L'home de la vall del Corb...

Vull recomanar-vos avui dos llibres de Lluís Foix i Carnicé, nascut l'any 1.943 a Rocafort de Vallbona a la comarca de l'Urgell, un petit poble medieval construït  dalt d'un turó en el que viuen unes 130 persones. Aquest periodista de soca-rel que ha voltat per mig món, continua la relació d'estima amb la seva petita pàtria, la vall del riu Corb.

En la presentació feta a la llibreria Caselles de seu llibre "La porta giratòria", premi Josep Pla 2.016, editat per Destino; ens parlà repetidament del periodisme quan la immediatesa no era el pa de cada dia.

Actualment no hi ha temps per contrastar les informacions i tindre la perspectiva que cal per entendre-les. El periodisme culte i amb temps per fer tranquil·lament la feina, desapareix lentament. 

Lluís Foix entrà a treballar a La Vanguardia, la capçalera més antiga de Catalunya -fundada l'any 1.881-, com a traductor. L'ofici de periodista és complicat, hi ha molts interessos creats i és difícil trobar l'equilibri per informar com cal perquè no sempre es pot dir el que creus que s'ha de dir. Malgrat la inexistència  de censura política, el que si condiciona al periodista són els interessos i les pressions del poder. El periodista ha d'explicar el que passa i perquè passa.

L'autor afirma que no és un llibre de memòries sinó de vivències. Moltes són vivències d'en Lluís  Foix a La Vanguardia on ha treballat de traductor, redactor, redactor en cap, subdirector, director, director adjunt i enviat especial, poca broma !

Llicenciat en Periodisme i Dret, corresponsal a Londres ( 1.974 - 1.980 ) i a Washington DC ( 1.981 - 1.982 ), les seves cròniques han cobert moltes guerres, conflictes, cimeres,... enviant-les des de 84 països...

Que no li agrada parlar de memòries sinó de vivències, queda clar al títol del segon llibre que recomano, editat l'any 2.013 per Columna: "La marinada sempre arriba" . Vivències de postguerra en un racó de la vall del Corb. 

El llibre és un homenatge a les seves arrels explicant-nos el que va viure i gaudir, fa més de mig segle, en la seva infantesa i adolescència. La quotidianitat del món rural i les seves descobertes omplen el llibre. El títol de l'últim capítol, el 34, ho deixa molt clar: "La vall del Corb, la meva pàtria".

El que significa aquesta etapa de la vida del periodista de la vall del Corb, està sintetitzat a la coberta posterior de llibre: "El futur de les persones no està escrit, sinó que s'inventa dia a dia. Però l'arrelament a la terra, a la família, als primers mestres, als amics primigenis, als cops que dóna  la vida des de ben jove, no s'oblida mai. Són trets definitius en el caràcter i la trajectòria de tothom".

Gaudiu amb la reposada lectura dels llibres de l'home de la vall del Corb.

Atentament.

Senyor i

Façana restaurada.

El passat 25 de juliol tècnics de Medi Ambient retiraren el niu de cigonya que coronava l'església romànica de Sant Martí. A l'entrada del desembre de 2.015 " De El Tormillo a l'església de Sant Martí", us explicava el llarg camí recorregut per la portalada romànica des de la comarca del Somontano fins a la capital del Segrià. També donàrem un cop d'ull a l'inici de les obres de restauració de la façana sud-oest i expressava els meus dubtes sobre la continuïtat del niu després de la restauració.
Els últims dies de juliol també es va desmuntar la bastida i tragueren la lona instal·lades per fer la restauració. Aquestes actuacions ens permeten  veure la "nova" façana. 

Tècnics del Centre de Restauració de Bens Mobles de la Generalitat i del Centre d'Art d'Època Moderna ( CAEM ) de la Universitat de Lleida, han estat enfeinats en rehabilitar i consolidar la pedra sorrenca.

