D'Alberobello a Locorotondo.

Sense marxar del Valle d'Itria deixem Alberobello, que vàrem observar detalladament a l'entrada anterior dedicada a la Puglia, per anar fins a Locorotondo; un poble amb el centre històric format per un conjunt de cases blanques disposades en anelles concèntriques.

 

Us recomano aparcar a la part baixa del poble i anar pujant els carrers i carrerons per accedir al centre històric enfilat dalt d'un turó,  en els que el color blanc és el protagonista.

 

 

En un d'aquest carrers vaig trobar la placa  de l'Associazione nazionale fra mutilati ed invalidi di Guerra que podeu veure a la propera fotografia de detall. Una placa que ens recorda als ferits durant les dues guerres mundials.

 

 

Després de passejar per aquesta circumferència gairebé perfecta d'un diàmetre de dos-cents cinquanta metres que forma el centre històric arribem a la piazza Vittorio Emanuele i al seu jardí amb una gran balconada des de la que podem mirar i admirar el Valle d'Itria.

Però l'objectiu de l'entrada d'avui és el Monumento ai caduti  de marbre i pedra, del 1.930, que podeu veure al centre i al fons del jardí de la fotografia següent. Darrere del monument hi ha la gran balconada.

 

 

Malgrat en contrallum a la propera fotografia podeu veure la part del Monumento ai caduti orientada a la piazza Vittorio Emanuele.

 

 

A la part superior hi podem llegir AI CADUTI DI TUTTE LE GUERRE i a la part central el protagonisme és pel relleu d'un soldat amb el seu fusell abraçat pel darrere per la Pàtria, una al·legoria de la Victòria premiant a un soldat.

 

Sota l'al·legoria de la Victòria premiant a un soldat del relleu central, a la base del monument hi ha un escrit en el que hi podem llegir :

 

QUI
DOVE IN VIGILIA DI GLORIA E DI MORTE
CON ANIMA INTENTA
ROMANAMENTE SOGNARONO
LA PATRIA PIÙ GRANDE
LOCOROTONDO
ESALTA I SUOI EROI

 

Com que només puc fer-vos una traducció literal del text de la base del monument als caiguts li he demanat a la Rose que m'ajudi. Aquí teniu el resultat:

Locorotondo exalta als seus herois aquí

on en la vigília de la glòria i de la mort,

 somiaren romànticament en la pàtria més gran,

amb valentia romana.

Als altres tres costats del monument hi ha la terrible llista de morts de Locorotondo a les dues guerres mundials. A la base del monument hi ha els noms dels que van morir a la Segona Guerra Mundial, entre 1.940 i 1.945 ( Itàlia hi participà a partir del juny de 1.940 ). A la part superior -frontal i a les dues laterals- la llista és dels morts a la Primera Guerra Mundial entre 1.915 i 1.918 ( Itàlia hi participà a partit del 1.915 ). A la propera fotografia podeu veure la llista de trenta noms d'una de les làpides laterals de la part superior del monument. A la làpida de l'altra lateral hi ha trenta noms més.

Però la llista de morts al costat del monument orientat al Valle d'Itria és molt més llarga. A la part superior del monument hi ha cent quaranta-cinc noms en dues columnes i a la base del monument  cinquanta dos noms en quatre columnes.

 

Entre els noms de la part superior, corresponents als soldats morts durant la Primera Guerra Mundial, hi ha vint Palmisano: Angelo Dom./ Angelantonio / Donato fu Franc / Donato di Mart / Donato di Vitant / Donato di Vitrant / Francesco / Giuseppe fu Franc / Giuseppe di Giov / Giuseppe Oronzo / Giuseppe Domen / Giuseppe fu Piet/ Giuseppe di Vitant / Giuseppe di Vitant / Giuseppe fu Vito / Martino / Silvestro / Stefano / Vito i Vitantonio.

 

 

A la segona Guerra Mundial Itàlia lluità entre el juny del 1.940 i l'estiu del 1.943 al costat de l'Alemanya nazi. A partit del derrocament de Mussolini l'estiu del 1.943, el rei Vittorio Emanuele III di Savoia i el seu govern signaren un armistici i s'alinearen amb els aliats mentre els alemanys controlaven gran part del país. 

El 12 de setembre del 1.943 Mussolini fou alliberat per paracaigudistes de la SS alemanya i creà una república feixista al nord d'Itàlia. Entre 1.943 i 1.945 hi havia tropes italianes als dos bàndols en conflicte que van arribar a lluitar entre elles en el que fou una Guerra Civil dintre de la Segona Guerra Mundial... 

A la propera fotografia de detall podeu veure la base del monument on hi ha el nom dels cinquanta-dos soldats de Locorotondo morts a la Segona Guerra Mundial.

Dels cinquanta-dos soldats morts, set eren Palmisano: Alfredo / Francesco / Giovanni / Giuseppantonio / Giuseppe / Ignazio  i Vito Antonio. Entre les dues guerres mundials van morir vint-i-set Palmisano de Locorotondo.

 

 

Recordeu que a l'entrada anterior dedicada a la Puglia vàrem llegir al Monumento in memora dei caduti della Grande Guerra d'Alberobello el nom de tres Palmisano: Giuseppe / Leonardantonio i Nicola. Al final de l'entrada us comentava que a la d'avui us explicaria perquè ens hem fixat amb els Palmisano...

Sempre que Rafel Nadal i Farreras ( Girona 1.954 ) presenta un dels seus llibres a Lleida gaudeixo de les seves explicacions. El vint-i-quatre de setembre del 2.015 fou un plaer escoltar-lo parlant del seu llibre La Maledicció del Palmisano editat per Columna. 

Des del primer moment vaig quedar bocabadat quan explicava el seu viatge a la Puglia. Al començament del pròleg del llibre explica que quan va arribar amb la seva dona Anna a les dues del migdia del 24 d'agost del 2.012 a Bellorotondo ( que evidentment és Locorotondo ) el termòmetre fregava els trenta-nou graus. Després de recuperar-se de la calorada diu que s'apropà al monumento ai caduti i quedà molt sorprès de la quantitat de Palmisano que hi havia a la terrible llista de soldats morts. Al final del pròleg afirma que quan li explicava a la seva dona i li dei en veu alta el nom dels Palmisano un home vell que hi havia assegut al banc del costat el va interrompre per dir-li el nombre exacte dels Palmisano morts per afegir després, Tots víctimes de la Primera Guerra Mundial. La maledizione dei Palmisano!

No us diré res d'aquesta novel·la que explica una espectacular història d'amor i que és tot un viatge literari al sud d'Itàlia i al fons de les passions humanes. Però si no l'heu llegit, no trigueu a fer-ho.

 

El jardí de la piazza Vittorio Emanuele ens omple d'emocions. A la tristesa per tots el morts a les dues guerres mundials cal afegir-hi la bellesa del paisatge que ens regala la gran balconada.

Un mar d'oliveres i de vinyes fins a l'infinit ens anima una mica després d'observar detalladament el Monumento ai caduti. Gràcies al zoom de la càmera fotogràfica puc mostrar-vos una mica millor les construccions de pedra seca que envolten Locorotondo.

 

El Valle d'Itria també es coneix com Valle dei Trulli. Com podeu constatar a la fotografia anterior als peus de Locorotondo hi ha una colla d'aquestes construccions de pedra seca, els trulli, dels que es veuen perfectament les seves cobertes còniques.

Sortim del jardí de la piazza Vittorio Emanuele, tornem a entrar al centre històric per la Porta Napoli i baixem a buscar el cotxe amb l'objectiu de donar un cop d'ull a la propera entrada dedicada a la Puglia a Ostuni conegut com la Città Bianca ( la ciutat blanca ) que també està al Valle d'Itria.

Atentament.

Senyor i

Cinquena coberta...

El pintor i poeta alemany Carl Spitzweg és l'autor de l'oli sobre llenç de 49,5 centímetres d'alçària i 26,8 centímetres d'amplària Der Bücherwurm, que literalment podem traduir com El cuc dels llibres però que es coneix per El ratolí de biblioteca.

Font fotografia. Wikimedia Commons.

 

És una obra típica del període Biedermeier, comprés entre 1.815 i 1.848, a Alemanya i Àustria  que contrasta amb l'època romàntica que el precedí. Spitzweg va fer tres versions de l'obra, la primera al 1.845. Al voltant de 1.850 en va pintar una altra còpia i la segona còpia és del 1.853. El quadre és una burla del caràcter introspectiu i conservador de l'Europa de finals de les guerres napoleòniques, representada en un vell savi poc interessat pels afers del món.

