dimecres, 22 de novembre de 2017

El monestir de Dafni (2).

Després  d'admirar l'exterior de l'edifici construït l'any 1.080 i recordar algunes pinzellades de la seva dilatada i convulsa història, avui hi entrarem i xalarem amb els seus mosaics. Els seguidors de blog potser recordeu la descoberta de les joies sicilianes que visitàrem virtualment en terres sicilianes. Parlo de la Capella Palatina de Palerm, la catedral de Monreale i la catedral de Cefalú, tres meravelles molt ben conservades del segle XII. No podem dir el mateix del monestir de Dafni, ja us vaig explicar a l'entrada anterior que l'any 1.999 un devastador terratrèmol de sis graus a l'escala de Richter gairebé el destruí. Malgrat tot, és el conjunt de mosaics millor conservats de la Segona Edat d'Or de l'arquitectura bizantina, concretament de la dinastia Commena, al voltant de l'any 1.100.  


En aquesta Segona Edat d'Or ( 913 - 1.204 ), moltes esglésies tenien planta de creu grega amb cúpules sobre tambor, que és un element arquitectònic que serveix de base per la cúpula. Al tambor del monestir hi ha setze finestres. La cúpula té vuit metres de diàmetre i setze d'alçària.


La planta de Dafni, de creu grega inserida en un octàgon, és impressionant. L'església del monestir difereix d'altres temples d'aquest període en que la seva cúpula es recolza sobre trompes en lloc de petxines. La trompa és un element arquitectònic que ens permet transformar una planta quadrada en octogonal. Moltes vegades es confon amb la petxina, que també és un element estructural amb funció de sustentació. La petxina resol el contacte entre la base circular de la cúpula i la planta quadrada. Aixecar el cap i quedar fascinat, és inevitable... 


El Crist Pantocràtor, el Totpoderós, el Gran Jutge ens observa... Malgrat la gran sacsejada del terratrèmol que gairebé destruí el monestir, la bellesa d'aquest " casquet esfèric celeste daurat" és molt gran. Acompanyen a Crist Pantocràtor setze profetes i setze finestres ,al tambor que suporta la cúpula.


Impressiona la seva mirada, les fortes celles arquejades,les ombres al voltant dels ulls, la densa barba... A esquerra i dreta podeu llegir el monograma IC XC, lletres de l'alfabet llatí que corresponen al nom de Jesucrist en grec.
Deixem aquest espai, al que tornarem, per donar un cop d'ull a altres racons de l'església començant per la decoració interior de les finestres embellides amb tessel·les.



En alguns punts de temple trobarem bastides a les que s'enfilen els tècnics per acabar les feines de restauració i consolidació dels mosaics. A la propera fotografia podeu observar el de la Crucifixió en el que la Mare de Déu, a l'esquerra del mosaic i a la dreta del seu fill, l'assenyala amb la seva mà dreta. Sant Joan, a la dreta del mosaic i a l'esquerra de Jesús, inclina el cap cap a Crist però mira en direcció oposada i aixeca la mà dreta.


En altres bastides com la de la propera fotografia, podeu veure que la feina dels restauradors continua, com demostren els tres petits pots de pintura emprats per treballar amb els malmesos frescs dels darrere.


Malgrat el patiment estructural sofert per aquest tresor de l'arquitectura bizantina i gràcies a la feina ben feta dels especialistes encara podem emocionar-nos amb la bellesa que ens transmeten els seus mosaics.


A la primera i segona fotografies de l'entrada d'avui podeu veure els mosaics que hi ha a les trompes, però està clar que no s'aprecien els detalls. A la propera i última entrada dedicada al monestir de Dafni, esl descobrirem. Estic segur que us deixaran bocabadats.
Atentament.
Senyor i

dissabte, 18 de novembre de 2017

Cases singulars de Lleida (12a).

