On va néixer la revista Litoral...

Comencem l'entrada d'avui al cor del centre històric de Málaga, concretament al senyorial carrer Strachan que va de l'emblemàtic carrer Marqués de Larios, més conegut com carrer Larios (el més elegant de la ciutat andalusa ) al carrer Molina Lario.

Als números set i quatre de la calle Strachan van néixer els poetes Emilio Prados Sush i Manuel Altolaguirre Bolín, fundadors de la revista Litoral.

 

A la fotografia anterior podeu veure la porta del número set i a la propera de detall la placa que el dia quatre de març del 1.999 col·locà l'Ajuntament per recordar que aquell dia feia just cent anys hi havia nascut el porta Emilio Prados Sush.

 

Emilio i Manuel, que a més amés de porta era impressor, amb l'ajut de prosistes, poetes, dibuixants i tipògrafs van editar la mítica revista Litoral i els primers llibres dels joves poetes que posteriorment foren coneguts com la Generación del 27. Als seus inicis la revista estava dedicada exclusivament a la poesia. Tota aquesta feinada la van fer a la Imprenta Sur.

Font fotografia: Wikimedia Commons.

 

A la fotografia anterior, d'autor desconegut, podeu veure a Emilio Prados Sush ( Málaga 4 de març del 1.899 - Ciudad de México 24 d'abril del 1.962 ).

La Imprenta Sur visqué dos períodes molt brillants, la segona meitat dels anys vint i del 1.941 fins ben entrada la dècada dels noranta del segle passat.

 

 

A poques passes, al número quatre del mateix carrer hi ha la casa on nasqué el vint-i-nou de juny del 1.905 el poeta i impressor Manuel Altolaguirre Bolín.

A la fotografia anterior podem veure la porta de la casa on va néixer el dia vint-i-nou de juny del 1.905 Manuel Altolaguirre Bolín i a la fotografia següent de detall la placa que col·locà l'Ajuntament just cent anys després per homenatjar-lo.

A la primera etapa la Imprenta Sur edità nou números de la revista Litoral ( del novembre del 1.926 al juny del 1.929 ). L'any 1.929 s'afegí a la direcció de la revista el poeta José María Hinojosa Lasarte introductor a Espanya de la poesia surrealista. 

No va ser fins al 1.941 quan es publicà una nova col·lecció de poesia a la Imprenta Dardo ( abans Sur ). La revista Litoral no es tronà a publicar a Málaga fins al 1.968.

Durant la Guerra Civil Prados i Altolaguirre s'encarregaven des de Barcelona de les Publicaciones del Ministerio de Instrucción Pública. Consumada la derrota republicana, Prados s'exilià a Mèxic i Altolaguirre primer a Cuba ( 1.939 a 1.943 ) i després a Mèxic.

Font fotografia: EcuRed ( Enciclopèdia digital cubana ).

 

A la fotografia anterior el protagonista és Manuel Altolaguirre Bolín ( Málaga 29 de juny del 1.905 - Burgos 26 de juliol del 1.959 ).

A més a més de Prados i Altolaguirre, a la Imprenta Sur fou fonamental el mestre impressor  José Andrade Martín. Amb les dos Minerva Monopol que hi havia a la Imprenta Sur, Prados i Altolaguirre van escriure un part important de l'edició espanyola de poesia.

A la Sala Temàtica d'Arts Gràfiques de la Diputació de Lleida encara podem veure funcionar a la perfecció una Minerva Monopol.

Aquesta és una de les joies que tenim a Lleida i que podeu veure apropant-vos a la Partida de la Caparrella Si cliqueu sobre el proper enllaç  podreu recordar totes les entrades del blog que he dedicat a la Sala Temàtica d'Arts Gràfiques de la Diputació de Lleida.

Al proper vídeo, que vaig penjar al blog al març del 2.013, podeu veure com Dionís Gutiérrez està imprimint punts de llibre amb la Minerva Monopol.

La Imprenta Sur ha tingut diferents ubicacions: al carrer Tomás Heredia número 24, al carrer de San Lorenzo número 12 i l'última a l'Alameda Principal número 37 on actualment hi ha la Librería Luces.

Als baixos de l'edifici hi ha la llibreria que té una segona entrada pel carrer Trinidad Grund. L'edifici té tres pisos per l'Alameda Principal i només planta baixa i primer pis pel carrer Trinidad Grund.

