Pobra Verge del Blau...

Al mes de març vaig començar la sèrie d'entrades titulades "Arxiu Gavín: Inventari d'Esglésies de Catalunya", un inventari únic al món amb fotografies de totes les esglésies, catedrals, monestirs, cartoixes, ermites, santuaris, oratoris.. d'un país. Parlem de 26.444 edificis religiosos que podem veure en 217.000 fotografies del Principat, Franja de Ponent, Andorra i Catalunya Nord. Els arxivadors, ordenats per comarques i municipis, custodien fotografies antigues del nostre patrimoni, imatges que acompanyo a les entrades del blog amb fotografies actuals dels mateixos edificis religiosos. Quan per acabar la sèrie d'entrades ( moltes encara no publicades ) desprès de voltar i voltar per les terres lleidatanes vaig començar a consultar les moltes fotografies de la ciutat de Lleida. Algunes d'elles, concretament les de la Seu Vella, em van trencar el cor...

Al paperet mecanografiat que hi ha al costat de les fotografies podem llegir : "Lleida. La Seu Vella de Santa Maria .- any 1.979-.". De les cinc fotografies d'aquella pàgina, totes del 1.979, el text de la propera és: " Imatge procedent de la Seu Vella".
Les tres properes fotografies de l'Arxiu Gavín estan acompanyades d'una d'actual que ens permet valorar-ne la rehabilitació i restauració.

Els que sou de la ciutat de Lleida entendreu perfectament ( creients, agnòstics i ateus ) la tristor al veure la Verge del Blau trencada, amb els trossos empegats, i alguns fragments ( el cap i el braç dret del Nen i la mà dreta de la Verge amb el colom ), desapareguts...

L'escultura gòtica del segle XV, molt elegant, destaca per la bellesa dels rostres de la Verge i el Nen. Una bellesa maltractada com podeu apreciar a la fotografia anterior de l'Arxiu Gavín perquè, a més a més dels trossos que falten el rostre de la Verge patí diferents cops que li van trencar el nas quan, al 1.936, fou treta de l'altar neogòtic de l'església de Sant Pau per destruir-la.

L'any 1.981 l'Institut d'Estudis Ilerdencs en el marc de la Càtedra de Cultura Catalana "Samuel Gili i Gaya" de la Diputació de Lleida publicà el llibre La "Verge del Blau" Escultura gòtica de la Seu Vella de Lleida de Frederic Lara i Peinado. La seva lectura ens ajuda a comprendre l'agitada història de l'escultura gòtica.

Ens explica Lara Peinado que a l'Arxiu Capitular, als manuscrits anomenats Llibres de Comptes de la Seu Antiga de Lleida, concretament al tom 36  corresponent als anys 1.447 i 1.448 l'artista que esculpí la Verge del Blau va ser Jordi Safont, mestre arquitecte de la Seu Vella entre 1.443 i 1.454 i gran escultor. Fou ajudat  per Bertran de la Borda ( també mestre arquitecte que dirigí les obres de la Seu Vella entre 1.462 i 1.485 ), per donar-li forma a l'escultura. Els Llibres de Comptes expliquen que van col·locar a la Verge del Blau al Portal del Judici, que era el nom que rebia la Porta dels Apòstols al segle XV perquè lluïa relleus del Judici final. El mateix arxivador on he trobat la fotografia de la Verge del Blau trencada també guarda una fotografia del 1.910 de la Porta dels Apòstols que durant molts anys, del 1.448 al 1.707, presidí la Verge del Blau.

Prèviament Guillem de Solivella havia acabat una imatge de la Verge el 22 de juliol de 1.391 que va ser col·locada al 1.393, però fou substituïda per la de Jordi Safont. La Verge del Blau, va ser encarregada pel Capítol al mestre Jordi Safort perquè no els agradava la de Guillem de Solivella, que fou traslladada l'any 1.448 a la fornícula oberta damunt de la cornisa de la Porta dels Fillols. La propera fotografia us permet comparar la Porta dels Apòstols amb l'anterior. Les dues imatges estan separades per més d'un segle.

El mainell o trencallums de la Porta dels Apòstols era el lloc que ocupava la Mare de Déu del Blau. L'escultura gòtica presidia la bellíssima i malmesa porta com Regina Apostolorum.

L'any 1.707 Joan Carles Cristià de Landas -  comte de Louvigny - primer Governador de Lleida, ordenà tancar la Seu Vella per convertir-la en caserna. La repressió contra els lleidatans fou impressionant...
La Verge del Blau l'any 1.749 fou traslladada amb altres imatges i objectes religiosos a l'Església de Sant Pau del carrer la Palma que acabava d'inaugurar-se, on rebé culte durant dos segles.
En aquesta església del carrer la Palma, desconeguda per molts lleidatans, hi havia la Congregació de Sant Pau que formava catequistes. L'arquitecte Celestí Campmany la reformà l'any 1.884. Actualment poc queda de l'Església-Oratori de Sant Pau. L'edifici del 2.009 de l'Escola d'Art Municipal Leandre Cristòfol en conserva alguns elements arquitectònics.

A la propera fotografia de detall podeu observar un d'aquests elements arquitectònics conservats, el monograma de Maria format per les lletres M i A.

Deixem el poc que queda de l'església de Sant Pau per tornar a la Seu Vella, concretament a la Porta dels Apòstols en la que, malauradament, de la rica escultura que l'embellia no queda gairebé res. Gela la sang contemplar el mainell i els espais buits on hi havia els dotze apòstols o les petites peanyes de les arquivoltes que estaven ocupades per profetes i angelets... A la fotografia següent podeu veure el que queda del timpà on es representava el Judici Final.

Lleida,ciutat castigada i maltractada en grau superlatiu per les guerres, ha perdut bona part del seu patrimoni. Penseu que per accedir a la Seu Vella hi havia una monumental escalinata flanquejada pels edificis nobles de l'antic barri gòtic. Un espai imponent del que no queda res...
A la propera fotografia lateral de detall del mainell podeu veure que totes les imatges estan decapitades i mutilades..

L'any 1.839 el pintor Josep Alsina va fer un altar neogòtic per a la Verge del Blau i donà l'ordrenà que es repintés l'escultura, una acció molt desafortunada perquè cobrí l'antiga policromia. Però sobre la nova capa de pintura tornà a sortir el blau llegendari al front de la Verge...
A la fotografia següent podeu veure un contrapicat, gairebé un angle nadir ( perpendicular al terra ), en el que podeu veure despullades les arquivoltes i el mainell on presidia la Porta dels Apòstols la Verge del Blau.

Ja us he explicat abans les destrosses patides per l'escultura l'any 1.936. Apedaçada de qualsevol manera fou traslladada al Museu Provincial esperant ser restaurada. Segons Josep Lladonosa l'any 1.947 encara estava al museu. Més tard la dugueren a la Seu Vella per "guardar-la" aparedada, pròxima a la Porta dels Apòstols, una colla d'anys.
Lara Peinado diu al seu llibre del 1.981: ..."Farà una dotzena d'anys que fou traslladada a la Sagristia de la Catedral Nova on pot admirar-se avui lamentablement mutilada i en espera d'una urgentíssima i especialitzada restauració"...

L'octubre del 2.012 a l'entrada "Sorpresa a l'Arxiu Capitular" us mostrava el dibuix de la Mare de Déu del Blau ( fotografia anterior i propera de detall ) fet per Joseph Manegat al segle XVII, quan encara presidia la Porta dels Apòstols.

L'any 1.989 es restaurà per participar a l'exposició Millenum. Uns particulars van retornar, sota secret de confessió, el cap del Nen Jesús que havien custodiat des del 1.936. L'escultor lleidatà Victor Pallarès restaurà l'escultura gòtica afegint-hi la mà dreta de la Mare de Déu i el cap i el braç dret del Nen.

L'any 2.003 es va fer l'última intervenció de conservació i restauració per participar a l'exposició Seu Vella. L'esplendor retrobada commemorativa del 800 aniversari de la col·locació de la primera pedra de la Seu Vella. A la següent fotografia de detall podeu veure la làpida commemorativa de la primera pedra de l'antiga catedral. Si visiteu la Seu Vella la trobareu al mur nord de l'absis major. Explica que la cerimònia fou l'any 1.203.

El dia de la Candelera ( 2 de febrer ) es celebra a la Catedral Nova la festa de la Mare de Déu del Blau. L'Associació Blaus Lleida s'encarrega de l'organització. Hi ha noms que són propis d'una ciutat, és el cas de Blau. Les Blaus de totes les edats es troben a tocar de l'antiga escultura gòtica que podeu mirar i admirar a l'esquerra del presbiteri.

