diumenge, 23 d’abril de 2017

Enguany Sant Jordí casolà.

Ja fa uns anys que al blog hem anat veient a Sant Jordi, patró del nostre petit país i del que avui celebrem la diada, en diferents indrets. L'any 2.009 estava lluitant amb el drac a la biblioteca del Monestir de Poblet, però posteriorment el trobàrem en llocs tan diversos com la catedral de Stockholm, en una petita plaça al costat del riu Spree a Berlín a diferents espais de Praha, o a Betlem a l'església Catòlica de Santa Caterina d'Alexandria, al costat de la Basílica de la Nativitat. L'any passat el protagonisme fou més proper, concretament al claustre de la catedral de Barcelona.


A la nostra petita ciutat també l'havíem vist al magnífic aparador de la ja desapareguda Llibreria Fregola, tal com recull l'entrada "Un aparador ple de llibres, dracs i cavallers". Avui tornem a casa, concretament al Palau de la Paeria i al Museu de Lleida per celebrar la diada de la rosa i el llibre.


Anem primer al Palau de la Paeria, seu de l'Ajuntament de Lleida, una construcció d'origen romànic, del segle XIII, amb afegits d'estils posteriors.


Al Saló del Retaule, trobem el Retaule de la Verge dels Paers, que podeu veure a la fotografia anterior, a la dreta del qual el protagonisme és per Sant Jordi que està molt enfeinat matant el drac.


És una obra gòtica de mitjans del segle XV, atribuïda al pintor lleidatà Jaume Ferrer II. A la part central hi ha la Mare de Déu envoltada de  Paers que li demanen protecció. Fou pintat entre els anys 1.451 i 1.454 i abans d'ocupar l'espai actual, presidia l'altar de  la Capella de la Paeria.


Sembla, com podeu veure a la propera fotografia, que el drac ho té molt complicat per sobreviure després de la destresa amb la llança del nostre estimat patró.


Deixem el Saló de Plens i baixem per l'escala al final de la qual us quedareu bocabadats i no podreu deixar de preguntar-vos: Però el Sant Jordi del retaule de la Verge dels Paers no havia matat al drac?


Sortim de la Paeria per passejar fins al Museu de Lleida on ens esperen una predel·la i una escultura que ens parlen de Sant Jordi. Recordeu que una predel·la o bancal, és la part inferior d'un retaule amb funcions de sòcol o basament. La nostra protagonista fa 39 X 188 centímetres i és una pintura al tremp sobre fusta. L'ingrés al Museu de Lleida: diocesà i comarcal és posterior al 1.907.


L'obra exposada a la Planta 0, a l'àmbit del gòtic, és del taller de Pere Garcia de Benavarri pintada cap a  1.470-1485, procedeix de l'Església de San Joan Baptista de Saidí, al Baix Cinca ( Osca ). Dividida en cinc compartiments, està organitzada com un santoral en el que el nostre protagonista està al de la dreta. Al compartiment central veiem un Crist que pateix ( Christus Patiens ) sortint del sepulcre; l'acompanyen Maria a l'esquerra i sant Joan Evangelista a la dreta.


Als altres quatre compartiments els protagonistes són parelles de sants. Al de més a l'esquerra i d'esquerra a dreta, podeu veure a sant Miquel i sant Jeroni. El compartiment següent l'ocupen sant Pere i un abat cistercenc que podria ser sant Bernat.


Al quart compartiment començant per l'esquerra trobem a santa Llúcia i sant Bernardí de Siena, i per acabar, al compartiment de la dreta veiem a santa Bàrbara i al protagonista d'avui, sant Jordi. Els onze representats a la predel·la duen nimbes daurats. Recordeu que el nimbe és el cercle lluminós que hi ha darrere del cap dels personatges sagrats. Encara que generalment té forma circular, en algunes pintures i escultures té altres formes.


Fixeu-vos que els que ocupen l'esquerra i la dreta de la predel·la són sant Miquel i sant Jordi, dos sants guerrers.
Vull agrair al conservador del Museu de Lleida Alberto Velasco González la seva gentilesa al deixar-me consultar la seva magnífica Tesi Doctoral "Pintura tardogòtica a l'Aragó i Catalunya: Pere Garcia de Benavarri", gràcies a la qual he pogut explicar-vos molts detalls de la predel·la.


Pere Garcia de Benavarri va ser un dels principals pintors gòtics de les terres lleidatanes i de la Franja de Ponent. A Lleida tingué de deixebles a Jaume Ferrer II, del que hem parlat abans a la Paeria, el Mestre de Vielha i Pere Espallargues.  El nostre protagonista, amb els ulls tancats i aspecte fatigat, sembla estar meditant...


