dissabte, 22 de setembre de 2018

Un cop d'ull a la fassina Balanyà ( i 3 ).

Les dues entrades anteriors dedicades a la descoberta de la fassina Balanyà ens van servir per observar detalladament l'espai de destil·lació i la zona exterior de la fassina on s'assecaven i s'emmagatzemaven els paquets de brisa ja destil·lada. El cobert que fa una colla d'anys estava ple de paquets compactats de brisa, avui es l'espai del museu on, a petita escala, podreu veure la producció d'aiguardent. Recordeu que en el moment de tornar a la zona interior, ens preguntàvem quin era l'origen del fum que durant molts anys sortia per la gran xemeneia. Avui resoldrem l'enigma visitant virtualment la zona de producció d'energia de la destil·leria.


Si tornem a situar-nos davant dels dipòsits on es barrejaven les restes de rapa i pellofa amb aigua i salfumant per precipitar el tartrà, podem veure darrere seu -al centre de la fotografia anterior- el cavallet o màquina de vapor al que arriba un tub que ve des de la part superior esquerra. Si ens girem, trobarem la resposta al misteri...


El tub que arriba al cavallet, el podeu observar a la part superior dreta de lo fotografia. Surt d'una mena d'artefacte de color blanc que recull el vapor d'aigua que es produeix a la caldera de vapor. És l'acumulador de vapor, protagonista de la fotografia següent.


Aquest vapor es transporta de l'acumulador fins al cavallet o màquina de vapor i a les olles o calderes de brisa. Vapor imprescindible per fer funcionar la fassina. A la propera fotografia teniu el cavallet o màquina de vapor.


Ja a la zona de producció d'energia mecànica, el cavallet accionava totes les politges, i elles feien funcionar la premsa, el vis sens fi, la triadora i -possiblement- els remenadors de tartrà i les bombes d'aigua. A la fotografia de detall següent podeu veure el tub que transporta el vapor d'aigua.


Ara que no som capaços de reciclar correctament els nostres residus, ens cal aprendre dels nostres avantpassats. A la fassina tot es reciclava. Recordeu que les restes de brisa ja destil·lada servien per alimentar al bestiar ( el pinyol que s'havia separat a la triadora ), i per fer paquets compactats de rapa i pellofa que s'emmagatzemaven al cobert del pati per ser el combustible que l'any següent faria funcionar la caldera de vapor. Està clar que a la fassina tot s'aprofitava.
Per unes escales força pendents, un operari baixava per carregar la caldera de vapor amb aquest paquets compactats am les restes de brisa ja destil·lada.


Pujo un moment a la planta superior per mostrar-vos,a vista d'ocell a la propera fotografia, el tub que porta el vapor d'aigua de l'acumulador de la caldera de vapor al cavallet i a les calderes de brisa. Com podeu observar, a l'esquerra, el tub es bifurca per distribuir aquest vapor.


Deixem l'antiga destil·leria d'aiguardent i mentre tornem a enfilar la carretera de Montblanc ens aturem al número quaranta-set on darrere de l'antic cartell "Fábrica de Alcohol Vínico", podeu dir adéu a la xemeneia de la fassina Balanyà.


Però aprofiteu també per acomiadar-vos de la xemeneia de la fassina de Cal Ferran ( destil·leria d'aiguardent que tenia dues fassines, una a tocar del Museu de la Vida Rural). Com vaig explicar-vos a la primera entrada dedicada a la fassina Balanyà, l'Espluga de Francolí havia tingut cinc fassines...
Atentament.
Senyor I

dimarts, 18 de setembre de 2018

Double Bind. Juan Muñoz (1).

Vaig descobrir a Juan Muñoz l'any 2.008 gràcies a l'exposició Interfície que organitzà el Centre d'Art la Panera de Lleida. Em deixà bocabadat l'ecultura de bronze del 2.001 "Piggyback Seuence of 4" que forma part de la col·lecció de la Fundació Sorigué. Aquesta és una de les últimes escultures de Juan Muñoz ( 1.953-2.001 ).


Mesos abans de que la seva obra mestra de l'art contemporani internacional "Double Bind" deixés la Sala de Turbines del Tate Modern de Londres, l'escultor madrileny va morir sobtadament. Només una versió reduïda de Double Bind es va veure l'any 2.015 a l'Hangar Bicocca de Milà, però com a obra complerta no s'ha exposat durant setze anys.
A la propera fotografia podeu veure el Tate Modern des de la cúpula de la Catedral de Sant Pau de Londres.


Des del 30 d'octubre del 2.017, durant cinc anys, podrem xalar amb Double Bind gràcies al projecte PLANTA promogut per la Fundació Sorigué. Tot un luxe per les terres de Lleida. Us proposo apropar-nos al complex industrial La Plana del Corb que Sorigué té a Balaguer i contemplar el misteriós món de Juan Muñoz.


Una colla de peces per fer l'ampliació de la línia 9 del metro de Barcelona ens donen la benvinguda. La nau on es van fer aquestes peces acollirà durant un lustre l'impressionant projecte de l'escultor madrileny.


La gent de la Fundació Sorigué ens espera al Centre de Recepció de Visites. Podeu trucar al telèfon 600600003 o fer un correu electrònic a l'adreça  info@fundaciosorigue.com per concertar una visita.


L'estada al complex industrial de la Plana del Corb us mostrarà una combinació sorprenent entre l'activitat d'extracció d'àrids i el seu procés industrial amb els espais artístics i arquitectònics.


Seureu a l'espai de recepció de les visites on us faran una pinzellada del projecte PLANTA i de l'obra Double Bind que podreu mirar i admirar en una nau a tocar d'on escoltareu les explicacions de la gent de la Fundació Sorigué.


A la paret de la petita sala hi ha tres fotografies que sintetitzen el projecte PLANTA. A l'esquerra de la fotografia anterior, darrere de les instal·lacions de la gravera; i a la fotografia següent, podeu veure el projecte que ens presenta l'edifici principal dissenyat per AS + Abalos+Sentkiewicz.


Els camps d'oliveres ocupen l'espai de les antigues pedreres. àrids, l'oli i l'art es donen la mà al complex d'en Sorigué a la Plana del Corb de Balaguer.


Sortim de l'espai de recepció de visites amb moltes ganes de veure l'obra de Juan Muñoz. Impacta veure l'activitat del complex industrial perquè tot és d'una mida gegantina.


Ha arribat el gran moment en el que el petit grup de visitants ens apropem a la nau que feia les peces de la línia 9 del metro i que acull l'obra més important de Juan Muñoz.


Obriu molt bé els ulls per contemplar l'obra atmosfèrica de Juan Muñoz, una proposta que us farà dubtar del que veieu. Voleu entrar?
Atentament.
Senyor I.

divendres, 14 de setembre de 2018

Cases singulars de Lleida (25).

Després d'apropar-nos a la Plaça Berenguer IV per observar atentament l'estació ferroviària Lleida-Pirineus, edifici noucentista construït entre 1.925 i 1.929 per Adolf Florensa, i els docs -una de les poques mostres del nostre escàs patrimoni arquitectònic industrial- enfilem el carrer Príncep de Viana. Al número catorze trobem l'objectiu de l'entrada d'avui: la farinera La Meta.


L'antiga farinera també és obra de Francesc de Paula Morera i Gatell. L'edifici modernista, construït entre 1.913 i 1.915, ha quedat encaixonat entre les cases del carrer Príncep de Viana. Conjuntament amb l'Antic Escorxador Municipal és una de les dues mostres d'arquitectura industrial modernista de la capital del Segre.


L'any 1.998 la comissió d'urbanisme declarà la farinera Bé Cultural d'Interès Local. La Meta és un edifici de planta rectangular amb semisoterrani i quatre plantes. La farinera fou un encàrrec del senyor Pere Llusà. A la part inferior de la propera fotografia podeu observar les petites finestres del semisoterrani.


La façana està molt compartimentada horitzontalment i verticalment. Hi podeu comptar cinquanta-sis finestres de diferents acabats. A la fotografia següent podeu veure les de la segona i tercera planta.


El protagonisme decoratiu de la façana el comparteixen la pedra, el maó de cara vista i la rajola de ceràmica vidrada. Aquests materials són típics del modernisme. La coberta és de teula àrab. A la façana posterior hi ha uns magatzems afegits. L'estat de conservació de la farinera La Meta no és gaire bo com podeu apreciar a la propera fotografia de les finestres de la quarta planta.


A la part central de la façana de Príncep de Viana hi ha un frontó on encara es pot llegir, amb dificultat, el nom de la farinera. Ja fa anys que l'activitat industrial es traslladà del centre urbà de Lleida.


Els últims dies del 2.012 s'aprovà el projecte urbanístic de reparcel·lació, que forma part del Pla de l'Estació. El projecte implicà el trasllat de l'activitat industrial de la farinera i la reconversió en un edifici d'oficines, hoteler o comercial. El projecte suposà el tancament definitiu de la farinera La Meta.


La transformació de l'antiga farinera implica la conservació de les dues façanes, que estan catalogades. Però aquesta transformació encara no ha començat i l'edifici cada dia està en pitjors condicions com podeu apreciar a l'anterior fotografia de detall de les rajoles de ceràmica vidrada que decoren l'espai entre les finestres de la segona i tercera planta.


La majoria dels nous habitatges previstos al Pla de l'Estació es faran a la part posterior de la farinera, orientats a les vies que es cobriran. A la propera fotografia podeu veure una imatge virtual del projecte d'urbanització del polígon d'actuació UA3.


Font fotografia: Ajuntament de Lleida.

L'escala que ens ajudarà a superar el desnivell entre la plaça Berenguer IV i el cobriment de les vies, passarà per damunt dels docs. Podeu imaginar-ho a la fotografia següent.


Font fotografia: Ajuntament de Lleida.

Mentre aquest projecte de Millora Urbana de l'Estació de Lleida no s'engega, l'antiga farinera La Meta ens demana una actuació ràpida.Clam que també fan els atrotinats docs.


Al nostre reduït patrimoni arquitectònic industrial li cal més determinació de totes les institucions implicades perquè la degradació dels històrics edificis cada dia és més evident.
Atentament.
Senyor I

dilluns, 10 de setembre de 2018

La Biblioteca Nacional d'Escòcia.

Començo avui una sèrie d'entrades que ens permetran gaudir de la màgia d'Edinburgh passejant per Victoria Street, un dels carrers més fascinants d'Old Town ( la ciutat vella ). Dissenyat al segle XVII per crear un accés des de l'oest de la capital d'Escòcia fins a Royal Mile, té dos nivells. Al superior hi ha terrasses de restaurants i al nivell inferior molíssimes petites botigues independents bars i restaurants.


El carrer comença a enfilar-se i, ràpidament ens sorprèn la part baixa de diferents colors de les façanes. A la fotografia anterior, a la dreta del cotxe que puja, podeu veure la font West Bow Well, construïda l'any 1.681 quan s'instal·là la primera xarxa d'aigua a Edinburgh.


Victoria Street s'enfila i ens regala una passejada memorable. Diuen que J.K Rowling s'inspirà en aquest carrer per inventar-se el Carreró Diagon en el que els mags compren el material que necessiten. L'escriptora havia arribat l'any 1.994 a Edinburgh amb la seva filla molt petita. Havia escrit els primers capítols de "Harry Potter i la pedra filosofal" a Oporto, on feia de professora d'anglès. Començà a visitar diferents cafeteries d'Edinburgh on escrivia mentre la seva filla dormia. La fama la va obligar a deixar les cafeteries...


A la fotografia anterior podeu apreciar els dos nivells de Victoria Street. Però continuem pujant el carrer i molt aviatveurem el nostre objectiu d'avui: la Biblioteca Nacional d'Escòcia


Només cal creuar George IV Bridge, "un carrer ple de llibres", per observar atentament la National Library of Scotland. L'edifici es començà a construir l'any 1.938 però les obres s'aturaren durant la Segona Guerra Mundial. Fins al 1.956 no van acabar-la. La biblioteca s'edificà gràcies a diverses donacions, que avui suposarien sis milions de lliures. 


Als anys 70 del segle passat el volum de llibres ja deixava clar que l'espai era insuficient, per això es construí un edifici nou a Causewayside, a la zona residencial dels barris del sud de la ciutat. S'inaugurà en dues fases diferents: al 1.986 i al 1.995. El nou edifici, que va costar gairebé cinquanta milions de lliures, acull algunes col·leccions especialitzades: mapes, atles, llibres cartogràfics de referència  i la biblioteca de ciències.


El 1.925 fou l'any de la creació, mitjançant una acta del Parlament, de la Biblioteca Nacional. Abans la Biblioteca de Dipòsit d'Escòcia fou l'Advocates Library, la biblioteca de dret del Col·legi d'Advocats d'Edinburgh fundada l'any 1.682. 
Si ens apropem més a la porta d'entrada podem observar atentament l'Escut del Regne Unit usat a Escòcia. El lleó rampant, símbol d'Escòcia, és al primer i quart quarters de l'escut que hi ha entre l'unicorn i el lleó. Al segon quarter hi ha els tres lleopards que simbolitzen Anglaterra, i al tercer l'arpa - símbol d'Irlanda. El lema de la part superior: IN DEFENS i a la part inferior podem llegir el lema del Regne d'Escòcia  NEMO ME IMPUNE LACESSIT ( Ningú  m'ofèn impunement ).


John Scally, director general de la Biblioteca Nacional d'Escòcia, deixa clar un dels objectius: "Volem que les persones de tot el món puguin llegir la història d'Escòcia només prement el ratolí".


A la seu central de George IV Bridge hi ha tres sales: la de lectura general ( per revistes, diaris i llibres impresos després de 1.850 ), la sala de lectura de col·leccions especials ( per manuscrits, música i llibres rars ), i la sala multimedia.
Les escales d'accés a les diferents sales es decoren insapirant-se en les exposicions temporals que acull la Biblioteca Nacional.


Pujant l'últim tram d'escala ens observa atentament Muriel Sarah Cambery, coneguda com Muriel Sparck, una de les millors novel·listes escoceses, nascuda a Edinburgh l'any 1.918 i que fou protagonista de l'exposició temporal " The International Style of Muriel Sapark" que acollí la Biblioteca Nacional entre el 8 de desembre del 2.017 i el 13 de maig del 2.018.


La National Library of Scotland amb les seves col·leccions de més de 26 milions d'articles us permet consultar des dels antics manuscrits, als primers llibres impresos, i avançar fins a l'era digital. Una biblioteca imprescindible per conèixer a fons la nació escocesa. El creixement anual del seu fons és d'un quart de milió d'articles...


Als dos edificis podem trobar: més de setze milions d'articles impresos, més de dos milions de mapes, set milions de manuscrits, dos milions de publicacions oficials del Regne Unit - Parlament Escocès i Commonwealth ( USA), 370.000 referències de tot tipus de música, 46.000 documents - pel·lícules,cintes de vídeo, arxius digitals,...


Deixem l'edifici i creuem George IV Bridge, on ens espera a pocs metres la Biblioteca Central d'Edingurgh. Abans d'entrar-hi fem un últim cop d'ull a la National Library of Scotland.
Atentament.
Senyor I.

dijous, 6 de setembre de 2018

Un cop d'ull a la fassina Balanyà (2).

La primera entrada dedicada a l'antiga destil·leria d'aiguardent, transformada en museu, ens ajudà a comprendre el procés de destil·lació de la fassina Balanyà. Aquesta petita joia de l'Espluga de Francolí fou construïda l'any 1.834 i reconstruïda a finals del segle XIX. Vam seguir el camí de la brisa fermentada des de les olles o calderes de brisa a l'escaldavins, per acabar al refredador o refrigerador on es condensa i liqua el vapor alcohòlic en forma d'aiguardent. Però ens quedava descobrir el camí que seguien els diferents residus, sòlids i líquids, d'aquest procés. Quan s'havia acabat la vaporització de la brisa fermentada, s'obria l'aixeta de la caldera de brisa i el líquid restant es canalitzava fins a les bótes de la zona exterior. Aquest líquid reposava un temps en aquestes bótes fins que a la base sedimentava el tartrà. Aleshores es buidava el líquid de les bótes i es treia el tartrà, que es portava a la terrassa perquè assequés.


Tornem a la caldera de brisa ara ja sense líquid. El pas següent era buidar-la dels residus sòlids: pinyols, pells i rapes que mitjançant un vis sens fi anaven a la triadora.


El pinyol que passava pel sedàs s'aprofitava per alimentar el bestiar i la resta de rapa i pellofa es posava als dipòsits, que contenien aigua amb salfumant, durant tres o quatre hores. Amb aquesta operació precipitava el tartrà que passava als remenadors, Les restes de brisa que queden als dipòsits s'extreien per posar-los a les caixes que podeu veure a la propera fotografia.


Els operaris trepitjaven aquestes restes de brisa per compactar-les i posteriorment les col·locaven en una vagoneta que conduïa a la premsa hidràulica que extreia tot el líquid. Una plataforma giratòria de fusta permetia maniobrar amb la vagoneta des de la premsa fins a l'exterior.


Un cop premsades, els treballadors de la fassina empenyien les vagonetes al pati exterior on els paquets de restes de brisa, un cop secs, s'apilaven. Aquest paquets eren el combustible per produir vapor a la caldera.


Al cobert on s'emmagatzemaven aquests paquets compactats de restes de brisa, actualment quan visiteu la fassina Balanyà podreu veure en directe la producció d'aiguardent a petita escala.


Un matràs Erlenmeyer fa la funció de caldera de vaporització de la brisa, i un serpentí és el refrigerador. Com podeu veure a la propera fotografia de detall, de la dreta del serpentí surten dos tubs pels quals entra i surt aigua frega. Finalment, un vas de precipitats, recull l'aiguardent resultant ( a l'esquerra).


Mitja volta i tornem a entrar a la zona interior de la fassina. Abans ens saluda -orgullosa- la xemeneia de la destil·leria. Però, quin és l'origen del fum que hi sortia durant molts anys?


A la tercera i última entrada dedicada a la fassina Balanyà descobrirem la zona de producció d'energia de l'antiga destil·leria d'aiguardent.
Atentament.
Senyor I