Santa Maria de les Franqueses.

Avui viatgem virtualment a només tres quilòmetres al sud de la ciutat de Balaguer on  gairebé a tocar del riu Segre, a la seva riba dreta, ens espera -una mica atrotinat- l'antic monestir cistercenc femení de Santa Maria de les Franqueses.
Les fotografies de l'entrada d'avui ens permetran valorar les principals intervencions fetes al monestir: la rehabilitació de les cobertes i la restauració dels paraments exteriors. Veureu els mateixos indrets fotografiats al juny del 2.006 i actualment. Les fotografies aparellades ens mostren els canvis.

Aquest territori fou conquerit l'any 1.105 però fins a mitjans del segle XII no van començar les repoblacions. El 15 de maig de 1.186 em comte Ermengol VIII d'Urgell donà a la seva mare Dolça de Foix unes terres amb l'objectiu de fundar un monestir. Dolça, vídua d'Ermengol VII d'Urgell, fundà el monestir aquell mateix any.
La fotografia següent és de la portalada principal, la de la façana de ponent, formada per tres arquivoltes llises de mig punt en degradació i motllura de mitja canya.

A les dues primeres fotografies podeu veure dues de les tres portes d'accés a l'església, d'estructura romànica original del segle XII . La principal al final de la nau ( dreta ) sobre la que hi ha una gran finestra gòtica, i la del braç nord del transsepte ( esquerra ). La tercera porta, al mur sud, que comunicava l'església del monestir amb el claustre i la resta de dependències del monestir ( fotografia següent ) té dues arquivoltes i un guardapols motllurat amb mitja canya.

A la part superior de la propera fotografia  del mur meridional del transsepte podeu veure una finestra de doble esqueixada que permet l'entrada de llum natural. A l'esquerra la porta d'accés al claustre, que a la fotografia anterior podeu veure detalladament, i a la dreta restes de les dependències del monestir.

Del conjunt del monestir només resta dempeus l'església, però hi ha nombroses restes del que va ser el cenobi cistercenc. Restes de murs i estructures com les que popeu apreciar a la propera fotografia de part del mur de tancament que protegia el monestir.

Les intervencions arqueològiques que van deixar al descobert les retes de les diverses dependències del recinte monacal es feren l'any 2.006. Observant-les tranquil·lament ens podem imaginar el claustre del monestir femení.

L'església, de planta de creu llatina, té una sola nau coberta amb volta de canó lleugerament apuntada sobre arcs torals -també anomenats faixons-, arcs transversals a la nau que sustenten la volta. El transsepte també està cobert amb volta de canó apuntat.
La propera fotografia és de la capçalera del temple, amb un gran absis semicircular cobert amb volta de quart d'esfera. L'absis té tres finestres de doble esqueixada amb arcs de mig punt adovellats i està decorat a la part superior amb una cornisa sostinguda per mènsules.

La rosassa del transsepte nord, formada per cinc anells i un guardapols, està magníficament decorada amb puntes de diamant. Al centre el protagonisme és per una creu grega ( la que té els quatre braços de la mateixa mida ) amb els extrems arrodonits.

La fotografia de detall ens permet gaudir, malgrat els problemes de degradació d'alguns carreus, del delicat treball decoratiu de la rosassa.

L'església fou edificada entre finals del segle XII i principis del XIII. Malgrat ser un monestir cistercenc la seva arquitectura té moltes similituds amb construccions romàniques properes com l'antic Monestir de Sant Ruf, a només dos quilòmetres al nord de la ciutat de Lleida. Si cliqueu l'enllaç anterior podreu recordar la visita que hi vam fer l'abril del 2.017.
A la propera fotografia podeu observar la porta del braç nord del transsepte de l'església de Santa Maria de les Franqueses.

Situada al mur de ponent del transsepte nord, la porta també és d'arc de mig punt, però a diferència de les altres dues només té una arquivolta llisa amb una mena de guardapols. La fotografia següent de detall ens permet observar-la atentament.

