Còdex i còdex (2).

La visita a l'exposició "Los códices visigótico-mozarabes.Scripporium de San Millán", et permet donar un cop d'ull a una colla de còdex: La Bíblia de San Isidoro de León, El còdex 46, el 31, els Beatus de San Millán de la Cogolla, de la Seu d'Urgell, de Silos, de la Universidad de Valladolid-Valcavado, de Osma, de Turín, el còdex Albeldense...

El padre Olarte ens explica molt bé els orígens de l'escriptori medieval . Parla de l'ofici d'escriure que pels romans era propi dels esclaus més o menys cultes i només tenia finalitat divulgativa. En canvi, l'escriptori medieval era monàstic. No escrivien els esclaus si no homes lliures i cultes - els monjos - , i la finalitat ja no era divulgativa, el que es pretenia era conservar la cultura.
L'any 560 Casiodoro funda amb 70 monjos i molts còdex el monestir de Servitano ( els servents de l'església) on dirigeix una escola-escriptori per als monjos.

Casiodoro Còdex Amiantinus

Font Wikipedia

L'escriptori de San Millán sembla que és de la primera meitat del segle X però el padre Olarte pensa que ja existia tres segles abans. Entre les cartes de San Braulio, en trobem una en la que demana a Tajón ( el seu arxidiaca), que li proporcioni un original de "Los Tratados morales de San Gregorio Magno" per poder copiar-lo a la seva biblioteca: " así me harás feliz a mi y a mi hermano". El seu germà era Fronimiano, monjo de Suso.

A Tajón li hauria costat gairebé dos anys fer la còpia dels Tratados morales ja que tenia una extensió semblant a la Bíblia. En només disset anys , a Yuso, es va passar de copiar cèdules soltes, a fer treballs molt importants.
La invasió àrab va acabar amb molts escriptoris monacals. L'any 923, La Rioja torna als regnes cristians i es recupera el seu scriptorium que serà molt important fins al final del segle XI. Encara es conserven 36 còdex i alguns fragments copiats a San Millán.

Si voleu conèixer una mica els beatus exposats no deixeu de visitar el blog de la biblioteca.
Atentament.
Senyor i

Còdex i còdex .

Passejant pel Camino de Santiago m'aturo a la ciutat de Santo Domingo de la Calzada. A l'Ajuntament hi ha una exposició titulada: "Los códices visigótico-mozárabes. Sriptorium de San Millán", en la que podem veure reproduccions facsímils de còdex escrits entre els segles VIII i XII. Recordeu, nenes i nens, que un còdex és el nom del llibre manuscrit antic i medieval diferent del rotlle de papir o de pergamí. Ja té forma de llibre, amb planes separades, unides per una costura i enquadernats.

Em sorprenen gratament els plafons explicatius signats pel agustino recoleto Juan Bautista Olarte. Encara no sé que acabaré gaudint d'un inoblidable matí amb aquest home savi que m'obrirà les portes i ens ensenyarà una biblioteca única...

Quan parlem de l'Edat Mitjana gairebé sempre ho associem a les guerres. És una època fosca i poc coneguda. Aquesta exposició pretén ensenyar-nos que, a més a més de conflictes, hi havia cultura i una relació molt important entre les comunitats cristianes d'Europa.

L'exposició ens explica els orígens de l'escriptori medieval, l'escriptori de San Millán de la Cogolla i la seva immensa producció, el Beatus de Liébana i altres còdex visigòtics-mossàrabs .
Si voleu descobrir ,de la mà del padre Olarte, una colla de misteris dels còdex; no deixeu de visitar el blog de la biblioteca.
Atentament.
Senyor i

Universitat dels nens i nenes de Catalunya.

En Lluís Bordes, pare del Martí de tercer, m'ha enviat un correu explicant-me una proposta de les vuit universitats públiques catalanes per aquest curs acadèmic . El 19 d'octubre i el 3 de maig , 2000 alumnes de cinquè de primària participaran a l'activitat L'escola a la Universitat.

Els nens i nenes visitaran una universitat pública catalana on faran activitats i tallers amb l'objectiu de despertar l'interès per la ciència i la cultura des d'un punt de vista universitari.

La Universitat de Lleida proposa l'activitat: "Per què són tan diferents les hortalisses i fruites que mengem? Els cinc sentits posats en les fruites i hortalisses". En grups de vint-i-cinc alumnes faran diferents tallers on descobriran molts secrets:
Taller 1: Com creixen les hortalisses.
Taller 2: Les fruites poden ser variades.
Taller 3: Les fruites i les hortalisses a la indústria.
Taller 4: A les hortalisses tot és diferent.
Taller 5: Per què els tomàquets no tenen gust a l'hivern i a l'estiu són tan bons?
La Universitat dels nens és una experiència inèdita a Catalunya i a tot l'Estat. Pretén apropar la universitat als nens i nenes de primària.
Gràcies Lluís per enviar-me el correu. Al blog de la biblioteca ens agrada molt la participació de les famílies.
Atentament.
Senyor i

Llibres, llibres, llibres...

L'estiu s'acaba a Lleida amb un regal molt especial per als enamorats dels llibres. Del 10 al 19 de setembre al Pati de l'Institut d'Estudis Ilerdencs podreu remenar entre més de dos mil cinc-cents llibres exposats.La 28a Setmana del llibre en català omplirà la ciutat de llibres, concerts,debats, lectures, conferencies, cinema,...

Avui a les 17 Anna Agustí a l'espai dedicatòria ,al pati, amb el seu llibre,El nen i la mort en el que s'explica com acompanyar els infants i els adolescents en la pèrdua d'una persona estimada.
A les 19,30 a l'espai incunables, a la primera planta.
Diada cultural CRE-A-2.
poetes.cantautors.ponents.creadors.
Enric Boada i Meritxell Gené, Amat Baró i Xavier baró, Àngels Marzo i El Fill del Mestre. Coordinació: Andratx Badia
Dimecres, també a l'espai incunables, la Jornada Josep Vallverdú.

Proses de Ponent, 40 anys després. Quatre dècades de Ponent: actualització del concepte i perspectives de futur. Amb una colla de taules rodones i la presentació de la nova edició de Proses de Ponent i homenatge a Josep Vallverdú.
Cliqueu el programa d'actes, no sabreu que triar !
Atentament.
Senyor i

Enyorar la columna de portada.

Som molts els lleidatans que durant una colla d'anys xalàvem començant el dia amb la lectura de la columna de portada del diari La Mañana. Josep Ramon Correal Mòdol ens regalava cada matí un article profundament castís : " La punxa". Uns articles plens d'estimació a les terres de ponent, especialment a Lleida, amb una colla d'anècdotes, molt documentats, carrinclons, punxents, ... Acabar de llegir "La punxa" i dibuixar-se un somriure en els llavis del lector, era immediat.Però les seves "mossegades" no ofenien i compartir l'amor i l'orgull pel territori era molt gratificant.

Malauradament ja no trobarem més punxes, però gràcies a Pagès editors, podem rellegir-ne una colla.

"El llibre de les Punxes" és un recull d'unes tres-centes cinquanta columnes agrupades en catorze capítols: Lleida, la nostra, Els disgustos de la vida, Som uns corridos, Noi catalani Santità, La medicamentada, Esmolem ben bé l'eina, Crisi permanent, No em toqueu els tractors, La crosta, El comarcam, Digitus Dei,Toros i futbol, Addictes a la bellesa ; i un emotiu , Llàgrimes en silenci , on diu adéu als nostres homenots.
Un tastet, la punxa d'un dia d'octubre del 1.997: Maleït Ajuntament.
Encarem Municipàlia. és un bon moment per estar a l'aguait del mobiliari urbà i dels enginys en matèria de seguretat vial. Ara no és com abans. Si un ciutadà pren mal al carrer, de seguida clava una denúncia contra l'Ajuntament. El darrer cas és el d'aquell veí que demana un rescabalament municipal perquè es va estropellar un dit en seure en un banc de la Banqueta. Abans, el ciutadà es descansava maldient i prou. És famosa l'anècdota de l'alcalde Màrius Sol a primers de segle. Un dia, el paer en cap va entropessar al carrer Canonge González quan tornava a casa. Va anar a parar de morros al terra. Una dona que va presenciar l'estrall va buidar tota la seua indignació pel mal estat del carrer amb una exclamació que li va sortir de l'ànima: "Així caigués l'alcalde!" Màrius Sol només va poder respondre: "Està servida, senyora".Rellegir les punxes del Correal és tot un plaer.
Atentament.
Senyor i

Dues vessants, una revista.

Al desembre del 2.002 va néixer la revista Euskal Herria, editada per Sua edizioak. Al número 1 ens convidaven a conèixer els grans rius del País Basc : "Tres reconocidas plumas de la literatura nos acompañan en el viaje por las aguas de tres de los grandes rios vascos: Nervión, Bidasoa y Arga"
Amb Euskal Herria sorgia una revista dedicada exclusivament al País Basc. L'objectiu era, i és, molt clar; ajudar-nos a conèixer i aprofundir en els racons, en les diferents formes de vida, a passejar per les muntanyes, rius, boscos, pobles, costums, expressions artístiques, gastronomia,...

Al febrer del 1.996, a l'altre costat dels Pirineus, havia sortit el primer exemplar de la revista Pays Basque Magazine. El primer número ens convidava a gaudir de : "Les couleurs d'un peuple", "Pêcheurs à St-Jean de Luz", "Musée basque","Rugby à Baigorri",... El plaer de la descoberta d'aquesta revista francesa sempre ha esta molt clar.

En euskera, castellà o francès, les dues revistes parlen d'un espai comú. Les dues mostren la seva passió pel País Basc.
Aquest estiu ens han anunciat que les dues capçaleres han donat el primer pas per a que els continguts siguin majoritàriament els mateixos amb l'objectiu de consolidar una única revista per a les dues vessants del Pirineu.
Que tingueu sort !
Atentament.
Senyor i

Dissabtes poesia: Miserikordia etxea.

Amb el llibre Casa de Misericòrdia Joan Margarit va aconseguir l'any 2.008 el Premi Nacional de Literatura de la Generalitat i el Premio Nacional de Poesia.

La petita editorial independent Meettok de Donostia va traduir a Margarit a l'euskera . Juan Ramón Makuso fou el traductor. Fullejar Miserikordia etxea és una experiència gratificant, al costat dels versos en català del poeta de la Segarra tenim el mateix poema en una de les llengües d'origen més incert.

Desconec si Margarit està traduït al gallec. Visor Poesia ja fa temps que tradueix l'obra de Margarit al castellà. És molt important valorar la feina dels traductors perquè gràcies a ells ens podem conèixer millor. En el cas de la poesia basca encara no podem gaudir de gaires traduccions, Visor ens ha descobert a Kirmen Uribe en castellà.
Un tastet:

Zapataria.

Pilota batekin jolasten genuen.

Elizako plaza baratzetik

bi bat metrotara aurkitzen zen

zapatari baten aldamenean.

Pilota erortzen zenean, gutako bat

berehala jaisten zen.

Zapataria lehenago iristen bazen,

bere labainarekin zulatzen zuen.

Ez dakit ze lepo mozten zuen mutiko

haien gomazko pilotan. Beldurtzen nintzen.

Jada ipuinena edo gela ilunekoa

ez zen beldur bat.

Gogorragoa zen beldur bat. Errealagoa.

Zu beste batekin joaten zinen bezalakoa,

edo gure alaba hil zenekoa.

No patiu, ara en català !

El sabater

Hi solíem jugar amb una pilota.

La plaça de l'església s'alçava

uns dos metres damunt d'uns petits horts

que estaven al costat d'un sabater.

Quan la pilota queia, algun dels nostres

havia d'anar ràpid despenjant-se.

Si hi arribava abans el sabater,

la tallava amb la seva ganiveta.

No sé quin coll tallava en la pilota

de goma d'aquells nens. Em feia por.

Una por que ja no era la mateixa

que la dels contes o del quarto fosc.

Era una por més dura. Més real.

Com quan tu te n'anaves amb un altre,

o quan es va morir la nostra filla.

Atentament.
Senyor i

Araders.

Passejar per l'illa de Menorca no et deixa indiferent. El seu paisatge és impressionant, 70.000 quilòmetres de paret de pedra seca dibuixen les divisions dels conreus i les pastures. La tramuntana esculpeix els ullastres ( les oliveres salvatges) , i la seva fusta és treballada magistralment pels artesans que la transformen en tot un símbol de menorquí, les barreres.

Els encarregats d'aquesta feina són els araders. El diccionari Moll ens els defineix com fusters que es dediquen especialment a fer arades, carros i altres arreus de llenya propis de l'agricultura.
Al carrer Tramuntana nº 25 des Mercadal trobem als araders Gomila. Aquesta família ja fa cent anys que elaboren les barreres que omplen els camps de Menorca. Quatre generacions d'araders fent barreres d'ullastre, baranes, mànecs i fusteria artesana en general.

En Miquel Gomila Salom és mestre artesà honorífic, i als seus 81 anys continua fent màgia amb les seves mans, les eines i la fusta d'ullastre.

El seu fill Miquel, és la quarta generació d'aquesta empresa. Les seves barreres s'exporten a Anglaterra, França, Estats Units, Alemanya,... però, evidentment continuen omplint els camps i les cases menorquines.

Al juny del 2.008 en Miquel Gomila Salom explicava al diari Menorca la seva feina i declarava satisfet: "Amb el meu fill hem celebrat quatre generacions d'araders". Va començar l'ofici amb 18 o 19 anys, el que vol dir que en porta més de 60 treballant l'ullastre.

En Miquel es mostrava molt satisfet per la continuïtat de la tradició familiar, però explicava que malgrat ser una feina molt valorada pels menorquins, l'ofici es perdrà. Quan ell va començar a fer d'arader, al municipi des Mercadal n'hi havia vuit, ara en tota l'illa en queden tres o quatre.

Explica que fa 40 anys passaven una setmana a cada lloc on calia arreglant barreres, arades, carros,... no tenien ni taller. Actualment ja no hi ha carros, ni jous i la seva feina és fer barreres i algunes arades.

La maquinària ha facilitat molt la feina. Abans només tenien l' uxol, la destral, la serra i la barrina. Moltes de les barreres ara tenen una funció ornamental a xalets i urbanitzacions.
Donar un cop d'ull al taller dels araders Gomila és un plaer.

Atentament.
Senyor i

Renoi quin faristol !

En el petit espai ple de llum del Servei d'Arxiu i Llegats de l'Institut d'Estudis Ilerdencs, descobreixo un moble estrany.

.- Abigail, què és això?
.- Ai, ai, ai, senyor i. Com pot ser que un enamorat dels llibres faci aquesta pregunta? Pensa una mica.

Em trenco una estoneta la closca. Com podeu veure a la fotografia l'estri té uns engranatges molt misteriosos.
.- No ho sé Abigail, mai havia vist un moble com aquest.
.- Segur que n'has vist de més petits. És un faristol.
.- Renoi, quin faristol!

Un faristol, nens i nenes, és un moble o bastidor de fusta o metàl·lic amb peu o sense, que forma un pla inclinat on posem un llibre, una partitura,... per facilitar-ne la lectura.
Aquest té dos engranatges. Un per regular l'alçada i l'altre la inclinació. Per triar la posició més còmoda per a cada persona , cal girar les manovelles.

Al faristol puc fullejar El Ingenioso Hidalgo Don Quijote de la Mancha, editat a Barcelona l'any 1,883 per Montaner y Simon.

Gràcies al faristol el puc consultar sense esforç i amb comoditat .Em sorprenen les il·lustracions de Don Ricardo Balaca.

Si voleu descobrir més secrets del Servei d'Arxiu i Llegats, no deixeu de visitar el blog de la biblioteca.

Atentament.
Senyor i

Dissabtes poesia basca (3)

Passejar pel Parque de Doña Casilda de Bilbo, ple de magnòlies i plàtans és un plaer. El parc , que és el més important de la capital de Bizkaia , es va començar a construir l'any 1.907. Seure en els seus bancs i observar la gent et convida a oblidar-te del pas del temps. L'estany, escultures, fonts, escenaris per actuacions, la terrassa de la cafeteria del Museo de Bellas Artes,... un total de 85.000 metres quadrats de tranquil·litat.

D'estil romàntic, és obra de l'arquitecte Ricardo Bastida i de l'enginyer Juan de Eguiraun.

M'aixeco del banc i torno a visitar un museu que sempre et sorprèn. El Bellas Artes va obrir les seves portes l'any 1.914 . Podem gaudir d'obres de El Greco, Murillo, Zurbarán, Goya, Zuloaga, Sorolla, Tàpies, Chillida, Barceló,...

Però per què parlo del Bellas Artes si l'entrada es titula Dissabtes poesia basca (3) ? Doncs perquè en tornar a contemplar el quadre de Aurelio Arteta Errasti "En la romería 1", he recordat el vídeo de Seix Barral dirigit per Arkaitz Basterra Zalbide, i que té com actors a la família Uribe Urbieta.

En 3,14 minuts el vídeo recull un moment genial de la novel·la Bilbao-New York -Bilbao que ja vaig recomanar el passat mes de març.És, com vaig dir, una novel·la molt poètica i casualment el petit moment que descriu el vídeo em va enganxar totalment a la lectura del llibre. Espero que amb vosaltres passi el mateix i correu a la llibreria a buscar el llibre d'en Kirmen.

Podem llegir a les pàgines 12 i 13:

"El abuelo llevó a mi madre al Museo de bellas Artes de Bilbao.Mi madre nunca olvidaría aquel dia; cómo la misma tarde que le anunciaron que se iba a morir, el abuelo la llevó a un museo. Cómo trató, en vano, de que la belleza se mantuviera por encima de la muerte. Cómo se esforzó para que mi madre guardara otro recuerdo de aquel día tan desgraciado. Mi madre siempre recordaría aquel gesto del abuelo.

Era la primera vez que entraba en un museo"

Kirmen Uribe, fins i tot quan escriu una novel·la, no deixa de ser poeta.
Atentament.
Senyor i

El "llibre" que es va menjar un altre llibre.

A l'entrada Petita joia a l'antic hospital, l'Abigail ens va descobrir el Servei d'Arxiu i llegats, que té cura i divulga la documentació i els diferents llegats cedits a l'Institut d'Estudis Ilerdencs.

Avui us volia ensenyar una curiositat del llegat Ramon Areny Batlle. El senyor Areny, home de formació humanística, va ser un dels grans bibliòfils lleidatans del segle XX. Un bibliòfil, nens i nenes, és una persona amant dels llibres, especialment dels rars o preciosos. La seva biblioteca de 5.500 exemplars està formada principalment per monografies impreses a la ciutat de Lleida entre els segles XV i XX. Fins i tot hi ha un incunable, una Carta d'indulgències editada pel taller tipogràfic d'Enric Botel, el primer impressor de la nostra ciutat. Recordeu que un incunable és un llibre que data dels primers temps de la impremta, fins l'any 1.500.Però avui ens centrarem en un "llibre", que realment és una caixa que conté un llibret del segle XVII, concretament de l'any 1.628.

