diumenge, 21 de gener de 2018

Al turó de l'Acròpoli ( 3 ).

A pocs metres del Partenó ens espera l'Erectèon, una obra mestra de l'ordre jònic construïda entre els anys 421 aC i 406 aC per reemplaçar l'antic temple dedicat a Atena Poliàs i destruït pels perses l'any 480 aC durant les Guerres Mèdiques. A la propera fotografia podeu veure la façana sud de l'Erectèon, l'ombra és del Partenó.


El temple a l'època romana fou anomenat Erékhtheion  "el que sacseja la Terra". Albergava els cultes més antics d'Atenes i estava consagrat a Posidó déu dels oceans, Hefest déu del foc, Atena deessa de la saviesa, l'artesania, l'estratègia de la guerra i protectora de la ciutat d'Atenes, i a Erecteu el primer rei mític d'Atenes. Eumolp, fill de Posidó va morir com a conseqüència de la guerra contra Erecteu. Posidó per venjar-se va aconseguir que Zeus fulminés amb un llamp a Erecteu, que fou enterrat en aquest temple.
Darrere de l'Erectèon, i des de qualsevol punt del turó de l'Acròpoli, podeu veure com la capital grega s'enfila pels turons.


El temple, de marbre pentèlic, probablement fou obra de Mnèsicles, autor també del propileu o de Filocles. La topografia i la por a destruir santuaris antics determinà la complicada planta de l'Erectèon, asimètrica i amb un desnivell de tres metres. La planta és el resultat de la unió perpendicular de dos edificis, amb pòrtics a diferents nivells.
A l'est tenim un temple hexàstil ( de sis columnes ) de planta rectangular dedicat a Atena, el pòrtic del qual podeu contemplar a la propera fotografia.


A la cel·la acollia una escultura de fusta d'olivera de caràcter votiu. En aquest tipus d'escultura, anomenada xòanon, la figura s'adapta a la forma del tronc de l'arbre en el que està tallada. Deien que aquest xòanon era un regal de Zeus caigut del cel. Era la principal imatge de culte a la ciutat d'Atenes.


Davant del xòanon sempre estava encesa, en una làmpada d'oli en forma de palmera feta d'or, la flama eterna. A la naos es guardaven els tresors de les Guerres Mèdiques.
Aixecar la mirada i observar les columnes i els capitells jònics de dos volutes, l'arquitrau amb el magnífic blau del cel d'Atenes, és tot un plaer.


El treball sobre el marbre pentèlic és impressionant. Després de gairebé dos mil·lennis i mig  el que queda del temple llueix orgullós la delicada feina feta. Sobre el fris encara es pot apreciar un petit fragment de la cornisa i el timpà.


En sentit nord-sud i perpendicular al temple dedicat a Atena tenim el segon temple consagrat als déus Posidó i Hefest, al rei mític d'Atenes Erecteu. El pòrtic, situat a la façana nord, el podeu veure a la propera fotografia.


El gran pòrtic tetràstil ( quatre columnes a la façana i dos als laterals ) dedicat al déu Posidó, està situat uns tres metres per sota del pòrtic de la façana est. Com podeu veure a la fotografia anterior la pronaos conserva la coberta plana.


A la façana sud tenim un dels elements arquitectònics més coneguts del temple, la tribuna de les Cariàtides, que amagava una escala que conduïa a la tomba del rei Cècrops, mític déu-serp primer rei d'Àtica.


Les sis dones joves que aguanten sobre el cap l'arquitrau i la cornisa de la tribuna tenen una alçària de 2,3 metres. Simbolitzen les dones dels caris que van portar a Atenes d'esclaves com a represàlia a les aliances dels seus homes amb els perses, enemics d'Atenes.


Les sis cariàtides miren cap al Partenó i no tenen mans, però és possible que amb la mà esquerra s'agafessin la túnica i a la la dreta duguessin algun objecte de culte. Al cap duen un kalatos, un cistell de vímet que fa de capitell, sobre el que hi ha l'arquitrau.
Les sis són còpies, una d'elles viatjà lluny de l'Acròpili quan Lord Elgin, ambaixador britànic a l'Imperi Otomà entre 1.799 i 1.803 se la va endur. L'any 1.816 la vengué al British Museum de Londres. Però i les altres cinc?...
Deixem l'Erectèon i acompanyeu-me a observar la ciutat des del turó amb la finalitat de trobar resposta a la pregunta anterior.


En properes entrades baixarem passejant lentament per la sendera i ens aturarem primer al teatre de Dionís, al centre de la fotografia, i posteriorment al Museu de l'Acròpoli, a la dreta de la fotografia, inaugurat l'estiu del 2.009 a només tres cents metres del Partenó on veurem les altres cinc cariàtides originals.
Atentament.
Senyor i

divendres, 19 de gener de 2018

Cases singulars de Lleida (15 a)

Marxant de l'antic convent de santa Clara, rehabilitat entre els anys 2.012 i 2.005 i que és avui un Espai Municipal, Cultural i Centre de Dia que acull a la gent de l'Escola de Música Sícoris, la Coral Shalom i els Castellers de Lleida, aixecàrem la mirada per observar a la dovella central de l'antiga porta el recordatori de l'any de la construcció del convent de les clarisses 1.733. Des de la vella porta podeu apreciar la proximitat del nostre protagonista d'avui: l'antic convent de santa Teresa.


Quan s'acaba el mur girem a l'esquerra. La reixa que veieu a l'esquerra de la propera fotografia és la dels antics horts del convent de santa Clara i al fons tenim la Catedral Nova. Nomé cal caminar uns metres pel carrer sant Anastasi per arribar a l'edifici singular que avui descobrirem.


Un cop al carrer dels Obradors girem a la dreta i comencem a resseguir el perímetre d'aquest gran edifici del que es col·locà la primera pedra el 15 de maig de 1.677. És el convent de santa Teresa de l'ordre de les Carmelites Descalces.


Tres anys abans havien obtingut la llicència per fundar-lo. La Paeria cedí els terrenys per construir-lo i ordenà que l'església del convent fos dedicada al patró de la ciutat, sant Anastasi. La primera sorpresa desagradable la trobem als pocs metres després de girar cap al carrer dels Obradors, una gran esquerda recorre verticalment tota la façana...


Observant la façana de l'antic convent que mira a la plaça de l'hort de santa Teresa ens adonem que, a més a més de les esquerdes, la humitat és un altre dels grans problemes d'aquest edifici barroc del segle XVII.


L'edifici té una història convulsa que començà al 1.707 durant la Guerra de Succeció ( 1.702-1.714 ), i que implicà el trasllat de les monges a Tarragona. L'antic convent fou aquells anys hospital militar. L'any 1.714 les carmelites tornaren al seu convent.


A la Guerra del Francès ( 1.808-1.814 ) les tropes napoleòniques conqueriren Lleida l'any 1.810 després d'un setge que deixà tres mil víctimes civils. Les tropes borbòniques van rendir-se als soldats de Napoleó que conqueriren així la ciutadella militar de la Seu Vella. Els soldats francesos assaltaren el conveny i novament les monges tornaren a ser expulsades fins al 1.814. Aquells quatre anys l'edifici tingué un ús militar...


Baixem per les escales que hi ha a la dreta de la plaça per continuar resseguint el perímetre de l'antic convent i continuem a l'esquerra quan arribem al carrer Arajol.


Com podeu veure a la propera fotografia, les humitats es manifesten en molts punts d'aquesta construcció barroca. L'edifici de la Catedral Nova ens observa atentament mentre comencem a enfilar el carrer sant Anastasi.


Lamentablement descobrim una nova esquerda que recorre vertivalment tota la façana. Com podeu apreciar a la fotografia següent, hi ha uns punts de control on s'estudia l'evolució d'aquesta esquerda amb la data escrita a la paret 10/11/16 ...


L'any 1.936 les monges abandonaren novament el seu convent que fou altra vegada hospital militar. L'edifici tingué grans desperfectes. Quan acabà la Guerra Civil les carmelites tornaren a casa seva i van estar-hi dins al 1.987 quan marxaren al nou convent de la Partida de la Caparrella.


A la porta del carrer sant Anastasi destaca l'escut heràldic del mestrescola Francesc Pastor i Pinyana que en el seu testament deixava "dotze milia lliures en propietat que sera siscéntes lliures annua pensió,y dita pensió sie esmersada, y gastada, y de aquella sie fundada una casa, o, monestir de monges descalces carmelites dins la present ciutat".


En aquest escut podem llegir la segünet inscripció: " D. Francisco Pastor y Piñana, maestro de escuelas en la santa iglesia de Lérida. Fundador".
Aquest tranquil racó de la ciutat cada primavera bull d'activitat, voleu saber perquè?
Atentament.
Senyor i

dimarts, 16 de gener de 2018

Adéu llibreria Casas.

Malauradament he d'escriure una entrada en la que torno a explicar-vos el tancament d'una de les poques botigues centenàries de la nostra estimada Lleida. Si al juliol del 2.014 us comentava que després de 102 anys tancava la llibreria Fregola, al 2.015 tancà l'armeria "Antiga Casa Inglés" fundada l'any 1.874 i la farmàcia Pons -fundada l'any 1.908- es traslladà al barri de Cappont. El 2.017 la que tancà portes fou la pastisseria Torres que endolcí la vida dels lleidatans des de 1.853.


De les sis botigues centenàries de les que encara pot presumir el nostre Eix Comercial: pastisseria Monrabà ( 1.869), llibreria Casas ( 1.869), Josa & Gassó (1.901), joieria Lavaquial (1.890), farmàcia Aragonés ( d'origen medieval) i Casa Guarro ( 1.883); quan acabi aquest mes de gener, perdrem la llibreria Casas.
Com podeu veure a la fotografia anterior, a la porta de vidre de la llibreria del carrer del Carme número 18 fundada l'any 1.869, hi ha un paper amb un escrit. Llegir-lo és constatar que el petit comerç històric s'apaga...


En menys de quatre anys al cor de la ciutat de Lleida hauran desaparegut cinc de les deu botigues centenàries. Una s'ha traslladat a un barri, però les altres quatre ja no existeixen.


A l'entrada "Cinquena generació" del desembre del 2.015 us explicava il·lusionat que la cinquena generació ( Josep Maria Freixenet i Casas i la seva dona Juliana Fernandes ) havien decidit continuar la botiga. L'any 2.014 s'inaugurà la reforma de l'antiga botiga lleidatana però no han pogut bufar les 150 espelmes que tenien preparades pel proper 2.019. A la propera fotografia podeu veure la placa que commemora els 100 anys.


M'explica la Juliana Fernandes, ànima de la llibreria Casas, que tanca la botiga física però que continua oberta la botiga virtual que podeu visitar al proper enllaç: Casas Ghit Shop. Però en món virtual poc sap d'ésser centenari.
Ara que no sabem fer res sense estar connectats i fins i tot alguns escriuen de forma poc entenedora, a la propera fotografia antiga de la llibreria Casas podeu contemplar dues estilogràfiques gegantines que flanquejaven la porta de la botiga.


Al blog també vàrem visitar la llibreria quan la regentava la quarta generació ( Ramon Casa i Roser Dejuan ). Ja estava especialitzada en regals de bateig, comunió, casament, aniversari i papereria. Una llibreria amb gairebé cap llibre... Ho podeu recordar clicant al proper enllaç: "Botigues centenàries de Lleida (5)".


Marxo de l'antiga botiga, que gairebé ha servit als lleidatans durant un segle i mig, una mica trist. Però al veure una colla de petits personatges riallers de cartró pedra he recordat una cosa molt important!


L'any que acabem d'estrenar, després d'una colla de males notícies referents a les poquíssimes botigues centenàries que queden a Lleida, podrem celebrar que a la curta llista d'aquests emblemàtics establiments s'hi afegirà una nova botiga que aviat visitarem al blog.
Atentament.
Senyor i

dissabte, 13 de gener de 2018

A la galeria sis...

Després de visitar virtualment les galeries quatre i tres i quedar fascinats amb les antiguitats micèniques avui donarem un cop d'ull a la galeria sis a la que podem accedir des de la quatre, en el sentit de la visita a la seva dreta, per descobrir les antiguitats ciclàdiques. Les grans protagonistes d'aquesta galeria són les figuretes femenines de marbre del tercer i segon mil·lenni abans de Crist que inspiraren, entre altres, a Modigliani i Picasso...


A la fotografia anterior podeu veure la tipologia de les primeres figuretes antropomòrfiques de marbre datades entre els anys 3.300 aC i 2.000 aC.
Us deixarà bocabadats, en una altra vitrina, una de grandària excepcional amb els seus 1,52 metres d'alçària. Aquesta figura femenina amb els braços creuats sota els pits, de marbre de Paros, es creu que representava una divinitat i que probablement estava col·locada en posició supina. Pertany al tipus spedos, fou trobada a l'illa d'Amorgós, una de les que formen l'arxipèlag de les Cíclades, i és del segon període inicial de l'art ciclàdic ( 2.800 aC - 2.300 aC ). Mireu-la bé, us observa atentament des de la propera fotografia.


De la cultura ciclàdica, situada entre el paleolític final fins a l'edat del bronze antic, destaquen els ídols femenins llisos tallats en marbre blanc. Els enterraments van patir saquejos constants des dels inicis del segle XX per satisfer la gran demanda d'aquestes figuretes en el fosc mercat d'antiguitats...
A la següent fotografia podeu veure l'ofrena d'una tomba del segon període de l'art ciclàdic antic, de la cultura Keros-Siros 2.600 aC - 2,400 aC, procedrent de la necrópoli de Calandriani a l'illa de Siros de l'arxipèlag de les Cíclades. Com podeu observar a la figureta central el seu ventre ens indica que està embarassada.


El nom de l'arxipèlag en grec significa circulars. Situat al sud-est de Grècia dibuixant un cercle al voltant de l'illa sagrada de Delos, està format per vin-i-quatre illes principals i dues-centes illes petites.


Aquestes figuretes es modelaven desgastant el marbre amb esmeril, una roca molt dura composta principalment de corindó. Es fa servir per esmolar eines de tall i donar brillantor a metalls i pedres precioses.
A la galeria sis també podeu gaudir de curioses peces de ceràmica, com la paella de la propera fotografia amb decoració incisiva trobada a l'illa de Siros i que pertany al període antic ( 2.800 aC - 2.300 aC ). Aquestes paelles, típiques de la ceràmica ciclàdica, tenien una fiunció desconeguda . Alguns historiadors de l'art pensen que eren insígnies procesionals, altres diuen que eren discos solars...


També de l'illa de Siros i del mateix període, sorprenen aquestes dues salseres que semblen de disseny però que les van fer fa gairebé cinc mil anys!


Malgrat que les  protagonistes principals de la ceràmica ciclàdica són les paelles i els kernos ( petits recipients units per un peu comú ), altres peces també ens regalen la seva bellesa.


Abans de marxar de la galeria sis, mirem atentament al fresc dels peixos voladors de la cultura Filacopí de l'illa de Milo. Filacopí fou excavat per primera vegada entre 1.896 i 1.899 pels membres de l'Escola Britànica d'Atenes.


Deixem el Museu Arqueològic Nacional d'Atenes després de gaudir d'algunes de les seves galeries per continuar passejant per la capital grega.
He de dir-vos que si us heu enamorat de l'art ciclàdic, al selecte barri de Kolonaki en el que hi ha moltes embaixades, trobareu un museu privat molt impressionat, el Museu d'Art Ciclàdic, que aviat visitarem virtualment.
Atentament.
Senyor i

dimarts, 9 de gener de 2018

La farinera Moles.

A l'última entrada dedicada als edificis modernistes de Solsona us explicava, després de la descoberta de l'hotel Sant Roc, que a pocs metres trobaríem el proper objectiu. Baixem el petit tram del carrer Vall Fred i només arribar a la carretera de Bassella, a la dreta, ja podem veure la façana sud de la farinera Moles.


L'edifici és una de les poques mostres del modernisme industrial del que pot presumir Solsona. Situat fora de l'antiga muralla, en paral·lel al riu Negre. Es construí per encàrrec de l'enginyer Josep Moles i Mita. Les obres van començar al febrer de 1.924, però al març del 1.915 s'aturaren com a conseqüència del conflicte de la llum que visqué Solsona. Finalment s'acabà al 1.915 però l'interior no es va poder adequar dins al 1.918 per les dificultats de transport de fa cent anys.


Si consulteu el Projecte Final de Grau d'Enginyeria d'Edificació  de la Universitat Politècnica de Catalunya ( UPC ) de Carles Freixes Codina "Itineraris arquitectònics de Solsona ( 1.875-1.936 ), podreu informar-vos dels conflictes de la llum i l'aigua de la Solsona de finals del XIX i primers anys del XX ( pàgines 122-123 ). Una pinzellada per informar-vos que la família Reig des del Moli dels Cups d'Olius subministrava la llum a Solsona des del 1.896. Però amb la municipalització de l'aigua del 1.908, el jove enginyer Josep Moles i Mita manifestà la voluntat de comprar el Molí de Foix de Lladurs per encapçalar aquesta municipalització i desbancar la família Reig. El conflicte de l'aigua i la llum estava servit...


La farinera Moles fou una important fàbrica de producció comarcal de farina fins a finals del segle XX. és un edifici de tres plantes i un altell. A la primera planta i l'altell es feia la mòlta i el filtrat del gra. A la planta baixa s'encarregaven de la distribució i comercialització de la farina, i al soterrani era el magatzem.


L'edifici era perfectament simètric en el projecte inicial però la torre de l'extrem esquerre, al fer de mitgera, acabà transformant-se per ubicar-hi els dipòsits de gra. La torre de l'extrem dret fou l'habitatge dels propietaris amb la seva terrassa annexa. En aquesta torre les dues finestres ovals de la façana est que miren a la terrassa trenquen la simetria de tot l'edifici. A la propera fotografia de detall podeu veure una d'aquestes finestres ovals de la façana est.


Des de la façana est podem baixar al Riu Negre per observar la façana de la farinera orientada al nord. Només creuar el petit riu trobarem l'element essencial de la comarca del Solsonès: una masia al cor de la petita ciutat...


M'enfilo per la sendera de la masia fins trobar un punt on fotografiar la façana nord de la farinera Moles, que com podeu veure té un pis més per salvar el desnivell del terreny.


De les façanes paredades amb pedra destaquen els elements de maó de cara vista: pilars, coronaments, arcs de finestres i portes i lleixes de les finestres.


A les portes i finestres s'emprà arcs de sardinell de maó de cara vista excepte les claus, que són de pedra. Cal destacar el timpà de forma esglaonada que corona l'edifici de la farinera, rematat amb una cornisa de maó, com podeu veure a la propera fotografia.


La propera i última fotografia d'avui és del llibre editat per Promocions Brixton 2.002 SL "Hotel Sant Roc de Solsona 75è aniversari ( 1.929-2.004 )", que gentilment la direcció de l'hotel m'autoritzà a publicar. Podeu veure la farinera Moles a la segona meitat de la dècada de 1.910.


Font fotografia: Institut d'Estudis Fotogràfics de Catalunya ( Col·lecció Thomas ).

 Gairebé no ens cal moure per conèixer el proper edifici modernista de la capital del Solsonès, perquè el tenim al davant de la farinera. Parlo de Cal Pau de Marrosella.
Atentament.
Senyor i

divendres, 5 de gener de 2018

Al turó de l'Acròpoli ( 2 ).

Estar contemplant el que es considera l'edifici més perfecte de l'ordre dòric és tot un regal per a tot aquell que estima l'art i la història. El Partenó es construí sobre l'antic temple d'Hekatómpedon que fou el primer intent d'edificar un santuari dedicat a Atena Pàrtenos. Quan encara l'estaven construint, els perses l'any 480 aC van saquejar Atenes i arrasaren l'Acròpoli.


De planta rectangular, mesura 67,50 x 30,95 metres. És un templa octàsil ( de vuit columnes frontals ) i perípter ( envoltat de columnes ). Té disset columnes laterals. El Partenó disposa de columnes tan a la part anterior com a la posterior. Aquest tipus de temple s'anomena amfipròstil.


El pas de la història ha maltractat aquest bellíssim edifici. Al segle VI fou reconvertit en església cristians. Després de la conquesta turcootomana es transformà en mesquita, amb el seu minaret ( segle XV ). Però el pitjor dia viscut pel Partenó fou el 26 de setembre del 1.687, quan el polvorí turcootomà que estava a l'interior d'aquesta joia arquitectònica esclatà pel bombardeig dels venecians.Però no va acabar aquí la malastrugança del Partenó...
Malgrat tot, encara impressiona molt estar al costat de les seves columnes de 10,93 metres d'alçària i 1,91 metres de diàmetre. 


A la propera fotografia de detall podeu veure els tríglifs ( blocs quadrats amb tres estries verticals ), les mètopes ( blocs quadrats o rectangulars situats entre els tríglifs i decorats, o no, amb baix relleu. Els dos elements formen part dels fris dòric. També podeu observar un cavall a l'angle esquerre del frontó oriental.


Els blocs de marbre pentèlic s'apilen al costat del Partenó perquè els esdeveniments històrics que li ha tocat viure, com he explicat abans, han castigat durament el temple.


La destrucció que patí quan esclatà el polvorí sumada a la del terratrèmol del 1.894, fa que les feines de conservació i reconstrucció siguin imprescindibles. Passejant per l'Acròpoli veureu molts fragments de columnes i capitells jònics...


El Partenó tenia dues sales separades per una paret. La sala gran, anomenada el naos, cel·la o santuari, contenia l'escultura criselefantina ( d'ivori i or ) dedicada a Atena Pàrtenos, obra de Fídies. Escultura gegantina desapareguda que feia dotze metres d'alçària ( un metre i mig corresponent al pedestal ), i de la que 1.140 quilograms del seu pes era or...
A la sala petita, l'opistòdom, situada a la part posterior i que no es comunicava amb la cel·la, es guardava el tresor públic d'Atenes. Cada sala tenia la seva façana d'accés i el seu pòrtic.


Els primers anys del segle XIX Lord Elgin, ambaixador britànic a l'Imperi Otomà entre 1.799 i 1.803, va tallar i extreure les escultures de marbre del fris, mètopes i frontons del Partenó amb permís dels otomans. El 22 d'abril del 1.811 salpava l'últim vaixell  carregat amb les últimes caixes plenes d'aquestes peces de marbre... Posteriorment les va vendre al British Museum de Londres. Si el visiteu les podreu contemplar a la Sala 18, ocupada pels coneguts com Marbres d'Elgin.


A la propera fotografia podeu veure les escultures de la part esquerra del frontó est, amb Dionís ( déu del vi, la vinya i el teatre ), Demèter ( deessa mare ) i Persèfone ( filla de Zeus i Demèter ).


El cap de cavall que podeu contemplar a la següent fotografia estava el frontó oriental. Tirava del carro de Selene, la deessa lunar, filla dels tirans Hiperió i Teia. El cavall està cansat per l'esforç. Observeu els ulls, les fosses nassals, l'obertura de la boca...


Moltes de les mètopes col·locades fa més de dos mil anys entre dos tríglifs, ja no estan al fris del Partenó. Cal anar a Londres per observar detalladament els baixos relleus.


Per acabar la visita virtual a la sala 18 del British Museum donem un cop d'ull a la mètopa -datada entre els anys 447 aC i 433 aC- en la que un centaure lluita contra un làpita, poble de Tessàlia que pertany a la història i a la mitologia.


Deixem el Partenó i anem a la seva esquerra on ens espera l'Erècteon, el temple consagrat a Erecteu el primer rei d'Atenes.


Si moltes de les escultures del Partenó actualment estan lluny d'Atenes, amb l'Erectèon també tindrem una sorpresa, però aquesta vegada el viatge fou molt més curt...
Atentament.
Senyor i