Per acabar anem a l'àmbit del barroc de la mateixa Planta 0 del Museu de Lleida on ens espera un Sant Jordi eqüestre, que fins l'any 1.998 es conservava al tresor de la catedral en el que ja apareix citat en l'inventari l'any 1.787.


En aquesta petita escultura de bronze amb restes de daurat podem apreciar un magnífic treball en l'anatomia del cavall, mentre que el de Sant Jordi és més pobre. El rostre del cavall és impressionant i la seva crinera ens transmet una clara sensació de força i moviment.


De Sant Jordi podem destacar el treball del casc i la sensació de moviment de la part inferior del seu vestit. L'obra ha estat atribuïda, entre altres, a Lluís Bonifàs.


Es creu que es podia haver fet en algun taller de Roma en la segona meitat del segle XVIII i que Juan Adán la portà a Lleida quan retornà de Roma l'any 1.776. Potser l'havia fet el seu sogre Filippo della Valle, mort l'any 1.768...


Per documentar-me sobre aquesta escultura he consultat les actes de les Jornades d'Història de l'Art a Catalunya:"L'època del Barroc i els Bonifàs", celebrades a Valls al juny del 2.006
Després d'aquest cop d'ull a alguns dels Sants Jordis que "habiten" a la capital del Segrià, no us oblideu de celebrar la diada que ens recorda al cavaller nascut a la colònia romana de Diòspolis ( Palestina ) l'any 270, anomenada per la gent d'allà Lodd. Actualment el lloc de naixement de Sant Jordi l'anomenen Lod i és una ciutat de 70.000 habitants d'Israel, a uns 18 quilòmetres de Tel Aviv.
Un dia no festiu, que vivim com una gran festa plena de roses i llibres.
Atentament.
Senyor i

dijous, 20 d’abril de 2017

Al turó de la Sabika (4).

Sortim del Salón de los Embajadores, també conegut com Salón del Trono o Salón de Comares, per dirigir-nos a un dels espais més coneguts de l'Alhambra. Parlo del Patio de los Leones, centre del Palacio de los Leones, espai que es considera arquitectònicament, el millor de la ciutat palatina.


L'estructura és la mateixa que el de Comares, la tradicional d'un habitatge hispanomusulmà, en la que al voltant d'un pati central es distribueixen les diferents estances.


Muhammad V fou l'inspirador d'aquest bellíssim palau construït en el seu segon mandat entre 1.362 i 1.391. El Palacio de los Leones amb el seu cèlebre pati, és la joia més preuada de l'Alhambra.


El funcionament hidràulic del pati permet que una finíssima pel·lícula d'aigua ens acompanyi mentre gaudim d'un passeig inoblidable. L'espai ens regala una integració perfecta d'arquitectura i aigua.


El pati segueix un esquema de creuer amb la font al centre, distribució que trobem en altres edificacions de l'Espanya musulmana i de la resta del món islàmic. De cada una de les quatre sales flueix un "rierol" que va al centre. "Són" els quatre rius del Paradís descrits a l'Alcorà: Sihran, Jihran, Eufrates i Nil.


La font ens regala dotze lleons fets, com la tassa, de marbre de Macael ( Almeria ). Hi ha tres tipologies de lleons, agrupats de quatre en quatre. Els grups de quatre lleons s'assemblen dos a dos en el nas, pelatge de la cabellera, la boca i la posició i el relleu de la cua.


La perfecció arquitectònica és evident en tots els racons. Mireu l'arc de mocàrabs i la sebka de la propera fotografia. Recordeu que la sebka és un element decoratiu característic de l'art islàmic, amb forma de retícula obliqua, un entrellaçat geomètric romboïdal que cobreix murs,arcs, sòcols...


Deixem el pati per anar a la Sala de los Abencerrajes, un dels espais residencials del Palacio de los Leones. El més impressionant d'aquesta sala és la seva cúpula de mocàrabs en forma d'estrella de vuit puntes que s'obre sobre vuit trompes, també de mocàrabs. En arquitectura la trompa fa referència a un element estructural de sustentació que permet la transformació d'un planta quadrada en octogonal. La trompa s'utilitza per aguantar cimboris i cúpules. Té una funció similar a la petxina, per això es confon sovint.


Recordeu que els mocàrabs són un element decoratiu de l'art islàmic fet a base de prismes, un al costat de l'altre i penjant, que recorda les estalactites. Generalment estan fets amb guix i pintats posteriorment. Normalment revesteixen cúpules i la superfície còncava d'un arc ( intradós ). 


