L'Ordre del Card.

Viatgem virtualment fins a la capital d'Escòcia, concretament a la via principal de la Ciutat Vella - The Royal Mile- que comunica el Castell d'Edinburgh amb el Palau d'Hlyroodhouse. Ens dirigim a la Catedral de Saint Giles, erigida al segle XII sobre un antic santuari del segle IX, i consagrada al patró dels leprosos.

Entrem al temple que acull restes de diferents èpoques. Els anglesos van provocar un incendi l'any 1.358 i fou reconstruïda en estil gòtic al segle XV. Tothom la coneix com Catedral d'Edinburgh, però només fou catedral durant dos períodes del segle XVII ( entre els anys 1.635-1.638 i 1.661-1.689 ), quan l'església episcopal escocesa tenia el suport de la Corona d'Escòcia.

Entrem en una de les dues parròquies de la Ciutat Vella d'Edinburgh. Saint Giles es considera l'església mare del presbiterianisme i de l'església d'Escòcia. Sir William Chambers, Lord Provost ( més o menys el paer en cap ) d'Edinburgh, finançà entre 1.872 i 1.883 una important restauració.

Vàrem retirar les parets que dividien l'interior del temple i les galeries antigues. Amb aquesta intervenció arquitectònica es creà un únic espai com el que hi havia a la dècada de 1.630.

Us sorprendrà la llum natural que omple l'interior del temple i acarona als visitants gràcies als nombrosos vitralls amb un gran treball amb els vidres de colors.

Però no penseu que aquests vitralls són de l'època medieval. La veritat és que es van instal·lar durant les remodelacions dutes a terme als segles XIX i XX.

Ja sé que podeu preguntar-me quina relació té la Catedral de Saint Giles amb el títol de l'entrada d'avui: L'Ordre del Card, i en que consisteix aquest Ordre...

El Molt Antic i Molt Noble Ordre de Card és un ordre de cavalleria escocès del que es desconeix la data de fundació. Jaume II d'Anglaterra i VII d'Escòcia és el responsable de l'ordre moderna instituïda l'any 1.687. Si visiteu la Catedral d'Edinburgh, aneu al fons de la nau on, a la dreta, torbareu l'accés a The Thistle Chapel ( la Capella del Card ).

És una capella d'estil neogòtic construïda per ordre dels Cavallers de l'Ordre del Card. Sir Robert Stodart Lorimer fou l'arquitecte escocès que s'encarregà d'edificar-la. Com podeu veure a les fotografies anterior i propera, el sostre de l'espai que dóna accés a la capella està summament decorat. Si observeu atentament descobrireu diverses claus de volta.

L'Ordre del Card està format per: la reina d'Anglaterra , setze cavallers i dames - des de 1.987-, i cavallers supernumeraris ( membres de la família reial britànica o monarques estrangers). Els setze cavallers i les dames han d'haver nascut a Escòcia.
A la següent fotografia de detall podeu veure que la clau de volta està dedicada a Sant Andreu, patró de l'Ordre i patró d'Escòcia.

L'emblema és el card, flor nacional d'Escòcia, i el lema de l'Ordre del Card: "NEMO ME IMPUNE LACESSIT" ( ningú m'ofèn impunement ).  Aquest és el mateix lema que trobareu a l'Escut Reial d'Escòcia.

En aquesta mena de vestíbul que dóna accés a la Capella del Card podeu llegir en una gran làpida la llista dels reis i cavallers de l'Ordre. El primer King James VII 1.687 i els setze cavallers que va nomenar...

Malauradament no vaig poder passar d'aquest espai davant la capella perquè per motius de seguretat les visites han de ser supervisades. Els petits robatoris són el motiu d'aquest control. Alguns visitants impresentables, van arrencar peces sense cap valor però que danyaren el mobiliari de la capella. Si voleu visitar virtualment The Thistle Chapel ( la Capella del Card ) cliqueu en el proper enllaç:  "Saint Giles Cathedral Thistle Chapel" .
Surto de l'església mare del presbiterianisme per continuar passejant per The Royal Mile, però abans dono una última mirada a la catedral.

L'estàtua d'Adam Smith ( 1.723-1.790 ), economista i filòsof escocès considerat el pare de la economia moderna, sembla que ens observa atentament. Darrere seu, el curiós campanar cobert amb una cúpula oberta en forma de corona.
Atentament.
Senyor i

Double Bind. Juan Muñoz (2).

A la primera entrada dedicada a Double Bind ens vam quedar davant de la nau en la que es fabricaren moltíssimes dovelles de formigó destinades a l'ampliació de la línia 9 del metro de Barcelona. Un cop reformada acull, durant cinc anys, l'obra mestra de l'escultor madrileny Juan Muñoz.

Amb la reforma de la nau es volia reproduir un espai similar al que ocupà l'obra a la Sala de Turbines del Tate Modern de Londres. Les dimensions són impactants: cent metres de llarg, vint d'ample i divuit d'alçària...

L'impacte visual mentre ens endinsem a la nau és important. També al girar-nos i contemplar el lloc per on hem accedit, l'espai que veiem ens fa sentir petits.

Per aconseguir la superfície final de dos mil metres quadrats, es tingué que elevar la nau una desena de metres i foradar la base per incorporar a la seva estructura arquitectònica una rampa semblant a la que hi ha a l'antiga central elèctrica transformada en el Museu Tate Modern de Londres.

La rampa ens ajuda a superar els quaranta metres en pendent que separen als visitants, de la instal·lació. Pugem les escales per accedir al nivell superior de Double Bind, una proposta escultòrica de tres nivells.

Un impactant espai, el nivell superior, que hem d'observar des d'una zona concreta perquè no podem caminar per ell amb la finalitat de resoldre els dubtes que els nostres ulls ens plantejaran. És real tor el que veiem?

El que no presenta cap dubte són els dos ascensors que funcionen constantment i que creen l'únic element sonor que us acompanyarà durant la visita. S'enfilen fins al sostre de la nau per baixar després fins al nivell inferior.

Aquest nivell, totalment il·luminat, ens enganya. Inicialment sembla que hi ha una sèrie de forats a terra, però no tot ho son... Gràcies a la tècnica trompe-l'oeil, jugant amb l'entorn arquitectònic, la perspectiva i els clarobscurs, es produeix una il·lusió òptica tal que us costarà diferenciar entre els reals i els imaginaris.

Mentre us trenqueu la closca observant, els dos ascensors buits no deixen de pujar i baixar lentament. On van aquests ascensors quan desapareixen del nostre camp visual? Que són aquests forats? Els dubtes que us genera el nivell superior de Double Bind tenen, evidentment, resposta.

Donem mitja volta i, abans de baixar el tram d'escales, donem un cop d'ull a l'entrada de la nau que ens ofereix una perspectiva diferent des del nivell superior.
Si visiteu la nau quan a l'exterior no fa calor, podem tindre fred, per això és important abrigar-se per poder gaudir d'aquesta experiència difícil d'oblidar.

El canvi és important perquè passem del domini de la llum del nivell superior al de la foscor del nivell inferior al que ens condueix la rampa. Potser la primera sensació que tindreu és la d'haver accedit a un tètric parking.

Passejant per aquest espai inhòspit descobrireu una colla d'obertures al sostre. La curiositat us farà apropar a les zones per les que entra la llum des del nivell superior. Entrarem així al nivell intermedi de l'obra de Juan Muñoz, nivell en el que habiten les famoses figures masculines de l'escultor nascut i enamorat de Madrid.
Atentament.
Senyor I

Cases singulars de Lleida ( 26 )

Si l'entrada anterior dedicada als edificis singulars de Lleida estava dedicada a la farinera modernista La Meta, construïda entre 1.913 i 1.915 per Francesc de Paula Morera i Gatell, a la d'avui donarem un cop d'ull a l'altra mostra de patrimoni arquitectònic industrial modernista que tenim a la capital del Segre. Parlo, evidentment, de l'Antic Escorxador Municipal.

Ens caldrà passejar virtualment fins al carrer Lluís Companys on, com podeu veure a la fotografia anterior, ens espera dominant la plaça de l'Escorxador la gegantina escultura de Benet Rosell instal·lada l'any 1.999. "L'Ametlla com balla", construïda en bronze de deu mil·límetres de gruix sobre suport d'acer inoxidable, pesa 3,5 tones i té una alçària de 5,8 metres.

Edificat entre 1.912 i 1.915 l'Antic Escorxador Municipal, avui Teatre de l'Escorxador, escola i sala de concerts, per l'infatigable Francesc de Paula Morera i Gatell autor de molts dels edificis singulars de la ciutat de la que fou arquitecte municipal durant trenta-cinc anys. L'edifici modernista fou rehabilitat per Ezequiel Usón Guardiola que treballà trenta anys d'arquitecte municipal de Lleida.

L'Antic Escorxador Municipal és la petita joia de l'arquitectura modernista industrial de la que podem presumir, sense dubtar-ho, els lleidatans. Com vaig explicar-vos a l'entrada anterior dedicada als edificis singulars de Lleida, a la farinera La Meta li cal una urgetíssima rehabilitació si la volem conservar...

La construcció de l'Antic Escorxador Municipal fou la resposta al procés de matança del bestiar que fins al segle XIX no es preocupava gaire de la higiene i la salubritat d'aquest procés.

A la propera fotografia de detall podeu observar els esgrafiats d'una de les dues casetes situades als extrems de l'entrada principal.

Com podeu comprovar predominen les línies rectes, Francesc de Paula Morera i Gatell en aquest aspecte s'allunyava una mica de les línies sinuoses típiques del modernisme.

La decoració ceràmica és important en l'edifici de l'Antic Escorxador Municipal. A la fotografia anterior podeu veure els florons ceràmics que llueixen algunes de les finestres. Les façanes estan arrebossades, les obertures emmarcades amb maó de cara vista. Cal destacar també les rajoles de ceràmica vidriada, de la que en teniu una petita mostra a la propera fotografia.

L'edifici funcionà com escorxador fins l'any 1.984. Al 1.993 es redactà el projecte per transformar-lo en un espai dedicat a les arts escèniques. El Teatre Municipal de l'Escorxador s'inaugurà al febrer de 1.999.

La coberta, com podeu veure a la fotografia següent, és de dues aigües. L'edifici està protegit com a Bé Cultural d'interès Local. Gràcies a la rehabilitació, els diferents edificis acullen un teatre, l'Aula de Teatre, el Cafè del Teatre, l'escola bressol i l'Associació de Veïns del Barri Templers-Escorxador.

La rehabilitació feta entre els anys 1.996 i 1.998 per Ezequiel Usón Guardiola respectà els edificis modernistes i afegí noves construccions amb la finalitat d'ampliar els espais i unificar el conjunt.

Del que fou l'antic escorxador es conserven les naus i els pavellons auxiliars que servien d'habitatge i laboratori. Si aneu al Cafè del Teatre, sempre una bona idea, no deixeu de mirar i admirar la gran xemeneia de sortida de fums.

 Al vestíbul del teatre  podeu gaudir del gran mural de 7,7 X 7 metres obra de Frederic Amat. A la part baixa del  "Retaule de l'Escorxador" podeu veure set grans plaques rectangulars de material ceràmic sobre les quals, recordant que l'edifici fou l'Antic Escorxador Municipal, hi ha més de cinc-centes banyes de fang cuit...

Sortim del teatre per enfilar-vos al Parc de la Serreta perquè el petit esforç té premi. Passegeu lentament acompanyats d'espígol, heura, romaní, teucrí, lippia i herba de Sant Joan per contemplar l'antic Escorxador Municipal a vista d'ocell...

Malgrat que els edificis del carrer Lluís Companys el superen en alçària, és indiscutible que ell els guanya en bellesa i elegància.

Deixem l'antic escorxador per anar al Nucli Antic de la ciutat on ens espera, contemplant l'església de Sant Llorenç, la Casa del Pançà...
Atentament.
Senyor i

La Biblioteca Central d'Edinburgh.

Només sortir de la Biblioteca Nacional d'Escòcia ja veiem el nostre proper objectiu: la Biblioteca Central d'Edinburgh. Inaugurada l'any 1.890, fou la primera biblioteca pública de la capital d'Escòcia. Avui n'hi ha vint-i-vuit.

Creuem George IV Bridge i anem a la biblioteca on hi hagué l'antiga casa de Sir Thomas Hope 1st Baronet Hope of Craighall ( 1.573-1.646 ), que fou advocat del rei Carles I. L'edifici de 1.916 fou enderrocat l'any 1.887 per edificar la Central Library, un edifici d'estil renaixentista francès obra de l'arquitecte Sir George Washington Browne.

Si aixequem la mirada en el moment d'entrar a la biblioteca podem llegir a la llinda de la porta: LET THERE BE LIGTT ( Deixa que hi hagi llum ). Com veureu, de llum no ens en faltarà, ni de la natural ni de la que il·lumina l'esperit...

L'estatunidenc Andrew Carnegie, industrial, empresari i filantrop d'origen escocès; finançà amb 50.000 lliures la construcció de la Biblioteca Central. Donà durant bona part de la seva vida milions de dòlars per construir biblioteques. Quan s'inaugurà la Central Library d'Edinburgh llegiren un telegrama d'en Carnegie que deia: " Confiem que aquesta Biblioteca creixi en utilitat any rere any, i demostri ser una de les entitats més potents per al bé de les persones al llarg del temps".

El primer any de funcionament la biblioteca va fer 440.000 préstecs de llibres. Un segle després anualment es presten mig milió de llibres. Abans de pujar a la primera planta, anem a donar un cop d'ull a la biblioteca de préstec de la planta baixa.

A la Central Library hi ha diferents seccions: biblioteca de referència, consultes generals, biblioteca de préstecs, col·lecció d'Edinburgh i Escòcia, biblioteca infantil i la biblioteca d'Art i Disseny.

Deixem la biblioteca de préstecs. Pujant a la primera planta trobem un senzill espai que recorda a Elsie Maud Ingils ( 1.864-1.917 ), metgessa innovadora escocesa, sufragista i fundadora les hospitals escocesos de dones.

Continuem enfilant l'escala per accedir a la biblioteca de referència situada a la primera planta, gaudint de l'edifici d'en George Washington Browne, que exercí d'arquitecte principalment a Edinburgh on dissenyà nombrosos edificis públics i comercials.

Si a la biblioteca de préstecs la llum natural ens ofereix un magnífic regal, a la biblioteca de referència de la primera planta, la llum d'Edinburgh inunda l'espai...

La cúpula és de les més impressionants d'Escòcia. Aquest element arquitectònic es pot veure a molts edificis d'Edinburgh d'aquest període. El disseny cruciforme de la biblioteca de referència optimitza al màxim la llum natural.

Com podeu apreciar a la dreta de la propera fotografia, una escala de cargol oculta a l'interior de la paret per respectar l'estètica, permet l'accés als prestatges superiors que envolten la gran sala. Una barana protegeix a la persona que accedeix als llibres.

La biblioteca de referència es manté pràcticamenrt com es va dissenyar fa gairebé cent trenta anys. Cal dir que originalment hi havia una petita sala separada per acollir exclusivament a les dones que volien utilitzar la biblioteca. Evidentment aquesta separació absurda ja no existeix. Les taules de l'antiga biblioteca, en les que resulta molt difícil trobar un espai per treballar, s'han omplert de portàtils.

A la paret est encara podeu veure els petits calaixos de fusta que contenen el catàleg de la biblioteca. Aquesta cura dels centenaris objectes de la biblioteca es dona la mà  amb l'acurat espai web on fer mil i una consultes. La majoria de les biblioteques públiques d'Escòcia utilitzen el sistema de classificació decimal de Dewey, però la biblioteca de préstecs d'adults de la Central Libray utilitza el sistema de classificació de la Biblioteca del Congrés dels Estats Units...

Sortim de l'edifici d'estil renaixentista francès i abans d'apropar-nos al Greyfrians Bobby Memorial, des de George IV Bridge donem un cop d'ull al carrer Cowgate que forma part del nivell més baix del nucli antic d'Edinburgh, sota els carrers elevats de South Bridge i el pont de George IV. A la propera fotografia podeu veure el campanar de The Magdalen Chapel, construïda entre 1.541 i 1.544.

Continuem passejant per George IV Bridge, immens pont construït entre 1.829 i 1.832 per connectar South Side d'Edinburgh amb el New Town. Per fer el pont van enderrocar dos carrers de la ciutat vella.

Atentament.

Senyor I