El conjunt funerari d'Ermengol IX.

El passat mes de maig a les dues entrades titulades "Els panteons de les Avellanes" vaig explicar-vos la trista història que a principis del segle XX implicà l'allunyament d'aquestes obres d'art de les terres lleidatanes.Aquestes joies des del segle XIV fins als primers anys del XX estaven a l'església de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes. L'estructura de les dues entrades era la mateixa, donat tres cops d'ull: a les fotografies antigues dels panteons quan encara estaven al monestir, al lloc que ocupaven a l'església , i a l'espai en el que estan ubicats al Metropolitan Museum of Art de New York, concretament al submuseu The Cloisters.

Les antigues fotografies que podeu veure al Museu de la Noguera de Balaguer, a la sala dedicada al Comtat d'Urgell, són de Juli Vintró i aparegueren publicades per Gaietà Barraquer a " Las casas de religiosos en Cataluña durante el primer tercio del siglo XX" l'any 1906. L'any del gran espoli del nostre patrimoni...

Els panteons d'Àlvar I d'Urgell i la seva dona Cecília de Foix ( pares d'Ermengol X ), el d'Ermengol X i el del seu germà Àlvar de Cabrera van acabar e New York; però del d'Ermengol IX d'Urgell i IV de Cabrera, que fou Comte d'Urgell l'any 1.243, encara ens queda una part del seu conjunt funerari. Malauradament una part també acabà a New York.

Tornem avui al Museu de la Noguera de Balaguer, concretament a les sales permanents dedicades a al-Andalus i el Comtat d'Urgell per fixar-nos, inicialment, en l'antiga fotografia que hi ha al plafó informatiu "Panteons de la Dinastia Urgell". Una imatge de l'Institut Amatller d'Art Hispànic. Arxiu Mas C-9757 del 1.914 en la que encara podem gaudir-ne abans de la destrucció i disgregació.

Des del mes d'abril del 2.015 el Museu de la Noguera ens mostra la bellesa, malgrat l'adversitat, dels fragments restaurats de la tomba d'Ermengol IX d'Urgell ( 1.234 - 1.243 ). El que fou Comte d'Urgell l'any 1.243 va morir amb només nou anys, un fet que no era estrany en aquella època amb una alta taxa de mortalitat infantil.

La casa urgellenca va promoure aquesta tomba molts anys després de la mort del petit Ermengol IX amb l'objectiu d'exalçar el llinatge dels Urgell i una de les residències de la família, concretament la que tenien a Castelló de Farfanya.

El petit Comte d'Urgell descansà en aquests tomba de pedra policromada a l'església de Santa Maria del Castell de Castelló de Farfanya des del segle XIV fins als primers anys del segle XX.

Els fragments que podeu mirar i admirar són obra del Taller del Mestre d'Anglesola. L'ossera i els lleons que podeu veure a les fotografies anteriors i següents són un dipòsit del Museu de Lleida Diocesà i Comarcal.

La tomba d'Ermengol IX fou saquejada l'any 1.906 i la figura del jacent desaparegué. Des de 1.975 la tapa de la tomba, perfectament conservada, està exposada al The Cloisters Museum de New York...

Les feines de restauració dels fragments de la tomba que es conserven a Catalunya han suposat recuperar la policromia que tenia i l'estabilització de la pedra de suport que estava greument alterada per l'incendi que patí l'any 1.936.

El conjunt de fragments es completa amb e pinacle que podeu veure a la propera fotografia que és un dipòsit que va fer el Consorci del Turó de la Seu Vella al Museu de la Noguera de Balaguer.

La restauració dels fragments es va fer al Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat de Catalunya ( estudi científic ) i el taller de restauració del Museu de la Noguera ( el procés de restauració ).

Font fotografia: web The Cloisters.

La fotografia anterior i la propera són de la web de The Cloisters. Fotografies de domini públic de gran resolució. Si cliqueu a l'enllaç anterior i seleccioneu una de les fotografies, amb la rodeta del ratolí podreu veure tots els petits detalls.

Font fotografia: web The Cloisters.

El museu americà comprà la tapa de la tomba amb el jacent a Brimo de Laroussilhe, una empresa dedicada al món de les antiguitats fundada a començaments del segle XX a París pels antiquaris Nicolas Brimo i Lucien Lascombes de Laroussilhe..

Atentament.

Senyor i

Al carrer Vall Fred ( 1 ).

Avui torno a Solsona, sempre és un plaer tornar a la petita ciutat de la Catalunya Central, per continuar descobrint alguns dels seus racons màgics. Els seguidors del blog sabeu que he dedicat una colla d'entrades a la capital del Solsonès, de la que reconec estar enamorat. L'agost del 2.017 vaig dedicar dues entrades a la joia modernista de Solsona, l'Hotel Sant Roc.

On es troben la carretera de Bassella amb el carrer Vall Fred s'alça, majestuós, l'edifici construït entre 1.915 i 1.919. Projectat per l'arquitecte Ignasi Oms i Ponsà l'obra fou dirigida  per l'arquitecte Bernardí Martorell i Puig després de la mort de l'Ignasi respectant el projecte però introduint algunes modificacions en la distribució dels espais interiors.

Continuem enfilant el carrer Vall Fred i a pocs metres de l'hotel Sant Roc, al número divuit,  trobem el primer protagonista de l'entrada d'avui.

Si passegeu tranquil·lament segur que us sorprendrà l'edifici amb façanes als carres Vall Fred ( nº 18 ), de les Llices ( nº 11 ) i dels Escolapis ( nº 5 ).

A les tres façanes es conserven fileres d'argolles, avui sense funció, però que fa una colla d'anys tenien una utilitat inqüestionable.

Les argolles arrenglerades a les tres façanes estan protegides i es consideren Bé Integrant del Patrimoni Cultural Català ( BIPCC ) i apareixen al Catàleg del Patrimoni Arquitectònic Històrico-Artístic de Solsona.

La funció d'aquestes argolles era estacar  animals de càrrega. Pel nucli antic de Solsona en trobem alguna, però aquestes fileres ens parlen del passat.

Al carrer de les Llices, avui tan tranquil, fa segles es lluitava. Una lliça era un camp clos on es feien les justes i els torneigs a cavall..

Pugem uns mica més pel carrer Vall Fred fins arribar al número quatre on, a primer cop d'ull, no sembla que l'edifici ens "parli" de la Solsona antiga...

Cal mirar atentament el paviment  per recordar la muralla de Solsona. Quan ho feu veureu la planta de la torre semicircular del segle XIV.

Aquestes restes les van trobar al fer unes obres l'any 2.009. Sembla que hi havia una dotzena de torres al llarg de l'antiga muralla de Solsona.
Ens queden pocs metres perquè s'acabi el carrer Vall Fred, en els que encara hi ha petits racons als que donarem un cop d'ull a la propera entrada solsonina.
Atentament.
Senyor i

Romànic amagat al Prepirineu ( 9 ).

Marxem de la Vall d'Ora després de gaudir de sant Pere de Graudescales per anar a Solsona, concretament a la carretera de Bassella número trenta-sis on trobem l'edifici de Cal Casalets davant de l'estació d'autobusos de la petita ciutat de la Catalunya Central.

Cal Casalets és un edifici amb la catalogació de Bé Integrant del Patrimoni Cultural Català ( BIPCC ), amb una façana molt interessant -si ens oblidem del cos lateral esquerre-, amb elements neogòtics sobre els balcons de la primera planta i finestres geminades a la segona que podeu apreciar a la propera fotografia de detall.
Us recomano la consulta del "Catàleg del Patrimoni Arquitentònic Històrico-Artístic", del gener del 2.009, que forma part del Pla d'Ordenació Urbanística Municipal de Solsona per documentar-vos sobre els edificis catalogats de la ciutat. Aprofito per tornar a agrair la gentilesa de l'arquitecta municipal Anna Feu Jordana que, quan li vaig consultar uns dubtes sobre determinats edificis de Solsona, a més a més de les seves explicacions em remeté el Catàleg de Patrimoni.

Observant la primera fotografia entenc que us pregunteu quina relació té aquest edifici amb l'arquitectura romànica. Si passegeu uns metres en direcció Bassella el dubte s'esvaeix...

No us enganyen es vostres ulls, al jardí de Cal Casalets hi ha una petita església romànica de la que destaca clarament el petit campanar amb una coberta a quatre aigües.

Molt gentilment la propietària em deixa entrar a casa seva i anem al jardí per observar detalladament la petita capella romànica de santa Maria de la Cluella, també coneguda com santa Maria de Casalets, un petit edifici del segles XI-XII que estava a tocar de la Cluella ( Tiurana ) a la comarca de la Noguera. A la propera fotografia podeu veure la façana est ,la que està orientada a Cal Casalets .

Gràcies al zoom us puc mostrar amb més detall el petit campanar de planta quadrada amb vuit columnes cilíndriques amb els seus corresponents capitells trapezoïdals. Corona el petit campanar una teulada a quatre aigües. També podeu observar la finestra cruciforme de la façana.

Els capitells tenen diferents decoracions, algunes molt degradades. A la fotografia següent, d'esquerra a dreta, hi ha un rostre, unes petites arcuacions cegues a la part superior i al tercer decoració vegetal , que també trobem en un segon capitell.

La petita capella romànica d'una nau, té absis semicircular ( que podeu veure a la propera fotografia ) i una porta d'accés al mur sud amb arc de mig punt.

Als anys 70 del segle passat els propietaris van decidir arrencar el parament de carreus extern dels murs i l'absis, i també endur-se el campanar de l'edifici original per tornar a muntar l'antiga capella al jardí de la seva casa de Solsona. El resultat del trasllat és una capella amb uns murs molt prims i una volta de canó de ciment ( que podeu veure parcialment a les dues fotografies següents ). Quan muntaren a Solsona el trencaclosques de la capella, no van seguir l'orientació típica de les esglésies romàniques. L'absis està orientat actualment a ponent i no a l'est, per això quan surt el sol no s'il·lumina l'altar perquè l'absis amb la petita  finestra per la que entra la llum, estan orientats a l'oest...

Per la petita finestra de l'absis, que podeu veure a la fotografia anterior, no entra la primera llum solar del dia, sinó la darrera. La primera llum del dia entra per la finestra cruciforme de la faça est que podeu veure detalladament a la sisena fotografia de l'entrada d'avui.La fotografia següent ens permet veure dues de les tres finestres il·luminen la capella romànica.

En un racó de l'ermita de la Mare de Déu de la Cluella, a terra, hi ha una campana lligada al seu capçal -corcat- de fusta per mitjà del tirant. La propietària no em pot assegurar que sigui de l'església original.

I al costat de la campana, entrant a la capella a la dreta gairebé a tocar de la porta, hi ha un pica d'aigua beneïda en la que podeu veure un  salpasser - també anomenat aspersori o hisop - .Aquest objecte emprat en la litúrgia catòlica consisteix en una vareta que a l'extrem té una esfera metàl·lica buida que conté el seu interior un material que reté l'aigua ( esponja ).

Per fer les benediccions el sacerdot submergeix l'extrem del salpasser on hi ha l'esfera en la sitra o sítula, un petit recipient amb aigua beneïda, i posteriorment l'espargeix sobre les persones o els objectes que vol beneir. Normalment el salpasser i la sitra són de plata.
Agraeixo  a la propietària la seva amabilitat i surto de Cal Casalets per continuar la recerca d'esglésies amagades al Prepirineu.
Atentament.
Senyor i

L'església del Salvador sobre la Sang Vessada ( 1 ).

El passat mes de desembre a l'entrada "On reposen els Romànov" vàrem visitar la Fortalesa de Sant Pere i Sant Pau, la ciutadella construïda l'any 1.703 que fou l'origen de la ciutat de Sant Petersburg. El tsar Pere I el Gran dirigí l'edificació de la que fou capital de Rússia entre 1.812 i 1.918. El centre històric de la ciutat fou declarat l'any 1.990 Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO. Passejar-hi és inoblidable. Una desena part de la superfície urbana està coberta per aigua. A Sant Petersburg hi ha més de 86 petits rius i canals, i 400 ponts ( 21 llevadissos )...

La fotografia anterior, en la que podeu veure l'església del Salvador sobre la Sang Vessada protagonista de l'entrada d'avui, està feta des d'un dels vint-i-un ponts del canal de Griboièdov. Aquest canal fou construït l'any 1.739, té una longitud de cinc quilòmetres i una amplada de trenta-dos metres.

L'església va ser construïda entre 1.883 i 1.907 en el lloc on els tsar Alexandre II de Rússia fou víctima d'un atemptat el 13 de març de 1.881. Obra de l'Alfred Aleksándrovich Parland, un dels principals representants de la segona etapa de l'arquitectura eclèctica russa. Parland treballà en el disseny de l'església amb l'assessorament d'Ignati Mályshev, l'archimandrita ( abat superior ) del monestir Tróise-Sérguievski.

Van trigar vint-i-quatre anys a fer-la per les tècniques innovadores emprades i l'abundant decoració. Fou el primer edifici de Sant Petersburg amb fonaments de ciment. S'aplicà un complicat sistema d'aïllament hidràulic per protegir l'església de les aigües del canal Gribioèdov. L'església del Salvador sobre la Sang Vessada  és una gran mostra de l'estil rus, ( conegut també com neo-rus, rus-bizantí o pseudo-rus ), que protagonitzà l'arquitectura russa dels segle XIX i principis del XX.

L'església, feta amb maó vermell i marró, està extremament decorada amb adornaments que cobreixen les seves parets, similars als emprats pels mestres del segle XVII a Moscou i Iaroslavl ( bandes i creus de maó, rajoles de ceràmica vidrada, kokoshniki - arcs de mènsula- de marbre blanc,... Les cúpules, els absis i la torre octogonal us deixaran bocabadats.

Just davant de la façana la reixa modernista de ferro forjat del jardí Mikhailovsky sembla observar atentament l'església. No deixeu de passejar per aquest jardí, és tot un plaer i un model d'arquitectura paisatgista del segle XVIII i primer terç del XIX en el que es combinen els jardins francesos ( regulars ) amb els anglesos ( paisatgístics ).

Les cúpules bulboses, pròpies de l'arquitectura islàmica i bizantina, es caracteritzen per tenir un diàmetre menor a la línia d'imposta ( on comença la base de la cúpula ) que creix fins arribar al màxim abans de la meitat de la seva alçada, per anar disminuint fins al vèrtex. Són unes cúpules més altes que amples. A la fotografia anterior en podeu veure dues coronades per creus ortodoxes.

Obriu molt bé els ulls per no deixar escapar cap dels moltíssims elements decoratius de l'església del Salvador sobre la Sang Vessada. A la propera fotografia podeu comparar la decoració, molt diferent,  de les dues cúpules bulboses.

Abans d'entrar m'apropo lentament als absis mentre gaudeixo de la magnífica reixa semicircular de ferro forjat del jardí  Mikhailovsky per ensenyar-vos la decoració de la part orientada a l'est.

Una curiositat, durant la Segona Guerra Mundial una bomba caigué sobre la cúpula major però no va explotar. Dinou anys després, quan els operaris es van enfilar a la cúpula per reparar una gotera la van trobar i retirar...

Si us ha semblat espectacular l'exterior de l'església, espereu la propera entrada dedicada al temple per xalar amb el seu impressionant interior...

Atentament.

Senyor i

Renoi quin metro ! ( i 2 ).

Deixem l'estació del  metro de Moscou de Kievskaya, amb una decoració inspirada en el tres-cents aniversari de la reunificació d'Ucraïna i Rússia, per agafar la línia blau fosc ( 3 ) i desplaçar-nos a l'estació de Plóshchad Revolutsii. Primer ens aturarem a donar un cop d'ull a l'estació d'Arbátskaya que fou inaugurada el 5 d'abril del 1.953. L'antiga estació havia estat malmesa per un bombardeig alemany l'any 1.941.

Situada a 41 metres sota terra, és la segona estació més llarga del metro de Moscou amb una plataforma de 250 metres. Fou dissenyada per Leonid Polyakov, Lanetin Pelevin i Yury Zenkevich. Com podeu veure a la fotografia anterior, la gran volta és la protagonista, volta que s'inicia ens uns pilars molt baixos recoberts amb marbre vermell. La volta del sostre està decorada amb ornamentació vegetal: fruits, flors, raïm... i unes aranyes barroques de bronze il·luminen el gran espai.

Abans de la Segona Guerra Mundial, sobre l'antiga estació hi havia un gran mercat. Anem a l'andana per esperar el metro que ens durà a Plóshchad Revolutii. A la propera fotografia podeu observar el mur enrajolat de davant de l'andana on hi ha el nom de l'estació en alfabet ciríl·lic. Aquest alfabet s'empra en sis llengües eslaves ( rus, ucraïnès, bielorús, serbi, macedònic i búlgar ) i altres llengües de l'antiga URSS.

Sobre el mur enrajolat es repeteix la decoració floral que podeu veure a la fotografia següent. Forma part de la secció Plóshchad Revolutii-Kievskaya.

Si observeu atentament la decoració constatareu que en alguna de les portelles s'han arrencat petites peces de bronze. L'estel vermell, però, continua inalterable en el seu lloc.

Pugem al metro i, ara sí, anem a la parada següent, la de Plóshchad Revolutii ( Plaça de la Revolució ) molt propera a la Plaça Roja.

L'estació fou inaugurada el 13 de març de 1.938. Als pedestals de les cantonades dels pilars hi ha setanta-sis figures de bronze que representen als soviètics. A cada arc trobem quatre figures, dues orientades a l'estació i les altres dues a l'andana. Les escultures es van fer en un taller de Sant Petersburg dirigit per l'escultor Matvey Genrikhovich Manizel. A més a més d'ell també hi van treballar els escultors: Denisov, Divin, Plikays, Zhdanov, Vetutnev, Ivanov, Falco, Vlandimirskaya i Puzyrevsky.

A la fotografia anterior de detall podeu veure un estakhanovista. L'estakhanovisme fou un moviment obrer socialista sorgit a partir del miner Aleksei Stakhanov, que promovia l'augment de productivitat laboral basada en la pròpia iniciativa del treballador.

Al 1.941 les escultures es van amagar a Àsia Central i al 1.944 retornaren al seu lloc original. Al 1.943 van acabar els atacs aeris sobre Moscou. En aquesta operació per salvar-les de la invasió alemanya de la Unió Soviètica, algunes es van trencar. Però com que de cada escultura hi ha quatre còpies, la restauració va ser completa.

A la fotografia anterior podeu veure a la tiradora Voroshilovsky Shooter ( un títol honorífic i una insígnia de punteria de la URSS ), amb un rifle d'aire comprimit. I a la propera, un jove enginyer amb un engranatge a la seva mà esquerra.

Les escultures estan ordenades cronològicament i van dels fets d'octubre del 1.917, al desembre de 1.937. Però la figura que més un cridarà l'atenció, perquè molta gent la toca, és la del guàrdia de fronteres amb el seu gos.

Els estudiants moscovites creuen que si passen la mà pel musell del gos tindran bones notes, per això quan és temps d'exàmens no es estrany veure com fan cua per acaronar al gos...

Ja ho sabeu, si esteu molt atabalats amb els vostres exàmens només us cal anar a Moscou i acaronar el musell del gos del guàrdia de fronteres.

Atentament.

Senyor i