Per no perjudicar la intervenció, les feines de restauració s'aturaren del Nadal al primer dia d'abril. S'han encarregat de costejar la restauració el Bisbat de Lleida i la Conselleria de Cultura. A les properes dues fotografies podeu comparar la diferència evident de les arquivoltes, abans i després de la neteja...

El tractament aplicat ha permès uniformitzar el to de les pedres. Per consolidar-les majoritàriament han aplicat morters hidràulics de calç i sorra que s'injectaven a la pedra, intentant evitar materials químics.

  

La brutícia acumulada amb el pas del temps  havia tapat alguns detalls com els signes dels picapedrers que podeu veure a la següent fotografia de detall de les arquivoltes, concretament la que està decorada amb petits arquets.

Les dues fotografies de detall següents permeten observar  l'arquivolta decorada amb puntes de diamant i la decorada amb petits arquets, abans i després de les feina dels tècnics de la Universitat de Lleida.

L'església de Sant Martí apareix en el document Ordinatio ecclesiae Ilerdensis promulgat l'any 1.168 pel que fou bisbe de Lleida entre 1.149 i 1.176, el primer després de la reconquesta, Guillem Pere de Ravidats. La nostra petita joia romànica ja era en aquell temps parròquia...

Les quatre arquivoltes motllurades amb els típics motius de les portalades de l'escola de Lleida, estan suportades per columnes amb capitells llisos que en l'angle exterior presenten una senzilla decoració com podeu veure de manera clara en la propera fotografia de després de la neteja.

Si compareu l'última fotografia d'avui amb la tercera, a més a més de la neteja evident, comprovareu que a  la portalada romànica abans de la restauració faltava una bona part del fust de la columna de l'esquerra que ara s'ha reposat.

Potser les cigonyes voldran tornar a niar a la façana sud-oest de l'església. sobre la creu que corona el campanar d'espadanya neoromànic amb tres obertures...
Atentament.
Senyor i

L'arxiu arqueològic de Lleida ( 5 ).

Sortim de l'espai on les nenes i nens en el taller fem d'arqueòlegs excaven el "jaciment" del sorral i classifiquen les peces trobades, per tornar a les vitrines amb la línia del temps on s'exposen els estris casolans dels lleidatans des de la romana Ilerda ( 100 aC - 499 ) fins a la Lleida Moderna ( 1.492 - 1.789 ). Darrere d'aquestes vitrines tenim una tercera proposta didàctica: el taller de restauració en el que els alumnes han d'unir els fragments de les diferents peces de vaixella de taula fins recuperar l'aspecte d'abans de la trencadissa...

L'Ana Loriente, directora de l'arxiu arqueològic de Lleida, s'assabentà del taller que feien en un museu francès per treballar amb els més petits la reconstrucció de les peces de ceràmica a partir dels fragments trobats al jaciment. Els fragments eren de plàstic i tenien uns petits imants per facilitar la reconstrucció de la peça.

Va proposar a la Monti Mateu Costa, ceramista formada a l'Escola Massana de Barcelona, fer una sèrie de peces amb fang refractari de diferents colors. 

M'explica la Monti que no va ser fàcil perquè les peces les va fer al torn i, quan estaven endurides però no seques, les tallà en bocins transformant cada peça en un trencaclosques. Un cop tallades va fer uns foradets ens els que poder inserir, després de la cocció, els imants en un costat i les cabotes de ferro a l'altre.

Quan ja estaven fets els forats, el pas següent fou coure la peça a 1.260 ºC . Però en el procès que va des de que el fang s'eixuga  a la cocció, es perd volum i alguna vegada és difícil fer coincidir les peces. Amb la peça cuita, només cal empegar els imants i les cabotes de ferro. Potser no encaixen perfectament com les de la proposta francesa feta en plàstic, però s'apropen molt més a la realitat d'un jaciment arqueològic els trencaclosques fets amb fang refractari que els trencaclosques de plàstic.

Penso que l'Ana Loriente va encertar rotundament al triar a la Monti, amb una trajectòria inqüestionable com ceramista. Des de l'any 2.004 té el seu taller professional al Centre d'artistes i artesans de Lleida. Molts nens i nenes de la nostra petita ciutat han descobert la màgia de la ceràmica de la mà de la Monti Mateu Costa.

Deixem les propostes didàctiques i comencem amb la descoberta d'una sèrie de joies trobades pels arqueòlegs que us deixaran bocabadats. Per començar mireu la propera fotografia.

  

Es tracta d'un capitell del claustre del convent de Sant Francesc de Lleida fundat l'any 1.217, el més antic de la corona d'Aragó i un dels més influents de l'ordre franciscana...

Algú sap on estava aquest convent?

Atentament.

Senyor i

Madinat al-Zahra ( 2 ).

Continuem passejant per la ciutat de Madinat al-Zahra, les obres de la qual començaren l'any 936 sota la direcció de l'alarife ( mestre d'obres ), Maslama ben Abdallah. Al 941 es construí la mesquita i quatre anys després es traslladà la cort a l'alcàsser andalusí. Entre els anys 947 i 948 s'hi traslladà la seca ( la casa de la moneda ). Durant el regnat d'al-Hakan II successor d'Abd al-Rahman III ( Abderramásn III ), fou edificada la protagonista d'avui: la casa de Ya'far. 

Madinat al-Zahra, la ciutat resplendent, té una llegenda sobre el seu origen. Expliquen que el califa Abd al-Rrahman III dedicà la ciutat a una de les seves dones, anomenada al-Zahra. Però sembla que la realitat té més relació amb l'agany de poder que amb l'amor...

L'edifici protagonista d'avui, la casa de Ya'far era de l'hayib ( primer ministre de califa ) Ya'far ibn Abd al-Rahmán.

Consta de tres àmbits organitzats al voltant dels corresponents patis, un espai públic, un d'íntim i un pel servei. La façana, impressionant, té triple arcada de ferradura suportada per columnes. El paviment està format per gruixudes lloses de marbre blanc, menys al pati on s'empraren pedres de calcària violàcia. Però el que deixa bocabadat de la cada de l'hayib és la seva decoració de ataurique ( arabesc ), un motiu ornamental molt important en l'art islàmic.

Aquest regal visual està format per motius vegetals, fulles i flors sobretot. Alguna vegada s'inclouen cites de l'Alcorà entre els dibuixos. Aquesta mena de decoració ja s'emprà als temples assiris.

El propietari d'aquesta joia, l'hayib Ya'far, s'encarregà de la direcció d'obres de l'ampliació de la mesquita de Còrdova. Malauradament la bellíssima decoració vegetal i geomètrica de la façana principal no està complerta. Bona part del patrimoni ha estat destruït per les guerres, espolis, abandó...

 

Aquestes filigranes decoratives treballades en pedra, es reservava pels espais més rellevants de l'alcàsser. Ya'far ibn Abd al-Rahmán també s'encarregà de la direcció d'obres del pavelló central de Madinat al-Zahra.

Deixem la casa de Ya'far per passejar fins a "la Casa de la Alberca" situada a l'oest. La façana principal de la casa de l'hayib destaca des de qualsevol lloc de la ciutat...

Malgrat que no podem apropar-nos gaire perquè s'hi estava treballant, li donarem un cop d'ull. Penseu que la vostra visita estarà condicionada per l'estat de les excavacions en aquell moment. Després de cent anys d'estudi encara no s'ha excavat un terç de la superfície total del jaciment... 

Atentament.

Senyor i

Romànic amagat al Prepirineu ( 2 ).

