dilluns, 17 de desembre de 2018

Un cop d'ull al Parlament d'Escòcia ( i 2 ).

Després de mirar i admirar l'exterior del nou Parlament d'Escòcia ( Pàrlamaid na h-Alba, en gaèlic ), obra de l'arquitecte barceloní Enric Miralles Moya, passem el control policial per accedir-hi. Al sostre del vestíbul podreu veure una sèrie de sautors, també anomenats creu de Sant Andreu, un dels símbols d'Escòcia.


Però aquest no és el primer parlament d'Escòcia, els orígens cal buscar-los a principis del segle XIII quan també s'anomenava Estats d'Escòcia. Fou la cambra legislativa del Regne d'Escòcia fins que l'any 1.707 aquest regne es fusionà amb el d'Anglaterra per formar el Regne de la Gran Bretanya amb el parlament al Palau de Westminster de Londres.


El projecte d'Enric Miralles es fonamentava en el paisatge escocès, la gent i la seva cultura. A l'edifici d'entrada al nou parlament el protagonisme és pels acabats de formigó d'alta qualitat, amb tres voltes amb diverses interpretacions que l'arquitecte català va fer de la Creu de Sant Andreu. El treball en fusta també és important.


L'any 1.997 mitjançant un referèndum els escocesos vàrem decidir recuperar el seu parlament. El Parlament del Regne Unit, mitjançant la Llei d'Escòcia del 1.998, va retornar a Escòcia algunes competències. La primera reunió al nou parlament fou el 12 de maig de 1.999.
A la Cambra de Debats tots els revestiments i el mobiliari  són de fusta de roure europeu i plàtan. A la propera fotografia podeu observar els seients del públic que assisteix a les sessions parlamentàries.


A les eleccions els escocesos tenen dos vots: un per la seva circumscripció i l'altre per la seva regió. Un total de 129 diputats:72 per ciscumscripció i 56 regionals. A les eleccions del 2.016 aquest fou el resultat: Partit Nacional Escocès 63, Partit Conservador i Unionista Escocès 31, Partit Laborista Escocès 24, Parit Verd Escocès 6 i Partit Liberal Escocès 5.
Al costat oest de la cambra hi ha mil metres quadrats de panells laminats amb vidre. Cada panell té una xapa de fusta de plàtan que col·locades horitzontalment i combinades amb el vidre ens mostren unes curioses formes humanes que podeu veure a l'esquerra de la propera fotografia.


El sostre de la Cambra de Debat està format per tres grans encavallades de fusta amb cent vint nusos i connectors d'acer inoxidable. Observeu atentament aquesta armadura de forma triangular formada per bigues entrellaçades.


Si ens apropem als elements de tracció d'aquesta estructura d'acer inoxidable i fusta de roure europeu podrem constatar com la bellesa també es pot aplicar als elements estructurals que suporten grans forces.


La construcció del nou parlament es perllongà, trigant tres anys més dels previstos i per aquest motiu el Parlament tingué la seva seu provisional a la Sala de l'Assemblea General de l'Església d'Escòcia.


Si ens girem i donem l'esquena a l'hemicicle poden donar un cop d'ull a l'exterior i veure el turó d'Arthur's Seat, el cim cim principal del grup de pujols d'Holyrood Park. Si no plou, pugeu i gaudiu d'una passejada molt popular que acaba amb una vista panoràmica impressionant d'Edinburgh.


Deixem la Cambra de Debats i al sortir-ne podem veure la gran estructura de formigó. A la part superior dreta de la propera fotografia hi ha les figures humanes que hem observat abans a l'esquerra de l'hemicicle.


Si baixem per l'escala, al replà trobarem l'escultura Contemplace del 2.007 de George Wyllie. Representa el tron escocès amb l'antiga pedra del destí que s'utilitzava en les cerimònies de coronació dels monarques escocesos.


El tron és un homenatge a la cadira Mackintosh del 1.902, considerada un dels primers dissenys del Moviment Modern.
Deixem el nou Parlament d'Escòcia per passejar pocs metres fins a la nostra propera descoberta: l'Abadia d'Holyrood.
Atentament.
Senyor i

dissabte, 15 de desembre de 2018

Un cop d'ull al Parlament d'Escòcia (1).

Passejar per Edinburgh és magnífic, fer-ho per The Royal Mile -la via principal de la ciutat vella- és inoblidable. El carrer més famós de la capital d'Escòcia té una longitut de 1.814,2 metres, que és una unitat de mesura: la milla escocesa. Comunica el Castell d'Edinburgh amb el palau d'Holyroodhouse. La Royal Mile està formada pels carrers: Castle Esplanade, Castlehill, Lawnmarket, High Street, Canongate i Abbey Strand. A la propera fotogradia podeu veure Royal Mile des del tram de High Street.


El nostre objectiu és visitar virtualment el Parlament d'Escòcia, però mentre baixem per Royal Mile ens aturarem un moment al tram de Canongate per observar un edifici construït l'any 1.591.


Canongate Tolbooth inicialment fou un centre d'administració i justícia ( tolbooth ). Va ser també presó i lloc de trobada de l'Ajuntament. El rellotge suspès sobre Royal Mile per suports de ferro forjat, s'afegí posteriorment l'any 1.820.


L'any 1.875 l'arquitecte municipal Robert Morham va restaurar i remodelar l'edifici. Actualment acull el museu "The People's Story" que explica la història de la gent comuna d'Edingurgh des de finals del segle XVII fins avui.


Continuem baixant per Royal Mile i a pocs metres ens espera el nou Parlament Escocès ( Pàrlamaid na h-Alba, en gaèlic), obra de l'arquitecte barceloní Enric Miralles Moya ( 1.955 - 2.000 ).


Enric Miralles dedicà els dos últims anys de la seva vida a treballar intensament en el seu projecte més important, l'edifici del Parlament d'Escòcia.


Miralles començà a construir-lo l'any 1.999, però va morir l'any 2.000. La seva companya, l'arquitecta italiana Benedetta Tagliabue, acabà l'obra que la reina Isabel II inaugurà l'octubre del 2.004.


L'edifici i la seva construcció va generar força polèmica. El pressupost inicial es va multiplicar per deu ( de 40 a 414 milions de lliures ). Penseu que el Museu Guggenheim de Bilbao costà una quarta part ...


Malgrat les crítiques rebudes, els experts en arquitectura aplaudeixen l'edifici d'en Miralles que pretén la unió del paisatge, la gent i la cultura d'Edinburgh.


Els volums de l'edifici ens regalen diferents visons, llums i ombres segons l'hora del dia. Quan aneu a la porta d'entrada, que podeu veure a la fotografia següent, posiblement observareu com la gent s'enfila al turó d'origen volcànic d'Arthur's Seat, de 251 metres d'altitud, un dels millors miradors d'Edingurgh.


Després d'un control policial per accedir-hi podrem visitar l'interior del Parlament d'Escòcia a la propera entrada dedicada a la descoberta d'Edinburgh.
Atentament.
Senyor I

dimarts, 11 de desembre de 2018

Al costat de la Casa de Fusta ( 1 ).

Sortim de la Casa de Fusta del carrer Cavallers 57, tota una lliçó d'arquitectura sostenible, un edifici de sis plantes fet amb panells contralaminats de fusta de pi o d'avet obra de l'arquitecte lleidatà Ramon Llobera Serentill. A la seva dreta hi ha la casa on nasqué el compositor i pianista lleidatà Enric Granados Campiña el vint-i-set de juliol del 1.867, i a la seva esquerra una construcció també de fusta que és l'objectiu de l'entrada d'avui.


Aquest espai havia funcionat anteriorment en el marc del projecte Districte Mercat del Pla que amb molta il·lusió s'inicià l'abril del 2.014 però que, malauradament, tancà portes l'abril del 2017. Si voleu descobrir quina era la funció dels pilons de formigó que veieu en primer terme a la fotografia, cliqueu l'enllaç anterior...
L'empresa tèxtil multinacional Desigual va construir una gran estructura de fusta, vidre i purpurina. Però d'aquesta botiga en parlaré en una propera entrada en la que recordarem com reviscolà aquesta zona de Lleida durant tres anys.
A la fotografia següent podeu veure la façana del carrer Cavallers d'aquest edifici, també de fusta, al que avui donarem un cop d'ull.


La Paeria, quan va tancar la botiga de roba de la multinacional barcelonina, invertí 150.000 euros per ampliar l'espai i dissenyar-lo per acollir un nou projecte per portar gent jove al Centre Històric.


