El Museu de Lleida ( 10 ).

Comencem a visitar et tram final del M:LL després de gaudir de les pintures inspirades en les noves propostes vingudes d'Itàlia: l'humanisme i l'estètica; però encara amarades de finals del gòtic. Ens submergirem en l'època moderna, període històric que va des de finals del segle XV fins a la primeria del XIX. A Europa es van viure grans canvis com  la consolidació de les monarquies absolutes, la conquesta i exploració de territoris desconeguts,o  els intents de reformes de les esglésies cristianes. Lleida patí en aquest període els setges conseqüència de la Guerra dels Segadors i la Guerra de Successió, que obligaren a dessacralitzar la Seu Vella i construir una nova catedral.  

L'art que veurem en aquestes sales va de les formes renaixentistes impregnades de gòtic, l'esplendor del barroc i el neoclàssic.

De la colla de llibres que podeu observar a les vitrines, vull destacar-ne dos. Margarita Philosophica Nova de Gregor Reisch, imprès per Joannes Grüningen a Estrasburg l'any 1.512; és del Col·legi dels Jesuïtes de Lleida.

Aquest llibre enciclopèdic és un compendi del coneixement universal amb capítols dedicats a l'astronomia, astrologia, gramàtica, música i retòrica.

El Ritual Ilerdense imprès a Lió l'any 1.532 per Denis de Harsy, és un encàrrec de Jaime de Conchillos bisbe humanista de Lleida entre 1.512 i 1.542. Coneixem l'existència de dos exemplars més, un a la Biblioteca de Catalunya i l'altre a l'Amèrica del Sud.  

El nostre es troba en estat fragmentari, però gràcies als altres dos exemplars coneixem els gravats amb representacions de Sant Vicenç, el Calvari i la Trinitat.

Entre les vitrines puc veure l'antiga església del convent carmelita, de principis del XVII, reformada amb el pas del temps i que avui forma part dels espais del museu.

Gràcies a la gentilesa de la gent del M:LL puc ensenyar-vos la propera fotografia on podeu veure les obres per condicionar l'antiga església que l'arquitecte Joan Rodon volgué incloure en el seu projecte museístic.

  

Font fotografia: Museu de Lleida

Abans de girar a la dreta i gaudir de les peces que s'exposen a l'antiga església, m'aturo per contemplar dues pintures a l'oli i tremp sobre fusta fetes entre els anys 1.515 i 1.519. La primera fotografia és de Sant Ambròs, mireu la seva expressió...

Sant Agustí és el protagonista de la fotografia següent. Les dues obres són del mestre de Sixena i provenen del Monestir de Santa Maria de Sixena ( Osca ).

Entro a l'última sala del Museu de Lleida, diocesà i comarcal i em preparo per compartir amb vosaltres aquest espai que tancarà la nostra visita virtual.

Aquí veurem l'expulsió dels darrers conversos amb la que les monarquies europees del segle XVI buscaven la unitat religiosa i el barroc com expressió de poder.

Atentament.

Senyor i

A vuit quilòmetres de Palerm ( i 3 ).

Surto de la catedral de Monreale molt impressionat per la descoberta dels mosaics fets durant el període bizantí mitjà, quan dominava la dinastia imperial commena entre els anys 1.057 i 1.207. Recordeu que els d'aquesta catedral són la sèrie més extensa de mosaics commens del món. En el moment de marxar dono l'últim cop d'ull a la porta de bronze feta l'any 1.190 per Barisano de Trani. Un cop al carrer anem cap a l'esquerra per accedir al claustre.

A la primera entrada dedicada a Monreale, " A vuit quilòmetres de Palerm ( 1 ) ", de la teulada estant  ja vam observar el claustre a vista d'ocell, però poc ens podíem imaginar les filigranes que avui veurem de prop.

Estem al claustre del monestir benedictí construït a finals del segle XII seguint l'exemple de l'art bizantí. Un gran quadrat de 47 metres de costat, d'estil romànic, amb un pòrtic i arcs de mig punt recolzats sobre 228 columnes dobles.

 

Recordeu que el fust és la part de la columna entre la base i el capitell. Al claustre podem trobar-hi fustos  amb mosaics policroms que fan diferents figures geomètriques, llisos, esculpits...

Molts dels elements arquitectònics que ens deixen bocabadats mentre passegem pel claustre ens recorden els patis d'origen islàmic, però estem en una abadia benedictina construïda per ordre del rei Guillem II  dit el Bo ( 1.155 - 1.189 ).

Al jardí trobem plantes mediterrànies entre les quals circulen petits canals d'aigua, estructura de clara influència islàmica. Al sud hi ha un espai quadrangular amb tres arcs cada costat, al centre del qual trobem una font que és una columna amb el fust tallat en forma de palmera. L'aigua de la font surt per les boques de lleons i humans...

En les fotografies anteriors heu pogut valorar la decoració amb mosaic del fust de moltes columnes, però com he dit abans, alguns fusts estan magníficament esculpits com el que podeu veure a la propera fotografia.

A les bases de les columnes els protagonistes poden ser: potes de lleó, caps d'animals, sargantanes, fulles... La coronació de les columnes és sensacional, els capitells ens presentes escenes religioses, paganes, elements clàssics o mitologia popular. Els van fer al segle XII artesans borgonyons i provençals.

Deixem Monreale i agafem el cotxe per tornar a Palerm. Tingueu paciència perquè encara que només hem de fer vuit quilòmetres, conduir per Sicília, i més concretament per Palerm, resulta bastant caòtic. Quan arribem a la Via Vittorio Emanele, us ensenyaré un petit taller on fan la tradicional titella siciliana, el Pupi.

Atentament.

Senyor i 

La gran història del llibre.

L'abril del 2.010 a l'entrada "La màgia d'escriure: petita història del llibre", el Jesús Sauret explicava als nens la història del llibre. El seu discurs entenedor l'acompanyava mostrant-los-hi els diferents suports que hem utilitzat els humans per escriure: tauletes d'argila, papir, tauletes de cera, fusta, pergamí, paper,... La dificultat per guardar els pergamins, que no es poden enrotllar com el papir,  va suposar l'aparició del llibre. Doblegant els pergamins en quaderns, cosint-los i posant tapes de fusta, sorgí el llibre. Aquesta forma de guardar els pergamins es coneix com enquadernació copta.

El passat mes de juny el Monestir de les Avellanes acollí el taller Sriptorium, en el que vam aprendre a fabricar tinta i a fer cal·ligrafia i miniatura medievals , gràcies al savoir-faire del Jesús Sauret. Del taller en parlaré en una altra entrada, avui vull recomanar-vos un dels llibres que portava el Jesús. No és un llibre erudit, és per a nens, però mirant-lo, jugant i  llegint-lo descobrireu moltes coses que ignoreu. Escrit per diversos autors, "La grande histoire du livre" fou publicat l'any 1.995 per Editions Gallimard Jeunesse. Es va editar en català un any després de la mà d'Editorial Cruïlla.

Deixeu-vos seduir pel número 18 de la Biblioteca Interactiva Món Meravellós, nens i adults podreu gaudir de la història d'aquest gran company de viatge que ens ajuda a entendre la vida: el llibre. Els més petits estaran enfeinats buscant on s'han de posar les vint-i-vuit  adhesius de múltiple ús. Ja sé que alguns em direu que és ridícul, que vivim en l'era digital; però jo us proposo un joc d'observació i lectura, no cal estar connectat permanentment...

Anar, per exemple a la pàgina vint-i-set, veure els lloms dels llibres antics, acaronar-los i descobrir que la pàgina està parcialment encunyada... Per què?

  

A poc a poc, amb les mans trencar els petits punts que uneixen els llibres del mig de la pàgina i obrir-la com si fos una porta perquè aparegui una magnífica biblioteca, és tot un regal.

Mireu bé totes les pàgines, cal ser un bon detectiu per trobar tots els secrets que amaga el llibre. Tot això per menys de 6 € !

Atentament.

Senyor i

Al costat d'Iruña ( 1 ).

La primavera del 2.009 vaig fer al blog tres entrades dedicades a Eduardo Chillida per recomanar-vos la visita a l'exposició organitzada al Caixa Forum de Lleida "Chillida 1.980-2.000 ". Si els tres escrits titulats "Chillida a Lleida" ens van apropar a un dels pilars de l'escola basca d'escultura, avui començo una sèrie de tres entrades noves per presentar-vos a l'altre gran pilar d'aquesta escola d'escultors...

La ciutat de Dosostia, de visita obligada, ens regala mentre passegem per la badia de La Concha el  contacte físic amb obres d'aquests dos grans escultors. Caminem per la platja d'Ondarreta i el Passeig d'Eduardo Chillida ens durà fins al Peine del viento. Completant aquesta inoblidable caminada fins a l'altre extrem de la badia, on després de l'aquari comença el Pasealeku Berria ( Passeig Nou ), molt aviat trobarem l'obra construcción vacía de Jorge Oteiza.

El domini de l'espai i del volum és genial. Mireu quina diferència entre les dues fotografies d'aquesta escultura feta amb acer cortén, de vint-i-tres tones i sis metres d'alçària. Segons d'on la mires resulta monolítica o molt lleugera...

A la capital de Bizkaia, just davant de l'ajuntament de Bilbo, trobem la variante ovoide de la desocupación de la esfera. Feta també amb acer cortén, té sis metres de diàmetre, gairebé vuit d'alçària i pesa setze tones...

A la propera fotografia de Fernando Larruquert, feta l'any 1.966 a l'estudi de Jorge Oteiza d'Irun, podem veure d'esquerra a dreta a Rafael Ruiz Balerdi, Remigio Mendiburu, Jorge Oteiza, Roberto Puig, Eduardo Chillida, Néstor Basterretxea i José Antonio Sistiaga. Exceptuant a l'arquitecte Roberto Puig, tots els altres eren membres del grup Gaur. Falten a la fotografia José Luis Zumeta i Amable Arias.

Nascut a Orio l'any 1.908, Jorge Oteiza és un dels màxims exponents de l'Escola Basca d'Escultura. Amb la seva dona Itziar Carreño es van instal·lar en una casa abandonada del poble d'Alzuza, al costat d'Iruña ( Pamplona ), l'any 1.975.

Van transformar-la en el seu habitatge, centre de treball i refugi. Al costat de la casa-taller es va construir el Museo Oteiza, obra de l'arquitecte Francisco Javier Sáenz de Oiza, un gran cub de formigó interiorment vermellós...

Esteu preparats per entrar en aquest espai on podeu veure 1.800 escultures i 2.400 peces del seu treball experimental ?

A nou quilòmetres d'Iruña ens espera tot l'univers de Jorge Oteiza.

Atentament.

Senyor i

El Museu de Lleida ( 9 ).

Tornem a l'accidentada història del museu, concretament al litigi per les 113 obres d'art procedents de les parròquies de la Franja de Ponent que han canviat de Diòcesi. Les diferents sentències no donen solució al litigi ja que les autoritats catalanes recorden al Bisbat de Lleida que no pot prendre cap decisió unilateral sobre el futur de les peces. És el consorci del M:LL, en el que també hi ha Ajuntament, Diputació i Generalitat, el que ha de buscar una solució al litigi

Deixem el litigi, per tornar a passejar per les sales del museu, i després de pujar les escales, arribarem a la sala que acull els sepulcres de les priores Francisquina d'Erill i Beatriu Cornel, així com el de la germana del comte d'Urgell Jaume el Dissortat, Isabel d'Aragó. A la dreta de la fotografia podeu veure el tro prioral de Blanca d'Aragó i Anjou. Totes aquestes peces provenen del monestir de Sixena, el patrimoni del qual es dispersà a partir de la desamortització de 1.835.

Deixant l'espai dedicat a les joies de Sixena, al tram que hi ha fins arribar a l'època moderna, podem veure les obres de Pere Garcia de Benavarri, un dels millors pintors de l'etapa final del gòtic. La taula del Calvari, de la segona meitat del segle XV, atribuïda a ell, prové de l'església de Santa Maria de Tamarit de Llitera.

  

El retaule de la Marededéu, Sant Fabià i Sant Sebastià, una pintura sobre fusta del darrer quart del segle XV, és del taller de Pere Garcia de Benavarri i prové de l'església parroquial de Santa Maria de Portaspana de Graus ( Osca ).

A la propera fotografia de detall del retaule anterior, podeu veure com la Marededéu porta una flor a la mà, que era com la representava l'escola de Lleida en l'època gòtica.

Les primeres dècades del segle XVI es començà a valorar l'humanisme i l'estètica que provenia d'Itàlia. La introducció d'aquestes novetats estava influenciada per la tradició gòtica; la taula de Sant Vicenç ( 1.487 - 1.506 ), és un bon exemple.

En aquesta taula podeu observar com van de la mà el gòtic i el renaixement, fet comú a les terres lleidatanes. La taula estava a l'església de Sant Vicenç d'Àger.

Lleida, àrea allunyada dels principals centres productors de creacions artístiques a començament del segle XVI, no era gaire permeable a les noves propostes del renaixement; per això les peces produïdes aquí a mitjans del segle XVI encara tenen moltes influències gòtiques, com el retaule de Santa Elena de Folquer. Aquest retaule, atribuït al mestre del Cavall, estava a l'església de Sant Gili de Folquer d'Artesa de Segre.

A la propera entrada començarem a visitar el tram final del M:LL per donar un cop d'ull a l'època moderna ( finals del segle XV  -  primeria del XIX ).

Atentament.

Senyor i

A vuit quilòmetres de Palerm ( 2 ).

Deixem la teulada de la catedral de Monreale i baixem els 180 graons amb la finalitat de visitar el seu interior. L'estil de la catedral barreja elements de l'arquitectura nòrdica normanda amb altres de l'art musulmà. Les portes d'entrada són de bronze. Nosaltres entrarem per la del portal nord, feta l'any 1.190 per l'escultor Barisano de Trani.

Estem en una de les obres més importants del món d'art normand. Guillem II va edificar l'any 1.172 una església i al seu costat un monestir benedictí. Només entrar t'adones ràpidament de la importància d'aquest edifici del segle XII.

Si les columnes de marbre i el terra amb pòrfir, granit i marbre són extraordinaris, no trobo un adjectiu prou adient per explicar-vos la meravella que tinc davant dels ulls. Quina feinada cobrir els 6.430 metres quadrats amb petites tessel·les ! Aixecar el cap ens permet adonar-nos de la magnitud d'aquesta joia de l'arquitectura medieval.

Els artistes sicilians formats a l'escola bizantina, grecs i venecians enviats pel Papa Celestí III per decorar els murs, van emprar 2.200 quilograms d'or. Els mosaics més impressionants són els de l'absis central, presidit  per un colossal pantocràtor, la representació de mig cos de Crist jutge. A esquerra i dreta del cristograma IC  XC ( lletres de l'alfabet llatí que corresponen al nom de Jesucrist en grec ), podem llegir les paraules en grec OPANTO CRATOR ( Totpodrerós ).

Els laterals de la catedral també estan plens de mosaics amb fons d'or que ens expliquen passatges de la Bíblia tant de l'Antic com del Nou Testament. Es llegeixen d'esquerra a dreta i comprenen des de la Creació fins a la Passió de Crist.

Aquests mosaics es van fer durant el període bizantí mitjà, quan dominava la dinastia imperial commena 1.057 - 1.207. Els mosaics de la catedral de Monreale són la sèrie més extensa de mosaics commens del món.

El primer orgue va ser construït l'any 1.503; al 1.608 es construí el segon cos. Un gran incendi l'any 1.811 el destruí conjuntament amb el cor i part del sostre. L'orgue que va substituir-lo es retirà l'any 1.967 per acollir els actuals orgues monumentals de sis teclats Ruffatti de Padua.

 
Abans de sortir de la catedral per ensenyar-vos el claustre, torno a fixar-me  el pantocràtor des de la nau lateral i em quedo petrificat perquè sembla que el totpoderós m'està mirant... Canvio a l'altra nau i continua observant-me! Els ulls de Crist, que estan separats tres metres, segueixen atentament al visitant.

Cal sortir de la catedral de Monreale per accedir al claustre. Voleu acompanyar-me?
Atentament.
Senyor i

Guylain.

Avui vull recomanar-vos un llibre especial protagonitzat per Guylain Vignolles, un home de quaranta anys amb una feina que no li agrada gens, però que necessita per sobreviure. És l'operari de la companyia STREN ( Societat de Tractament i Reciclatge Natural ) que s'encarrega del funcionament d'una màquina sinistra, la trituradora de llibres Zerstor 500, a la que anomena la Cosa. L'eficàcia de la Cosa, de fabricació alemanya, és inqüestionable. El seu nom Zestor ve del verb zerstören, que en alemany significa destruir... En Guylain ha de trinxar cada dia milers de llibres que ningú vol llegir i que la Cosa s'encarrega de triturar per reciclar el paper. Ha d'eliminar diàriament allò que més estima: els llibres. Quan acaba el seu torn cal netejar les entranyes de la Zestor 500, on sempre troba algunes pàgines que s'han salvat de la destrucció. Ell les guarda d'amagat amb molta cura... Cada matí, en el tren de rodalies de les 6.27 h amb el que va a treballar, llegeix en veu alta questes pàgines que la Cosa no ha destruït mentre els passatgers habituals del tren l'escolten fascinats.

Així comença la primera novel·la de Jean-Paul Didierlaurent, editada per Columna el passat mes de març. " El lector del tren de les 6.27 H", és sorprenent.

El món que envolta a Guylain és estrany; els companys de feina són molt especials. Penseu per exemple que el vigilant de seguretat de la companyia STREN parla en vers. El seu company de pis és un peixet vermell a qui li explica els seus raonaments. El peixet es diu Rouget de Lisle... Claude Joseph Rouget de Liste fou un militar i compositor francès  del segle XVIII.

Però un dia casualment al tren de rodalies troba un pendrive ple d'històries que l'enamoren i li canvien la vida. Julie, la seva princesa, treballa netejant uns lavabos públics en un gran centre comercial , però on?
Com que el pendrive l'ha perdut al tren de rodalies, amb l'ajuda del Giuseppe, antic company de treball, llegint i rellegint els escrits de la Julie van tancant el cercle. La trobarà?
Llegiu "El lector del tren de les 6.27 h" per descobrir-ho.
Atentament.
Senyor i

La vida en un metre quadrat.

Al blog us he recomanat una colla de vegades la revista Quercus, degana de la premsa ambiental. Al quadern 352 del passat mes de juny un article de Joan Mayol em cridà poderosament l'atenció. La seva proposta era molt clara, el llibre de David George Haskell, una barreja d'assaig, filosofia, ecologia i poesia, és de lectura imprescindible.

L'autor, a més a més de professor a la University of the South de Tennessee, és pagès, biòleg i poeta. "En un metro de bosque. Un año observando la naturaleza", editat per Turner l'any 2.014, és una doble guia. Quan sortim al camp ens costa fixar-nos en molts detalls i una infinitat de matisos ens passen desapercebuts. El llibre de David George Haskel és, en aquest sentit, una bona guia de camp. Però també hi podreu trobar una guia espiritual que ajuda a mirar el món des d'una altra perspectiva.

El llibre que fou finalista del Premi Pulitzer de no ficció, explica les observacions que va fer l'autor durant un any, assegut a la mateixa pedra contemplant el mateix espai: un metre quadrat de bosc primari en els turons de Tennessee. La barreja de coneixements científics i sentiments, transforma la descoberta del cicle anual de la natura en aquest petit espai, en un gran plaer.
Aquest canvi de mirada a l'hora d'observar el món que ens envolta, em recorda un fragment de la pel·lícula Smoke, dirigida per Wayne Wang, amb un guió impressionant de Paul Auster. A l'escena de l'àlbum de fotos, Auggie Wern ( Harvey Keitel ) ensenya al seu amic Paul Benjamin (William Hurt) els àlbuns de fotos que recullen les quatre mil fotografies, corresponents a quatre mil dies seguits, en els que Auggie ha fotografiat la cantonada del carrer 3 amb la Setena Avinguda on hi ha el seu estanc, sempre a les vuit del matí... La vida en aquell petit espai fotografiada del 1.977 al 1.990 cada dia a la mateixa hora. En Pol li diu que totes les fotografies són iguals, però l'Auggie li fa comprendre que si no mira els àlbums més a poc a poc, no entendrà el seu projecte fotogràfic. La veritat és que totes les fotografies són del mateix lloc, però cadascuna és diferent a totes les demés. Auggie ensenya al seu amic Pol a mirar i veure les persones, llums, estacions, diferències entre dies feiners i festius, la roba de la gent...

 Si Auggie ensenya al Pol com observar aquesta cantonada, David George Haskell ens ajuda a mirar com cal un metre de bosc.

L'article del Joan Mayol recomanant el llibre acaba amb les frases: "En resumen, un pequeño gran libro. Léanlo, probablemente me lo agradeceran".

Doncs... gràcies Joan per la teva recomanació.

Atentament.

Senyor i

El Museu de Lleida ( 8 ).

A l'última entrada dedicada al M:LL us explicava que entre el patrimoni que conserva el museu hi ha 113 peces d'art originaries de diverses parròquies de la Franja de Ponent. A partir del 1.995, amb la creació de la nova Diòcesi de Barbastre-Montsó, començà un llarg litigi per les obres d'art que provenien de les parròquies de la Franja que canviaren de diòcesi. El Tribunal de la Rota resolgué al maig del 2.008, que calia entregar les peces a Barbastre-Montsó, i monsenyor Joan Piris, que aquell estiu va ser nomenat bisbe de Lleida, anuncià que no recorreria la sentència. Però  com que a més a més del Bisbat de Lleida, Ajuntament, Diputació i Generalitat formen part del consorci del M:LL; i les obres pertanyen al catàleg d'obres d'art de Catalunya, les peces no es van entregar a la Diòcesi de Barbastre-Montsó.

Mig any abans de la sentencia del Tribunal de Rota, s'inaugurà  el nou museu. A la propera fotografia podeu veure el tram final de les obres.

Font fotografia: Museu de Lleida

Deixem l'accidentada història del museu per tornar a passejar virtualment per les seves sales. En el mateix espai, baixant unes escales, on hem vist les peces que embellien la Seu Vella; podem gaudir de la pintura gòtica. El gòtic internacional fou el corrent artístic nascut cap a l'any 1.400 a l'entorn de diverses corts europees, formades per persones cultes i refinades. Els contactes comercials i culturals de Catalunya amb França i el nord d'Europa, introdueixen aquest estil al nostre petit país. Els màxims representants foren els pintors Lluís Borrasà, Rafael Destorrents i Bernat Martorell. Destorremts i Martorell van treballar per a l'antiga catedral de Lleida.

La taula de Sant Julià, atribuïda a Jaume Ferrer II, representa al sant gaudint dels plaers de la vida, en aquest cas la cacera amb falcó.

Aquesta pintura al tremp sobre fusta, de mitjan del segle XV procedent de la Capella de l'Antic Palau Episcopal d'Aspa; representa a Sant Julià envoltat d'aquest univers cavalleresc. El Museu Nacional de Catalunya ens explica que la pintura al tremp, és la tècnica pictòrica que usa l’aigua per dissoldre l’aglutinant i per diluir el color. Les principals matèries aglutinants són les coles animals, les coles vegetals, les gomes, la caseïna, l’ou i la cera.

A la propera fotografia podeu veure el retaule de Sant Antoni Abat i Sant Pau, una pintura al tremp d'ou sobre fusta de pi i daurats del segon quart del segle XV. Procedeix de l'església del Salvador de Vilanova de Sixena ( Osca ).

Els tècnics pensen que abans estava a la capella del campanar de la Seu Vella, dedicada a la mateixa advocació. Sortí de l'antiga catedral a partir del 1.707 per anar a la parròquia de Vilanova se Sixena. La representació dels paranys del mal, són al·lucinants...

L'any 1.895, gràcies al seu ingrés al Museu Diocesà, no va entrar al mercat dels antiquaris que n'oferien cinc-centes pessetes.

Convertir la nostra antiga catedral en caserna militar suposà que una part molt important del patrimoni que ornamentava l'interior de la Seu Vella, es distribuís per tota la Diòcesi de Lleida. Les taules del Naixement i Epifania, pintura al tremp sobre fusta feta per Jaume Ferrer entre 1.430 i 1.434, probablement havien decorat la Capella de l'Epifania de la Seu Vella, i a partir del 1.707 foren traslladades a l'església de Binacet ( Osca ).

Aquestes taules pintades expliquen històries i són una mena de llibre il·lustrat . Eren finançades per nobles, burgesos, parròquies, catedrals o ajuntaments.

Per acabar, un cop d'ull al retaule del Salvador, atribuït a Jaume Ferrer. És una pintura al tremp sobre fusta del primer quart del segle XV. Sembla que també estava a la Seu Vella abans de traslladar-lo a l'església de Sant Salvador d'Albatàrrec.

Deixem aquest espai , pugem les escales i continuem passejant i gaudint d'algunes peces importants de l'etapa final del gòtic, i del camí que va del gòtic al renaixement.
Atentament.
Senyor i