divendres, 13 de maig del 2011

Sahaflar Çarsisi, el pati màgic (i 3).

Abans d'explicar-vos la gran aportació d'Ibrahim Müteferrika al món del llibre àrab, cal recordar algunes de les descobertes del blog de la biblioteca al febrer del 2.009. A l'entrada Inventar lletres l'ofici de tipògraf vam visitar virtualment l'exposició Enric Crous Vidal en la que s'explicava que la tipografia és l'art de dissenyar, compondre i imprimir textos mitjançant tipus movible. Cada lletra és un prisma rectangular, normalment metàl·lic, en el que a la cara superior, en relleu i a l'inrevés, hi ha la imatge d'una lletra o dibuix que volem imprimir.

A Inventar lletres l'ofici de tipògraf (2), en Dionís , encarregat de la Sala Temàtica d'Arts Gràfiques de la Diputació de Lleida, ens mostrava de forma magistral tots els secrets de la sala i la impressió amb tipus movible.
Més tard, al maig del 2.010 a la visita virtual a l'exposició La maquinaria de la lectura. La impremta a Lleida de Botel al segle XXI amb l'entrada Parlar amb Enric Botel, vam veure el primer llibre imprès a Lleida , el Breviarium Ilerdensis del 1.479.

Ara que ja hem recordat què és imprimir amb tipus movible, tornem a Sahaflar Çarsisi, i a Ibrahim Mütiferrika. Ell va ser el primer àrab que va establir una instal·lació de la impremta de tipus movible.

Però li va costar molt convèncer a les autoritats , el Gran Visir i el Gran Muffi , perquè parlessin amb el Califa Otomà, per poder imprimir llibres utilitzant aquesta tècnica.

Als estudiosos musulmans no els agradava gens la seva proposta. Pensaven que un llibre sobre religió era sagrat i mereixia estar fet a mà amb la cal·ligrafia tradicional i les antigues tècniques d'enquadernació. Després de moltes discussions va aconseguir l'any 1.726 el permís del Califa per imprimir llibres laics i científics. Com podeu veure, els llibres religiosos no.

En el moment de marxar Sahaflar Çarsisi em fa l'ultim regal. Pels altaveus de la mesquita Beyazit sona l'adhan - la crida a l'oració , i entre els llibres veig els fidels netejant-se la cara, els braços i els peus per assistir a una de les cinc oracions diàries que fan els musulmans practicants.
Surto i començo a baixar. Pujar i baixar és normal a Istanbul, la ciutat dels set turons. Tinc dues joies per mostrar-vos. La primera a Sultanahmet és l'estació de trens de Sirkesi. Lectors d'Agatha Christie no deixeu de seguir el blog de la biblioteca....
Atentament.
Senyor i

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada