Un cop d'ull al castell de Besora.

A l'entrada anterior dedicada a la comarca del Solsonès vàrem veure l'església de Sant Serni de Besora. Al final de l'entrada, abans de continuar enfilant el costerut camí que puja fins al castell, donàrem una última mirada a l'església mig amagada entre els edificis adossats. 

A pocs metres, quan  el camí es bifurca, agafarem el de la dreta - de forta pendent -  que en un moment ens deixa a tocar del castell. Coronant el turó de l'extrem nord de la Carena de Besora, al punt més alt d'aquesta serra ( 850,3 metres d'altitud ), ens observa atentament el castell documentat l'any 981 quan es trobava dins del comtat d'Urgell.

Acabo de pujar fins al cim del turó per fer la fotografia frontal d'aquest castell ubicat a la Vall de Lord, entre Navès i la serra de Busa.

Si em giro puc fer la fotografia següent en la que podeu observar la bellesa del Baix Solsonès. A la dreta, gairebé tocant els núvols, el massís muntanyós de Montserrat. Entre el castell de Besora i el Castellvell ( a tocar de  Solsona però en el terme municipal d'Olius ) hi ha un bon contacte visual.

El castell és un casal de tres cossos prismàtics rectangulars allargats que actualment és una masia. Si vaig cap a l'esquerra puc fer la fotografia en la que podeu veure en primer terme la torre meridional ( la torre sud )  i a la seva esquerra una petita part del cos de menys alçaria  però del doble de llargària  ( uns deu metres ) que fa de nexe entre les dues torres del castell. La torre, molt modificada arquitectònicament amb l'obertura de la porta i els balcons, mesura sis metres de llargària i quatre metres i 90 centímetres d'amplada.

La longitud total del castell és d'uns vint metres i l'amplada d'uns sis metres. L'alçària, segons l'indret, va dels vuit als onze metres.

Anant cap a la dreta, a tocar de l'escala per accedir al castell, a la dreta de la torre meridional podeu veure millor una part d'aquest cos central amb la seva coberta de teula àrab.

 

 

Els tres cossos prismàtics estan resseguits per un mur de protecció. Els carreus del castell per regla general estan ben escairats i tenen una mida regular d'uns vint/vint-i-cinc centímetres d'alt per trenta-cinc/quaranta centímetres de llarg.

Girem cua i tornem a baixar fins trobar la sendera per la que pujàvem des de l'església de Sant Serni de Besora. Des d'ella continuem cap a la dreta per veure la part posterior del castell.

La documentació ens explica que la família Besora foren els senyors del castell entre els anys 1.128 i 1.273. El castell de Besora consta, amb altres fortificacions, entre els castells del comtat de Cardona creat l'any 1.375.

A la fotografia anterior podeu observar la torra de tramuntana ( la torre nord ), també amb forma de prisma rectangular, i part del cos central mig tapat pels arbres. Aquesta torre mesura sis metres i mig de llargària i quatre metres i noranta centímetres d'amplada.

La fotografia següent ens mostra la part nord del castell que corona el turó més alt de la Carena de Besora i, en primer terme, el Mas de Can Cabrit. 

Malgrat els canvis que han alterat el castell, la part més important és del segle XIII. La porta primitiva estava al cos central, prop de la torre nord.

Anant una mica a l'esquerra torno a fer la fotografia en la que podeu veure, a més a més de la torre nord, part del cos central i una perspectiva diferent del Mas de Can Cabrit.

El castell era una de les fortificacions que es van edificar a la frontera cristiana. Al segle IX Guifré el Pilós establí posicions a Cardona, Osona, Berguedà i a la Vall de Lord. La frontera comtal passava pel nord de Solsona, probablement per Besora. Des del castell es controlava bona part del Baix Solsonès.

A la fotografia anterior, gràcies al zoom de la càmera fotogràfica, puc mostrar-vos amb més detall la torre nord, molt menys alterada que la sud, en la que podeu veure quatres grans espitlleres que ens recorden el seu caràcter defensiu.

Sense marxar del terme de Navès, a la propera entrada dedicada al Solsonès donarem un cop d'ull al castell de Navès. Només ens cal tornar a la carretera C-26 i anar a l'esquerra, direcció Berga, per en pocs minuts arribar-hi.

Atentament.

Senyor i

A l'escala de l'Arxiu Capitular...

A l'entrada "Arxiu Gavín: Inventari d'Esglésies de Catalunya ( 11 )" vaig mostrar-vos algunes de les antigues fotografies de l'església de Sant Llorenç i de la Catedral Nova de Lleida que hi ha en aquest arxiu del monestir de les Avellanes. Al final de l'entrada us explicava que el Capítol de la Catedral organitzà una exposició fotogràfica temporal amb la col·laboració del Museu de Lleida: diocesà i comarcal per celebrar el cinquantè aniversari de la restauració que Regiones Devastadas va fer de la Catedral Nova després de ser cremada l'any 1.936.

Les fotografies exposades temporalment al costat de l'Evangeli ( el costat esquerre des del punt de vista dels fidels mirant cap a l'altar ) eren de l'Arxiu Mas de Barcelona, del Servei d'Audiovisuals de  l'Institut d'Estudis Ilerdencs de la Diputació de Lleida i d'en Gómez Vidal.

A l'entrada d'avui donarem un cop d'ull a algunes d'aquestes fotografies que actualment, després de l'exposició temporal, es poden veure a l'escala que s'enfila fins a l'Arxiu Capitular de Lleida, al carrer de l'Almodí Vell s/n.

Com podeu constatar a la fotografia anterior les fotografies tenen un senzill marc negra però no hi ha cap cartel·la amb una petita explicació ni amb la font de la fotografia. Però ja us he dit abans les tres fonts que constaven a l'exposició temporal. 

Mentre pugem l'escala anirem trobant fotografies d'abans de la Guerra Civil, de la destrucció que patí la catedral amb l'incendi del 1.936 i de la reconstrucció que en va fer Regiones Devastadas.

A la fotografia anterior  podeu observar la façana principal als anys trenta del segle passat, abans de la guerra. Gràcies a la gentilesa de la Rosana, una de les arxiveres del Capitular, us puc explicar que l'edifici que hi ha a l'esquerra de la fotografia anterior i a la propera de detall era l'església de Santa Maria, de la que tenim molt poca informació.

A més a més d'aclarir-me quin és el misteriós edifici, m'ha enviat una fotografia de detall de l'acta del 5 de gener de 1.950 en la que es parla del solar que ocupava l'antiga església de Santa María junto a la Catedral. En aquesta moció es pregunta a l'Ajuntament per les negociacions que ha fet sobre el indiscutible derecho que asiste al Cabildo para recuperar el solar de Santa María. Gràcies Rosana!

Font fotografia: Arxiu Capitular de Lleida. AC_0150_197v  ( 1.950, gener, 5 ).

 

La fotografia següent és del rerecor ( 1.774 - 1.779 ). L'antic cor destruït durant la Guerra Civil, ocupava els dos trams de la nau central més propers al creuer.

A la dreta de la fotografia anterior i a la propera de  detall podeu observar el retaule de la Soledat, obra de l'escultor neoclàssic Juan Adán Morlán, que hi havia al rerecor.

Les properes fotografies són del magnífic cadirat del cor que fou cremat l'any 1.936, obra del 1774 - 1.779 del vallenc Lluís Bonifàs i Massó, un dels principals exponents de l'escultura barroca catalana.

Els seients del cor, fets de fusta de noguera sense policromar, estaven en dos nivells. Al centre de la part superior hi havia el tron episcopal flanquejant per vint-i-set seients per banda A la part baixa hi havia quaranta-dos seients. 

A les fotografies anterior i següent podeu veure dos dels quaranta-dos cantorals del fons musical de l'Arxiu Capitular col·locats al gran faristol del cor. 

La fotografia de detall és d'un dels relleus del cadirat, concretament el dedicat a Sant Joan d'Organyà que fou el primer prior dels premostratencs a mitjans del segle XII a l'ermita del Sant Cap origen del monestir de les Avellanes. Aquest relleu estava ubicat al cadirat alt, al costat de l'Evangeli.

La fotografia següent és de la Llitera de la Verge d'Agost muntada a la Catedral Nova per la festa de la Vuitada. Obra de l'escultor barroc lleidatà  Felip Saurí ( imatge i projecte ), Pere Lamarca ( escultor ) i Pere Galtaries (tallista-fuster d'art ). L'estructura d'aquest túmul estava formada per un dosser que penjava d'una gran corona. Sobre les columnes del dosser hi havia quatre àngels que aguantaven quatre mantells.

Actualment a la Catedral podeu veure l'obra del 1.960 de Jaume Perelló que reprodueix fidelment la imatge que va desaparèixer l'any 1.936. Les vestimentes són del segle XVIII.

Per acabar la tria de fotografies que ens mostren com era la Catedral Nova abans de la Guerra Civil a la propera podeu veure la Font de les Oques, obra del 1.801 de Salvador Gurri que fou director d'escultura de la Llotja de Barcelona. Aquest aiguamans ( espai per rentar-se les mans, no per beure ) estava a la Sagristia i va desaparèixer l'any 1.936.

Si al primer tram d'escala que ens enfila fins a l'Arxiu Capitular podem veure com era la catedral abans de la Guerra Civil, al tram final les fotografies ens mostren la terrible destrucció que patí l'edifici i la posterior reconstrucció i restauració feta per Regiones Devastadas.

A la fotografia següent podeu observar com membres de la columna anarquista "Los Aguiluchos de la FAI", una milícia paramilitar, crema al carrer de l'Almodí Vell mobles i objectes que han tret de la catedral.

 

 

El foc devastador del dia vint-i-cinc d'agost de 1.936, que va cremar diversos dies,  destruí molt patrimoni artístic i religiós. Podeu constatar el desastre a les properes fotografies...

A la fotografia anterior podeu veure com va quedar l'interior del temple i a la propera el lamentable aspecte de l'altar major després de l'incendi.

 

 

La coberta de la Catedral Nova també quedà molt malmesa. La teulada a dues aigües de teula àrab va caure però afortunadament les voltes van resistir.

 

 

A l'entrada del mes d'agost del 2.012 "Els secrets de la catedral Noca de Lleida ( 7 )" vàrem passejar per l'espai que hi ha entre les voltes i la teulada. Si ho voleu recordar cliqueu sobre l'enllaç anterior.

Les depriments fotografies ens deixen molt clar que calia fer molta feina per reconstruir i restaurar la catedral lleidatana.

Les bastides  van enfilar-se per tots els racons de la catedral amb l'objectiu de recuperar el millor aspecte possible després de la destrucció patida. 

 

 

Durant la missa del 1.955 per celebrar la restauració de la catedral, el bisbe Aurelio del Pino va anomenar a Franco ( que podeu veure a l'esquerra de la fotografia següent ) com el dit de Déu... 

Acabeu de pujar l'escala i demaneu a les arxiveres que us deixin donar un cop d'ull a les vint-i-quatre fotografies que es van emmarcar. A la part superior hi podem llegir "Estado de la S.I.Catedral al iniciarse las obras por la Dirección de Regiones Devastadas".

Per acabat torno a l'exposició temporal que s'organitzà per celebrar el cinquantè aniversari de la reconstrucció i restauració de la catedral.

A la dreta de la fotografia anterior podeu veure a la Verge del Blau que del 1.448 al 1.707, presidí la Porta dels Apòstols de la nostra estimada i summament maltractada Seu Vella. Però Joan Carles Cristià de Landas -  comte de Louvigny - primer Governador de Lleida, ordenà tancar la Seu Vella per convertir-la en caserna. La repressió contra els lleidatans fou impressionant... Quan al 1.936 la tragueren de l'altar neogòtic de l'església de Sant Pau ( que estava al carrer La Palma ) la van trencar...

Atentament.

Senyor i

Campanes i rellotges.

El nou de juny del 1.948 la UNESCO fundà Consell Internacional d'Arxius, per recordar-ho cada nou de juny es celebra a tot el món el Dia Internacional dels Arxius. El Capitular de Lleida, que conserva documentació manuscrita i impresa generada o relacionada amb la gestió del Capítol des del segle X, torna a celebrar-ho.

 

 

El passat diumenge, nou de juny, a l'Arxiu Capitular s'inaugurà una exposició de documents manuscrits que expliquen una part de la història de les campanes i rellotges de la Seu Vella i de la Catedral Nova de Lleida. Es va fer una visita guiada gratuïta a la Catedral Nova i a l'Arxiu Capitular.

De dilluns a divendres, fins al dia vint-i-u de juny, de 10:00 a 13:00, us recomano anar fins al carrer Almodí vell s/n per visitar aquesta exposició que ocupa temporalment la Sala de Lectura de l'Arxiu Capitular. Hi podreu veure documents, en pergamí i paper, des del segle XIV fins al XX que fan referència a les nostres campanes i rellotges.

Podeu pujar a l'arxiu amb ascensor o per l'escala, però fer-ho per l'escala té premi perquè hi ha exposades una colla de fotografies antigues de la Catedral Nova que ens mostren com era abans de la Guerra Civil, la terrible destrucció que patí i la restauració feta per Regiones Devastadas. Hi ha fotografies que ens permeten conèixer part del patrimoni lleidatà que fou destruït en l'incendi del 1.936 com el cadirat del cor de fusta de noguera que va fer entre 1.774 i 1.779 Lluís Bonifàs i Massó que fou un dels màxims exponents de l'escultura barroca catalana.

A la propera entrada "A l'escala de l'Arxiu Capitular", que sortirà publicada aquest divendres, podreu veure part d'aquestes fotografies.

Al cartell de l'exposició d'enguany podeu veure parcialment el dibuix a tinta i aquarel·la sobre paper, de 420 X 600 mil·límetres, que podeu veure complert a la fotografia anterior.

Darrere del paper hi ha una nota manuscrita que diu: "Diseño del reloj de la nueva Catedral de Lérida". Aquesta nota pot ser un error comés en una catalogació feta al segle XVIII perquè el rellotge estava a la Seu Vella. O potser el volien aprofitar per fer un rellotge a la Catedral Nova...

Si compareu el dibuix de la fotografia anterior amb la maquinària del rellotge del segle XVII que trobareu a la Seu Vella, concretament a la Capella de Santa Úrsula i les onze mil verges, constatareu que són molt similars.

 

 

Però aquest només és un dels documents exposats. A la primera taula hi trobareu dues àpoques signades pel mestre campaner Timbau Rahat conforme ha rebut del prevere Guillem Carbó els florins d'or aragonesos per pagar-li la fabricació d'una campana per a la torre de la Seu ( pergamí superior, signat el 7 de setembre del 1.390 ) i per reparar la campana que havia fet l'any anterior ( pergamí inferior ).

Una àpoca és una carta de pagament, rebut o altre document en el que el creditor declara que el deutor ha pagat la quantitat deguda.

Avui només us faig un petit comentari d'aquesta exposició i en entrades posterior observarem detalladament la resta de documents.Recordeu que teniu temps fins al dia vint-i-u de juny per visitar l'exposició organitzada per l'Arxiu Capitular en la que les arxiveres Ana i Rosana us aclariran qualsevol dubte.

Atentament.

Senyor i

Mr Günter ens ensenya el Palau Episcopal... ( 1 )

Com vaig dir-vos a l'última entrada dedicada a Málaga al sortir de la catedral, a quatre passes, ens espera el Palau Episcopal format per un conjunt d'edificis dels segles XVI - XVIII dels que destaca la façana barroca orientada a la plaza del Obispo. La proximitat entre els dos edificis és evident a la fotografia següent.

D'aquesta façana destaca la portada d'estil barroc tardà obra de l'arquitecte Antonio Ramos Medina, mestre major de la catedral a la seva última fase constructiva al segle XVIII. Com podeu veure a les fotografies anterior i propera, la portada està dividida en tres obertures superposades. A la planta baixa l'entrada, a la primera planta el balcó principal i a la segona la fornícula amb la Virgen de las Angustias de marbre blanc i la creu de jade obra iniciada per Fernando Ortiz i finalitzada per Manuel Agustín Valero.

La portada està flanquejada per pilastres aparellades entre les que a la planta baixa hi ha finestres i a la primera i segona balcons com podeu constatar a la primera fotografia.

