Als capitells de la portalada neogòtica...

El passat mes de setembre ens vàrem apropar virtualment a la plaça de Sant Joan de Lleida per recordar l'antic carrer de la Pilota. Al final de l'entrada vaig mostrar-vos la portalada neoromànica del carrer Sant Joan i el capitell en el que es veuen tres nens jugant a pilota, una clara referència al nom de l'antic carrer. 

Josep Lladonosa al seu llibre "Els carrers i places de Lleida a través de la història" ens explica que en una escriptura de l'any 1.634 apareix documentat el carrer de la Pilota. 

També us comentava que en una propera entrada tornaríem a la plaça de Sant Joan per situar-nos davant de la portalada neogòtica i observar-la detalladament.

A la fotografia anterior podeu veure, en primer terme, l'estructura de la plaça que ens recorda l'absis de l'església romànica de Sant Joan que es conserva a sota. 

L'Ajuntament de Lleida contractà a l'arquitecte basc Luis Peña Ganchegui per construir la nova plaça. El projecte del 1.982 canvià radicalment aquest espai. 

Darrere podeu veure parcialment la "nova" església de Sant Joan, un projecte de l'arquitecte Julio de Sarazíbar Gutiérrez de las Rozas, que també era basc.

La fotografia següent és del frontispici de la "nova" església. Escric nova entre cometes perquè l'església fou consagrada pel bisbe Meseguer el diumenge 27 d'octubre de 1.895.

Si compareu el frontispici de la fotografia anterior amb la propera fotografia del plànol d'alçat de la façana principal que es conserva a l'Arxiu Municipal de Lleida, constatareu que el projecte de Julio de Sarazíbar no es completà.

M'apropo a la portalada neogòtica, protagonista de l'entrada d'avui, per veure-la millor perquè els tendals de bar i la capçada de l'arbre en tapen una bona part.

Tornem al plànol anterior d'alçat de la façana per centrar-nos en la portalada neogòtica. Els plànols, custodiats a l'Arxiu Municipal, no estan signats per cap arquitecte. Poden ser còpies del projecte original de Juli de Sarazíbar fetes per Celestí Campmany. A la part inferior esquerra del plànol hi podem llegir: "Aprobado por el Exmo. Ayuntamineto en sesión del 10 del actual. Lérida 11 de Setiembre de 1.879". Sarazíbar va marxar de Lleida quan el van nomenar arquitecte municipal de Bilbao i Celestí Campmany es va fer càrrec de la direcció de l'obra.

 

 

El dia 1 d'abril de 1.877 es col·locà la primera pedra i, com us he explicat abans, el 27 d'octubre de 1.895 el bisbe Meseguer la va consagrar. A la propera fotografia podeu observar la llosa commemorativa de la col·locació de la primera pedra, Aquesta llosa està a la façana principal, a tocar de la cantonada amb el carrer Sant Joan. La podeu veure a la fotografia anterior del frontispici, a sobre i a la dreta de les dues persones que caminen.

 

Pujo els set graons per fer les fotografies següents dels capitells de la portalada. Cal observar-los detalladament per descobrir que en els dos que flanquegen la gran portalada de fusta hi podem veure dues decapitacions...

A la fotografia anterior i a la propera de detall podeu observar el resultat del Martiri de Sant Joan Baptista, el cap del sant en una safata.

El capítol sis de l'Evangeli de Sant Marc narra el banquet ofert per Herodes el dia del seu aniversari:  "Heròdies ( esposa d'Herodes )  odiava [ a Joan ] i el volia matar.... Herodes, amb motiu del seu natalici, va oferir un banquet als seus alts funcionaris, als tributs de l'exèrcit i als personatges importants de Galilea. Durant el convit entrà la filla d'Heròdies ( Salomé ) a ballar, i va agradar tant a Herodes i als convidats que el rei digué a la noia:- Demana´m el que vulguis i t'ho donaré.... La noia va sortir i preguntà a la seva mare. - Què haig de demanar?. Ella li respongué: -El cap de Joan Baptista".

A la dreta de la portalada neogòtica, protagonista de l'entrada d'avui,  un dels capitells ens mostra la llegenda de Salomé. 

Diu aquesta llegenda que Salomé, la filla d'Heròdies, morí ofegada al riu Segre. Herodes Antipies, Heròdies i Salomé foren exiliats a França i després a Lleida. La llegenda explica que un dia d'hivern Salomé creuava el riu Segre que estava gelat.

A la propera fotografia podeu veure la representació de la ciutat de Lleida en una de les cares del capitell més proper a la portalada de fusta.

El gel es va trencar i Salomé quedà enfonsada fins al coll. La força de l'aigua la va fer "ballar" i el gel la va decapitar. 

A la fotografia anterior podeu observar les dues cares del capitell. A la de la dreta i a la propera fotografia de detall es veu el pont sobre el riu Segre, el cap tallat de Salomé i una pandereta...

La decapitació de Sant Joan Baptista era la protagonista d'una de les taules del retaule major de l'antiga església romànica de Sant Joan, una joia romànica que els lleidatans, inexplicablement, vàrem enderrocar. 

Al novembre del 2.017, a l'entrada "Les cinc taules del retaule major ( 4 )" vàrem observar detalladament la taula gòtica del retaule major de l'antiga església que representa la decapitació de Sant Joan. Una magnífica pintura al tremp sobre fusta de 196,7 X 121,7 X 6 centímetres, obra de Pere Garcia de Benavarri.

L'any 2.017 cinc taules gòtiques del retaule major de l'antiga església romànica de Sant Joan van tornar a casa procedents del MNAC ( Museu Nacional d'Art de Catalunya ). Les cinc taules estan en dipòsit al Museu de Lleida: Diocesà i Comarcal.

A la fotografia següent de detall podeu veure a Salomé sostenint una safata amb el cap de Sant Joan Baptista.

Deixem, temporalment, la portalada neogòtica de l'església de Sant Joan a la que tornarem en una propera entrada per veure els efectes de l'incendi que patí l'església el dia 25 de juliol de 1.936.

Atentament.

Senyor i

L'Espai Porta ( i 2 ).

Després de donar un cop d'ull a la Sala 1 de l'Espai Porta, on hem vist els grans plafons dedicats al fons antic, retrat d'estudi, i dels  reportatges fotògrafs Porta ( Josep Porta Mesalles i el seu fill Josep Porta Ballespí ), anem virtualment a la Sala 2 on ens esperen part de les 177 càmeres fotogràfiques, accessoris i estris de laboratori, i un record a l'Estudi Porta.

A l'esquerra de la fotografia anterior i a la propera de detall podeu observar una calaixera de fusta en la que s'arxivaven els negatius d'estudi alfabèticament durant un o dos anys. Posteriorment es guardaven en capses. Per fer el moble expositivament més atractiu els negatius que veieu són plaques de vidre en mal estat, il·luminades.

En un gran moble estan exposades càmeres fotogràfiques, accessoris, material fotogràfic, filmadores, projectors,... És part del llegat de 177 càmeres amb diversos accessoris que els Porta utilitzaven a l'estudi i al reportatge al carrer.

No tinc prou perspectiva per mostrar-vos tot el moble amb les càmeres i accessoris. Per això el podeu veure a la fotografia anterior i a la propera.

Una de les joies del llegat Porta és la càmera Leica que Adolf Hitler va fer fabricar especialment per als serveis secrets. La Leica de la fotografia següent és una de les dues que existeixen al món.

La càmera d'estudi Linhof Technika, de gran format, amb el seu trípode és una de les peces destacades del llegat Porta.

El nom d'aquesta càmera Linhof ve de la fusió de les paraules càmera tècnica en alemany ( Technische Kamera = Technika ). Aquesta fou la primera càmera de manxa plegable totalment metàl·lica.

A més a més de les joies del llegat podem contemplar càmeres fotogràfiques més senzilles com les Halcon de la casa Kodak de la propera fotografia.

 

 

La fotografia següent és del projector de cine sonor Rai de la casa Payá. Com el cinema Nic, dels germans Nicolau, aquesta joguina funcionava amb una pel·lícula de paper.

Dels projectors de joguina passem als dels adults. La propera fotografia és d'un projector Cirse model Reno, dels anys cinquanta del segle passat. La fotografia que la segueix és d'un projector austríac de 8mm Eumig P26, un petit projector, també dels anys cinquanta del segle passat, que era dels millors d'aquest fabricant.

 

Quan acaba el gran moble expositor blanc a la seva dreta trobem, a la cantonada de la Sala 2, una gran ampliadora.

La propera fotografia de detall ens permet veure, a la taula de treball de l'ampliadora, un marginador amb doble regle escairat, mòbil  i articulat on es posava el paper fotogràfic per fer la còpia.

