Al cor del Baridà ( 1 ).

Tots coneixeu la divisió comarcal del país, però del que no som tan conscients és de com es senten  i d'on es senten les persones que viuen al territori. Avui viatjarem virtualment fins a la capital de l'Alt Urgell, ciutat de la que parlat una colla de vegades al blog perquè n'estic enamorat. La gran majoria dels viatgers que visiten la Seu d'Urgell, aprofita per escapar-se a Andorra. Us proposo que quan esteu a la rotonda per una vegada no aneu al Principat sinó en direcció a Puigcerdà...

Una última mirada al perfil de la ciutat on el protagonisme és, evidentment, per la catedral construïda entre 1.116 i 1.182, l'única integrament romànica de Catalunya.

Entre les comarques de l'Alt Urgell i la Cerdanya trobem un territori històric format per tres municipis de l'Alt Urgell ( Arsèguel, Pont de Bar i Cava) i dos de la Cerdanya ( Lles de Cerdanya i Montellà i Martinet); amb un total de vint-i.tres poblets. És el Baridà, travessat pel riu Segre i l'eix Pirinenc. En el nostre viatge virtual ens aturarem a un dels vuit pobles que formen el municipi de Pont de Bar, concretament a Els Banys de Sant Vicenç.

Aquest petit nucli de població, en el que l'any 2.007 hi vivien set persones, està format pel balneari, la caseria i la capella. Després d'aparcar, la primera mirada a l'entorn deixa clar el protagonisme del riu Segre.

Les instal·lacions  combinen de manera exquisida l'antiguitat i la modernitat i una colla de detalls us acaronen en tots els espais. Puc assegurar-vos que passar uns dies a la riba dreta del Segre, a 800 metres d'altitud, gaudint de les propostes de balneoteràpia, gastronòmiques i paisatgístiques us faran oblidar el món. 

A la planta baixa podeu triar una colla d'espais per llegir o escoltar música tranquil·lament: cafeteria, sales d'estar, de lectura, la terrassa... Però no podeu oblidar-vos de les aigües sulfurades i bicarbonatades sòdiques que brollen a quaranta graus per tres surgències. L'aigua calenta de les habitacions també fa "olor" a sulfhídric...

La família Pal fa segles que és la propietària dels banys, el 26 de febrer del 1.775 Bartomeu Pal comprà al Capítol de la Catedral de la Seu d'Urgell el dret sobre les aigües termals. Així va començar el balneari. La Marta i l'Anna, filles de l'Antoni Pal i l'Eulàlia han agafat el relleu al capdavant del negoci. Més de 200 anys d'una mateixa nissaga dirigint un negoci és difícil de veure.

En l'escriptura notarial podem llegir: ..." lo us de las ayguas calentas que dimanen de la montanya de dit lloch, que son distants de vostra casa mes de un quart de hora, y ab la facultat de poder acullir a qualsevols personas que volguessen pendrer ditas ayguas calentas y banyarse ab ella per curar de sas dolencias"...

Pujar a l'habitació per deixar l'equipatge, obrir la finestra i veure i escoltar el nostre riu Segre, és tot un plaer.

El document més antic que fa referència als banys de Sant Vicenç es troba copiat en un pergamí del segle XII que podeu consultar a l'arxiu de la Catedral de la Seu d'Urgell. L'any citat en aquest pergamí és 964.
Mirant a la dreta des de la finestra, envoltat de vegetació hi ha un edifici atrotinat...

L'endemà sembla que el Sol serà el protagonista. Des del riu, al costat de la piscina termal es veuen els grans finestrals de l'espai aigua, on podreu gaudir dels tractaments, cures, termalisme,...

La serenitat d'aquest espai es convertí en devastació l'any 1.982 quan la força del Segre destruí el poble de Pont de Bar. El pont que dóna nom al municipi fou construït en temps de Sant Ermengol, bisbe d'Urgell, que hi va morir al 1.035 al caure al Segre mentre inspeccionava les obres del pont. Els aiguats de 1.982 s'endugueren el pont de gairebé mil després...

Però actualment la calma domina aquest racó de les terres de Lleida, i aprofito per llegir una estona acompanyat pel so de riu i el cant dels ocells.

Abans de pujar, m'acosto a l'edifici proper, que ahir em sorprengué mirant per la finestra de l'habitació. Un edifici de sis plantes que sembla no viure el seu millor moment.

Aviat descobrirem el misteri d'aquest casalot a la riba dreta del riu Segre al cor del Baridà.

Atentament.

Senyor i

Els molins del Guadalquivir.

El riu Guadalquivir en el seu curs mitjà passa per la ciutat de Còrdova. Fa més de mil anys els cordovesos ja utilitzaven la força de l'aigua per moure molins, concretament onze. La majoria construïts entre les èpoques omeia i califal ( segles VIII a l'XI ), són una gran mostra d'arquitectura preindustrial. Estan connectats a assuts per agafar aigua de la llera del riu. A l'assut de Cubel en podem veure quatre molt propers al pont romà. A la propera fotografia podeu veure al final del pont, la Torre de la Calahorra, construïda l'any 1.369 per Enrique II sobre les restes d'un antic mur de defensa musulmà.

Els onze molins de la ciutat són: Albolafia, Alegria, Carbonell, Casillas, Enmedio, Lope García, Martos, Pápalo, San Antonio, San Lorenzo i San Rafael. Els quatre que estan en negreta són els que descobrirem avui des del pont romà. L'any 2.009 els onze molins quedaren inscrits en el Catálogo General del Patrimonio Histórico Andaluz. Abans de creuar el riu pel  puente romano, també conegut com puente viejo, construit al segle I durant la dominació romana, baixo al costat de la llera del riu, al marge dret, per mostrar-vos el primer molí.

El molino de la Albolafia, el més emblemàtic dels molins hidràulics cordovesos, apareix a la bandera de la ciutat.L'origen es remunta a l'època romana quan era un molí fariner. La roda hidràulica es va construir per ordre d'Abderramán II amb l'objectiu d'elevar l'aigua de la llera el riu i conduir-la fins al Palau dels Emirs ( asr al-Umara ), que actualment és el Palau Episcopal.

La gran roda fou reconstruïda al segle XII per Abú I-Áfiya - de qui ve el nom del molí-  per ordre de l'emir almoràvit Yusuf ibn Tasufin. Al juny de 1.942 la reina Isabel I la Católica estava malalta a l'Alcázar de los Reyes Cristianos. Com que li molestava molt el soroll de la gran roda girant per la força de l'aigua, manà que la desmuntessin.

Deixo la llera del riu per anar fins al pont romà, creuar el Guadalquivir i mostrar-vos els altres tres molins de l'assut de Cubel. 

Al segle XVI, la Congregació de Jesús i Maria propietària del molino de la Albolafia en aquella època, s'ocupà de restaurar-lo. La gran sínia, la mesquita i el pont romà apareixen des del segle XVI en el sello del Consejo de la ciudad.

A l'esquerra del molino de la Albolafia, ja al mig del riu, hi ha el molino Pápalo. La vegetació de l'espai natural Sotos de la Albolafia, en el que es poden observar 110 espècies d'ocells, l'amaga una mica. També es coneix amb els noms de molino de Téllez, molino de Don Tello o molino de Pápalo Tierno. Situat en una illa al mig del Guadalquivir aigües avall del pont romà, també és d'origen medieval. Format per dues edificacions adossades, amb dues plantes. Les parets són de pedra i la volta de maó.

També al mig del riu i molt amagat per la vegetació trobem el tercer molí, el nom del qual ens recorda la seva situació al Guadalquivir: el molino de Enmedio. Dels dos que estan al mig del riu, és el de l'esquerra. D'origen medieval, també es coneix com el molino de las Monjas de Jesús y María.És un edifici d'una sola planta rectangular al que s'accedeix per l'assut des del molino de San Antonio i per un petit pontet.

Acabem de creuar el pont i a la riba esquerra trobem el molino de San Antonio. Una de les últimes funcions d'aquest molí fou la de moldre farina per abastir unitats de l'exercit. Als anys 70 del segle passat, la planta baixa s'utilitzà com a drassana per construir les barques de fusta que s'utilitzaven per creuar el Guadalquivir.

Des d'aquest molí faig l'última fotografia del pont romà, en el que gairebé sempre trobareu gent passejant i gaudint de la bellesa de Còrdova.

Per tancar l'entrada d'avui, un senzill vídeo que vaig fer des del mig del pont romà ens permet donar un cop d'ull als quatre molins de l'assut de Cubel, del marge esquerre al marge dret.

Deixem el Guadalquivir per visitar un edifici molt literari, situat en un dels espais més populars i atractius de Còrdova: La Posada del Potro...
Atentament.
Senyor i

L' arxiu arqueològic de Lleida ( 1 ).

Deixem el Campament de la Canadiense, on en el xalet del 1.914 hem visitat virtualment l'exposició permanent "Aigües del món.Un món d'aigües" i l'espai de memòria " L'aventura hidroelèctrica dels enginyers de la Canadiense a les Terres de Lleida". Podem deixar el cotxe al Museu de l'Aigua perquè a pocs minuts passejant hi ha el nostre proper objectiu. Continuem pujant per l'Avinguda de Miquel Batllori, el segon carrer amb el que ens creuarem és l'Avinguda de Fontanet. Girem a la dreta i al número 26 trobarem un espai desconegut per a molts lleidatans.

L'edifici, conegut com equipament Albarés, acull l'escola bressol d'Albarés, la ludoteca del barri de la Bordeta i l'arxiu arqueològic de Lleida. Avui començo una sèrie d'entrades que ens permetran visitar virtualment l'arxiu arqueològic de Lleida on hi ha un tresor amagat... L'Ana Loriente, responsable de l'arxiu, ens descobrirà molt gentilment cada racó d'aquest espai. Després de les salutacions baixem amb l'ascensor fins al magatzem.

Abans d'obrir la porta del gran magatzem de gairebé mil metres quadrats, m'explica com interpretar el plànol que hi ha al centre del plafó. Els espais de color vermell indiquen els llocs on s'ham trobat restes arqueològiques, i els espais en verd representen llocs on no s'ha trobat res. Com podeu veure en la propera fotografia de detall del plànol, algunes zones vermelles presenten racons verds, fet que podem interpretar com que actuacions anteriors van destruir les restes existents.

Just davant d'aquest plafó una porta tancada m'intriga. L'Ana m'explica que és un espai no visitable en el que es guarden materials delicats a temperatura i humitat controlades.

La visita a l'arxiu arqueològic ens permet veure els estris dels nostres avantpassats recuperats en les excavacions arqueològiques que s'han fet a Lleida des dels anys 80 del segle passat.

Només entrar queda clar que els prestatges, un quilòmetre i mig lineal, són els protagonistes. En ells trobem més de mil elements de pedra, tres mil caixes amb ceràmica i dues-centes trenta-vuit caixes amb elements de ferro.

Podem donar un cop d'ull a la història de Lleida des de la Ilerda romana fins a l'actualitat. A la part dreta trobem unes vitrines amb la línia del temps a la part superior. Les peces exposades estan sobre les caixes de plàstic en les que podem llegir les característiques, on s'ha trobat la peça, el número d'intervenció, el registres...  

   

A la propera entrada ens centrarem en aquestes vitrines on algunes de les peces que han trobat els arqueòlegs us deixaran bocabadats.

Atentament.

Senyor i

El despatx dels enginyers...

Tornem avui al Campament de la Canadiense, concretament al xalet. A l'entrada anterior dedicada al Museu de l'Aigua, visitàrem l'exposició permanent "Aigües del món. Un món d'aigües". Al sortir us comentava que donaríem un cop d'ull a l'altre espai que hi ha al xalet de la Canadiense. 

"L'aventura hidroelèctrica dels enginyers de la Canadiense a les Terres de Lleida" recrea el despatx dels antics enginyers en el que podem contemplar la taula de dibuix, plànols, la caixa forta, el telèfon, amperímetres, voltímetres....

Barcelona Traction, Light and Power Company Limited ( Barcelona Tracció, Llum i Força S.A ), empresa coneguda popularment com La Canadiense perquè fou fundada a Toronto  ( Canadà ) l'any 1.911 per l'enginyer nord-americà Frederick Stark Pearson , tenia com objectiu la producció elèctrica i la seva distribució, sobretot a l'àrea metropolitana de Barcelona. L'ambiciós projecte d'aprofitament hidroelèctric a la zona del Prepirineu inclou la construcció del Canal de Seròs. Iniciat al novembre del 1.912, la primera turbina començà a funcionar al 1.914...

Si ens apropem més a la taula podem veure una " Obligación Hipotecaria. Serie 25ª " de l'empresa Hidroeléntrica Española.

La construcció del Canal de Seròs s'acabaria completant amb la construcció de dues grans preses  : Camarasa ( 1.917 - 1.920 ) i Sant Antoni ( 1.913 - 1.917 ).

Al despatx podem veure la reproducció d'un títol de l'empresa canadenca que transformà profundament les terres de Lleida.

Per construir el Canal de Seròs van treballar 20.000 obrers, i quan s'acabà l'obra es generaren molts llocs de treball a les diferents instal·lacions. Fou el primer sistema integrat d'embassaments i centrals d'Espanya. Penseu que l'any 1.914, Barcelona Traction, Light and Power Company Limited era la setena empresa productora d'electricitat a nivell mundial i la primera europea. 

Frederick Stark Pearson a més a més de fundar l'any 1.911 l'empresa Barcelona Traction, Light and Power Company Limited, un any després creà Ferrocarrils de Catalunya concretament el dia 1 d'abril de 1.912. Però per què un enginyer nord-americà va fundar aquestes dues empreses a Catalunya? La resposta la trobem de la mà de l'antic enginyer en cap de Tramvies de Barcelona, Carles Emili Montañés i Criquillion ( 1.877 - 1.974 ). Ell projectà l'electrificació de Catalunya, contactà amb Pearson i va convèncer al nord-americà de la capacitat dels rius lleidatans per generar electricitat i dur-la a Barcelona. Com que en el seu altre gran projecte, en Carles Emili no trobava finançament a Espanya per unir amb tren Barcelona i el Vallès a través de la serra de Collserola, tornà a explicar-ho a Frederick Stark Pearson, que s'implicà econòmicament en el projecte.
La gran capacitat de Pearson el dugué entre 1.887 i 1.912 a crear o participar en 16 empreses elèctriques i de transport ...
Però al 1.915 Pearson va morir amb només 54 anys a bord del RMS Lusitania, un transatlàntic britànic torpedinat per un submarí alemany U 20. Aquesta mort implicà que mai s'acabessin els projectes de prolongació del tren fins a Berga i França.

Barcelona Traction, Light and Power Company Limited també es coneguda per la vaga del febrer i març de 1.919, un moment històric molt important pel moviment obrer català. El conflicte es produí quan Regs i Força de l'Ebre, filial de Barcelona Traction, Light and Power Company Limited , introduí canvis en les condicions de treball, fet que implicava una disminució dels sous. Els treballadors foren representats per la CNT. Lluny de trobar una solució, el conflicte va anar creixent fins que el capità general de Catalunya, el militar català Joaquim Lleó Milans del Bosch i Carrió va declarar l'estat de guerra, i més de tres mil obrers van ser tancats al Castell de Montjuïc. La tensió encara va augmentar més fins que la vaga es transformà en general a Barcelona. El govern del Comte de Romanones envià al subsecretari de la Presidència per pactar amb el comitè de vaga. El 3 d'abril un decret del govern espanyol establia la jornada de treball de 8 hores per a tots els oficis.

Fa gairebé un segle, la feina ben feta d'enginyers i treballadors que suposà un esforç titànic, va canviar totalment la manera de viure.
Atentament.
Senyor i

L'espai museístic del cinema ( i 4 ).

Per acabar la visita virtual a l'únic museu del cinema de les terres de Lleida, en el que podem veure una petita mostra de les 20.000 peces que Josep M Queraltó va aconseguir reunir al llarg de trenta-cinc anys, avui ens centrarem en l'últim dels espais del museu, el dedicat al món de Josep M Queraltó.

Ja vaig explicar-vos en una entrada anterior dedicada a l'espai museístic del cinema, que de jove Josep M Queraltó els caps de setmana es dedicava a fer d'operador al cinema. Per desplaçar-se pels pobles de la rodalia de Vallbona de les Monges tenia la bicicleta que es mostra al museu.

Era la dècada dels 50 del segle passat quan pedalant i pedalant portava les pel·lícules d'un poble a un altre en el sac que podeu veure a la propera fotografia.