Al juny del 2.008 us recomanava el llibre d'Editorial Moll "L'home manuscrit" de l'escriptor i pintor valencià Manuel Baixauli i Mateu. Guanyador del Premi Mallorca de Narrativa 2.006, Baixauli presentà el llibre amb el pseudònim Etcètera. Com podeu constatar a la fotografia anterior a la coberta del llibre el protagonista és El ratolí de biblioteca. El llibre és la història d'un misteri en la que el protagonista mentre va estirant el fil de la seva recerca personal ens submergeix en el fet de ser lector i ens fa gaudir del nostre paper com a tal.

Al juliol del mateix any, a l'entrada "Cobertes bessones" us mostrava el llibre de 451 editores Libro de libros amb el quadre de Carl Spitzweg a la coberta. Un llibre de textos imprescindibles en el que el protagonista és el llibre, acompanyats d'il·lustracions dels grans genis de la pintura, , coordinat per Javier Azpeitia.

 

 

Al comprar el llibre d'Ediciones Eneida "El narrador de cuentos" del novel·lista britànic Hector Hugh Munro ( Saki ) em sorprengué tornar a trobar a la coberta el quadre del pintor i poeta alemany... Saki ens explica al llibre una sèrie de contes irònics, paradoxals, crítics i molt divertits. La majoria d'aquests contes estan ambientats a l'Anglaterra victoriana. Al març del 2.010 a l'entrada "Ja no són bessones !" en feia un petit comentari.

 

 

Quan durant la meva estada a Urueña, una petita vila medieval emmurallada de la província de Valladolid amb cent vuitanta-nou habitants en la que podeu trobar dotze llibreries i cinc museus, no em podia imaginar la sorpresa que m'esperava. Gaudint de la pau, el paisatge i la proposta cultural, mentre remenava a la Librería Alcaraván la primera que obrí a Urueña l'any 1.992 quinze anys abans que la petita vila medieval fos declarada Villa del Libro, vaig quedar bocabadat...

Us ho vaig explicar l'agost del 2.010 a l'entrada "Façanes literàries ( 3 )" , una de les cinc entrades que he dedicat a Urueña.

El llibre "Enfermos del libro. Breviario personal de bibliopatías propias y ajenas" de Miguel Albero Suárez editat per la Universidad de Sevilla, també tenia a la coberta El ratolí de biblioteca!

Miguel Albero diu del que seu llibre és: "Un recorrido personal y desenfadado por las muy variadas bibliopatías. Bibliófagos, bibliocleptómanos, biblioclastas, bibliófobos, y bibliófilos pululan por este ensayo , descubriendo patologías que el lector quizás desconoce, o tal vez que padece muy a su pesar. El que esté libre de pecado ya puede comprarse un libro electrónico".

Un assaig molt recomanable per als enamorats del llibres. Molt documentat i amb un sentit de l'humor refinat. Hi trobareu cites, estudis i adreces per entrar i remenar en blogs bibliòfils. El llibre em va agradar molt i la dedicatòria m'emocionà:

 

" A la memoria del Profesor,

que me enseñó a apreciar el valor de los libros

y también de las palabras.

Más años pasan, más te echo de menos".

 

Al novembre del 2.023 Juan Manuel de Prada Blanco publicà a Espasa el llibre "Raros como yo". Imagineu quina és la coberta del llibre?

L'escriptor, crític literari i articulista ens presenta en aquest llibre una colla d'escriptors rars o maleïts. Una descoberta apassionant que us permetrà conèixer autors que malgrat el seu talent, alguns no foren mai reconeguts.

Coneixeu algun llibre més amb El ratolí de biblioteca a la coberta?

Atentament.

Senyor i

Magre, L'home inabastable.

Fins al catorze de juliol, dia en el que des del 1.880 França celebra la seva Festa Nacional, es pot veure a la Sala Zona Zero de l'Institut d'Estudis Ilerdencs l'exposició "Magre, L'home inabastable", una de les propostes amb les que des del mes d'abril es celebra el centenari del naixement de Jaume Magre i Servet.

Els que ja tenim una edat recordem el lideratge cultural i educatiu d'aquest cerverí nascut el dotze d'agost del 1.924.

Només entrar a la Sala Zona Zero ens dona la benvinguda un espectacular retrat de Jaume Magre i Servet. La fotografia, dels anys setanta del segle passat, és de Ton Sirera i Jené.

A l'exposició trobem cinc grans plafons informatius ens els que es fa una pinzellada històrica de Jaume Magre acompanyats d'antigues fotografies. A tocar de cadascun dels cinc plafons que ens expliquen: Els orígens de tot, El mestre, El polític catalanista, El divulgador cultural i El llegat; hi ha una vitrina taula amb documents original ( la majoria del fons de la seva família ).

Les fotografies de l'exposició són de l'Arxiu de la família Magre, Ton Sirera, Gómez Vidal, Llorenç Melgosa, Toni Prim, Miquel Asensio...

A la primera de les vitrines taula, la d'orígens, a més a més dels documents hi podem veure la màquina d'escriure del seu pare Jaume Magre Ubach que fou elegit diputat per Lleida, per ERC, a les eleccions al Parlament de Catalunya del 1.932.

Jaume Magre Ubach, Josefina Servet Servet i Jaume Magre Servet al gener del 1.939 s'exiliaren a França quan el seu fill tenia catorze anys ( a l'agost en va fer quinze ). Un cop instal·lats a Montpeller es va fer amic d'Alexandre Cirici, de la família Rovira i Virgili i de la família Torres.

La primavera de 1.945 Jaume Magre i la seva mare van arribar a Portbou, però quan dies després anaren a Cervera van trobar la casa familiar feta malbé. No ho tingueren fàcil però al 1.946 es fundà la delegació de l'Institut Francès de Barcelona a Cervera depenent del Ministeri d'Afers Exteriors de França.

A finals de la dècada dels quaranta i principis de la dels cinquanta formava part d'un grup d'amics apassionats per la lectura que feien tertúlies literàries: Ramon Turull, Josep Maria Razquin, Jaume Ferran, Emili Ravell i Carmen Balcells.

A la fotografia de detall del plafó orígens, del dia 12 de novembre del 1.948, podeu veure a Jaume Magre després de la seva tornada de l'exili.

L'any 1.955 arribà a Lleida i dirigí l'Alliance Française fins al 1.980. L'Alliance fou molt més que una acadèmia de la llengua francesa i participà en diverses iniciatives de resistència cultural al franquisme.

Magre fou un dels impulsors de l'Escola Espiga i durant gairebé vint anys professor dels instituts lleidatans Marius Torres i Gili i Gaya.

Als anys setanta formà part de diferents partits polítics: Front Obrer Català, Unió Socialista, Convergència Socialista per acabar al Partit Socialista de Catalunya. Fou el regidor de cultura de l'Ajuntament de Lleida entre 1.979 i 1.995. Lleida visqué un canvi espectacular amb els equipaments culturals municipals  de l'Escola Municipal de Belles Arts, Auditori Enric Granados, Conservatori, Aula de Teatre i Teatre de l'Escorxador.

La propera fotografia de detall del plafó polític , de l'Arxiu Gómez Vidal Institut d'Estudis Ilerdencs, és de la inauguració al 1.983 de la I Fira del Llibre d'Ocasió presidida per l'alcalde Antoni Siurana i el regidor de cultura Jaume Magre. A la part superior dreta es veu part de l'estand de l'enyorada Llibreria l'Ereta.

Jaume Magre fou un gran divulgador cultural. L'any 1.968 es creà la Petite Gallerie, una saleta de l'Aliance Française que acollí les obres dels artistes joves més trencadors. Des de la regidoria de cultura donà gran suport a artistes locals com Leandre Cristòfol i creà el Premi Literari Josep Vallverdú.

 

La fotografia anterior és d'un cartell i un tríptic de dues exposicions organitzades per la Petite Gallerie l'any de la seva creació. La Petite Gallerie deixà d'exposar l'art alternatiu de la ciutat l'any 1.976.

Tanquen l'exposició el plafó i la taula vitrina dedicats al llegat on es fa referència als reconeixements i distincions que va rebre i als equipaments municipals culturals que es crearen mentre fou regidor de cultura.

Si a la primera taula vitrina hi ha la màquina d'escriure de Jaume Magre Ubach a l'última trobem l'olivetti STUDIO 46 del seu fill Jaume Magre Servet de la que s'ha perdut la tecla de la lletra E.

 

El dia de Sant Jordi d'enguany el diari Segre obsequià als seus lectors amb el llibre d'Edicions de la Clamor Merci Monsieur Magre de Cristina Mongay Batlle.

 

 

Recordeu que podeu visitar l'exposició a la Sala Zona Zero de l'Institut d'Estudis Ilerdencs fins al dia catorze de juliol en la que, a més a més de recordar o descobrir a Jaume Magre podreu agafar un d'aquests llibres.