Deixem l'Avinguda de Blondel que acull moltes de les cases singulars que hem visitat virtualment al blog: l'edifici Pal·las, la Casa Melcior, l'Antic Casino Principal, la Casa Segura, la Casa Xam-mar, la Casa Morera ( coneguda com la Casa de la Lira) i la Casa Baró ( la Vinícola). Avui anirem fins a la Rambla d'Aragó on ens esperen altres mostres de l'arquitectura que embelleix la capital de Segrià.


Quan la Rambla comença a enfilar-se per arribar a la Delegació d'Hisenda, on hi havia l'antiga presó, trobem el protagonista d'avui, que a la fotografia anterior podeu veure a la dreta de l'antiga Materitat ( actual Biblioteca Pública). Al número vuit ens espera l'Antic Montepío que l'arquitecte lleidatà Francesc Lamolla i Morante (1.869-1.928) projectà l'any 1.905 com a Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Lérida - o Montepío. Observant la fotografia següent és fàcil preguntar-se si no hi ha un lloc millor per col·locar els contenidors...


L'edifici s'ha destinat a usos molt diversos amb el pas de la seva dilatada història centenària. L'any 1.925 el Montepío havia traslladat les seves oficines centrals a l'Antic Casino Principal i l'edifici de la Rambla es transformà en l'Escola Normal. En plena Guerra Civil, l'any 1.938,  l'edifici fou oficina de Correus i oficina del Banc d'Espanya.


L'any 1.939 l'Escola Normal reprèn les classes i també acull la seu de la Junta Depuradora de Mestres... Al 1.960 l'Escola Normal es trasllada al nou edifici del carrer Camp de Mart, enderrocat enguany. L'any següent ocupa l'edifici l'escola Pleyán de Porta ( Escola Pública Femenina ). 
A la propera fotografia podeu veure una part de la façana principal on el protagonisme és pel maó de cara vista, la porta, els finestrals i el treball de forja. Als costats de l'arc de la porta principal podeu veure els detalls ornamentals en pedra on es llegeix AÑO ( esquerra ) 1.905 ( dreta ).


L'edifici, d'estil historicista i modernista, es començà a rehabilitar de la mà de Jaume Fresquet l'any 1.990. Penseu que l'any 1.980 l'edifici s'havia tancat i estava en desús. L'any 1.982 la Creu Roja de Lleida l'adquirí per fer-hi la seu, però al 1.988 el comprà la Generalitat per instal·lar-hi  els serveis territorials del Departament de Cultura de Lleida.


Francesc Lamolla es quedaria bocabadat del camí recorregut pel seu edifici ja centenari. L'arquitecte també projecta una de les joies de la corona arquitectònica de la ciutat, la Casa Magí Llorens, que també hem observat detingudament al blog. A la fotografia següent podeu veure un dels detalls decoratius florals de pedra ( el de l'esquerra) d'on arrenca l'arc de la porta d'entrada.


El treball de forja de les finestres ens recorda la funció inicial del projecte arquitectònic. A la part superior podem llegir les inicials C i A ( Caja de Ahorros ).


Si ens fixem en la façana lateral del carrer Governador Montcada, el protagonisme del maó de cara vista és molt menor limitant-se a les finestres, un petit fris i als angles de l'edifici. Gairebé tota la façana està arrebossada.


De la decoració, molt discreta, destaca el treball de gorja de les baranes dels balcons i finestres i un senzill fris de rajola vidriada a la part superior de les finestres de la primera planta.


Lluny dels ulls dels vianants, per això és difícil d'observar i apreciar, ens mostra la seva bellesa aquest fris amb motius florals.


No menys bella és la barana de la part superior, que els vianants ni veuen, però els passejants s'aturen a mirar i admirar atentament.


Si anem a observar la façana lateral del carrer Ballester trobarem la mateixa decoració que a la del carrer Governador Montcada, però sense la intervenció arquitectònica per fer-hi una nova porta. Es tracta de la façana lateral no modificada.


Una balconada i dos petits balcons, amb el seu treball de forja són els protagonistes. A la propera fotografia podeu veure un dels ferros on es penjava la corriola.


A més a més del fris de rajola vidriada, sota les dues finestres de la primera planta que flanquegen el petit balcó més allunyat de la Rambla d'Aragó, observem decoració ceràmica vidriada que podeu valorar a la fotografia següent.


