava que hi havia restes, però després d'observar-ho atentament deduïren que l'espai era massa petit i que possiblement havia quedat accidentalment entre els carreus. A la  fotografia següent podeu comprovar que alguns del senzills escuts estan una mica trencats.


Podria ser un element decoratiu que senyala un espai d'enterrament. Potser és una tomba que acollí les restes de persones enterrades a l'antiga església del monestir ( de finals del segle XII fins a la construcció de la nova església al segle XIV ). Fou una antiga ossera ? Abans del segle XIV no es solien pintar ni esculpir les armes familiars als escuts. No han trobat ni al Sant Cap, ni al bisbe Arnau d'Urgell...


Podria ser que aquesta mena d'ossera acollís les restes de personatges importants com el Comte Ermengol VII ( fundador del monestir ) i del Bisbe Arnau d'Urgell. A la propera fotografia de detall podeu apreciar la senzilla bellesa decorativa de la part inferior del sepulcre en la que els arcs apuntats trilobulats són els protagonistes.


Hi ha alguna referència sobre la capella que explica que al segle XVIII era la capella del cementiri en la que s'enterrava a la majoria dels membres de la comunitat.
La Capella del Santíssim acollí una Mare de Déu de Bellpuig, però els experts tampoc es posen d'acord. Uns diuen que va ser la gòtica i altres la romànica...
Potser finalment tindrem les còpies digitalitzades dels panteons funeraris de la dinastia Urgell, però no oblideu que encara hi ha a l'església del monestir de les Avellanes un sepulcre original d'un valor artístic menor. Potser per això encara hi és...
Atentament.
Senyor i

dilluns, 4 de novembre de 2019

Un cop d'ull a la planoteca ( 7 b ).

Després de mirar i remirar els diferents plànols de planta del conjunt d'edificis que formen el complex de l'Antic Escorxador Municipal de Lleida i d'alçat de la façana de l'entrada del carrer Lluís Companys, entrem al gran pati per observar detalladament els plànols d'alçat de la façana de cada edifici del complex. Recordeu que al classificador número vint de l'Arxiu Morera hi ha trenta-quatre plànols de l'escorxador. Una feinada monumental feta fa més de cent anys per Francesc de Paula Morera i Gatell.


A la fotografia anterior podeu veure a la dreta l'edifici principal i a l'esquerra un conjunt de petites edificacions que van desaparèixer amb la reforma feta per Ezequiel Usón Guardiola segons el seu projecte del 1.993. La propera fotografia ens permet observar de forma més detallada els edificis enderrocats.


L'edifici actual de nova planta està ocupat per una part de l'escola Bressol Municipal Rellotge i per diferents dependències de l'Aula Municipal de Teatre. El proper plànol encara ens ensenya amb més detall les columnes de la dreta.


El primer número de la col·lecció la banqueta. Quaderns de divulgació ciutadana, titulat "Morera, arquitecte modernista ?" de Frederic Vilà i Tornos, té de protagonista a la portada aquesta part desapareguda de l'escorxador. Com podeu apreciar a la propera fotografia aquest raconet estava decorat amb un fris de rajola vidrada i flors ceràmiques.


Afortunadament encara podem gaudir, i molt, de l'edifici principal ocupat per l'Aula de Teatre. Recordeu que l'antic escorxador funcionà fins al 1.984 i que en el moment d'afrontar la rehabilitació el complex d'edificis estava molt atrotinat.


La fotografia següent permet comparar el plànol d'alçada de la façana anterior amb l'edifici actual. El complex de l'antic escorxador, acabat al 1.915, després de més de cent anys continua seduint-nos.


Francesc de Paula Morera i Gatell edifica el complex de l'escorxador entre 1.912 i 1.915. La rehabilitació, com he explicat abans, fou obra d'Ezequiel Usón Guardiola. Els dos van se arquitectes municipals de Lleida. Francesc de Paula durant trenta-cinc anys i Ezequiel ho fou trenta anys...


A la fotografia de detall anterior podeu observar una de les dues parts de l'edifici principal, concretament la de la dreta, amb la porta i les finestres superiors. Al plànol de la propera fotografia, ple d'operacions i dibuixos a la part inferior, es veu a l'esquerra de l'edifici principal una construcció més baixa que no existeix actualment.


Si ens apropem més podem veure com Francesc de Paula Morera i Gatell escrigué amb llapis les parts de la porta que tenien que ser de "piedra".


La combinació de pedra i maó de cara vista dibuixada al plànol d'alçat de la façana encara avui mostra la seva bellesa més de cent anys després de construir-se.


Al proper plànol d'alçat podeu veure en primer terme unes instal·lacions enrajolades i amb grans aixetes. A la dreta, dibuixat amb llapis, es veu un home amb barret que té a l'esquerra un porc i a la dreta un gat. Darrere hi ha la cúpula del Tostadero, que actualment forma part del Cafè del Teatre.


A la propera fotografia  de detall, entre el rellotge de l'edifici on hi havia l'habitatge del conserge i les oficines de l'escorxador i l'edifici de nova planta que acull l'Aula de Teatre - a l'ombra- podeu observar el coronament d'aquesta cúpula.


Del proper plànol d'alçada de la façana reconec els grups de finestres, però el sòcol de rajola i la porta es van modificar en la rehabilitació projectada al 1.993.


El proper plànol d'alçat de la façana, amb una bona taca de tinta, ens mostra la part superior de l'edifici que acollia l'antiga gran sala de matanza de bueyes.


Si ens enfilem al Parc de la Serreta podem comparar el plànol anterior amb les façanes laterals d'aquesta part del complex d'edificis.


Potser el plànol, amb el número tres i una colla d'operacions a la dreta, correspon a la façana lateral de l'edifici principal que queda gairebé tapada amb l'edificació de nova planta que veieu a la fotografia anterior situat entre les dues construccions centenàries: perquè al plànol no hi ha cap porta.
A la propera i última entrada dedicada als trenta-quatre plànols de l'escorxador que es conserven a la planoteca de la biblioteca del Col·legi d'Arquitectes de Lleida acabarem d'observar atentament els documents del classificador 20 de l'Arxiu Morera.
Atentament.
Senyor i

dissabte, 2 de novembre de 2019

Tornem al taller de vitralleria.

Si el passat dimecres dia 23 d'octubre, a l'entrada "Vitrallers del segle XXI" varem entrar virtualment al taller de vitralleria que hi ha al carrer Major número 30 de Vallbona de les Monges, avui vull mostrar-vos tres vídeos que complementen les explicacions de l'entrada.
En el primer, podreu veure treballar  i escoltar les explicacions de Gerard Balcells en el seu petit taller que fins al segle XVI fou el celler del Monestir de Vallbona de les Monges. L'Urgell TV és una web en la que trobareu molta informació dels municipis de la comarca de l'Urgel ( activitats culturals, noticies, guies...). El 24 de març del 2.017 L'Urgell TV parlava amb el Gerard Balcells, l'últim vitraller de les terres de Lleida que en el seu petit taller treballa per les esglésies ( dissenyant vitralls nous i restaurant vitralls antics ) i per particulars emprant una tècnica mil·lenària.

2017_03_24 Vitraller Vallbona de les Monges from InfoLLEIDA on Vimeo.

El segon vídeo,del 19 de novembre del 2.015, és de Tàrrega Televisió. Ens explica que el mestre vitraller ja fa tres mesos que està treballant en el seu taller de Vallbona de les Monges en els nous vitralls de l'església de Santa Maria d'Agramunt. Vitralls per a dos finestrals i la rosassa de gairebé tres metres de diàmetre. Podeu observar com treballa la tècnica de l'emplomat. Dissenyats per l'artísta plàstica d'Agramunt Serafina Balasch, no tenen relació amb les històries bíbliques. 
Si cliqueu al proper enllaç, anireu al blog d'Ahumada/Balcells Vitrallers i veureu la feina feta al petit taller: Els vitralls de l'església d'Agramunt.

vitralls Santa Maria d'Agramunt from Tàrrega Televisió on Vimeo.

El tercer vídeo, també de Tàrrega Televisió, del 19 de març del 2.016 parla de la inauguració dels vitralls i de les obres de restauració de la magnífica portalada romànica de l'església de Santa Maria d'Agramunt.  Escolteu les explicacions de Gerard Balcells ( vitraller ) i de Serafina Balasch ( artista plàstica d'Agramunt ).



Els tres vídeos ens permeten imaginar la feinada que suposa, malgrat que estem al segle XXI, fer un vitrall artesanalment. Si passegeu per Vallbona de les Monges no deixeu de visitar a l'últim vitraller de les terres de Lleida.
Atentament.
Senyor i

dijous, 31 d’octubre de 2019

GUM ( i 2 ).

Quan Moscou viu un dia assolellat els magatzems GUM s'inunden de llum natural gràcies al magnífic sostre de vidre dissenyat per Vladimir Grigórievich Shújov, un dels enginyers europeus més importants de la seva època. Ell fou el primer en emprar la forma hiperboloide en els seus projectes.


Als últims anys del segle XIX, recordeu que la planta superior s'inaugurà al 1.893, els magatzems eren com una petita ciutat perfecta pel capitalisme mercantil rus. Les seves botigues oferien articles de luxe com teles de seda amb brocats d'or dels germans Sapozhnikov o els mítics rellotges Mikhail Klashnikov que dissenyà una de les armes més conegudes del món. Lev Tolstoy i Piotr Ilitx Tchaikovsky es van comprar aquest rellotge de luxe als magatzems GUM.


Font fotografia: web magatzems GUM.

Els productes exclusius elaborats per la pastisseria d'Abrikosovs també tenien la seva botiga als magatzems. Eren els proveïdors de la cort imperial i tenien el dret d'imprimir l'emblema nacional a les caixes dels seus dolços. La perfumeria Brocard era la proveïdora de la Cort Imperial i de la Cort Reial Espanyola. 


Font fotografia: web magatzems GUM.

Stalin va tancar els GUM l'any 1.930 per traslladar-hi ministeris i departaments. però malgrat el tancament van quedar una petita part de botigues amb productes estrangers, conegudes com Torgsin. Aquestes botiges estaven obertes als ciutadans soviètics sempre que tinguessin accés amonedes fortes, or i joies... El dictador soviètic es plantejà enderrocar els GUM els anys 1.935 i 1.947.


Font fotografia: web magatzems GUM.

A la segona planta hi havia habitatges comunals sense aigua corrent ni gas, en els que cuinaven a les habitacions amb un fogonet de querosè. L'aigua l'agafaven dels lavabos públics. Al final de la dècada dels 30 van entrar en servei els lavabos de pagament en els que hi havia assecadors de mans elèctrics... Per entrar-hi calia pagar 10 kopeks ( 100 kopeks equivalen a i ruble ). Si visiteu els GUM també haureu de pagar per accedir als lavabos.


Font fotografia: web magatzems GUM.

Al novembre de 1.932 Nadezhda Serguéilevna Allilúyeva, segona dona d'Iósif Stalin i mare de dos dels seus fills, va morir, El Saló d'Esdeveniments, on s'organitzen desfilades de moda, es transformà en la sala de vetlla de la difunta. És l'única vegada que Stalin no va poder controlar les seves emocions i plorà amargament per la mort de la seva dona. Als magatzems GUM el dictador soviètic va mostrar que era humà i sentia dolor... 
Al 1.953, després de la mort de Stalin, el ministre de comerç Anastàs Mikoyan inaugurà uns remodelats magatzems.


 Font fotografia: web magatzems GUM.

Les botigues obrien a les vuit del matí i ràpidament s'omplien de clients que per la nit havien esperat a la porta  i entraven corrent per comprar i comprar.


Font fotografia: web magatzems GUM.

Als fills de la gent que vivia als habitatges comunals de la segona planta, alguna vegada els deixaven entrar a veure les pel·lícules que es projectaven al cinema.


Font fotografia: web magatzems GUM.

Els grans magatzems es van transformar en un símbol de desgel. Eren la demostració que la Unió Soviètica s'oblidava una mica de la guerra per optar per l'abundància comercial.


Font fotografia: web magatzems GUM.

Al 1.959 el departament de moda calculà que en les desfilades de moda fetes als magatzems, a les gires per la URSS i a l'estranger van anar-hi entre 500.000 i 600.000 persones. Les botigues de roba es van transformar en el lloc en el que les dones soviètiques imitaven a les dels països capitalistes. Així aparegué la llegendària Secció 200 que oferia un servei especial per l'elit del Partit Comunista...


Font fotografia: web magatzems GUM.

En moments econòmicament molt durs per a la majoria dels russos, els dirigents es podien comprar comprar un vestit de Chanel. A la Secció 200 podien accedir-hi, amb un passi d'entrada i sortida, els membres del Politburó i les seves dones...  La Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques ( URSS ), sorgida de la revolució d'octubre del 1.917, es dissolgué al desembre del 1.991. Un any abans, els magatzems es van privatitzar. Al 1.993, l'any del centenari dels GUM, es remodela d'edifici de 70.000 metres quadrats, amb 35.000 dedicats a l'activitat comercial. Canviant una paraula, que en rus comença per la mateixa lletra, es mantingué el nom GUM però amb una filosofia molt diferent. La G, que abans era la inicial de Gosudárstvenye ( estatal ) passava a ser la inicial de Glavnye ( principal )... Al centre dels magatzems el protagonisme és per la font que en algunes ocasions està plena de fruites.



Al cor de Moscou, a tocar del Kremlin, els magatzems GUM ens ofereixen arquitectura, història i contradiccions, moltes botigues de luxe, galeries d'art, restaurants, cinemes,... En el mateix edifici que va acollir ministeris i departaments del règim comunista avui podeu veure com un treballador no permet que la més mínima partícula de pols s'instal·li a l'Aston Martin exposat, no vingués el James Bond...


Sortim dels magatzems GUM per gaudir de la bellesa de la Plaça Roja. El nom de la plaça no prové dels maons vermells ni del comunisme sinó que deriva de la paraula Красная, que en rus antic significa bonica. La fotografia amb la que tanco l'entrada d'avui, també de la web dels magatzems GUM, certifica clarament que la plaça és molt bonica.


Font fotografia: web magatzems GUM.

Torno a agrair a Igor Kazakov la seva gentilesa per autoritzar-me a publicar les fotografies de la web dels impressionants magatzems GUM. 
Spasivo Igor! 
A tocar dels magatzems ens està esperant la laberíntica catedral de Sant Basili que podeu veure a la fotografia anterior flanquejada pels GUM i el Kremlin.
Atentament.
Senyor i

diumenge, 27 d’octubre de 2019

L'Ermitage ( 2 ).

Després de pujar per la monumental escala del Jordà, obra de Francesco Bartolomeo Rastrelli i reconstruïda al resultar molt malmesa per l'incendi de 1.837 per Vasily Stasov seguint els plànols originals, podem seguir dos itineraris diferents: les estances imperials i la gran exposició de pintura. A l'entrada d'avui començarem a visitar les estances imperials.


A la fotografia anterior podeu veure la Sala del petit tron, obra del 1.833 d'Auguste de Montferrand. Després de l'incendi de 1.837 l'arquitecte Vasily Stasov restaurà aquesta dependència del Palau d'Hivern de Sant Petersburgh deixant-la gairebé igual que abans de la seva destrucció. El tron està flanquejat per dues columnes corínties de jaspi i les parets estan folrades de vellut carmesí. A l'època dels tsars, els diplomàtics es reunien en aquesta sala el Dia d'Any Nou per desitjar el millor al tsar.
Deixem la Sala del petit tron per anar a la Sala Armorial, dissenyada per a les cerimònies oficials. Anatoly Lunacharsky, que fou comissari després de la Revolució d'Octubre del 1.917,  la destinà a sala de concerts amb una capacitat per a dues mil persones.


Després del devastador incendi del 1.837 també fou reconstruïda per Vasily Stasov a l'estil del classicisme rus tardà. A l'entrada de la gran sala hi ha grups escultòrics que representen antics guerrers russos amb els emblemes de les províncies de Rússia. Podeu veure un d'aquests grups escultòrics a la propera fotografia de detall.


La Galeria de la Guerra de 1.812 és impressionant. Està dedicada a la victòria russa sobre l'exèrcit de Napoleó. A les seves parets hi ha els retrats de tres-cents trenta-dos generals, pintats per George Dow, que van participar en la guerra del 1.812 i en les campanyes del 1.813 i 1.814. Com podeu veure a la fotografia següent, en alguns dels quadres només hi ha el marc. Malgrat no tenir el retrat, al marc del quadre hi ha el nom del general.


El projecte d'aquesta galeria és de Karl Ivanovich Rossi i s'obrí solemnement l'aniversari de l'expulsió de Bonaparte de Rússia, el 25 de desembre de 1.826, en presència de la cort imperial, generals, oficials i soldats condecorats pels seus serveis en la Guerra Patriòtica.


Anem ara a la Gran Església del Palau d'Hivern, d'estil rococó, obra de Francesco Bartolomeo Rastrelli també coneguda com la Catedral del Palau d'Hivern. L'església fou consagrada l'any 1.763.


Quan el Palau d'Hivern fou habitat per primera vegada el 6 d'abril de 1.762, l'església encara no estava acabada. També va ser restaurada per Vasily Stasov després del gran incendi de 1.837.


La gran església i l'escala de Jordània són de les poques parts del Palau d'Hivern que conserven l'estil decoratiu rococó original creat per Francesco Bartolomeo Rastrelli.


Continuem passejant bocabadats per les estances imperials envoltats de daurats i daurats. Uns espais on, fins i tot les cortines, volen presumir.



Arribem al Saló Georgievsky ( Saló de Sant Jordi ) conegut també com Saló del gran tron, espai que ja vàrem visitar virtualment el passat dia de Sant Jordi. La gran estança fou creada entre 1.787 i 1.795 seguint el projecte de Giacomo Quarenghi.



El saló fou restaurat després de l'incendi de 1.837 per l'arquitecte Vasily Stasov que emprà marbre de Carrara portat d'Itàlia. A l'època soviètica es retirà el tron i el dosser i el seu lloc l'ocupà un gran mapa físic de la Unió Soviètica. L'any 2.000 es van restaurar el tron i el dosser i tornaren a presidir la gran estança del palau.



Caminant tranquil·lament entre els diferents salons m'aturo davant d'una columna ornamentada amb mosaic que em recorda les de la catedral de Monreale de Sicília. Si cliqueu el proper enllaç "A vuit quilòmetres de Palerm" podreu constatar-ho. La petita columna ex`posada a l'Ermitage és, evidentment italiana, concretament del segle XIII.



Caminant i caminant per l'Ermitage es difícil no aturar-se per donar un cop d'ull a Sant Petersburg des de qualsevol de les moltíssimes finestres del palau. Els vidres, fets a mà, deformen en algun punt la imatge. El riu Neva ens saluda, majestuós...
Al fons a la dreta podeu veure el gratacel Lakhta Center, el més alt d'Europa amb 462 metres, 87 plates i 102 ascensors; símbol del gran poder econòmic de la companyia Gazprom...



Ens cal descansar una mica perquè els grans museus demanen més d'una pausa. La propera entrada dedicada a l'Ermitage la començarem a la Sala Pavelló, on el gran protagonista és el rellotge autòmat més gran del món...
Atentament.
Senyor i