Josep M Queraltó va fer un curs oficial de ràdio a distància a l'Escola Maimó de Barcelona. Començà a guanyar-se la vida reparant aparells de ràdio i altres electrodomèstics a Vallbona de les Monges i comarca. A més a més, com he dit abans, feia d'operador de cinema. Aviat començà a fabricar els seus propis aparells de ràdio, muntant els kits que li enviaven de Barcelona. La fotografia següent ens mostra una reproducció del seu taller quan en Josep M era jove.

L'any 1.963 es traslladà a Barcelona i al 1.974 va fundar Suministros Kelonik amb José Fiestas i Martí Martrus; una empresa dedicada a la fabricació d'equips cinematogràfics. La seva feia li ha permès accedir a materials de gran valor històric relacionats amb el cinema, conservar-los i restaurar-los.

En aquest espai dedicat al món de Josep M Queraltó trobem un projector mut de 35 mm de la dècada dels 40 del segle passat, del mateix model amb el que el nostre protagonista va començar com a projeccionista a Vallbona de les Monges.

Té un lector de banda sonora de la casa Ossa. La llanterna destinada a font de llum és més antiga, aproximadament del 1.910, i consisteix en un arc voltaic amb carbons de corrent altern. El cavallet de fusta és una rèplica del que tenia el cinematògraf dels germans Lumière del 1.895.

A la fotografia anterior, a l'esquerra del projector, al costat de la finestra podeu veure un gravador magnètic d'àudio del 1.980 molt utilitzat per a muntatges cinematogràfics. La propera fotografia us el mostra més detalladament.

Una prestatgeria mostra llibres sobre cinema entre els que hi ha publicacions sobre exposicions i altres activitats organitzades per Josep M Queraltó i la Fundació Aula de Cinema Col·lecció Josep M Queraltó, que presideix.

Deixem l'espai museístic del cinema esperant que sigui el primer pas de la creació d'un gran espai en el que puguem gaudir de moltes més peces de la col·lecció Josep M Queraltó.

Atentament.

Senyor i

La Palabrería.

Avui passejarem virtualment pel cor de Còrdova, fins a la Plaza de la Corredera, l'única plaça major quadrangular d'Andalusia. Fins l'any 1.946 fou el gran mercat de la ciutat, però aquest espai cordovès ha viscut moments històrics molt diversos, com quan era utilitzada per fer curses de braus perquè corredera ve de corrida de toros.

La Inquisició celebrava en aquesta plaça els actes de fe, i l'exercit francès hi tenia el patíbul on executava als condemnats a mort. Quan fou remodelada al segle XVII, dos edificis del costat sud es conservaren: la Vivienda del Corregidor y Cárcel i las Casas de Doña Ana Jacinta. Acompanyeu-me, si us plau, a l'antiga presó...

En el moment d'entrar-hi una pissarra situada a la dreta ens presenta la protagonista d'avui. El Miguel ha escrit amb el guix:

La palabrería.

Libros de segunda mano / second hand books

PUESTO 23

...Tú seguirás allí desnuda como tú

y yo seguiré aquí desnudo como yo"....

La pissarra ens regala un fragment d'un dels poemes del poeta argentí Roberto Juaroz ( 1.925 - 1.995 ), concretament el poema 44 de la seva Poesia Vertical. Entrem al Mercado de la Corredera, antic Mercado de Sánchez Peña, que anteriorment fou presó, edifici consistorial, caserna i fábrica de sombreros y fieltros. Cal descobrir el PUESTO 23...

Els primers anys de la dècada dels 40 del segle XIX José Sánchez Peña comprà la presó per 104.986 reales, i després d'invertir-ne 120.000 més en la seva remodelació, nasqué l'any 1.846 la primera fàbrica de barrets que emprava màquines de vapor.

Totes les parades tenen un número a la part superior, ens aturem a la parada 23 que ens proposava l'escrit de la pissarra: La palabrería.

Quan José Sánchez Peña es retirà, la part baixa de la fábrica de sombreros y fieltros es començà a llogar l'any 1.875 a diferents comerços, és l'inici del mercat. Al costat de les parades de peix, carn, fruites i verdures, trobem La palabrería, una parada de venda de llibres a pes...

Miguel Marzo, un cordovès de 35 anys llicenciat en humanitats, és el responsable de la parada on trobem ordenadament als prestatges: narrativa ( espanyola, hispanoamericana, anglosaxona ),  poesia, història, filosofia, teatre, assaig, guies de viatge, cuina, literatura infantil i juvenil, i un calaix de sastre amb la resta de temàtiques.

Amb aquesta genial iniciativa, al mercat en el que compres productes frescos -que pots tastar allí mateix- per alimentar el cos, una parada et permet alimentar l'esperit...

A l'entrada a la petita parada podem llegir en una senzilla bafarada feta amb cartolina negra, en lloc del típic "Pasen y vean", "Pasen y lean". Cal entrar, remenar, triar i pesar els llibres a la bàscula...

La proposta té uns preus seductors:

Libros a peso.

10 € / Kilo

mínimo 1€/ libro

Miguel Marzo té previst fer activitats de lectura dirigides als nens, petites exposicions i concerts de petit format. La palabrería, visiteu-la si la vida us porta a Còrdova.

Atentament.

Senyor i

Tornem al taller d'escultura ( i 2 ).

La primera entrada dedicada al Taller d'escultura Casserras, acabava amb la magnífica notícia de trobar-hi treballant a la Teresa filla i la Teresa dona del Manelet. Teresa Casserras ha agafat el timó i el taller continua viu, la nissaga de geganters ja té una tercera generació. Mare i filla em conviden a entrar, quin magnífic regal.

M'emociono al taller recordant aquell matí màgic d'abril del 2.008 en el que d'una manera genial Manel Casserras i Solé ( 1.957 - 2.015 ), Manelet , escultor i constructor de gegants ens descobrí l'ofici de geganter.

Gegants en procés de restauració, figuretes dels improperis ( gegants, àguila, drac, mulassa...) omplen els espais del taller. A la fotografia anterior podeu veure una figureta i dos bustos del Gegant Vell, documentat al llibre de comtes de la Confraria de la Mare de Déu del Claustre l'any 1.675. Els gegants vells actuals els va fer Manel Casserras i Boix, pare del Manelet, l'any 1.959.

Als capgrossos encara els calen una colla d'hores de feina per sortir del taller. Segur que la Teresa Casserras farà una magnífica feina amb ells.

Al fons del taller, gairebé en la penombra, un gegant no em resulta desconegut. Com que les dones del Manelet m'han donat llibertat per gaudir del taller i observar, m'apropo...

Sembla el Mustafà, un dels Gegants del Pi de Barcelona, construït l'any 1.772 per Ramon Amadeu i restaurat l'any 1.960, amb Elisenda -l'altra gegant del Pi-per Manel Casserras i Boix. Però Mustafà té una alçària de 4,28 metres i pesa 63 quilograms, i el que estem observant és bastant més petit. Qui és ?...

La parròquia de Santa Maria del Pi té documentada la participació de gegants l'any 1.601, en aquell moment el gegant del Pi anava vestit de guerrer cristià. Els gegants actuals - Mustafà i Elisenda- són del 1.772, probablement obra de Ramon Amadeu. La cançó popular, creada el dia de Corpus de 1.798, fa que siguin molt coneguts. Però el que molta gent desconeix és el significat de ballar pel camí i ballar pel terrat... En aquell temps a La Rambla de Barcelona s'havia fet una reforma en la que el passeig central quedava elevat ( popularment s'anomenava "el terrat" ). El passeig central, quedava flanquejat per dos passos inferiors per carruatges que la gent anomenava camí.

Al veure els meus dubtes el gegant m'explicà, a cau d'orella, que es tracta del Gegantó Mustafà Petit del Pi, construït l'any 2.014 pel Manelet. Aquesta rèplica infantil de 2,10 metres d'alçària i 12 quilograms de pes, està pensat perquè el portin nens i nenes. El Mustafà Petit balla acompanyat de la resta de gegants del Pi a les Festes de Santa Eulàlia, Sant Josep Oriol i la Mercè.

  

Dono les gràcies a les dones del Manelet. El recordo explicant-me que estava una mica trist perquè no hi hauria una tercera generació de geganters. Ell ja no ho pot veure, però segur que estaria molt emocionat observant a la seva filla treballant al taller d'escultura Casserras.

Atentament.

Senyor i