Atentament.

Senyor i

Carnet de jugar.

Al novembre del 2.008 vaig recomanar-vos el  llibret "L'oli i l'oliva", el primer de la col·lecció Biblioteca del Cordill, editat per Grata Lectura. L'editor i periodista solsoní Narcís Clotet Villaró, ànima d'aquesta editorial, publica l'Almanac del Cordill des de l'any 2.002 i la Biblioteca del Cordill des de l'any 2.005.

Han seguit a la recomanació del primer llibret ( entre parèntesis el número de la col·lecció ): "Cançoneret de Nadal" ( 2 ), "Fem un hort" ( 3 ), "La cobla i la sardana" ( 4 ), "El pa i la farina" ( 6 ), "De l´hort al rebost" ( 7 ), "L´aigua i les fonts" ( 9 ), "Cants catalans" ( 10 ), "Aromàtiques i remeieres" ( 11 ), i "Carnet de cuinar" ( 13 ). Si cliqueu sobre els enllaços anteriors ho podreu recordar.

Avui vull recomanar-vos el llibret número disset, editat l'any passat "Carnet de jugar" amb text de Víctor Baroja i Benlliure i il·lustracions de Loncle. Al llibret de quaranta-set pàgines hi trobareu les instruccions per a cinquanta-dos jocs d'aquí ( i de més enllà ).

Comença amb els jocs per als més xics: jocs de dits, de mans i de falda. A la fotografia anterior podeu veure l'arri arri, tatanet. Del segon capítol, dedicat als jocs de carrer, us mostro la pàgina que ens explica el joc pedra, paper tisora.

En aquest capítol els jocs estan dividits en els córrer, els de caps i mans, els d'empaitar, jocs amb goma, botons, patacons, xapes, virolets i baldufes, xarranca,...

El llibret acaba amb el capítol dedicat als jocs del món. A la pàgina quaranta-sis trobem l'aualé, un joc que es juga amb quaranta-vuit fitxes anomenades llavors. L'aualé pertany a la família dels jocs de mancala en la que en tots els jocs hi ha dos jugadors, el tauler té forats - uns pertanyen a un jugador i els altres a l'altre-, les peces - totes iguals- s'agrupen als forats, el jugador agafa peces d'un dels seus forats per deixar-les en altres forats d'una a una seguint un ordre predeterminat. És un joc d'estratègia amb dos moviments bàsics: sembrar i collir, que es juga tradicionalment al nord del Golf de Guinea i a les Antilles ( on el dugueren els esclaus ).

Per només tres euros tindreu una colla de jocs per recordar o descobrir, ara que sembla impossible fer alguna activitat sense mirar una pantalla.

Atentament.

Senyor i

" 17 segundos ".

Avui tinc el plaer de recomanar-vos un nou poemari de Kirmen Uribe, poeta basc nascut l'any 1.970 a Ondarroa ( Bizkaia ) en una família vinculada a la pesca. 

No és la primera vegada que us parlo de Kirmen al blog. Al juny del 2.008, a l'entrada "Dissabte poesia...basca " vaig aconsellar-vos la lectura de l'espectacular poemari "Bitartean heldu eskutik " editat per Susa l'any 2.001 i traduït al castellà l'any 2.004 ( "Mientras tanto dame la mano" ) a la Colección Visor de Poesía nº 548. Un llibre imprescindible si us agrada la poesia, que l'any 2.010 Proa va traduir al català.

L'any 2.010 vaig dedicar-li tres entrades. Al març a "Dissabtes poesia basca ( 2 )" la recomanació era per animar-vos a llegir la primera novel·la del poeta, "Bilbao - New York - Bilbao".  Una novel·la molt poètica que ens explica la història de tres generacions d'una família, amb la que guanyà l'any 2.008 el Premio de la Crítica de narrativa en euskera i el Premio Nacional de narrativa al 2.009.

Al mes d'agost a l'entrada "Poesia basca ( 3 )" vaig convidar-vos a passejar pel Parque de Doña Casilda, el parc més important de la capital de Bizkaia, que es començà a construir l'any 1.907. Aquest espai, de visita obligada quan aneu a Bilbo, acull el Museo de Bellas Artes.

