Fa uns dies vàrem entrar amb l'arqueòloga Maria Pilar Vázquez Falip als baixos del nou edifici d'usos administratius annex a la Diputació de Lleida per visitar les adoberies que han trobat als solars dels números disset i dinou de la Rambla de Ferran. El primer que us deixarà bocabadats són les restes de la muralla d'època medieval feudal que travessa tota l'amplada del solar. Aquest pany de muralla està dividit en tres cossos .
A l'esquerra de la fotografia anterior i a la propera de detall podeu veure una canalització d'aigües de les adoberies que hi ha al cos esquerre de la muralla. L'aigua desguassada de les adoberies anava al riu Noguerola o a un dels seus ramals, a tocar de la muralla.
Als cossos esquerre i dret de la muralla els carreus són regulars,
rectangulars i amb la cara vista treballada en relleu ( encoixinats ),
però els carreus del cos central són més quadrangulars i sense
encoixinat ( exceptuant-ne un ).
Al cos dret de la muralla hi ha un canal d'evacuació d'aigües, un drenatge d'aigües que no té relació amb una sortida d'aigües de l'adoberia. Part del pany de muralla queda tapat per la nova estructura de fusta i la passarel·la.
Si aixequem la mirada contemplareu bocabadats el que queda de les adoberies. L'edifici del número disset de la Rambla de Ferran fou enderrocat l'any 1.997 i el del número dinou l'any 2.005. Parlem d'un espai de 382 metres quadrats que, està claríssim, formava part del barri adober de Lleida.
El dia dos de novembre del 1.937 l'aviació feixista italiana bombardejà la ciutat de Lleida, que en l'últim cens anterior a la Guerra Civil tenia 36.119 habitants. Van morir uns 250 lleidatans i uns 500 van resultar ferits. Una cinquantena dels morts eren nens i mestres del Liceu Escolar. Molts edificis foren afectats pel bombardeig. Al Palau de la Diputació van caure quatre bombes. Els edificis del costat calgué enderrocar-los. També va quedar molt malmès l'edifici del Palau dels Adobers, seu del Gremi dels Adobers, que fou enderrocat. L'any 1.949 es construí l'antiga Audiència.
Als anys quaranta l'immoble del número dinou fou construït per la família Pifarré, adobers de Besalú ja documentats a Lleida al 1.716. Van regentar el negoci fins al 1.985. A finals dels segle XIX l'activitat industrial de les adoberies de Lleida fou considerada insalubre. La urbanització de la Rambla de Ferran i les queixes veïnals per la pudor ( "fortes olors" a les actes de l'Ajuntament ), van suposar que les poques adoberies que quedaven a Lleida s'haguessin de traslladar als límits de la ciutat, on actualment hi ha el barri de Pardinyes.
En un plànol antic del barri de Pardinyes es pot llegir "Fábrica de Curtidos José Pifarré". Els Pifarré traslladaren les adoberies però el magatzem i les oficines van continuar a la Rambla de Ferran número dinou fins al 1.985.
La documentació ens permet afirmar que el barri de les adoberies era molt important i anava de la Baixada de la Trinitat fins al nou edifici annex a la Diputació.
Les adoberies tenen un període d'esplendor a la ciutat de Lleida que va dels segles XIII al XV. La feina ben feta dels adobers lleidatans era molt coneguda. Josep Lladonosa al seu llibre "Els carrers i les places de Lleida a través de la història" diu, quan parla del desaparegut carrer La Sabateria Major ( que estava a prop de la plaça de Sant Joan) : ..." El nom del carrer de la Sabateria major que es donava al carrer de la Redola a l'edat mitjana li venia perquè hi havia la casa principal del gremi de sabaters de Lleida, que era també la institució menestral més important de la ciutat... Els sabaters lleidatans van gaudir de molts privilegis i d'una acreditada fama gràcies a la cura amb que fabricaven els seus productes i pels materials de qualitat superior que empraven. Jaume II els elogiava sempre i els considerava els millors artesans del seu ram en tots els territoris de la Corona d'Aragó"... Penseu que el 40% dels lleidatans treballaven directament o indirectament en el negoci de les adoberies.
Tornant al bombardeig del dia dos de novembre de 1.937, el treball dels arqueòlegs ha documentat una sèrie de forats corresponents a l'apuntalament que es va fer després del bombardeig, i les restes de l'incendi provocat per la bomba que va caure en aquestes cases i que cremà l'entarimat de fusta.
L'any 1.861 un edicte de la reina Isabel II permet enderrocar les muralles, però des de finals del segle XVIII els veïns de Lleida no les respectaven gaire i en algun punt es probable que els enderroquessin. Quan la muralla fou enderrocada, la família Pifarré reformà l'adoberia i reforçà el negoci. Ells van aprofitar els dipòsits medievals, els sobrealçaren, els allargaren i van afegir una nova línia de dipòsits. Quan visiteu les adoberies, si us fixeu en els dipòsits podreu diferenciar la part del període medieval, que és la que està feta amb carreus.
A la propera fotografia podeu veure el segon i el tercer tram de la passarel·la que ens permet descobrir gairebé tots els racons de les adoberies de la Diputació.
Després d'urbanitzar la Rambla de Ferran l'entrada estava en aquest carrer però abans s'hi accedia pel carrer de la Font de l'Aiguardent.
Les adoberies de la Diputació estan dividides entres espais delimitats per dos murs perpendiculars a la muralla. A la fotografia anterior podeu veure l'espai més proper a l'edifici del número vint-i-u de la Rambla de Ferran, contigu a l'edifici annex a la Diputació. L'espai central està molt remodelat per la família Pifarré. Sembla que en aquest espai central hi ha un altre mur de separació i potser les adoberies es poden dividir en quatre espais.
A la fotografia anterior i a la propera de detall podeu veure un element que evidentment no era un dipòsit. Vaig preguntar-li a la Maria Pilar i em va explica que era un forn per escalfar aigua.
A l'espai número u, el més llunyà al Palau de la Diputació i que els arqueòlegs anomenen "espai annex de les adoberies", hi van trobar sota del paviment de la casa del segle XIX abocaments de deixalles de les antigues adoberies. Parlem de 583 restes de banyes de caprins. A les adoberies arribaven pells brutes de caprins ( pells amb el crani i part de les potes ). Els adobers separaven les restes òssies i les abocaven en aquest espai. Es van analitzar dues mostres que estaven a diferent fondària i els resultats indicaven que eren dels segles XIII i XIV.
Sota els abocaments de restes de caprins hi ha un canal de conducció d'aigües, fet que permet afirmar que aquest pany de muralla és anterior als segles XIII - XIV.
Quan la passarel·la torna a girar a l'esquerra, trobem l'estructura circular que podeu veure a la propera fotografia. Aquesta estructura podria ser un dipòsit adober. L'aigua canalitzada, molt neta com podeu constatar a la fotografia, bé de les bosses d'aigua del turó de la Seu Vella. L'aigua s'ha analitzat i és d'una gran puresa, no està ni tractada ni clorada.
Però una mica abans de girar per anar al tercer tram de passarel·la trobem una estructura rectangular que està afectada per una de les fonamentacions, una pilastra de formigó, del magatzem de la casa Pifarré construït als anys quaranta del segle passat. Es tracta d'un pou...
Si aixequem la mirada, al mur del fons contigu al Palau de la Diputació, veureu dos arcs apuntats. El de la dreta, com podeu comprovar a la fotografia següent, està molt ben conservat.
Comencem a caminar per l'últim tram de la passarel·la i aprofito per fer una altra fotografia, amb una perspectiva diferent, del pou que fa tres metres de fondària i en el que hi ha una falsa cúpula reforçada per una línia de carreus. Al pou hi havia molt fang en el que els arqueòlegs van fer troballes sensacionals.
Hi van trobar, sencers, una quinzena de catúfols ( els recipients que van enganxats a la roda de la sínia que serveixen per treure aigua dels pous ) i molts fragments.
Faig un salt important, d'una colla de segles, per ensenyar-vos una sínia que hi ha a Aspa, a la riba esquerra del riu Set.
Si ens apropem al pou encara es poden observar alguns catúfols com els de la propera fotografia. Al fons podeu veure l'aigua del pou.
A la fotografia anterior podeu constatar que a la base dels catúfols hi ha un petit forat. Els catúfols trobats a les adoberies de la Diputació no tenen aquest forat , això vol dir que són molt més antics.
La fotografia següent mostra com els catúfols ceràmics estan agafats a la cadena sense fi que penja de la sínia.
Tornem a la sínia de les adoberies de la Diputació on, a més amés dels catúfols, entre el fang del pou també s'han trobats fragments de fusta que els arqueòlegs pensen que són de la roda de fusta de la sínia.
La datació d'aquests fragments de fusta cal situar-la entre els anys 1.025 i 1.165. Les característiques i datacions d'aquest conjunt de restes permeten als arqueòlegs suggerir que es tracta d'una estructura hidràulica d'época andalusina, l'única d'aquest tipus a la ciutat de Lleida.
La propera fotografia, feta des del pateix punt que l'anterior però amb flaix, ens permet constatar que al pou hi ha aigua.
A la sínia hi havia tres metres de fang ( la fondària del pou ). Els arqueòlegs l'anaven traient, escampant i deixant assecar per buscar posteriorment les restes ( catúfols i fragments de fusta ).
Quan s'acaba la passarel·la quedem a pocs metres del mur contigu al Palau de la Diputació. A la fotografia següent podeu veure que davant de l'arc apuntat, a terra, hi ha aigua.
En aquest espai soterrani de l'edifici d'usos administratius annex al de la Diputació està projectada una museïtzació en la que podrem visionar uns audiovisuals explicatius. No saben quan s'obrirà al públic, però podria ser a final d'aquest any.
Girem cua i tornem a fer tot el recorregut de la passarel·la que ens permet mirar i admirar les adoberies de la Diputació.
Agraeixo a la Maria Pilar, arqueòloga de la Diputació, les seves explicacions i la seva gentilesa.
Atentament.
Senyor i
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada