Gaudint del Monestir de Santes Creus ( 4 ).

Després de visitar virtualment, a les dues entrades anteriors, el claustre posterior ( escriptori, presó, cuina, refetor i Palau Reial ) i les estances primitives ( capella de la Trinitat, infermeria, estances dels monjos jubilats, torre de les hores, cementiri i capçalera ), tornem al claustre major. Al sortir del locutori girem a la dreta i veiem la nau de llevant. Aquesta nau té cinc portes que ens permeten accedir a : la capella de Sant Benet, al locutori, a l'escala que ens porta al dormitori, a la Sala Capitular i a la capella de Santa Assumpta.

El locutori o parlador comunica el claustre posterior amb el claustre major. Si a la primera entrada dedicada al Monestir de Santes Creus ens vàrem centrar en el templet del lavabo, a la d'avui i la propera el protagonisme serà per les estances a les que dóna accés el claustre major. Quan hi arribem, anem a la dreta i, a tocar del parlador, trobem les escales que ens duen al dormitori que podeu veure a la part inferior dreta de la fotografia anterior.

La gran sala ( quaranta-sis metres de llarg per onze metres d'ample ) està ubicada sobre l'escriptori, el locutori i la sala capitular. Es construí entre 1.191 i 1.225. A la fotografia podeu veure part de la coberta de dues aigües sostinguda per onze arcs de diafragma ( arc sobre el que es recolzen directament i transversalment les bigues que suporten la coberta ). Els arcs, lleugerament apuntats, descansen sobre les parets i  mènsules piramidals amb decoració vegetal. Per la porta d'arc de mig punt que veieu al fons de la fotografia anterior, els monjos baixaven a l'església per fer les oracions de vespres i matines. La porteta de la dreta dóna a la torre de les hores i a l'antic arxiu. Al mur oposat hi ha un finestral que dóna a la biblioteca i dos arcs de mig punt.

Als dos costats hi ha grans finestrals que es van bastir en una remodelació posterior del segle XVII o XVIII que podeu veure a la part superior dreta de la fotografia anterior feta des de les estances primitives, concretament a tocar del poc que queda de les antigues estances dels monjos jubilats. Els tres finestrals d'arc de mig punt  que hi ha a sota són els que donen llum a la Sala Capitular. A la propera fotografia de detall podeu observar el paviment del dormitori.

A la primera entrada dedicada al monestir vaig mostrar-vos el gran xiprer arrencat per una llevantada que caigué sobre la coberta de migdia del claustre posterior. A la fotografia següent, feta des del dormitori, podeu veure el xiprer caigut.

Sortim del dormitori, baixem l'escala i tornem a la nau de llevant. A pocs metres, a la dreta, ens espera la Sala Capitular, oberta al claustre major, una de les estances clau de la vida monàstica.

Asseguts a la graonada adossada a les quatre parets, es reunien els monjos i l'abat per fer la lectura diària d'un capítol de la Regla de Sant Benet.

Estança de planta gairebé quadrada ( 11,20 X 11,45 metres ), coberta per nou trams de volta de creueria. Els nervis dels arcs es troben i es sostenen en quatre columnes al centre ( que semblen quatre palmeres )  i una sèrie de mènsules adossades de forma triangular anomenades cul de llàntia. Arquitectònicament és una de les estances més destacades.

Al terra de la Sala Capitular hi ha els enterraments de sis últims abats vitalicis. D'esquena a les tres finestrals d'arc de mig punt, d'esquerra a dreta : Bernardí Tolrà ( 1.519-1.534 ), Pedro de Mendoza ( 1.479-1.519 ), Jaume Valls ( 1.534-1.560 ), Pere Nogués ( 1.593-1.608 ), Jaume Carnisser ( 1.608-1619 ) i Geroni Contijoc ( 1.560-1.593 ).  La setena làpida funerària és del  bisbe lleidatà franciscà Andreu de Valleregia ( segle XIV ) mort a Nàpols. Quan el càrrec d'abat deixà de ser vitalici, els abats s'enterraven al cementiri dels monjos.

A la fotografia anterior podeu veure la tomba de Bernardí Toldrà, abat entre 1.519 i 1.534. És l'única tomba en la que l'abat està representat amb hàbit de monjo i bonet. El cap, inclinat a la seva dreta, reposa sobre un coixí.
La propera fotografia és de la tomba del darrer abat vitalici, Jaume Carnisser ( o Carnicer ) que fou abat entre 1.608 i 1.619. Després de la seva mort el càrrec d'abat era triennal. La lauda abacial és de pedra negra. L'abat subjecta el bàcul entre les dues mans a l'alçada de la cintura.

Al costat que dóna al claustre hi ha la porta formada per un doble arc suspès amb una obertura al timpà amb forma de rombe quadrat. Flanquegen la porta d'accés a la Sala Capitular, dos finestrals de doble obertura. En aquest espai hi ha quaranta columnes.

Sortint de la Sala Capitular i continuant a la dreta per la nau de llevant, entre els sepulcres sostinguts per mènsules de Galceran de Pinós ( segle XIII )  i el de Pere i Guerau d'Aguiló ( segles XII - XIII ), hi ha la capella de l'Assumpta. A la fotografia anterior podeu veure la petita capella i a la propera de detall el grup escultòric anomenat la Dormició de la Verge.

Antigament fou l'armarium del monestir, l'espai on es guardaven els llibres que els monjos llegien en les estones de lectura al claustre. Jaume Valls, que fou abat vitalici entre 1.534 i 1.560, transformà l'antic armarium en la capella de l'Assumpta l'any 1.558. L'obra la va pagar la germana de l'abat. Magdalena Valls de Salbà de qui podeu veure, a la propera fotografia de detall, la seva llosa sepulcral al terra de la capella.

On es troben les naus de llevant i de tramuntana hi ha la porta de la mongia, que era l'accés dels monjos a l'església monacal i seure al cadirat del cor.

Si centrem la nostra mirada a l'esquerra de la porta de la mongia veurem el gran banc de pedra adossat al mur de l'església. En aquest banc els monjos s'asseien a llegir o estudiar, per això a la nau tramuntana ( la nord ) se l'anomena  l'ala dels estudis.

Tornem a la porta de la mongia per observar el grup escultòric, del segle XIV, que hi ha damunt seu. D'alabastre policromat i dedicat al Judici Final està format per un Crist Jutge, tres àngels ( que porten els instruments de la Passió ), i qui fou abat entre 1.335 I 1.347, Francesc Miró en actitud de pregària a l'esquerra. Malgrat la xarxa , podeu valorar la bellesa el grup escultòric.

Entrem a l'església monàstica, edificada entre els segles XII i XV. L'abat Bartomeu de Ladernosa, en un document del 1.367, explica que la construcció s'inicià al setembre de 1.171 i que el vint-i-u de juny de 1.211 fou consagrada i la comunitat s'hi traslladà. L'any 1.225 ja s'havien fet els tres primers trams però no fou enllestida fins al 1.411. L'església de planta basilical i tres naus ( la central més alta que les laterals ) cobertes amb voltes de creueria té un absis carrat. A la nau central hi ha una gran capella quadrangular i a les laterals dues capelles més petites a cada nau.

A les capelles laterals hi ha retaules del segle XVIII, però el més destacat artísticament és el retaule major, del segle XVII. A la fotografia anterior podeu veure un dels retaules de les capelles laterals, la capella del Sant Crist del 1.754,  i a la propera el retaule major.

L'escultor Josep Tramulles, l'any 1.647 va rebre l'encàrrec de l'abat Pere Salla per fer un nou retaule major amb l'objectiu de substituir el gòtic ( 1.403 - 1.414 ) obra de Guerau Gener, que a la seva mort acabà Lluís Borrassà. El retaule gòtic es conserva entre el Museu Diocesà de Tarragona ( en una capella lateral de la Catedral de Tarragona ) i el Museu Nacional de Catalunya ( MNAC ). El retaule barroc fou esculpit i decorat entre 1.647 i 1.679.

Dedicat a la Mare de Déu que està flanquejada pels sants cistercencs Benet i Bernat. És un dels primers retaules que es conserven que abandonà el model reticular per donar tot protagonisme a la fornícula central.
El transsepte us deixarà bocabadats perquè fou l'espai escollit per fer-hi els mausoleus dels reis Jaume II "el Just" i Blanca d'Anjou ( a la nau de l'Epístola ), i el de Pere el Gran ( a la nau de l'Evangeli ) adossats als primers pilars de l'església.

A la fotografia següent, feta gairebé a tocar de les escales de l'altar major,  podeu veure el mausoleu de Jaume II "el Just" i Blanca d'Anjou.

A la fotografia anterior podeu veure la lauda escultòrica jacent del rei Jaume II "el Just " i a la propera fotografia, feta des de la nau de l'Epístola, la de la reina Blanca d'Anjou.

Aquest sepulcre doble s'encarregà l'any 1.312 al mestre constructor Bertran de Riquer i a l'escultor lleidatà Pere de Prenafeta. El sepulcre, inspirat en el de Lluís IX de França, incorporà les laudes escultòriques jacents del monarques a les tapes a dues aigües.

La reina, vestida amb l'hàbit cistercenc i coronada, reposa al costat del rei també amb hàbit i corona. Blanca d'Anjou, morta l'any 1.310, fou traslladada al mausoleu l'any 1.316. Al 1.330, tres anys després de la seva mort, s'hi enterrà a Jaume II "el Just".

A la fotografia anterior de detall podeu veure a la reina i l'àngel vinclat al coixí on reposa el cap de la monarca. L'estàtua jacent de la reina és obra de Francesc de Montflorit. La del rei, que alguns atribueixen al mateix escultor, genera més dubtes sobre la seva autoria. Als peus de la reina hi ha dos gossos -símbol de fidelitat i lleialtat-;  i als del rei. un lleó - símbol de força i poder-.
La fotografia següent de detall ens mostra al rei, també amb l'àngel vinclat al coixí on reposa el cap de Jaume II "el Just".

A la propera, i última entrada dedicada al monestir de Santes Creus, observarem detalladament el mausoleu de Pere el Gran que hi ha a l'altre costat del creuer i acabarem de visitar l'església i el claustre.
Atentament.
Senyor i

Entrem a Sant Martí.

Al desembre del 2.015, a l'entrada "De El Tormillo a l'església de Sant Martí" vàrem donar un cop d'ull al frontispici de l'església. Una lona tapava la portalada romànica que el bisbe Josep Meseguer i Costa comprà per 375 pessetes a El Tormillo, nucli que pertany a Peralta de Alcolea ( Osca ).

La portalada, obra de l'Escola Lleidatana del segle XII-XIII procedent d'una ermita abandonada del El Tormillo fou la protagonista de la restauració ordenada pel bisbe quan l'any 1.893 recuperà la parròquia que deixà de ser presó. A més a més de la portalada manà fer un campanar d'espadanya neoromànic de tres obertures i un finestral.

L'entrada "Façana restaurada" d'agost del 2.016 ens permeté gaudir del nou frontispici, com podeu veure a la propera fotografia.

La restauració ens va regalar la possibilitat de veure els més petits detalls amagats per la brutícia acumulada. Les arquivoltes convidaven a ser mirades i admirades...

A l'Arxiu Gavin de les Avellanes, consultant l'Inventari d'Esglésies de Catalunya, vaig trobar una colla d'antigues fotografies dels anys 1.915, 1.950, 1.972 i 1.979 en els que es pot veure el mal estat de conservació de l'església.

Podeu tornar a veure les fotografies, acompanyades de les que vaig fer del mateix indret actualment, donant un cop d'ull a l'entrada del passat dijous o clicant al proper enllaç: "Arxiu gavín. Inventari d'esglésies de Catalunta ( 12 )".

Quan passegem pel centre històric de Lleida a vegades no som conscients de les joies que tenim a trocar... Concretament l'església de Sant Martí apareix documentada com a parròquia a l'Ordinatio eclessiae Ilerdensis ( 1.168 ) on Guillem Pere de Ravinats ( primer bisbe de Lleida, entre1.149 - 1.176, després de la conquesta de la ciutat ) estableix la configuració eclesiàstica de la ciutat.

De les dues capelles gòtiques del segle XV amb les que s'amplià l'església romànica, només es conserva la de l'Assumpció de la Verge ( ara anomenada del Santíssim ) - que podeu veure a la fotografia anterior i a la propera-. L'altra capella, la del costat sud, fou destruïda durant la Guerra dels Segadors.

A la façana nord, on hi havia les construccions adossades a l'església romànica, als anys 90 de segle passat es construí el nou accés a la seu provisional del Museu de Lleida. Diocesà i Comarcal ( a la dreta de la següent fotografia ).

La petita església té una història molt agitada. L'any 1.300 fou la capella de l'Estudi General de Lleida, la catorzena universitat més antiga del món i la més antiga de Catalunya. Però després de la Guerra dels Segadors es transformà en caserna del parc d'artilleria i posteriorment en presó municipal. El bisbe Meseguer en recuperà la jurisdicció  l'any 1.892 i va ser església fins als anys 70 de segle passat.

Del 1.972 al 1.993 s'hi habilità el Museu d'escultura en pedra. Del 1.993 al 1.997 acollí l'exposició Pulchra ( amb la que es va celebrar el centenari del Museu Diocesà de Lleida 1.893 - 1.993 ),  i de 1.997 al 2.007, provisionalment va ser la seu del Museu de Lleida Diocesà i Comarcal amb l'exposició Prooemium formada per una selecció de cent vint peces.

Malauradament ja fa una colla d'anys que està tancada i barrada. Vaig demanar al Museu de Lleida l'autorització per fotografiar-ne l'interior i, molt gentilment, la Gemma Greoles secretaria del museu m'obrí la petita joia romànica.

Des de l'interior de l'estructura polièdrica d'accés a l'església podem comparar dues arquitectures separades per vuit-cents cinquanta anys... Just davant de la porta podem entreveure la seu social de l'Orfeó Lleidatà un dels projectes de l'arquitecte lleidatà, i gran amic, Josep Maria Puigdemasa Hospital.

Els nous materials i els antics es toquen. Uns pocs passos ens serviran per anar vuit segles i mig enrere entrant a l'església de Sant Martí.

No hi ha cap document que expliqui la data concreta de la construcció, però podem afirmar que és un temple de la segona meitat del segle XII. La Gemma obre la il·luminació de l'església i podem veure - propera fotografia. la nau coberta amb volta de canó apuntada reforçada per tres arcs torals apuntats.

Aquests arcs torals descansen sobre semicolumnes adossades al mur, amb un podi baix de base, fust llis i coronades amb capitells esculpits.

A la capçalera, a llevant, destaca l'absis semicircular amb set petits arcs de mig punt que descansen sobre semicolumnes similars a les dels arcs torals però de menys alçària. Els petits arcs que aguanten la volta absidal descansen sobre capitells, també esculpits.

Els àbacs ( peça prismàtica que corona el capitell i augmenta la superfície on es recolzen els elements arquitectònics- arquitraus, arcs...- ) estan decorats amb formes en ziga-zaga.

Dels capitells de l'absis sembla que només els dos, els de la dreta, són de l'obra original de la segona meitat del segle XII.

La decoració de gairebé tots els capitells de l'església es basa en els elements vegetals, però algun capitell té decoració zoomòrfica.

Deixo de mirar i admirar l'absis, em giro, i faig la fotografia següent en la que podeu veure l'altre extrem de la nau, amb els arcs torals apuntats, el finestral i la portalada de El Tormillo que el bisbe Josep Meseguer col·locà al frontispici del temple en la restauració que ordenà l'any 1.893.

La propera fotografia és de la capella del Santíssim, gòtica del segle XV. A la quarta fotografia de l'entrada d'avui en podeu veure l'exterior.

Els anys 1.982 i 1.983 es van fer excavacions al costat nord de l'església, on hi ha la capella del Santíssim, en les que es van trobar cinquanta-set tombes de l'antic cementiri parroquial. Els feligresos enterrats ens podem situar entre la segona meitat del segle XII i la segona meitat del segle XVII. També es van trobar restes del que podria ser una antiga terrisseria de l'època andalusina.

Dono les gràcies a la Gemma per la seva gentilesa. Deixem l'església de Sant Martí per continuar "descobrint" petits secrets del nostre patrimoni.

Atentament.

Senyor i

Arxiu Gavín: Inventari d'Esglésies de Catalunya ( 12 ).

La protagonista de l'entrada d'avui és l'església de Sant Martí, de la que no hi ha cap document que expliqui la data exacta de la seva construcció, però el la Ordinatio ecclesiae Illerdensis del 1.168 consta l'existència de la parròquia de Sant Martí. Podem afirmar que és un temple de la segona meitat del segle XII. Aquest antic document es promulgà després de la reconquesta per Guillem Pere de Ravidats, que fou primer bisbe de Lleida entre 1.149 i 1.176.

Al primer full de l'arxivador amb les imatges de l'església de Sant Martí trobem cinc fotografies. El text mecanografiat que les acompanya és: "Lleida. A.E.P. de Sant Martí -ara, museu-. -any 1.915 / 1.950/ 1.972/ 1.972/ 1.972". Gràcies al paperet mecanografiat podem afirmar que al 1.972 la petita església romànica era un museu. La propera fotografia és del 1.950 i la següent, del mateix indret, és actual.

Als segles XIV i XV es van construir les capelles laterals. D'aquest creuer només es conserva la capella de l'Assumpció de la Verge ( ara anomenada capella del Santíssim ), d'uns trenta metres quadrats amb volta de creueria, edificada l'any 1.429. 

Les dues fotografies següents són de l'exterior d'aquesta capella del mur nord. A la de l'arxiu Gavín, del 1.972, podeu veure construccions adossades i conduccions elèctriques a tocar de l'absis. La segona fotografia ens permet observar el mateix indret actualment.

La porta lateral de la façana sud era la primitiva ( la podeu veure a la darrera fotografia, exterior, de l'entrada d'avui ). A finals del segle XIX, quan es restaurà l'església per retornar-la al culte, el bisbe Josep Meseguer i Costa comprà per 375 pessetes la portalada de El Tormillo, nucli que pertany a Peralta de Alcolea ( Osca ), que en aquell moment formava part del Bisbat de Lleida. És la que hi ha al frontispici. La podeu veure a les dues primeres fotografies de l'entrada d'avui i a les dues properes.

A la primera fotografia, del 1.979, veureu les construccions adossades a l'església romànica. A la segona, actual, ja no hi ha la rectoria però sí l'edifici als anys 90 del segle passat construït quan fou seu provisional del Museu de Lleida: Diocesà i Comarcal.

Aquesta església d'una sola nau té una història molt agitada que li ha fet viure funcions radicalment diferents a la les d'un temple. L'any 1.300 fou capella de l'Estudi General de Lleida, creat el primer dia de setembre del 1.300 pel rei Jaume el Just. Aquesta universitat és la catorzena més antiga del món i la més antiga de Catalunya...

A la fotografia següent podeu veure un full de l'arxivador amb cinc fotografies del 1.979. Al paperet mecanografiat podem llegir: "Lleida A.E.P. de Sant Martí -ara museu- any 1.979- 1.979/ 1.979/ 1.979 1.979".

La història de la petita església romànica va canviar radicalment a mitjans del segle XVII, després de la Guerra dels Segadors ( 1.640 - 1.652 ), quan es transformà en caserna del parc d'artilleria. A mes a més bona part del segle XIX fou presó municipal...
A la segona i quarta fotografia del full de l'arxivador anterior podeu veure part de la rectoria adossada a la façana sud. Ho apreciareu millor a les quatre properes fotografies acompanyades d'imatges actuals.

El bisbe Meseguer recuperà la jurisdicció de l'església de Sant Martí l'any 1.892. Abans de tornar-la a obrir al culte es van fer reformes importants. Es va canviar la porta, traslladant la porta primitiva a la façana sud, s'afegí un finestral i un campanar d'espadanya amb tres obertures en dos nivells, i el paviment fou alçat gairebé un metre.
A les dues fotografies següents podeu veure, a la dreta de l'absis romànic, part de la nova església de Sant Martí  construïda als anys 70 del segle passat.

El temple romànic tingué ús litúrgic fins als anys 70 quan es construí, molt a prop,  la nova església de Sant Martí. Del 1.972 al 1.993 s'habilità com Museu d'escultura en pedra. Del 1.993 al 1.997 acollí l'exposició Pulchra, amb la que es va celebrar el centenari de la creació del Museu Diocesà de Lleida ( 1.893 - 1.993 ). Del 1.997 al 2.007 hi hagué l'exposició Prooemium amb una selecció de cent vint peces. Aquells anys va ser la seu provisional del Museu de Lleida: Diocesà i Comarcal. S'enderrocà el cor del segle XIX i al fer-ho van trobar al mur una escala de cargol per accedir a les cobertes. Malauradament ara està gairebé sempre tancat.
A la propera fotografia següent podeu veure la façana sud, amb la porta primitiva, i la construcció que es va fer a finals dels 90 quan fou, provisionalment, museu. Sobre la porta podem encara llegir MUSEU, i a la porta tancada el logo del Museu de Lleida M:LL

Deixem les fotografies exteriors per entrar virtualment a la petita església romànica. A la fotografia següent, del 1.979, podem veure el presbiteri, l'absis, la coberta de volta de canó apuntada reforçada per arcs torals o faixons ( transversals a la nau ). Aquests arcs descansen sobre columnes adossades amb grans capitells decorats.

Les peces dels segles XIV i XV exposades, conjuntament amb les de l'església de Sant Llorenç, formen la col·lecció més important d'escultura medieval. A la propera fotografia, també del 1.979, podeu observar el conjunt escultòric que representa l'Anunciació. A l'esquerra, Maria, i a la dreta l'arcàngel Gabriel.

El conjunt, esculpit el primer quart del segle XIII, flanquejava la porta de l'Anunciata de la Seu Vella. Les escultures estaven els nínxols oberts als carcanyols. A la fotografia següent podeu veure la Porta de l'Anunciata considerada punt de partida de l'Escola de Lleida que barrejava magistralment l'art romànic i l'andalusí.

El conjunt escultòric, atribuït al Mestre del frontal de Sant Pere i Santa Tecla de la Catedral de Tarragona, actualment el poeu veure al Museu de Lleida. Malgrat les parts mutilades podeu apreciar la perfecció del treball escultòric a les robes de Maria i l'arcàngel Gabriel.

A la propera fotografia d'un full de l'arxivador hi ha cinc imatges del 1.979 amb el paperet mecanografiat: "Lleida. A.E.P. de Sant Martí -ara museu- -any 1.979-". Hi podeu veure l'absis, el presbiteri, la nau amb la volta de canó apuntada amb els arcs torals que la reforcen, el frontispici, la capella del Santíssim i les escultures exposades.

Les escultures de la Porta dels Apòstols van ser retirades al segle XVIII quan la Seu Vella es transformà en caserna. Quan esclatà la Guerra Civil estaven al Museu Arqueològic del Seminari Diocesà creat l'any 1.893 pel bisbe Josep Meseguer i Costa. El museu estava a l'antic Seminari de Lleida edifici que actualment acull la seu del Rectorat i quatre facultats. Aquesta enèsima destrucció del patrimoni lleidatà suposà la destrucció dels apòstols dels que es conserven alguns fragments. A la propera fotografia del 1.979 podeu veure tres dels caps dels apòstols.

Les tres properes fotografies són del Museu de Lleida, espai on podeu gaudir del poc que queda de la Porta dels Apòstols. A la primera, del plafó informatiu, podem veure una antiga fotografia, anterior a la Guerra Civil, del Servei d'Audiovisuals de l'Institut d'Estudis Ilerdencs, amb l'escultura de l 'apòstol Sant Jaume el Major abans de ser esmicolada.

Només queda el cap de l'apòstol Sant Jaume el Major, obra de Rotllí Gautier, escultor normand que fou mestre d'obres de la Seu Vella entre 1.436 i 1.441. Rotllí començà a treballar a la nostra estimada catedral l'any 1.432 fins que va morir al 1.441. L'escultura de Sant Jaume el Major la va fer entre 1.436 i 1.437. A finals del segle XIV Guillem de Solivella inicià les escultures dels brancals de la Porta dels Apòstols, Rotllí les finalitzà.

Rotllí també treballà, amb Jordi Safont, en una nova predel·la d'alabastre per al retaule major de la Seu Vella. Rotllí també va ser mestre d'obres de la catedral de Girona. A les fotografies de detall, anterior i propera, podeu mirar i admirar el cap de l'apòstol en el que podeu veure el barret i la petxina de pelegrí.

Deixem l'església de Sant Martí per continuar, aviat, la recerca d'antigues fotografies dels edificis religiosos de la ciutat de Lleida a l'espectacular inventari custodiat a l'arxiu Gavín.
Atentament.
Senyor i