El nom de la sala, los Abencerrajes, ve del nom castellanitzat del llinatge nobiliari dels Banu Sarraŷ, molt important en la vida política granadina del segle XV. Diu la llegenda que l'últim rei de Granada, Muhammad XII més conegut per Boabdil, va convocar als seus enemics, trenta-sis cavallers d'aquest llinatge, a la sala i ordenà que els assassinessin. Des d'aquell tràgic esdeveniment, la magnífica sala té el seu nom. 
Deixem aquesta sala amb llegenda macabra per anar a la Sala de los Reyes, l'espai de repòs i tertúlia del Palacio de los Leones


En aquesta sala es feien recepcions i representacions festives. Com podeu comprovar en la fotografia anterior no els falta raó als que afirmen que les cúpules rematades amb mocàrabs, són una autèntica meravella. La Sala de los Reyes està dividida en tres alcoves de planta quadrada  i fraccionades perpendicularment per grans arcs dobles de mocàrabs.


La sala ocupa tot el costat oriental del Patio de los Leones, i rep el nom de les pintures que ocupen la volta de la cambra central. Sortim de la sala fent una última mirada a la bellesa dels mocàrabs.


Deixem el Palacio de los Leones, i sortim de l'Alhambra per passejar pausadament fins al Palacio del Generalife, on acabarem la nostra visita a la ciutat palatina.
Atentament.
Senyor i

dilluns, 17 d’abril de 2017

Museu da Ciência da Universidade de Coimbra.

El passat mes de febrer a l'entrada "Biblioteca Joanina" entràrem virtualment a la bella biblioteca barroca de la Universitat de Coimbra. Al sortir-ne tornem al Paço das Escolas ( pati de les escoles ), tota una lliçó d'arquitectura amb edificis d'estil gòtic, manuelí, renaixentista, manierista, barroc, pombalino i neoclàssic; poca broma! Marxem del paço i, passejant tranquil·lament entre les facultats, anem al Museu da Ciência, però abans d'arribar-hi ens aturem un moment per observar el Museo Nacional de Machado de Castro, a l'esquerra de la propera fotografia, al costat del qual hi ha l' Igreja de São João de Almedina. L'edifici actual és del segle XVII, però la història de l'església es remunta al segle XI.


Les col·leccions de la Universitat de Coimbra acullen 250.000 objectes distribuïts en quatre categories principals: Història Natural, Etnografia, Instruments Científics i Models. A més a més trobareu mes de dos mil documents que inclouen llibres antics, cartografia, panells pedagògics i arxius.
A la fotografia següent podeu contemplar un exemplar de la Tercera Edició, del 1.764,  del llibre Species Plantarum, inici de la nomenclatura moderna, de Carl von Linné. La primera edició d'aquest llibre fonamental pels botànics, és del 1.753.


Caminar per les velles sales és impressionant, cal obrir molt bé els ulls per gaudir de les diferents col·leccions: Antropologia, Astronomia, Botànica, Farmàcia, Física, Medicina, Mineralogia i Geologia, Química, i Zoologia.


Les vitrines de la secció de Física, que podeu veure a la fotografia anterior, acullen la col·lecció d'instruments científics dels segles XVIII i XIX per a l'ensenyament de la física més notable i poc freqüent d'Europa. Tres-mil objectes, dels quals cinc-cents són llibres antics.


Al canviar de sala, trobem l' Anfiteatro do Gabinete de Física i de Facultade de Ciências da Universidade de Coimbra, tota una joia en el que els estudiants escoltaven atentament les lliçons dels mestres estrangers que el  Marquês de Pombal ( 1.699-1.782) contractava. 


Les col·leccions del museu, de les més antigues de Portugal, s'iniciaren durant la Reforma Pombalina de la Universitat de l'últim quart del segle XVIII, reformes que establiren les bases per l'ensenyament i la recerca científica moderna. Fonamental va ser el paper del Marquês de Pombal, creant noves facultats.
Continuem la visita virtual per la col·lecció més nombrosa, amb 200.000 exemplars, la de zoologia; en la que podem veure des de petits insectes a un esquelet de vint metres d'una balena.



Només un 5% són vertebrats, i trobareu mamífers, aus, peixos, rèptils, amfibis...Alguns disecats, altres conservats en pots amb formol i alguns esquelets.


Els llibres antics també són protagonistes i en ells podeu veure algunes il·lustracions fantàstiques. L'any passat va fer dos-cents anys de la mort de Domenico Agostino Vandelli (1.730-1.816), fundador del Museu de la Universitat de Coimbra. El seu notable treball ens mostra l'esforç de classificació i el descobriment de la biodiversitat, en la que trobem també monstres i altres curiositats... 



A les vitrines podem veure una col·lecció d'aus de tot el món, però especialment dels països de parla portuguesa. Aus acompanyades dels seus nius i ous. Les sales us aniran captivant en aquesta visita al plantejament museístic de segles passats. La secció ocupada pels peixos és fascinant.


Alguns dels muntatges de la Galeria de Zoologia que us deixaran bocabadats mostren les donacions fetes a la Universitat i els viatges realitzats al llarg de l'imperi portuguès, sota el patrocini de la Corona, a finals del segle XVIII.



Al marxar de la Secció de Zoologia, entre dues grans portes, un pobre estruç dissecat tancat en una vitrina sembla que ens indiqui com sortir del museu...



Els viatge al passat us acompanyarà pels passadissos amb parts de les parets cobertes de rajola vidriada i magnífics paviments hidràulics, un revestiment artesanal per terres i parets que fou molt emprat des de finals del segle XIX fins a mitjans del segle XX, i que actualment és molt valorat. Les rajoles hidràuliques es feien, i es fan, peça a peça. L'artesà barreja pols de marbre blanc, ciment blanc, sorra i pigments.


En un món ple de propostes interactives i digitals, és tot un plaer poder submergir-se en les propostes museístiques dels nostres avantpassats.
Atentament.
Senyor i

divendres, 14 d’abril de 2017

"la sabateria"

Ahir passejava tranquil·lament pel Centre Històric de Lleida, concretament pel carrer Lluís Besa, una mica despistat perquè estava rumiant com fer unes fotografies per una sèrie d'entrades al blog sobre l'antic convent de santa Clara i el Museu de Lleida, que podeu veure a la propera fotografia a esquerra i dreta, darrere l'arbre, respectivament.


Per un moment vaig deixar de pensar en aquelles futures entrades al blog perquè em semblà estrany el que estava veient, una pila de llibres a terra. Gràcies a ells, perquè sinó ni me'n hauria adonat, descobrí una nova llibreria a la nostra ciutat.


En un moment en el que es tanquen llibreries i més llibreries sorprèn trobar una valenta, l'Estefania, que amb molta il·lusió s'arrisca en aquest difícil negoci que coneix bé perquè ha treballat una colla d'anys en una llibreria.


La llibreria es diu "la sabateria" i és un homenatge personal de l'Estefania a un sabater artesà i al seu petit negoci del carrer la Palma. Cada matí coincidia amb el sabater quan obria la seva botigueta, però un dia no va obrir, ni l'endemà, ni l'altre... Ara molt a prop d'aquella petita botiga el passat divendres dia set obrí, una altra vegada, la sabateria.


Remenant entre els llibres que encara estan col·locant als prestatges podreu observar detalladament una colla de formons, els instruments de fusta que els sabaters introdueixen a l'interior de les sabates per donar-los-hi forma. A la fotografia següent, sobre el prestatge en podeu veure sis, i a la dreta un peu de ferro en el que el sabater introdueix la sabata per clavar-hi la sola.


A "la sabateria" trobareu llibres de segona mà i també alguns de nous. Aquest espai del carrer Lluís Besa 3 cantonada amb el carrer Nou us convida a remenar i remenar. En aquest petit local els treballadors que van construir el Museu de Lleida, acabat al novembre del 2.007, donant una nova vida a l'antiga llar de sant Josep, seguint les ordres de l'arquitecte Joan Rodon; tenien el seu espai per canviar-se i guardar les seves coses.


És essencial per Lleida recuperar la vida del Centre Històric, el Pla Horitzó 2.018 de l'Ajuntament té aquest objectiu. Però els lleidatans hem de tornar a passejar pels nostres carrers de sempre, alguns no hem deixat de fer-ho mai, i gaudir-ne sense cap vergonya. No tenim la sort d'altres ciutats a les que la història ha tractat amb menys duresa, però si el desig d'estimar-la malgrat tot.


Alguns dels llibres que he vist als prestatges no són gens fàcils de trobar, com Cataluña de José Pla d'Ediciones Destino. Em va costar molt localitzar-lo i vaig explicar-vos tot el periple a l'entrada "Cataluña".


Encara cal fer molta feina perquè tot estigui al seu lloc, però penseu que la petita llibreria només té una setmana de vida, una vida que espero que sigui llarga.


Després de desitjar molta sort a l'Estefania i encomanar-li un llibre difícil de trobar, surto de "la sabateria" agraint a la pila de llibres la descoberta de la nova llibreria.


Si un dia decidiu entra-hi, potser trobareu treballant molt concentrat al vell sabater en un raconet, emocionat i amb un petit somriure perquè ha tornat al seu estimat Centre Històric. Deixeu-lo gaudir del moment..
Atentament.
Senyor i