Deixem Montanisell, un dels cinc nuclis de població que conformen el municipi de Coll de Nargó, per anar al nucli menys poblat, 15 habitants, d'aquest extensíssim terme. Per arribar a Valldarques podeu continuar per la petita carretera fins trobar la L-511 que uneix Nargó amb Isona. Una mica abans d'arribar a Bóixols cal anar a l'esquerra. Però si teniu por d'embolicar-vos, torneu a Organyà, aneu a Nargó i agafeu allà la L-511. Obriu bé els ulls, la vall de Valldarques, una clotada al vessant nord de la serra d'Aubenç, ens regala una impressionant doble cinglera que trobem a banda i banda del riu. El nucli de població es troba força disseminat damunt d'un penya-segat a 931 metres d'altitud. Hi ha documents del segle X que parlen de Val d'Arques...

  

La nostra protagonista d'avui és l'església de Sant Romà de Valldarques, inclosa dins l'arquitectura llombarda del primer terç del segle XII.

És una església d'una sola nau a la qual s'uneix un absis semicircular a la façana est. La nau està coberta amb volta de canó de mig punt reforçada per tres arcs torals o de  faixó, que són els arcs transversals a la nau que reforcen la volta. La coberta de l'absis és una volta de quart d'esfera.

La decoració es concentra a l'absis, amb un fris format per prismes verticals. La teulada és coberta per lloses de llicorella.

La llum entra per una finestra de l'absis de doble esqueixada, que podeu veure a la propera fotografia, i per un ull de bou a la façana de ponent. L'esqueixada és la forma divergent dels brancals o de l'ampit d'una finestra per augmentar la quantitat de llum que entra de l'exterior. La porta d'entrada té dos arcs de mig punt en degradació.

Al mur nord prop de l'absis s'erigeix el campanar, torre de planta quadrada amb tres pisos i finestres a les quatre cares. Les finestres del primer pis estan tapiades i tenen dos arquets adovellats de mig punt. Sobre elles un fris de dues arcuacions cegues que s'uneixen sobre una mènsula decorada amb dues boles.

La columna del segon pis té un capitell en forma de mènsula decorada amb punta de diamant. El fris d'aquest segon pis està format per quatre arcuacions cegues unides per tres mènsules. Les finestres del tercer pis, que té una alçada més petita, són circulars amb dues arcuacions cegues molt amples.
Deixem Valldarques per anar al petit poble de Cabó, on ens espera una nova joia amagada.
Atentament.
Senyor i

Al fullejar "El banquer anarquista" de Pessoa...

El mes de novembre del 2.009 explicava que al fullejar "El petit Príncep", vaig trobar-hi un bitllet de cinquanta francs que l'any 1.993 el Banque de France dedicà a Antoine de Saint-Exupéry i el seu inoblidable llibre. No recordava haver-lo deixat entre les pàgines del llibre després d'un dels viatges al país veí. Eren els temps en els que no hi havia una moneda única, l'euro, i cada país europeu tenia la seva pròpia moneda.

Recordant a Fernando Pessoa ( 1.888 - 1.935 ), considerat un dels més grans poetes de la llengua portuguesa, estava fullejant "El banquer anarquista", llibre difícil de classificar en el que un banquer explica a un amic en un sorprenent diàleg, la gran paradoxa de ser al mateix temps banquer i anarquista.

Un altre bitllet oblidat fa una colla d'anys entre les pàgines del llibre tornà a les meves mans. Es tracta d'un homenatge de la banca portuguesa a un dels seus més grans escriptors. Una mica atrotinat aquí teniu el bitllet de cem escudos.

Com el dedicat a Antoine de Saint-Exupéry és un reconeixement, anterior a la creació de l'euro, del Banco de Portugal a un dels seus creadors més il·lustres.

Al llibre "El banquer anarquista" Pessoa amb el que ell anomenà sàtira dialèctica, parla de les contradiccions humanes. Fou una de les poques obres que va publicar, ja que gairebé tota la seva producció literària es publicà després de la seva mort...

L'octubre del 2.009, l'entrada "He vist l'àguila Gorgo ( 2 ) " ens presentà un altre bitllet dedicat a la feina d'escriure, concretament el de 20 corones  en el que la banca sueca homenatjava a l'escriptora Selma Largerlöf, Premi Nobel de Literatura l'any 1.909, i al seu llibre " El meravellós viatge de Nils Holgersson". Suècia encara no ha adoptat l'euro i l'octubre passat el Riksbannk va començar a emetre els nous bitllets. El de 20 corones també està dedicat a una escriptora , Astrid Lindaren especialitzada en contes infantils. 

Sembla que els responsables de la moneda única, l'euro, han oblidat als grans escriptors europeus a l'hora de dissenyar els bitllets...

Atentament.

Senyor i

L'arxiu arqueològic de Lleida ( 4 ).

Darrere del mosaic de les termes d'Ilerda, trobat a les excavacions fetes entre 1.999 i l'any 2.005 als carrers cardenal Remolins i Democràcia, i que ens permet veure com eren els banys públics de la nostra ciutat al segle II; tenim un espai en el que els més petits gaudeixen del taller fem d'arqueòlegs.

El sorral, és un jaciment simulat en el que nenes i nens coneixen els procediments d'excavació arqueològica. Els petits arqueòlegs descobreixen com s'obtenen dades i quina interpretació històrica en podem fer. La sorra amaga restes de construccions, fragments de ceràmica, ossos i reproduccions de monedes.

Aquesta introducció didàctica al món de l'arqueologia ja fa temps que la duen a terme genialment la gent del Camp d'Aprenentatge de la Noguera amb l'activitat: " Què podem saber dels objectes del passat excavant un jaciment arqueològic? Excavant el passat. " 

Una sèrie de plafons que envolten l'espai del "jaciment", ens ajuden a classificar els materials trobats. Uns quadres de doble entrada ens faciliten aquesta feina. Al de l'esquerra podem veure el dedicat a les monedes que ens mostra fotografies de l'anvers ( cara ) i els revers ( creu ) de cada moneda amagada al sorral i la situa en l'època històrica. En el de la dreta, de cada època apareixen fotografies de cada fragment ceràmic i una de la peça sencera.

Amb un text senzill i entenedor, el plafó explica als alumnes que durant 2.500 anys d'història els habitants de Lleida han fet anar molts estris de ceràmica per cuinar, menjar o guardar aliments. L'estudi dels trossos de ceràmica, que resisteixen molt bé el pas del temps, permet als arqueòlegs saber a quina època corresponen.

Els ossos també són molt resistents al pas del temps i ens donen molta informació. Ens expliquen com eren les persones que vivien fa una colla de segles: quant temps vivien, quines malalties patien, que menjaven... Els ossos d'animals ens ajuden a entendre que caçaven, pescaven o criaven els nostres avantpassats.

El material trobat cal classificar-lo en aquest senzill moble que indica les diferents moments històrics de la nostra ciutat des de l'Iltirta ibèrica ( 500 aC - 100 aC ) fins al moment actual. Nens i nenes situen les peces descobertes al "jaciment" a l'espai corresponent a : Iltirta ibèrica, Ilerda romana, Medina Larida medieval andalusina, Leyda medieval feudal, Lleida moderna, i el moment actual.

S'explica també com s'ha de fer l'excavació d'un jaciment, traient les peces de forma ordenada, apuntant totes les dades, recollint els objectes, dibuixant i fotografiant les construccions, fent un informe del que s'ha trobat i elaborar conclusions.

Un plafó responent a la pregunta: Per què trobem coses sota terra? explica com es forma un jaciment i els diferents motius d'aquest perquè. Per exemple, com que ni hi havia bancs, la gent amagava els estalvis i les joies sota terra o a les parets de les cases. Recordeu que a la sèrie d'entrades dedicades al Museu de Lleida descobrírem l'Ocultació de Seròs, un conjunt d'objectes que aparegué l'any 1.985 quan enderrocaren una casa. L'abandó voluntari o forçat de les ciutats o l'enterrament dels morts des de la prehistòria són altres respostes a la pregunta inicial.
Deixem aquest espai didàctic per visitar-ne un altre situat darrere de les vitrines on s'exposen els estris que els lleidatans han utilitzat a les seves cases al llarg de la història.
Atentament.
Senyor i

Madinat al-Zahra ( 1 ).

