Librería del Espolón.

A finals d'agost del 2.012 a l'entrada "Sorpresa a la Catedral..." us explicava que aquell estiu a l'agafar els tiquets per visitar la Catedral, em donaren entrades gratuïtes per visitar el  Museo del libro Fradique de Basilea para visitantes de la Catedral de Burgos.

Avui torno a convidar-vos a visitar virtualment la capital castellana i com que m'agraden els aparcaments que et deixen al centre de la ciutat us recomano creuar el rio Arlanzón pel Puente de San Pablo per deixar el cotxe al pàrquing de la Plaza Mayor . Abans de creuar el riu veureu a la vostra dreta el Museo de la Evolución Humana que descobrirem en una propera entrada...

Gaudiu del Puente de San Pablo i de les escultures que representen un seguici que acompanya al Cid a la sortida de la ciutat cap al desterrament. Només creuar el pont a la Plaza Mío Cid trobareu l'estàtua eqüestre del Cid, de bonze i amb una alçària de quatre metres, que sumats al pedestal quadrangular de 5,2 X 4,7 X 6,3 metres fan gairebé impossible no adonar-se de la seva presència.

Passada la Plaza Mío Cid trobareu els indicadors del pàrquing. Sempre que visito Burgos, i procuro fer-ho sovint - els que coneixeu la ciutat m'enteneu perfectament-, el primer que faig és donar un cop d'ull a la Catedral.

Estic enamorat de la perspectiva que ens regala aquesta joia de l'arquitectura des de la Plaza Santa María. Surto per l'Arco de Santa María i vaig al Paseo del Espolón, el passeig arbrat i enjardinat més popular de Burgos. Situat al cor de la ciutat és de visita obligada si voleu conèixer bé la ciutat castellana. Al número 30 d'aquest passeig tenim l'objectiu central de la descoberta d'avui: la centenària Librería del Espolón. 

És la llibreria més antiga de la ciutat, per això tot burgalès que estima els llibres i  la lectura la coneix bé. L'avi de la propietària actual, Pilar Pérez-Canales Cuesta - tercera generació de llibreters-, la va comprar l'any 1.935. Però qui era el propietari anterior? 

Fins al 1.935 la llibreria era del poeta, periodista, editor, llibreter i actiu militant de les avantguardes artístiques dels anys 20 i 30 del segle passat, Eduardo de Ontañón. A partir del 1.928 l'Eduardo va publicar gairebé un centenar d'articles de temes etnogràfics sobre la província de Burgos a la revista Estampa. A finals de la Guerra Civil s'exilià a Mèxic.

La llibreria era un lloc de reunió i un punt de trobada dels intel·lectuals de l'època. L'avi de la Pilar li explicava que molts d'aquests poetes i artistes eren republicans i van tindre que fugir o morir intentant marxar del país. Han visitat la llibreria una colla d'escriptors com Miguel Delibes, Camilo José Cela, José Luis Sanpedro, Carmen Martín Gaite,...

Aquesta família de llibreters tenen una llibreria nova al mateix passeig que està especialitzada el llibres antics dels segles XVI, XVII i XVIII. És la Librería Anticuaria Lyda.

Però tornem a la protagonista d'avui, la Librería del Espolón, que porta 110 anys al mateix lloc i amb la mateixa estètica, els mateixos prestatges,... Podeu trobar-hi des de les últimes novetats editorials a llibres descatalogats. Està especialitzada en història, temes locals, provincials i regionals, poesia, narrativa, art i teatre. Té un dels arxius de títols històrics més amplis de la zona.

La Pilar explica orgullosa que quan una persona busca un llibre difícil de trobar, ella ho aconsegueix. Disposen d'una xarxa de llibreries de vell i ella, quan posa la banya al forat, no para fins trobar el que busca.

Surto de la llibreria satisfet el veure que encara queden llibreters de soca-rel

Atentament.

Senyor i

Al cosat d'Iruña ( i 3 ).

L'edifici Oteiza Museoa dissenyat per Francisco Javier Sáenz de Oiza,  integra la Casa-taller, habitatge en el que Jorge Oteiza i Itziar Carreño van viure els últims trenta-quatre anys com a parella. Després de la mort d'Itziar , l'any 1.991, l'escultor basc ocupà aquest espai fins l'any 2.003, quan va morir.

L'edifici de formigó abraça els murs centenaris de la casa de l'artista. El museu i la Casa-taller formen un espai visitable de 3.800 metres quadrats ( 3.000 del museu i 800 de la Casa-taller).

Instal·lar-se a Alzuza deixava molt clara la ferma voluntat d'un dels pilars de l'Escola Basca d'Escultura, d'allunyament que tenia per objectiu trobar l'aïllament necessari per investigar i centrar-se en la seva obra.

Malgrat aquest aïllament buscat, la seva casa fou l'escenari de trobades i debats de la comunitat intel·lectual que estava en contacte amb Jorge Oteiza. Entrar al despatx i observar la seva taula de treball tal i com la va deixar abans de morir, és impressionant. 

Va deixar molt clar el seu desig de completar la donació de la seva obra amb el seu habitatge. L'objectiu era que el museu abracés el seu espai de treball i residència al petit poble d'Añzuza d'uns tres-cents habitants.
L'any 1.963, quatre anys després de deixar el món de l'escultura, va escriure un dels seus llibres més importants Quosque Tandem...! Ensayo de interpretación estética del alma vasca con breve diccionario crítico comparado del arte prehistórico y el arte actual.
A la propera fotografia podeu veure a Jorge Oteiza ocupant la cadira que apareix buida en les fotografies anteriors. Fixeu-vos com barrina alguna de les seves idees!

Quouque Tandem...!  es va convertir en un llibre de treball ens els àmbits universitaris i intel·lectuals. Penseu que és un dels poquíssims  llibres d'estètica escrits a Espanya. Parlem dels anys 60 de segle passat, on molts artistes estaven aïllats de les corrents contemporànies.

 

Per sota del despatx  que esteu veient a les fotografies, hi ha l'accés a Oteiza Museoa. Seguint la voluntat d'Oteiza, una de les portes de l'antiga casa, és l'entrada principal a la Fundació-Museu.

Al sortir de la Casa-taller veiem un cartell penjat darrere la porta i que l'escultor basc el tenia penjat a la porta de casa seva. El missatge és molt clar...

Deixem tranquil l'artista... Recordeu que si aneu a Iruña, a només nou quilòmetres us espera tor l'univers Oteiza.

Atentament.

Senyor i

El Museu de Lleida ( i 11 ).

Tal com vaig anunciar-vos a l'entrada anterior dedicada al M:LL, avui tancarem la visita virtual donant un cop d'ull a les obres que acull l'antiga església del convent carmelita, evidentment reformada però construïda el segle XVII, que l'arquitecte Joan Rodon inclogué en el seu projecte.

Vull agrair a Miquel Sabaté Navarro, tècnic del servei educatiu del museu de Lleida, la seva col·laboració facilitant-me la feina i enviant-me la sèrie de fotografies de les obres de construcció del M:LL que apareixen en diferents entrades.

Comencem doncs l'última passejada virtual i a l'esquerra del plafó que ens informa de l'expulsió dels darrers conversos, una vitrina acull un breviari alcorànic de finals del segle XVI o inicis del XVII, trobat a Aitona.

Amb la finalitat d'aconseguir la unitat religiosa, les monarquies europees del segle XVI expulsaren als darrers conversos, amb l'objectiu de garantir la unitat social i política dels seus regnes. Entre 1.508 i 1.526, els moriscos de Lleida, que prèviament havien estat batejats en grup, van ser expulsats d'Aitona i Seròs, llocs on s'han trobat llibres amagats a les cases pels seus propietaris. Si la fotografia anterior ens mostra el breviari trobat a Aitona, la següent ens ensenya l'Ocultació de Seròs.

Aquest conjunt d'objectes aparegué l'any 1.985 quan enderrocaven una casa a Seròs. La gent que hi vivia al segle XVI amagà els objectes darrere d'una de les parets de l'habitatge.

Trobaren un devocionari mudèjar, un talismà o hirz, una preguera , un alfabet, diversos fragments de correspondència i documents, dues bosses petites de cànem, un embull de lli i una gerra de ceràmica vidriada. El devocionari que podeu veure a la propera fotografia està escrit en àrab amb lletra de tipus andalusí i amb decoracions miniades.

Després del Concili de Trento ( 1.545 - 1.563 ) l'església catòlica reformada i enfortida, passà a ser un dels dos grans poders de tota Europa; l'altre, eren les monarquies absolutes. Aquest moment històric anava acompanyat d'un nou estil artístic: el barroc. 

A Catalunya no hi havia un nivell de qualitat important en pintura barroca. Gairebé totes les obres que podeu veure en aquesta sala procedeixen de la Catedral Nova i tenen origen forà.

A les vitrines trobareu mostres d'orfebreria d'estètica barroca, però el que més sorprèn d'aquest últim tram de la visita, és la maqueta de la Catedral Nova que balla entre el neoclassicisme i el barroc.

La maqueta de l'any 1.762 ens mostra el projecte inicial que Pedro Martín Zermeño, enginyer militar, dissenyà l'any 1.760. Pau Borràs mestre a peu d'obra contractat per Zermeño va fer la maqueta.

Mentre feien les obres de la Catedral Nova, s'introduïren modificacions importants; per això la maqueta ens permet visualitzar el projecte inicial de la nova catedral de Lleida.

Les obres dirigides per Francesco Sabatini i Josep Prat van mutilar el projecte i la monumentalitat de la nova seu. El temple es va obrir al culte el 28 de maig de 1.781. Si voleu recordar la minuciosa descoberta publicada al blog l'estiu del 2.012, cliqueu al següent enllaç: "Els secrets de la Catedral Nova de Lleida".

Surto del Museu de Lleida: diocesà i comarcal, i us convido a visitar-lo personalment, segur que no us en penedireu.

Atentament.

Senyor i

A la Via Vittorio Emanuele de Palerm.

Tal com vaig explicar-vos a la tercera entrada dedicada a la catedral de Monreale, per fer els vuit quilòmetres de tornada a la capital de Sicília, cal molta paciència. Els que heu conduït per la zona de Palerm sabeu de que parlo...

Un cop a la Via Vittorio Emanuele, eix vertebrador del Palerm històric, anem a la catedral on molt a prop d'ella, descobrirem a la família Argento, mestres titellaires des de 1.893. Just davant de la catedral, a la Via Pietro Novelli nº 1, hi ha el Teatro Argento; i a pocs metres, a la Via Vittorio Emanuele nº 445, el taller on fan els pupi.

A Palerm encara es poden comprar objectes de qualitat que formen part de la seva tradició i cultura. És el cas dels pupi, titelles sicilians amb els que escenifiquen les gestes dels cavallers medievals. Al taller d'en Vincenzo Argento, els pupi ens estan esperant...

Els pupari són els encarregats de donar vida als pupi. Aquestes titelles estan fetes per artesans que són alhora fusters, ferrers, pintors i actors. Els pupi que podeu veure als teatres de titelles sicilians fan uns 80 centímetres d'alçària i pesen uns 10 quilograms. Però als tallers en trobareu de totes les mides, fet que us facilitarà comprar un record magnífic de les tradicions sicilianes.

L' Opera del Pupi di Vincenzo Argento i Figli, va ser fundada fa 122 anys per Vincenzo Argento que aprengué l'ofici del vell titellaire de Palerm Giovanni Pernice. Giuseppe, un dels quatre fills d'en Vincenzo, fou la segona generació de titellaires. Aprengué l'ofici treballant amb el seu pare des dels deu anys i agafà el timó del negoci familiar l'any 1.948.

Vincenzo, fill d'en Giuseppe, és el titular actual del taller i el teatre de pupi des del 1.993. Ell i els seus fills, tercera i quarta generació de pupari palermitans  mantenen viva aquesta antiga tradició siciliana.

L' Opera dei Pupi està declarada per la UNESCO Obra Mestra del Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat. Aquest tipus especial de teatre sorgí al sud d'Itàlia especialment a Sicília, a principis del 1.800. 

Per fer un pupi, calen entre vint i trenta dies de treball manual. El tronc, l'avantbraç  i les cames són de fusta; i el braç és de tela encoixinada. Les armadures són llautó, plata, níquel o coure. 

La cara està pintada a mà amb expressions exagerades segons el seu paper a les representacions. La Teresa, dona d'en Vincenzo, és l'encarregada de fer els vestits amb vellut i seda principalment. A la propera fotografia que hi ha a l'aparador del taller podeu veure a en Vincenzo i la Teresa treballant.

Com podeu imaginar per les fotografies que acompanyen aquesta entrada, el taller estava tancat durant la meva visita. Però gràcies a la gentilesa de Chiara Girgetti Prato, adjunto algunes de les fotografies que va fer ella quan va anar al taller. Al seu blog chiaragp.com explica la seva descoberta a l'entrada del 16 de maig del 2.014 "Pupi siciliani. La scuola palermitana". Grazie mille Chiara ! A la propera fotografia podeu veure en Vincenzo enfeinat en el seu petit espai de treball.

Font fotografia: Chiara Girgetti Prato.

Molts creuen que l'opera dei pupi va néixer com un espectacle creat especialment per als nens. Però no és així, només hi assistien homes, encara que hi va haver actuacions per dones en festes religioses. A la propera fotografia de la Chiara, podeu veure una colla de caps d'aquests infatigables cavallers.

Font fotografia: Chiara Girgetti Prato.

Si visiteu Palerm, guardeu una part del vostre temps per passejar fins a la Via Vittorio Emanuele i gaudir d'una de les tradicions sicilianes que sobreviu a l'era digital.

Atentament.

Senyor i

Taller Scriptorium.

A l'entrada "La gran història del llibre" us recomanava el llibre que ens mostrà en Jesús Sauret en el taller de fabricació de tintes, cal·ligrafia i miniatura medievals Scriptorium, celebrat el juny passat  al Monestir de les Avellanes. "La grande histoire du livre" d'Editions Gallimard Jeunesse, publicat en català per Cruïlla, està adreçat als nens, però segur que en ell descobrireu molts aspectes desconeguts sobre el món del llibre. Us deia que del taller en parlaria en una altra entrada, la que ara esteu llegint.

L'objectiu del taller era escriure amb els mateixos materials i tècnica que s'emprava a l'Edat Mitjana. Vam fer: una introducció teòrica, la preparació dels materials, l'elaboració de tintes, una pausa per dinar; i per la tarda l'elaboració d'un manuscrit i una miniatura. En el moment d'entrar al taller, a la taula dels materials em cridà l'atenció veure mitja dotzena d'ous sobre els pots de pigments fets amb plantes i minerals.

No explicaré la fabricació de tinta que podeu veure al proper enllaç " La màgia d'escriure: fer tinta i escriure amb ella...", en el que en Jesús Sauret ensenya detalladament el procés. Em centraré en explicar-vos com s'ho feien a l'Edat Mitjana per aconseguir els colors amb els que il·luminaven les miniatures o feien les pintures murals. El secret era l'obtenció dels pigments, substàncies sòlides d'origen vegetal o mineral, que donen color. 

A la propera fotografia podeu veure a l'esquerra l' aerinita, un mineral rar, el nom del qual ve del grec aerinos que vol dir blau-cel. Lleida és un dels pocs llocs on es pot trobar aquest mineral, per exemple a Tartareu, al costat del monestir. Triturat, molt i net donava el pigment blau que es va utilitzar en els murals del Pirineu.

Bullint les arrels de la rogeta, aconseguien el color grana. Amb el cinabri molt, oxidat i net, per decantació obtenien el vermell. Triturant malaquita, el verd ... Ara que tenim el pigment, descobrirem quin és el paper dels ous ...

La pintura al tremp d'ou fou la forma principal per pintar sobre parets, taules de fusta i per il·luminar manuscrits, en el món Bizantí i a l'Edat Mitjana a Europa, fins que la pintura a l'oli la reemplaçà.
Anem a preparar-la. Amb l'ou trencat, separem la clara del rovell, i quan sembli que no queda clara, ens posem el rovell a la mà, i anem canviant-lo de mà.

Cal fer-ho tranquil·lament perquè volem el rovell sencer. Per fer el següent pas encara cal més concentració. Potser la primera vegada fracassareu, però ànim, cal insistir...

Respireu profundament i agafeu el rovell amb molta cura per la membrana vitel·lina, sembla increïble però és pot fer...

Col·loquem un got sota el rovell i ens preparem per punxar-lo amb el bisturí. Així separem el rovell de la membrana vitel·lina. Afegim una mica de goma aràbiga.

Amb una espàtula, sobre una rajola neta, barregem el pigment que en el nostre cas és blau, fins aconseguir un color uniforme.

El rovell d'ou s'asseca depresa i s'adhereix fermament. Els pigments utilitzats per pintors medievals són molt tòxics, com per exemple el cinabri que he citat abans, del que feien el color vermell conté molt mercuri. Avui els artistes que utilitzen aquesta tècnica fan anar pigments sintètics, menys tòxics i amb propietats similars. Si la barreja queda massa pastosa cal afegir una mica d'aigua.

Quan ja tenim el color, amb molta precisió, utilitzant el càlamus que prèviament hem preparat amb el bisturí, podrem començar a il·luminar la nostra miniatura. El càlamus el fem amb senill o xisca ( Phragmites australis ), semblant a la canya.

A partir del segle XVII la pintura a l'oli va substituir majoritàriament al tremp d'ou, però a les icones ortodoxes encara s'utilitza aquesta tècnica antiga.
Si us animeu a practicar aquest tipus de pintura, encara valorareu més la meravellosa feina feta pels artistes medievals.
Gràcies Jesús per la teva lliçó màgica.
Atentament.
Senyor i 

Al costat d'Iruña ( 2 ).

Entrem a Oteiza Museoa que acull la col·lecció personal del reconegut escultor  i artista integral guipuscoà ( Orio 1.908 - Donostia 2.003 ). L'any 1.992 donà la seva col·lecció de 1.700 escultures i 2.000 peces del seu treball experimental, dibuixos i collages al poble de Nafarroa.

Només entrar constatem que el gran cub buit de formigó vermellós, dissenyat per l'arquitecte Francisco Javier Sáenz de Oiza per mostrar l'obra de Jorge Oteiza, ens seduirà. L'obra Apostolado de Arantzazu / Friso con 14 apóstoles del 1.953 buidat en guix, és la protagonista de la primera sala.

Oteiza va ser reconegut i apreciat internacionalment l'any 1.957 al guanyar el Gran Premi de la Biennal de Sao Paulo. A la propera fotografia podeu veure tres caps d'apòstol de bronze.

El museu es va inaugurar el 8 de maig del 2.003. L'arquitecte va projectar aquest gran cub de formigó, metàfora de l'espai metafísic recreat pel gran mestre de l'Escola Basca d'Escultura. La propera obra és Fusión con tres sólidos abiertos / Estela funeraria para España, del 1.957, en marbre.

El museu integra l'habitatge on Jorge Oteiza i Itziar Carreño es van instal·lar l'any 1.957. El projecte arquitectònic de Francisco Javier Sáenz de Oiza va plantejar aquest espai com un "temple profà" en el qual la llum es rep pels laterals i al centre entra a contrallum, creant un espai fosc i misteriós. La fotografia següent, una talla en marbre blanc amb incrustacions de resina negra, és del 1.958 i s'anomena Caja en  piedra.

   

Aquesta concepció de l'espai museístic enllaça amb el record del túnel en el que treballava Oteiza quan feia les estàtues de la Basílica de Arantzazu: un lloc no molt il·luminat, però amb un encant misteriós. Les vitrines del museu ens mostren centenars de projectes escultòrics del geni guipuscoà.

     

Durant els anys 1.972 i 1.974 va treballar en el seu segon Laboratori Experimental, conegut com Laboratorio de Tizas. La majoria d'aquests estudis fets amb els típics guixos prismàtics escolars, estaven orientats a la seva aplicació com escultura pública.

Els espais expositius es distribueixen en les tres plantes de l'edifici i en la Casa-taller annexa. Pujar i baixar per les rampes gaudint dels materials i la llum, és difícil d'oblidar.

Les plantes 1 i 2 acullen l'exposició que ens permet descobrir la trajectòria d'aquest artista. A la planta 0 hi ha un espai expositiu per projectes monogràfics i temporals. També hi trobem la Biblioteca i el Centre de Documentació.

Mireu la Combinación binaria  de dos longitudes en el espacio  (1.957 ) , una construcció en acer forjat amb element pivotant sobre base de pedra.

Passejant pels espais del museu i assaborint les seves obres, entenem la gran importància que tenien per Jorge Oteiza les oposicions: matèria/esperit, espai/temps, interior/exterior i llum/foscor.

La propera obre és Caja vacia ( 1.958), feta en xapa d'acer pintat de negre.

El Centre de Documentació té els objectius de conservar, catalogar i investigar els documents ( escrits, notes, correspondència, fotografies i altres documents personals ) donats per Jorge Oteiza. 

A l'esquerra de la propera fotografia tenim l'obra Desocupación de la esfera ( variante ) del 1.958 feta en acer; i a la dreta Desocupación de la esfera ( variante ovoide), del mateix any i feta també en acer.

Sortim del museu per visitar la Casa-taller, espai on l'artista i la seva dona van trobar l'aïllament que buscaven...
Atentament.
Senyor i