A poc a poc...

L'estiu passat us explicava que la Paeria estava restaurant el Pilar del General i renovant  íntegrament el malmès carrer del General, un dels accessos transversals entre el Centre Històric i el Turó de la Seu Vella. Un carrer que formava part de la trama medieval de la Lleida del segle XIII.

Recordeu que el Pilar del General forma part de l'estructura porticada construïda entre els segles XIII i XVII coneguda com el Porxos de Dalt.

Les obres per rehabilitar una superfície de gairebé tres-cents metres quadrats tenen un pressupost d'uns 137.000 €. Estava projectat acabar-les a finals del passat mes de juny, però està clar que es fan a poc a poc...

Des del  mes d'octubre podem veure la restauració del Pilar del General però encara ens caldrà esperar bastant per tornar a passejar pel carrer del General. Si compareu la propera fotografia amb la primera de l'entrada d'avui podreu valorar la feina feta.

Les "Obres del projecte de reurbanització del carrer del General, dins l'àmbit del portal Magdalena/Noguerola de Lleida", responsabilitat de l'Empresa Municipal d'Urbanisme de Lleida S.L. avancen molt lentament en l'intent de retornar l'antiga funció al carrer, salvant un desnivell de quinze metres.

El mal estat del carrer fa molt difícil conservar l'estructura d'origen medieval i dignificar l'atrotinat espai que amaga part de la nostra història.

Quan les obres acabaran podreu veure al blog el resultat d'aquesta dignificació imprescindible d'un dels carrers més antic de la ciutat de Lleida.

De moment podem gaudir del Pilar del General, que fou construït, adossat a l'estructura dels porxos medievals, al voltant de 1.730 i que s'anomena així perquè en aquest lloc hi tenia casa el Diputat General de Catalunya. Al pilar es penjaven els requeriments de l'antiga Generalitat i posteriorment els principals documents reials i del municipi. Si observeu l'àngel que hi ha a l'esquerra del bust podreu llegir-hi 1.759, amb un cinc sorprenent...

El bust, dedicat a Lluís de Blondel de Drouhot i Dàvalos - primer Marquès de Blondel de l'Estany- que fou el responsable d'obres que modernitzaren la ciutat de Lleida, està actualment net com una patena.

En aquest pilar antigament hi havia una argolla a la que lligaven als delinqüents per exhibir-los i humiliar-los públicament.
Malgrat la neteja encara costa llegir la part inferior esquerra de la placa datada el 15 de maig de 1.958 per la degradació del material amb la que està feta.

El text diu: "A la memoria del Marqués de Blondel que de forma meritoria ejerció el gobierno de la ciudad de Lérida desde 1.785 (..) 1.794.  (Sus) edictos fijados en este pilar, con(tribu)yeron (efic)azmente a su mayor progreso y desarrollo.

XV - V - MCMLVIII"

Cal esperar per veure el resultat de la reurbanització del carrer del General. Quan sigui possible hi passejarem virtualment al blog.

Atentament.

Senyor i

Enfilant el cementiri de New Calton Burial Ground.

Després de visitar el nou Parlament d'Escòcia i l'abadia d'Holyrood tornem a la rotonda on s'acaba The Royal Mile, i en lloc de pujar per la via principal de la Ciutat Vella, anem a la dreta per Calton Road. Molt aviat anirem a la dreta per passejar entre les tombes del cementiri de New Calton Burial Ground.

L'objectiu de l'entrada d'avui és pujar al turó de Calton Hill, un dels millors llocs d'Edinburgh per mirar i admirar la ciutat. La construcció els primers anys del segle XIX de Waterloo Place afectà plenament l'antic cementiri de Calton i calgué traslladar les tombes afectades. El nou cementiri es construí entre 1.817 i 1.820.

Aproximadament hi ha unes mil làpides, monuments funeraris i tombes dels segles XVIII i XIX. Mentre pugem pel cementiri, si ens girem, podrem gaudir de vistes excepcionals del Park d'Holyrood, del turó d'Arthur's Seat, del nou parlament d'Escòcia i del palau d'Holyrood.

Abans de fer-hi el cementiri era una zona de pastures. Si van fer enterraments almenys fins l'any 1.874 i probablement fins a mitjans del segle XX.