La Diputación de Málaga va comprar i reparar la maquinària de la Imprenta Sur que podeu veure funcionant al Centro Cultural Maria Victoria Atienza, al número 34 del carrer Ollerías.

Continuem passejant per l'Alameda Principal fins la la plaça de la marina on enfilarem el carrer Molina Lario per visitar virtualment, en una propera entrada, la Catedral de Málaga.

Atentament.

Senyor i

Sepulcre gegantí d'Àlvar de Cabrera...

A l'entrada anterior i a la del dia vuit de maig - dedicades als panteons de les Avellanes - hem recordat, gràcies a les antigues fotografies que podeu veure al Museu de la Noguera, els sepulcres dels Comtes d'Urgell que van estar a l'església del monestir des del segle XIV fins a a inicis del segle XX; quan el banquer lleidatà Agustí Santesmasses i Pujol els va vendre a un antiquari per quinze mil pessetes.

Després vàrem donar un cop d'ull al lloc que ocupaven a l'església del monestir, per acabar amb la visita virtual a The Cloisters, una subseu del Metropolitan Museum of Art de New York.

De les tres centenàries fotografies de Juli Vintró, publicades l'any 1.906 per Gaietà Barraquer a "Las casas de Religiosos en Cataluña durante el primer tercio del siglo XX ", ens centrarem en la d'Àlvar de Cabrera, germà d'Ermengol X.

La simulació de la restauració d'aquest sepulcre protagonitza la portada de la revista Sàpiens número 206, d'aquest mes de maig. Una simulació molt exagerada perquè les mides reals del sepulcre són 130,2 X 209,9 X 67,3 centímetres.

Malgrat l'exageració fotogràfica us recomano la lectura dels dos articles que parlen del Comtes d'Urgell. "El retorn dels Urgell. Un projecte pels museus del futur" ( pàgines 10 a 14 ) escrit per Sònia Casas amb l'assessorament imprescindible de Carles Porta, ens explica la història patida pels sepulcres, la seva digitalització a New York i el proper retorn.

Font fotografia: Sharom Mollerus. Wikimedia Commons.

Si es compleixen els terminis, enguany podrem veure com el primer sepulcre copiat digitalment torna a casa. Recordeu que a l'entrada del passat octubre titulada "Digitalització dels sepulcres de les Avellanes" us vaig explicar la presentació d'aquest projecte en el marc de les "IX Jornades d'Història del Monestir de les Avellanes. Història de l'Església i de la Religiositat".

Recupero la fotografia que vaig fer l'estiu passat en la que podeu veure a Lucretia Kargère-Basco, conservadora del museu The Cloisters, fotografiant l'espai on hi havia la sepultura d'Àlvar I d'Urgell i la seva dona Cecília de Foix, pares d'Ermengol X.

Arnau Cònsul, assessorat per Flocel Sabaté , escriu el segon article que us recomano: " Els comtes guerrers d'Urgell " ( pàgines 28 a 36 ), en el que descobrireu la història d'un comtat que no va perdre la seva independència fins al 1.413...
Mentre esperem, il·lusionats, l'arribada del primer sepulcre digitalitzat al Monestir de les Avellanes, recordem la nostra agitada història.
Atentament.
Senyor i

Eix. Cultura industrial, tècnica i científica.

Al maig del 2.016, editada pel Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya, va sortir el primer número de la revista Eix una publicació semestral dedicada al nostre patrimoni industria, científic i tècnic.

Els seguidors del blog sabeu que aquest patrimoni ha protagonitzat algunes de les entrades. Al primer número de la revista, a les pàgines cinquanta-sis i cinquanta-set podem llegir l'article "El Dipòsit del Pla de l'aigua de Lleida" al que vàrem donar un cop d'ull a l'entrada "Sota la plaça".

Tot un luxe gaudir dels articles d'Eix, revista que podeu trobar a les llibreries més importants de Catalunya al preu de vuit euros o per subscripció anual de dotze euros. Cada revista té un dossier central i una colla d'articles que ens permeten descobrir el patrimoni industrial del nostre petit país. Editada en català, dedica les últimes pàgines a dos extractes; un en castellà i l'altre en anglès.

Al número dos, a les pàgines catorze i quinze, l'article "Arròs paperer, una recepta al servei de la societat" ens deixa clar que el patrimoni industrial també amaga altres patrimonis com el de la recepta de l'arròs paperer que podeu tastar a dinou restaurants de l'Anoia. A l'entrada "Molins paperers" podeu donar un cop d'ull al molí de Capellades.

El Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya està format per vint-i-vuit centres museístics i patrimonials que ens expliquen la industrialització de Catalunya i respon clarament al seu lema: Un museu nacional estès per tot el país.

D'aquesta colla de museus, cinc estan a les terres lleidatanes: La serradora d'Àreu, el museu Hidroelèctric de Capdella, el museu de Gerri de la Sal, el museu de la Mecanització Agrària Cal Trepat de Tàrrega i el museu de l'oli de Catalunya de la Granadella. Visites que de ben segur no oblidareu.

El número tres torna a les terres de Ponent per descobrir-nos a les pàgines setze a dinou el dipòsit d'aigua de Puigverd, la primera construcció de formigó armat que es va fer a tot l'estat espanyol. Projectat per Francesc Macià és del 1.893 i té una capacitat de mil metres cúbics.

Tres dels articles del número quatre ens presenten espais dels que us he parlat al blog. El dossier central "La llum que ens va canviar la vida" ens parla del museu Hidroelèctric de Capdella que amb l'entrada "Fa cent anys a la Vall Fosca" vàrem visitar virtualment. L'enginyer i polític Emili Riu i Periquet, nascut a Sort , tenia un projecte visionari que finalment canvià Catalunya...

L'article " Descobrim la mecanització del camp català", de les pàgines seixanta-quatre a seixanta-nou, ens permet passejar  per la fassina Balanyà  de l'Espluga de Francolí a la que li vaig dedicar tres entrades titulades "Un cop d'ull a la fassina Balanyà".

El mateix article parla  del museu de la Mecanització Agrària Cal Trepat de Tàrrega que hem visitat virtualment fins a l'últim racó a la sèrie d'entrades "Un cop d'ull a Cal Trepat".

Si sou dels que penseu que el patrimoni industrial, científic i tècnic són part de la nostra cultura, la revista Eix és de lectura imprescindible.
Atentament.
Senyor i 

Recordant alguns dels genis de la història de l'art.

L'any que acabem de començar està farcit de commemoracions artístiques. Aquest 2.019 viurem els aniversaris de la mort de tres grans mestres: Leonardo da Vinci ( 500 anys ), Pieter Bruegrel el Vell ( 450 anys ) i Rembrandt Harmenszoon van Rign ( 350 anys ). La cirereta del pastís és el bicentenari del Museo del Prado.

Ja fa dies que vull recomanar-vos la revista Descubrir el Arte editada a Madrid per Art Duomo Global S.L. Aprofito aquests esdeveniments per fer-ho.

Cada mes la revista ens informa de l'actualitat de l'art amb articles escrits per especialistes però que els que no som erudits podem llegir de forma plaent. A més a més cal destacar les fotografies que il·lustren els escrits. El número 238, del passat mes de desembre, té el cinquè centenari de la mort de Leonardo da Vinci de protagonista. El que potser no sabeu és que l'escultor i col·leccionista italià Pompeo Leoni ( 1.530 - 1.608 ) tenia dos quaderns amb dibuixos i notes de Leonardo da Vinci que dugué a Espanya potser per vendre'ls a Felip II. Aquests quaderns es van "perdre" entre els milers de documents de la Biblioteca Nacional per un error de catalogació. Afortunadament els tornaren a localitzar al 1.964- 1.965. L'article de Teresa Mezquita " Hallazgo en Madrid" us deixarà bocabadats.

Des del passat 18 de novembre i fins al 19 de maig podeu gaudir a Madrid de la mostra " Leonardo da Vinci: los rostros del genio" que s'exposarà en dues seus: la Biblioteca Nacional o el palacio de las Alhajas. A la Biblioteca Nacional podreu observar detalladament els Còdex Madrid I i II.

Aprofitant el viatge a Madrid per xalar amb les genialitats de Leonardo, guardeu bona part del vostre temps per assaborir el bicentenari del Museo del Pardo. Commemoració protagonista del número 239 d'aquest més de gener de la revista Descubrir el Arte.

Des del 19 de novembre fins al proper 10 de març, a més amés de visitar el museu podeu gaudir de l'exposició "Museo del Prado 1.819 - 2.019. Un lugar de memoria",  Aquesta exposició és una de les moltes activitats programades per celebrar l'aniversari de la pinacoteca madrilenya.

Art Duomo Glogal S.L començà a editar a finals de l'any passat la revista "Aryhis. Un Viaje entretenido por el Arte y la Història", una publicació monogràfica quinzenal amb l'objectiu de ser una primera aproximació a l'art i a la història.

Un petit detall, m'agrada molt que les inicials de les paraules Viatge, Art i Historia estiguin escrites amb majúscula...

Atentament.

Senyor i

Tornem al taller d'escultura ( 1 ).

Al maig del 2.015 l'entrada Per què plora el gegant vell? fou el meu petit homenatge al mestre escultor i constructor de gegants solsoní Manel Casserras i Solé, conegut per tothom com Manelet. El vaig conèixer l'any 2.008 quan m'obrí les portes del seu taller per ensenyar a una colla de nens i nenes de sis i set anys la màgia de la seva feina. El primer dia d'agost vaig rebre un correu electrònic de Ricard Vinyets Cid, que en aquell moment era el coordinador de la revista GEGANTS, en el que m'explicava que estaven preparant el número 110 de la revista corresponent a l'estiu del 2.015 en el que farien un homenatge al Manelet i em demanava l'autorització per utilitzar una fotografia meva per la portada. Evidentment vaig enviar-li, quin honor cedir-la a la revista que edita l'Agrupació de Colles de Geganters de Catalunya !

Si sou seguidors del blog, sabeu del meu amor per aquesta petita ciutat de la Catalunya Central. He de confessar-vos que en les meves passejades per Solsona, arribar al taller del Manelet i trobar-ho tot tancat i barrat després de la seva mort m'entristia força. 

El passat mes d'abril, tornava virtualment a Solsona per anar Al carrer de Mirabalda i ensenyar-vos la Biblioteca Carles Morató, la biblioteca de la llum. Després de veure tots els racons de la nova biblioteca us proposava anar fins al Portal del Castell per donar-vos una molt bona noticia. Sortint de la biblioteca, en una finestra de l'Ajuntament, tres gegantons idèntics al gegant vell, em van fer l'ullet i m'animaren  a anar ràpidament al taller del Manelet...

Enfilo el carrer del Castell, i a mig carrer em giro per contemplar com la Torre de les Hores, datada abans del 1.500, és la protagonista. Moltes de les cases d'aquest carrer estan plenes d'història.

Hi trobem la casa natal del pintor Francesc Ribalta ( 1.565 - 1.628 ) precursor del tremendisme barroc, la Casa Morató on hi ha la biblioteca, l'Ajuntament - edifici del segle XVI, Cal Metge Solé amb els seus esgrafiats barrocs... Gairebé al costat del Portal del Castell, al número 42 del carrer del Castell hi ha Cal Roset. 
Gràcies a la gentilesa de Jaume Tarrés Pujol, historiador, cartòfil i investigador solsoní, puc explicar-vos l’agitada història de Cal Roset. Era la casa del metge Joan Santmiquel i després, fins al 1.880, del seu fill Joan Santmiquel Capella. A partir del desembre de 1.883 s’escripturà en part a nom d’Eulàlia Santmiquel, mare de Joan Ros Santmiquel, que al 1.896 ja era propietari de Cal Roset. Joan Ros Santmiquel fou el primer a establir un estudi fotogràfic a Solsona  l’any 1.884. En Joan va refer la casa pairal construint finestrals per aprofitar al màxim la llum del sol. A l’interior de l’estudi de pintor va condicionar una galeria fotogràfica. Amb el canvi de segle col·locà l’escultura de Sant Miquel que podeu veure a la fornícula de la cantonada. L'escultura de sant Miquel  no està signada però podria ser de Josep Colell, escultor solsoní amic de Santmiquel. Sembla que la fornícula és obra d'un altre escultor. Al 1.905 Joan Ros Santmiquel ja havia marxat amb la seva familia a Navarra, concretament a Lizarra ( Estella ) i al 1.918 s’establí a Bilbao on va morir al febrer de 1.930. Un mes abans la seva casa s’havia escripturat a nom de Josep M. Roure Torres que ants després la llegà al seu nebot. Roset era el pare dels actuals propietaris. No està clar perquè li deien Roset i no Roure. M’explica el Jaume Tarrés que quan ell era petit el nom de la casa era la Rourera perquè era el nom que el Roset havia posat al bar instal·lat als baixos de la casa. A l’antic bar la filla del Roset hi té una òptica. L'escultura, catalogada com Bé Integrant del Patrimoni Cultural Català ( BIPCC ). Durant la Guerra Civil el tragueren de la façana i l'amagaren en un hort. Posteriorment, ja al 1.976, la van retornar al seu lloc original, però el cap del dimoni es va trencar. Manel Casserras i Boix, pare del Manelet, va fer-li un nou cap.. 

Passem el Portal del Castell, per on entraven els senyors a la ciutat després de jurar guardar els seus privilegis i costums. Després del Passeig de Sant Antoni Maria Claret, anem al carrer del Parc número 1 on hi ha el taller de l'escultura Casserras. Em quedo bocabadat, el taller està obert !!! 

Forçant una mica l'objectiu de la càmera fotogràfica puc veure l'estructura de fusta d'un gegant i el cap d'una geganta. Crido per veure si hi ha algú i ràpidament apareix un gos que comença a bordar.

Alertades pel gos, la Teresa filla i la Teresa dona del Manelet deixen temporalment la feina, em confirmen que el taller continua viu, i em conviden a entrar.

És una magnífica notícia pel món geganter que les dones d'en Manelet continuïn construint gegants. M'emociona tornar a entrar al taller, voleu acompanyar-me?

Atentament.

Senyor i

Setanta-nou finestres...

No és la primera vegada que recomano aquesta petita revista, petita però imprescindible si sou uns enamorats de la natura. Al quadern 6 de Quercus, degana de la premsa ambiental, a la part central hi havia el primer quadern de El Cárabo de Quercus, dedicat als bolets. Parlo de l'octubre del 1.982...Uns anys després El Cárabo s'independitzà de Quercus.

Ja ha sortit el número 79, dedicat al Buitre Leonado ( Voltor comú). A la contraportada podeu veure a l'Adrián, el reporter que ens acompanya cada tres mesos en una nova descoberta. M'agrada veure l'Adrián observant la natura amb el telescopi terrestre i comparteixo el lema que diu:

79 números de el cárabo

79 ventanas al conocimiento de la naturaleza. 

És veritat, el cárabo  amb la seva barreja d'informació rigorosa, pinzellades d'humor i uns magnífics dibuixos, és una finestra oberta a la natura, tota una joia. Pierre Déom, professor i naturalista francès, va crear l'any 1.972 la revista La Hulotte ( El mussol ), i deu anys després autoritzà l'edició en castellà dirigida per Benigno Varillas.

La revista es caracteritza per divulgar la natura propera, la que sovint ignorem. Segur que més d'una vegada viatjant per les terres lleidatanes heu vist planejant una colla de voltors. Si voleu conèixer alguns dels seus secrets, el número 79 us ajudarà... 

Com aprofiten les tèrmiques per enlairar-se, com s'organitzen per buscar menjar,... No us perdeu les preguntes que de l'Adrián fa al voltor comú, buitre leonado en castellà ( Grps fulvius ). La revista anuncia que el proper trimestre, el número 80 ens explicarà més aventures del voltor comú i ens presentarà altres grans rapinyaires especialitzats en alimentar-se de carronya: el voltor negre, el trencalòs i l'aufrany.

La Muntanya d'Alinyà, al Prepirineu de Lleida, és l'únic lloc d'Europa on viuen regularment els quatre voltors europeus.

Atentament.

Senyor i

El suro.

L'abril del 2.014 recomanava la novel·la del periodista gironí Rafel Nadal Farreras, en la que podem descobrir la Girona de la postguerra i la intimitat de la família Oller dedicada al negoci del suro. "Quan en dèiem xampany" retrata una indústria dedicada a la fabricació de taps de suro.

Avui torno al suro però per recomanar-vos el número 24 de la revista Gavarres que centra el seu dossier en aquest producte de l'alzina surera.

No és la primera vegada que recomano la revista, al gener del 2.008 la proposta era el número 12 dedicat a les feines del bosc amb un dossier sobre oficis i feines que han canviat molt o, senzillament, han desaparegut: carbonar, pelar suros, fer feixines i escombres de bruc, plantar pins, fer fagines, escalabornar rabasses,...

Editorial Gavarres publica cinc revistes: Gavarres, Cadí-Pedraforca, Les Garrotxes, Alberes i, Girones. Té com a objectiu deixar testimoni escrit i gràfic d'un territori del país, les seves gents i el temps que els ha tocat viure. Summament recomanable, cada número està format per uns treballs de recerca que us deixaran bocabadats. L'any 2.002 l'editorial va començar amb el primer número de la revista Gavarres i s'ha anat ampliant fins a l'última proposta, la revista Girones de la que va sortir el primer número l'abril passat.

Font fotografia: Revista Gavarres número 24, pàgina 36. Documenta gràficament l'article de Pitu Basart "Cop de destral" i és de l'Arxiu Joan Aliu.

Una part de l'economia de les Gavarres i l'Ardenya des del segle XIX gira al voltant del suro. El dossier central de la revista ens mostra el camí que va de la pela de l'alzina surera a la fàbrica. Molts oficis, que a poc a poc s'apaguen, són els protagonistes: peladors, burricaires, traginers, propietaris, rematants,...

Coneixereu les eines del pelador: la destral de pelar, la burxa i la pedra d'esmolar; i els 68 termes diferents que usen en la seva feina els peladors de les Gavarres i l'Ardenya: afaitar, corona, descarnar, espelagrinar, fer corriols, panna, pelagrí, unglot,...

La gent de la revista Gavarres deixa testimoni de formes de vida que potser desapareixeran.

Atentament.

Senyor i

Llibres de fotos.

El número 165 de la revista Mercurio d'aquest mes de desembre està dedicat als llibres de fotos. Els articles de Publio López Mondéjar, Antonio Muñoz Molina, Aroa Moreno i Alberto Anaut  ens permeten tastar la relació entre literatura i fotografia. Ricardo Martín ens regala una magnífica entrevista amb la fotògrafa Cristina Garcia Rodero.

Mercurio està editada per la Fundación José Manuel Lara. Si aneu a una llibreria una mica gran, la podeu demanar, és gratuïta.

La fotografia de la portada és de Dorothea Lange , feta l'any 1.936 a Nipomo ( Califòrnia ), ens mostra la dignitat humana davant de situacions devastadores. Aclaparada per la situació generada per la Gran Depressió que va suposar la ruïna de milers de grangers del Mig Oest, buscar feina era una missió impossible. Però malgrat tot, segur que aquesta mare no va deixar de lluitar pels seus fills." Migrant Mother", és una fotografia sensacional.

Mercurio, cada mes, una gran proposta.

Atentament.

Senyor i

El gaig blau al costat de casa...

La revista Quercus, que ja porta més de trenta anys defensant el nostre entorn natural,ha editat aquest juliol el Cuaderno 329. A la portada podeu veure la fotografia que José Julián Rico va fer a un gaig blau ( Coracias garrulus ) , adult. El gaig blau , carraca en castellà, ha perdut en els últims 15 anys, el 40 % de la seva població; per això és una espècie cada cop més difícil de veure.

Una de les mesures per intentar aturar aquest greu problema, és la instal·lació de caixes niu. L'article de Quercus analitza els inconvenients i avantatges d'aquesta tècnica duta a terme durant gairebé 10 anys als Montes de Toledo .

A Catalunya nidifica a les planes lleidatanes, empordaneses i en alguna comarca tarragonina. És un nidificant escàs. Parlem d'una espècie protegida a nivell estatal i europeu.

Però el que potser no sabeu, és que molt a prop de casa vostra podeu gaudir d'aquest magnífic ocell. Els secans de Mas de Melons formen part de la Xarxa Natura 2.000.

Font: SIOC: Servidor d'informació ornitològica de Catalunya.

La Xarxa Natura 2.000 és el principal instrument per a la conservació de la natura a la Unió Europea. Al contat de la nostra estimada ciutat de Lleida, tenim aquesta joia gairebé desconeguda.

No ho dubteu, passejar per Mas de Melons us sorprendrà. Però en els moments de màxima insolació, millor no anar-hi i aprofitar el regal que fa la revista aquest juliol. Tres DVD que recullen la sèrie nuestros Parques Nacionales red de vida, una mostra espatarrant de patrimoni natural. i amb els que podreu passejar virtualment pels tretze parcs nacionals de l'Estat.

Aprofiteu les propostes de la revista degana de la premsa ambiental.

Atentament.

Senyor i