L'any 2.006 el Departament de Cultura edità una petita carpeta, ideada per aran disseny amb textos de Josep Tort, per recordar el centenari de l'Antic Montepío. Amb el títol: 100 anys / del montepío a cultura/ lleida recordava als lleidatans que l'any 2.005 l'edifici va fer cent anys.


Les sis làmines de la carpeta ens expliquen la història d'aquest edifici singular. A la propera entrada dedicada a l'Antic Montepío donarem un cop d'ull a les quatre fotografies antigues que ens ajudaran a conèixer com era aquesta zona de la cuitat la primera meitat del segle XX.
Atentament.
Senyor i

dimarts, 14 de novembre de 2017

El Genet de l'Artemísion.

El primer dia d'octubre iniciàrem una visita virtual al Museu Arqueològic Nacional d'Atenes, un espai imprescindible per als que estem enamorats de l'art i la història. La primera obra que observàrem detalladament fou la que es considera la reproducció més fidel d'Athena Pàrteros escultura gegantina desapareguda obra de Fídies ( 490ac-430aC ) que ocupava la cel·la del Partenó. Si l'Athena Pàrteros feia dotze metres, l'escultura Athena Varvakeion que podeu veure a la galeria vint del museu, en fa metre i mig. Aquesta còpia romana de marbre pentèlic es va esculpir entre els anys 200 i 250.
Avui caminarem virtualment uns metres per anar de la galeria vint a la vint-i-una on ens espera un impressionant cavall amb el seu jove genet recuperats del fons del mar.


Aquesta escultura eqüestre de bronze, d'una alçaria de 2,10 metres i una llargària de 2,90 metres, datada entre el 150aC i el 140 aC ocupa en centre de la galeria i està envoltada d'altres escultures de marbre d'una bellesa indiscutible, entre les que destaca la d'Afrodira, de la que en gaudirem en una propera entrada. Penso que és una de les peces més belles i millor exposades del museu.


El Genet de l'Artemísion és una escultura d'estil hel·lenístic feta amb la tècnica de la cera perduda que consisteix en tallar la peça original en cera, un material tou que permet fer-hi tot tipus de detall. L'escultura es cobreix amb un motlle d'argila i uns conductes compactes permeten accedir al seu interior. S'escalfa el motlle i surt la cera desfeta pels conductes inferiors. Posteriorment s'omple l'espai amb bronze fos que s'introdueix pels conductes superiors,


El nom d'aquesta escultura té el seu origen en el lloc que fou trobada en fragments al fons del mar, prop del cap Artemísion a la costa nord de l'illa d'Eubea.
La sensació de velocitat i esforç és extraordinària. A la fotografia següent podeu comprovar-ho contemplant el cap del cavall amb les narius ben obertes, panteixant, les orelles cap enrere i les faccions molt marcades.


Va ser descoberta l'any 1.926 i els seus fragments recuperats al 1.928 i 1.937. Els fragments es tornaren a muntar l'any 1.971. És de les poques escultures de bronze de l'antiga Grècia que es conserven perquè la majoria van ser foses per recuperar el bronze. El naufragi va salvar-la...
El cavall galopa impetuós, amb les dues potes del darrere recolzades a terra impulsant-lo amb força i les davanteres al capdavant.


El nen, de només 84 centímetres, agafa les brides com pot i manté  l'equilibri sobre la muntura. El jove genet s'adapta perfectament al cos del cavall. Als peus porta lligats amb cintes els esperons per punxar el ventre de la seva cavalcadura.


La sensació de moviment també queda reforçada per la roba del genet que sembla moure's per la velocitat del cavall. Les escultures gregues del període hel·lenístic trecaren amb la representació de la perfecció i la bellesa per donar protagonisme als fets comuns i als personatges anònims més propers a la realitat.
Fixeu-vos en la propera fofografia, a més a més de la roba al vent del nen, amb la punxa de l'esperó que duu al seu peu esquerre.


D'artista desconegut, es possible que fos encarregada per una persona rica amb intenció d'honrar als deus per les victòries en les curses de cavalls. S'han perdut el fuet que duia el genet a la mà dreta, les regnes que agafava amb la mà esquerra i les brides del cavall.
Abans de deixar la galeria vint-i-una per anar a la quinze on ens espera una de les joies del museu, trobada també al cap d'Artemision; a la propera entrada dedeicada al Museu Arqueològic Nacional d'Atenes gaurirem de la bellesa d'Afrodita, una de les escultures que miren i admiren  atentament la destresa del petit genet...
Atentament.
Senyor i

divendres, 10 de novembre de 2017

Les cinc taules del retaule major ( 3 ).

La taula gòtica pintada al tremp protagonista de l'entrada d'avui fou adquirida l'any 1.956 per l'Antic Museu d'Art de Catalunya a la col·lecció privada Maties Muntadas. Parlo de la taula del baptisme de Crist que té unes dimensions de 193,2 X 130,5 centímetres. Les altres quatre taules que han tornat a Lleida foren adquirides a la Junta de Museus de Barcelona l'any 1.907. 
Jesús, al centre de la taula està dins del riu Jordà només vestit amb un perizoni, el drap que tapa el baix ventre de Crist, amb les mans juntes, símbol de pregària.


El retaule de l'antiga església de sant Joan de Lleida després de la seva substitució l'any 1.678 fou venut a l'església de Benavent de Segrià. A principis del segle XX es dispersà en el fosc mercat de l'art i les antiguitats. Actualment es desconeix on es troben moltes de les taules gòtiques que el formaven. Al Museu de Lleida hi ha cinc taules, una al MNAC, una al Museu de Boston, i tres en diferents col·leccions privades...
A la riba esquerra del Jordà sant Joan agenollat vessa sobre el cap de Crist l'aigua del gerro de ceràmica, símbol del bateig. Tots els personatges de la taula duen nimbes de cercles concèntrics.


Sembla que la parròquia de sant Joan es construí sobre la vella mesquita enderrocada a finals del segle XII o principis del XIII. L'església tardoromànica es reformà poc abans del 1.372 . El retaule de Pere Garcia de Benavarri era tan monumental que l'entorn de l'antiga església de sant Joan fou renovat uns anys abans, entre 1.440 i 1.444. L'església s'enderrocà al 1.868, i la ciutat de Lleida va perdre un dels millors edificis que tenia. L'any 1.975 durant les obres per construir un aparcament subterrani a l'actual plaça de sant Joan, aparegué l'absis de l'antiga església, actualment visitable.


Els segles XIV i XV foren els de màxim esplendor de la vella església. Fins i tot, entre 1.340 i 1.383, acollí reunions del consell de la ciutat. El veguer i els paers tenien un banc propi des d'on seguien les cerimònies i oficis. Era, en aquell moment, la parròquia més important de la ciutat de Lleida.


En un document datat el 13 de novembre de 1.455 s'ordenava que es destinessin durant dos anys, cent lliures anuals a la construcció del retaule.
A la fotografia de detall següent  podeu veure els rostres dels dos àngels vestits com a diaques situats a la riba dreta del riu. Aquests àngels sostenen el vestit de crist mentre és batejat.


El llibre sobre reparacions d'esglésies de la marmessoria d'en Gallart ens permet saber que el mur que hi havia darrere de l'altar major es reformà per acollir el gran retaule.
A la part superior de la taula podeu veure la Santíssima Trinitat : Déu Pare sostenint l'ordre terrestre flanquejat per dos serafins, el colom de l'Esperit Sant que baixa volant en direcció a Crist al  qui sant Joan Baptista està batejant.


Pere Garcia de Benavarri començà a treballar en el retaule, però no en feines de pintura sinó de fusteria, l'any 1.455. Un dels pocs documents que tenim parla de "retabulum construendum" i no de la pintura.
Si fixem la mirada a la part superior dreta de la taula del baptisme de Crist, podem veure una ciutat emmurallada que podria ser Natzaret, on Jesús va decidir anar per ser batejat per Joan, fill d'Isabel i Zacaries.