Com a bon bibliòfil, en Ramon Areny estimava els seus llibres, i per protegir aquest llibre amb tapes de pergamí, molt ben conservat, del que només falten les tanques; va encarregar a l'enquadernador una capsa-llibre. Sembla que un llibre s'ha menjat un altre llibre!

El llibret que ara tenim a les mans és : "Avisos de Padre y Rosario de Nuestra Señora". Con licencia en Lerida en casa la viuda Anglada y Andres Lorenço, Año 1.628.

Les biblioteques i arxius són una caixa de sorpreses!
Atentament.
Senyor i

Façanes literàries (3).

Com ja us he explicat la Librería Alcaraván de Urueña és un petit tresor. A més a més de la colla de llibres especialitzats en Castilla y León, podem descobrir perles molt especials com el Cuaderno de Caligrafia rústica romana, o el Abecedario completo del Códice 46 Sriptorium del monasterio de Suso; les dues editades per Ediciones Emilianenses.

Però segur que voleu saber perquè un assaig del món del llibre em va deixar bocabadat. Cal anar una mica enrere, al març d'aquest any. A l'entrada titulada Ja no són bessones! vaig comentar la sorpresa al trobar un tercer llibre amb la mateixa il·lustració a la coberta; el quadre de Carl Spitzweg " Der Bucherwurm" ( ratolí de biblioteca). Els llibres "El narrador de cuentos", "Libro de Libros"i "L'home manuscrit" la lluïen orgullosos.

Si ja va ser una sorpresa descobrir un tercer llibre amb la mateixa coberta, el llibre que en aquell moment tenia a les mans era el quart amb el ratolí de biblioteca !

"Enfermos del libro.Breviario personal de bibliopatías propias y ajenas", de Miguel Albero editat per la Universidad de Sevilla és en paraules del seu autor: "Un recorrido personal y desenfadado por las muy variadas bibliopatías. Bibliófagos, bibliocleptómanos, biblioclastas, bibliófobos, y bibliófilos pululan por este ensayo , descubriendo patologías que el lector quizás desconoce, o tal vez que padece muy a su pesar. El que esté libre de pecado ya puede comprarse un libro electrónico".




Un assaig molt recomanable pels enamorats dels llibres. Molt documentat i amb un sentit de l'humor refinat, hi trobem una colla cites de llibres, estudis, i adreces per entrar i remenar en blogs bibliòfils.

I per acabar aquí teniu la dedicatòria del llibre:

" A la memoria del Profesor,

que me enseñó a apreciar el valor de los libros

y también de las palabras.

Más años pasan, más te echo de menos".

Atentament.

Senyor i

Façanes literàries (2).

Les escales conviden a pujar a les muralles i ho faig. Passejar-hi i gaudir de les teulades de la vila medieval és difícil d'oblidar. Resseguint-les arribo a una zona enjardinada que m'explica breument on sóc: "Villa del libro".

Ara ho recordo tot! Al juliol de l'any passat vaig escriure l'entrada "Llegir al costat del pont". En aquesta entrada parlava d'un article del diari El Correo, un dels més llegits al País Basc. Era al suplement de literatura, " La ruta de los libros", en el que ens explicava que un grup de pobles d'Europa basen la seva recuperació econòmica en el món dels llibres. El poble de Urueña, a Valladolid, és el representant espanyol a L'Associació Internacional de Viles del Llibre.

Urueña és una petita vila medieval on hi viuen 223 persones. Està declarada Monumento Histórico Artístico. Malgrat les seves petites dimensions tenen una oferta cultural molt important. Podem visitar: El Centro e-Lea, El Rincón Escrito, Librería Alejandria , Librería-Enoteca Museo del Vino, Alcunio Caligrafia, Librería El 7, Libreria Samuel, Alvacal -Asociación de Libreros de Viejo de Castilla y León, Boutique del Cuento, Librería Almadí, La punta del Iceberg, Librería Alcaraván, Taller de encuadernación artesanal, Depósito de libros, i quatre museus i botigues especialitzades.


Quina feinada! Entre llibreries i tallers ( un de cal·ligrafia i un d'enquadernació) , tinc dotze espais per triar. Les llibreries són petitetes, però els llibreters se les estimen molt i , remenar i mirar, és tot un plaer.

La Librería Alcaraván m'agrada molt. Està especialitzada en temes de Castilla y León, incidint especialment en arquitectura, art, artesania, etnografia, costums, gastronomia, geografia, història, literatura, natura i viatges. La música tradicional hi té un petit espai.

Remenar i xerrar amb el llibreter és un petit plaer. Agafo un assaig sobre el món del llibre i,... em quedo bocabadat!! Molt aviat al blog de la biblioteca podreu veure el perquè.
Atentament.
Senyor i

Façanes literàries.

Passejant per terres castellanes arribo a una vila medieval que em deixa bocabadat. La collita del blat ha deixat grans extensions de rostoll en les que es pot veure algun colomar. El panís i les vinyes completen un mosaic impressionant. L'horitzó i el silenci són infinits.

Les muralles abracen el poble en el que està clara la voluntat de respectar l'estil antic en les noves construccions. En una de les façanes puc llegir una cita de Miguel Delibes!

"El librero es un copartícipe de la creación, interviene en el alumbramiento de un libro, no diré con igual importancia que el autor pero sí de forma decisiva.

Si existe un libro es porque existe una persona que pone sus ojos en los renglones que un autor ha credo en soledad.

Y esa persona pone sus ojos en un libro, no pocas veces, gracias al consejo, persuasión y asesoramiento del librero."

Altres façanes ens recorden els contes de sempre: " El patito feo","Pulgarcita","El soldado de plomo"....

Hi ha façanes en les que els textos sembla que volen entrar per les finestres i omplir tota la casa amb moltes històries...

Les cites transformen les façanes en llibres. Podem llegir fragments d'escriptors reconeguts i d'altres gens coneguts com el que trobem en un petit racó per on es pot pujar a les muralles. Un poema de" Los Navegantes de Palomar" , artistes plàstics i llibreters, ens sorpèn...

"Suavemente abierto entre las manos

Un libro es un rincón escrito

Y en el ángulo que observamos

Está El Aleph, el punto

Donde convergen todos los puntos

El universo infinito."

Mai havia vist un lloc així. Algú em pot ajudar i dir-me quin és aquest poble misteriós? Atentament.

Senyor i

De societat cultural i recreativa a biblioteca.

Passejar pel Casco Viejo de Bilbo sempre és una activitat molt gratificant. Al carrer Bidebarrieta trobem l'edifici contruït per Severino Achúcarro l'any 1.890 que actualment és la central de les quinze biblioteques municipals de la capital de Bizkaia. Va ser la seu de la societat recreativa i cultural de caràcter liberal " El Sitio", fundada en memòria del Cos d'Auxiliars que va defensar la ciutat dels setges que va patir durant les Guerres Carlistes. Des de 1.956 una part d'aquest edifici ja és va dedicar a biblioteca.

Al 1.877 el llavors alcalde de Bilbo , Don Pablo de Alzola, va fer un manifest perquè els bilbaïns donessin llibres per la biblioteca municipal, que en aquella època ocupava un espai a la "Casa Consistorial", al costat de l'Arxiu Municipal.

Va estar tancada cinc anys perquè a les inundacions del 1.983 va quedar molt malmesa. Al 1.988 va tornar a obrir les seves portes ja com a biblioteca únicament. Disposa d'un fons de 106.510 llibres, 464 publicacions periòdiques, 2.590 documents electrònics, 8.180 CDs i 5.879 DVDs.

Si visiteu el Casco Viejo no deixeu de gaudir d'una estona de lectura en aquesta biblioteca.

Atentament.

Senyor i