dimecres, 23 de setembre de 2020

Cal Pal de la Cortinada.

Després de mirar i admirar l'església de sant Martí, no marxem del petit nucli de població de la Cortinada ( parròquia d'Ordino ). A pocs metres del temple romànic, ja documentat al segle XII i modificat als segles XVI i XVII, ens espera Cal Pal una de les edificacions més antigues d'Andorra que es remunta a l'Edat Mitjana.


L'última persona que habità la casa va ser Antoni Torres Armengol que l'any 1.955 la vengué a Serafí Reig Ribó. Després d'estar tancada durant una colla d'anys l'edifici fou restaurat a la dècada dels 90 respectant i preservant la seva estructura original.


L'exposició "Primera Pedra", de l'artista igualadí Jordi Fulla ( 1.967 - 2.019 )  omple  Cal Pal, des de l'octubre del 2.018 fins al mes de desembre del 2.021, amb la màgia de les construccions amb pedra seca. La vintena de pintures i dibuixos que ens acompanyaran durant la visita són de diverses construccions andorranes fetes amb la tècnica de la pedra seca. Caminar molt lentament per la planta baixa contemplant les creacions de Jordi Fulla és difícil d'oblidar. Pedra als dibuixos i pintures, pedra al paviment, falses pedres que suren...


Quan va morir l'artista d'Igualada tenia dues exposicions obertes. Una a Barcelona, al Museu Can Framis ( últim projecte de la Fundació Vila Casas dedicat a la pintura contemporània) , i l'altra a Cal Pal que encara podeu visitar.


L'espai, gairebé irreal, on hi ha el forn de pa us regalarà un univers arquitectònic molt antic i molt allunyat del món tecnològic en el que vivim.Després de la restauració Cal Pal es defineix com "un espai destinat a fomentar la reflexió sobre la identitat, els orígens i el patrimoni natural i cultural d'Andorra". Pugem a la primera planta i ens aturem al menjador.


A l'esquerra de la fotografia anterior i a la propera de detall podeu veure el quadre fet amb pintura acrílica sobre paper "Les Escaldes de la vall del Madriu", obra de Jordi Fulla.


Cal Pal en els seus orígens formava part dels bens de l'alberg d'Escoter, una donació de Bernat Escoter a favor de Joan Pal d'Ordino. Durant segles fou propietat de la família Pal, però al segle XVII passà, per matrimoni, a la casa de Joan Torres de la casa Teixidor de Sispony.
A la fotografia següent de detall podeu observar la "caixa forta" que hi ha a l'habitació principal de la primera planta.


Com he explicat abans, l'últim estadant de Cal Pal  vengué l'antiga casa a Serafí Reig Ribó membre de la nissaga andorrana dels Reig, coneguts tabaquers, banquers i polítics.


Quan era propietat dels Reig, Cal Pal tingué la funció d'assecador de tabac. Sortim de l'habitació per continuar descobrint la primera planta amb el seu impressionant paviment de fusta.


A la dreta de la fotografia anterior i a la propera de detall podeu admirar la pintura acrílica sobre tela "Canillo. Cabana del corral de pedra".


Documents dels segles XVI i començaments del XIX expliquen diferents ampliacions de l'edifici. A la del segle XIX s'afegí un tercer cos en un lateral on s'edificà el colomar i les dues galeries cobertes que completaren l'edifici. A la propera fotografia de detall podeu veure, des de l'interior, els forats dels colomar.


Amb l'acurat projecte de restauració s'aturà la degradació d'un dels edificis singulars més plens d'història del petit país dels Pirineus. El dis 2 de març del 2.011 Cal Pal fou inclòs en l'inventari General del Patrimoni Cultural d'Andorra.


Els mesos de maig, juny, setembre i octubre del 2.019 Cal Pal, el Govern d'Andorra i els Col·legis d'Arquitectes, Enginyers  i Geòlegs van fer el primer curs sobre pedra seca destinat a professionals de la construcció.


La fotografia anterior de detall és un contrapicat en el que es pot apreciar l'estructura interna de la teulada a quatre aigües del colomar. A la propera fotografia de Lluís Marià Vidal i Carreras ( 1.842-1.922 ) podeu veure al centre Cal Pal. En Lluís Marià, enginyer de mines, geòleg i que fou president del Centre Excursionista de Catalunya, l'ateneu Barcelonès i la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, va fer la fotografia el 12 d'agost de 1.890.


 Font Fotografia: Wikimedia Commons.

En la popera visita a Andorra, a més a més de comprar i esquiar, no deixeu de reservar una estoneta del vostre temps per descobrir Cal Pal de la Cortinada.
Atentament.
Senyor i

dissabte, 19 de setembre de 2020

Catedrals...

A l'entrada dedicada als grafits de Liverpool vàrem passejar per The Baltic Triangle, una zona de la ciutat plena d'iniciatives creatives. A pocs minuts caminant d'aquest triangle imprescindible, trobem una de les catedrals protagonistes de l'entrada d'avui, la Catedral Anglicana.


Un gran edifici d'estil neogòtic de gres ( pedra sorrenca ) vermell, amb una torre que s'enlaira 100,8 metres. A la propera fotografia la podeu veure des de la baixada dels St James' Gardens que visitarem després d'entrar a la catedral.


Aquesta és la catedral més gran del Regne Unit i la cinquena més gran del món. Sir Giles Gilbert Scott començà a construir-la l'any 1.904. Les obres van acabar l'any 1.978.


J.C.Ryle fou nomenat primer bisbe de Liverpool l'any 1.880 però la seva diòcesi nom tenia catedral. L'any 1.885 una llei del Parlament autoritzà la construcció d'una catedral en el lloc on hi ha l'actual església de sant Joan però el projecte fou abandonat. Finalment es construí a la muntanya de sant Jaume. A l'interior de la catedral hi ha una botiga dedicada al temple i una cafeteria a la part superior.


Les dimensions de la catedral són espectaculars: 100,8 metres d'alçària de la torre, 188,7 metres de llarg i 9.687,4 metres quadrats de superfície. Sortim tranquil·lament per passejar pels jardins de sant Jaume.


St James' Gardens, que antigament va ser el cementiri de St. James', és un parc urbà situat sota el nivell del sòl. Fins al 1.825 era una pedrera que es començà a explotar al segle XVI. Al 1.836 l'arquitecte John Foster Jr dissenyà el cementiri que funcionà fins al 1.936.


Després de netejar la gran majoria de les làpides, el cementiri es transformà en parc urbà l'any 1.972. A la fotografia anterior podeu veure el Huskisson Monument on està enterrat William Huskisson, estadista britànic, financer i membre del parlament.


La catedral anglicana és una de les dues catedrals de la ciutat. Si passegem uns vuit-cents metres per Hope Street trobem la catedral Metropolitana ( catòlica ).. El carrer duu el nom de William Hope, un gran comerciant de Liverpool que tenia la casa on avui hi ha la Royal Liverpool Philharmonic ( que podeu veure a la fotografia anterior ).


Quan arribem al començament de Hope Street ja veiem la curiosa catedral ( esquerra de la fotografia anterior ). A la dreta podeu observar l'original façana de l'Everyman Theatre que ocupa del número cinc a l'onze del carrer. La propera fotografia de detall us permet observar part de la façana.


L'escassetat d'un producte alimentari bàsic com la patata a Irlanda estre 1.845 i 1.849 ( coneguda com la Gran Fam Irlandesa ) tingué com a conseqüència un gran creixement de la població catòlica de Liverpool. Mig milió d'irlandesos van fugir a Anglaterra. El bisbe Alexander Goss ( 1.814 - 1.872 ) encarregà l'any 1.845 a Edward Welby Pugi la construcció d'una catedral.


L'any 1.856 la capella de la Mare de Déu Immaculada ja estava acabada. Els pocs recursos econòmica van aturar les obres i la capella serví de parròquia fins a la seva demolició a la dècada dels 80 del segle passat.
L'arquitecte Edwim Lutyens dissenyà una nova catedral. De la seva proposta, l'any 1.956 finalitzà la construcció de la cripta però les obres no van continuar per motius econòmics. Adrian Gilbert Scott proposà una nova catedral reduint les dimensions i el cost, però el disseny fou molt criticat i tampoc es construí. Va ser, finalment, Frederick Gibberd qui edificà la catedral catòlica entre els anys 1.962 i 1.967.
A la fotografia anterior podeu veure la façana principal de la catedral de planta circular. L'entrada principal és per la torre-campanar de cadireta.


Enfilem les escales, ens girem i, al fons de Hope Street veiem la torre de la catedral anglicana.  Ressegueixo el perímetre circular de la catedral catòlica i gaig la fotografia de la façana posterior que podeu observar a la propera fotografia. L'edifici està construït amb pedra de Portland, una pedra calcària que s'extreu de les pedreres de l'illa de Porland. Aquest tipus de calcària s'ha fet servir per construir molts edificis monumentals de les illes britàniques.


Resulta estrany entrar en una catedral catòlica que no té la tradicional planta de creu llatina. La planta circular mesura 59 metres de diàmetre, té 13 capelles i la distribució dels bancs és concèntrica a l'altar.


Els vitralls tenen un paper molt important perquè omplen de llum i color l'interior de la catedral. Els tres colors: blau, vermell i groc, representen la Trinitat. Foren dissenyats per John Piper i Reyntiens Patrick.


Abans de sortir del temple donem una última mirada a la catedral  obra del dissenyador de paisatge, urbanista i arquitecte anglès Sir Frederick Ernest Gibberd (1.908 - 1.984).


Per acabar la passejada d'avui baixem les escales i tornem per Hope Street fins a la Liverpool Philharmonic. Anem a la dreta per Hadman Street i, en uns minuts, arribem a St. Luke's Church.


Coneguda com l'església bombardejada fou construïda entre 1.811 i 1.832 per John Foster ( pare ) i John Foster ( fill ) en estil neogòtic.


Als jardins que envolten les restes de l'església podem veure l'escultura "The Chistmas Truce" d'Andy Edwards. Ens recorda la treva de Nadal del 1.914 per jugar un partir de futbol entre soldats "enemics". Cal recordar que la Primera Guerra Mundial suposà la mort aproximadament de nou milions de soldats i set milions de civils...
Atentament.
Senyor i

dimarts, 15 de setembre de 2020

Cases singulars de Lleida ( 53 ).

Després de donar un cop d'ull a la caseta del guardaagulles i als vells tallers de l'antiga estació de El Recorrido deixem el barri de Pardinyes per anar al del Secà de sant Pere, concretament al carrer de la Llibertat, que enfilarem per gaudir de dues torres històriques de la ciutat.


A la falda del tercer turó de Lleida ( els de la Seu Vella i de Gardeny són molt coneguts ), ens observa - apuntalada- la torre de la família Vicens.


L'any 1.937 Rosa Vicens va fer donació de la gran finca, anomenada Hogar del Carmen , per fer un sanatori infantil. Acabada la Guerra Civil, al 1.939 la Diputació de Lleida fou la propietària.


La casa, coneguda com Torre Vicens, de principis del segle XX està catalogada com a Bé Cultural d'Interès Local. Malgrat la catalogació hi ha una part de l'edifici que està apuntalada i presenta un aspecte lamentable, degradat i molt deteriorat.


Torre Vicens va ser casa de colònies durant uns anys per als nens de la Casa de Maternitat, però deixà d'acollir-los pel mal estat de les instal·lacions. Al número set del carrer de la Llibertat trobem la porta d'accés, de ferro forjat, que encara mostra la seva bellesa.


Malgrat que el pany ja no funciona, la porta està tancada amb un cadenat i les pintades l'embruten, és una bona idea aturar-se i contemplar el treball de forja.


L'any 1.977 la Diputació va cedir a l'Estat 5.319 metres quadrats de la finca, inclosa la torre i el jardí, per construir-hi la caserna de la Guàrdia Civil. La Diputació vengué 16.776 metres quadrats de la finca Hogar del Carmen l'any 1.981 a l'Ajuntament de Lleida per  construir l'institut Torre Vicens. Al 1.988 la Guàrdia Civil va retornar 2.046 metres quadrats ( la torre i part del jardí ) perquè no els va utilitzar per fer la caserna. La Diputació signà un conveni de col·laboració amb el Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya per reconstruir l'edifici. All 2.007, l'Escola Taller Torre Vicens, va reparar la coberta i dues façanes, però la principal està apuntalada i la decoració arquitectònica molt malmesa. La placa que veureu a la dreta de la porta ens deixa molt clar que fa una colla d'anys que no hi ha pressupost per acabar la rehabilitació de Torre Vicens.


La coberta i les façanes orientades al carrer de la Llibertat i al jardí estan ja rehabilitades i tenen un aspecte molt diferent a la façana principal.


Al 2.012 la Diputació es va comprometre a rehabilitar l'edifici després de cinc anys d'abandó. L'objectiu era, una vegada acabada l'obra, cedir espais a entitats i associacions  de la ciutat però està clar que caldrà esperar.


De la gran finca Hogar del Carmen ara només és propietat de la Diputació la casa i part del jardí. Si no fem un esforç, la malmesa façana principal s'acabarà enfonsant...


Deixem Torre Vicens i continuem enfilant el carrer de la Llibertat, eix vertebrador del tercer turó de Lleida. Quan arribem al carrer Germans Queralt, anem a l'esquerra on a pocs metres ens està esperant la Torre Queralt.
Atentament.
Senyor i

divendres, 11 de setembre de 2020

Fundació Mas Miró ( 1 ).

Joan Miró i Ferrà, pintor, escultor, gravador i ceramista barceloní afirmava: "Tota la meva obra és concebuda a Mont-roig, tot el que he fet a París és concebut a Mont-roig". L'any 1.907 el seu pare va accedir a matricular-lo a l'Escola de Belles Arts de la Llotja però l'obligà a treballar d'administratiu a la drogueria Dalmau i Oliveres de Barcelona. La feina no li agradava i, a més amés patí una greu malaltia. Passà una llarga temporada de repòs al mas que els seus pares havien comprat l'any 1.911 a Mont-roig. Avui començo una sèrie de quatre entrades que ens permetran passejar per tots els racons del mas.


A la fotografia anterior podeu veure el plafó que dóna la Benvinguda a Mas Miró, l'origen de l'obra de Joan Miró. Un petit text en quatre llengües ( català, castellà, anglès i francès ) fa una pinzellada sobre el mas de la família Miró. Il·lustra el plafó una reproducció de la pintura a l'oli La Masia que Miró pintà entre l'estiu de 1.921 i l'hivern de 1.922. És la seva millor obra anterior a l'etapa surrealista. Es conserva a la National Gallery of Art de Washington DC


Quan intentà vendre-la, el marxant i editor d'art francès Leonce Rosenberg li proposà dividir el quadre en vuit trossos per facilitar la venda. Miró s'indignà i s'endugué el quadre. En la seva primera estada a París no va vendre ni un quadre... Finalment l'any 1.925 el va comprar Ernest Hemingway per cinc mil francs. La Masia reprodueix la casa dels masovers ( esquerra ) i el galliner ( dreta ), no la casa principal. L'obra és la culminació de l'etapa figurativa del pintor.


Entrem i un cop al jardí que hi ha davant del mas trobem un espai singular en el que Joan Miró es refugiava per pintar. La glorieta, que podeu veure a la fotografia anterior, era un lloc tranquil i ombrejat per treballar i també la cabana de jocs de la seva filla Maria Dolors.
L'edifici es coneixia com Mas d'en Ferratges. Antoni Ferratges i de Mena, marqués de Mont-roig, fou diputat i senador a les Corts de Madrid i primer director del diari La Vanguardia. L'edifici és una casa d'indians, arrebossada i puntada de blanc, de planta baixa i primer pis coronat per una cornisa. Al centre sobresurt una torre de base quadrada.


Miró passà gairebé tots els estius al mas , des de sant Joan fins a finals de setembre ( exceptuant els de la Guerra Civil en que part de la família s'exilià ), fins al 1.976. El mas, construït entre els segles XVIII i XX, és un edifici catalogat com Bé Cultural d'Interès Nacional. A la dreta de l'edifici principal hi ha la casa dels masovers que podeu observar a la propera fotografia.


Abans de les obres de rehabilitació gairebé tot estava com ho va deixar el pintor l'estiu de 1.976, l'últim any que estiuejà al mas. Davant la casa dels masovers una estructura metàl·lica en forma de marc ens convida a observar el que pintà Miró al seu quadre La Masia.


Al petit plafó informatiu podem llegir-hi: El paisatge emocional de Miró. "Nou mesos de treball constant i pesat ! Fou el resum de tota la meva vida al camp". Joan Miró. Comparant el quadre i la fotografia actual constatareu que, malauradament, el gran eucaliptus del centre del quadre ja no hi és. El gallines avui és un lavabo.


A l'esquerra de l'edifici principal, prop de la capella neogòtica, hi ha el taller construït als anys 40. Aquest petit edifici fou amenaçat pel projecte de construcció de l'AVE que passava només a cinquanta metres, El projecte fou modificat, però tres grans infraestructures ( A-7, AVE i AP-7 ) gairebé toquen el taller...


Però per visitar el mas cal comprar les entrades, per això tornem virtualment a l'antic corral, avui espai de benvinguda.
L'any 2.013 es constituí la Fundació Mas Miró que impulsà la museïtzació i obertura al públic del mas. Formada per la Fundació Joan Miró, la Successió Miró ( en nom de la família ), i l'Ajuntament de Mont-roig; l'any 2.014 contactà amb tres estudis d'arquitectura per rehabilitar el mas per museïtzar-lo.


RCR Arquitectes d'Olot ( guanyador l'any 2.017 del Pritzker Architecture Prize )  i l'estudi barceloní Varis Arquitectes foren els encarregats de les obres de rehabilitació fusionant els dos projectes.


Sortim de l'espai de benvinguda i ens apropem a l'entrada de l'edifici principal. Esteu preparats per entrar i observar atentament el mas?
Atentament.
Senyor i