L'esclat de la guerra de Joan II ( 1.462 - 1.772 ) implicà que l'obra del retaule major quedés temporalment aturada.
Observant tranquil·lament les taules del retaule al Museu de Lleida, costa fer-se a la idea  de la seva agitada història, que continuarem descobrint mentre gaudim de la taula de la decapitació de sant Joan Baptista.
Atentament.
Senyor i

dilluns, 6 de novembre de 2017

El monestir de Dafni (1).

Abans de continuar amb la descoberta de les moltes joies que ens regala la capital grega avui us proposo deixar el centre d'Atenes per fer un petit trajecte de només onze quilòmetres al nord-oest de la ciutat, que us recomano fer en taxi malgrat que hi arriben diferents autobusos, fins al protagonista de l'entrada d'avui, un dels monuments més exquisits de l'art bizantí, el monestir de Dafni. Des de la vorera del costat de l'autovia, la seva presència ja us deixarà bocabadats...


És gairebé un miracle poder gaudir-ne perquè el 7 de setembre del 1.999 un devastador terratrèmol de sis graus a l'escala de Richter a l'àrea d'Atenes, que durà quinze segons i en el van morir 143 persones, el deixà molt malmès. Feia només nou anys que l'havien declarat Patrimoni de la Humanitat. Una feinada impressionant de restauració ha permès tornar a obrir-lo al públic. La cúpula,amb setze finestres, sembla que ens dóna la benvinguda. 


El monestir es construí sobre les restes de l'antic Santuari d'Apol·lo del segle IV aC. L'origen del nom del monestir pot estar relacionat amb el gran nombre de llorers de la regió. Dafni, en grec, significa llorer.


A la fotografia anterior i a la propera,de detall, podeu veure l'única columna i capitell jònic que es reutilitzaren per la construcció del monestir. La resta se les endugué a Londres Thomas Bruce conegut també com Lord Elgin que fou ambaixador britànic davant l'Imperi Otomà entre 1.799 i 1.803. També pispà als grecs part de les escultures de l'Acròpolis...El Santuari  fou destruït l'any 395 per la invasió dels goda d'Alaric I.


Malgrat que ja s'han retirat les bastides i reforços que sustentaven el monestir després del terratrèmol i durant la rehabilitació i restauració,  encara es poden apreciar a la porta d'entrada algunes estructures metàl·liques que el reforcen.


Després de la destrucció goda s'edificà un monestir cristià que fou reemplaçat l'any 1.080 pel monestir actual, dedicat a la dormició de la Mare de Déu ( kímisis en grec).


Si enfileu alguns graons de l'escala que hi ha a la dreta de l'entrada, podreu veure clarament  els reforços metàl·lics que abracen amb força els murs del monestir.


L'any 1.205 durant les creuades fou saquejat per Odó I de la Roche i transformat en cementiri. D'aquella època són les tombes i les muralles defensives del monestir.


Odó I el cedí als monjos cistercencs que l'ocuparen l'any 1.211 i reconstruïren el porxo. Els turcs van expulsar aquests monjos i l'any 1.458 el lliuraren als monjos ortodoxos. Amb el pas dels anys el monestir s'abandonà, fins que al 1.888 va començar la seva restauració. Entre els anys 1.955 i 1.957 una nova restauració el salvà d'una destrucció definitiva.
El plafó que trobareu al costat de les tombes us mostrarà la planta del monestir i una sèrie de fotografies antigues del  monestir de Dafni.


Però deixem de mirar i admirar l'edifici i entrem, no sense donar abans un cop d'ull a la delicada decoració de les finestres.


Esteu preparats per assaborir un dels referents de l'art bizantí del segle XI i admirar els seus mosaics?
Atentament.
Senyor i

dijous, 2 de novembre de 2017

Al costat de la Casa Xam-mar fa vuitanta anys...

