Santa María del Naranco ( i 2 ).

A la primera entrada dedicada a Santa María del Naranco vàrem resseguir perimetralment l'edifici per observar detalladament l'exterior del que originalment fou, a més a més de palau de descans  de Ramiro I d'Astúries en el que es feien recepcions i cerimònies, tribunal en el que s'impartia justícia.

Avui entrarem per mirar i admirar aquesta joia preromànica que l'any 848 ordenà construir el rei d'Astúries.

Tornem a la doble escala de la façana nord per pujar fins al vestíbul voltat annex al mur i entrar al pis superior per la porta del segle XIII amb arc apuntat decorada amb puntes de diamant que podeu veure a la fotografia anterior. La planta superior està dividida en tres espais: la gran sala noble i els dos miradors que la flanquegen a est i oest.

La sala noble, de planta rectangular, mesura dotze metres de llarg, quatre metres d'ample i sis metres i mig d'alçària. Les arcades descansen sobre columnes "de entrega" amb fusts en forma de soguejat helicoïdal. La columna "de entrega" està parcialment embotida a un element constructiu, mur o pilar.

M'apropo al final de la sala per mostrar-vos parcialment el mirador de ponent amb més detall en el que, com podeu constatar, continuen les arcades.

M'allunyo del mirador per mostrar-vos la part superior de les arcades del mirador de ponent i la fornícula superior.

Gràcies al zoom de la càmera fotogràfica puc mostrar-vos part de la volta de canó de la sala noble que està dividida per set arcs torals o faixons que la sustenta. A la fotografia podeu veure dos d'aquests arcs.

Els vint capitells troncopiramidals de la sala noble estan decorats amb figures animals i personatges que recorden l'art bizantí.

A la fotografia anterior de detall veiem quatre animals quadrúpedes amb el cap girat cap al llom a la cara frontal. A les cares laterals del capitell estan representades a l'interior de triangles isòsceles figures humanes recolzades en un bastó. com podeu apreciar millor a la fotografia següent de detall.

El fust de les columnes està decorat amb un soguejat helicoïdal que podeu apreciar parcialment a la propera fotografia de detall.

Al palau hi ha un total de trenta-dos medallons amb característiques comuns ( forma i mida ) però amb motius decoratius diferents.

A la fotografia anterior de detall el protagonisme és pel conjunt decoratiu de medalló i banda historiada. A la banda historiada, que podeu observar millor a la propera fotografia de detall, a l'arcuació superior hi ha representats dos àngels tinents i a l'arcuació inferior dos genets afrontats.

Els àngels amb els braços aixecats sostenen sobre el cap un liber sacro obert. Els genets estan representats amb el cap cobert amb un casc, la mà esquerra agafant les brides del cavall i amb un punyal ( pugio ) a la mà dreta. El pugio, que portaven els alts dignataris i el soldats amb alt comandament, era un símbol de força i d'administració de justícia.

Faig mitja volta per fotografiar el mirador oriental en el que podeu observar al centre la rèplica de l'ara d'altar procedent de l'església preromànica de San Miguel de Liño.

Ja al mirador oriental, a la part inferior dreta de la fotografia següent podeu veure part de l'ara d'altar que al segle XI es traslladà des de l'església de San Miguel de Liño perquè s'enfonsà parcialment l'edifici religiós. Al fons es veu Uviéu, la capital del Principat d'Astúries.

Als quatre costats de la placa d'altar hi ha gravada una inscripció fundacional feta pel rei Alfonso I d'Astúries i la seva esposa Paterna de Castilla. Al final de la inscripció hi ha la data del 23 de juny de l'any 848. La placa rectangular ( 105 x 80 x 20 centímetres ) està sobre un podi ( 87 X 90 X 70 centímetres ).

Ja vaig explicar-vos a la primera entrada dedicada a Santa María del Naranco  que l'ara d'altar original està al Museo Arqueológico de Asturias al centre d'Uviéu a tocar de la Catedral de San Salvador.

Deixem l'altar i aixecant la mirada observem a les fotografies anterior ( esquerra ) i propera ( dreta ) la decoració del mirador oriental en el que podem observar els medallons, franges historiades, capitells troncocònics amb figures d'animals i siluetes humanes, capitells de tradició coríntia i els fusts de les columnes amb soguejar helicoïdal.

Deixem la planta superior i baixem per la doble escala annexa al mur nord sota la que hi ha la porta adovellada d'arc de mig punt per la que accedirem a l'estança inferior o "cripta".