La fotografia que podeu veure col·locada al marginador és del retaule barroc de l'Institut d'Estudis Ilerdencs. Si cliqueu sobre l'enllaç anterior el podreu observar detalladament.

A la dreta de l'ampliadora, us deixarà bocabadats un gran fotomaton semiautomàtic Marvisa Studio. El primer que es va construir, anomenat Foto-As, l'inventà el fotògraf Jaume Calafell i Pifarré ( Sant Guim de Freixenet 1.917 - Tàrrega 1.986 ).

Al setembre de 1.954 Jaume Calafell patentà la seva màquina semiautomàtica Foto-As, que després d'uns anys de proves i millores al febrer de 1.969 ja estava preparat per a la comercialització amb el nom de fotomaton semiautomàtic Marvisa Studio.

El Marvisa Studio no era un fotomaton totalment automatitzat. A la caixa vertical, que podeu veure a la fotografia anterior, hi havia "una òptica de 75mm, una bobina de fins a 30 metres de pel·lícula de 35 mm, els controls de l'aparell i un mirall perquè s'hi veiés l'usuari".

A l'esquerra d'aquesta caixa vertical hi ha "un espai delimitat per unes cortines dins del qual se situava el client".

 

 

Els dos textos en cursiva anteriors són del catàleg de l'exposició "Calafell. Mig segle de fotografia 1.917 - 1.986" que es va fer al Museu Comarcal de l'Urgell de Tàrrega l'any 2.017 i que molt gentilment m'han passat des del Servei d'Audiovisuals i Arxiu Fotogràfic de l'I.E.I.

A l'esquerra de la Marvisa Studio tenim el plafó explicatiu de l'Estudi pis Porta. Podeu veure part del mobiliari de decoració per als diferents escenaris emprats per fer les fotografies d'estudi. Al llegat porta hi ha seixanta mobles diversos.

En aquell moment històric la majoria de les famílies no tenien càmera fotogràfica i l'estudi Porta i altres estudis fotogràfics de la ciutat, deixaven constància dels moments més importants de la vida dels lleidatans. 

Quan tornem a la Sala 1, per marxar, fem un últim cop d'ull a l'antiga càmera fotogràfica de fusta, de gran format, Mampel Taller 18 X 24 que vàrem veure a la primera entrada  dedicada a l'Espai Porta. 

Quan anava a donar les gràcies a la gent del Servei d'Audiovisuals i Arxiu Fotogràfic de L'I.E.I. vaig veure al passadís el rètol que hi havia a la botiga de fotografia i joguines de la plaça Sant Joan.

L'Espai Porta us espera a la Partida Caparrella número 97. Cal trucar abans al telèfon 973261799 per concertar la visita.

Atentament.

Senyor i

Els molins del barri des Jonquet ( 1 ).

Al final de l'entrada dedicada a Es Baluard, Museu d'Art Contemporani de Palma, enfilats a la terrassa vaig mostrar-vos els molins del barri des Jonquet. A la propera fotografia els podeu veure a la dreta de la garita.

Gràcies al zoom de la càmera fotogràfica podeu apreciar millor els cinc molins que queden al barri que començarem a visitar virtualment a l'entrada d'avui. 

Marxem del museu, creuem el torrent de Sa Riera per l'Avinguda de Gabriel Roca i anem a la plaça dels Rentadors. Al solar dels Rentadors hi havia un molí d'extracció d'aigua de Palma, el Molí de Baix. Comencem a enfilar el petit turó des Jonquet pel carrer dels Gambins i molt aviat trobem en una zona enjardinada la base del que fou el Molí d'en Moll.

 

 

Si pugem una mica més aviat trobem els tres primers molins. A la fotografia següent, d'esquerra a dreta hi ha els molins d'en Celos, de sa Garriguera i d'en Carreres.

Sobre el talús natural des Jonquet, de cara al mar, va arribar a haver-hi fins a set molins de vent amb bases quadrangulars i torres cilíndriques. Actualment només en queden cinc que estan protegits legalment i per aquest motiu cal conservar-los i rehabilitar-los. Però els tres que veieu a la fotografia anterior són de propietat privada i ja fa més de vint anys que estan en estat ruïnós. L'Ajuntament amenaça als propietaris amb l'expropiació si no es rehabiliten, però ja veieu el lamentable estat de conservació. A la propera fotografia podeu veure part del Molí d'en Celos.

El Molí d'en Celos ja tenia aquest nom l'any 1.860. El Foment de Turisme amb j'ajuda de l'Ajuntament el restaurà col·locant l'antenada i el capell. L'any 1.950 es rodà la pel·lícula Black i Jack i al 1.952 es convertí en el cabaret Jack el Negro. Posteriorment fou una sala de festes. Però com podeu constatar a la fotografia anterior l'estat actual és molt precari. La fotografia següent és dels molins de sa Garriguera ( esquerra ) i d'en Carreres ( dreta ).

 

 

Del molí de Sa Garriguera sabem que l'any 1.930 hi vivia "sa Garriguera" i posteriorment el seu fill Pep que pasturava cabres per sa Feixina i la vall de sa Riera. Després s'habilità com a sala de festes i actualment ja veieu el seu estat de conservació.

Del molí d'en Carreres, ja documentat l'any 1.840, es té constància que Martí Bestard n'era el propietari l'any 1.842. L'any 1.967 es transformà en la sala de festes "El Molino" i actualment és una discoteca.

Resseguir perimetralment l'espai ocupat per aquets tres primers molins entristeix una mica perquè, com podeu veure a la fotografia anterior, en alguns punts l'entorn més proper està força degradat. Penseu que el Consell de Mallorca en la sessió del 5 de novembre del 2.009 acordà la declaració de Bé d'Interès Cultural amb categoria de conjunt històric el barri des Jonquet. En l'Annex 1 diu que aquests molins són edificis i elements singulars i etnològics. Qui ho diria...

 

 

Al girar a l'esquerra, el canvi és espectacular i l'estat d'abandó desapareix. A la propera fotografia podeu veure en primer terme el molí del nom de Déu i darrere el molí d'en Garleta. Abans entre el molí d'en Carreres i el del Nom de Déu hi havia el molí d'en Toni Trossos que encara apareix citat en un document de 1.831. L'any 1.851 Palma patí un terratrèmol que deixà aquest molí en molt mal estat i fou enderrocat.

Ara la passejada pel barri des Jonquet és molt agradable. Si abans d'arribar a la zona enjardinada que podeu veure a la fotografia anterior, ens girem, podem veure el molí de sa Garriguera, l'únic dels tres molins de propietat privada que conserva l'antenada ( el conjunt d'antenes que mogudes per la força del vent fan que funcioni la maquinària que hi ha a l'interior del molí ).

 

A Es Jonquet, un antic barri de pescadors, trobem moltes casetes de poca alçària, construccions senzilles i carrers molt amples que omplen l'espai de cel i de llum. És un dels barris més antics i amb més història de la ciutat de Palma.

Aquestes petites cases blanques les van fer els mariners i les famílies dels pescadors en el petit turó situat a la riba dreta del torrent de Sa Riera. M'apropo a placa on està escrit el nom del carrer i faig la propera fotografia.

Els dos molins que ens queden per veure, el del Nom de Séu i el d'en Garleta estan rehabilitats perquè l'Ajuntament de Palma els expropià a la dècada dels vuitanta del segle passat. Els propietaris dels altres tres molins es van comprometre a fer la rehabilitació necessària i a mantenir-los en bon estat. És evident que no ho van fer..

 

 

A la fotografia anterior podeu veure en primer terme el molí del Nom de Déu i darrere el molí d'en Garleta. Mirarem i admirarem detingudament aquests dos molins a la propera entrada dedicada als molins del barri des Jonquet.

Atentament.

Senyor i

Cases singulars de Lleida ( 58 ).

L'any passat, gràcies a tres entrades del blog vàrem donar un cop d'ull a les adoberies de la ciutat de Lleida. A l'entrada " Tornem al barri dels adobers ( 1 ) " recordàrem  la primera visita virtual del mes d'abril del 2.010 al número nou de la Rambla de Ferran . Aquestes adoberies, que podeu veure parcialment a la propera fotografia, estan museïtzades i obertes al públic.

A l'entrada   " Tornem al barri dels adobers ( 2 ) "  vam anar  als números disset i dinou de la Rambla de Ferran, a la planta baixa de l'edifici annex al Palau de la Diputació. Aquestes adoberies, protagonistes la fotografia següent, estan pendents de museïtzació i obertura al públic.

 

 

Per acabar a l'entrada   " Tornem al barri dels adobers ( 3 ) "  ens vàrem apropar virtualment al soterrani de l'edifici de l'antiga audiència,  a la Rambla de Ferran número tretze - on encara tenen molta feina els professionals del servei d'Arqueologia de l'Ajuntament de Lleida -). A la fotografia podeu veure una de les adoberies que hi ha al soterrani.

En la transformació de l'edifici de l'antiga Audiència en el nou Museu Morera ja fa una colla d'anys que hi treballen, però no es veu el final d'aquest projecte arquitectònic que conserva les façanes i el petit claustre interior de l'edifici fet per Regiones Devastadas entre els anys 1.944 i 1.949.

El protagonisme de l'entrada d'avui és per l'edifici contigu a l'antiga Audiència Provincial, al número onze de la Rambla de Ferran. Una estreta construcció que estava molt atrotinada però gràcies a la rehabilitació ens torna a mostrar la seva senzilla bellesa.

Per valorar la feina feta us presentaré les fotografies aparellades en les que podreu observar la diferència entra l'abans i el després de la rehabilitació.

Abans de la rehabilitació poca gent s'aturava per observar-lo però avui, quan passegem per la Rambla de Ferran, l'edifici ens convida a dedicar-li una estona del nostre temps.

A la planta baixa hi havia el bar La Tassa, i a les tres plantes superiors tres balcons per planta ( el central més gran ), amb baranes de forja. La barana del balcó central del primer pis, que podeu veure a les properes fotografies de detall, més treballada. L'edifici està coronat per una cornisa i una terrassa amb barana de ferro forjat.

 

Els nou balcons es sustenten en mènsules. A les de la primera planta hi podem veure sis caps femenins i un cap de lleó. A la fotografia següent de detall podeu observar la mènsula central del balcó gran de la primera planta. En aquesta mènsula, més gran que les altres decorades amb un cap femení, podem veure el que sembla un cap de lleó que està mossegant una argolla.
 

 

A la resta de plantes la decoració de les mènsules és vegetal. A les properes fotografies podeu constatar la feina feta en el balcó de la dreta de la primera planta.

 

He buscat informació sobre aquest edifici a l'Arxiu Municipal , a la Biblioteca del Col·legi d'Arquitectes de Lleida i he parlat amb els responsables de la rehabilitació. El resultat de la recerca no em permet explicar-vos quin arquitecte dissenyà l'edifici.

 

L'edifici fou precintat per la Paeria perquè estava en molt mal estat. El propietari el va vendre i posteriorment s'ha rehabilitat. Ara hi ha pisos per comprar o per llogar

 

A la fotografia anterior podeu veure els sis balcons de les plantes segona i tercera i el coronament de l'edifici. Les dotze mènsules tenen decoració vegetal.

L'agència que l'ha posat a la venda explicava que és una construcció del 1.932 de planta baixa i tres pisos per habitatges. La superfície de planta és de 146 metres quadrats. Actualment hi ha edificats 571 metres quadrats però segons la normativa es pot edificar una planta superior.

L'edifici té façanes a la Rambla de Ferran i al carrer Blanquers, un dels pocs carrers que queden a Lleida amb el nom d'un ofici. Els blanquers adoben les pells eliminant la llana o el pèl.

A la fotografia anterior i a la propera podeu veure la façana del carrer Blanquers número dotze. Per situar-vos, a la fotografia anterior és l'edifici on hi ha els dos aparells d'aire condicionat. L'estretor del carrer fa difícil poder fotografiar aquesta façana.

A la darrera visita a les adoberies del número nou de la Rambla de Ferran, gràcies a la gentilesa de l'arqueòleg de l'Ajuntament Xavier Payà Mercé, vaig poder fotografiar el soterrani de l'edifici contigu a les adoberies ( que és el protagonista de l'entrada d'avui ).

 

 

Com podeu constatar a la fotografia anterior, al fons es veu el soterrani de la casa del costat. Apropant-me al petit forat del mur, i introduint la càmera fotogràfica puc ensenyar-vos la volta d'aquest espai.

Per situar-nos a l'antic barri adober de Lleida, a la propera fotografia del plafó informatiu Cases i adoberies dels blanquers 1.200 - 1.350 , la volta de la fotografia anterior l'he marcat amb una lletra ics de color groc ( X ). Podeu constatar que és l'edifci entre la Rambla de Ferran número nou i l'Audiència.

Deixem la rambla de Ferran per apropar-nos a la plaça de Sant Llorenç, encarada a una de les joies de la ciutat de Lleida, l'església de Sant Llorenç. En una propera entrada us mostraré la rehabilitació de la casa cantonera amb el carrer la Palma, que acull la font de les Piques.

Atentament.

Senyor i