La restauració del claustre del Monestir de les Avellanes.

Avui el Monestir de les Avellanes viurà a les 16:30 l'acte amb el que s'inaugura la restauració del claustre i que tanca el 850 aniversari. Si us hi apropeu podreu gaudir de les explicacions del procés de restauració de l'arquitecte Joan Albert Adell i Gisbert i del restaurador Ramon Solé.

Al mes de febrer  l'entrada "Caldrà molta bufera..." explicava que el primer dia de febrer del 1.166 un grup de monjos premonstratencs fundaren la primera comunitat del monestir de les Avellanes. El dia 20 de febrer del 2.016 es va fer l'acte inaugural de commemoració del 850 aniversari ( 1.166-2.016 ) d'aquell fet. Al llarg del 2.016 s'ha dut a terme la restauració del claustre romànic, que avui es presenta públicament

El claustre, de finals del segle XII, és la construcció més antiga del monestir, molt auster i senzill, mostra del caràcter premonstratenc. La seva planta gairebé rectangular només conserva la meitat de les galeries romàniques originals... 

Els capitells són allargats, alguns decorats amb baixos relleus que representen figures vegetals, animals i alguna humana; però la majoria no tenen decoració. No es coneix el perquè, però sembla que els relleus s'anaven decorant a partit de les donacions d'algunes famílies. A la propera fotografia podeu veure alguns d'aquest capitells abans de la neteja feta durant la restauració. Mireu els dos decorats i al final de l'entrada els podreu veure nets.

L'arquitecte director de la restauració, Joan-Albert Adell i Gisbert, especialitzat en restauració i rehabilitació del patrimoni arquitectònic i especial dedicació a l'arquitectura romànica, explicava que el problema més greu era el de la degradació de la pedra del claustre. Aquest problema es detectà fa quatre anys i es comprovà que la pedra de les columnes es trencava i destruïa a poc a poc.

Com he explicat abans, només dues de les galeries són romàniques, les altres es van fer imitant les antigues, i en una d'elles a excepció de les columnes, la resta és de guix...

També explica l'arquitecte responsable de la restauració, que hi havia molts problemes en l'estructura de la teulada, i les voltes presentaven força problemes d'humitat i fissures, alguna de les quals podeu veure a la fotografia anterior.

S'ha retirat una monocapa de morter que es col·locà fa uns trenta anys i, que en aquell moment es considerava una bona solució, però la veritat és que el ciment Pòrtland - degut a la seva rigidesa- ha perjudicat l'obra antiga.

Robert Porta Roigé, arxiver i director del monestir, que l'any 2.013 ens mostrà molt gentilment l'Arxiu del Monestir de Bellpuig de les Avellanes en la sèrie de sis entrades "Un cop d'ull a l'AMBA", explica que al treure l'arrebossat de les parets, han aparegut porxades i brancals que aporten informació històrica molt diversa. Per exemple, a la paret est, on hi ha la Sala Capitular i l'església -  entrant al claustre, a la dreta- ha aparegut la porta de l'antic dormitori.

A la paret nord han descobert la portada que duia a l'antiga església romànica, i a la paret oest uns pòrtics gòtics on hi ha sepulcres de senyors molt influents de l'època. Algunes d'aquestes troballes ja estaven documentades i ara s'ha confirmat arqueològicament la seva existència.

També han aparegut dos monjos enterrats, fet que constata que el claustre era lloc d'enterrament per a la mateixa comunitat premonstratenca.

Encara que als anys 80 del segle passat es van fer obres menors, com arrebossar les parets, no s'havia fet cap restauració de la pedra. Aquesta intervenció és la més important des del segle XVIII.

A la fotografia anterior i a la següent podeu veure els capitells decorats que apareixen a la tercera fotografia de l'entrada d'avui després d'una neteja a fons.

Les obres de restauració del claustre també suposen el canvi de tot el sistema de recollida de l'aigua de pluja amb l'objectiu de no afectar el conjunt patrimonial.Cal destacar també la recuperació de part de la policromia de les bases de les galeries

El pressupost de la restauració és de 492.000 €, el 75% del qual prové de l' 1% cultural. No ho dubteu, pugeu al monestir per gaudir del "nou" claustre.

Atentament.

Senyor i

Assaborir la mesquita ( 3 ).

L'última entrada dedicada a la mesquita de Còrdova ens descobrí el seu espai més fascinant. Les fotografies us permeteren valorar la bellesa del mihrab, lloc cap on han de mirar els qui resen, situat al mur de l'alquibla orientat cap a la Meca. La maqsura, espai proper al mihrab, és en l'arquitectura islàmica el recinte reservat a les mesquites en el que es situa el califa i l'imam durant les oracions públiques. Avui començarem observant una de les altres portes de la maqsura, més senzilla però amb un arrabà preciós...

En aquesta porta podem veure inscripcions amb cal·ligrafia cúfica, la més antiga en llengua àrab, a l'arc de ferradura, l'arrabà de l'arc, l'arrabà de la finestra i resseguint l'arc de ferradura més gran. 

L'any 1.236 després de la reconquesta cristiana de la ciutat de la mà de Fernando III de Castilla anomenat "El Santo", la mesquita es consagrà com a catedral a la Antigua Capilla Mayor.

L'antiga Capilla Mayor de la catedral s'edificà entre els anys 1.257 i 1.274 en l'espai de la lluerna d'Al-Hakén II. La barreja d'estils arquitectònics que suposa anar edificant una catedral a l'interior d'una mesquita ens permet veure elements islàmics, gòtics, renaixentistes i barrocs caminant pocs metres.

L'any 1.607 finalitzen les obres del creuer de la Capilla Mayor, i a partir d'aquell moment s'anomena Capilla de Villaviciosa. Ha tingut moltes transformacions al llarg dels segles. La capella barroca fou destruïda al final del segle XIX per deixar a la vista l'obra califal.
Anem ara virtualment a la Capilla Real, de planta rectangular, ornamentada al gust mudèjar imperant a la casa reial del moment. La capella està coberta per una volta d'arcs entrecreuats amb plementeria ( peces de poc gruix d'una volta gòtica que omplen els espais entre els arcs o nervis). Als murs dels costats menors d'aquest espai rectangular hi ha arcs poliloulats, mentre que als costats més grans del rectangle tenim tres arcs iguals que serveixen de suport a la rica decoració de guixeria que ocupen tot el mur.

L'any 1.312 el rei Fernando IV anomenat "el Emplazado", morí a Jaén. Inicialment volien enterrar-lo a Sevilla o Toledo, però degut a les altes temperatures d'aquell moment el traslladaren a Còrdova, la ciutat més propera. El seu fill Alfonso XI "el Justiciero", manifestà el seu desig de ser enterrat al costat del seu pare. Quan va morir l'any 1.350 l'enterraren a la Capilla Rela de Sevilla, però l'any 1.371 el traslladaren a Còrdova, on aquell any s'havien acabat les obres de la Capilla Real a la catedral construïda a l'interior de la mesquita...

Anem a l'angle sur-oriental de l'immens edifici on ens espera la sorprenent Capilla del Sagrario . Situada a l'espai corresponent a l'ampliació de la mesquita feta per Almansor. Els frescos d'aquesta capella són la mostra més important de pintura mural en territori andalús. Hi voleu donar un cop d'ull?
Atentament.
Senyor i

L'arxiu arqueològic de Lleida ( 10 ).

Deixem la part expositiva i didàctica del magatzem de l'arxiu arqueològic on hem vist les vitrines amb la línia del temps a la part superior on estan estan exposades peces d'Ilerda, Medina Larida, Leyda i la Lleida Moderna. A més a més descobrírem el mosaic de les termes d'Ilerda, un parell de propostes didàctiques per treballar amb els més petits, peces del convent de Sant Francesc ( segle XIII ), la pica per a la decantació de l'oli ( 1.700 - 1.899 ), les claus de volta gòtiques de la Suda ( Leyda segle XIII ), i altres petites peces trobades pels arqueòlegs. 

Fins ara hem visitat la part dreta del magatzem de gairebé mil metres quadrats, avui caminarem virtualment per la resta del magatzem, un espai ple de prestatgeries i caixes amb moltes peces i fragments trobats en les excavacions arqueològiques fetes a Lleida des dels anys 80 del segle passat.

En aquest espai ple de prestatgeries perfectament ordenades, passejant pels passadissos  t'adones de la gran quantitat de material que es guarda al magatzem. Entre els passadissos, acollada a un plafó de fusta trobem una pantalla misteriosa.

Li pregunto a l'Ana i m'explica que en aquesta pantalla veurem les peces que es guarden en un espai no visitable. A la primera entrada dedicada a l'arxiu arqueològic de Lleida del passat mes de juny, us mostrava la porta tancada que hi ha davant l'entrada del magatzem arqueològic.

Les peces que hi ha en aquesta sala són molt delicats i estan a una temperatura i humitat controlades. A la propera fotografia podeu veure un fus, torteres i pondus de l'època ibèrica. Els pondus servien per tensar el fil, a l'hora de teixir la roba. La tortera és la rodeta que posada al capdavall del fus, ajuda a tòrcer el fil.

Els daus que podeu veure a la fotografia següent estan fets d'os i són de l'època romana. Com podeu comprovar, als humans ja fa molts segles que ens agrada jugar.

En les excavacions fetes a la plaça de la Paeria van trobar diferents peces de vidre: una tassa, un bol i una copa de vidre. Aquí podeu veure el vol medieval de vidre verd.

Alguna vegada en les excavacions arqueològiques es troben amagatalls en els que els nostres avantpassats amagaven els seus objectes de valor. És el cas d'aquestes monedes del segle XVIII.

Deixem la pantalla i tornem a caminar pels enamoradíssims passadissos on podeu veure en cada prestatgeria  uns folis informatius.

A cada foli s'explica detalladament els materials guardats en aquell prestatge: el passadís, les intervencions  i el que hi ha a cada caixa.

 
Algunes peces estan perfectament classificades i en els tàpers que es guarden podem llegir-hi informacions com l'època, mides, lloc on s'ha trobat ...

Deixem el magatzem arqueològic i aprofitem per donar l'última mirada als prestatges plens de caixes amb peces que ens expliquen el passat de la nostra petita ciutat.

Anem a la primera planta de dos-cents metres quadrats on hi ha l'oficina tècnica d'arqueologia i la sala de treball. La voleu veure?
Atentament.
Senyor i

Un cop d'ull a Cal Trepat.

Al març del 2.009, a l'entrada "Cal Trepat", recomanava el llibre editat per l'Ajuntament de Tàrrega i el Museu Comarcal de l'Urgell: " Fàbrica de maquinària agrícola J.Trepat de Tàrrega". Avui tornem a la capital de l'Urgell per descobrir els secrets que amaga la fàbrica que trobem quan entrem a la ciutat venint de Lleida.

Entre les naus 6 i 7 trobem el cartell de l'empresa que canvià radicalment la forma de treballar dels pagesos: J. Trepat. En aquestes naus es fabricaven i comercialitzaven: garbelladores, dalladores, lligadores, grades, rastells.. que suposaren una revolució en món agrari. De les dinou naus de la fàbrica, tretze es construïren entre 1.933 i 1.936.

La primera foneria Trepat, del 1.914, estava en uns magatzems del carrer d'Ardèvol de Tàrrega. A l'arxiu es conserva la primera factura, amb data de 30 de gener de 1.914.

Entrar al museu de la mecanització agrària és descobrir el protagonisme que tingué aquesta fàbrica en la mecanització agrària i el canvi que suposà en el camp català i espanyol. De la foneria del carrer d'Ardèvol, al costat de l'estació de ferrocarril, entre els anys 1.916 i 1.019 van sortir les primeres màquines de segar o garbelladores fabricades íntegrament a Catalunya.

A la fotografia anterior podeu veure a l'esquerra la màquina dalladora Mc Cormick importada dels Estats Units ; i a la dreta la màquina dalladora Trepat de mida més petita i tirada per un sol animal, fabricada a Tàrrega, una adaptació de l'americana. La dalladora Trepat fou un gran èxit perquè s'adaptava a les característiques del terreny i als conreus del país, i era més econòmica. Entre els anys 1.930 i 1.970, Cal Trepat juntament amb la fàbrica Ajuria de Vitòria ( Gasteiz ) foren les principals productores de maquinària agrícola a l'Estat Espanyol i una de les principals d'Europa.

Si aixequem la mirada, podem veure gravat al vidre: Oficinas. Entrem a les oficines generals del Departament Comercial.

L'any 1.980 a la fàbrica ja només hi treballaven vint-i-vuit persones, però penseu que al 1.959 tenia dos-cents vint-i-nou treballadors. Va tancat l'any  1985 deixant el seu interior intacte fet que ens permet gaudir avui d'un viatge al passat del nostre patrimoni industrial . Al 2.006 va passar a ser patrimoni de l'Ajuntament de Tàrrega. 

A la fotografia anterior i a la següent podeu veure les oficines generals amb les taules, arxivadors, alguna màquina d'escriure de quan tancà.

Abans d'entrar al despatx del director, un curiós mapa d'Espanya ple d'agulles que marquen els distribuïdors de la maquinària agrícola Trepat, deixa molt clar la gran importància que tingué aquesta fàbrica.

Ja no queden quadres a les parets però sí les seves marques. Malgrat tot encara podem contemplar el despatx del cap de la fàbrica, el senyor Josep Trepat Galceran ( 1.881 - 1.974 ).

Sobre la taula el plomí sembla que espera que el senyor Trepat l'agafi, suqui al tinter i signi algun dels documents de la fàbrica...

Sortim de les oficines per anar a visitar cinc, de les dinou naus, que estan museïtzades.

Voleu entrar-hi.

Atentament.

Senyor i

A les antigues escoles...

El llibreter i filantrop Josep Maria Bocabella i Verdaguer després d'un viatge a Roma es proposà la construcció d'un temple dedicat a la Sagrada Família. L'any 1.866 fundà l'Associació de Devots de Sant Josep que va arribar als 600.000 associats. Adquirí un terrenys a l'Eixample barceloní per 172.000 pessetes i encarregà el projecte a l'arquitecte Francesc de Paula Villar i Lozano. L'any 1.883 Villar renuncià al projecte que finalment s'oferí a Antoni Gaudí.

En el terreny destinat a la façana de la Glòria, Gaudí construí un petit edifici de planta rectangular de 12 metres de llargada, 24 d'amplada i 6 d'alçada, destinat a escola per als fills dels obrers que treballaven en la construcció de la Sagrada Família. En la següent fotografia del 1.924 el podeu veure.

L'edifici tenia tres aules amb una capacitat per a 150 alumnes, vestíbul, capella i lavabos. Fet amb maó, amb parets i sostre de forma ondulada, aquesta petita construcció fou admirada entre altres arquitectes per Le Corbusier l'any 1.928; que en destacà la seva bellesa i funcionalitat.

Durant la Guerra Civil les escoles de la Sagrada Família patiren greus danys en un incendi, per això l'edifici fou desmuntat en blocs i reconstruït sense gaires recursos per Domènec Sugrañes i Gras l'any 1.940. L'edifici es va esfondrar i l'any 1.943 Francesc de Paula Quintana i Vidal el tornà a refer. Per poder continuar les obres del temple expiatori de la Sagrada Família l'any 2.002 les escoles es traslladaren a l'exterior del temple, a la cantonada dels carrers Sardenya i Mallorca.
Des de finals dels anys 80 del segle passat les escoles no s'utilitzen amb finalitats educatives. Actualment a l'edifici hi ha una exposició permanent amb la recreació de la taula de traball d'Antoni Gaudí i diferents models i maquetes que s'han utilitzat o s'utilitzen en la construcció del temple.

A la fotografia antiga anterior i a les dues següents podeu veure penjada del quinqué la bossa amb el sopar de l'arquitecte.

El frugal sopar d'Antoni Gaudí consistia en dues llesques petites de pa sucades amb mel, acompanyades d'un grapat de panses...

En el taller-obrador l'arquitecte nascut al Baix Camp ( Reus o Riudoms ) l'any 1.852, projectà les seves obres i hi visqué els darrers mesos de la seva vida.

Deixem les escoles que van néixer de la necessitat d'educar als fills dels obrers del temple, per anar al districte de Ciutat Vella i gaudir del Palau de la Música Catalana.
Atentament.
Senyor i 

Assaborir la mesquita ( 2 ).

Deixem el pati dels tarongers, un espai destinat a fer les ablucions, rentar-se i purificar-se abans d'assistir a les celebracions religioses de la mesquita. Evidentment el que sorprèn al visitant en el moment d'entrar a la mesquita de Còrdova, és el bosc de columnes i arcs de ferradura, però el primer que vull ensenyar-vos és l'espai més fascinant: el mihrab.  

Es tracta del lloc cap a on han de mirar els que resen, situat al mur de l'alquibla, orientat cap a la Meca. Aquest espai que acull l'Alcorà té forma ortogonal i està cobert per una petita cúpula en forma de petxina subjectada per sis arcs polilobulats.

L'arrabà, motllura ornamental de forma rectangular que emmarca la porta, està ricament decorat. A la part superior set arcs polilobulats envolten una decoració vegetal realitzada en mosaic sobre fons d'or.

És fascinant la decoració de l'arc de ferradura que podeu apreciar a la propera fotografia de detall. Darrere de l'arc veiem els arcs polilobulats que decoren l'interior de l'octàgon.

L'arrabà té una àmplia franja d'inscripcions amb cal·ligrafia cúfica, l'estil cal·ligràfic més antic en àrab resultat d'una modificació de l'escriptura dels nabateus, poble semita de la part nord-occidental de la península aràbiga.

En aquesta franja que emmarca l'arrabà es poden llegir fragments de l'Alcorà. Els brancals de l'arc de ferradura estan revestits de lloses de marbre decorades amb atauric, motiu ornamental de temàtica vegetal molt important en l'art islàmic.

La paraula atauric ve de l'àrab "توريق", tawrīq i significa fullatge. A la següent fotografia de detall podeu veure un fragment de l'arrabà amb cal·ligrafia cúfica i atauric.

Es construí al segle X sota les ordres d'Al-Hakén II, califa de Còrdova entre els anys 961 i 976, responsable de l'ampliació més bella i rica de la mesquita. A més a més amplià les naus d'oració i creà una nova maqsura, espai proper al mihrab reservat a l'autoritat.

La portada del mihrab i les cúpules que el precedeixen estan recobertes de mosaics fets per artesans bizantins enviats pels basileus. Aquests artesans vingueren carregats amb tres-cents quintars de tessel·les...

Però la maqsura té altres portes, no tan espectaculars com la que hem descobert avui, però d'una bellesa inqüestionable. Les voleu veure?
Atentament.
Senyor i