Conservant l'estructura de l'espai Desigual, que es construí la primavera del 2.014, s'ha fet una doble façana que a més a més de canviar totalment l'aspecte exterior de l'edifici anterior, serveixen per regular les aportacions tèrmiques de l'edifici.


A les fotografies anterior i següent podeu apreciar la façana del carrer Galera. La superfície construïda és de 314 metres quadrats, amb 250 metres quadrats de superfície útil.


Aquesta superfície útil es distribueix en un espai únic de treball de 160 metres quadrats, una àrea exterior coberta de 70 metres quadrats, i una àrea administrativa i de serveis.
Tornem a la façana del carrer Cavallers per entrar al nou espai destinat als emprenedors que començà a funcionar al novembre del 2.017. Un dels grans vidres reflecteix el campanar de la Seu Vella, far dels lleidatans...


L'edifici ofereix espais de treball individual, una zona polivalent, sala de reunions, terrassa exterior coberta, espai office i serveis. Podran treballar-hi quaranta professionals.


Hi trobareu emprenedors del món de la fotografia, disseny d'interiors, comunicació audiovisual, publicitat, creativitat digital, informàtica...que comparteixen aquest espai per desenvolupar els seus projectes professionals Aquest espai compartit té uns preus de lloguer mensual molt raonables. Cal afegir l'I.V.A, però les tres propostes de l'Ajuntament faciliten als joves la feina: mitja jornada 40 euros, jornada sencera 60 euros, i resident 90 euros


A la propera fotografia podeu veure la doble façana del carrer Galera. En primer terme part de l'estructura de la façana de la botiga Desigual i darrere la que dóna al carrer.


La nova proposta de l'Ajuntament pel Centre Històric de la ciutat intenta novament que aquesta zona de Lleida reviscoli i deixi d'estar degradada.


Malgrat el fracàs del projecte Districte Mercat del Pla cal esforçar-se des de les institucions i la ciutadania per reconquerir aquesta zona de la nostra ciutat plena de història. Penseu que durant tres anys i en el marc del Districte Mercat del Pla aquest espai puntualment s'omplia de gent...
Atentament.
Senyor i

divendres, 7 de desembre de 2018

Esgrafiats lleidatans ( 3 ).

A la primera entrada dedicada als esgrafiats lleidatans el protagonista principal fou per l'obra del 1.931 de Francesc Canyellas i Balagueró, posterior a la rehabilitació de l'edifici de la Paeria del 1.929. Aquest monumental esgrafiat noucentista és el més conegut de la ciutat, però Lleida pot presumir d'altres esgrafiats noucentistes als que avui donarem un cop d'ull.


Si la joia de la corona embelleix la Plaça de la Paeria a molt pocs metres, als Porxos de Baix, ens espera la Casa Clavera. El nom de l'edifici recorda la farmàcia que hi hagué als baixos, per això el déu romà de la medicina, Esculapi, està representat dins d'un octàgon central, en aquest esgrafiat del 1.931.


Però l'esgrafiat del xamfrà que "mira" a la plaça de Sant Joan no és l'únic de l'edifici. Hi ha esgrafiats en plafons, sanefes que emmarquen balcons i a les llindes.


Aquests esgrafiats foren restaurats l'any 1.995 respectant els pigments originals blanc de calç i mangra. Els mateixos motius geomètrics que emmarquen els plafons del xamfrà, els trobem al marc dels sis balcons de la façana. A les llindes dels balcons del primer i tercer pis hi ha altres motius geomètrics. L'esgrafiat és obra de Ramon Argilés, Francisco Clavera Armenteros i un esgrafiador de Barcelona del que no sabem el nom.


Cal anar a la Rambla d'Aragó per gaudir dels esgrafiats que llueix orgullós l'Antic edifici de Maternitat, del 1.859. Els esgrafiats són posteriors, concretament del 1.941, quan es restaurà el gran edifici per cicatritzar les ferides patides durant els bombardejos de la Guerra Civil.


Dibuixats per l'arquitecte provincial Ignasi de Villalonga inspirant-se clarament en els de l'Escola Ramon Llull de Barcelona, un edifici noucentista de Josep Goday Casals construït entre 1.911 i 1.929, són obra de l'estucador Joan Marco Farré. Part de les finestres del pis superior es van eliminar per situar els plafons esgrafiats. Emmarcats per dues sanefes, hi ha quatre amb representació de quatre àngels i dos amb un crater amb decoració floral.