A finals del mes de juny, a l'entrada "Quan la ciutat comença a despertar", us mostrava un dels espais més populars i atractius de Còrdova: La plaza del Potro. Després de la descoberta, anunciava que viatjaríem a pocs quilòmetres de la capital cordovesa per visitar una joia bastant desconeguda, Madinat al-Zahra,.. 

És emocionant visitar una ciutat construïda al segle X pel primer Califa d'al-Andalus,  Abd al-Rahman III ( Abderramán III ) . No hi ha a Europa cap ciutat medieval dels segle X equiparable a Madina al-Zahra. Construida a set quilòmetres de Còrdova es transformà en la seu administrativa de la capital d'al Andalus perquè el Califa hi traslladà part de la seva administració i als seus principals col·laboradors. 

Edificada a l'oest de la ciutat de Còrdova, sobre un vessant de Sierra Morena, tenia prop els recursos ( materials constructius, aigua, conreus,...) i també infraestructures ( ponts, aqüeductes, calçades,... ); imprescindibles per al seu funcionament i connexió amb Còrdova. S'aprofità un antic aqüeducte romà de divuit quilòmetres, del segle I dC, que agafava aigua del rierol Bejarano a Sierra Morena.  

La ciutat s'estenia des de el Monte de la Desposada ( Yebel al-Arus ) fins a la vall del Guadalquivir. Aprofitant el pendent del terreny s'organitzà la ciutat en tres terrasses. La superior amb les dependències de l'alcàsser per la família reial. 

La segona era la zona oficial amb edificis de l'administració i el saló de les recepcions; i finalment la tercera, una amplia extensió enjardinada als laterals de la qual hi havia les cases dels treballadors de Madinat al-Zahra.  

Una muralla envoltava tota la ciutat i una altra aïllava els palaus del conjunt reial. La meva visita coincidí en un període en el que el Saló d'Abd al-Rahman III conegut també com Saló Ric  o de Recepcions no era visitable, per això no el puc mostrar. És l'espai més ben conservat i espectacular de la ciutat. Podeu donar-li un com d'ull cliclant a artencordoba. Començarem la visita detallada donant un cop d'ull a l'Edifici Basilical Superior.

No està gaire clara la funció d'aquest edifici, per això té diferents noms: casa dels Visirs ( Dar al-Wuzara ), casa militar o de l'exèrcit ( Dar al-Yund ), o de forma genèrica: Edifici Basilical Superior. Situat a la part oriental de l'alcàsser té forma basilical, característica dels edificis públics, amb cinc naus més una sisena perpendicular a les anteriors.

El terra del recinte que encara es conserva és de maó. Els murs estaven pintats de blanc i el sòcol de mangra ( òxid de ferro vermell i terrós ). El blanc i el mangra també eren els colors emprats per decorar els arcs.

Deixem aquest espai i comencem a baixar pels carrers de Madinat al-Zahra. La roca calcarenita, roca calcària groguenca i tova procedent de la serra de Còrdova, fou emprada en la construcció de la ciutat. Com que era molt porosa i de fàcil deteriorament, els constructors musulmans protegien els murs amb arrebossats de calç que podien pintar-se posteriorment. Per això la ciutat no era ocre sinó blanca.

A la fotografia anterior podeu veure un habitatge de servei en la que el personal domèstic preparava els aliments per als personatges importants. Un alt funcionari de palau controlava aquesta activitat. A més a més del forn, l'existència excepcional d'una doble latrina sembla demostrar que hi treballaven persones del mateix sexe.

A les tres primeres fotografies de l'entrada d'avui es veu l'edifici que serà la nostra propera descoberta, la luxosa casa de Ya' Far.
Atentament.
Senyor i