divendres, 22 de juny de 2018

País de ferro i foc... ( 1 )

Al blog podeu consultar gairebé una seixantena d'entrades dedicades al País Basc, al que em sento íntimament lligat des de fa més de trenta anys. En el primer viatge a Bilbao a mitjans de la dècada dels 80 del segle passat em deixà impressionat la visió de la gegantina empresa Altos Hornos de Vizcaya, fundada l'any 1.902 i que desaparegué l'any 1.996. Aquella dècada dels 80 encara tenia 11.000 treballadors directes. L'entorn que ocupava entre Baracaldo i Sestao ha canviat moltíssim com la mateixa ciutat de Bilbao. 
Avui us proposo la descoberta d'un petit museu a Ibai-Ezkerraldea ( la Margen Izquierda de la ría de Bilbao ), concretament a un dels barris miners que acolliren a milers de treballadors arribats a Euskadi per a l'extracció massiva de mineral de ferro. Parlo del Museo de la Minería del País Vasco que podeu visitar al barri de Campodiego de Gallarta del municipi d'Abando Zierbena.


Aquest museu nasqué gràcies a l'esforç, iniciat l'any 1.986 al cor de la zona minera d'Ibai-Ezkerraldea, de l'associació formada per exminers i treballadors de la siderúrgia que veien com aquests oficis que foren l'essència de Bizkaia, es començaven a abandonar.
 

Començaren a recuperar i conservar eines, màquines, peces, vagonetes, documents i fotrografies perquè no s'oblidés el gran esforç que suposà l'activitat minera de la zona. L'any 2.001 s'inaugurà el Museo de la Minería del País Vasco a l'edifici de l'Antic Escorxador del barri de Gallarta.


Des de que obrí les seves portes s'han organitzat exposicions, editat monografies i fet una colla d'activitats per difondre el llegat miner entre els encuriosits visitants. Una de les tasques importants ha consistit en recollir els testimonis orals dels antics treballadors com va també la fàbrica de maquinària agrícola targarina J.Trepat.


Els objectius del Museo de la Minería del País Vasco són tres: foment de l'estudi i divulgació de l'activitat minera i les conseqüències econòmiques, socials i mediambientals; protecció i recuperació d'elements materials i protecció i recuperació de documents. A la propera fotografia podeu veure una vagoneta de fusta de roure del 1.880 procedent de la Mina Dicio.


Us sorprendran alguns dels objectes exposats perquè al parlar de mineria penseu amb les eines per extreure mineral i transportar-lo i amb l'equipament del miner, però no en el que s'emprava per comptabilitzar el mineral que surt de la mina...


El que podeu observar a la fotografia anterior i a la propera de detall són alguns dels àbacs amb els que es duia el control de vagons, vagonetes o galledes plenes de mineral. Penseu que l'any 1.991, a la Mina Primitiva, els camions d'àrids en compabilitzaven amb àbacs. Si voleu descobrir els secrets d'aquests àbacs cliqueu al proper enllaç que us durà a l'article de José Manuel Sanchis "Ábacos Mineros".


Un espai del museu acull els objectes cessió de la família de Dolores Ibárruri Gómez "La Pasionaria" nascuda a Gallarta l'any 1.895, que fou una històrica dirigent del Parit Comunista d'Espanya. La Dolores ja havia superat el curs preparatori per ingressar a la Escuela Normal de Maestras per estudiar magisteri.


Però l'any 1.910 les condicions econòmiques de la família la van obligar a deixar els estudis i posar-se a treballar. A la propera fotografia del 1.910 la podeu veure a l'esquerra (1) ajudant a la mestra Antonia Izar de la Fuente (2) amb el grup de nenes de les escoles de Gallarta. La Dolores només tenia 15 anys i la mestra que apareix a la fotografia va morir al bombardeig de Gernika.


En una de les dedicatòries de la Dolores. filla i dona de miner, podem llegir: "Al museo que refleja toda una época de penalidades y luchas sociales de los mineros. Junio 1.987".
Gairebé a tocar del museu ens espera el jaciment més gran a cel obert de Bizkaia. Em voleu acompanyar?
Atentament.
Senyor I.

dilluns, 18 de juny de 2018

Carrers de Lleida amb noms d'oficis ( 11 ).

Deixem la zona del Pla dels Gramàtics on a l'entrada anterior dedicada als carrers de Lleida amb nom d'oficis donàrem un cop d'ull a l'antiga fàbrica de sabó, propietat de la Paeria, coneguda com les saboneries. Aquesta fàbrica es transformà en aules de l'Estudi General, la universitat més antiga de la Corona d'Aragó fundada l'any 1.300.
Avui anem a la Plaça de la Sal per passejar pel carrer Nolius, que comença a enfilar-se pel turó de la Seu Vella just davant de l'antiga i enyorada Llibreria Fregola.


Quan deixem l'Eix Comercial, la gent desapareix i el passeig per aquests antics carrers els fareu, gairebé segur, sense cap companyia. El silenci potser us ajudarà a imaginar-vos la Lleida de segles enrere... Quan comença a baixar, per seguir pel carrer Nolius cal anar a la dreta, el carrer que ens retorna a la Plaça de la Sal és el Lamarca.


Continuem caminant uns metres i aviat trobem el carrer tallat per una tanca metàl·lica. Si ens hi apropem i ens posem de puntetes veureu un solar ple de males herbes.


Des del carrer Paer Rufes, que ressegueix l'església de Sant Joan, podem veure les tanques del mateix solar, la del darrere és la que talla el carrer Nolius.


Més o menys en aquest espai hi hagué un carrer amb un nom que et deixa glaçat. Parlo del carrer del Botxí, que era una prolongació del carrer del Guitarrer. L'historiador lleidatà, cronista de la ciutat, periodista i poeta Josep Pleyan de Porta ( 1.841-1.891) explica que l'origen del nom d'aquest carrer cal buscar-lo en el fet que el municipi sostenia un botxí i "dábale entre sus emolumentos, habitación en un casa que está al extremo de la calle". A l'època medieval el botxí es coneixia amb el nom de mestre de sentències i s'encarregava d'executar les que dictava el Tribunal de Coltellades de la Paeria.


Segons les Consuetudines Ilerdenses, normes de dret local redactades l'any 1.228 per Guillem Botet - cònsol de Lleida-, el càrrec de mestre de sentències ja existia a principis del segle XIII. Les seves funcions us deixaran de pedra: assotar públicament blasfemis i adúlters, els que no volien declarar el passava per la roda del suplici, i penjava una pedra al coll als condemnats a morir ofegats al riu Segre...
La propera fotografia de detall és de la pàgina 446 del llibre de Josep Lladonosa "Els carrers i les places de Lleida a través de la història", un fragment del plànol del Pla de Sant Joan. El carrer del Botxí estava, més o menys, entre els actuals carrers Nolius i Paer Rufes, prop del carrer Canyeret.


Pleyan de Porta explica que l'11 de gener de 1.520 el botxí tingué que assotar a la seva dona per renegada i blasfema. Sabem que a principis del segle XVII el botxí era Guerau de Menetichs. El 18 de gener de 1.643 el Consell de La Paeria augmentà el sou del botxí de 36 lliures a 40 lliures anuals. Penseu que un mestre d'escola municipal cobrava 36 lliures anuals...


Al cadastre de 1716 consta que el botxí era Jaume Bellvé. El que el precedí s'anomenava Didac Bellvé, i el successor d'en Jaume fou un altre Didac Bellvé. Sembla que al segle XVIII l'ofici de botxí era hereditari. Durant més de cent anys el carrer s'anomenà carrer de Bellvé. Quan l'any 1.864  retolaren els carrers de la ciutat, el nom oficial del carrer del Botxí fou calle del Verdugo.
Deixem el carrer Nolius i anem baixant escales fins tornar a la Plaça de la Sal. A pocs metres ens espera la descoberta de dos antics carrers de la ciutat: Argenteria Vella i Pujada de la Freneria.
Atentament.
Senyor I

divendres, 15 de juny de 2018

Pasabolo tablón, entre el Asón y el Nervión ( i 2 ).

Després de la primera entrada dedicada a la presentació dels elements fonamentals per jugar al pasabolo tablón, tornem avui a la bolera de La Gándara de Soba per descobrir com es juga i gaudir del Campionat d'Espanya 2ª Individual que es celebrà el passat 6 d'agost en aquesta petita població del municipi i vall de Soba, a Cantàbria.


El jugador, que està a la zona de tiro, agafa la bola i es prepara pel llançament. És imprescindible aconseguir l'impuls necessari i llençar la bola amb precisió i molta força.


El carril de fusta lleugerament acanalat s'ha d'humitejar amb una escombra i aigua per facilitar el lliscament màxim de la bola.


Al final d'aquesta zona per impulsar-se hi ha un petit graó o "tire" abans  del que s'ha de llençar la bola. A la propera fotografia podeu veure el tire de la bolera que està prohibit ultrapassar abans de deixar anar la bola.


L'impacte amb les tres bitlles que hi ha al canal de fusta ( el tablón ), és contundent i sec. Una estructura de pneumàtics i peces de cautxú d'un metre d'alçària, el parabolas, s'encarrega d'aturar la bola llençada pel jugador.


Al proper vídeo, molt curtet, podeu apreciar en tres segons l'impacte de la bola sobre les tres bitlles que hi ha al final del tablón. Molta atenció, tot passa molt ràpidament...


La zona de rayas, comença on acaba el tablón. Consisteix en un camp d'herba o terra que com a mínim ha de fer 40 metres de llarg per 20 metres d'ample. En aquest camp es col·loquen 7 cordes tensades paral·leles entre si.


La primera corda està a 12 metres del final del tablón. Les set cordes estan separades entre elles 5 metres. El que més puntua. evidentment, és arribar més lluny amb les bitlles.


Els àrbitres no es fixen on cau la bitlla sinó on s'atura. El desplaçament per terra també compta. Per facilitar el desplaçament, el tablón i la bola sempre estan molls.


L'objectiu del joc és projectar a tota velocitat el major nombre de bitlles i que arribin el més lluny possible. Si una bitlla no arriba a la primera ratlla, val un punt. Cada ratlla són 10 punts, per això la puntuació màxima en una tirada és de 210 punts. Es tiren un número determinar de boles i es sumen els punts de cada jugada.


Però la trista realitat s'imposa i cada vegada hi ha menys boleras on jugar a pasabolo tablón. Cal confiar amb la il·lusió dels aficionats que lluiten perquè les noves generacions continuïn jugant al pasabolo tablón i que aquesta modalitat de bitlles que es juga entre els rius Asón i Nervión no desaparegui.


Vull agrair l'esforç que fan les diferents peñas de pasabolo tablón per continuar amb aquest esport tradicional, i la seva gentilesa per les explicacions rebudes.
Atentament.
Senyor i

dimarts, 12 de juny de 2018

Sorpresa al Carrer de Segarra...

El 24 d'octubre de 1.149 el valí ( nom que als països musulmans té el governador d'una província o d'una part de la província ) al-Muaffar ibn Sulayman es rendí i lliurà la taifa de Làrida als comtes catalans i marxà a Mallorca amb dos-cents cavallers. Al gener de 1.150 es redactà la Carta de Poblament de Lleida que garantia la justícia i l'ordre als repobladors del territori conquerit de la Catalunya Nova. El pergamí del segle XII es conserva a l'Arxiu Municipal de Lleida però al Museu de Lleida en podeu veure la següent reproducció.


Les famílies més importants es van instal·lar en una zona de la ciutat en la que avui no hi accedeix gairebé ningú i que ha perdut tota la seva grandesa. Algunes d'aquestes famílies, com els Clavell o els Segarra, encara donen nom a carrers molt antics de la ciutat.


Si us situeu davant del Teatre Principal veureu a l'esquerra l'inici del Carrer de Segarra. A pocs metres, més a l'esquerra comença el Carrer del Clavell. Pocs metres després de començar a passejar pel Carrer de Segarra trobareu la sortida d'emergència del Teatre Principal.
A la propera fotografia de detall podeu veure part del plànol que representa les parròquies de Sant Joan i Magdalena abans de 1.868. És a la pàgina 378 del llibre, imprescindible, de Josep Lladonosa "Els carrers i places de Lleida a través de la Història".


Els Carrers de Segarra i del Clavell us enfilen fins al Col·legi d'Arquitectes. A pocs metres dels Porxos de Dalt, on hi ha entra altres el Teatre Principal o la cafeteria La Impremta, pujant pel carrer de Segarra trobareu un edifici municipal de nova construcció...


Si continueu pujant i us gireu, com podeu apreciar a la propera fotografia, a l'esquerra veureu el mur del Teatre Principal i a la dreta les petites dependències municipals.


Però d'edifici de nova construcció on hi ha el Centre de Distribució. Manipulació de Paper de l'Ajuntament de Lleida, ens recorda el que va ser fa segles aquesta zona de la ciutat del Segre.


La petita oficina municipal conserva una colla d'arcs dels segles XIII i XIV que ens parlen de moments històrics en els que el Carrer de Segarra acollí edificacions de famílies molt influents de Lleida. Aquestes restes les podeu assaborir a la fotografia anterior i a les cinc properes.


El Carrer de Segarra al segle XIII s'anomenava Carrer de Balandre, el nom d'una família que hi residia al final d'un carreró sense sortida que va desparèixer quan es construí el Teatre Principal l'any 1.950.


Als enderrocs previs a la construcció del teatre van aparèixer uns arcs ogivals, un antic forn i les restes d'un pati interior. Era l'únic testimoni que quedava del forn del Balandre.


La família Balandre fou molt important a Lleida. El primer Balandre documentat és Gimerià de Balandre, l'any 1.225. Els Balandre van ser cònsols, els antecedents dels paers. Aquesta família fou de les primeres que van repoblar Lleida a partir de la Carta de Poblament de 1.150.


A finals dels segle XVII, el carrer començà a anomenar-se Carrer se Segarra, tot i que aquesta família ja residia a la zona des de la reconquesta de la ciutat.
A la propera fotografia de detall podeu veure vells carreus i antics maons que ocupen totes les arcades. Malgrat tot podem imaginar-nos perfectament les grans obertures que suposaven aquests magnífics arcs.


Al març del 2.016 a l'entrada "La impremta?" vàrem entrar virtualment en aquesta cafeteria que hi ha entre els carrers del Clavell i de Segarra i que ocupa l'espai de la mítica Impremta i Llibreria Guimet. La fotografia següent ens mostra l'edifici que hi ha abans de l'oficina municipal de Distribució Manipulació de paper. Podeu observar cels llums que il·luminen aquesta cafeteria.


Tornem a entrar un moment a la cafeteria per comprovar que els arcs dels segles XIII i XIV hi tenen un gran protagonisme.


Tornem al Carrer de Segarra i abans d'accedir als Porxos de Dalt ens fixem en el mur de l'esquerra del Teatre Principal en el que encara podem apreciar antics carreus i fragments d'arcs.


Malauradament ens queden molt pocs elements arquitectònics que ens ajudin a imaginar-nos l'esplendor de la ciutat a l'edat mitjana.
Atentament.
Senyor I.

diumenge, 10 de juny de 2018

Aqua, a l'Arxiu Capitular de Lleida.

Ahir, Dia Internacional dels Arxius, el Capitular de Lleida, que conserva documentació manuscrita i/o impresa generada i/o relacionada amb la gestió del Capítol des del segle X fins a l'actualitat ens tornà a fer un magnífic regal...


L'exposició Aqua és una mostra de documents originals que es custodien a l'Arxiu Capitular relacionats amb l'aigua. Documents que parlen del riu Segre, de la construcció del Dipòsit del Pla de l'Aigua, de les fonts de Lleida, embassaments, canalitzacions... També podreu veure documents amb rogatives per demanar pluja o sobre el diluvi universal.


L'any 2.004 el Congrés Internacional d'Arxius que es celebrà a Viena decidí per unanimitat demanar a les Nacions Unides la creació d'un Dia Internacional dels Arxius. Quatre anys després, concretament el 9 de juny, es commemorà el seixantè aniversari de la fundació del Consell Internacional d'Arxius. A partir d'aquell  9 de juny del 2.008. els arxius de tot el món celebren la seva diada.


Si ahir no tinguéreu la sort de visitar l'exposició Aqua, des de demà dilluns dia 11 fins al divendres 15 podeu gaudir-ne. Cal que passegeu fins al carrer Almodí Vell sense número, on comença el carrer la Palma a tocar de la Catedral. L'horari és de 9:00 a 13:00 i si voleu fer la visita en grup, cal trucar al telèfon 973275177. Avui només faig una petita pinzellada de l'exposició i us animo a visitar-la. Més endevant escriuré una série d'entrades aprofundint en alguns dels documents.


A la fotografia anterior podeu veure un pergamí de 760 X 500 mm que és tot un document gràfic. La data 1.6?? i al plafó informatiu podem llegir : " Plan de las terras de Sardana de la horta del terme de Lleyda, partida de Fontanet, que vui posseheix lo comvent de Sant Agustí de dita ciutat... no se sap quan se feu este mapa". Aquest text està escrit al dors del pergamí.


Us deixaran bocabadats la secció i la planta del Dipòsit del Pla de l'Aigua -fotografia anterior-, un document del 1,783 de 501 X 413 mm fet amb tinta i aquarel·la a color. També podreu descobrir  la  història de la Font de les Oquetes, tristament desapareguda. Aquí teniu el projecte del 1.789. Es tracta de l'alçat i la planta fets per Salvador Gurri.


Les rogatives, oracions públiques fetes a Déu  demanat pluja, també tenen el seu espai a l'exposició Aqua. A la pàgina 805 del Missal Romà podem llegir:

35. Per demanar la pluja.
Col·lecta
Déu totpoderós i etern,
en vós vivim, ens movem i som.
Concediu-nos la pluja que ens convé
i juntament amb el pa de cada dia us demanem,
doneu-nos també els béns eterns.
Per nostre Senyor Jesucrist.


Totes les religions tenen ritus en els que l'aigua és la protagonista. El baptisme és el primer dels set sagraments i amb l'ablució el batejat esdevé membre de l'Església. El que podeu veure a la propera fotografia són els registres dels batejos de la Seu Vella del 12 de novembre de 1.446 al 22 de maig de 1.469...


Moltes sorpreses més us estan esperant a l'Arxiu Capitular. No oblideu apropar-vos-hi la setmana que comença demà i no dubteu a preguntar a les arxiveres que us ajudaran molt gentilment a comprendre els documents exposats.
Atentament.
Senyor i

dimecres, 6 de juny de 2018

La Torre de César Pelli.

Avui torno al País Basc del que vaig enamorar-me ja fa més de trenta anys i al que viatjo sovint perquè hi tinc molt bons amics. De les gairebé seixanta entrades que he escrit sobre aquest petit país vull recordar la de març del 2.013 "Bilbo", en la que explicava la genialitat de construir el Guggenhein de Frank Gehry i altres edificis i construccions de Norman Foster, Santiago Calatrava, Arata Isozaki, Rafael Moneo canviant així radicalment  la foscor per llum. La recuperació de la ria, i els que ja fa temps que coneixeu la capital de Bizkaia em donareu la raó, ha canviat radicalment la ciutat. En la primera fotografia d'aquella entrada es veia un gran edifici en construcció...


Ja quedava clar que no deixaria indiferent a ningú. Era impressionant veure com s'enfilava per tocar al cel. Fins i tot l'escultura d'Anish Kapoor "El gran arbre i l'ull" formada per vuitanta esferes d'acer inoxidable i acer al carboni, es posava de puntetes per observar millor el gran edifici en construcció.


Inaugurada l'any 2.011, la Torre de César Pelli s'aixeca, majestuosa, dominant aquesta zona de la ciutat. L'obra de l'arquitecte argentí és l'eix central del nou centre financer de Bilbo.


La gamma de grisos que ens regala la ciutat basca és fascinant. Les llums i ombres que al llarg del dia van canviant fan que el nostre passeig sigui inoblidable.


La Torre de César Pelli, de 165 metres d'alçària, és un elegant edifici d'oficines, gairebé una escultura gegantina de l'arquitectura terciària.


El disseny de la torre és impactant amb la seva forma de prisma triangular, amb base de triangle isòsceles i amb els costats lleugerament corbats. És propietat d'Iberdrola i del BBK ( Bilbao Bizkaia Kutxa ).


L'edifici més alt de Bilbo  té un heliport de 18 metres quadrats que s'empra exclusivament per vols sanitaris o d'emergència. Les oficines estan distribuïdes en 41 plantes a les que s'accedeix per 21 ascensors. Parlem de 50.000 metres quadrats.


El projecte inicial era acollir totes les oficines de la Diputación Foral de Bizkaia té repartides per la ciutat, però l'any 2.003 es desestimà perquè el cost era molt alt. Està situada entre el pont de Deusto, la Plaça Euskadi, el carrer Ramón Rubial i els jardins de la Campa de los ingleses.
A la propera fotografia, feta des de la Plaça Euskadi, podeu veure la impressionant torre flanquejada per les Viviendas Ferrater, obra de l'arquitecte català Carlos Ferrater Lambarri, dos blocs d'habitatges de luxe.


Si us enfileu al monte Mendibil i us situeu gairebé al tocar de la gegantina Torre de Comunicaciones, veureu que la Torre de César Pelli és l'edifici més destacat del Gran Bilbao ( els municipis que hi ha al llarg del riu Nervión fins a la seva desembocadura que han crescut tant que s'han unit físicament i semblen una sola ciutat ).


Per accedir al lloc, on he fet les fotografies anterior i següent, cal anar al poble de La Arboleda, a la zona minera de la margen izquierda ( Ibai-Ezkerraldea ).


Malgrat la calitja que resta nitidesa a la fotografia, a l'esquerra de la Torre de César Pelli podeu veure l'edifici més emblemàtic de Bilbo: el Museu Guggenhein.
Quan penseu llocs per descobrir en el vostre temps de vacances, no oblideu la capital de Bizkaia. Estic segur que agraireu el meu consell.
Atentament.
Senyor I