Els quatre àngels porten objectes diversos: un corn de l'abundància, una cinta onejant, una garlanda de flors i, un pom de flors i una cinta. Recordeu que un crater és un vas grec de grans dimensions on es barrejava l'aigua i el vi...


Passegem fins a la confluència dels carrers Comerç i Alcalde Fuster, al costat de Correus, on ens espera una gran desconeguda del lleidatans, la Casa Vila, un edifici d'estil d'historicisme classicista del 1.929.


Per veure els seus esgrafiats cal alçar la mirada i observar atentament l'element arquitectònic que domina el xamfrà, una llanterna sobre un cúpula amb funcions de tribuna.


L'esgrafiat de la Casa Vila, amb ocre i blanc, és una gran sanefa de circells que ressegueix la façana per sota de la cornisa.


Si entrem a l'edifici, al portal i a l'escala hi ha un arrimador d'estuc amb una sanefa esgrafiada amb decoració de flors i fulles d'acant. Però aquest esgrafiat està repintat amb esmalt i costa apreciar la seva bellesa.


A pocs metres, a la plaça de la Pau, ens espera la Delegació del Govern; un edifici projectat l'any 1.955 per l'arquitecte Lluís Domènech Torres net del gran arquitecte modernista  Lluís Domènech i Montaner.Nomenat arquitecte municipal de Lleida l'any 1.946 dissenyà bona part de la Lleida de la postguerra.


A l'edifici d'estil neoclàssic podem veure sota la cornisa una sèrie de plafons esgrafiats amb formes geomètriques, entre les cartel·les de pedra que la sostenen. Hi ha plafons quadrats i rectangulars.
Una curiositat, Lluís Domènech Torres fou l'encarregat l'any 1.957 de fer "el pare" del drac que acompanya als gegants, lo Marraco. Substituí a l'anterior que pesava molt i costava moure pels carrers de la ciutat.  Va il·lusionar a la gent de Lleida fins al 1.992, després de ser reconstruït integrament perquè la riuada del 1.982 en va deixar en molt mal estat. Lo Marraco actual, és del 1.993, obra de Joan Miró Oró. Penseu que aquesta tradició lleidatana apareix documentada per primera vegada l'any 1.551...


Anem ara al carrer del Carme número 56 on s'edificà l'església del Carme, obra de Josep Argilés i Bifet, que substituïa a l'antic edifici enderrocat l'any 1.954. Els esgrafiats són del 1.959 i es poden observar detalladament perquè estan molt a prop dels nostres ulls. El més senzill és un filacteri - una cinta amb un text que actua d'amulet- que envolta una escultura de pedra de la Verge del Carme.


El segon esgrafiat decora la superfície que sobresurt de la façana que es correspon a l'absis de l'església. Representa l'escut de l'ordre de carmelites descalços.


Per acabar l'entrada dedicada als esgrafiats noucentistes tornem a la plaça de la Paeria, punt on hem començat la passejada, per donar un cop d'ull a l'edifici de l'antiga Banca Llorens. No us trenqueu la closca buscant per la façana els esgrafiats...


Cal entrar-hi per contemplar l'arrimador estucat al foc que li dóna un acabat semblant al marbre. A la part superior hi ha l'esgrafiat amb una decoració d'ones. Si pugeu els sis pisos per l'escala de marbre, aquest esgrafiat us acompanyarà tota l'estona.


Cal descansar una mica després de passejar llargament per la ciutat. Recupereu forces perquè encara ens queda una estrada en la que descobrirem més esgrafiats lleidatans.
Atentament.
Senyor i.

dilluns, 3 de desembre de 2018

Cases singulars de Lleida ( 30 ).

Recordeu que a l'entrada anterior dedicada a les cases singulars de Lleida, després de gaudir de l'antiga Banca Llorens vàrem aturar-nos a la Plaça de la Pau per observar la poc coneguda Casa Balius, que a la propera fotografia està flanquejada a l'esquerra per un edifici de nova construcció i a la dreta pels blocs del 1.945 d'estil historicista amb elements neoclàssics dels arquitectes Francisco Clavera Armenteros, Gabino Lagarriga i José Rodríquez.


Com podeu veure, un petit frontó corona l'edifici construït l'any 1.930. Observar atentament aquest senzill element arquitectònic ens donarà una pista de l'ofici que acollia la Casa Balius...


Al centre del frontó hi ha el cap d'un nen sobre el podem llegir les inicials AR. No apareix la B de Balius perquè les que tenien el negoci eren les dones... Repartides per la resta del frontó veureu esculpides diferents eines: un mall, una pala, una regadora, una roda dentada, un martell i unes tenalles. Ja podeu suposar el negoci que acollia aquest edifici.


Però aquest és un dels dos frontons de la Casa Balius. Per contemplar atentament l'altre ens cal anar a la plaça Sant Joan. Enfilem el carrer santa Marta, que a la fotografia següent està flanquejat per dos edificis historicistes, els blocs de l'esquerra són del 1.945 i l'edifici de la dreta és del 1.949. Al fons podeu apreciar una part de l'església de sant Joan i el campanar de la Seu Vella.


Quan arribem al carrer sant Joan girem a l'esquerra i anem pels porxos amb arcs de mig punt fins a la plaça. Abans de la Guerra Civil aquest espai estava ocupat per dos petits carrers: el carrer de la Pilota i el carrer de la Estoreria. La zona s'enderrocà després de la guerra i es millorà la comunicació entre les places de sant Joan i de la Sal.
La propera fotografia fa molts anys que la tinc. Estava a casa dels meus padrins que vivien a la plaça de sant Joan. Darrere hi ha un segell amb aquest text: Laboratorio Fotográfico Montserratino. Plaza España 14-3º Lérida. A la dreta podeu veure com s'estaven construint aquests blocs.


Pujo a l'estructura que ens recorda que a sota hi ha l'absis de l'antiga església de Sant Joan hi faig la propera fotografia de la façana de la Casa Balius que mira a la plaça, que com podeu veure també està coronada per un frontó.


L'edifici té planta baixa i cinc pisos. Per salvar el desnivell, a la part que dóna a l'Avinguda de Francesc Macià, hi ha un soterrani. Del primer al cinquè pis tenim a esquerra i dreta els balcons amb les seves baranes de ferro forjat.


Al centre de la façana, del primer al quart pis el protagonisme és per les tribunes, que al cinquè pis es transformen en una balconada amb la seva balustrada.


L'edifici està coronat per un frontó gairebé idéntic al de la façana que mira al riu Segre, amb una balustrada a dreta i esquerra, Al centre del frontó tornem a veure el cap sobre el que hi ha les inicials del marit ( AR), recordeu que les Balius eren les dones. Les eines estan en un ordre diferent i no hi ha la regadora però apareix una falç...


Els dos frontons "ens parlen" del negoci vinculat al món de la ferreteria que hi hagué a la planta baixa, estic parlant de l'antiga ferreteria Balius que també era armeria.
A més a més de petits negocis, als pisos de la Casa Balius hi ha despatxos professionals i consultes. Gràcies a la gentilesa del Pedro, puc mostrar-vos la plaça de la Pau - on hem començat l'entrada d'avui- vista des del costat del frontó que observa al Segre.


S'acaba la descoberta de la Casa Balius. Abans de marxar-ne donem un cop d'ull a la planta baixa. On actualment hi ha la botiga culinarium, hi hagué l'antiga ferreteria.


Entrem als porxos dels blocs del 1.945 del carrer sant Joan, amb els seus arcs de mig punt. Aquest edifici, amb elements estilístics clàssics i tractaments monumentalistes a l'Avinguda de Francesc Macià, està declarat Bé Cultural d'Interès Local.


A pocs metres, concretament al número divuit de la Plaça de la Sal trobem la ferreteria Balius. La relació amb l'antiga ferreteria Balius de la Plaça de sant Joan cal buscar-la tres generacions enrere perquè les propietàries de les dues ferreteries Balius eren cosines. Recordeu que el negoci de ferreteria d'aquesta família s'inicià per dones. Actualment el propietari, tercera generació de ferreters, no té el cognom Balius.


Tornem al carrer santa Marta per baixar fins l'Avinguda de Francesc Macià i passejar per la Rambla de Ferran on ens està esperant la propera casa singular lleidatanà per mostrar-nos la seva bellesa.
Atentament.
Senyor i