Poblet explicat per Lluís Domènech i Montaner.

Passejar els diumenges per la Rambla de Ferran, de nou a les dues de la tarda, ens permet remenar entre una colla d'objectes que exposen els brocanters. Alguna vegada podem trobar petites joies com la que avui vull comentar-vos.

Una de les parades de llibres sempre ofereix una tria molt interessant. La selecció de llibres , l'ordre i el bon gust,  la fa diferent.Fa uns dies vaig comprar un dels llibrets de la col·lecció "El Arte en España " Edición Thomas, editats a Barcelona les primeres dècades del passat segle XX.

Aquests llibrets es van editar "Bajo el patronato de la Comisaría Regia del Turismo y Cultura Artística" i el seu objectiu era  " la vulgarización del Arte nacional". El llibret número 12 de la col·lecció està dedicat al monestir de Poblet. És del 1.910 i costava 1,25 pessetes. El text el va escriure el gran arquitecte català Lluís Domènech i Montaner, que en aquell moment era el Director de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona.

 El llibret té dues parts ben diferenciades: el text explicatiu i un recull fotogràfic que ens permet descobrir com era el monestir fa 100 anys... A les primeres 42 pàgines, Domènech i Montaner ens explica amb passió la història i arquitectura del monestir.

A les properes fotografies podeu veure un dels arcs de les tombes reials. L'antiga és la número 30 del llibret.

Podem llegir a la pàgina 13: " La destrucción de 1.835 y las depredaciones de los años de abandono se hicieron sentir sobre las tumbas reales; casi nada quedó de ellas: fragmentos triturados fueron recogidos, en parte, en el museo de Tarragona, otros se han reunido en las mismas ruinas, alguno se halla en el Museo del Louvre, algún otro en Madrid...; los más, dispersos  o perdidos. Quedan dibujos y grabados de las tumbas reales en obras del siglo XVIII. Del Viage de Laborde es el más conocido y copiado. Los restos de los cuerpos fueron trasladados a la Catedral de Tarragona".

El monestir que descriu Lluís Domènech i Montaner presentava un estat lamentable. El seu text acaba amb la frase següent: " Como gran cadáver de la institución del Cister en Cataluña quedó allí el edificio destrozado, caido, con las órbitas de sus ventanales , vacias, oscuras, dirigidas al cielo"

La fotografia número 3 del llibre de la portada de l'església  i l'actual estan separades per un segle.

A les de la Porta Reial també hi apreciareu una diferència evident. L'antiga és la número 4 de llibre.

I per acabar aquest petit cop d'ull a les fotografies del segon apartat del llibre, un recull 48 fotografies que ens mostren com estava el monestir fa cent anys , mireu la biblioteca antiga, foto 21 del llibret, i l'actual.

                                                                 

      

El llibret té el text de Lluís Domènech i Montaner en castellà, francès i anglès . Recordeu que estem parlant d'un llibret editat fa més de cent anys.

Atentament.

Senyor i

Tornar al Palau ... ( i 2 ).

Ja vaig comentar-vos que Alphonse Mucha considerava l'Epopeia Eslava com la seva obra més important. Fins al 31 de desembre d'enguany podeu admirar-la al Palau Veletrzní de Praha, on es va exposar per primera vegada fa 86 anys. L'Epopeia Eslava ( Slovanská Epopej ), és una sèrie de vint quadres monumentals, gairebé tots de 6 X 8 metres, que representen la història dels pobles eslaus. Mucha va dedicar la segona meitat de la seva carrera artística a crear aquesta obra concebuda com a monument a tots els pobles eslaus.

El Sant Mont Athos, quadre número 17.Any 1.926.

L'any 1.899 estava treballant en el disseny de l'interior del pavelló de Bòsnia Hercegovina per a l'exposició de París del 1.900. Va viatjar molt pels Balcans per investigar la seva història i costums. També va observar la vida dels eslaus del sud en les regions que havien estat annexionades per Àustria-Hongria.

 

Detall de La Coronació del tsar serbi Stefan Dusan com emperador romà. Quadre número 6. Any 1.926.

D'aquesta experiència va sorgir la inspiració per crear el projecte que reflectís l'épica de tots els pobles eslaus.

 

El jurament de l'Omlandina sota el til·ler . Quadre número 18. Any 1,926. L'Omlandina era una organització nacionalista txeca creada a la dècada del 1.890.

Els grans quadres del projecte retraten les alegries i tristeses de la seva nació i de tots els pobles eslaus.

Detall de l'Abolició de la servitud a Rússia. Quadre 19. Any 1.914

Passejant entre aquests quadres gegants costa creure que Mucha no pogués entrar a l'Acadèmia d'Arts Plàstiques de Praha. Quan era jove per guanyar-se la vida pintava decorats teatrals. 

Els eslaus en la seva pàtria original . Quadre número 1. Any 1.912.

Però l'Epopeia Eslava és una obra polèmica i encara alguns experts discuteixen el seu valor artístic. El que està clar és que la gent que no som erudits quan estem davant dels impressionants llenços, no entenem aquests dubtes.

Detall del quadre número 1 Els eslaus en la seva pàtria original. Any 1.912.

L'any 1.912 va llogar una gran sala al Palau de Zbiroh on comença a pintar els primers quadres.Aprofiteu aquest any per descobrir el gran projecte d'Alphonse Mucha, i recordeu que fins al 31 de desembre podeu visitar l'exposició temporal al Palau Veletrzní de Praha.

Atentament.

Senyor i

Un cop d'ull al Círculo de Bellas Artes ( 1 ).

El passat mes de novembre recomanava l'exposició "Català-Roca obras maestras". A l'entrada vaig explicar-vos que posteriorment descobriríem el Círculo de Bellas Artes de Madrid ( CBA), lloc que va acollir la mostra del fotògraf vallenc. Comencem, doncs, aquesta descoberta.

Fundat el mes d'abril del 1.880 per un petit grup d'artistes, avui aquesta entitat cultural privada és una peça fonamental de la cultura madrilenya. La seu actual, obra de l'arquitecte gallec Antonio Palacios Ramillo, és del 1.919. Aquest arquitecte és un dels que més ha influït en l'arquitectura de Madrid.

Penseu que els primers anys del segle XX, van passar per la directiva del CBA  Jacinto Benavente o Carlos Arniches; que Picasso anava com alumne a les classes de pintura, i que era fácil trobar pels seus salons a Ramón Maria del Valle-Inclán.

Quan arribeu a la Calle de Alcalá 42 us cridarà l'atenció la cafeteria-restaurant amb els seus grans finestrals. Un lloc perfecte per descansar i observar tranquil·lament una de les principals artèries de la ciutat .Diuen els madrilenys que, vist des de la Calle de Alcalá , aquest espai sembla una gran peixera...

Però el llenguatge castís dels madrilenys dóna  una explicació més subtil al nom d'aquest espai del CBA. Comenten que a la cafeteria "La Pecera" li van posar aquest nom perquè "era un lugar de reunión de peces gordos"...

Cal deixar molt clar que actualment els socis de l'entitat cultural permeten a tothom gaudir d'alguns dels seus espais, i pagant una entrada mínima podeu accedir a la cafeteria, el terrat o les sales d'exposicions.

Deixem "La Pecera" i ens preparem per xalar amb les vistes de la ciutat que ens regala el seu terrat.

Voleu pujar a l'ascensor i donar-hi un cop d'ull?

Atentament.

Senyor i

Mas de Melons, una joia a prop de Lleida ( 6 ).

A l'entrada anterior dedicada a Mas de Melons vaig comentar-vos que a Mas de Matxerri podíeu coincidir amb els pastors i els seus grans ramats de corders. Avui ens hi atansem per veure aquest atrotinat mas, compartir una estona amb els ramats que pasturen per la Reserva Natural Parcial, i tastar per uns instants, un ofici que desapareix...