L'ordre del Cister fou el responsable d'aquest nou cenobi femení. Probablement les primeres monges procedien el monestir de Vallbona de les Monges, fundat l'any 1.173. La primera abadessa, entre 1.187 i 1.189, va ser Gila. A finals del segle XII, a partir de les deixes testamentàries i les donacions fetes per la noblesa, el monestir adquirí força propietats. La propera fotografia de detall és del finestral que hi ha dalt de tot del transsepte sud.

Però amb la mort l'any 1.209 de Dolça de Foix ( comtessa consort d'Urgell entre 1.157 i 1.184 ) fundadora del monestir, començà la decadència del cenobi. Al 1.912 els problemes econòmics van suposar que el monestir empenyorés totes les seves propietats, inclòs l'edifici.
En molts dels carreus es veuen perfectament les marques dels picapedrers, signes que feia el picapedrer per indicar que el treball era seu i poder cobrar la feina feta. La gliptografia és la ciència que estudia aquestes marques.

Amb la butlla del 1.474, signada pel Papa Sixt IV, s'extingia el monestir de les Franqueses i l'incorporava al de Poblet. L'any 1.700 Francesc de Portolà, noble de Balaguer, comprà totes les propietats.

Tornem als peus de la nau central, on hi ha la portalada principal. A pocs metres trobem unes misterioses escales que, evidentment, baixarem. Un cop soterrats, ens girem i al finat de l'escala podem veure part de les arquivoltes de la portalada de ponent...

Quan ens acostumem a la poca llum de l'espai veiem el que era el celler del monestir. Vigileu si ha plogut perquè pot estar enfangat.
Gràcies al "Diplomatari de Santa Maria de les Franqueses" editat l'any 2016 per la Fundació Noguera, una edició a cura de Javier Escuder, puc explicar-vos com estava organitzada la comunitat de monges al segle XIII. Si cliqueu l'enllaç anterior descobrireu molts dels secrets del monestir cistercenc femení.
L'abadessa estava al capdavant del monestir, seguida de la priora, la sotspriora, la sagristana, la cantora, la cellerera o  cellera , l'hospitalera ( també anomenada hostalera ) i la infermera.

El monestir com a mínim va tenir deu abadesses, que per regla general abans foren les priores. La funció de la priora era substituir a l'abadessa quan s'absentava o moria. La sotspriora només apareix en un document i sembla que ocupava el lloc de la priora quan aquesta no podia exercir les seves funcions. La sagristana era l'encarregada de l'església i els rituals. La cantora o cantrice era la cantora major i podia ocupar-se també de la biblioteca. La cellerera s'encarregava de la logística, economia i administració del cenobi. L'hospitalera era la responsable de la infermeria.
L'any 2.003 es va fer la primera intervenció i al 2.004 la segona per sanejar l'interior del temple. Les feines d'excavació i rehabilitació han continuat amb les campanyes del 2.006 i del 2.011.
Santa Maria de les Franqueses, un edifici poc conegut de les terres lleidatanes que espera la vostra visita...
Atentament.
Senyor i

Un cop d'ull a Santa Maria de Verdú.

Després de passejar virtualment per la serra del Tallat, que separa les comarques de l'Urgell i la Conca de Barberà, on hem observat atentament el santuari del Tallat i el petit nucli de població de Montblanquet; baixem per la carretera C-14 fins a Verdú.

Anem a la plaça del Bisbe Comelles on trobem dos dels edificis singulars d'aquest municipi de la comarca de l'Urgell que va pertànyer al monestir de Poblet des del 1.227 fins al 1.835. Parlo del Castell i de l'església parroquial de Santa Maria. A la fotografia anterior podeu veure part de la portalada renaixentista de la façana sud, i a la propera la romànica de la façana de ponent. A les dues fotografies podeu observar el campanar de base quadrada.

La portalada renaixentista, construïda a finals del segle XVII, té per un timpà triangular obert en el que hi ha una imatge de la Verge i el Nen. La façana està coronada amb un petit campanar d'espadanya.

L'edifici s'ha anat transformant i ampliant a partit del primer temple parroquial documentat al 1.072. Aquella primera església estava dedicada a Sant Nicolau Bari. Al 1.265 es construeix la nova església. D'estil romànic es conserva la portalada del segle XIII de la façana principal que té a sobre una rosassa gòtica.

La portalada romànica, eix de l'entrada d'avui, és de l'Escola de Lleida. Amb la conquesta de Lleida l'any 1.149 arribà a la nostra plana l'art romànic. Les portalades no tenen timpà ( espai entre la llinda i les arquivoltes).

L'estil decoratiu és una barreja de l'art romànic i l'art andalusí. Les arquivoltes estan ricament esculpides amb elements geomètrics i vegetals. La joia de l'Escola de Lleida és, evidentment, la Porta dels Fillols de la Seu Vella. La de Santa Maria de Verdú és més senzilla, amb tres arquivoltes en gradació.

Sobre la portalada, gairebé a tocar del guardapols de les arquivoltes, podem gaudir d'una rosassa gòtica. La traceria radial representa, de forma estilitzada, els pètals d'una rosa ( d'aquí ve el nom de rosassa ).

Al centre de la rosassa gòtica, com podeu veure perfectament en la propera fotografia de detall, hi ha una representació de la Verge i el Nen.

El guardapols, també anomenat polsera, és la motllura sortint ( una mena de ràfec ) que protegeix l'arquivolta més exterior. Està decorat amb puntes de diamant i petits arquets triangulars.

Les arquivoltes estan decorades amb motius diferents. Podem gaudir de sanefes en ziga-zaga, cinta perlejada, un soguejat, flors de llis i arquets.

Les impostes, faixes o motllures horitzontals de la que arrenquen les arquivoltes, estan magnificament decorades amb cintes entrellaçades.

Els muntants, també anomenats brancals, peces de la portalada que sostenen les arquivoltes situades a sobre seu, estan ricament esculpits. A l'esquerra podem mirar i admirar l'agnus dei, que fa referència al sacrifici de Jesucrist pels pecats dels homes.

A la seva dreta, girant noranta graus, trobem esculpits un orant amb els braços enlaire que està darrere d'un colom que podria representar l'Esperit Sant.

A la dreta trobem la representació de dos personatges amb un animal ( un ós ? ), i un àngel que atura a Abraham quan està  a punt de sacrificar al seu fill Isaac. Als capitells podem veure motius vegetals, un àngel amb les ales desplegades, caps d'animals entre fulles, animals oposats, caps humans..

Ens els seus orígens l'església tenia una sola nau coberta amb volta de canó. El temple actual és el resultat de les reformes de l'època gòtica i renaixentista.
Deixem la portalada de l'Escola de Lleida de l'església de Santa Maria de Verdú per continuar el nostre periple pel nostre patrimoni.
Atentament.
Senyor i

Romànic amagat al Prepirineu ( 11 b )

Si a l'entrada anterior dedicada al romànic amagat al Prepirineu vàrem observar detalladament els fragments preromànics de pintura mural de l'església de Sant Quirze de Pedret ( Cercs -Berguedà- ), avui ho farem de les pintures murals romàniques arrencades al 1.922 i 1.939. Les de l'absis central i l'arc triomfal es conserven al Museu de Solsona Diocesà i Comarcal des de 1.940, i les de les absidioles al Museu Nacional d'Art de Catalunya ( MNAC ).
A la propera fotografia podem veure les del mur de tancament de l'absis central i el mur dret. Les pintures murals representen l'Apocalipsi segons sant Joan.

Si ens fixem en el mur central veurem, sobre la finestra de doble esqueixada, el Llibre dels Set Segells ( un dels símbols de l'Apocalipsi ) sobre el tron, i a l'intradós un clipi ( cercle ) amb la mà de Déu. Sota la finestra podeu observar la decoració amb cortinatges.

Flanquejant l'eix central que suposa la finestra de doble esqueixada, distribuïts en tres nivells hi ha els vint-i-quatre ancians de l'Apocalipsi asseguts en trons i amb un instrument musical a la mà.

Als peus dels ancians hi ha unes corones que podeu apreciar perfectament a la propera fotografia de detall. Els vint-i-quatre ancians, amb el cap cot, estan orientats devotament davant del tron del Llibre dels Set Segells. L'escena es tanca amb una greca.

L'escena del mur de l'absis central, amb els vint-i-quatre ancians de l'Apocalipsi, amb el cap cot, distribuïts davant el tron amb el llibre dels Set Segells es tanca amb una greca de la que podeu apreciar-ne detalladament un fragment a la següent fotografia.

A les pintures mural del mur dret podem veure els genets de l'Apocalipsi, un serafí amb tres parells d'ales, els elegits i Sant Joan escrivint.

A la propera fotografia de detall podeu contemplar la bellesa del serafí. Els serafins són els àngels de la més alta jerarquia. Es representen amb tres parells d'ales a diferència dels àngels que només en tenen un parell. Són els éssers més bells que existeixen...

La següent fotografia de detall ens mostra dos dels genets de l'Apocalipsi. A la primera part del capítol sisè de l'Apocalipsi es descriuen els quatre genets. Jesús a l'obrir els quatre primers segells dels set que segellen el pergamí que duu Déu a la mà dreta, allibera els genets que representen la victòria, la guerra, la fam i la mort...

Deixem el mur dret i ens fixem en el mur esquerre en el que està representat, a la dreta, l'altar amb l'escena de l'eucaristia i a l'esquerra podeu veure un àngel amb l'encenser. A sota hi ha la multitud.

Centrem la nostra atenció a la volta de canó de l'absis central on trobem representat ( en molt mal estat de conservació ) un Crist en Majestat en una doble màndorla ( marc amb forma d'ametlla ), acompanyat del tetramorf ( la representació iconogràfica composta per quatre elements, la cristiana - la més estesa- representa els quatre evangelistes).

Deixem l'absis central i l'arc triomfal, amb les pintures murals originals de l'església de Sant Quirze de Pedret per donar un cop d'ull a les reproduccions de les pintures murals de les absidioles. Els originals d'aquestes pintures murals estan al Museu Nacional d'Art de Catalunya ( MNAC )
En les de l'absidiola nord, a l'esquerra de l'absis central a l'església de Sant Quirze de Pedret, podem observar uns apòstols a la part superior i uns cortinatges a la part inferior. Foren adquirides per la Junta de Museus a la campanya del 1.919-1.923.

En les pintures murals de l'absidiola sud, a la dreta de l'absis central a l'església de Sant Quirze de Pedret, està representada la paràbola de les verges nècies i les verges prudents, coneguda també com la paràbola de les deu verges.

Aquesta paràbola està recollida a l'Evangeli segons Sant Mateu i fou una de les més difoses a l'edat mitjana. També foren adquirides per la Junta de Museus a la campanya del 1.919-1.923.

A més a més de les pintures murals originals i de les reproduccions al Museu de Solsona Diocesà i Comarcal podem veure objectes d'us litúrgics de Sant Quirze de Pedret. A la propera fotografia podeu veure un flascó de perfums de vidre verd, bufat i tallat a la mola datat als segles IX-X.

El petit flascó ( 7,6 X 2,2 centímetres ) és de tipologia islàmica. Probablement s'emprà com lipsanoteca (recipient per contenir relíquies durant el període romànic).
A la propera fotografia de detall podeu observar un encenser de coure que s'utilitzava per cremar encens en determinades celebracions religioses.

Deixem el Museu de Solsona Diocesà i Comarcal per continuar el nostre periple a la recerca de les petites joies del romànic amagat al Prepirineu.
Atentament.
Senyor i

Els banys públics d'Ilerda.

Al juliol del 2.016, a l'entrada "L'arxiu arqueològic de Lleida ( 3 )", vaig mostrar-vos una de les joies de l'arxiu arqueològic de la nostra petita ciutat, el mosaic romà de les termes d'Ilerda. Aquestes restes les varen trobar a les excavacions fetes del 1.999 al 2.005 entre la travessera i el carrer Cardenal Remolins. Unes restes arqueològiques que ens parlen de la Lleida dels primers anys del segle II.

A la fotografia anterior podeu veure al fons del carrer Cardenal Remolins una part de l'estació ferroviària Lleida-Pirineus, un edifici noucentista construït entre 1.925 i 1.929 per Adolf Florensa. A l'esquerra de la fotografia el solar on hi ha les restes catalogades i protegides dels banys públics d'Ilerda actualment cobertes de males herbes...

Començarem a llegir el gran plafó informatiu que cobreix la tàpia en el que podem llegir a l'esquerra: "Els banys públics d'Ilerda S II dC". A la seva dreta podeu veure un fragment del mosaic romà de les termes de Lleida que es conserva a l'arxiu arqueològic de la nostra ciutat.

Gràcies al zoom de la càmera fotogràfica us mostro detalladament la informació que hi ha entre el text, concretament on podem llegir S II dC i la paraula Lleida acolorida. L'Atilia Valeriana, una lleidatana del segle II dC, ens explica com eren els banys públics. Per veure el vídeo apropeu i captureu amb el vostre mòbil  el codi QR.

 

 

 

 

Si cliqueu sobre el proper enllaç: "Les termes públiques de la ciutat romana d'Ilerda" podreu llegir l'article de l'arqueòleg de l'Ajuntament de Lleida Xavier Payà i Mercé.

A la dreta del gran fragment del mosaic trobem trobem informació d'Ilerda, ciutat romana. La nostra estimada ciutat es fundà vers l'any 100 aC. Una part d'Ilerda estava al turó de la Seu Vella, i entre els rius Segre i Noguerola hi havia l'altra part de la ciutat. Ilerda estava emmurallada i tenia quatre portes i un pont per travessar el riu Segre. La propera fotografia de detall ens ajuda a imaginar Ilerda.

Seguint el gran plafó informatiu que cobreix la tàpia que separa el carrer de les restes arqueològiques trobem un magnífic dibuix que ens deixa molt clar com eren els banys públics d'Ilerda. Podem veure els diferents espais: forn, caldarium, tepidarium, frigidarium, la piscina exterior, la palestra i els vestidors.

A la dreta del dibuix ens espera la informació sobre els banys públics, un complex d'edificis i espais oberts que ocupava 2.400 metres quadrats. Un petit vestíbul portava a un gran edifici amb funció de vestidor que tenia dues portes: una per accedir al pati obert ( palestra ) amb piscina per nedar i l'altra per anar als banys ( caldarium, tepidarium i frigidarium ).

La pell de les termes ens explica la gran importància que les termes o banys públics tingueren en totes les ciutats de l'Imperi Romà. Als d'Ilerda es van emprar marbres per revestir i decorar parets, i al tepidarium i al caldarium el terra estava cobert per un impressionant mosaic.

Per acabar el gran plafó ens explica les aportacions dels romans a la història de l'arquitectura: el morter encofrat i els maons cuits. Però estèticament no els agradava com quedaven els edificis i per això tapaven aquests materials amb marbres, estucs, pintures murals... Podeu veure al plafó diferents fragments trobats als banys públics.

Clicant sobre el proper enllaç: "Visita virtual a les termes romanes", de Sebastià Giralt, podreu passejar per tots els espais d'unes termes i entendre el seu funcionament.

No oblideu apropar-vos al carrer Cardenal Remolins i dedicar una estoneta a llegir aquest gran plafó que us permetrà imaginar els banys romans d'Ilerda.

Atentament.

Senyor i