Al maig del 2.015 l'entrada Per què plora el gegant vell? fou el meu petit homenatge al mestre escultor i constructor de gegants solsoní Manel Casserras i Solé, conegut per tothom com Manelet. El vaig conèixer l'any 2.008 quan m'obrí les portes del seu taller per ensenyar a una colla de nens i nenes de sis i set anys la màgia de la seva feina. El primer dia d'agost vaig rebre un correu electrònic de Ricard Vinyets Cid, que en aquell moment era el coordinador de la revista GEGANTS, en el que m'explicava que estaven preparant el número 110 de la revista corresponent a l'estiu del 2.015 en el que farien un homenatge al Manelet i em demanava l'autorització per utilitzar una fotografia meva per la portada. Evidentment vaig enviar-li, quin honor cedir-la a la revista que edita l'Agrupació de Colles de Geganters de Catalunya !
Si sou seguidors del blog, sabeu del meu amor per aquesta petita ciutat de la Catalunya Central. He de confessar-vos que en les meves passejades per Solsona, arribar al taller del Manelet i trobar-ho tot tancat i barrat després de la seva mort m'entristia força.
El passat mes d'abril, tornava virtualment a Solsona per anar Al carrer de Mirabalda i ensenyar-vos la Biblioteca Carles Morató, la biblioteca de la llum. Després de veure tots els racons de la nova biblioteca us proposava anar fins al Portal del Castell per donar-vos una molt bona noticia. Sortint de la biblioteca, en una finestra de l'Ajuntament, tres gegantons idèntics al gegant vell, em van fer l'ullet i m'animaren a anar ràpidament al taller del Manelet...
Enfilo el carrer del Castell, i a mig carrer em giro per contemplar com la Torre de les Hores, datada abans del 1.500, és la protagonista. Moltes de les cases d'aquest carrer estan plenes d'història.
Hi trobem la casa natal del pintor Francesc Ribalta ( 1.565 - 1.628 ) precursor del tremendisme barroc, la Casa Morató on hi ha la biblioteca, l'Ajuntament - edifici del segle XVI, Cal Metge Solé amb els seus esgrafiats barrocs... Gairebé al costat del Portal del Castell, al número 42 del carrer del Castell hi ha Cal Roset.
Gràcies a la gentilesa de Jaume Tarrés Pujol, historiador, cartòfil i investigador solsoní, puc explicar-vos l’agitada història de Cal Roset. Era la casa del metge Joan Santmiquel i després, fins al 1.880, del seu fill Joan Santmiquel Capella. A partir del desembre de 1.883 s’escripturà en part a nom d’Eulàlia Santmiquel, mare de Joan Ros Santmiquel, que al 1.896 ja era propietari de Cal Roset. Joan Ros Santmiquel fou el primer a establir un estudi fotogràfic a Solsona l’any 1.884. En Joan va refer la casa pairal construint finestrals per aprofitar al màxim la llum del sol. A l’interior de l’estudi de pintor va condicionar una galeria fotogràfica. Amb el canvi de segle col·locà l’escultura de Sant Miquel que podeu veure a la fornícula de la cantonada. L'escultura de sant Miquel no està signada però podria ser de Josep Colell, escultor solsoní amic de Santmiquel. Sembla que la fornícula és obra d'un altre escultor. Al 1.905 Joan Ros Santmiquel ja havia marxat amb la seva familia a Navarra, concretament a Lizarra ( Estella ) i al 1.918 s’establí a Bilbao on va morir al febrer de 1.930. Un mes abans la seva casa s’havia escripturat a nom de Josep M. Roure Torres que ants després la llegà al seu nebot. Roset era el pare dels actuals propietaris. No està clar perquè li deien Roset i no Roure. M’explica el Jaume Tarrés que quan ell era petit el nom de la casa era la Rourera perquè era el nom que el Roset havia posat al bar instal·lat als baixos de la casa. A l’antic bar la filla del Roset hi té una òptica. L'escultura, catalogada com Bé Integrant del Patrimoni Cultural Català ( BIPCC ). Durant la Guerra Civil el tragueren de la façana i l'amagaren en un hort. Posteriorment, ja al 1.976, la van retornar al seu lloc original, però el cap del dimoni es va trencar. Manel Casserras i Boix, pare del Manelet, va fer-li un nou cap..
Gràcies a la gentilesa de Jaume Tarrés Pujol, historiador, cartòfil i investigador solsoní, puc explicar-vos l’agitada història de Cal Roset. Era la casa del metge Joan Santmiquel i després, fins al 1.880, del seu fill Joan Santmiquel Capella. A partir del desembre de 1.883 s’escripturà en part a nom d’Eulàlia Santmiquel, mare de Joan Ros Santmiquel, que al 1.896 ja era propietari de Cal Roset. Joan Ros Santmiquel fou el primer a establir un estudi fotogràfic a Solsona l’any 1.884. En Joan va refer la casa pairal construint finestrals per aprofitar al màxim la llum del sol. A l’interior de l’estudi de pintor va condicionar una galeria fotogràfica. Amb el canvi de segle col·locà l’escultura de Sant Miquel que podeu veure a la fornícula de la cantonada. L'escultura de sant Miquel no està signada però podria ser de Josep Colell, escultor solsoní amic de Santmiquel. Sembla que la fornícula és obra d'un altre escultor. Al 1.905 Joan Ros Santmiquel ja havia marxat amb la seva familia a Navarra, concretament a Lizarra ( Estella ) i al 1.918 s’establí a Bilbao on va morir al febrer de 1.930. Un mes abans la seva casa s’havia escripturat a nom de Josep M. Roure Torres que ants després la llegà al seu nebot. Roset era el pare dels actuals propietaris. No està clar perquè li deien Roset i no Roure. M’explica el Jaume Tarrés que quan ell era petit el nom de la casa era la Rourera perquè era el nom que el Roset havia posat al bar instal·lat als baixos de la casa. A l’antic bar la filla del Roset hi té una òptica. L'escultura, catalogada com Bé Integrant del Patrimoni Cultural Català ( BIPCC ). Durant la Guerra Civil el tragueren de la façana i l'amagaren en un hort. Posteriorment, ja al 1.976, la van retornar al seu lloc original, però el cap del dimoni es va trencar. Manel Casserras i Boix, pare del Manelet, va fer-li un nou cap..
Passem el Portal del Castell, per on entraven els senyors a la ciutat després de jurar guardar els seus privilegis i costums. Després del Passeig de Sant Antoni Maria Claret, anem al carrer del Parc número 1 on hi ha el taller de l'escultura Casserras. Em quedo bocabadat, el taller està obert !!!
Forçant una mica l'objectiu de la càmera fotogràfica puc veure l'estructura de fusta d'un gegant i el cap d'una geganta. Crido per veure si hi ha algú i ràpidament apareix un gos que comença a bordar.
Alertades pel gos, la Teresa filla i la Teresa dona del Manelet deixen temporalment la feina, em confirmen que el taller continua viu, i em conviden a entrar.
És una magnífica notícia pel món geganter que les dones d'en Manelet continuïn construint gegants. M'emociona tornar a entrar al taller, voleu acompanyar-me?
Atentament.
Senyor i
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada