Arxiu Gavín: Invetari d'Esglésies de Catalunya ( i 15 a ).

L'octubre de l'any passat, a l'entrada "El rector escultor..." vaig mostrar-vos l'obra escultòrica de Cinto Casanovas Coederroure, rector de l'església modernista del Sagrat Cor de Raïmat. Amb l'entrada que començo avui tancaré la sèrie que vaig iniciar el mes de març dedicades a l'Inventari d'Esglésies de Catalunya custodiat a l'Arxiu Gavín, a l'antiga fusteria del monestir de les Avellanes. Als arxivadors de l'inventari podem consultar 217.000 fotografies de totes les esglésies i edificis religiosos del país ( 26.444 ): esglésies, catedrals, santuaris, cartoixes, ermites, oratoris ... de Catalunya, Franja de Ponent, Andorra i Catalunya Nord. 

Després de voltar i voltar per les terres lleidatanes i andorranes, a partir de la desena entrada els protagonistes van ser els edificis religiosos de la ciutat de Lleida.

Avui deixem el centre de la ciutat per apropar-nos a l'entitat descentralitzada de Raïmat situada a catorze quilòmetres de Lleida, on ens està esperant l'església modernista del Sagrat Cor. 

Al full de l'arxivador podem llegir el text mecanografiat: " Lleida. Raïmat. . S del Sagrat Cor de Jesús - any 1.972 -   1.972 / 1.972 / 1.972 / 1.972 ".

Uns dies abans de visitar l'església vaig trucar a la rectoria per concretar l'hora amb el pare jesuïta Cinto Casanovas i Corderroure per fotografiar-la. No he pogut fer una  fotografia amb la mateixa perspectiva que la de l'Arxiu Gavín , del 1.972, perquè les construccions actuals i els enjardinaments no m'ho han permès. Però el Cinto m'ha deixat fotografiar l'altra façana des del jardí de la rectoria.

 

Per conèixer la història de l'església del Sagrat Cor cal viatjar en el temps fins al primers anys del segle XX quan Manuel Raventós i Domènech ( 1.862 - 1.930 ) comprà l'any 1.914 una finca de 3.200 hectàrees de terres ermes...

Més de cent quilòmetres de sèquies van portar l'aigua del canal d'Aragó i l'aigua transformà aquell desert en les 2.245 hectàrees actuals de vinyes...

Dos anys després de comprar la gran finca, l'any 1.916, començaren les obres per edificar l'església que Manuel Raventós havia encomanat a l'arquitecte reusenc Joan Rubió i Bellver. Però primer va contactar amb Antoni Gaudí, que refusà encarregar-se projecte perquè estava molt enfeinat amb la construcció de la Sagrada Família i  proposà a Manuel Raventós que confiés en el seu deixeble Joan Rubió.

Quan arribem a la Plaça Major de Raïmat ens esperen els porxos que semblen dos braços units a l'edifici de l'església que ens conviden a visitar-la. El maó vist, la teula àrab, la tàpia i la fusta són els material protagonistes.

Manuel Raventós i Domènech encomanà a l'arquitecte Joan Rubió i Bellver, a més a més de l'església del Sagrat Cor, els cellers i les cases dels colons.
Al març del 2.018, l'entrada " Cases singulars de Lleida ( 18 ) " ens convidava a entrar al celler modernista construït entre 1.916 i 1.918. Fou el primer edifici d'Espanya en emprar el formigó armat per fer les grans arcades que podeu veure a la fotografia següent.

El poble de Raïmat havia quedat despoblat des de la Guerra dels Segadors ( 1.640 - 1.652 ). L'únic que recordava l'antic Raïmat era el castell mig enrunat. Manuel Raventós va fer construir un nou poble dissenyat per Joan Rubió que s'inspirà en el moviment urbanístic anglès de principis del segle XX, que es basa en una distribució dels edificis formant un octàgon amb una plaça al centre. A la propera fotografia podeu veure algunes de les cases dels colons del Carrer de Ronda, a tocar de l'església.

Però tornem a l'església del Sagrat Cor després de donar un cop d'ull als altres dos encàrrecs que Manuel Raventós va fer a Joan Rubió fa més de cent anys. El braç del porxo que hi ha a tocar de la rectoria sembla decidit a mostrar-me l'accés del temple.