La portada està feta amb dos tipus de marbre, gris per al fons i rosa per a les columnes que la flanquegen ( sis a la planta baixa- tres i tres - , quatre a la primera planta - dos i dos -, i dues a la segona planta - una i una - ).

Entre la porta i el balcó principal, aixecant la mirada podem gaudir de l'espectacular escut que podeu observar detalladament a la fotografia següent. Gràcies a la Sala d'investigació de l'arxiu històric diocesà del bisbat de Málaga, puc explicar-vos que encara que la façana fou construïda per ordre de José Franquís Lasso de Castilla ( que fou bisbe de Màlaga entre 1.756 i 1.774 ), l'escut correspon a Diego Ramírez de Villaescusa de Haro, bisbe entre els anys 1.500 i 1.518.

A la propera fotografia podeu veure el trono de la confraria de la Pollinica de  María Santísima del Amparo arribant a la plaza del Obispo el Diumenge de Rams de l'any passat. El trono està fet d'alpaca platejada i el mantell és de vellut verd brodat amb fil de plata. A la dreta es veu part de la façana del Palau Episcopal.

Entro al Palau Episcopal i des de l'interior faig la fotografia següent en la que podeu veure la font del 1.785 de la plaza del Obispo, d'autor desconegut, feta de marbre gris, el mateix que el de la portada del palau. L'aigua de la font la portava l'aqüeducte de San Telmo.

Abans d'entrar al primer pati faig la fotografia en la que podeu constatar que compartirem la visita al palau amb l'exposició Mr. Günter, The Cat Show de l'artista malagueny Javier Calleja. Des de l'octubre del 2.019 l'edifici és el Centro Cultural Fundación Unicaja de Málaga.

Ja vaig dir-vos al sortir de la catedral que Mr. Günter ens esperava al Palau Episcopal i seria el nostre guia en la descoberta. Només entrar, al primer pati ja ens observa atentament Mr. Günter, el gat negre amb grans ulls grocs.

El Palau Episcopal és un dels millors exemples d'arquitectura civil malaguenya en la que l'arquitecte Antonio Ramos Medina distribuí els espais al voltant de dos patis successius. A la propera fotografia podeu observar parcialment la primera i la segona planta del primer pati del palau. 

Del quatre de març al sis de setembre de l'any passat a diferents espais del palau es podien veure dues-centes nou obres exposades ( 23 llenços, 25 escultures, 121 dibuixos i exclusives edicions d' "art toys" ). El gat que veieu al fons de la sala feia dos metres d'alçària.

Com podeu veure a la fotografia següent, al sector dret del pati principal hi ha una escala que comunica amb les plantes superiors del palau.

 

 

L'escala, obra de Martín de Aldehuela, que succeí a Antonio Ramos Medina quan va morir l'any 1.782, ens convida a pujar a la planta noble. Ell també fou l'encarregat de construir a finals del segle XVIII el jardí que veurem detalladament a la segona entrada dedicada al palau.

Abans d'enfilar l'escala observem l'escultura del 2.021 de fibra de vidre amb estructura d'acer Happy mortals ( Pink ). L'espectacular esfera brillant de color rosa té un diàmetre de dos metres. A la fotografia podeu veure reflectit el primer pati al centre de la gran esfera.

La fotografia de detall ens permet observar al petit personatge que bufa amb totes les seves forces per inflar l'esfera.

Encara no pugem per l'escala i aprofitem per donar un cop d'ull una nova escultura de Mr. Günter que ens observa atentament mentre gaudim del Palau Episcopal.

Després de pujar el primer tram de l'escala em giro i faig la fotografia següent en la que podeu observar al centre l'obra Happy mortals ( Pink ) del sorprenent Javier Calleja.

Aixecant la mirada puc mostrar-vos la coberta de l'escala de volta el·líptica amb la pintura al tremp que representa el Triomf de l'Eucaristia, d'autor anònim. 

A la propera entrada dedicada a Málaga acabarem de pujar l'espectacular escala, visitarem la primera planta acompanyats de Mr.Günter, i acabarem al jardí al que es pot accedir des del 2.014.

Atentament.

Senyor i