La Verge del Blau, com heu vist a les fotografies de detall anteriors, té un blau al front que és l'orígen del seu nom i d'una llegenda lleidatana. Jordi Safont va rebre l'encàrrec d'esculpir una imatge de la Verge per presidir la Porta dels Apòstols de la Seu Vella. El temps passava, i a fi de tenir-la enllestida en el termini fixat va fer treballar al seu aprenent. L'aprenent li va fer una cara molt bella i formosa i quan el mestre la va veure es va enfadar molt perquè no podia ser que la feina de l'aprenent fos perfecta. Un cop acabada, el mestre Safont agafà el seu martell i el va llençar amb molta força contra el rostre de la Verge, però no es va trencar i al lloc on havia impactat el martell va aparèixer un blau. La noticia s'escampà per Lleida i tothom li va dir La Verge del Blau...
Si visiteu Lleida no us descuideu d'entrar un moment a la Catedral Nova per observar detalladament l'escultura gòtica amb una història molt accidentada.
Atentament.
Senyor i

Castellvell.

El passat dimecres dia cinc mentre enfilàvem la carretera C 149a ens vàrem aturar al quilòmetre dos, a la partida Sant Benet de Solsona, per donar un cop d'ull als Caputxins Vells el primer edifici conventual dels caputxins a la ciutat de Solsona. Una edificació del segle XVI en la que s'han fet moltes reformes on s'establiren els caputxins l'any 1.582 fins al 1.619 quan es van traslladar al convent edificat més a prop de Solsona.

Continuem per la serpentejant carretera i pocs metres abans d'arribar al quilòmetre tres veurem un indicador, a la dreta, en el que podem llegir Castellvell, el nostre proper objectiu. Si ens aturem un moment i alcem la mirada, impressiona.

A l'aparcament trobem un plafó informatiu que ens fa una pinzellada històrica del Castellvell. A la part superior dreta constatareu, que malgrat estar a tocar de la Ciutat de Solsona, Castellvell pertany al terme municipal d'Olius.

A tocar de l'aparcament, a la dreta del cartell informatiu de la fotografia anterior, hi ha les ruïnes de l'església romànica de Sant Miquel, del segle XI. Era la primitiva església del castell, d'una sola nau amb absis trilobulat ( un de central i dues absidioles ).

Malgrat que només queda la part baixa dels murs i els absis, podem veure la planta de l'antic i  petit temple romànic que fou l'església parroquial dels termes de Castellvell i Trevics des del el segle XII al XIX.

Entre finals del segle XIX i les primeres dècades del segle XX l'església fou enderrocada i als anys 1.977 i 1.978 es va fer una intervenció que posà al descobert els vestigis que quedaven.

La petita església del segle XI té planta de creu llatina. El braç major ( del pòrtic a l'absis ) mesura 6,30 X 18 metres, i el brac menor ( transsepte ) fa 3,60 X 8,30 metres.

De l'antiga fortalesa que es començà a construir al 957 i s'acabà, després de diferents millores de la fortificació, l'any 1.217 només en queda la muralla, la base de tres de les torres i una gairebé sencera que podeu veure a la propera fotografia. A mitjans del segle XIX en una de les torres van instal·lar-hi un sistema de telegrafia òptica. Era l'última torre de la línia militar Barcelona-Manresa-Solsona. Es podia veure la torre d'Hortoneda de Clariana de Cardener situada a 8,5 quilòmetres.

El castell, de planta trapezoïdal - gairebé quadrada-  estava protegit per una torre de planta circular a cada vèrtex unides per grans murs laterals. L'interior del recinte emmurallat alberga el Santuari de la Mare de Déu del Remei construït en estil gòtic al segle XV.

Entre els anys 1.310 i 1.320 el vescomte de Cardona ordenà les reformes necessàries per transformar el castell en un palau gòtic. D'aquells anys és l'enllosat del camí que podeu apreciar molt bé a la fotografia anterior. Quan acaba d'enfilar-se el camí trobem la base d'una de les quatre torres de planta circular.

Aquest indret del Castellvell fou escollit com localització per fer una de les típiques postals de Solsona de la segona meitat del segle passat. Els protagonistes són els trabucaires. És una targeta postal de Foto color Raymond Tarragona que es podia trobar fàcilment a les llibreries de Solsona fins als anys 90, però actualment és impossible. Gràcies a Jaume Tarrés Pujol, historiador, cartòfil i investigador solsoní, puc explicar-vos que és una targeta postal editada al 1.968. Manel Casserras i Boix, sastre i immillorable mestre geganter, feia poc que havia fet els vestits nous dels trabucaires. 