El passat mes d'agost, gràcies a la gentilesa del doctor Francesc Xam-mar i Alonso, entràrem a la casa que la família té a l'Avinguda de Blondel número 9, coneguda com Casa Xam-mar. Obra de Francesc Morera i Gatell, d' aquest edifici modernista amb elements historicistes encara en podem gaudir per casualitat...


Com podeu veure a la fotografia anterior, a la dreta de la Casa Xam-mar hi ha un modern edifici d'oficines; però fa cent anys hi havia una escola innovadora  a qui li tocà viure un dels moments més tràgics de la història de Lleida del segle XX. Parlo, evidentment, del Liceu Escolar.


Font: Butlletí del Liceu Escolar.

A l'entrada del 2 de novembre del 2.008 "Liceu Escolar: 71 anys del bombardeig" us recomanava el llibre editat per l'Institut Municipal d'Educació de l'Ajuntament de Lleida " Liceu Escolar de Lleida 1906-2.006".


Avui fa vuitanta anys que Lleida patí un bombardeig de l'aviació feixista italiana en el que van morir 250 lleidatans. Una part del Liceu Escolar va quedar destruïda en aquest bombardeig salvatge contra la població civil. A la modèlica escola moriren quaranta-vuit nens i nenes i diversos mestres. L'any 2.006 l'Ajuntament de Lleida instal·là l'escultura Memòria, Dignitat i Vida d'Agustín Ortega Bragado.


L'escultura, feta amb una única planxa del mateix material que els embolcalls de les bombes, representa una figura humana que ha caigut a terra.


Cada 2 de novembre es fa un acte per recordar els fets al que assisteixen alguns dels nens del Liceu Escolar. Lògicament el pas dels anys implica que cada vegada quedin menys exalumnes d'aquella institució pedagògica fundada l'any 1.906 pels mestres Frederic Godàs Legido i Victorina Vila Badia. El model pedagògic del Liceu Escolar es basava el la igualtat, la llibertat, el saber compartir i ajudar-se; seguint els models europeus.


Si us fixeu el la foto inferior del plafó informatiu, obra de Josep Porta Mesalles, veureu com el jou i les fletxes presideixen el cos central de l'edifici. La part dreta ha desaparegut com a conseqüència del bombardeig, i a la part esquerra hi ha un cartell de la Compañia de Fluido Eléctrico S.A. La fotografia ha de ser posterior a 1.950, perquè d'aquell any és el projecte de l'arquitecte Mariano Gomà per fer la planta quarta i cinquena, ja que la Casa Xam-mar només tenia tres plantes. A la fotografia la podeu veure a l'esquerra, amb un carro davant de la porta, i amb les cinc plantes.


L'any 1.994 el fill de Josep Porta va fer donació de tot el fons fotogràfic del seu pare a l'Institut d'Estudis Ilerdencs. La fotografia de Josep Porta deixa clar que l'atzar va salvar a la Casa Xam-mar del bombardeig italià. A les rajoles de paviment tenim dues plaques que recorden la commemoració del 2 de novembre del 1.937. 


A la més petita podem llegir: "El 2 de novembre de1.937 la ciutat de Lleida va ser bombardejada per l'aviació feixista provocant desenes de víctimes i ferits. El Liceu Escolar fou destruït i hi van morir més d'una cinquantena de persones. En record de tots es lleidatans assassinats pel feixisme.
Feixisme mai més !
Lleida 4 de novembre de 2.008".


A la del 2.015 esgarrifa llegir el que ens expliquen els exalumnes del Liceu Escolar:" Passegem i mirem cap on estava el Liceu. Recordem la tragèdia i, denou tornem a sentir por.
Es va obrir el cel i de sobte es va fer gran, va llançar foc... Recordem els carrers de Blondel i voltant, esperant veure-us i no us trobem. Us busquem companys, us cridem i ens desesperem... falten cinc minuts per tres quarts de quatre de la tarda del 2 de novembre de 1.937... i silenci. 
Ja només queda el record".
Quan passegeu per l'avinguda de Blondel no oblideu els nens i mestres que van deixar-hi la vida.
Atentament.
Senyor i