Taula i màquina d'escriure amb història.

Surto del monestir de Poblet satisfet per la feina feta i em crida l'atenció l'edifici que tinc a l'esquerra. La curiositat, com sempre, fa que la passejada desprès de la llarga estada a la biblioteca tingui un destí clar.


Xino-xano gaudeixo del solet de primavera i de la tranquil·litat que es respira. L' edifici llueix un cartellet que diu: Palau Nou de l'Abat . Segles XVI - XVII. La Judith Poblet molt amablement em convida a entrar i comença a explicar-me moltes coses d'aquest misteriós espai. Saquejat els anys 1822 i 1835 , ha estat gairebé destruït fins que l'any 1982 es va començar la seva restauració.

Gaudeixo de les explicacions i en una de les sales veig una taula amb una màquina d'escriure. Els dos objectes em criden l'atenció.
- T'has quedat parat Senyor i .
- Sí, tens raó Judith. Aquesta taula i la màquina d'escriure tenen una colla d'anys.
- Una colla d'anys i molta història!
- Molta història?
- Encara que ara ja no serveixen, en el seu moment van escriure una part de la història de Catalunya...




Les explicacions fan que em quedi bocabadat.
- En Josep hi va treballar del 1954 al 1977 a la seva residència de Clos-Mosny, a Saint Martin-le-Beau ( França). Amb aquesta màquina va escriure documents històrics, va prendre decisions difícils, va "governar"...
Ara sí que estic fet un embolic . Qui pot ser aquest Josep que mantingué viva una institució fonamental pels catalans aquesta colla d'anys?Per què vivia a França? Què és aquest edifici on estic?Algú em pot ajudar?
Atentament
Senyor i

La Biblioteca del Monestir de Poblet (5).

Nens i nenes, avui per acabar les entrades sobre la biblioteca de Poblet, explicaré com és la biblioteca actual. Està ubicada en dues sales: La sala dels novicis i la sala dels monjos. Està en curs la seva ampliació al pis superior on hi ha el dormitori dels monjos.
La sala dels novicis és del segle XIII i està molt ben conservada. Quan es va construir estava destinada a dos funcions molt diferents : al noviciat i a graner.


No està clara la distribució antiga de la sala, però està documentada aquesta estranya doble funció..Aquesta sala va ser molt castigada pel foc i en la seva restauració es van haver de canviar moltes mènsules.

 
La sala dels monjos és actualment la primera sala de la biblioteca. És més elegant que l'anterior està molt ben conservada i podem dir que ha arribat gairebé intacta als nostres dies.


És del mateix estil que la sala anterior. L'espai és més acollidor i amb unes proporcions més harmòniques.


Tota aquesta descoberta de la biblioteca de Poblet ha estat possible gràcies a la col·laboració de Fra Lluc Torcal, Prior de Poblet que em va autoritzar a fer les fotografies i la visita; Fra Xavier Guanter, bibliotecari de Poblet que em va deixar remenar entre els llibres; i Fra Lluís Solà monjo amb el que vaig contactar mitjançant el seu blog.
Atentament.
Senyor i

La Biblioteca del Monestir de Poblet (4).

Poblet ha viscut una història tràgica. Els monestir va ser saquejat i molts llibres es perderen. Però al 1825 la gran majoria d'aquests llibres van tornar a Poblet. No es van acabar aquí les desgràcies de la biblioteca de Poblet. Al 1835 en Jacint Pla, anomenat "Xafarrucs", era comissionat per la intendència de la província de Tarragona. Va dispersar la biblioteca del monestir emportant-se milers de llibres.

La majoria dels manuscrits es van destruir i només una petita part fou traslladada a Tarragona. Ara aquestes joies estan a la Biblioteca Pública de la ciutat. Destaquen un bon nombre de volums de la col·lecció donada al Monestir pell virrei Pere Antoni d'Aragó ( 1611-1690).

Aquest gravat publicat per Alexandre de Laborde representa la biblioteca donada al monestir per Pere Antoni d'Aragó.
Altres llibres restaren dispersats pels pobles veïns del monestir. L'arxiu va sortir del monestir l'any 1822 carregat en vuit carros. Primer va anar a la Biblioteca de la Real Academia de Historia de Madrid i posteriorment al Archivo Histórico Nacional.
Una part molt petita va anar a parar a l'Arxiu de la Corona d'Aragó a Barcelona.
A partir del mes d'agost del 1835 el monestir queda abandonat.


