dimarts, 8 de març del 2016

El misteri del carrer del Clavell... ( 2 ).

Després de saludar cordialment l'Aziz, em descalço per entrar a la Mesquita Omar i deixo les sabates als prestatges habilitats per aquesta funció en els que n'hi ha una colla perquè els i les mestres i les nenes i nens que van a classe els dissabtes i diumenges, estan molt enfeinats... 


L'any 1.990 l'Associació Islàmica de Lleida i Província llogà aquest pis del carrer del Calvell amb la finalitat d'ubicar-hi la Mesquita Omar. El fet d'estar en un pis fa que no s'assembli gaire a un oratori o mesquita tradicional; però gràcies a uns plafons de fusta poden transformar l'espai de pregària  en una sèrie de classes en les que els nens estudien la llengua àrab i l'Alcorà.  


La Mesquita té una petita sala per ablucions rituals en la que es renten per purificar-se. Donen molta importància a la higiene, cal rentar-se abans de la pregària. En dues de les tres grans religions monoteistes, l'islam i el judaisme, les ablucions són fonamentals, mentre que en el cristianisme gairebé han desaparegut.


A l'Associació Islàmica de Lleida i Província, presidida per Mohamed Djarllow, destaquen els membres procedents de: Gàmbia, Mali, Mauritània, Senegal, Algèria i Marroc. També hi ha gent d'India, Pakistan i conversos. L'escola Omar és un projecte que funciona gràcies a vint voluntaris, entre professors i coordinadors.


Hi assisteixen 152 alumnes que formen part de 92 famílies. Hi ha sis cursos, un de preescolar per alumnes de 6 i 7 anys. L'Aziz Bounjimi m'explica que malgrat no estar homologada la titulació, els alumnes aprenen la llengua àrab. No tenen cap ajuda ni econòmica ni logística.
Els nens i nenes treballen amb els llibres de Granada Editions, editorial creada l'any 2.004 per omplir el buit en llibres de text pensats per alumnes àrabs que viuen als països occidentals.


Els textos estan validats per l'Organització Islàmica per a l'Educació, la Ciència i la Cultura. Cal esforçar-se de valent per completar, per exemple, les pàgines de cal·ligrafia àrab.


Els llibres tenen el mateix nivell de qualitat tipogràfica, tintes, il·lustracions i paper que els que tenen a l'escola on treballen durant la setmana. Al llibre trobem lectures, jocs de llengua, cal·ligrafia...

 
La faula clàssica de la llebre i la tortuga creada per l'escriptor de faules grec Isop, que va viure al segle VII aC, és una de les lectures del llibre.

   
La majoria dels que porten l'escola són algerians i marroquins. Les llengües utilitzades són l'àrab i el castellà. L'Aziz parla perfectament el català, i en tota la nostra conversa al seu petit despatx i ensenyant-me tots els espais de la Mesquita hem parlat en català. Al nivell 1 es fan tres classes, una dissabte i dos diumenge. Els alumnes de nivell 2 fan dos classes: una dissabte i una diumenge. Els de nivell 3 també fan una classe dissabte i una diumenge. Els de nivell 4, una classe el dissabte; i els de nivell 5 i nivell 6 una classe el diumenge.


Les classes es fan entre les nou i la una. La primera és de nou a onze, i l'altra d'onze a una. M'explica l'Aziz que les tasques laborals i acadèmiques es regeixen pel calendari solar, però les festes religioses ho fan pel calendari lunar. El paper de la Lluna també és important en el cristianisme, penseu que el diumenge de Pasqua o diumenge de resurrecció varia cada any. Per calcular quin dia serà cal buscar el primer diumenge després de la lluna plena entrada la primavera el 21 de març. La Pasqua pot celebrar-se entre al 22 de març i el 25 d'abril.


Avui hem donat un cop d'ull a les classes on els nens i nenes aprenen la llengua àrab. A la propera entrada dedicada a la Mesquita Omar veureu com estudien l'Alcorà i explicaré una mica com són les pregàries.
Atentament.
Senyor i

divendres, 4 de març del 2016

La impremta?

El passat dia vint-i-u de febrer publicava la primera entrada de les tres que amb el títol "El misteri del carrer del Clavell ..." ens descobriran un espai desconegut per a molts lleidatans situat al cor de la nostra petita ciutat. Abans de pujar les escales del número dos per parlar amb l'Aziz, donàrem un cop d'ull al carrer i a la seva història. Mentre feia les fotografies del carrer, la finestra de l'esquerra del número dos em sorprengué poderosament. Com que era un diumenge a primera hora, les llums del local estaven tancades, però la claror que entrava pels finestrals del Carrer de Segarra, permetia veure un espai que no entenia... Malgrat la poca llum i els reflexos del vidre, vull ensenyar-vos la meva descoberta.


Encara sorprès per l'estranya visió, vaig pujar per no arribar tard a la meva cita amb l'Aziz, pensant que després intentaria treure l'aigua clara del que havia vist. Després d'una gratificant conversa que compartiré amb vosaltres en les dues properes entrades dedicades al misteri del carrer del Clavell, al tornar al carrer i passar per la plaça Paeria 6 casualment estaven posant les taules i cadires de la terrassa del nou establiment, que quan fa uns mesos van obrir em donà la sensació de ser  un espai molt petit per un bar... 


Comentant-li al responsable de l'establiment la meva impressió sobre la mida del local, somrigué i em convidà a entrar, assegurant-me que m'equivocava en la meva idea de petitesa...


Però els primers metres no em feien canviar d'opinió, l'espai era molt petit. Malgrat la meva sensació, estava clar que el somriure continuat del meu interlocutor, li donaria la raó...


Bocabadat, ara entenia el que vaig intuir per la finestra del carrer del Calvell! La primera pregunta després de la gran sorpresa fou el per què del nom del local: La impremta. La resposta m'emocionà,  el magnífic local ocupa l'espai de la mítica Impremta i Llibreria Guimet. La pell de gallina recordant el caràcter  afable del Sebastià Gràcia i Petit, que als anys 80 del segle passat fou un dels puntals de la llibreria... Gran sardanista i dinamitzador cultural de la ciutat morí al maig del 2.011.



              Font fotografia: "1.938 - 2.009 Crònica del Comerç de Lleida a través de la Mañana"
d'Antoni Jové Montanyola.

Darrere de la barra, veig el carrer de Clavell, per on fa un parell d'hores intentava entendre el que veia en la penombra des de la finestra.


La impremta: Artes Gráficas Ilerda, estava en un entresolat de la llibreria Guimet. Totes les fustes d'aquest entresolat s'han reutilitzat per fer diferents dependències de La impremta, com magatzems i serveis.


Està molt clar que tot el que han conservat de l'antiga llibreria Guimet s'ha recuperat amb molta sensibilitat, i ara es reutilitza amb funcions diferents.


Les antigues prestatgeries de la llibreria ara són taules, i la marquesina s'ha transformat en barra. És evident que si teniu ja uns anyets, la vista a La impremta us emocionarà...


Una colla d'arcs dels segles XIII i XIV han tornat a veure la llum. Com que vivim en una ciutat aturonada, les cases tenien aquesta estructura per salvar desnivells.


A les  cases hi havia una entrada pel carrer de dalt i l'altra pel carrer de baix. La funció d'aquestes arcades era la de carcassa de la casa.


A més a més de l'oferta gastronòmica que ofereix: esmorzars, menú de migdia i berenars de pastisseria; els dissabtes hi ha música en directe. 
Ara que a les ciutats ens estem quedant sense llibreries, recordar la màgia de l'antiga Guimet, és tot un plaer.
Atentament.
Senyor i

dimarts, 1 de març del 2016

Marsh's Library.

Després de passejar per Irlanda del Nord, tornem a Dublín on ens esperen més biblioteques i llibreries sorprenents. El passat mes de desembre coneguérem l'antiga biblioteca del Trinity College, veure The Long Room és una sensació inoblidable per les persones que estimem els llibres. També al desembre donàrem un cop d'ull a la llibreria Stokes Books, una de les cinquanta botiguetes del mercat d'estil victorià South City Market, conegut popularment com George's Street Arcade.
Tornem doncs a gaudir de la gran estima que tenen els dublinesos pels llibres. Avui anirem fins a Saint Patrick's Cathedral.


Construïda pels normands l'any 1.191 on hi havia un antic temple del segle V, és la catedral nacional de l'església d'Irlanda de confessió anglicana. Fou reconstruïda en els primers anys del segle XIII.

   
L'escriptor satíric irlandès Jonathan Swift, fou degà de la catedral entre 1.713 i 1.745. La seva obra més coneguda és "Els Viatges de Gulliver" ( 1.726 ). Només entrar a la catedral trobareu la seva tomba i la del seu gran amor, Stella.


L'arquebisbe de Dublín, Narcissus Marsh fundà, al costat de la catedral, la Mars'h Library, que obrí les portes l'any 1.707. Fou la primera biblioteca pública d'Irlanda.


La biblioteca ocupa un edifici representatiu de l'arquitectura d'època georgiana. Es dissenyà amb la finalitat d'acollir les col·leccions de llibres de l'arquebisbe Narcissus Marsh. L'interior de la biblioteca no ha canviat en els últims tres-cents anys...  


Acull una important col·lecció de llibres europeus i manuscrits dels segles XV al XVII. Hi ha 25.000 volums i nombrosos manuscrits, el més antic dels quals, escrit en llatí, està datat aproximadament al 1.400. L'escriptor Jonathan Swift fou director de la biblioteca. 


Està prohibit fer fotografies de l'interior, per això les properes tres fotografies són de la web de la biblioteca. Els llibres estran distribuïts en dues galeries unides per una petita sala de lectura. A la Primera Galeria hi ha 10.000 llibres d'Edward Stillingfeet, un important clergue anglès de finals del segle XVII. Destaquen els llibres d'història, dret, política, estudis clàssics i ciència. L'arquebisbe Marsh comprà aquests llibres per 2.500 lliures, una fortuna per aquella època... 


Font fotografia: web Marsh's Library

Fa tres segles que els llibres de tota la biblioteca ocupen els mateixos prestatges de roure irlandès. A cada compartiment hi ha una temàtica diferent, Normalment els llibres més grans ocupen els prestatges més baixos, i els més petits estan a la part alta de la prestatgeria.


 Font fotografia: web Marsh's Library

Els llibres de l'antiga sala de lectura eren del primer vigilant de la biblioteca Elis Bouhéreau, membre de l'església reformada protestant de França. Despectivament s'anomenava als membres d'aquesta església com hugonots.
La Segona Galeria és menys impressionant que la primera, amb prestatges més petits i el sostre no és voltat. Està orientada al nord, fet que determina que sempre hi hagi uns graus menys que a la resta de la biblioteca. En aquesta galeria trobem la col·lecció personal de l'arquebisbe Marsh que era un important lingüista, per això destaquen els llibres en hebreu, àrab, arameu, siri i copte. També li interessava molt la ciència, als prestatges podem trobar la primera edició de Principia Mathematica ( 1.687 ), el famós llibre d'Isaac Newton sobre la gravetat. 


 Font fotografia: web Marsh's Library

Les gàbies del final de la Segona Galeria, que podeu veure a la fotografia anterior, són de l'últim quart del segle XVIII i s'utilitzaven quan els lectors consultaven llibres petits que es podien robar fàcilment...
Sortim de la biblioteca i passegem virtualment fins al Castell de Dublín on ens espera l'espectacular Chester Beatty Library.
Atentament.
Senyor i

dilluns, 29 de febrer del 2016

L'editor noucentista de Lleida...

El proper dimecres dia 2 de març a les 19 hores esteu convidats a la inauguració de l'exposició "Pau Guimet ( 1.906 - 1.988 ). L'editor noucentista de Lleida" que es farà a la Biblioteca Pública de Lleida. La seva filla, Meritxell Guimet i Perenya, comissària de l'exposició ens presentarà la proposta expositiva que té per finalitat divulgar la figura d'aquest periodista, impressor, editor i llibreter  enamorat de Lleida i compromès amb la cultura i el país.


El passat mes d'octubre Pagès editors publicà el llibre de Meritxell Guimet i Perenya " Pau Guimet. El compromís amb la cultura", del que properament parlaré al blog. L'exposició que podrem gaudir fins al dia 28 d'abril al claustre de l'hemeroteca, ens mostrarà la trajectòria de Pau Guimet entre els anys de la dictadura de Primo de Rivera, durant la qual obrí la impremta al carrer Blondel amb el nom d'Arts Gràfiques Ilerda;  i la recuperació de la democràcia. 


La filla d'en Pau Guimet ha comptat amb el suport dels Serveis Territorials de Cultura de Lleida per ajudar-nos a recordar, als que ja tenim uns anyets, la molt enyorada llibreria dels Porxos de Dalt...
Atentament.
Senyor i

dijous, 25 de febrer del 2016

Musicalitza't ( 1 ).

El 25 de novembre en una entrada una mica telegràfica us recomanava la visita a  l'Arxiu Capitular de Lleida per veure l'exposició Musicalitza't perquè el 4 de desembre era l'últim dia per veure-la. Vaig anunciar-vos que més endavant faria una sèrie d'entrades explicant-ne més a fons el contingut. Anem virtualment fins al carrer Almodi Vell per entrar a l'arxiu...


Una part important dels cantorals i llibres manuscrits medievals exposats, estaven a la Seu Vella quan era la Catedral de Lleida. La mostra, que reunia volums i pergamins a partir del segle XII, ens permetia veure l'evolució històrica de les anotacions musicals. Una sèrie de plafons explicaven els conceptes generals que cal conèixer per comprendre l'exposició:el cant gregorià, llibres litúrgics, el cant litúrgic i la litúrgia de les hores. Set panells estaven centrats en Santa Cecília i tres taules acollien la part més important dels materials exposats. Donem un cop d'ull a la taula 1.


El cant gregorià va néixer per a ser interpretat dintre de la litúrgia de l'Església i s'anomena així perquè s'atribueix al Papa Gregori I ( 540 - 604 ). El gregorià és una evolució del cant ambrosià. Des de la segona meitat del segle VIII fins al menys al segle XVI, fou l'estil musical més important del món occidental. L'any 1.965 fou l'últim en el que el cant gregorià formà part del repertori oficial. A la propera fotografia podeu veure un còdex miscel·lani, un llibre manuscrit del segle XII.


En l'època carolíngia ( ca 800 ) es comença a utilitzar una nova forma de notació musical sil·làbica, la neumàtica. Més tard els signes emprats en la neumàtica, anomenats neumes, s'insereixen en tetragrames amb la finalitat de precisar l'altura dels sons.  


Els textos musicals complerts que es poden desxifrar són del segle IX, però la majoria de les melodies que coneixem actualment, són del manuscrits dels segles XII i XIII. Cal pensar que quan es van transcriure  els manuscrits, ja feia molts anys que s'usaven. Hi ha dos tipus de llibres litúrgics: els simples ( antifonari, cantatorium, gradual o liber gradualis, processional, pontifical i ritual ); i els compostos de l'ofici diví ( salteri o llibre de salms i breviari notat i homiliari - responsorial ).


La música medieval comprèn la música europea composta des de la caiguda de l'Imperi Romà ( 476 ) fins a principis del segle XV. El cants recollits als llibres litúrgics, eren i són els protagonistes de la litúrgia de les hores: matines, laudes, prima , terça, sexta, nona, vespres i complertes.


El monjo benedictí Guido d'Arezzo ( 991/992 - 1.050 ), a partir de les primeres síl·labes d'un himne dedicat a Sant Joan Baptista ( Ut queant laxis ), donà nom a les notes musicals. 

Ut queant laxis
Resonare fibris
Mira gestorum
Famuli tuorum
Solve polluti
Labii reatum
Sancte Ioannes.

També fou el creador del tetragrama, la pauta musical de quatre línies horitzontals. Abans la notació musical es marcava en el mateix text.


Alguns dels pergamins de la taula 2 m'han fascinat, potser no per la seva bellesa sinó per l'agitada història que han viscut... No era estrany que en llibres litúrgics de gran format com els cantorals, les guardes s'elaboressin reutilitzant pergamins.


En la propera fotografia podeu veure un pergamí manuscrit del segle XIV, un fragment d'antifonari de la Missa de Santa Cecília. S'aprecien els doblecs que li aplicaren amb la finalitat d'utilitzar-lo com a guarda en una enquadernació... 


La fotografia de detall del mateix document ens mostra unes petites tires de pell que s'empraven en aquest tipus d'enquadernació.


Però no és l'únic pergamí que fou reciclat , al proper fragment d'antifonari també podeu apreciar clarament els doblecs que se li aplicaren per passar a formar part d'una nova enquadernació. És un manuscrit del renaixement amb notació musical aquitana sobre pauta en vermell.


L'il·luminador d'aquest antifonari s'enfadaria al veure com ha quedat de trinxada la seva feina. Mireu a la fotografia de detall, la lletra U, en la que s'aprecia clarament per on doblegaren el pergamí...


Però la taula 2 mostrava més exemples d'aquest reciclatge de manuscrits que podrem veure a la propera entrada dedicada a l'exposició de l'Arxiu Capitular de Lleida.
Atentament.
Senyor i

diumenge, 21 de febrer del 2016

El misteri del carrer del Clavell... ( 1 )

Passejar pel centre de Lleida un diumenge a primera hora suposa trobar-te una ciutat gairebé deserta. He quedat a les deu amb l'Aziz, i com que penso que la puntualitat és un valor important, m'afanyo per complir la meva paraula. Com podeu veure estic al costat de la Paeria però el meu objectiu està en un dels carrers més antics de la ciutat...


Segur que heu passat moltes vegades per aquest espai, potser alguns fins i tot recordeu l'antic bar Alcázar tot un clàssic de Lleida. Avui el seu espai l'ocupa un Coffee Shop, una de les moltíssimes franquícies que estan despersonalitzant la nostra ciutat. 


Ja estem al carrer del Clavell però abans d'entrar al número 2, la primera porta que veieu a la dreta de la propera fotografia, vull explicar-vos una mica la història d'aquest carrer. Gairebé tothom creu que el nom del carrer està dedicat a una flor, i no és així... Abans li deien el carrer d'en Clavell, un cognom molt important en la història de la nostra ciutat. Després de la conquesta de Lleida l'any 1.149, un dels primers cognoms que aparegué fou Clavell. Al retolar els carrers per primera vegada, van canviar el d'en per del, passant de carrer d'en Clavell a carrer del Clavell.


El nom ja apareix al segle XII, quan hi vivia Esteve Clavell. El succeí Guerau Clavell que el 27 de maig del 1.207 fou cònsol de la ciutat. Els següents Clavell foren Bernat i Ramon ( que també exercí de cònsol ). Quan el Consolat es transformà en Paeria, els Clavell eren un família influent de la ciutat. Els primers anys dels segle XIV, un Clavell, en Bernat fou paer i batlle reial l'any 1.316. Fundà una pensió a favor de la Pia Almoina de la Seu Vella, amb la que socorria cinc pobres diariament.


Al segle XV sembla que ja no quedaven membres de la família Clavell. En una escriptura del 30 d'agost de l'any 1.600 s'anomena al carrer com del Clavell pensant que feia referència a la flor.
Si voleu saber la història dels carrers de Lleida és imprescindible consultar l'obra de Josep Lladonosa " Els carrers i places de Lleida a través de la història".


A la fotografia anterior podeu veure la part alta del carrer del Clavell, és la part del darrere del Teatre Principal. A l'edat mitjana la part alta del carrer del Clavell actual, era el carrer del Calvet, una de les famílies repobladores de Lleida després de la conquesta del 1.149. Els Calvet ja apareixen en una escriptura del 1.181 al Llibre Verd de la Catedral. En un cens del 1.429 consta el carrer del Calvet, que en aquella època eren mercaders i propietaris d'horts i d'un molí draper: "lo molí del Calvet".
Però deixem la història del carrer del Clavell i tornem a baixar fins al número 2. Recordeu que us he explicat al començar l'entrada que he quedat amb l'Aziz. Pujo lentament fins al tercer pis...


Truco a la porta i abans de que m'obrim veig un dibuix amb un missatge molt clar: cal treure's les sabates abans d'entrar...


Ens saludem cordialment i l'Aziz em convida a entrar per explicar-me moltes coses d'un món que conec molt poc. El voleu descobrir amb mi?
Atentament.
Senyor i