El salí de Cambrils ( i 3 ).

Amb l'entrada d'avui tanco la visita virtual al salí de Cambrils, del que hi ha constància documentada del seu funcionament l'any 1.780, l'any 1.963 aturà la seva activitat i l'any 2.000 s'inicià la restauració.

A la primera entrada vàrem visitar la zona d'evaporació superior, coneguda com El Salí o Font Salada. A la segona entrada resseguirem la sendera que va de la zona d'evaporació superior a la zona d'evaporació inferior ( Les Cabanetes ), observant atentament els seus molins ( fariner, de pinso i pelador ). 

Deixem la bassa d'aigua salada on acaba la canalització de fusta que baixa l'aigua des de la Font Salada per apropar-nos a les instal·lacions del salí de Cambrils. Si anem a l'esquerra entendreu ràpidament el text escrit a la casa de fusta en el que després de donar-nos la benvinguda ens diu "Banya't amb l'erergia dels Pirineus".  

 

 

És la piscina d'aigua salada, que està plena de fulles perquè les instal·lacions a l'hivern estan tancades. Té una profunditat de vuitanta centímetres i una alta concentració de sal que arriba als 300 brams per litre d'aigua. Penseu que la concentració de la Mar Morta és d'uns 350 grams de sal per litre d'aigua i la de la Mar Mediterrània d'uns 38 grams per litre.

Si deixem la piscina salada i anem a la dreta trobarem primer les antigues eres esglaonades d'evaporació amb les seves rajoles d'argila. A la propera fotografia podem veure la més propera a la piscina salada, amb unes estructures de fusta que no tenen res a veure amb l'obtenció de sal sinó que formen part del solàrium de la piscina.

Baixant trobem la segona era d'evaporació, en molt mal estat com podeu constatar a la fotografia. Moltes de les rajoles d'argila estan trencades.

La tercera era esglaonada està restaurada i és en la que actualment s'evapora l'aigua de la Font Salada. Com podeu observar a la dreta de la propera fotografia, les rajoles d'argila són noves i més grans. La sal obtinguda s'asseca, s'emmagatzema, es mol per deixar-la preparada pel consum.

Acabo de baixar i faig la fotografia que ens permet veure els grans murs de pedra de les eres esglaonades de fins a cinc metres d'alçària. A la part superior dreta hi ha la pèrgola de fusta de l'aparcament que també podeu observar a la segona fotografia de l'entrada d'avui.

La superfície de les eres d'evaporació de les dues zones del salí de Cambrils tenen 5.100 metres quadrats dels que 1.800 corresponen a El Salí o Font Salada ( zona superior ) i 3.300 a Les Cabanetes ( zona inferior ).

Si continuem baixant trobem el nou magatzem de sal ( edifici de l'esquerra ) i l'antic molí de sal ( el petit edifici de la dreta ). Recordeu que l'altre magatzem i molí de sal estan a la zona d'evaporació superior, on actualment hi ha la casa de turisme rural La Borda del Molí.

Tornem a l'entrada del magatzem per fer mitja volta i tornar a pujar per la sendera de les eres esglaonades però ens aturarem a observar detalladament l'edifici que podeu veure al centre de la propera fotografia, l'antiga teuleria.

El petit plafó informatiu que podeu veure a la part superior central de la fotografia següent ens il·lustra: "La llenya amb la què es coïa l'argila procedia del bosc de l'obaga del Bartolo, també propietat del salí. Per salvar el profund desnivell del canal del riu, el transport dels trons es feia per mitjà d'una sirga i d'un dispositiu aeri que els fixava.

 

 

El lloc d'ubicació d'una teuleria depenia de la disponibilitat de la matèria primera, o sigui, la terra i l'aigua, i l'ergia: la llenya".

A la fotografia anterior podeu veure la graella, construïda amb obra, que es troba a sobre de la volta. Al seu damunt s'hi posaven les peces per coure.

Surto un moment del centre de la teuleria per mostrar-vos l'olla o foganya que és el lloc on es fa el foc per coure les peces d'argila de les eres d'evaporació. M'acotxo i, vigilant de no caure a l'interior, faig les dues fotografies següents en les en que podeu veure l'interior.

Inclinant la càmera fotogràfica faig el contrapicat que ens permet observar la volta feta amb maons sense coures. Al fer la volta es deixaven una colla de forats, ben repartits, per on passaven el foc i el fum a la cambra superior.

Al fer les eres d'evaporació les juntes entre les rajoles s'unien entre si amb argila pastada perquè la sal corroeix el ciment.

Quan s'havien preparat prou peces, s'omplia la foganya i s'encenien els feixos de llenya que cremaven un o dos dies. Després es tapava la càmera de cocció durant set o vuit dies fins que es refredaven les peces.

Abans de marxar, a l'edifici que podeu veure a l'esquerra de la teuleria, trobem una plana en la que hi podem llegir:

"Ajuntament d'Odèn.

Complex de Molins i Salines de Cambrils.

Inici de la restauració: novembre de 2.000.

Acabament de la restauració: març de 2.015.

Inauguració oficial: 10 de juny de 2.015."

Marxem del salí i tornem a la carretera L-401. No hem d'oblidar mentre continuem el nostre periple per la comarca de Solsonès que aquesta carretera que ens regala un paisatge espectacular fou construïda cap al 1.950 pels condemnats a treballs forçats després de la Guerra Civil...

Atentament.

Senyor i

El Museu Etnològic i de Cultures del Món ( i 3 ).

Si a les dues primeres entrades us vaig explicar la rehabilitació dels palaus ( Nadal i del Marquès de Llió ) que acullen el museu i vàrem visitar virtualment les sales dedicades a Àfrica, a la d'avui donarem un cop d'ull a la resta del museu.

Deixem la planta baixa i sortim al pati del palau del Marquès de Llió per pujar, per l'escala monumental construïda entre els anys 1.706 i 1.716, a les plantes superiors. 

Quan deixem l'escala i entrem a la primera planta del museu ens dóna la benvinguda a l'espai dedicat a Oceania una canoa de fusta del poble tao de l'illa Orquídia - Ponso no Tao en llengua yami que només parlen dues mil sis-centes persones en sis pobles de l'illa- ( Taiwan ). És del segle XX i mesura 150 X 65 X 303 centímetres.

A tocar de la canoa tao us deixaran amb la boca oberta els mascarons de proa de diferents canoes, fets a Papua Nova Guinea al segle XX amb fusta i pigments naturals. Papua Nova Guinea ocupa la meitat oriental de l'illa de Nova Guinea, la segona illa més gran del món després de Groenlàndia.

Són de l'ètnia iatmul que habita un parell de dotzenes de poblats al llarg del riu Sepik, el més llarg de l'illa de Nova Guinea.

A la propera sala observarem l'entorn de la casa dels homes de l'àrea del riu Sepik. En aquestes cases, que poden ser de formes diferents, hi ha troncs molt esculturats. El pilar de la casa dels homes amb figura femenina que podeu veure a la fotografia següent és del poblat Gaikorobi ( Sepik mitjà ), regió dels llacs Chambri - Papua Nova Guinea.

 

Aquesta figura, feta la primera meitat del segle XX amb fusta tallada, pigment natural, ràfia i pols de conquilla, estava col·locada sobre una biga transversal del primer pis i sostenia un dels dos extrems de la coberta a dues aigües. Al fons de la fotografia, i a la propera de detall, hi ha una figura de cocodril i dues llindes de la casa dels homes.

 

 

De baix a dalt hi ha dues llindes de la casa dels homes de l'ètnia abelam de Papua Nova Guinea fetes el segle XX amb fusta tallada i pigment. La primera del poblat Yangoru ( 1 ) i l'altra del poblat Kalabu ( 2 ). A la part superior podeu observar Taki, figura de cocodril ( 3 ), també feta al segle XX amb fusta tallada i pigments naturals al Sepik mitjà, regió del riu Karawari.

A la fotografia anterior podeu veure millor les dues pintures sobre escorça. La de l'esquerra, de la casa dels homes està feta al segle XX a Papua Nova Guinea ( regió dels llacs Murik, desembocadura del riu Sepik ) amb pigment i escorça. La de la dreta, també del segle XX i de Papua Nova Guinea, és de la regió del riu Keram ( baix Sepik ).

Les sales dedicades a Oceania ens permeten mirar i admirar peces de Papua Nova Guinea, Polinèsia i Austràlia.

A la fotografia següent podeu veure, a l'esquerra, la figura jaribu feta al segle XX amb fusta tallada i policromada a Austràlia ( territori nord, nord-est de Terra d'Arnhem ). A la dreta hi ha la figura Mokuy  que també està feta al segle XX amb fusta tallada i policromada a Austràlia ( territori nord, nord-est de Terra d'Arnhem ) .

 

 

A la propera fotografia, en primer terme, podeu veure tres figures d'esperits nggwalndu de l'ètnia abelam, de Papua Nova Guinea, fetes al segle XX amb fusta tallada i pigments naturals.

 

Per acabar la visita virtual a les sales dedicades a Oceania ens fixarem en el reimiro del segle XX fet amb fusta tallada i amb incrustacions d'obsidiana negra i esqual. És de l'illa de Pasqua ( Rapa Nui ), Xile. El reimiro era un ornament pectoral que formava part de la vestimenta cerimonial dels caps de l'illa. Tot un símbol d'estatus d'homes i dones importants. En aquesta peça hi ha una inscripció que encara no han pogut desxifrar...

L'espai que acull les peces d'Àsia comença amb dues sales, una dedicada a les Filipines i l'altra a Indonèsia. A la propera fotografia de detall podeu observar la figura protectora, de finals del segle XIX inicis del segle XX, de fusta talada  Els hampatong són escultures rituals de l'ètnia daiak que personifiquen a un esperit o a un avantpassat. Està feta a Indonèsia, a l'illa de Borneo ( Kalimantan en indonesi ). Borneo, la tercera illa més gran del món, pertany administrativament a Indonèsia, Malàisia i Brunei.

 

 

Sense marxar de la sala dedicada a Indonèsia donem un cop d'ull a una titella del teatre d'ombres wayang kulit que representa a Hanuman, una divinitat Hindú amb Aspecte de mico antropomòrfic. Feta a l'illa de Java, entre l'últim quart del segle XIX i el primer quart del segle XX, amb fusta tallada, policromada i cuir.

Alguna de les vitrines està situada de manera que podem observar la peça exposada i, a més a més, gaudir d'algun raconet dels palaus que acullen el museu. Ho podeu constatar a la fotografia següent en la que en primer terme hi ha l'escultura de coure dels segles XVII - XVIII de la deessa Parvati feta a  Vijayanagar, al sud de l'Índia.

El culte a Saki o la Gran Deessa, deïtat femenina relacionada amb la terra i la fertilitat és la tercera branca principal de l'hinduisme. El culte s'inicià al segle V-VI. És una deessa ambivalent i amb moltes formes que la representen com ferotge o benèvola. Com podeu veure a la fotografia anterior la representació de la deessa Pavati és benèvola.

Després de les dues sales dedicades a l'Índia les dues següents estan dedicades al Nepal i al Nuristan. A la fotografia anterior podeu veure la finestra de fusta calada i tallada del segle XVIII de la capital de Nepal, Katmandú. La propera fotografia de detall és de l'escultura d'esquist del Bodhisattva Maitreya que segons el budisme serà el futur buda. És del segle II-IV, de Gandhara ( Afganistan-Pakistan ).

Pugem a la segona planta del museu on hi ha les tres últimes sales dedicades a Àsia amb peces del Japó, la Xina i Corea. La figura de ceràmica del guardià de la tomba, de final del segle VII - primera meitat del segle VIII feta a la Xina és la protagonista de la fotografia següent.

A l'esquerra de la propera fotografia podeu observar una màscara de fusta tallada i pintada de teatre Nō Ko omote feta al Japó al segle XVII-XVIII. La de la dreta, també de fusta tallada i pintada, de teatre Nō rōjo , de la prefectura de Shiga ( Japó ) feta la segona meitat del segle XVI.

La visita al museu acaba amb les sis sales dedicades a l'Amèrica precolombina en les que hi ha els àmbits de Mesoamèrica, Amèrica Central i els Andes.

A la fotografia següent el protagonisme és per la figura de ceràmica que representa a un jugador de pilota feta a Colima, a la costa atlàntica del Golf de Mèxic, entre els anys200 aC - 300 dC.

El joc de pilota, aparegut fa uns tres mil anys i que es mantingué fins a l'arribada dels conqueridors, és comú a tota la zona mesoamericana. El joc, que representa el combat entre la llum i la foscor, consistia en fer passar una pilota de cautxú per una anella col·locada en alçada. Principalment s'utilitzaven els malucs i els colzes per copejar la pilota. Normalment es jugava per passar l'estona però en alguns partits rituals el líder de l'equip perdedor era decapitat.

A la fotografia anterior podeu veure destrals cerimonials que formaven part de l'aixovar funerari dels jugadors de pilota maies. Aquestes peces de pedra estan fetes a Guatemala o Mèxic entre els anys 300 i 900.

La propera fotografia és d'una figura de ceràmica feta a Mèxic ( costa atlàntica del Golf de Mèxic ) entre els anys 300 i 900.

Els cuchimidos formaven part dels aixovars funeraris que acompanyaven al difunt. Aquestes figures, que estan dempeus i amb els braços curts oberts, probablement simbolitzen l'adoració. El de la fotografia següent és una figura masculina de ceràmica policromada feta a Chancay ( costa central del Perú ) entre els anys 1000 i 1.450.

Per acabar la visita virtual al Museu Etnològic i de Cultures del Món donem un cop d'ull a la màscara de fusta del Perú, datada també entre els anys 1000 i 1.450.

En la propera visita a Barcelona no oblideu reservar part del vostre temps per gaudir d'aquest poc conegut però fascinant museu.

Atentament.

Senyor i

Romànic amagat al Prepirineu ( 13 ).

El passat mes de desembre vàrem donar un cop d'ull a l'església parroquial de Sant Julià de Canalda, d'origen romànic ( segles XI - XII ). Deixem l'entitat de població de Canalda, una de les nou que formen el municipi d'Odèn, per apropar-nos avui virtualment a l'església romànica del segle XII de Santa Cecília situada al mateix municipi però a l'entitat de població d'Odèn.

Quan anant per la carretera L-401 ( construïda cap al 1.950 pels condemnats a treballs forçats després de la Guerra Civil i que va del Pont d'Espia a Coll de Jou ) arribem a l'encreuament per anar al CRP El Call ( al punt quilomètric 26,9 ) agafem la que baixa a Santa Cecília en sentit contrari a la que puja al Call.

A la fotografia anterior, en primer terme podeu veure la "nova" església de Santa Cecília amb el cementiri annex a la dreta. Darrere, treu el nas el castell d'Odèn. Però, on és l'església romànica?...

Abans de pujar cap a l'església aprofitem per gaudir un moment de l'espectacular paisatge que ens envolta. 

Comencem a enfilar el turó per donar un cop d'ull a les dues esglésies de Santa Cecília. La que veiem a la fotografia és una edificació del segle XVIII, però aviat us ensenyaré el poc que queda de l'església romànica.

Quan arribem a la façana sud de l'església del segle XVIII trobem la porta adovellada d'arc de mig punt i el curiós campanar.

Per edificar la "nova" Santa Cecília es van aprofitar molts carreus de l'antiga església romànica i  el mur sud de l'església del segle XII fou el mur nord de l'església del segle XVIII.

A l'esquerra d'aquesta porta adovellada d'arc de mig punt hi ha un petit plafó informatiu, que podeu veure parcialment a l'esquerra de la fotografia anterior i a la propera fotografia de detall.

 

Si continuem resseguint perimetralment l'església, cap a l'esquerra, podem veure les restes de l'antiga església romànica i el mur que comparteixen els dos edificis. Com us he explicat abans el mur sud de la romànica és el mur nord de la del segle XVIII.

 

 

El mur nord de l'església romànica s'adapta perfectament a l'estructura del turó, com podeu constatar a la fotografia següent.

Les reixes que hi ha als murs sud i oest de l'església romànica no ens permeten entrar-hi. A la fotografia de detall podeu observar una de les capelles, amb arc de mig punt, excavades al mur nord de l'església romànica de Santa Cecília.

La propera fotografia ens permet observar el poc que queda de la volta apuntada del segle XII, i les dos capelles amb arc de mig punt del mur nord.

Deixem el poc que queda de l'església, donem mitja volta i ens apropem al cementiri annex a l'església del segle XVIII.

Anem a l'esquerra del cementiri i pugem per la sendera que hi ha a tocar de la barana amb l'objectiu d'enfilar el turó i pujar al castell d'Odèn, que visitarem virtualment en una propera entrada.

Aprofito, al començar a pujar, per fer la fotografia anterior en la que podeu veure tres cobertes. En primer terme la del cementiri, darrere la de l'església del segle XVIII i, a la seva dreta, la del poc que queda de la volta apuntada de l'església romànica.

Atentament.

Senyor i