La biblioteca actual està bàsicament al servei de la comunitat de monjos i cobreix les seves necessitats a nivell de Sagrada Escriptura, Monàstica i Teologia. També cal destacar una bona secció de literatura i clàssics. No és una biblioteca especialitzada , i bàsicament serveix per la formació teològica i filosòfica dels joves monjos que comencen la vida monàstica.
Atentament.
Senyor i

Llegir Centelles.

Agustí Centelles als 25 anys, i desprès de treballar amb els prestigiosos foto periodistes barcelonins Josep Badosa, Josep Maria Sagarra i Pau Lluís Torrents , es va comprar una càmera Leica i va començar la seva feina com a fotògraf independent.
L'any 2007 al Palau de la Virreina de Barcelona vam poder gaudir de l'exposició "Centelles. Les vides d'un fotògraf 1909 - 1985 " .

Memorable exposició on els lleidatans ens vam emocionar amb el muntatge on es recordava el bombardeig del Liceu Escolar . El llibre editat per Lunwerg , dedicat aquesta exposició és una petita joia per als aficionats a la fotografia. La documentalista de l'exposició va ser Teresa Ferré, que ara ha tingut cura de l'edició del diari que va escriure el fotògraf quan estava presoner al camp de Bram.

Al 1986 el Sergi, fill de Agustí Centelles, buscava documentació i va trobar dues llibretes que havia escrit el seu pare. Les llibretes eren el diari del fotògraf. Un diari que parla de moments tràgics per milers de persones, de exili, dolor,superació, amistat, desig, idees,...
Centelles va fugir de Catalunya amb les seves càmeres i una maleta amb més de 4000 negatius. Abans de marxar de França al 1944, Agustí Centelles va deixar el seu arxiu fotogràfic a les golfes de la casa d'uns bons amics, els Dejeihl . Trenta anys despès , quan el dictador ja era mort, va tornar a buscar aquella maleta plena amb història gràfica.
Imatges que ens ajuden a entendre el nostre país, van estar durant dècades a les golfes d'una casa al nº 4 de la rue Orliac de Carcassona.És la petita història d'una maleta amb història.
Atentament.
Senyor i

La Biblioteca del Monestir de Poblet (3).

Nens i nenes, ara ja tenim clar que era el scriptorium , però ens quedava per descobrir el misteri de l'alquímia de la tinta.
Llegint i rellegint entre els llibres que em va deixar Fra Xavier Guanter, bibliotecari del monestir, vaig trobar la fórmula de la tinta.
Agustí Altisent , monjo, historiador i escriptor; ens explica en els seus llibres com feien la tinta els monjos. A les pàgines 84 i 85 del llibre Història de Poblet, editat al 1979 per l'Abadia de Poblet, ens diu: "Un monjo de Poblet del S. XIX anotà encara, acuradament en un quadern que usava, la manera com calia tallar les plomes, i les receptes per fer la tinta: nous gàl.liques + vitriol +goma aràbiga + aigua.Altisent va fer també un estudi sobre dues fórmules de Poblet dels segles XVIII I XIX. Als seus llibres: "Libros y economia en los monasterios de la Edad Media" , editat per Yermo al 1967, i "Persistència, als S XVIII i XIX, de la fórmula medieval de la tinta", Estudis d'Història Medieval I del 1969, ho explica molt bé.

Manuscrit de Poblet. Fotografia de la web de la Biblioteca Pública de Tarragona.
Ens parla de la fórmula que explica Onofrius Povius Gerundensis , en la seva obra Thesaururs puerilis, editada l'any 1591. Onofrius diu: "Recepta de tinta del Brasil. Prengues un fust de Brasil y escates ab troços de vidre y conforme seda la quantita de les peladures se remulle ab vi blanc dos dies y poses al foch temprat y bulla un poquet; coles y pose-si goma arabiga gentil y clara polvorijada, en bona quantitat, y alum de roca. Estara dos dies, y tornar-se a bullir un poquet y guardes de veçar, y colat se guarde be tapat. Y si exira demasiat clar pora si afegir goma y alum. Si se escriu sens coto ha de esser mes espes ho ha de tenir mes goma".Fonts: Llibres ja citats de l'Agustí Altisent i l'article: La tinta y su composición. Cuatro recetas valencianas ( Siglos XV-XVII).Mª M. Carcel Orti i J.Trenchs Odena. Departamento de Paleografía y Diplomática Universidad de Valencia.
Atentament.
Senyor i

La Biblioteca del Monestir de Poblet (2).

Ara que tots sabeu que és l' armarium, avui parlarem del scriptorium. A l'Edat Mitjana a Poblet hi havia monjos que eren molt bons dibuixants i feien molt bona lletra. Es dedicaven a copiar manuscrits i a redactar documents. El taller on feien aquesta feina d'artesania es deia scriptorium i el resultat de l'esforç dels monjos eren veritables obres d'art.

Però abans de començar a copiar els llibres o escriure els documents calia acondicionar tots els elements necessaris per a escriure, per il·lustrar i per relligar els llibres.
En documents de Poblet del S. XII apareix el nom d'un monjo que tenia una feina molt concreta. El pergaminarius era l'encarregat de preparar el pergamí i ho feia posant les pells amb aigua i calç , raspant i tallant les pells.

Molts de vosaltres per escriure heu utilitzat la pauta i gràcies a ella sabeu que el treball queda molt recte al foli. Els monjos també ho feien, no hi havia folis però tenien el seu sistema. Un cop tallades les pells a la mida que volien, hi havia un monjo que procedia al ratllat de les pàgines a punta seca o amb un plom. Amb aquesta feina prèvia, el monjo que escrivia el document o feia la copia, no tenia dificultats per fer ben dretes les ratlles.

El monjo escrivà acostumava a deixar un espai en blanc per les inicials dels capítols. Un altre monjo s'encarregava de dibuixar i pintar aquestes inicials de forma decorativa i amb tinta d'un altre color. Finalment hi havia un monjo encarregat de corregir les possibles equivocacions.

Els monjos no tenien bolígrafs ni retoladors de punta fina, per escriure empraven fragments de canya tallades d'una manera especial. Aquestes canyes tenien el nom de calamus.També feien anar plomes d'ocell que escapçaven per la punta i els hi deien penna.Hi ha un quadern del segle XIX en el que un monjo anotà molt detalladament com calia tallar les plomes i la recepta per fer la tinta.
Voleu conèixer aquesta fórmula misteriosa?
Seguiu el blog de la biblioteca, i descobrireu molt aviat l'alquímia de la tinta.
Atentament.
Senyor i

La Biblioteca del Monestir de Poblet (1).

He de confessar que estic una mica emocionat, tinc l'autoritació de Fr. Lluc Torcal , Prior de Poblet , per visitar la biblioteca del monestir. A les 11 hem quedat amb el bibliotecari Fr. Xavier Guanter i ,com que la puntualitat és un valor important, a l'hora prevista ens saludem.

Fra. Xavier m'autoritza a fer les fotografies de les dues sales que formen l'actual biblioteca:
La sala dels monjos i La sala dels novicis. Em deixa el llibre editat per l'Abadia de Poblet l'any 1974 "Història de Poblet" d'Agustí Altisent, que va ser monjo de Poblet, historiador i escriptor.

Estic una bona estona treballant a la biblioteca, recollint informació envoltat de silenci i de la llum que entra pels finestrals.Decideixo que a poc a poc aniré fent entrades al blog de la biblioteca perquè tinc molta informació i voldria compartir-la amb tot vosaltres.
Avui parlaré de la biblioteca més primitiva dels monestirs cistercencs l' armarium.L'armarium era un armari obert al mur, que estava al Claustre, entre la Sala Capitular i la porta de l'església.

Gravat de Clark, The care of books, 71, fig 19 . Armarium de l'abadia cistercenca de Fossanova (Italia). Font: Pàg 91 Història de Poblet. Aguatí Altisent.L'armarium de Poblet va passar per diferents transformacions i era més gran que el del gravat.
A Poblet tenim l'armarium a la sala nord de l'actual biblioteca, sala que estava dedicada al noviciat. Al S.XIII els novicis utilitzaven aquest armarium per deixar els llibres que feien servis.
Si voleu saber els misteris de l' scriptorium, no deixeu de donar un cop d'ull al blog de la biblioteca.
Atentament.
Senyor i

Aprendre al costat de la figuera.

Passejant per la Partida de Rufea, veig a la Carme i a la Maria feinejant en una figuera.Ja us he dit moltes vegades que la curiositat és molt important, per això m'apropo i em poso a xerrar amb elles.
- Bon dia. Què feu?
- Estem empeltant, senyor i.
- Empeltant? I què vol dir empeltant?
- Ai, aquest jovent !. Diuen jovent perquè la Carme ja passa del 80 anyets...
- Escolta bé, que t'ho explicarem. Mira aquesta figuera, és del tipus coll de dama negra, i l'empelt el farem amb aquesta branqueta d'una figuera blanca.

- Primer mirem que circuli la saba. No podem empeltar a l'hivern perquè la saba està "adormida". Quan la saba circula ja podem empeltar.

La Carme talla un petit rectangle de l'escorça de la figuera de coll de dama negra, i en posa un de la mateixa mida, de la branqueta de figuera blanca.

- Aquest petit rectangle de figuera blanca és imprescindible que tingui gemma, si només hi ha escorça l'empelt no serveix. D'aquesta gemma en creixerà una branca amb les seves flors i les noves figues que seran diferents a les de coll de dama negra.

-Ara ja tenim els dos rectangles encaixats, premem perquè estiguin en contacte i amb un plàstic ho emboliquem . L'empelt ja està fet.
- Altres vegades fem l'empelt d'escut. Cal fer un tall en forma de T, aixecar l'escorça pels dos angles rectes que fa la T; i en aquest espai posar l'empelt.
Dic adéu a la Carme i a la Maria i continuo passejant content perquè ,escoltant, he après amb aquestes dues dones pageses. Nens i nenes del Sant Jordi no oblideu que la gent gran ens poden ensenyar mil i una coses perquè són molt savis.
Atentament.
Senyor i

Chillida a Lleida (2).

Ahir l'Ignacio Chillida Belzunce va inagurar l'exposició Chillida 1980-2000. Mentre fotografiava l'entrada perquè em semblava molt interessant el conjunt de l'escala i la gran fotografia, va pujar l'Ignacio que estava fent els últims retocs a l'exposició de la que és comissari.

Em feia molt respecte, ell havia treballat molts anys amb el seu pare; però la curiositat com sempre va guanyar. Li vaig explicar que al blog de la biblioteca ens agrada parlar de les activitats culturals de la nostra ciutat., i ell no va tindre cap inconvenient en que li fes una fotografia per al nostre blog abans de mudar-se per fer la conferència.

La conferència inaugural va ser magnífica. Amb l'Ignacio vam fer un passeig pel Museo Chillida-Leku. Ens va explicar que els seus pares, Eduardo i Pilar, van visitar per primera vegada la finca de Zabalaga l'any 1983, i van quedar impactats pel caserio datat al 1543. Malgrat el seu estat ruinós, van comprar-lo amb una part de la finca. La tasca de restauració del caserio de Zabalaga va ser titànica i va durar una colla d'anys. Van anar comprant més finques, i ara podem gaudir de 12 hectàrees amb més de 40 escutures, roures, magnolies, faig,...Un passeig inoblidable.


Ens va explicar històries d'algunes escultures fetes pel seu pare. La manera com treballava, el protagonisme de l'espai, els valors, la tolerància, la llibertat i la gran importància de la seva dona: Pilar.
Desprès de la conferència es va inagurar l'exposició que recull obres dels darrers vint anys de Chillida. Tenim escultures, projectes públics, terres, dibuixos, collages, gravitacions, alabastres. Una sorpresa molt agradable va ser la prersència de la vidua de Chillida. Pilar Belzunce va agrair emocionada l'interès de la gent per les obres de l'Eduardo; i l'Ignacio ens va convidar a baixar i gaudir de l'exposició.

No oblideu que fins al 26 de juliol podeu visitar aquesta exposició al Caixa Forum de Lleida.
Atentament.
Senyor i

Chillida a Lleida.

A partir del proper dijous 30 d'abril podrem gaudir al Caixa Forum de Lleida de l'exposició Chillida 1980-2000. El seu fill Ignacio és el comissari de l'exposició i el director de l'Àrea Obra i Artística del Museo Chillida-Leku. El dia abans donarà la conferència inaugural 1980-2000: temas fundamentales en la obra de Chillida.Voldria recomanar-vos una pel·licula -editada també en DVD-, i un llibre de la seva filla Susana que ens ajudaran a comprendre al gran escultor.

Chillida El Arte y los Sueños és l'obra amb la que Susana Chillida va culminar un doctorat a la Universitat de Columbia de Nova York. La filla darrera de la càmera ens ensenya la forma de treballar i de plantejar-se les coses que tenia el seu pare; un dels millors escultors del segle XX. La pel.licula ens permet descobrir el procés creatiu amb unes imatges de gran bellesa.

El llibre Chillida,el Arte y los sueños. Memoria de las filmaciones con mi padre. ens presenta els motius, la recerca de col·laboradors , els moments d'angoixa, les reflexions al voltant d'aquesta pel.licula. Editat l'any 2003 per el Servicio Editorial de la Universidad del PaisVasco, és un llibre molt recomanable per aquells que voleu conèixer més a fons a l'Eduardo.
Atentament.
Senyor i

Capturar la bellesa

Fins al dia 8 de maig podem descobrir les magnífiques fotografies de Joan Manel Puig en el marc de l'exposició Instants de Natura.Si us agraden la fotografia, la natura i els ocells; heu de passejar fins a la Sala Coma Estadella al carrer Enric Granados. Tots els amants de la fotografia sabreu valorar la tasca feta. Un instant de natura implica hores i hores de feina i paciència.

Les planes de cereals de Bellcaire, el Delta, espais molts propers i desconeguts. Doneu un cop d'ull a les fotografies d'ocells que ens proposa en Joan Manel a la seva web, i entendreu perquè aquest fotògraf de les terres de Lleida mereix una visita a la seva exposició.
Atentament.
Senyor i

Un drac al monestir.

Nens i nenes del Sant Jordi avui és un dia molt, però molt especial. Voldria desitjar-vos un dia ple de llibres, de jocs i de lectura i fer-vos dos petits regals.
Hi ha una colla de contes i llegendes que parlen de cavallers i de princeses, reis, castells,.... En aquell moment històric els monestirs també eren molt importants.
Contes al voltant del claustre , és una molt bona iniciativa d'una colla d'escoles en la que nens i nenes que han visitat algun dels tres monestirs de Cister de Catalunya: Vallbona, Poblet o Santes Creus; escriuen històries fantàstiques.
Molt aviat parlarem al blog de la Biblioteca del Monestir de Poblet. El dia que vaig estar amb el monjo encarregat de la biblioteca em va deixar uns llibres per buscar informació i així poder-vos explicar moltes coses. En el magnífic silenci regnant, mentre estava llegint, un soroll esgarrifós em va espantar. És difícil de creure, però al costat de la finestra hi havia un drac molt enfadat. En el moment que pensava que no podria sortir d'allà, va entrar Sant Jordi i davant dels meus ulls astorats el va matar. Tinc una fotografia que demostra tot el que he dit.


Bon dia de Sant Jordi a Tothom!
Atentament.
Sentor i

Les escultures viatgeres.

Passejant pel Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofia de Madrid, decideixo descansar una mica al jardinet central. Només entrar al jardí em quedo parat. Entre els arbres veig les escultures de Juan Muñoz. Molt amablement m'expliquen que aquesta exposició es podrà visitar fins al 31 d'agost.

En el blog de la biblioteca hem vist les exposicions d'aquest fantàstic escultor al Centre d'Art La Panera de Lleida i al Museu Guggenheim de Bilbao. Està clar que a aquests enigmàtics personatges els hi agrada viatjar.
No deixeu de visitar aquesta exposició si aneu a Madrid, quedareu francament sorpresos amb les enigmàtiques escultures de Juan Muñoz.
Atentament.
Senyor i.

El misteri de Gazteluondo (2).

Al març del 2008 vam investigar El Misteri de Gazteluondo. Parlava d'un ofici molt desconegut però, a partit d'unes pistes, els nens i nenes van descobrir la resposta: Era un molí de marea.
Els molins de marea eren propis de mars que canvien de nivell: marea alta i marea baixa. A Catalunya no es donen aquestes condicions i vam estudiar un molí del País Basc.
Els molins de marea tenien un petit embassament que s'omplia al pujar la marea. Desprès només calia utilitzar l'aigua emmagatzemada per fer funcionar el molí.
El passat dijous vaig quedar gratament sorprès. En David del Museo Plasentia de Butron de Plentzia havia llegit la nostra història i m'enviava una fotografia del molí original.

Podeu veure a la dreta, l'edifici del molí i el mur que contenia les marees. Ràpidament vaig fer-li un correu electrònic per agrair-li la fotografia i demanar un mica més d'informació. L'endemà, en David em tornava a sorprendre. Voldria compartir la seva informació amb tots vosaltres:

Te intentaré conseguir mas informacion. De momento te mando un articulo adjunto que se titula "Algunas noticias del molino de marea Gazteluondo (Plentzia) y su venta en 1810" y un link con una pequeña reseña sobre la historia de Plentzia y parte de su patrimonio, en el que se puede leer algo sobre el molino: http://www.uribetur.com/es/117/historia-0 "El Parque Gazteluondo recorre la margen derecha de la ría por terrenos ganados a la marisma, varios paneles nos informan de la gran riqueza ecológica de la zona de Txipio y su importancia como punto de descanso y alimentación para las aves. Merece la pena hacer un alto en nuestro recorrido para contemplar la instalación que recuerda el antiguo emplazamiento del Molino de Mareas de Gazteluondo, del que se tiene constancia escrita desde 1506. Los molinos de marea aprovechaban la energía marina para realizar la molienda. Para ello se construía un muro dentro del estuario que permitía el llenado del embalse (antepara) durante la pleamar a través de unas compuertas. Una vez colmado el depósito se cerraban las compuertas y sólo resta esperar a la bajamar para moler. Gazteluondo era un molino poco común, ya que trabajaba con cinco pares de piedras, cuando lo habitual era utilizar dos pares. En el entorno podemos observar algunas de estas antiguas piedras. Se mantuvo en funcionamiento en la margen derecha de la ría hasta 1960, como un elemento fundamental del paisaje de marisma en unos tiempos en que el hombre estaba más unido a su entorno". Un saludo David Nens i nenes, com podeu veure sempre hi ha gent que vol compartir i ajudar-nos a descobrir coses noves. Gràcies David. Atentament. Senyor i

Nissaga d'hostalers.

Aquesta passejada era molt especial. Molts cops havia estat a Poblet, però era la primera vegada que podria entar a la Biblioteca del Monestir i ensenyar-la als nens i nenes de l'escola. A les 11 Fra Xavier Guanter, el bibliotecari del monestir, m'esperava. Com que m'agrada ser puntual, i volia caminar una mica pel paratge del bosc de Poblet, vaig sortir de Lleida aviat.
El paissatge és fantàstic i després d'una bona caminada vaig passar per la Font de l'Abat Siscar per beure les aigües de ferro i de magnesi.
 
Tenia una mica de gana, per això vaig entrar a l'Hostal Fonoll. El cinquè Miquel de la nissaga dels Fonoll, em va explicar l'ofici que fa més de 150 anys fa la seva família. L' Hostal Fonoll de Poblet s'ha dedicat des de el seu origen a l'atenció dels viatgers. És una masia catalana datada aproximadament l'any 1600, i ha tingut els noms de "Mesón del Monasterio" o "Cavallerisses del Real Monestir de Poblet".

Va començar aproximadament l'any 1835 amb el senyor Francisco Fonoll, i una colla de Miquels Fonoll han continuat amb la passió per la cuina i hostatgeria. Miquel Fonoll Calbet (1855), Miquel Fonoll Callau (1877), Miquel Fonoll Solé (1907), Miquel Fonoll Roselló (1945 ), Miquel Fonoll Vericat (1976) i Miquel Fonoll Rocamora (2002).

Quan el Miquel Fonoll Vericat m'explicava anècdotes de la feina, va entrar el seu fill de set anys, Miquel Fonoll Rocamora, i la seva simpatia deixava clara la continuïtat de la nissaga dels hostalers Fonoll de Poblet.
Agraeixo les explicacions al Miquel i que abans de marxar em regalés una fotografia de la nissaga hostalera.
- Adéu i gràcies Miquel. No puc fer tard a la cita amb el bibliotecari.Nens i nenes molt aviat al blog podreu descobrir els secrets de la Biblioteca del Monestir de Poblet.
Atentament.
Senyor i

10 anys sense José Agustín Goytysolo (2).

El dissabte 4 d'abril vam recordar els 10 anys de la mort de José Agustín Goytisolo.
Carme Riera i Ramón García Mateos escriuen al pròleg del llibre José Agustín Goytisolo Poesía completa :
...."A esa popularidad contribuyeron sin duda los cantautores que musicaron o divulgaron composiciones suyas, como Rosa León, Joan Manuel Serrat, Amancio Prada, Soledad Bravo, Mercedes Sosa, Kiko Veneno, Raimundo Amador, Muchachito y Peret, el grupu Lauta, los Goliardos o el grupo de rock Los Suaves. Entre todos ellos destaca Paco Ibáñez, con quien Goytisolo compartió en varias ocasiones los escenarios de diversos teatros de la Península, abarrotados para escucharles, en una época en que el compromiso poético ya había pasado de moda...".Avui volia recomanar-vos el disc Paco Ibáñez canta a José Agustín Goytisolo.

Editat el 2002 per "A flor del tiempo" , ens permet gaudir dels poemes d'en Goytisolo musicats pel Paco Ibáñez, de les pintures de Guinovart i recordar els magnífics recitals que ens van oferir aquests dos amics de la mà de la fotografia de Ricard Cugat.

Atentament.
Senyor i

Trencaclosques gegant.

Passejant pel carrer Sant Martí, just al davant del Mercat de Pla, veig al terra uns éssers fantàstics envoltats de blocs de pedra. Amb molta cura m'apropo, la curiositat em domina.Amb una mica de por començo a fer fotografies. Un operari em diu:
- No tinguis por, senyor i , no et faran res, són de pedra.
- I què són?
- Diuen que tritons i dofins.
Molt amablement m'expliquen que la seva feina és muntar un trencaclosques gegant de 6,9 metres d'alçada per 5,5 metres d'amplada.
- Renoi, quin trencaclosques!
- I les peces pesen molt i ens calen unes eines especials per col·locar-les al seu lloc.
Ara veig que cada bloc de pedra està numerat i m'expliquen que així la feina és més fàcil.
- El que tens al davant són les peces de La font dels Tritons o dels Dofins .Aquesta font de l'any 1798 estava a l' Almodí Vell, vora la Catedral i als anys seixanta la van desmuntar. Però abans de fer-ho van numerar els blocs de pedra per facilitar la feina de tornar-la a muntar.Tots aquests anys ha estat guardada a la Suda.

La font d'estil neoclàssic es preveu que estigui enllestida a finals del proper mes de juny. Aquesta nova plaça al costat de les escales d'accés a la Seu Vella forma part del conjunt d'actuacions de recuperació del centre històric.
Nens i nenes molt aviat tornaran a Lleida els Tritons i els Dofins.
Atentament.
Senyor i

Un cop d'ull a la Biblioteca Nacional.

Estava gaudint del cel fantàstic de Madrid i un edifici del Paseo de Recoletos em va cridar l'atenció. De cop i volta em trobo just al davant de la Biblioteca Nacional.És la institució bibliotecària més important de l'Estat i s'encarrega de reunir, catalogar i conservar fons bibliogràfics produïts en qualsevol de les quatre llengües oficials de l'Estat.

Podem consultar manuscrits, incunables, gravats, dibuixos, cartells, fotografies, partitures, documents sonors, mapes,... i evidentment, llibres i llibres.I em direu, senyor i , què és un incunable? Doncs, és un llibre imprès abans de l'1 de gener del 1501, i a la Biblioteca Nacional n'hi ha 3.100.
Va ser fundada l'any 1712 per Felip V com a Biblioteca Pública de Palau. L'any 1836 va deixar de ser propietat de la corona i ja va rebre el nom de Biblioteca Nacional. El 16 de març del 1896 es va obrir al públic a la seva seu actual.

Com hi ha molts fons de la Biblioteca estan dividits en dues seus: La del Paseo de Recoletos a Madrid i la seu d'Alcalá de Henares.
Hi ha sales especialitzades en temes concrets. A la Sala Cervantes tenim els manuscrits, els incunables i els rars.A la Sala Goya tenim dibuixos, gravats, fotografia i cartografia. I a la Sala Barberini: partitures, registres sonors i audiovisuals.

Sala Cervantes. Fotografia web de la Biblioteca Nacional

Per entrar cal fer-se un carnet de lector amb el que es poden consultar impresos i llibres editats a partir del 1.931. Per a treballs de recerca en els que es vol consultar fons més antics cal fer-se el carnet d'investigador.

Sala Barberini . Fotografia web de la Biblioteca Nacional.

La Biblioteca Nacional disposa a totes les sales de lectura de la cobertura WI-FI i amb el teu portatil, de forma gratuita pots navegar i navegar.
Si voleu visitar la Biblioteca cal fer-se el carnet, o no us deixaran entrar.
Atentament.
Senyor i.

L'oreneta i el rei Jaume I

Nens i nenes del Sant Jordi, avui tinc un petit regal. La gent del Projecte Orenetes m'han enviat el Bulletí electrònic del mes d'Abril. M'ha agradat una petita història de respecte entre un rei i una oreneta. Copio del Butlletí :
L'oreneta i el rei Jaume I El rei Jaume I volia conquerir el regne moro de València. Feia uns dies que el rei havia conquerit Borriana i tenia les tendes muntades a prop del poble, en una plana assolellada. Aquells dies precisament una oreneta va arribar-hi amb les seves companyes, li va agradar el lloc i que s'hi quedà. Les tendes eren de colors molt vistosos; dalt els pals que els aguantaven volaven gallarets i al mig del campament hi havia la tenda reial, la més alta, la més bonica de totes. L'oreneta, de seguida, se'n va enamorar i construí el niu al pal del mig. Les seves companyes, passant no paraven de dir-li: _Vigila! No el facis allí...Les tendes són de roba...Qualsevol dia un cop de vent les arrabassarà... Però ella com si res. Volia el seu niu allí, aferrat al pal més alt de la tenda més alta, sota un gallaret groc d'or amb ratlles vermelles, com una flama. Un cop fet el niu, hi va pondre els ous, els va covar i en van néixer unes orenetes més vives que mai. Ara, que la pobra oreneta no s'hi veia de feina, caçava les mosques i els mosquits a centenars, a milers, i no parava d'entaforar-los a les boques de les orenetes, sempre obertes de bat a bat. Mentre l'oreneta s'afanyava pel menjar dels fills, el rei Jaume es disposava a avançar cap a València.

 

Imatge: Oreneta cuablanca. Enric Badosa. Projecte orenetes.

Va sortir de la tenda amb el casc lluent al cap, la capa de viatge damunt les espatlles i a punt de muntar a cavall, quan els servents van començar a desparar la tenda. Però la pobra oreneta, en sentir com el pal es movia, va endevinar que tot aquell enrenou acabaria amb el seu niu i les seves orenetes. Desesperada començà a volar i xisclar... Aleshores, el vol desesperat de l'oreneta va fer que el rei alcés ulls, i ell, com a bon rei, sí que se'n va adonar del que passava. -Atureu-vos- va dir als seus servents-. No despareu la tenda. Aquesta oreneta hi ha fet el niu a la nostra fe i fins que no se n'haurà anat amb els seus fills la nostra tenda romandrà alçada. L'oreneta, que va entendre el que passava, voleià al cap del rei com si li agraís el gest i va retornar al niu on els petits badaven. Tota la seva vida se'n va recordar. Quan ho contava als seus fills, néts i besnéts quedava una miqueta somniosa, com si veiés la imatge del cavaller més gentil, alt i ben plantat. Quan el rei fou molt vell, va voler que aquest fet fora escrit a la seva crònica, perquè tothom ho sabés.

Gràcies per aquesta història.
Atentament.
Senyor i

Libreria Gabriel Molina, una llibreria amb molta història.

Passejant per la Calle Mayor trobo un petit carrer, la Travesía del Arenal ; i al número 1 em quedo molt gratament sorprès, estic veient la llibreria més antiga de Madrid: Libreria Gabriel Molina.
Va començar com a paradeta al carrer i es va transformar en la Libreria de los Bibliófilos Españoles. Inaugurada al 1880 ha anat passant de generació en generació de la família del Gabriel Molina. Ara els besnets, l'Antonio i l'Alfonso porten el negoci. La façana de rajola groga amb sanefa de flors ens explica en que està especialitzada: Libros antiguos, Libros Modernos, Literatura e Historia, Ciencias y Artes.També hi ha llibres nous perquè cada vegada és més difícil trobar llibres antics i ara no es formen biblioteques importants. A més a més, quan apareixen llibres antics, ràpidament van a les fundacions o als museus. Un llibre és antic si té més de 100 anys, però els editats abans de la Guerra Civil també els consideren com antics. Aquests llibres formen part del patrimoni històric.


A la llibreria podem veure alguns llibres del S.XVI, però la majoria son del XIX. Fa 108 anys es va fer l'última reforma de la llibreria. A partir del 1899 va publicar el Boletín Bibliográfico Mensual de Libros Antiguos y Modernos ; i al 1906 van aconseguir el títol de Libreria de los Bibliófilos Españoles.
El fundador, Gabriel Molina Navarro, va reunir més de 120 edicions de El Quijote i més de 500 treballs sobre Cervantes. Alguns dels seus llibres ens parlen de la seva passió pel llibre antic. L'any 1924 va publicar "Libreros y editores de Madrid durante cincuenta años", i al 1930 "Libros antiguos, raros y curiosos". ( Font Vikipedia)
Una anècdota per acabar:

"Por favor, ¿puede enseñarme los bolíbrafos?", dicen que les pidió un día una señora. Y ante la mirada atónita de Antonio, preguntó:"¿Pero no es ésta la librería de los bolígrafos españoles?".
Font: Disidencias. Revista de Ideas, Cultura, Alternativas.
Atentament.
Senyor i