Després de visitar virtualment, a les dues entrades anteriors, el claustre posterior ( escriptori, presó, cuina, refetor i Palau Reial ) i les estances primitives ( capella de la Trinitat, infermeria, estances dels monjos jubilats, torre de les hores, cementiri i capçalera ), tornem al claustre major. Al sortir del locutori girem a la dreta i veiem la nau de llevant. Aquesta nau té cinc portes que ens permeten accedir a : la capella de Sant Benet, al locutori, a l'escala que ens porta al dormitori, a la Sala Capitular i a la capella de Santa Assumpta.
El locutori o parlador comunica el claustre posterior amb el claustre major. Si a la primera entrada dedicada al
Monestir de Santes Creus ens vàrem centrar en el templet del lavabo, a
la d'avui i la propera el protagonisme serà per les estances a les que
dóna accés el claustre major. Quan hi arribem, anem a la dreta i, a tocar del parlador, trobem les escales que ens duen al dormitori que podeu veure a la part inferior dreta de la fotografia anterior.
La gran sala ( quaranta-sis metres de llarg per onze metres d'ample ) està ubicada sobre l'escriptori, el locutori i la sala capitular. Es construí entre 1.191 i 1.225. A la fotografia podeu veure part de la coberta de dues aigües sostinguda per onze arcs de diafragma ( arc sobre el que es recolzen directament i transversalment les bigues que suporten la coberta ). Els arcs, lleugerament apuntats, descansen sobre les parets i mènsules piramidals amb decoració vegetal. Per la porta d'arc de mig punt que veieu al fons de la fotografia anterior, els monjos baixaven a l'església per fer les oracions de vespres i matines. La porteta de la dreta dóna a la torre de les hores i a l'antic arxiu. Al mur oposat hi ha un finestral que dóna a la biblioteca i dos arcs de mig punt.
Als dos costats hi ha grans finestrals que es van bastir en una remodelació posterior del segle XVII o XVIII que podeu veure a la part superior dreta de la fotografia anterior feta des de les estances primitives, concretament a tocar del poc que queda de les antigues estances dels monjos jubilats. Els tres finestrals d'arc de mig punt que hi ha a sota són els que donen llum a la Sala Capitular. A la propera fotografia de detall podeu observar el paviment del dormitori.
A la primera entrada dedicada al monestir vaig mostrar-vos el gran xiprer arrencat per una llevantada que caigué sobre la coberta de migdia del claustre posterior. A la fotografia següent, feta des del dormitori, podeu veure el xiprer caigut.
Sortim del dormitori, baixem l'escala i tornem a la nau de llevant. A pocs metres, a la dreta, ens espera la Sala Capitular, oberta al claustre major, una de les estances clau de la vida monàstica.
Asseguts a la graonada adossada a les quatre parets, es reunien els monjos i l'abat per fer la lectura diària d'un capítol de la Regla de Sant Benet.
Estança de planta gairebé quadrada ( 11,20 X 11,45 metres ), coberta per nou trams de volta de creueria. Els nervis dels arcs es troben i es sostenen en quatre columnes al centre ( que semblen quatre palmeres ) i una sèrie de mènsules adossades de forma triangular anomenades cul de llàntia. Arquitectònicament és una de les estances més destacades.
Al terra de la Sala Capitular hi ha els enterraments de sis últims abats vitalicis. D'esquena a les tres finestrals d'arc de mig punt, d'esquerra a dreta : Bernardí Tolrà ( 1.519-1.534 ), Pedro de Mendoza ( 1.479-1.519 ), Jaume Valls ( 1.534-1.560 ), Pere Nogués ( 1.593-1.608 ), Jaume Carnisser ( 1.608-1619 ) i Geroni Contijoc ( 1.560-1.593 ). La setena làpida funerària és del bisbe lleidatà franciscà Andreu de Valleregia ( segle XIV ) mort a Nàpols. Quan el càrrec d'abat deixà de ser vitalici, els abats s'enterraven al cementiri dels monjos.
A la fotografia anterior podeu veure la tomba de Bernardí Toldrà, abat entre 1.519 i 1.534. És l'única tomba en la que l'abat està representat amb hàbit de monjo i bonet. El cap, inclinat a la seva dreta, reposa sobre un coixí.
La propera fotografia és de la tomba del darrer abat vitalici, Jaume Carnisser ( o Carnicer ) que fou abat entre 1.608 i 1.619. Després de la seva mort el càrrec d'abat era triennal. La lauda abacial és de pedra negra. L'abat subjecta el bàcul entre les dues mans a l'alçada de la cintura.
Al costat que dóna al claustre hi ha la porta formada per un doble arc suspès amb una obertura al timpà amb forma de rombe quadrat. Flanquegen la porta d'accés a la Sala Capitular, dos finestrals de doble obertura. En aquest espai hi ha quaranta columnes.
Sortint de la Sala Capitular i continuant a la dreta per la nau de llevant, entre els sepulcres sostinguts per mènsules de Galceran de Pinós ( segle XIII ) i el de Pere i Guerau d'Aguiló ( segles XII - XIII ), hi ha la capella de l'Assumpta. A la fotografia anterior podeu veure la petita capella i a la propera de detall el grup escultòric anomenat la Dormició de la Verge.
Antigament fou l'armarium del monestir, l'espai on es guardaven els llibres que els monjos llegien en les estones de lectura al claustre. Jaume Valls, que fou abat vitalici entre 1.534 i 1.560, transformà l'antic armarium en la capella de l'Assumpta l'any 1.558. L'obra la va pagar la germana de l'abat. Magdalena Valls de Salbà de qui podeu veure, a la propera fotografia de detall, la seva llosa sepulcral al terra de la capella.
On es troben les naus de llevant i de tramuntana hi ha la porta de la mongia, que era l'accés dels monjos a l'església monacal i seure al cadirat del cor.
Si centrem la nostra mirada a l'esquerra de la porta de la mongia veurem el gran banc de pedra adossat al mur de l'església. En aquest banc els monjos s'asseien a llegir o estudiar, per això a la nau tramuntana ( la nord ) se l'anomena l'ala dels estudis.
Tornem a la porta de la mongia per observar el grup escultòric, del segle XIV, que hi ha damunt seu. D'alabastre policromat i dedicat al Judici Final està format per un Crist Jutge, tres àngels ( que porten els instruments de la Passió ), i qui fou abat entre 1.335 I 1.347, Francesc Miró en actitud de pregària a l'esquerra. Malgrat la xarxa , podeu valorar la bellesa el grup escultòric.
Entrem a l'església monàstica, edificada entre els segles XII i XV. L'abat Bartomeu de Ladernosa, en un document del 1.367, explica que la construcció s'inicià al setembre de 1.171 i que el vint-i-u de juny de 1.211 fou consagrada i la comunitat s'hi traslladà. L'any 1.225 ja s'havien fet els tres primers trams però no fou enllestida fins al 1.411. L'església de planta basilical i tres naus ( la central més alta que les laterals ) cobertes amb voltes de creueria té un absis carrat. A la nau central hi ha una gran capella quadrangular i a les laterals dues capelles més petites a cada nau.
A les capelles laterals hi ha retaules del segle XVIII, però el més destacat artísticament és el retaule major, del segle XVII. A la fotografia anterior podeu veure un dels retaules de les capelles laterals, la capella del Sant Crist del 1.754, i a la propera el retaule major.
L'escultor Josep Tramulles, l'any 1.647 va rebre l'encàrrec de l'abat Pere Salla per fer un nou retaule major amb l'objectiu de substituir el gòtic ( 1.403 - 1.414 ) obra de Guerau Gener, que a la seva mort acabà Lluís Borrassà. El retaule gòtic es conserva entre el Museu Diocesà de Tarragona ( en una capella lateral de la Catedral de Tarragona ) i el Museu Nacional de Catalunya ( MNAC ). El retaule barroc fou esculpit i decorat entre 1.647 i 1.679.
Dedicat a la Mare de Déu que està flanquejada pels sants cistercencs Benet i Bernat. És un dels primers retaules que es conserven que abandonà el model reticular per donar tot protagonisme a la fornícula central.
El transsepte us deixarà bocabadats perquè fou l'espai escollit per fer-hi els mausoleus dels reis Jaume II "el Just" i Blanca d'Anjou ( a la nau de l'Epístola ), i el de Pere el Gran ( a la nau de l'Evangeli ) adossats als primers pilars de l'església.
A la fotografia següent, feta gairebé a tocar de les escales de l'altar major, podeu veure el mausoleu de Jaume II "el Just" i Blanca d'Anjou.
A la fotografia anterior podeu veure la lauda escultòrica jacent del rei Jaume II "el Just " i a la propera fotografia, feta des de la nau de l'Epístola, la de la reina Blanca d'Anjou.
Aquest sepulcre doble s'encarregà l'any 1.312 al mestre constructor Bertran de Riquer i a l'escultor lleidatà Pere de Prenafeta. El sepulcre, inspirat en el de Lluís IX de França, incorporà les laudes escultòriques jacents del monarques a les tapes a dues aigües.
La reina, vestida amb l'hàbit cistercenc i coronada, reposa al costat del rei també amb hàbit i corona. Blanca d'Anjou, morta l'any 1.310, fou traslladada al mausoleu l'any 1.316. Al 1.330, tres anys després de la seva mort, s'hi enterrà a Jaume II "el Just".
A la fotografia anterior de detall podeu veure a la reina i l'àngel vinclat al coixí on reposa el cap de la monarca. L'estàtua jacent de la reina és obra de Francesc de Montflorit. La del rei, que alguns atribueixen al mateix escultor, genera més dubtes sobre la seva autoria. Als peus de la reina hi ha dos gossos -símbol de fidelitat i lleialtat-; i als del rei. un lleó - símbol de força i poder-.
La fotografia següent de detall ens mostra al rei, també amb l'àngel vinclat al coixí on reposa el cap de Jaume II "el Just".
A la propera, i última entrada dedicada al monestir de Santes Creus, observarem detalladament el mausoleu de Pere el Gran que hi ha a l'altre costat del creuer i acabarem de visitar l'església i el claustre.
Atentament.
Senyor i
Asseguts a la graonada adossada a les quatre parets, es reunien els monjos i l'abat per fer la lectura diària d'un capítol de la Regla de Sant Benet.
Estança de planta gairebé quadrada ( 11,20 X 11,45 metres ), coberta per nou trams de volta de creueria. Els nervis dels arcs es troben i es sostenen en quatre columnes al centre ( que semblen quatre palmeres ) i una sèrie de mènsules adossades de forma triangular anomenades cul de llàntia. Arquitectònicament és una de les estances més destacades.
Al terra de la Sala Capitular hi ha els enterraments de sis últims abats vitalicis. D'esquena a les tres finestrals d'arc de mig punt, d'esquerra a dreta : Bernardí Tolrà ( 1.519-1.534 ), Pedro de Mendoza ( 1.479-1.519 ), Jaume Valls ( 1.534-1.560 ), Pere Nogués ( 1.593-1.608 ), Jaume Carnisser ( 1.608-1619 ) i Geroni Contijoc ( 1.560-1.593 ). La setena làpida funerària és del bisbe lleidatà franciscà Andreu de Valleregia ( segle XIV ) mort a Nàpols. Quan el càrrec d'abat deixà de ser vitalici, els abats s'enterraven al cementiri dels monjos.
A la fotografia anterior podeu veure la tomba de Bernardí Toldrà, abat entre 1.519 i 1.534. És l'única tomba en la que l'abat està representat amb hàbit de monjo i bonet. El cap, inclinat a la seva dreta, reposa sobre un coixí.
La propera fotografia és de la tomba del darrer abat vitalici, Jaume Carnisser ( o Carnicer ) que fou abat entre 1.608 i 1.619. Després de la seva mort el càrrec d'abat era triennal. La lauda abacial és de pedra negra. L'abat subjecta el bàcul entre les dues mans a l'alçada de la cintura.
Al costat que dóna al claustre hi ha la porta formada per un doble arc suspès amb una obertura al timpà amb forma de rombe quadrat. Flanquegen la porta d'accés a la Sala Capitular, dos finestrals de doble obertura. En aquest espai hi ha quaranta columnes.
Sortint de la Sala Capitular i continuant a la dreta per la nau de llevant, entre els sepulcres sostinguts per mènsules de Galceran de Pinós ( segle XIII ) i el de Pere i Guerau d'Aguiló ( segles XII - XIII ), hi ha la capella de l'Assumpta. A la fotografia anterior podeu veure la petita capella i a la propera de detall el grup escultòric anomenat la Dormició de la Verge.
Antigament fou l'armarium del monestir, l'espai on es guardaven els llibres que els monjos llegien en les estones de lectura al claustre. Jaume Valls, que fou abat vitalici entre 1.534 i 1.560, transformà l'antic armarium en la capella de l'Assumpta l'any 1.558. L'obra la va pagar la germana de l'abat. Magdalena Valls de Salbà de qui podeu veure, a la propera fotografia de detall, la seva llosa sepulcral al terra de la capella.
On es troben les naus de llevant i de tramuntana hi ha la porta de la mongia, que era l'accés dels monjos a l'església monacal i seure al cadirat del cor.
Si centrem la nostra mirada a l'esquerra de la porta de la mongia veurem el gran banc de pedra adossat al mur de l'església. En aquest banc els monjos s'asseien a llegir o estudiar, per això a la nau tramuntana ( la nord ) se l'anomena l'ala dels estudis.
Tornem a la porta de la mongia per observar el grup escultòric, del segle XIV, que hi ha damunt seu. D'alabastre policromat i dedicat al Judici Final està format per un Crist Jutge, tres àngels ( que porten els instruments de la Passió ), i qui fou abat entre 1.335 I 1.347, Francesc Miró en actitud de pregària a l'esquerra. Malgrat la xarxa , podeu valorar la bellesa el grup escultòric.
Entrem a l'església monàstica, edificada entre els segles XII i XV. L'abat Bartomeu de Ladernosa, en un document del 1.367, explica que la construcció s'inicià al setembre de 1.171 i que el vint-i-u de juny de 1.211 fou consagrada i la comunitat s'hi traslladà. L'any 1.225 ja s'havien fet els tres primers trams però no fou enllestida fins al 1.411. L'església de planta basilical i tres naus ( la central més alta que les laterals ) cobertes amb voltes de creueria té un absis carrat. A la nau central hi ha una gran capella quadrangular i a les laterals dues capelles més petites a cada nau.
A les capelles laterals hi ha retaules del segle XVIII, però el més destacat artísticament és el retaule major, del segle XVII. A la fotografia anterior podeu veure un dels retaules de les capelles laterals, la capella del Sant Crist del 1.754, i a la propera el retaule major.
Dedicat a la Mare de Déu que està flanquejada pels sants cistercencs Benet i Bernat. És un dels primers retaules que es conserven que abandonà el model reticular per donar tot protagonisme a la fornícula central.
El transsepte us deixarà bocabadats perquè fou l'espai escollit per fer-hi els mausoleus dels reis Jaume II "el Just" i Blanca d'Anjou ( a la nau de l'Epístola ), i el de Pere el Gran ( a la nau de l'Evangeli ) adossats als primers pilars de l'església.
A la fotografia següent, feta gairebé a tocar de les escales de l'altar major, podeu veure el mausoleu de Jaume II "el Just" i Blanca d'Anjou.
A la fotografia anterior podeu veure la lauda escultòrica jacent del rei Jaume II "el Just " i a la propera fotografia, feta des de la nau de l'Epístola, la de la reina Blanca d'Anjou.
Aquest sepulcre doble s'encarregà l'any 1.312 al mestre constructor Bertran de Riquer i a l'escultor lleidatà Pere de Prenafeta. El sepulcre, inspirat en el de Lluís IX de França, incorporà les laudes escultòriques jacents del monarques a les tapes a dues aigües.
La reina, vestida amb l'hàbit cistercenc i coronada, reposa al costat del rei també amb hàbit i corona. Blanca d'Anjou, morta l'any 1.310, fou traslladada al mausoleu l'any 1.316. Al 1.330, tres anys després de la seva mort, s'hi enterrà a Jaume II "el Just".
A la fotografia anterior de detall podeu veure a la reina i l'àngel vinclat al coixí on reposa el cap de la monarca. L'estàtua jacent de la reina és obra de Francesc de Montflorit. La del rei, que alguns atribueixen al mateix escultor, genera més dubtes sobre la seva autoria. Als peus de la reina hi ha dos gossos -símbol de fidelitat i lleialtat-; i als del rei. un lleó - símbol de força i poder-.
La fotografia següent de detall ens mostra al rei, també amb l'àngel vinclat al coixí on reposa el cap de Jaume II "el Just".
Atentament.
Senyor i
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada