Cases singulars de Lleida ( 35 ).

Avui tornem al Centre Històric de Lleida, concretament al carrer Cavallers, per enfilar-lo fins arribar al número vint-i-sis on trobarem l'Oratori dels Dolors un edifici d'estil barroc amb detalls neoclàssics que es començà a construir l'any 1.724.

La seva construcció tenia com objectiu acollir en un mateix espai l'Oratori i la Casa de Germanor de la Congregació dels Dolors de Lleida fundada el dia 18 de maig del 1.717. La Congregació abans de construir aquest edifici provisionalment la capella de l'Antic Hospital de Santa Maria, o el Convent del Roser.

L'església, d'una sola nau coberta amb volta de canó, fou edificada sobre l'antiga casa Alfageri. Podem dir que l'estil arquitectònic és una transició del barroc al neoclàssic. La planta baixa és de pedra i la resta de maó. 

A la fotografia anterior podeu veure la part de maó de la façana principal, i a la propera -de detall- el símbol dels set dolors, les set espases clavades al cor, que hi ha sota la fornícula on hi ha la imatge de la Mare de Déu dels Dolors.

Als laterals de la nau hi ha quatre capelles i al presbiteri es venera la Mare de Déu dels Dolors. Com podeu veure a la fotografia següent, el balcó del primer pis llueix una barana de ferro forjat.

El 14 de desembre del 2.017 es va clausurar urgentment l'edifici de l'oratori per refer-ne la coberta que estava en molt mal estat. Els problemes estructurals suposaven un clar perill d'enfonsament.

La coberta presentava grans deformacions i ja feia un temps que l'edifici estava apuntalat. Durant la Setmana Santa passada, l'oratori es va obrir temporalment amb la finalitat que la Congregació pogués fer la processó de la Mare de Déu dels Dolors -que es va fer per primer cop a Lleida l'any 1.753- i la commemoració del 300 aniversari que el bisbe  va erigir canònicament la Congregació i li atorgà el títol de "Muy Ilustre" i el de " Venerable".

A la propera fotografia, que vaig fer des del call el 12 de febrer del 2.018, podeu veure com un operari està retirant les teules per accedir a l'armadura de fusta de la coberta.

Les bigues de fusta del segle XVIII tenien problemes de tèrmits i humitats. Un cop fet els tractaments i restauracions oportunes les antigues estructures es tornaran a col·locat, i després les velles teules.

Els dies que obrí l'oratori la Setmana Santa passada s'hi exposaven diferents fotografies de les obres de la coberta.

Font fotografia: petita exposició que hi havia a l'entrada de l'oratori.

 

La fotografia anterior mostra el moment en que es retira part de l'armadura de fusta de la coberta, i la següent ens mostra la volta gairebé sense la teulada. Les dues fotografies estaven exposades a l'oratori i desconec el nom de l'autor.

Font fotografia: petita exposició que hi havia a l'entrada de l'oratori.

 

El passat vint-i-tres de març, fou un dels dies que obri l'oratori durant la Setmana Santa. Després de tres mesos tancat, l'oratori recuperà temporalment la seva activitat. Tot i que des de l'interior de l'oratori semblava que la coberta no tenia cap problema, la protecció de la volta era mínima...

Aquells dies sobre la volta no hi havia teulada, com podeu constatar a la propera fotografia, que vaig fer des del mateix punt del call de la setena fotografia de l'entrada d'avui, unes lones grogues protegien l'oratori.

Aprofitant que el dia de la Mare de Déu dels Dolors es por pujar al cambril vaig poder veure de prop de la còpia del 1.954 feta per Josep Companyà inspirant-se en la que es destruí  durant l'incendi de l'any 1.936, una obra del segle XVIII de Josep Sáez.

La congregació edita una revista anual. A la del 2.018, dedicada als 300 aniversari una fotografia mostrava l'estat en el que quedà l'oratori després de ser dinamitat i incendiat... A la part inferior esquerra es pot llegir Farrán, un dels fotògrafs de la Lleida d'aquella època.

Font fotografia: Revista anual de la Congregació 2018.

 

A la dreta de la porta d'accés hi ha la finestra de la sagristia, un espai on en antics armaris es guarden les vestes. També acull les dues campanes que hi havia a l'oratori. Aquest espai misteriós el visitarem en una propera entrada...

L'oratori tenia tres portes de les quals només és operativa la de la façana principal, al carrer Cavallers. Les portes laterals han perdut la seva funció com podeu veure a la propera fotografia feta des del carrer dels Dolors.