Rubió fou deixeble i col·laborador d'Antoni Gaudí des del 1.893, quan acabà la carrera, fins al 1.916. Treballà amb un dels genis del modernisme català en la Colònia Güell. la Sagrada Família, la Casa Batlló, el Park Güell,...
Quan ens apropem a la porta de l'església sembla que el campanar d'espadanya ens observa. Un campanar, coronat amb una creu de forja, que està perfectament centrat a la perspectiva de la plaça Major.

L'església fou consagrada el mes de juny de 1.922, però a les dues campanes hi podem llegir la data del vuit de setembre de 1.921, que potser va ser el dia que les van col·locar al campanar. També hi ha el nom del fonedor, un d'Olot i l'altre de Barcelona. A les dues campanes podem llegir el nom del poble però escrit diferent, en una Raymat i a l'altra Raimat. Els noms de qui va apadrinar les campanes també hi és. Montserrat Fatjó Tintorer, la dona de Manuel Raventós, apadrinà la gran, i Manuel Raventós Domènech, el propietari de la gran finca que ordenà la construcció de l'església, la petita. Una de les campanes va caure i, com podeu veure a la fotografia de detall, quedà escantellada.

Tornem a les poques fotografies de l'església del Sagrat Cor que he trobat a  l'Arxiu Gavín, datades els anys 1.972 i 1.979. He de confessar-vos que quan vaig veure a l'arxivador la fotografia ( 1.979 ) de la porta de fusta d'alzina vaig quedar bocabadat. Pujar les escales, un cop a Raïmat, ratificà la meva sensació.

 

Els tiradors de forja, dos preciosos dracs, i els claus també de forja que uneixen les peces del trencaclosques de fusta d'alzina, no encolada, embelleixen l'accés a l'església.

 

Amb la segona entrada dedicada a l'església de Raïmat en veurem l'interior i tancarem la sèrie de quinze entrades dedicades a l'inventari d'Esglésies de Catalunya que podeu consultar a l'Arxiu Gavín de les Avellanes.

Atentament.

Senyor i

Les peixeres d'Alfés ( 1 ).

Deixem les restes del Molí del Fanxiquet, a tocar de l'Eix de l'Ebre ( C-12 ) com podeu veure a la propera fotografia, per anar passejant a les peixeres del riu Set d'Alfés. La peixera petita la trobarem a uns cinc-cents metres del molí.

 

 

Al trobar la carretera enquitranada anem a l'esquerra i aprofitem per fer l'última mirada als curiosos murs de les instal·lacions de l'antic molí que combinen tàpia i carreus de pedra.

Després de caminar uns minuts creuarem el riu Set pel pont vell i, a la dreta, veurem l'indicador que ens convida a passejar per la Vall del riu de Set. A la dreta de la fotografia podeu veure la silueta d'Alfés.

Per una estona passejarem pel Sender de Gran Recorregut GR-3, conegut com Sender Central de Catalunya - que quan estigui acabat serà circular inclourà els Pirineus i tindrà uns set-cents vint quilòmetres-. Concretament entrarem a la Etapa 51, de vint-i-tres quilòmetres que uneix Aspa i Lleida. Cal que agafem el camí de la dreta, el que baixa cap al riu.

 

 

Gaudint de la passejada per la riba dreta a tocar del petit bosc de ribera que acompanya al riu Set molt aviat arribem al nostre objectiu, la peixera petita, mig coberta per la vegetació.

Gràcies al zoom de la càmera fotogràfica puc mostrar-vos, malgrat l'abundant vegetació, a les dues properes fotografies de més a prop els grans carreus de la peixera petita.

 

Per pal·liar l'escassetat d'aigua de les nostres terres, en el passat es van construir peixeres ( rescloses ) per emmagatzemar-la i mitjançant una séquia dirigir-la del riu a la bassa del molí o al reg dels horts del poble. Les més antigues són de l'època medieval i es van emprar fins al primer terç del segle XX perquè els molins del riu Set varen canviar de sistema de tracció o, senzillament, deixaren de funcionar.

A l'esquerra d'aquesta peixera, en direcció a les aigües del riu, començava la sèquia que portava l'aigua del riu Set al molí del Fanxiquet ( a un mig quilòmetre aigües avall ) i als horts d'Alfés.

A la propera fotografia podeu observar els grans carreus de pedra de la part superior de la peixera petita. Només es veuen uns pocs metres de la trentena que té de llarg perquè la vegetació es "menja" la peixera.

 

 

La fotografia següent ens deixa veure una mica les graonades de la peixera petita. Com podeu constatar, comparant-la amb la fotografia anterior. els carreus de les graonades estan col·locats en posició diferent als de la fila superior.

Un plafó informatiu ens explica quina funció tenien les peixeres del riu Set i les seves característiques. La peixera petita, coneguda com la peixereta, fa trenta metres de llarg, tres metres s'altura i té una amplada d'uns dos metres a la part superior. A la part inferior hi ha els carreus més irregulars i poc treballats ( o potser la força del riu els ha erosionat ). La resta de carreus estan ben treballats i els més grans estan a la part superior. La graonada és una estratègia constructiva per evitar l'esfondrament de la peixera per la força de l'aigua en les rovinades sobtades del clima mediterrani. A les últimes restauracions s'han afegit daus de formigó als espais buits.

La propera fotografia de detall és de la imatge inferior del plafó informatiu en la que podeu veure la imatge de Martí Picas de l'empresa Insitu Patrimoni i Turisme que explica el que passa a la bassa de la peixera. La peixera ( 10 ) i el sobreeixidor ( 7 ), i a la riba esquerra la derivació ( 8 ) i el canal ( 9 ) que durà l'aigua a la bassa del molí i als horts del poble.

Mig amagat per l'abundant vegetació que hi ha a tocar del riu Set trobem un altre plafó informatiu, una mica malmès, dedicat a la vegetació del Camí del riu Set del terme d'Alfés de l'Espai Natural Protegit Mas de Melons-Alfés. Els protagonistes: l'àlber blanc, el freixe de fulla petita, el lledoner, el vern, els tamarius i la canya.

 

Com heu vist a les fotografies anteriors, a bona part de la peixera i als seus voltants hi ha moltíssima vegetació. No puc continuar per la GR-3 perquè el sender és impracticable. Està clar que no podré accedir a la peixera gran per la riba dreta del riu Set...

Per anar-hi  torno al Moli del Fanxiquet , on hem deixat el cotxe, amb l'objectiu d'accedir-hi per la riba esquerra del riu.

Atentament.

Senyor i

La Ruta de la Capona ( 3 ).

La majoria de les construccions de pedra seca que podem trobar al nostre país corresponen a la gran activitat agrícola de finals del segle XVIII i del segle XIX. Aquest increment està molt relacionat amb el conreu de la vinya.

Continuem la Ruta de la Capona aturant-nos a la tercera barraca, la Gran de la Capona ( fitxa 138 de l'Inventari de Construccions de Pedra Seca. El Pla de Santa Maria 2.018. 

El conreu de la vinya a El Pla de Santa Maria és escàs, però encara podem gaudir de moltes barraques envoltades de l'antiga organització agrària: oliveres, ametllers, camps de cereal, parcel·les forestals i vinyes.

La Barraca gran de la Capona, de planta composta, està formada per un conjunt constructiu de tres cossos: entrada dels carros, estança i annex en forma de lletra "L".

A la propera fotografia podeu veure l'entrada dels carros amb un gran portal de 2,16 metres d'alçària i 2,15 metres d'ample. L'altura de la façana és de 2,9 metres.

Si vaig una mica a l'esquerra i faig una segona fotografia, a més a més de l'entrada dels carros podeu observar l'arc de mig punt de 1,70 metres d'alçària i 0,90 metres d'amplada.

Tornem a l'entrada dels carros, que podeu observar a la propera fotografia. Té 7,20 metres de fondària, 2,15 metres d'amplada i una altura de 2,16 metres. Està coberta amb volta de canó.

Deixem l'entrada dels carros per fixar-nos en l'obertura d'arc de mig punt que ens permet accedir a l'estança. L'orientació de l'obertura d'accés és sud-est. El mur de pedra seca que separa l'entrada dels carros i l'estança té 1,30 metres d'amplada.

És fascinant aixecar la mirada en el moment d'accedir a l'estança per mirar i admirar la saviesa dels nostres pagesos en la distribució de forces. Mirant les pedres de l'arc de mig punt cal recordar que la tècnica de la pedra seca no empra cap tipus de cimentació o d'unió entre les pedres...

 

A la barraca gran de la Capona trobareu fornícules, cocó i escales a la coberta. És una barraca en perfecte estat de conservació que no ha estat restaurada.

 

L'estança té una fondària de 3,83 metres, una amplada de 2,10 metres i una altura de 3,55 metres. Si la coberta de l'entrada dels carros és de volta de canó, la de l'estança és de falsa cúpula.

Al fons hi ha una porta amb llinda per accedir a l'annex ( fotografia següent ). L'obertura té 1,65 metres d'altura i un metre d'amplària. L'annex fa 2,80 X 1,80 metres i té una alçària de 1,80 metres. La coberta també és de falsa cúpula.

Sortim de la barraca gran de la Capona i continuem uns metres pel camí per poder observar-la lateralment. El gran mur de pedra que veieu a la propera fotografia fa 10,80 metres.

A la dreta de la barraca gran de la Capona, una mica més endarrere tocant a la vinya, podeu veure una nova construcció que acull el motor per l'aigua de reg. Reculem i apropem-nos-hi. El pagès, sensible a l'arquitectura popular de la seva terra, ha recobert l'estructura de formigó amb pedra seca, com podeu veure a la fotografia següent.

Caminem altra vegada cap a la barraca gran de la Capona però una mica abans d'arribar-hi anem pel cami de l'esquerra. No continueu pel camí que passa per davant de la barraca perquè us perdreu part de les construccions de la ruta. En un moment arribarem al nostre proper objectiu la cisterna de la Capona ( fitxa 139 de l'inventari ).

L'aigua era i és un recurs imprescindible i escàs. Aquesta cisterna situada enmig d'un camp de conreu, orientada a l'est, malgrat no estar restaurada té un bon estat de conservació.

Al lateral esquerre hi ha un abeurador o safareig- La construcció, de planta irregular, globalment fa 3,37 metres de llarg per 2,30 metres d'ample ( abeurador i pou ).

Amb molta cura poso la càmera fotogràfica per l'espai que hi ha sobre la porteta de fusta de la cisterna i faig la fotografia següent. La coberta està feta amb lloses.

Gairebé a tocar de la cisterna trobareu una construcció de pedra seca per poder disposar d'aigua, és el cossiol de la Capona.

El petit cossiol està envoltat de murs i clapers ( munts de pedres que els pagesos han tret dels trossos per poder-los conrear ) de grans dimensions.

A la fotografia anterior podeu veure la cisterna ( a l'esquerra ) i el claper ( a la dreta ) on hi ha el cossiol que veurem detalladament a la propera entrada dedicada a la Ruta de la Capona.

Atentament.

Senyor i

La catedral dels blanquers...

Tornem avui a la comarca de l'Anoia on vàrem visitar a l'entrada del maig del 2.014 "Molins paperers" el Museu Molí Paperer de Capellades, municipi paperer en el que encara podem trobar-hi quinze molins. La documentació explica que des del segle XIII es fa paper a Capellades.

Quatre anys després, al desembre del 2.018 a l'entrada "Al costat de la Casa de Fusta ( i 2 )", us explicava que el mercat del Pla de Lleida era l'eix vertebrador del projecte malauradament desaparegut  Districte Mercat del Pla. Cada primera quinzena de mes diferents marques del món de la moda oferien els seus estocs amb uns descomptes importants. 

Gràcies al projecte, a més a més de l'activitat econòmica generada, els lleidatans tornaven a omplir aquesta part de la ciutat. Les botigues efímeres del Districte Mercat del Pla seguien la filosofia del Rec.0 d'Igualada, però obrint tots els mesos de l'any.

L'empresa catalana Rec Stores, impulsora de projectes com Rec Experimental Stores, organitzadors des del 2.009 del Rec.0 d'Igualada, gestionà com a Jamstores el reformat Mercat del Pla. Però la reeixida experiència igualadina de transformar en espais de moda efímers les antigues fàbriques tèxtils i adoberies del barri del Rec, a Lleida només va durar tres anys.

Tornem al barri del Rec per observar atentament algunes d'aquestes antigues adoberies i conèixer la seva dilatada història.

Cal Sabaté és una adoberia d'estil modernista iniciada l'any 1.912 i acabada al 1.919. A la propera fotografia podeu veure part de la façana del carrer del Doctor Joan Mercader. A questa part de l'edifici té planta baixa, dos pisos i terrat. 

A la dreta d'aquet edifici hi ha Cal Boyer, edificat entre 1.897 ( nau vella ) i entre 1.919-1.929 la quadra nova ( segona nau ). Aquesta fàbrica tèxtil, coneguda com a "Vapor Nou", acull actualment el "Museu de la Pell i Comarcal de l'Anoia". Però tornem a Cal Sabaté, protagonista de l'entrada d'avui.

La fotografia següent, de la cantonada del carrer del Doctor Joan Mercader amb el carrer del Sol, ens recorda la torre d'un castell. Com podeu veure a l'esquerra de la propera fotografia, quan comencem a baixar pel carrer del Sol Cal Sabaté l'ampliació del gran edifici es va fer amb menys alçària ( planta i primer pis ).

 

A la fotografia següent podeu veure aquest part més baixa de Cal Sabaté. A tot l'edifici destaquen el maó vist i el treball de forja de les obertures.

Cal Sabaté fou el primer gran edifici industrial d'estil modernista que es va construir a Igualada. A la propera fotografia podeu observar una de les petites portes del carrer de Sol.

Josep Ros i Ros, l'arquitecte que construí l'antiga adoberia, pertany al que s'ha anomenat "segona generació d'arquitectes modernistes" que es van titular entre 1.906 i 1.911. Les seves obres cal situar-les entre el modernisme i el noucentisme.

La fotografia següent de detall es d'una de les petites finestres de la planta baixa del carrer del Sol. Podeu veure com es combinen perfectament els treball en maó vist i de forja.

Ros projectà l'adoberia Cal Sabaté al gener del 1.912 i amplià el projecte als anys 1.913 i 1.919. La promotora fou Carme Ferreny Sabater filla d'uns fabricants d'Igualada i esposa de Josep Sabaté Duran potentat industrial pelleter igualadí.

Deixem el carrer del Sol per tornar al carrer del Doctor Joan Mercader per observar detalladament l'espectacular façana modernista. Entre la porta i la finestra de la planta baixa trobem la placa que podeu veure a la propera fotografia en la que podem llegir: "Cal Sabaté. Adoberia d'estil modernista ( 1.912 - 1.919 ). Coneguda popularment per la "catedral dels blanquers". L'edifici modernista està catalogat com a Bé Cultural d'Interès Local.

L'obra més coneguda de Josep Ros i Ros és la de les caves Freixenet de Sant Sadurní d'Anoia, que trobareu al costat de l'estació de ferrocarril. Un projecte del 1.927.

El treball amb maó vist, que trobareu a les obertures, arcs, llindes, cantonades... embelleix clarament l'antiga adoberia. El maó per construir i per decorar ens pot recordar l'estil neomudèjar.

A la fotografia anterior podeu contemplar l'exel·lent treball amb maó vist a les obertures de la primera i segona planta i a la barana del terrat. La fotografia següent ens mostra la bellesa d'una de les quatre finestres de la planta baixa amb la forja i el maó vist.

Si visiteu Cal Sabaté un un dia feiner, quan us apropeu a les finestres constatareu que la centenària adoberia encara té activitat industrial. Cal Sabaté, la "catedral dels blanquers", avuí acull Morera Pell S.L que continua la tradició adobera d'aquest espectacular espai arquitectònic. Gràcies a la gentilesa de Toni Morera puc mostrar-vos les dues properes fotografies de la seva pàgina web. Aquesta societat mercantil va ser fundada l'any 1.995 però la família Morera són adobers des de 1.920. Quatre generacions treballant la pell.

Font fotografia: web Morera Pell S.L

 

La primera generació d'adobers Morera feien cuir per sola de sabata, però ala anys seixanta del segle passat es dedicà a l'adob de serratge i posteriorment a la fabricació de marroquineria, calçat i cinturó.

Font fotografia: web Morera Pell S.L

 

A les dues fotografies anteriors podeu veure l'assecador de buit MecGiant fabricat per Mec Man. El proper vídeo mostra com l'immens assecador de buit es desmuntat al petit municipi italià de Lugo di Vicenza de la regió del Véneto, carregat en un camió de gran tonatge, transportat a Igualada i instal·lat a la catedral dels blanquers. 

     

Deixem Cal Sabaté per passejar tranquil·lament pel barri del Rec fins al nostre proper objectiu. Baixant pel carrer de Sol, girem a la dreta pel carrer Sant Faust. Quan trobem el carrer del Rec, anem a l'esquerra, i a també a l'esquerra al trobar la baixada de la Unió. Allà ens espera l'adoberia de Cal Granotes que visitarem aviat.

Atentament.

Senyor i