Aquesta estança de planta rectangular mesura 11,50 metres de llarg, 4,20 metres d'ample i 2,8 metres d'alçària. Només entrar-hi, miro a la dreta i gaig la fotografia següent en la que podeu constatar que l'estança està coberta amb volta de canó.

 

 

Aquesta volta de canó està reforçada per quatre arcs torals o faixons que descansen sobre un sòcol corregut adossat als murs.

Dirigint la mirada a l'esquerra i després a la dreta puc fer les fotografies anterior i propera en les que podeu observar el petit banc de pedra que ressegueix tota l'estança i, parcialment, dos dels arcs faixons.

Si faig mitja volta puc mostrar-vos la part esquerra de la planta inferior. Al fons, a la dreta, hi ha una perita porta adovellada d'arc de mig punt que ens permet accedir a una dependència semisoterrània.

Sovint aquest espai s'ha considerat un bany reial, però es poc probable que tingués aquesta funció perquè no hi ha cap accés canalitzat d'aigua.

Aixecant una mica la mirada puc mostrar-vos dues de les tres finestres que hi ha a la part baixa del frontispici oriental. Són la finestra central ( la de l'esquerra ) i la més propera a la façana sud ( la de la dreta ).

Recupero una de les fotografies de la primera entrada dedicada a Santa María del Naranco per mostrar-vos aquestes finestres des de l'exterior. Són les que estan a l'interior de l'el·lipse groga que hi he dibuixat. A la fotografia anterior la humitat deixa clar quina part de l'estança està sota terra.

Aixecant una mica més la mirada i dirigint la càmera fotogràfica una mica més a l'esquerra puc mostrar-vos parcialment la coberta de fusta d'aquest misteriós espai. Sobre aquesta coberta hi ha el mirador oriental. La finestra de l'esquerra ja és de la façana nord.

 

 

Entre els anys 1.929 i 1.934 l'arquitecte Luis Menéndez-Pidal y Álvarez hi va fer una reforma important amb l'objectiu de tornar-li la seva configuració arquitectònica primitiva. Es van enderrocar: la casa sacerdotal annexa a la façanes oest i part de la sud, la sagristia barroca adossada a la façana est i l'escalinata central ( de la que es desconeix quan fou afegida al temple ) de la façana nord. També s'extirparen tots els agregats moderns de l'edifici. Posteriorment s'han fet intervencions als anys 1.985 i al 2.006.

A tocar de l'antic palau que esdevingué església hi ha una placa que ens recorda que el dia sis de desembre del 1.985 l'arquitectura preromànica asturiana fou declarada Patrimoni Cultural de la Humanitat per la UNESCO.

Deixem Santa María del Naranco i per la petita sendera anem a la primitiva església del palau que ordenà edificar l'any 848 el rei Ramiro I d'Astúries. A només dos-cents metres ens espera, a la propera entrada dedicada al preromànic asturià, l'església de San Miguel de Liño també anomenada San Miguel de Lillo.

Atentament.

Senyor i

Battistero di San Giovanni ( i 2 ).

Després resseguir perimetralment el Battistero di San Giovanni a l'entrada anterior dedicada a Florència, a la d'avui entrarem a l'edifici de planta octogonal, consagrat l'any 1.059 pel papa Niccolò II, que possiblement és el resultat d'una ampliació d'un primitiu baptisteri dels segles IV o V.

Entrant per la porta nord anem a la dreta fins a la façana oest en la que hi ha l'absis amb l'altar major que podeu veure a la fotografia anterior. Constatareu que en algunes de les fotografies es veuen bastides perquè la meva visita coincidí amb la restauració dels mosaics de la volta del baptisteri.

El revestiment de marbre de l'interior es començà a la segona meitat del segle XI i el mosaic de l'absis rectangular el començà l'any 1.225 el frare franciscà Jacopo. És el mosaic més antic del baptisteri.

Al centre, com podeu constatar a les fotografies anterior i propera de detall, a l'interior de l'estructura d'una roda decorada amb elements vegetals hi ha l'Agnus Dei. Flanquegen la gran roda Sant Joan Baptista entronitzat a l'esquerra i la Mare de Déu i el Nen entronitzats a la dreta.

Les tessel·les emprades per fer aquest mosaic són molt petites i tenen una gran varietat cromàtica de pastes de vidre. Fins i tot n'hi ha de corall.

Quatre telamons ( personatges de la mitologia grega ) sostenen la gran roda central dividida en vuit radis entre els que hi ha representats patriarques i profetes bíblics que predeien la vinguda de Crist, l'Agnus Dei, al centre.

A la part superior de la fotografia següent de detall, malgrat la bastida, podeu veure els bustos d'Apòstols, Evangelistes i Sants que hi ha a l'anell exterior de l'arc triomfal de l'absis.

A la dreta de l'absis hi ha el monument funerari dedicat a Baldassarre Cossa, l'antipapa Giovanni XXIII, mort a Florència l'any 1.419. A la part superior de la propera fotografia es veu parcialment la galeria Matroneum que hi ha sobre la part més baixa del baptisteri amb columnes i pilastres. La galeria, originàriament destinada a acollir les dones, també està decorada amb mosaics.

El monument funerari de bronze daurat i marbre, realitzat per Donatello i Michelozzo entre 1.422 i 1.428, fa set metres i trenta-dos centímetres d'alçària.

Molts mosaics de l'interior de la galeria Matroneum, datats al segle XIV, s'han perdut però encara hi ha algun indret en el que se'n conserven. En canvi encara podem observar la majoria dels mosaics de l'ampit en el que als requadres hi ha representats profetes i patriarques. Al fris de la base de la cúpula també hi ha requadres amb mosaics amb bustos de sants ( que no podeu veure a les fotografies perquè estan tapats per la gran lona octogonal col·locada durant la restauració dels mosaics de la cúpula.

Als requadres de l'ampit de la galeria Matroneum i als del fris de la base de la cúpula hi podem llegir inscripcions que els identifiquen.

Gràcies al zoom de la càmera fotogràfica a la fotografia següent de detall puc mostrar-vos els mosaics de dos dels requadres i del fris inferior amb querubins. El querubí és un àngel d'alta jerarquia representat en el món de l'art com un cap infantil alat sense cos.

A l'interior de la galeria Matroneum en alguns indrets encara s'hi conserven mosaics com podeu constatar a la propera fotografia.

Malauradament la meva visita coincidí amb la restauració dels mosaics de la cúpula del baptisteri per això al centre hi havia les bastides amb les escales per on els tècnics s'enfilaven. Una lona amb la reproducció fotogràfica dels mosaics de la cúpula no permetia veure els originals.

 

La volta dividida en vuit segments, subdividits en diferents registres, està totalment coberta de mosaics sobre fons daurat. Als plafons informatius que tancaven l'espai on hi havia les bastides l'espectacular mosaic estava explicat detalladament.

 

L'esplèndida decoració amb mosaics, feta entre els segles XIII i XIV, fou iniciada per mestres de l'escola bizantina i després els van continuar i acabar els grans mestres toscans d'aquella època entre els que podem destacar entre altres a Cimabue, Coppo di Marcovaldo i Meliore. 

Si ens situem davant de l'absis i observem el seu mosaic, aixecant la mirada trobem El Judici Final amb l'enorme figura de Crist Jutge entre el Paradís dels beats i l'Infern dels condemnats ( dreta ). El podeu fotografiat a la lona de protecció dels treballs de restauració de la fotografia anterior.

En els registres horitzontals dels altres cinc segments veiem, del llanternó a la base de la cúpula: les jerarquies angèliques, les històries del Gènesi, les del Patriarca Josep, la de Crist i la de San Joan Baptista.

No pus mostrar-vos fotografies per la impossibilitat de fer-les però a l'anterior, d'un dels plafons informatius que protegien l'estructura per enfilar-se fins a cúpula, us en podeu fer una idea.

Deixem de mirar la coberta del baptisteri per gaudir del terra que van fer obrers toscans a principis del segle XIII, Sembla que el paviment està ple de catifes, però aquestes "catifes" són de marbre.

Segurament per fer aquestes "catifes" es van inspirar en les manufactures tèxtils de l'Orient Mitjà comercialitzades pel gremi dell'Arte di Calimala, que fou el gremi que supervisà la construcció del baptisteri.

 

 Al centre del baptisteri hi havia l'antiga font baptismal envoltada d'una tanca octogonal. La pica baptismal actual, atribuïda a un seguidor d'Andrea Pisano, és del 1.371. Està feta en un únic bloc de marbre i té sis baixos relleus. 

Deixem il Battistero di San Giovanni per visitar, a la propera entrada dedicada a Florència, el Museo dell'Opera del Duomo al que arribarem passejant només tres minuts.

Atentament.

Senyor i.

La primera casa de Gaudí a Barcelona ( i 2 ).

Després de donar un cop d'ull al menjador i a la tribuna a la planta noble de la Casa Vicens continuem per la petita sala deu metres quadrats d'estil historicista neoàrab, el fumador, que hi ha al costat del menjador i que té accés directe al jardí. Quan hi entreu i mireu el sostre us semblarà que esteu a l'Alhambra de Granada al veure els mocàrabs de guix policromat. El vestíbul, el menjador i el fumador Gaudí els orientà cap al jardí per aprofitar al màxim la llum solar.

Les parets d'aquest espai exclusivament masculí estan revestides amb rajoles de cartró pedra de tons daurats, verda i blaus. Les rajoles de cartró pedra tenen un aspecte molt similar a les rajoles de ceràmica vidrada. Aquestes rajoles, molt resistents i més econòmiques que les de ceràmica vidrada, foren emprades per grans arquitectes modernistes com Antoni Gaudí i Josep Puig i Cadafalch.

 

 

Aquestes rajoles de cartró pedra les fabricava Hermenegild Miralles, que les inventà i patentà. La Fábrica Nacional de Azulejos de Cartón Piedra estava al número cinquanta-nou del carrer Bailèn de Barcelona.

 

 

En un raconet del fumador una de les rajoles està una mica trencada i ens permet constatar a la fotografia següent de detall que no és de ceràmica vidrada sinó de cartró pedra.

Al blog he dedicat diverses entrades a les rajoles de cartró pedra. Si cliqueu sobre l'enllaç anterior podreu recordar-les i tornar a quedar bocabadats. A la fotografia podeu observar la part del darrere d'una d'aquestes rajoles de la Masia Font de l'Oca.

 

Deixem la planta noble per enfilar-nos a la primera planta per una escala que no us deixarà indiferents... El cromatisme d'aquestes estances gaudinianes contrasta radicalment amb la nova gran escala blanca construïda durant la restauració i rehabilitació feta entre els anys 2.014 i 2.017 dissenyada pels arquitectes José Antonio Martínez Lapeña, Elías Torres Tur i David García Martínez que transformà l'edifici en casa museu.

L'espectacular escala blanca s'enfila serpentejant pel pati cobert que traspassa totes les plantes de Casa Vicens amb l'objectiu de dur la llum del terrat fins al soterrani.

A la primera planta, de cent quaranta-tres metres quadrats, hi ha els dormitoris. El principal ocupa el mateix espai que el menjador de la planta noble. Aquest dormitori té una terrassa situada sobre la tribuna de la planta noble.

La connexió del dormitori i la terrassa omple l'estança de llum i permet una ventilació perfecta. A les cantonades de la terrassa hi ha dues jardineres amb rajoles de ceràmica vidrada amb relleus de fulles i flors de gira-sol. També hi trobareu bancs de fusta amb reixat de ferro.

Les estances de la primera planta estan decorades amb els motius vegetals que podem veure al proper torrent de Cassoles ( canyes, falgueres, joncs...).

A la primera planta, a més a més, hi havia una sala d'estar ( que està situada sobre el fumador de la planta noble ), un bany, un vestidor amb lavabo, una habitació de convidats i un estudi-biblioteca.

De la sala d'estar destaca la cúpula decorada amb pintura enganyalull ( trompe-l'oeil ) que reprodueix la cúpula del templet del terrat ubicada gairebé verticalment a sobre seu coronant la cantonada de la façana del jardí amb la façana nord-oest. Hi veiem el cel, ocells volant i plantes

enfiladisses.

En aquesta habitació possiblement  destinada a les dones de la casa per cosir o llegir, hi ha un petit balcó amb una gelosia que permet observar l'exterior sense que et vegin... El misteriós balcó és el protagonista de la propera fotografia feta des de la terrassa de l'habitació principal.

 

 

Antoni Gaudí dissenyà uns distribuïdors hexagonals per comunicar les estances de cada planta, estalviant-se passadissos i aprofitant al màxim l'espai. 

La zona de bany està dividida en tres espais: el tocador, el bany i la comuna. Casa Vicens fou una de les primeres que tingué aigua corrent.

La rehabilitació com a casa museu ( 2.014-2.017 ) ha suposat la reconversió d'estances de l'ampliació  i reforma per a quatre habitatges ( 1.925-1.927 ). Al soterrani actualment hi ha la botiga-llibreria, a la planta noble l'espai de recepció dels visitants, a la primera planta l'espai dedicat a les exposicions temporals i a la segona planta l'espai d'exposició permanent. La propera fotografia és de l'exposició temporal "La primera casa. La casa pròpia, la casa manifest".

Deixem la primera planta i pugem per la gran escala blanca a la segona planta de cent cinquanta metres quadrats que originalment estava destinada a les habitacions del servei i actualment és l'espai dedicat a l'exposició permanent "Casa Vicens, la primera casa de Gaudí: manifest de la meva obra". De les exposicions temporals i la permanent ja us en parlaré en una propera entrada.

Gaudí va dissenyar aquesta planta austerament, amb els murs llisos, paviment sense rajoles i sostre de bigues de fusta. Un espai diàfan amb el sostre alt que tenia la funció de regulador tèrmic de l'edifici.

 

 

Tornem a la gran escala blanca per pujar fins a la coberta i mentre ens hi enfilem podem veure a vista d'ocell una petita part de l'exposició permanent de la segona planta.

 

 

Acabem de pujar per la gran escala blanca construïda durant la rehabilitació com a casa museu dels anys 2.014-2.017, que contrasta radicalment amb l'estil policrom gaudinià. A la propera fotografia podeu veure la sortida de l'escala al terrat.

 

 

Però si deixem d'observar la gran escala, a la coberta trobem un espai d'aspecte exòtic que ens pot recordat l'arquitectura del Marroc, l'Índia, Egipte... El terrat té una superfície de cent cinquanta metres quadrats dels quals vuitanta-cinc corresponen a la casa original de Gaudí, la resta són de l'ampliació de Joan Baptista Serra de Martínez. 

El terrat original té quatre plans inclinats construïts sobre les bigues de fusta de la segona planta que podeu veure a la segona fotografia de l'espai de l'exposició permanent. Constatareu a la fotografia anterior que estan coberts amb teula àrab. La resta del terrat original està cobert amb rajoles quadrades de ceràmica cuita.

A la propera fotografia podeu observar una de les xemeneies de maó vist revestides amb rajoles de ceràmica vidrada de color blanc i verd o amb el dibuix del clavell moro. És la de la façana del carrer de les Carolines ( sud-oest ). També es veuen les rajoles careneres de color verd i groc que ressegueixen perimetralment el terrat.

A la fotografia següent el protagonisme és pel templet original de Gaudí de la cantonada de les façanes del jardí ( sud-oest ) i nord-oest i les xemeneies de les façanes sud-oest i nord-est.

 

 M'apropo a la reixa que hi ha entre l'estructura de la gran escala i la façana nord-oest per mostrar-vos un perspectiva diferent del templet original de Gaudí i la xemeneia que té a tocar. Aquesta reixa de forja amb motius florals i tiges circulars no ens permet accedir-hi.

Resseguint perimetralment el terrat, a l'ampit trobem el revestiment de ceràmica vidrada amb rajoles quadrades de color blanc i groc, les també quadrades però un a mica més grans verdes i grogues i les rajoles careneres verdes i grogues.

 

 

La zona del terrat construïda durant l'ampliació i reforma per a quatre habitatges que Joan Baptista Serra de Martínez va fer entre 1.925 i 1.927 és plana i està coberta amb rajoles quadrades de ceràmica cuita. Una graons permeten enfilar-se fins al templet de la cantonada de les façanes nord-est i i sud-est ( la del carrer de les Carolines ). Aquest templet, construït per Joan Baptista Serra gairebé igual al de Gaudí, està ubicat a l'angle oposat on hi ha el templet original.

 

 

Els templets estan revestits amb rajoles de ceràmica vidrada amb l'escacat blanc i verd combinades amb les rajoles que estan decorades amb el clavell de moro. Als dos templets les rajoles de ceràmica vidrada amb la decoració del clavell de moro tenen el fons blanc i les flors taronja, però a l'original de Gaudí les fulles, tiges i poncelles són de color verd-blau i al de Serra a més a més d'aquestes també n'hi ha amb les fulles, tiges i poncelles de color verd clar, i algunes llises de color ver clar.

 

La cúpula, revestida amb l'escacat de rajoles de color blanc i verd, està rematada amb una flama de bronze com podeu constatar a la propera fotografia de detall.

Girem cua i marxem de la Caca Vicens, la primera que va fer Gaudí a Barcelona, per anar a la propera entrada dedicada a la capital de Catalunya al Mercat de Sant Antoni que ocupa tota una illa de l'Eixample de Cerdà.

Atentament.

Senyor i