A més a més de la targeta postal, continua explicant-me en Jaume, utilitzant la curiosa fotografia es va fer el banderí que podeu veure a la propera fotografia. En aquell moment històric, al 1.969, el Ministro de Información y Turiamo Manuel Fraga Iribarne visità Solsona. Li van regalar la reproducció d'un trabuc i li van proposar fer un Parador de Turismo al Castellvell, Parador que finalment es va fer a Cardona.

Enfilar-se fins a gairebé el Santuari de la Mare de Déu del Remei té premi perquè el regal visual és espectacular. La ciutat de Solsona està als nostres peus...



Gràcies el zoom de la càmera fotogràfica podem donar un cop d'ull al cor de Solsona. A l'esquerra de la propera fotografia l'hotel Sant Roc, joia modernista de la ciutat. Si mireu la part superior dreta veureu el campanar romànic de l'antiga col·legiata de Santa Maria de Solsona construïda entre 1.070 i 1.163. A la catedral actual, a més amés de la part romànica, hi ha construccions gòtiques, barroques, neoclàssiques i modernistes. A l'esquerra del gran campanar, si us fixeu bé veureu la Torre de les Hores datada abans del 1.500.

Ja, gairebé, hem acabat de pujar. A la fotografia següent feta des de la base d'una de les torres de planta circular i magnífic mirador de la ciutat veiem una segona torre. Si pugem una mica més podrem accedir al santuari, però abans continuarem passejant pel camí perimetral del castell.

En el punt on podem girar per anar al santuari trobem, formant part de la muralla, una de les restes romàniques del Castellvell. És un capitell amb els escuts d'armes de dues famílies: els Tarroja ( la torre ) i els Cardona ( el card ). Aquests dos símbols apareixen a l'escut de la ciutat de Solsona on hi ha també representats una creu i el Sol.

Resseguint el camí perimetral del Castellvell anirem trobant restes de les diferents fortificacions que el  protegien. Al 1.389, el Castellvell deixa de ser la residència dels Cardona i Hug II de Cardona ( 1.328 - 1.400 ) autoritza l'enderroc del castell per emprar les pedres en la construcció de les segones muralles de Solsona.

Al segle XV s'edificà el Santuari de la Mare de Déu del Remei, un edifici gòtic. Al segle XVII s'amplià la capella. D'estil barroc són el campanar, el cor i la portalada actual.

El castell fou durament castigat durant la tercera guerra carlina  ( 1.872 - 1.876 ). Al 1.872 el capitost carlí Morlans ordenà destruir les torres, per això tres de les quatre estan escapçades.

Quan feu la visita constatareu que la persona que té cura del santuari, omple de flors finestres, balcons i racons com podeu veure a la fotografia anterior i propera.

El camí perimetral ens deixa davant de la portalada del santuari gòtic al que entrarem, virtualment, molt aviat.
Atentament.
Senyor i

Arxiu Gavín: Inventari d'Esglésies de Catalunya ( 5 ).

Després de consultar els arxivadors amb les antigues fotografies d'esglésies del municipi de Coll de Nargó ( Sant Climent - al mateix Coll de Nargó - , Sant Romà - a l'entitat de població de Valldarques -, i Sant Joan i la Mare de Déu de la Salut - a l'entitat de població de Montanissell- ), avui acabarem la consulta dels arxivadors de l'Alt Urgell donant un cop d'ull a les imatges d'esglésies dels municipis d'Organyà, Cabó, Fígols i Alinyà, i Cava.

Primer ens aturarem a Organyà. on al gener del 2.015 a l'entrada "Restauració de l'església de Santa Maria d'Organyà" vaig mostrar-vos la festasa amb la que Organyà recuperava la dignitat de la seva església parroquial.

A la propera fotografia podeu veure dues imatges: a l'esquerra l'absis ( 1.965 ), i a la dreta el campanar  - en bona part tapat per l'edifici de Cal Janot- fotografiat des de la plaça de les Homilies l'any 1.968.

A l'entrada dedicada a la restauració de Santa Maria d'Organyà vaig mostrar-vos una fotografia encara més antiga, dels primers anys del segle XX, de l'Arxiu Comarcal de l'Alt Urgell en la que es veu tot el campanar perquè encara no s'havia construït Cal Janot.

Del 1.975 és la fotografia següent amb una colla de lleteres a tocar de l'absis de Santa Maria esperant el camió de la llet. A l'absis, mig tapat per construccions afegides, podeu veure la decoració amb arcuacions cegues i lesenes.

Al paperet mecanografiat de la propera fotografia podem llegir: " Organyà E.P de Santa Maria - any 1.975- 1.975 / 1.979 / 1.979 / 1.979 ". A la part inferior, la fotografia del mig, mostra l'estat dels arcs de la façana orientada a la plaça de l'església. Podeu comparar-la amb el resultat de la restauració.

A les dues properes fotografies les separen quaranta cinc anys. La primera ens permet observar dues imatges ( del 1.975 ) de la nau central, i la següent és del mateix espai després de la restauració.

Deixem Organyà per enfilar-nos a Fígols, a només dos quilòmetres, on compararem les antigues fotografies de l'Arxiu Gavín i les actuals de l'església romànica de Sant Victor construïda al segle XII. Les cinc primeres fotografies estan acompanyades del text mecanografiat: "Fígols d'Organyà. E.P. de Sant Víctor -any 1.979- 1.979 / 1.980 / 1.980 / 1.980 ".

Les dues imatges del 1.979 ( propera fotografia de detall ) ens mostren l'interior, francament atrotinat, de Sant Víctor. Els problemes d'humitats són evidents. Si la comparem amb la següent ( del 1.994 ), el canvi és espectacular.

Entre la propera fotografia, del 1.980, i la següent han passat quaranta anys. Afortunadament s'han eliminat les construccions afegides i millorat l'entorn de l'església.

Marxem virtualment de Fígols per anar a Cabó, a només onze quilòmetres, on ens espera l'església romànica de Sant Serni construïda al segle XI i molt reformada als segles XVII o XVIII. Les cinc primeres fotografies van acompanyades del text mecanografiat: " Cabó E.P. de Sant Sadurní -nom popular Sant Serni- a/c - any 1.965 / 1.965 / 1.965 / 1.965 / 1.975 ".

En algunes de les fotografies anteriors es poden observar construccions adossades a Sant Serni. A la propera de detall - del 1.965 -  ho podeu apreciar i comparar amb la següent feta al mateix indret  cinquanta-cinc anys després.

Quaranta-cinc anys separen les dues properes fotografies. La del 1.975 mostra un estat de conservació lamentable i l'actual parla d'una bona feina de restauració. Semblen dues esglésies diferents.

Josep Gavín fotografià el presbiteri l'any 1.976. Podeu veure que tots els murs estaven enguixats i els greus problemes d'humitat que tenia l'església. A la fotografia del mateix indret, del 1.995, la pedra ja és la protagonista de l'interior de Sant Serni.

Marxem de Cabó per anar fins al municipi de la Cava on tancarem la recerca per la comarca de l'Alt Urgell. Cava és un dels cinc municipis del Baridà, un territori històric format per tres municipis de l'Alt Urgell i dos de la Cerdanya. La capital del municipi de Cava és l'entitat de població d'Ansovell. El Querforadat és la tercera entitat de població del municipi. A l'entrada "Romànic amagat al Prepirineu ( 10 )" vàrem visitar el Santuari de la Mare de Déu de Boscalt. A només un quilòmetre d'Ansovell trobem l'antic santuari.. En algunes deixes testamentaries del segle XIII es parla de l'església de Boscalt.

Les cinc primeres fotografies estan acompanyades del paperet mecanografiat: "Cava El Boscal Santuari de la Mare de Déu de Boscal - any 1.959 -  / 1.959 / 1.967 / 1.970 / 1.970 ". La propera fotografia de detall, del 1.981, i la següent - feta gairebé quaranta anys després - són molt diferents. Observeu detalladament la coberta del santuari.

Del 1.980 són les properes fotografies en les que podeu constatar, gràcies a l'òcul del frontispici, que no hi ha coberta ( esquerra ). A la de la dreta podeu veure el frontis, al fons de l'antic pati no cobert. La fotografia actual ens permet comparar-ho amb l'estat actual.

Torno l'arxivador al Josep Sansalvador. Deixem l'Alt Urgell per consultar les antigues fotografies dels arxivadors del Principat d'Andorra.
Atentament.
Senyor i