Ja al museu ens vàrem aturar, més de disset segons, davant de tres pintures murals traslladades a suport mòbil ( propera fotografia ) del que es considera el més important dels pintors bascos contemporanis, Aurelio Arteta Errasti.". La del centre En la romería 1" ( 115 X 332 centímetres ) està flanquejada a la dreta per "En la romería 2" ( 117,5 X 57 centímetres ) i a l'esquerra per "En la romería 3" ( 117 X 155 centímetres). Aquestes tres pintures murals són l'eix vertebrador del vídeo amb el que Seix Barral promocionà la poètica novel·la. Kirmen i la seva família són els protagonistes d'aquesta petita joia que podeu tornar a veure clicant sobre l'enllaç anterior.

Kirmen es centrà en la novel·la i al 2.012 publicà "Mussche" ( la traducció al castellà, català- "El que mou el món" - i gallec és del 2.013 ) i al 2.016 "Elkarrekin esnatzeko ordua" ( que el mateix any es van traduir al castellà i al català - "L'hora de despertar-nos junts" -  i al gallec l'any 2.017 ).

Al maig del 2.019 vàrem tornar al museu amb l'entrada "Tornar al Bellas Artes...". Per celebrar el seu 110 aniversari el museu presentà l'exposició "ABC. El alfabeto del Museo de Bilbao", una proposta que ocupà tot l'antic edifici ( de la sala 1 a la 31 ) i que suposà una gran renovació museogràfica. El comissari literari de la proposta fou Kirmen Uribe, que coneix molt bé el Bellas Artes i el visita freqüentment des de que era un nen petit.

Però tornem a la gran noticia poètica amb la que he començat l'entrada d'avui, el nou poemari de Kirmen Uribe "17 segundos", editat en euskera l'any 2.019 per Susa i en castellà l'any 2.020 a la Colección Palabra de Honor nº 35 de Visor Poesía. Explica el poeta basc en diverses entrevistes i al doblec de la coberta del llibre que durant una visita al Metropolitan Museum of Art de Nova York la guia que els acompanyava en la visita a la pintura nord-americana de segle XIX va fer un comentari que el va deixar bocabadat. Joanna E. Goodman els digué que un visitant no s'atura més de disset segons a mirar un quadre. Hi ha estudis que certifiquen aquesta trista dada...

Una rapidesa que no permet assaborir l'obra d'art però que sembla el paradigma de la manera de viure de bona part dels humans. Ens falta la mirada, saber aturar el temps per gaudir de la proposta de l'artista. Disset segons no ens permeten apreciar res.

El títol del poemari es contraposa amb el seu contingut. El poeta d'Ondarroa ens regala un llibre que recull poemes escrits entre els anys 2.002 i 2.019, és a dir en disset anys.

El fet d'haver-se centrat en les novel·les ens feia pensar que el poeta havia deixat d'escriure poesia, però afortunadament no es així i podem tornar a gaudir de la seva sensibilitat. 

Els poemes de "17 segundos" parlen de la família, infància, adolescència, amor, mort, insubmissió, política, violència... Passejareu pel País Basc, Japó, Nova York.. 

Una de les persones que més estimo m'ha enviat des de Bizkaia el nou poemari i el proper vídeo en el que podeu veure i escoltar a Kirmen Uribe al metro de Nova York recitant en euskera el poema " Txoriak neguan " ( " Pájaros en invierno" ) que podeu llegir en castellà a la pàgina vint-i-quatre del poemari o clicant sobre l'enllaç anterior. Eskerrik asko Eduardo, muxu bat.

Txoriak neguan - KIRMEN URIBE from Signo Digital on Vimeo.

Els Haikus de la cárcel són poemes que s'inspiren en els vuit mesos que el poeta estigué a la presó de Basauri per ser insubmís. Els haikus són poemes breus de tres versos de 5-7-5 síl·labes propis de la poesia japonesa. És l'única part bilingüe ( castellà - euskera ) del poemari.

Després dels poemes de Los años blancos, torna a la poesia japonesa amb Tankas del viaje. El tanka consta de trenta-una síl·labes repartides en cinc versos seguint l'esquema 5-7-5-7-7. Els anys 2.014 i 2.016, convidat per la traductora Nami Kaneko, va estar a Okinawa, Tokio i Kioto. Els tankes els va escriure seguint les anotacions del seu quadern de viatge.

El poeta d'Ondarroa viu a Nova York on va anar-hi quan li concediren una beca del Cullman Center a la Biblioteca Central per al curs 2.018 - 2.019.

Llegir " 17 segundos" és un gran plaer.

Atentament.

Senyor i

Tornar al Museu de Lleida.

Ahir, després de dotze setmanes tancat, vaig poder tornar a gaudir del Museu de Lleida. Quan el dia tretze de març tancà per les mesures sanitàries dictades per lluitar contra el coronavirus feia només dos dies que en un acte, presidit pel Molt Honorable Senyor Joaquim Torra i Pla president de la Generalitat de Catalunya, es presentà la cessió de nou-centes vuitanta-set obres de la Col·lecció Gelonch Viladegut al museu lleidatà.

Aquell mateix dia s'inaugurà una exposició amb una selecció d'una trentena de gravats de la col·lecció, cedida al museu, a l'espai del cor de l'esglesia de l'antic convent de Sant Josep. L'arquitecte Joan Rodon integrà part de l'antiga Casa de Misericòrdia i l'església del convent dels carmelites descalços ( del segle XVII ) al nou museu.

Aprofiteu la vostra visita per, a més a més de xalar amb els gravats exposats, aixecar la mirada i donar un cop d'ull als esgrafiats de l'antiga església del convent.

L'exposició estava inicialment programada fins a final de setembre, però en podrem gaudir fins a final del 2.020. La Col·lecció Gelonch Viladegut de gravats i llibres d'art està considerada com una de les més importants d'Europa.

L'espectacular col·lecció, tota una lliçó de la història del gravat del món occidental, va del segle XV fins als nostres dies. Aquesta donació, la més important rebuda pel Museu de Lleida, demostra la generositat del seu propietari el lleidatà Antoni Gelonch i Viladegut nascut a la nostra estimada ciutat l'any 1.956.

Puc assegurar-vos que quedareu bocabadats observant les peces exposades al petit espai del cor de l'església. A la fotografia anterior podeu veure l'aiguafort del 1.645 "Abraham i Isaac" obra de Rembrandt, i a la propera "El pequeño prisionero. Tan bárbara la seguridad como el delito" ( sèrie "Prisioneros" ), un aiguafort i burí fet per Francisco de Goya entre 1.810-1.815.

La col·lecció de gravat inclou obres de: Dürer, Rembrandt, Goya, Picasso, Tàpies, Miró, Warhol, Barceló, Calder, Plensa, Subirachs,... A la propera fotografia, l'obra de Pablo Picasso "Baralla de braus I", número 15 de la Suite Vollard, del 1.933 fet amb la tècnica de la punta seca.

Aquesta acció de mecenatge suposa que la col·lecció que entra en dipòsit al Museu de Lleida, al ser-ne el museu el beneficiari, acabarà formant part de l'exposició permanent.

A la fotografia següent podeu contemplar a la part superior la litografia de Miró del 1.972 "Homenatge a Joan Prats", i a la part inferior la litografia i timbrat "Sense títol" del 1.978 de Tàpies.

La col·lecció de gravats es pot dividir em tres blocs, segons el discurs que es dedicà a Antoni Gelonch quan ingresà l'any 2.012 com a membre honorífic de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi. El primer bloc va de Dürer a Goya ( o la tradició del gravat ), el segon Picasso i l'art modern, i el tercer acull els artistes contemporanis.

A la propera  fotografia el protagonisme és per la serigrafia del 1.972 "Mao en taronja i lila" d'Andy Warhol.

Però el que podeu mirar i admirar en aquest petita selecció és només un tastet perquè a la col·lecció Gelonch Viladegut hi ha gravats de quatre-cents cinquanta-nou artistes. Ho heu llegit bé, quatre-cents cinquanta-nou...

La fotografia següent és de la "Litografia per a San Lazzaro i els seus amics" Ed. XXe Siècle ( París ) feta per Alexander Calder l'any 1.975.

Antoni Gelonch va començar la seva col·lecció al 2.006. L'any 2.010 una part s'exposà al Museu d'Art Jaume Morera de Lleida i al 2.019 alguns gravats es van exposar al Museu de Lleida.

La fotografia anterior és de la litografia de l'any 2.000 de Josep Maria Subirachs "Sense títol" un gravat amb la Seu Vella de fons amb dedicatòria a Antoni Gelonch.

No ho dubteu, passegeu fins al Museu de Lleida per gaudir de la Col·lecció Gelonch Viladegut i aprofiteu per tornar a gaudir de tots els espais del museu. La visita, fins al dia trenta de juny, és gratuïta.

Atentament.

Senyor i