Passejant entre les tombes podeu gaudir del nou parlament d'Escòcia, obra de l'arquitecte barceloní Enric Miralles i Moya, i dels turons d'Holyrood Park; la zona verda més gran d'Edinburgh de 260 hectàrees amb turons, llacs i jardins. S'anomena també parc de la Reina perquè es propietat de la corona...

Entre les tombes destaquen les d'alguns membres de la família de Robert Louis Stevenson ( 1.850-1.894 ), novel·lista, poeta i assagista escocès nascut a Edinburgh. Archibald Elliot, un dels principals arquitectes d'Edinburgh del segle XIX, està enterrat al cementiri. Una de les seves obres més destacades fou Waterloo Place. A la fotografia anterior, darrere de les tombes podeu veure el palau d'Holyrood.

Després de pujar les diferents terrasses est-oest que formen el cementiri, arribem al final, però encara queda un últim esforç per coronar el turó de Calton Hill. El conjunt arquitectònic del turó està inclòs al Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO, però abans de continuar enfilant el turó, al sortir del cementiri trobem The Burns Monument, edifici dedicat al poeta nacional d'Escòcia Robert Burns ( 1.759-1.796 ). El templet circular amb columnes corínties fou construït l'any 1.830 per l'arquitecte Thomas Hamilton.

Deixem el monument que recorda a Robert Bruns i continuem pujant el turó. L'últim esforç és un tram d'escales  que ens deixa al cim. A la propera fotografia podeu veure al centre The National Monument of Scotland, dedicat als soldats escocesos que van morir lluitant a les guerres napoleòniques. Dissenyat entre 1.823 i 1.826 per Charles Robert Cockerell i William Henry Playfair inspirant-se clarament en el Partenó d'Atenes. A la dreta The Nelson Monument, una torre de trenta-dos metres d'alçària que commemora la victòria de l'almirall Horatio Nelson ( 1.758-1.805 ) a la batalla de Trafalgar, en la que va morir.

A la fotografia següent, feta des del Castell d'Edinburg, podeu observar Calton Hill amb el mar del Nord al fons. Al centre, el monument a Nelson, darrere seu el Monument Nacional d'Escòcia, a l'esquerra l'observatori astronòmic amb la gran cúpula que acull el telescopi, i davant seu el monument dedicat a Dugald Stewart ( 1.753 - 1.828 ).

Dugald Stewart Monument és un homenatge al filòsof escocès i professor de la Universitat d'Edinburgh. Dissenyat per l'arquitecte William Henry Playfair i acabat l'any 1.831, s'inspira clarament en el monument de Lisícrates d'Atenes. Un temple circular amb vuit columnes corínties estriades i amb unes vistes impressionants d'Edinburgh.

Si visiteu la capital d'Escòcia i fa bon temps, no deixeu de pujar a Calton Hill perquè als vostres peus podreu observar detingudament la ciutat d'Edinburgh.
Atentament.
Senyor i

No només al soterrani...

A l'entrada anterior dedicada a la llibreria Caselles, un negoci familiar de llibreria-papereria al número quaranta-sis del carrer Major  de Lleida des del 1.934 però que començà l'any 1.914 com quiosc de diaris, vàrem donar un cop d'ull a l'antic celler del segle XVII que hi ha al soterrani. Al final de l'entrada us explicava que la llibreria amagava més secrets...

Pugem del soterrani per l'escala de cargol. Si al soterrani era molt evident la presència de les parets i la volta de pedra del celler, a la planta baixa les antigues restes estan una mica amagades.

A l'esquerra de la porta de vidre d'accés a la llibreria es poden apreciar restes de la façana de pedra de l'edifici antic.

Per descobrir més restes cal pujar a la tercera planta. Aquí no cal buscar-les, és molt evident que la porta d'emergència està col·locada aprofitant una antiga porta de pedra.

Obrint aquesta porta d'emergència accedim a un carrer ple d'història lleidatana, la Costa del Jan, que a l'època medieval era l'accés al barri jueu de la ciutat.

La tardor del 1.597 la Costa del Jan patí una esllavissada de roques que implicà una gran transformació del carrer. Accedim al costerut carrer passant per aquesta porta que sembla que separi dos mon i observem els grans murs de contenció que es van construir perquè el carrer fos segur.

Si pugem una mica les escales del carrer ben aviat podrem observar l'antiga porta de pedra gairebé a vista d'ocell. Us quedarà molt clar perquè el carrer té el nom de costa...

Explica en Josep Lladonosa al seu llibre "Els carrers i places de Lleida a través de la història" que el dia dos d'abril del 1.603 el Consell General acordà cedir als jesuïtes unes cases enderrocades de l'antiga cuirassa perquè poguessin edificar la seva residència. Durant uns anys el carrer s'anomenà Costa de la Companyia. Es van aixecar uns murs de pedra gruixuda per protegir-se de les esllavissades. Aquestes pedres procedien d'altres edificis, fins i tot potser de la mateixa sinagoga de Lleida perquè, afirma l'historiador lleidatà, entre els carreus hi ha columnes treballades...

Durant les obres de rehabilitació del call lleidatà, la Costa del Jan ha estat tancada i, com podeu veure a la fotografia anterior, les males herbes han ocupat bona part de l'escala. A la fotografia següent podeu constatar el canvi després del final d'aquestes obres.

Al final del tram d'escala, abans de baixar l'ultim  fins al carrer Major, ens espera  la font neoclàssica de la costa del Jan coneguda també com la font del governador Aparici. A la fotografia següent podeu observar-la atentament.

 
L'escut de Lleida de la part superior és dels anys 70 del segle passat.  Aquesta font abans estava a la plaça de sant Francesc i l'any 1.884 es traslladà a la ubicació actual. Part de la font que hi havia anteriorment es va traslladar a la plaça de Ramon Berenguer IV i la coneixem com la font de l'Estació. La font es va trencar per la caiguda d'un mur...

Si compareu la fotografia anterior amb la propera podreu veure aquesta part de la costa del Jan durant les obres de rehabitilació del call i després de finalitzar-les. A més a més de la neteja evident de males herbes també constatareu que la barana central ja no existeix. La pintada de l'esquerra ha sobreviscut a les obres de rehabilitació...

Tornem a la llibreria Caselles i centrem la nostra mirada al brancal de la dreta de la porta de pedra. Gairebé a tocar del nou sistema de la porta d'emergència podem observar un forat al carreu central en el que es col·locava l'element que tancava l'antiga porta.

Al brancal de l'esquerra un altre carreu mostra un forat que tenia la mateixa funció, tancar bé la porta. El silenci i la solitud de la Costa del Jan i de la tercera planta de la llibreria Caselles és impressionant, sembla que el temps s'ha aturat...

Realment la porta d'emergència de la llibreria de referència de Lleida és una porta oberta a la història de la ciutat.Penseu que per aquest costerut carrer caminava el veí del call Crescas Abnarrabí, físic i cirurgià oftalmòleg que operà de cataractes, l'any 1.468, al rei Joan II...

Deixem la llibreria Caselles per tornar a passejar per l'Eix Comercial de Lleida on ens esperen altres restes arqueològiques visitables.
Atentament.
Senyor i

Eix. Cultura industrial, tècnica i científica.

Al maig del 2.016, editada pel Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya, va sortir el primer número de la revista Eix una publicació semestral dedicada al nostre patrimoni industria, científic i tècnic.

Els seguidors del blog sabeu que aquest patrimoni ha protagonitzat algunes de les entrades. Al primer número de la revista, a les pàgines cinquanta-sis i cinquanta-set podem llegir l'article "El Dipòsit del Pla de l'aigua de Lleida" al que vàrem donar un cop d'ull a l'entrada "Sota la plaça".

Tot un luxe gaudir dels articles d'Eix, revista que podeu trobar a les llibreries més importants de Catalunya al preu de vuit euros o per subscripció anual de dotze euros. Cada revista té un dossier central i una colla d'articles que ens permeten descobrir el patrimoni industrial del nostre petit país. Editada en català, dedica les últimes pàgines a dos extractes; un en castellà i l'altre en anglès.

Al número dos, a les pàgines catorze i quinze, l'article "Arròs paperer, una recepta al servei de la societat" ens deixa clar que el patrimoni industrial també amaga altres patrimonis com el de la recepta de l'arròs paperer que podeu tastar a dinou restaurants de l'Anoia. A l'entrada "Molins paperers" podeu donar un cop d'ull al molí de Capellades.

El Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya està format per vint-i-vuit centres museístics i patrimonials que ens expliquen la industrialització de Catalunya i respon clarament al seu lema: Un museu nacional estès per tot el país.

D'aquesta colla de museus, cinc estan a les terres lleidatanes: La serradora d'Àreu, el museu Hidroelèctric de Capdella, el museu de Gerri de la Sal, el museu de la Mecanització Agrària Cal Trepat de Tàrrega i el museu de l'oli de Catalunya de la Granadella. Visites que de ben segur no oblidareu.

El número tres torna a les terres de Ponent per descobrir-nos a les pàgines setze a dinou el dipòsit d'aigua de Puigverd, la primera construcció de formigó armat que es va fer a tot l'estat espanyol. Projectat per Francesc Macià és del 1.893 i té una capacitat de mil metres cúbics.

Tres dels articles del número quatre ens presenten espais dels que us he parlat al blog. El dossier central "La llum que ens va canviar la vida" ens parla del museu Hidroelèctric de Capdella que amb l'entrada "Fa cent anys a la Vall Fosca" vàrem visitar virtualment. L'enginyer i polític Emili Riu i Periquet, nascut a Sort , tenia un projecte visionari que finalment canvià Catalunya...

L'article " Descobrim la mecanització del camp català", de les pàgines seixanta-quatre a seixanta-nou, ens permet passejar  per la fassina Balanyà  de l'Espluga de Francolí a la que li vaig dedicar tres entrades titulades "Un cop d'ull a la fassina Balanyà".

El mateix article parla  del museu de la Mecanització Agrària Cal Trepat de Tàrrega que hem visitat virtualment fins a l'últim racó a la sèrie d'entrades "Un cop d'ull a Cal Trepat".

Si sou dels que penseu que el patrimoni industrial, científic i tècnic són part de la nostra cultura, la revista Eix és de lectura imprescindible.
Atentament.
Senyor i 

Cases singulars de Lleida ( 33 ).

Continuem passejant per la rambla de Ferran en direcció a l'estació ferroviària després de descobrir l'agitada història de la Casa Cros. Ens aturarem al número trenta-set con els espera la Casa Montull d'estil noucentista.

També, com la Casa Cros, inscrita com Bé Cultural d'Interès Local en l'Inventari del Patrimoni Cultural Català, aquest edifici cantoner a tres carrers -rambla de Ferran, Democràcia i del Carme- és el nostre protagonista d'avui.

Atribuït a Manuel Cases fou construïda el primer terç del segle XX. A la fotografia anterior podeu observar la façana del carrer Democràcia. Si ens fixem en la coronació de l'edifici als extrems podeu veure dos templets circulars descoberts, i gairebé a tocar del de l'esquerra, un frontó clàssic. La fotografia següent és de la cantonada dels carrers del Carme i Democràcia.

Si ens apropem a la coberta podem apreciar el templet circular descobert amb sis parells de columnes que embelleix l'edifici.

Al primer pis d'aquesta cantonada cilíndrica podem gaudir de les baranes de ferro forjat dels grans finestrals de la tribuna.

Si anem a la rambla de Ferran podem valorar alguns elements decoratius clàssics. La propera fotografia de detall és del frontó en el que es poden llegir les inicials J.C. Al frontó de la façana del carrer Democràcia, que podeu veure a la primera i segona fotografies de l'entrada d'avui, les inicials són M.V. Desconec a qui fan referència les inicials dels dos frontons.

Aquest edifici de planta baixa i quatre pisos ens regala a la cantonada cilíndrica de la rambla de Ferran amb el carrer Democràcia, una decoració de gran puresa clàssica. A la propera fotografia de detall podeu gaudir de les grans columnes estriades corínties que s'enfilen per la façana del primer i segon pis. Al tercer pis el protagonisme és pels gerros. Aquests elements decoratius embelleixen la magnífica tribuna.

Des del carrer Democràcia podeu veure fàcilment les petites baranes de ferro forjat dels finestrals del primer pis amb un gerro al centre i decoració vegetal, gerro que es repeteix a la resta de baranes.

Deixem la casa Montull i acabem de passejar per la rambla de Ferran en sentit a l'estació ferroviària fins arribar al carrer d'Anselm Clavé on, al número quaranta-tres ens espera una misteriosa casa...
Atentament.
Senyor i