A la fotografia anterior i a la següent - de detall- podeu observar la font del Roser de l'any 1.778 i que fou resituada en aquest edifici l'any 1.836 al seu emplaçament actual que era una antiga porta barroca que donava accés directe a la capella del Convent del Roser.

Deixem l'antic oratori i anem fins al propera objectiu, el Convent del Roser, que com heu vist  a la fotografia feta des del carrer dels Dolors, està just davant.

Atentament.

Senyor i

Bill Viola a Planta.

Al setembre i octubre passats, amb les entrades "Double Bind. Juan Muñoz", vàrem gaudir de Double Bind gràcies al projecte Planta promogut per la Fundació Sorigué. Gaudir de l'obre que ocupà la Sala de turbines del Tate Modern de Londres a les terres lleidatanes és un gran luxe. Luxe que podeu viure en directe perquè des del 30 d'octubre del 2.017 i durant cinc anys aquesta instal·lació escultòrica estarà el complex industrial La Plana del Corb que Sorigué té al terme de Balaguer.

Avui continuarem gaudint de l'art en majúscules que acull el projecte Planta apropant-nos al Camp d'Aviació Militar Republicà inaugurat el 26 de març de 1.937...

A l'esquerra de la fotografia anterior podeu veure la carretera de Corbins i dalt del turó, entre oliveres, l'entrada i la sortida del refugi antiaeri que podeu observar detalladament a la propera fotografia.

L'objectiu d'aquest aeròdrom era intentar protegir les centrals hidroelèctrtiques dels bombardejos de l'aviació franquista. Les escales del refugi per al personal del camp d'aviació ens conviden a baixar...

L'aeròdrom tenia tres pistes amb una longitud de 1.250, 1.200 i 810 metres, fortifcicacions d'obra, dipòsits subterranis de combustible i el refugi antiaeri al que estem baixant.

El 30 de març de l'any 1.938 l'última esquadrilla d'avions de caça republicans es va enlairar per última vegada de l'aeròdrom que fou ocupat per les tropes franquistes el 6 d'abril. Els avions abandonaren definitivament l'aeròdrom el 28 de febrer de 1.939.

En aquest espai angoixant podem veure, al fons, una pantalla plana on visionarem una de les obres de Bill Viola...

El petit espai queda a les fosques, el silenci és total i una mica dolorós. Ens quedem a les fosques i comencem a veure a la pantalla l'obra del 2.007 de Bill Viola "The return".

El novaiorquès Bill Viola és un dels videoartistes més importants del món. Visionar les seves obres t'atrapa, no pots deixar de mirar malgrat la lentitud de les escenes plenes d'emocions. Una experiència gairebé mística. L'aigua ens dóna la vida,sembla que separa el món dels vius del dels morts... El proper vídeo ens permet visionar The Return quan s'exposà al MNAC. 

 

 

Sortim del refugi i, a pocs metres, trobem un edifici en construcció  que quan estigui acabat acollirà tres propostes més del videoartista Bill Viola.

No és una construcció típica perquè d'acord amb Bill Viola les parets són de tàpia de terra, una antiga tècnica per construir murs.

Es tracta de triar la terra amb diferents textures, abocar-la a un encofrat i compactar-la. Aquesta forma de construir, quan és un format continu s'anomena tàpia i quan és de la mida d'un maó, la peça rep el nom de tova. Normalment aquestes peces es revesteixen amb fang. Sovint, al pastar, s'hi afegeix palla.

Difícil trobar un material més proper a la natura. La nova edificació serà un marc perfecte per mostrar les fascinants obres de Bill Viola.

En aquest espai del complex industrial de la Plana del Corb podrem reflexionar sobre la vida, la mort, l'amor, les emocions...

Atentament.

Senyor i

Entrem al Mas...

El mes de  setembre del 2.013 a l'entrada "Mas de Melons, una joia a prop de Lleida ( 3 )" us explicava que la rehabilitació i adequació de l'antiga masia i dels magatzems feta per l'arquitecte Josep Bunyesc i Palacin ja estava acabada, però que l'edifici estava tancat i barrat. L'exposició "Els secans de Lleida", produïda per IBC Solucions Audiovisuals, quedava atrapada al seu interior sense possibilitat de visitar-la en directe. Però gràcies a la fotografia esfèrica de Jordi Clariana, la poguérem gaudir virtualment...

Però des del mes de juliol del 2.017 si us apropeu al Mas els dissabtes, diumenges i festius de les nou del matí a les dues de la tarda trobareu la porta oberta...

Moltes vegades, després d'una llarga passejada per la Reserva Natural de Mas de Melons m'havia apropat al Mas amb l'esperança de poder-hi entrar. Fins i tot al coincidir amb el guarda pels camins, ell tampoc tenia clar quan els enamorats d'aquesta zona estèpica podríem gaudir del Mas rehabilitat.

Només entrar trobareu molta informació sobre Mas de Melons: plànols, sortides ornitològiques, tallers i mostres, excursions, exposicions temporals... Totes les activitats són gratuïtes prèvia inscripció.

Visitar personalment l'exposició de la que havia visitat virtualment cada racó, és to un plaer. Mentre visiteu tranquil·lament aquest espai expositiu us acompanyarà una magnífica volta de pedra.

La rehabilitació i adequació de la masia i els magatzems, un projecte de l'any 2.012, ha permès transformar l'antic edifici en un espai d'us administratiu, oficines, sala d'actes, sala d'exposicions... Comencem a treure el nas pels espais del mas, començant per la sala d'exposicions de la planta baixa.

L'espai Bosc d'Auriculars, us permetrà escoltar els sons dels secans lleidatans. Sense presses, observeu la pantalla i escolteu: el gaig blau, la ganga, el torlit, la perdiu roja, el xoriguer petit, el mussol comú, l'abellerol, la xurra, el sisó, el gripau corredor, la guineu... Sons que podreu escoltar en directe quan passegeu per la Reserva Natural del Mas de Melons.

Les zones estèpiques són d'una espectacularitat minimal. Si observeu amb atenció el paisatge trobareu que, malgrat els sols àrids, salins o guixencs, la flora especialitzada és impressionant...

No oblideu d'aturar-vos als plafons que ens expliquen el diàleg entre l'home i la terra on descobrireu les tipologies de les cabanes de volta, la seva tècnica constructiva, les estances de les cabanes...

Deixem la sala d'exposicions i la planta baixa per pujar a la primera planta on trobarem la gran sala d'actes, que ocupa l'espai central de l'antiga masia amb les obertures de dos balcons i dos finestrals a la façana principal.

Aquest espai té un altell, que podeu veure a la propera fotografia, al que podem accedir per una escala que hi ha a l'habitació contigua. L'estructura de fusta d'aquest altell és de nova construcció.

A l'esquerra de la sala d'actes, sota l'altell, tenim un espai menys espectacular, però força acollidor, per fer reunions en les que la llum natural comparteix protagonisme amb el sostre de fusta.

Per les finestres podem veure la nova coberta dels magatzems i els diferents espais on dormen els ramats d'ovelles després de pasturar per la Reserva Natural del Mas de Melons.

Deixem el Centre d'Interpretació de Mas de Melons i, abans de marxar, donem un últim cop d'ull a la colla de caixes niu que hi ha als magatzems.

No deixeu de consultar la web de La Llena. Serveis i projectes ambientals on trobareu el programa de cursos, jornades i sortides que es fan a Mas de Melons.
Atentament.
Senyor i

Botigues amb restes arqueològiques ( 1 ).

A les entrades "Al soterrani de la llibreria" i " No només al soterrani", publicades el passat mes de gener, vàrem donar un cop d'ull a l'antic celler del segle XVII amb parets i volta de pedra del soterrani, a les restes de la façana de la planta baixa, i a l'antiga porta de pedra de la tercera planta que es conserven a la llibreria Caselles al número quaranta-sis del carrer Major de Lleida. 

Al llarguíssim Eix Comercial de la capital de Segrià hi ha una colla de botigues amb restes arqueològiques visitables. Avui comencem a visitar-les virtualment recordant les restes que ja vam veure fugaçment quan vam entrar a les botigues centenàries de la ciutat. Parlo de la joieria Lavaquial de la plaça de la Paeria número nou i de l' Antiga Casa Inglés del carrer Major número setanta-vuit.

El dia 8 de desembre de 1.890 Joan Lavaquial obrí la selecta joieria Lavaquial del la que avui la Maria Antonieta, quarta generació de la nissaga de joiers, és la responsable. Un negoci que conserva en la seva estructura restes d'una paret mitgera dels segles XIV - XVI , un cup i un celler dels segles XVI - XVII.

Les restes estan perfectament integrades a la botiga gràcies al projecte de rehabilitació de l'arquitecte lleidatà Ramon Maria Puig i Andreu. És impressionant observar el gran cup, en perfectes condicions de conservació, que ocupa dos pisos. A la propera fotografia podeu veure la part superior que actualment té la funció de lavabo.

Al pis inferior el cup s'ha transformat en un petit espai per descansar i pensar detalladament quines joies i complements comprareu... Us sorprendran les magnífiques rajoles  que folren aquest espai cilíndric.

L'espai del soterrani que fa de magatzem, probablement fou un antic celler. A la propera fotografia podeu observar la volta de pedra.

Deixem la joieria per passejar pel carrer Major fins on hi havia l'Antiga Casa Inglés, una armeria oberta l'any 1.874 per Josep Inglés. Malauradament la seva besnéta Laureana , quarta generació, tancà el negoci familiar el 15 de juliol del 2.015 després de 141 anys obert al mateix edifici.

Al local podem gaudir de les restes del casalot medieval construït durant els segles XIII - XIV. Al pujar per l'escala que s'enfila fins ala primera planta es passava a tocar la magnífica paret de l'antiga cuina amb una colla d'orificis que servien de prestatge.

A la segona fotografia d'aquesta sorprenent paret podeu veure que la Laureana ja havia retirat gairebé tots els objectes que tenia als antics "prestatges" de l'antiga cuina. La fotografia està feta pocs dies abans de tancar la botiga centenària.

Si pujar a la primera planta tenia premi, baixar al soterrani de l'antiga armeria també ens recorda l'antic casalot sobre el que es construí l'edifici actual. En aquest espai, en el que hi havia els armaris de seguretat i es guardaven les caixes de munició, hi ha arcs que ens parlen de la Lleida medieval. La munició menys perillosa no estava tancada als armaris, com les caixes de perdigons que podeu veure a la dreta de la propera fotografia.

Al soterrani també es conserva una volta de maó per la que es "passejaven" els cablejats elèctrics de l'antiga armeria. Suposo que malgrat el canvi de propietaris la llei els obliga a la conservació d'aquestes  restes arqueològiques i que si ho demaneu les podreu visitar.

Després de recordar les restes que acullen les botigues centenàries de la ciutat, començarem un periple per l'Eix Comercial per descobrir les restes que amaguen les nostres botigues.

Atentament.

Senyor i

Cases singulars de Lleida ( 34 ).

Quan arribem al final de la Rambla de Ferran girem a l'esquerra per continuar passejant pel carrer d'Anselm Clavé fins al número quaranta-tres on ens espera una casa modernista atribuïda a Francesc de Paula Morera i Gatell que, des de 1.906 durant trenta-cinc anys, fou l'arquitecte municipal de Lleida.

El carrer d'Anselm Clavé no convida a gaudir-ne i per això no ens fixem gaire en els seus edificis però puc assegurar-vos que la petita casa protagonista de l'entrada d'avui mereix que ens aturem a mirar-la i admirar-la.

No és un edifici catalogat i m'ha costat documentar-me, però al primer llibre de la col·lecció La Banqueta. Quaderns de divulgació ciutadana titulat " Morera, arquitecte modernista ? " de Frederic Vilà i Tornos, editat per l'Ajuntament de Lleida l'any 1.982, hi vaig trobar la primera referència.

A la pàgina vint-i-quatre, Frederic Vilà explica sobre l'edifici quaranta-u dels gairebé centenar dels que parla el llibre dient:

a) Vivenda al carrer Anselm Clavé.

b) Per deducció cal situar-lo pels voltants de l'any 1.922.

c) Atribuïda a en Morera.

d) Arxiu particular.

e) Actualment existent ( recordeu que el llibre és del 1.982, amb data d'avui també existeix ).

Una segona referència la vaig llegir a la pàgina vint-i-vuit del llibre " Guia de Lleida. Una gran ciutat tota per descobrir ", editat l'any 2.015 per la Universitat de Lleida i dirigit pel Ximo Company.

Quan parla del carrer d'Anselm Clavé podem llegir: " Al núm. 43 hi ha un peculiar habitatge ( ca 1.920 ) atribuït a Morera i Gatell, on hi preval l'elegància de la tribuna i de la balustrada, així com el fi tractament del mur." Les fotografies anteriors donen la raó al petit text del llibre i a la següent, de detall, podeu observar atentament una de les dues finestres ovalades idèntiques de la balustrada.

 El primer pis pot presumir de la senzilla barana de ferro forjat del petit balcó, de la balconada amb una balustrada amb balustres de pedra i de la tribuna de la que podeu gaudir detalladament a la quarta fotografia.

Fixeu-vos en la colla de mènsules que sostenen la cornisa, totes decorades i el fris de sota també amb un treball que envelleix la coronació del misteriós edifici.

Les set finestres del segon pis, acabades en un arc de mig punt, tenen a la part superior una decoració floral de marqueteria com podeu apreciar a la propera fotografia de detall.

Deixem el carrer d'Anselm Clavé per continuar passejant per la nostra estimada ciutat a la recerca de més cases singulars, però una mica preocupats perquè alguns d'aquests edificis no estan catalogat ni protegits.
Atentament.
Senyor i