Les dues masies més importants del terme són Mas de Melons i Mas de Matxerri, però les diferències entre les dues estan molt clares. La rehabilitació i adequació de Mas de Melons duta a terme per l'arquitecte Josep Bunyesc i Palacin i el seu equip, ha transformat l'edifici de la masia i els magatzems en un espai amb oficines, sales d'exposicions, sales d'actes,... Mas de Matxerri no ha tingut tanta sort i l'edifici presenta moltes deficiències.

La seva funció actual és la de guardar els grans ramats, més de set-cents corders, que cada dia els pastors porten a pasturar des del migdia fins que s'acaba la llum solar.

  

Veure els grans ramats és impressionant. El silenci d'aquest espai es trenca amb la música de les esquelles i els bels dels corders. Si no fos per aquests sons i per la polseguera que aixeca el ramat al desplaçar-se, gairebé serien invisibles, ja que es confonen amb la terra i les roques de la zona.

A la vora del mas hi ha una bassa, que amb la de Mas de Melons, són les dos més importants de la Reserva Natural Parcial. Les dues estan al costat de les masies i dels tancats on es guarda el ramat. La fauna salvatge utilitza aquesta bassa per beure. Segons l'època de l'any pot estar buida.

Actualment s'omple pel fons de la vall, però abans hi havia unes conduccions que la canalitzaven fins a un pou de decantació per on entrava a la bassa. Al centre de la fotografia anterior, darrere de la bassa podeu veure restes d'aquestes infraestructures.

Els xiulets del pastor fan que el ramat comenci a desplaçar-se fins al mas de Matxerri on passaran la nit. Els bels, les esquelles i la pols són els protagonistes. Els grocs del final del dia s'apaguen i ja ens queda poca estona de llum natural.

Ordenadament entren als tancats. El pastor, amb el que és difícil comunicar-se perquè no coneix gaire ni el català ni el castellà, no té problemes per xerrar i xerrar pel mòbil, el seu gran aliat contra la solitud..

Dono la mà al pastor que , malgrat la dificultat per comunicar-nos , m'ha deixat passejar una bona estona amb el gran ramat. M'allunyo i enfilo el camí per arribar a la carretera d'Aspa...

A poc a poc el silenci torna a manar en aquest espai màgic.
Atentament.
Senyor i

Memòries a quatre mans.

Esther Tusquets era una dona fascinant. Al blog he recomanat la lectura dels seus llibres de memòries en un parell d'entrades. L'any 2.008 us proposava la lectura de "Habíamos ganado la guerra", un retrat de la burgesia franquista a la Barcelona dels quaranta i cinquanta del segle passat. Al 2.010 a l'entrada "Confessions", les recomanacions eren dues. "Confesiones de una vieja dama indigna", continuació de "Habíamos ganado la guerra"és un relat sense embuts de la seva vida, des de la creació de la imprescindible Editorial Lumen. El segon llibre de memòries del que parlava a "Confessions", era " Confesiones de una editora poco mentirosa" editat l'any 2.005 per RqueR, en el que escriu sense pietat sobre la feina d'editora.

La fundadora i directora d'Editorial Lumen durant 40 anys, va morir a Barcelona al juliol del 2.012. Pocs mesos abans, al febrer, Bruguera publicava un nou llibre de memòries, "Tiempos que fueron".

Però aquestes memòries estan escrites a quatre mans. Dels mateixos fets, escriuen i en alguns moments es contradiuen, Esther Tusquets i el seu germà Oscar Tusquets, arquitecte, dissenyador i pintor. Dos persones molt intel·ligents i de gran caràcter és lògic que discrepin en alguns aspectes. Tot un plaer per als que no ens agrada el pensament únic.El text escrit per l' Esther està imprès en tinta blava i el de l'Oscar, en tinta negra. A la meitat del llibre hi ha un petit embolic amb els colors, però  podreu   seguir les opinions dels dos germans perfectament. 

Els dos germans es despullen i retraten les històries familiars, el període de la postguerra, la Segona Guerra Mundial, els anys de la transició,...

Si us agraden els llibres de memòries, cal llegir "Tiempos que fueron".. 

Atentament.

Senyor i

Antoni Benaiges no va poder ensenyar el mar als seus alumnes... ( i 5 ).

A les entrades anteriors dedicades a l'Antoni Benaiges descobrírem l'emocionant història d'aquest mestre català que va prometre el mar als seus alumnes del petit poblet de Bañuelos de Bureba al nord-est de Burgos, on va treballar del 1.934 al 1.936. El jove fotògraf Sergi Bernal és l'ànima del projecte Desenterrant el silenci l'objectiu principal del qual és no oblidar el passat. No es tracta d'obrir ferides com diuen alguns, sinó de ser justos. El projecte d'investigació ens arriba en tres formats: l'exposició "Desenterrant el silenci" , el llibre editat l'any 2.012 per Blume-Mirmalda-Ventall " [ Desenterrant el silenci ] Antoni Benaiges, el mestre que va prometre el mar", i el documental "El Retratista".

La idea original i les investigacions en que es basa el documental que tanca aquesta descoberta són de Sergi Bernal. S'encarrega de la direcció, fotografia i muntatge l'Alberto Bougleux. Produït l'any 2.013 i realitzat amb l'aportació de 184 micromecenes  més el recolzament dels Ajuntaments de Santa Coloma de Gramenet, Mataró i Mont-roig del Camp, Memorial Democràtic, Generalitat de Catalunya i Zalab  ( Video Partecipativo e Documentari). Cinquanta-dos minuts molt especials i amb moments plens d'emocions dels que destaco les intervencions d'alguns dels alumnes de l'Antoni. 

El documental es va estrenar el 27 de novembre i actualment està programat a Barcelona als cinemes Girona ( carrer Girona nº 175), especialitzats en cinema de qualitat i  films europeus. Els propers dimecres 5 i 12 de febrer a les 20:00 hores està programada la projecció i el col·loqui amb els protagonistes.

En Sergi Bernal està intentant que l'exposició i el documental arribin a Lleida . Mentrestant m'ha enviat gentilment el full de sala:

EL RETRATISTA

Una escola rural republicana dels anys '30. Un món perdut vist amb els ulls de nens que aprenen a escriure. La utopia d'un mestre truncada per la guerra i la dictadura. Un documental i un repte col·lectiu en memòria de les víctimes del repressió franquista

Sinopsi

Curs escolar 1934-35. Se li assigna al jove mestre català Antoni Benaiges l’escola rural de Bañuelos de Bureba, un petit llogarret de la província de Burgos. L’Antoni té un projecte senzill a desenvolupar: ensenyar als nens a llegir, a escriure i amb això que els nens siguin lliures. També té un mètode senzill per fer-ho: la tècnica Freinet i la impremta escolar, que el mestre Antoni decideix posar a disposició de la lliure fantasia dels nens del poble. L’entusiasme és gran, i els resultats són sorprenents. Sota la supervisió del mestre els nens arriben a imprimir uns quaderns únics, que són el mirall de la visió infantil de la vida d’un poble rural de la dècada dels anys 30. El mestre a més a més activa un intens intercanvi de quaderns escolars entre altres escoles que utilitzen la mateixa tècnica, els quaderns escolars del poble de Bañuelos arriben a escoles de la resta de l’estat, de França i inclús d’Amèrica. Però el somni dura poc: el juliol de 1936, en els primers dies de la Guerra Civil, Antoni Benaiges serà afusellat i enterrat a una fossa comuna. La seva història perduda i el seu llegat pedagògic reapareixerà de manera inesperada 75 anys després més enllà de l’Oceà Atlàntic...

Aquí teniu un petit tastet del documental...
El Retratista - trailer from alberto bougleux on Vimeo.
Gràcies Sergi per desenterrar el silenci.
Atentament.
Senyor i

Tornar al Palau... ( 1 ).

Del febrer al juliol del 2.010, Lleida va gaudir de l'exposició " Alphonse Mucha ( 1.860 - 1.939 ). SEDUCCIÓ, MODERNITAT i UTOPIA". Tot un luxe per a una petita ciutat assaborir durant uns mesos una bona colla d'obres del magnífic pintor i artista decoratiu txec.

Però la relació de Mucha amb la seva ciutat, Praha, no era gens fàcil. Va donar la seva obra a la capital de la República Txeca amb la condició que es construís un pavelló digne per acollir-la. Aquest edifici encara no s'ha fet. El Museu Mucha de Praha, és una  petita galeria situada al Palau barroc de Kaunický en la que podem veure una mostra francament reduïda de la seva obra. Però, i les grans obres del pintor txec, on són ? 

Cal anar a un altre Palau a Holesovice, barri allunyat de la zona turística. Aquest antic barri industrial acull una de les joies una mica amagades de la ciutat, el Palau Veletrzní.

Construït del 1.923 al 1.929, aquesta immensa estructura funcionalista de formigó i vidre, era obra dels arquitectes Oldrich Tyl i Josef Fuchs. L'any 1.974 va ser destruït  per un incendi. Reconstruït l'any 1.995, actualment acull les col·leccions de la Galeria Nacional d'Art Modern i Contemporani.

En aquest espai museístic Alphonse Mucha va exposar per primera vegada l'any 1.928 l'obra que ell considerava més important i en la que va treballar gairebé vint anys, l'Epopeia Eslava.

La voleu descobrir?

Atentament.

Senyor i

Antoni Benaiges no va poder ensenyar el mar als seus alumnes... ( 4 ).

L'abril del 2.002 la lectura d'un article de Sergi Picazo a El Punt Avui va ser la porta per descobrir la figura del mestre Antoni Benaiges. He reconegut al blog que llegir "Els nens que mai van veure el mar" va sacsejar-me de dalt a baix. La curiositat i les ganes de conèixer van portar-me fins a Bañuelos de Bureba per veure, tocar i olorar l'escola en la que l'Antoni Benaiges emocionà als seus alumnes del 1.934 al 1.936.El mestre català va prometre als seus alumnes que els hi ensenyaria el mar perquè mai l'havien vist. Però quan preparava l'excursió al seu poble , Mont-roig del Camp, va esclatar la Guerra Civil...Van afusellar -lo el 25 de juliol del 1.936.

Alguns dels seus antics alumnes, avui persones molt grans, van viatjar al mar que els va prometre el seu mestre 74 anys més tard del que havia previst l'Antoni, gràcies al projecte Desenterrant el silenci. Antoni Benaiges, el mestre que va prometre el mar.  

En aquest projecte hi ha molta gent que hi treballa, però les impactants fotografies i la tossuderia de Sergi Bernal , en són l'ànima.

L'any 2.010 es va exhumar una fossa comuna a La Pedraja (Burgos) on hi havia, entre moltes altres, les restes del mestre català. Aquest projecte ens ajuda a desenterrar el silenci vergonyós que no ens permet enfrontar-nos directament amb els grans errors històrics comesos , com ha fet per exemple el poble alemany. Reconèixer totes les barbaritats  fetes en aquells anys convulsos i saber demanar perdó ens farà, a tots, millors persones.

Avui vull recomanar-vos un llibre molt emocionant editat per l'associació Blume-Mirmalda-Ventall l'any 2.012 " [ Desenterrant el silenci ] Antoni Benaiges, el mestre que va prometre el mar."

El text és de Francesc Escribano ( periodista ), Francisco Ferrándiz ( antropòleg del Centre de Ciéncies Humanes i Socials del CSIC ) i Queralt Solé ( historiadora de la Universitat de Barcelona). Les imprescindibles fotografies són, evidentment, de Sergi Bernal.
És molt difícil no emocionar-se mentre llegiu el llibre. Potser no us quedaran llàgrimes en el moment d'acabar la lectura, però darrera d'aquesta sensació, el fet de descobrir els que alguns s'entesten a amagar; és molt gratificant.

Conjuntament amb el llibre, tindreu una reproducció del quadern "El mar. Visión de unos niños que no lo han visto nunca", editat al gener del 1.936 pels alumnes de la escuela nacional mixta de Bañuelos de Bureba (Burgos). En aquest quadern els nens expliquen com s'imaginen el mar.
Per acabar  aquesta entrada, un petit regal, el vídeo on podeu veure l'acte celebrat a Briviesca per inaugurar l'exposició fotogràfica ( els primers set minuts i mig) , i l'emocionant acte d'homenatge a l'Antoni Benaiges que van fer a Bañuelos de Bureba ( els quatre minuts i mig següents).

Desenterrar el silenci, un objectiu que no podem oblidar ...
Atentament.
Senyor i

Xemeneies còniques.

L'arquitectura popular sempre m'ha fascinat. En la colla d'entrades dedicades a Mas de Melons, hem descobert algunes construccions de pedra seca. Avui passejarem lluny de les terres de Lleida, concretament per una de les províncies espanyoles amb més encant, Soria. En aquestes terres de Castella trobem les cases de les zones on els savinars i els grans boscos de pins són els protagonistes. Es tracta de les conegudes com a casa pinariega.

A dotze quilòmetres de la capital, seguint la carretera que duu a Valladolid, trobem el petit poble de Villaciervos de 98 habitants que està a 1.180 metres d'altitud. Imagineu-vos el fred que fa aquí  a l'hivern... Si hi doneu una volta, us sorprendran les xemeneies còniques de les cases més antigues.

Aquest poblet situat al peu de la Sierra de Cabrejas, on els savinars comencen a destacar, és una bona mostra d'arquitectura tradicional, amb cases de pedra de poca altura de les que destaquen les imponents xemeneies.

A la casa pinariega la cuina és l'habitació més important. Té la funció de cuina, menjador, sala d'estar, calefacció de la casa, espai on es fa el fa el pa i es cura la matança.Hi entrem per un mur on es recolza la llar. Té un banc amb respatller que, baixant-lo, es transforma en una taula en el moment de menjar. Però l'element que diferencia aquesta cuina de qualsevol altra, és la xemeneia. Al proper dibuix d'Herrero Ayllón i Antón Pacheco, podeu veure una perspectiva d'aquest tipus de cuines.

Si continuem el viatge direcció Valladolid, a pocs quilòmetres hem de deixar la carretera nacional per baixar fins a Calatañazor, poble medieval que des de 1.962 és Conjunt Històric-Artístic, en el que viuen 66 persones. Passejar per aquesta joia soriana us permetrà veure moltes casas pinariegas amb les seves corresponents xemeneies còniques.

Les xemeneies còniques abasten tota la cuina, són una mena de cúpula troncocònica. Tenen una altura d'uns set metres. La construcció és complicada, la xemeneia està colorada sobre uns murs d'uns dos metres d'altura. A cada cantonada és claven unes grans fustes que transformen el quadrat en octògon. A partir d'aquesta estructura es teixeix  amb branques de ginebre o savina l'estructura de la xemeneia.

L'interior es recobreix de fang i posteriorment s'emblanquina. A la part superior es col·loca una tauladeta per estalviar-nos l'entrada d'aigua de pluja o de neu. L'exterior de la xemeneia està protegit per un apretat escamat de trossos de teula .Aquest tipus d'arquitectura és una clara herència de les cabanes celtibèriques.
Si voleu aprofundir en aquest tipus de construccions us recomano l'article de Mª Immaculada Jiménez Arques, Olga Anabitarte Urrutia i Mª Carmen Padilla Montoya " Arquitectura popular de Soria".
Atentament.
Senyor i

Abans de marxar del monestir ( i 2 ).

Avui resoldrem el misteri dels sepulcres gòtics desapareguts. Recordeu que a l'entrada anterior ens va quedar clar que les restes dels comtes d'Urgell no descansen en els sepulcres originals sinó en dues senzilles arquetes de pedra. Per què?

L'any 1.835 s'aprovà el decret de desamortització de Mendizábal, que suposà la fi de l'etapa premostratenca al monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes. El monestir va passar a mans del govern i durant molts anys va patir l'abandó, l'espoli i la destrucció.

Entre els anys 1.843 i 1.885 el governador militar de Lleida es va quedar el monestir i  la seva dona va passar a ser-ne  la propietària.

L'any 1.905 el banquer lleidatà Agustí Santesmases va comprar el monestir. Ell és el responsable del llarg viatge fet pels sepulcres gòtics.

Sala dels sepulcres del museu The Cloisters. Font fotografia: web monestir de les Avellanes.

Quan només feia un any de la compra, el banquer va vendre els quatre sepulcres gòtics dels comptes d'Urgell a un antiquari de Vitoria per 15.000 pessetes.

Sepulcres de Cecíla de Foix i Àlvar de Cabrera. Font fotografia: web monestir de les Avellanes.

L'antiquari els va vendre al multimilionari americà Rockefeller . Actualment estan al museu The Cloisters que forma part del Metropolitan Museum of Art de New York.

Detall del sepulcre de Cecília de Foix. Font fotografia: web monestir de les Avellanes.

Si el dolent de la pel·lícula és el banquer, també tenim un heroi en aquesta història. Josep Utgé, majordom del monestir, va recollir les cendres i les despulles dels comtes i les va guardar al seu poble, Vilanova de la Sal.

Detall del sepulcre d'Ermengol X. Font fotografia: Wikipedia.

Les restes dels comtes d'Urgell van tornar a l'església del monestir l'any 1.967. L'any 2.010 la Generalitat va iniciar unes converses amb el museu americà, amb la finalitat de comprar els sepulcres, però de moment estan molt lluny.

Sepulcre d'Àlvar II de Cabrera. Font fotografia: Wikipedia.

Si voleu escoltar les explicacions de l'arxiver Robert Porta i del superior del monestir Jaume Parés, sobre aquesta possibilitat de compra dels sepulcres, cliqueu aquí.

Deixo definitivament el monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes molt agraït pel tracte rebut i us recomano la seva descoberta.

Atentament.

Senyor i

Carrers de Lleida amb nom d'oficis ( 5 ).

Avui començarem a passejar per la zona de la parròquia de Sant Llorenç. A la part superior del carrer Tallada l'any 1.382 existien les saboneries, o fàbriques de sabó. Aquest edifici de les saboneries contenia l'any 1.429 les aules de Gramàtica, Lògica i Filosofia de l'Estudi General , institució creada el dia 1 de setembre del 1.300 .

Per darrere de la Biblioteca Pública, Museu de Lleida i l'Arxiu trobem el carrer d'en Lluís Besa, on l'any 1.429 apareix documentat el carrer dels hortolans. Aquest carrer va existir fins al segle XIX.

A la zona del carrer Mesquita i d'en Lluís Besa hi havia el carrer Obradors en el que treballaven terrissaires àrabs i cristians. Aquest carrer ja apareix documentat l'any 1.287.

També pertanyia a la Parròquia de Sant Llorenç el carrer escudellers. Les escudelles era el nom que donaven als plats de terrissa. 

Baixo passejant a la zona del carrer Major per parlar-vos, tal com us vaig prometre a l'última entrada dedicada als carrers de Lleida amb noms d'oficis, del carrer del rellotger.

Una de les travessies del carrer Major, avui desapareguda, era el carrer del rellotger que apareix en documents del segle XVIII. En aquest carrer hi vivia el rellotger encarregat del rellotge de les hores de la Seu Vella. Fins al segle XVI, s'encarregaven d'aquesta funció els argenters que vivien en aquest carrer.

 

Quan encara no estava acabat el campanar, Antoni Core, mestre rellotger de Bolonya, va construir el rellotge l'any 1.390. La torre del campanar es va acabar l'any 1.416. A la fotografia podeu veure el mecanisme del rellotge de 1.650 exposat la capella del claustre situada al costat de la porta per pujar al campanar. Després es va  fondre la gran campana Eulàlia que va donar les hores als lleidatans durant segles. 

Torno al carrer Major per un dels carrers més estrets de la ciutat, el carrer Mossèn Amic que ens recorda que l'actual farmàcia Aragonés és d'origen medieval, i era l'apotecaria de mossèn Amic.

Si mireu la fotografia atentament veureu la façana d'arquitectura civil romànica de l'Ajuntament, i com gairebé sempre algú assegut al banc del "Si no fos".

Després de descobrir alguns dels secrets de la nostra ciutat cal donar les gràcies a Josep Lladonosa per la seva tasca.

Atentament.

Senyor i

Gernikako Bakearen Museoa Fundazioa.

Passejar per Gernika sempre m'emociona. Aquest estiu m'ha sorprès la proposta museística situada en l'edifici que hi ha davant de l'Ajuntament. Fins l'any 1.997 hi havia els jutjats,correus i telègrafs; ara és la seu del Museu de la Pau.El museu ens parla bàsicament de la història de Gernika i del terrible bombardeig que va destruir la ciutat durant la Guerra Civil. La nostra ciutat també va patir bombardejos salvatges, el del Liceu Escolar va matar a 300 lleidatans, 60 dels quals eren nens...

L'objectiu fonamental de la Fundació Museu de la Pau de Gernika ( Gernikako Bakearen Museoa Fundazioa ), és conservar, exposar, difondre, investigar i educar sobre les idees bàsiques de la cultura de la pau.Tres preguntes són els pilars fonamentals de la proposta. La visita us ajudarà a pensar possibles respostes:

.- Què és la pau?

.- Quin llegat ens ha deixat el bombardeig de Gernika?

.- Què passa actualment amb la pau al món?

Podeu optar per la visita lliure o la guiada ( en euskera, castellà, anglès o francès ). Si trieu la visita lliure, a la recepció del museu us faran una breu explicació, però no us donaran els mocadors de paper que segur que necessitareu, perquè no podreu estalviar-vos les llàgrimes... 

En un moment de la visita, un petit grup de persones entra en un espai que reprodueix  l'interior d'una casa de Gernika el dilluns 26 d'abril del 1.937, dia de mercat... Viureu en primera persona el bombardeig, i al final de la curta i angoixant experiència, us envoltaran tones de runa. Runa que us acompanyarà en una bona part de la visita...

 

És impressionant llegir i caminar per aquest espai devastat. En alguns moments resulta molt difícil contenir les emocions.

 

Considero molt important el bosc de la reflexió, en el que a partir del reconeixement del gran problema del conflicte basc, es proposa un camí per arribar a la pau.

Surto molt emocionat del museu i , com a cirereta del pastís, una de les encarregades em parla una mica en català...Li explico que la nostra ciutat, com moltes altres, també va patir els bombardejos indiscriminats.

Abans de marxar, pujo un moment a la Casa de Juntes per tornar a veure el vell roure, ja mort, tot un símbol del País Basc.

La Fundació Museu de la Pau de Gernika ens ajuda a ser millors persones.

Atentament.

Senyor i