De Sisebut a Ot.

Ja ens hem fixat en alguns dels petits tresors del Carrer Major de la Seu. Avui anirem fins a l'altre extrem d'aquest carrer. Sortim de la Biblioteca de Sant Agustí i passegem altra vegada pel Carrer Major, ple de gent de tota la comarca perquè és el mercat setmanal. Aquest mercat apareix documentat l'any 1.029. Com podeu veure, nens i nenes, ja fa gairebé 1.000 anys d'aquesta activitat econòmica i social.

El final del carrer ens regala una majestuosa edificació, la Catedral de Santa Maria d'Urgell. He de confessar-vos que cada cop que veig aquest edifici em torna a sorprendre la seva bellesa.

Com moltes poblacions , la Seu va caure sota el domini musulmà i quan es va retirar l'exercit de Abd al-Malik van destruir la ciutat i l'església episcopal. A poc a poc es va construir la nova catedral impulsada pel bisbe Sisebut que la va consagrar l'any 839. Amb el pas dels anys la catedral quedava petita perquè la zona s'anava repoblant i hi vivia més gent. El bisbe Ermengol va fer la segona catedral; i l'actual, la tercera, va ser iniciativa del bisbe Ot.

La catedral sembla una fortalesa, els seus murs estan fets amb grans blocs de granit. Aquesta roca no té el mal de la pedra , i per això es conserva en perfecte estat. Molts dels nostres monuments estan construïts amb gres que amb els anys es desfà, es torna un polsim. A Lleida podem veure aquest problema a l'església de Sant Martí, a la de Sant Llorenç, a la Seu Vella,...

La catedral de la Seu és d'estil romànic i té característiques italianitzants.

La façana principal està coronada per un campanar petitet, però fins al 1.950 els habitants de la Seu no sabien que existia aquesta filigrana arquitectònica, perquè estava tapada per la torre del rellotge.

Entro i vaig cap al claustre, gairebé quadrat i amb una filera de columnes . Cada ala mesura uns quatre metres d'amplada i té la coberta de fusta.Contemplo en silenci aquest espai i finalment entro al Museu Diocesà d'Urgell, annex al claustre i situat en l'edifici de l'antiga església de la Pietat i de la Casa del Deganat.

La col·lecció del museu està formada bàsicament per objectes d'art litúrgics i religiosos dels segles X al XVIII. Ens fixarem en els seus còdex, especialment en el Beatus.

Voleu entrar?

Atentament.

Sentor i

De convent a biblioteca.

Nens i nenes, com podeu veure el Carrer Major de la Seu d'Urgell està ple de sorpreses. Però les més impressionants les trobarem als dos extrems del carrer. Després de descobrir "Alta peluquería" i "Mesurar els blats", avui anirem passejant fins a creuar-nos amb el carrer Lluís Sabater.

En aquest extrem del Carrer Major em sorprèn un edifici antic en el que s'ha fet una actuació arquitectònica impactant, és la Biblioteca de Sant Agustí. Dins l'antic recinte del convent de Sant Agustí trobem l'actual biblioteca pública. L'any 1.995 es va inaugurar la Biblioteca Municipal de Sant Agustí , que ocupa l'antiga església del convent. Aquest any 2.010 es celebra el 15 è aniversari d'aquest magnífic equipament.

L'església de Sant Agustí la van construir l'any 1.585 i és d'estil gòtic. Només es conserven els murs i la capçalera. L'edifici tenia forma de rectangle, i l'absis era poligonal.

Estava cobert amb volta de creueria i la teulada ,de dos aigües ,( com una V a l'inrevés), era de fusta; com els dormitoris cistercencs de Santes Creus i Poblet.

Es van fer algunes modificacions al segle XVIII. A la porta d'accés ho podem llegir en una inscripció datada l'any 1.743. Com molts altres , el convent de Sant Agustí, va ser abandonat com a conseqüència de la desamortització del 1.835. Per aquest motiu va quedar molt malmès.

El convent va estar habitat per monjos des de finals del segle XVI fins a principis del segle XIX. L'edifici actual és de cinc plantes on contrasten les restes antigues amb una estructura de ferro i vidre obra de l'arquitecte Lluís Vidal.

L'edifici de vidre es troba dins de l'antiga església. Les restes que es conserven formen una petita plaça en la que s'organitzen diverses activitats culturals. L'antic convent de Sant Agustí, és ara un equipament municipal. Una part hospital i l'altra biblioteca.

Abans va acollir la casa de Santa Magdalena, que en els seu origen estava situada a l'aiguabarreig del Segre i el Valira, perquè era una leproseria de la que s'encarregaven els franciscans.
La lectura tranquil·la a les sales de la biblioteca de Sant Agustí, envoltats de restes gòtiques, és tot un plaer.
Atentament.
Senyor i

Mesurar els blats.

Després de visitar la barberia Alta peluquería J.Ribera, continuo passejant pel Carrer Major de la Seu d'Urgell. A l'alçada del número 14 em sorprenen dues estructures de pedra que semblen molt antigues. Nens i nenes, sempre us he dit que la curiositat és molt important, i preguntar amb educació, ens obrirà moltes portes. M'informen que estic davant de les mesures de la bladeria, popularment anomenades les mesures. Hi ha dos bancs de mesures i cada banc disposa de tres embuts de mesures diferents.

 

El primer és d'origen medieval, es va construir l'any 1.579. En aquest banc hi ha tres embuts metàl·lics que acaben en una portella per a cada embut . Calia omplir l'embut al ras, s'obria la portella i el gra anava al sac. 

Els embuts d'aquest primer banc de mesura tenen la capacitat de 18,50 litres, 9,20 litres i 20,30 litres. l'Any 1.840 es va construir un nou banc de mesures perquè no en tenien prou amb un banc per mesurar tots els blats .

En el banc nou els embuts tenen les mesures següents: 18,30 litres, 9,20 litres i 27,60 litres. Com podeu veure molt semblants a les mesures del banc més antic.




El propietari dels bancs de mesura era el Bisbat d'Urgell i el llogava a particulars per fer-ne l'explotació. També era l' encarregat de tenir-ne cura i vigilar-lo.

A Catalunya només es conserven els bancs de les mesures de La Seu d'Urgell i Montblanc.
Les mesures de bladeria, un tresor al mig del Carrer Major.
Atentament.
Senyor i

La porta i la clau ( i 11).

Els arxivers tenen molta feina per fer i els materials amb els que treballen ja tenen una colla d'anys. Per tal de digitalitzar els fons de l'arxiu només disposen d'un escàner en blanc i negre i una càmera.

Penseu, nens i nenes, que actualment tenen digitalitzat un 5% dels fons de l'arxiu. Està clar que calen més arxivers i millors materials de treball per no eternitzar aquesta tasca.

Aquest fons documental és molt important per recompondre la història de la ciutat de Lleida i cal oferir als investigadors i estudiosos les eines de consulta més ràpides i eficients.

Cal destacar també la seva hemeroteca, que és on es guarda i col·lecciona diaris i altres publicacions periòdiques. Entre molts altres podeu consultar tots els exemplars del desaparegut "Diario de Lérida".

Per a una bona conservació de tots els llibres i documents de l'arxiu, la temperatura sempre està entre 16 i 20 º C, i la humitat entre el 50 i el 60 %.
Tot i les millores evidents, hi ha llibres que s'han fet malbé. Els insectes els han deixat ben foradats!

També la tinta emprada per escriure, per una reacció química dels seus components ,s'ha transformat en àcid i s'ha menjat el pergamí.

Fotografia llibre deteriorat. Font ACL

Estic molt satisfet per les explicacions de l'Anna i per la rapidesa en que ha contestat els meus correus electrònics quan tenia un dubte. Marxo molt agraït per les descobertes fetes.
Remenar, mirar, fotografiar, escoltar a l'Arxiu Capitulat, tot un plaer.
Gràcies.
Atentament.
Senyor i

"Alta peluquería".

Passejar molt plàcidament pel Carrer Major de la Seu d'Urgell, sense presses i amb els ulls ben oberts, et permet descobrir secrets amagats. Hi podem veure una colla de botigues molt antigues: "Merceria Didal d'or, Novedades", "Cal Muntó","Alta peluquería J.Ribera"... Els seus aparadors i el treball de fusteria de les portes ens parlen de temps passats, però aquestes botigues estan molt vives.

M'aturo davant del número 28, una porta vermella trenca la sobrietat de la magnífica casa on està aquest comerç: "Alta peluquería J.Ribera".

No puc resistir apropar-me i mirar per sobre de la cortina... Però quan m'atanso a la porta, a la seva dreta i esquerra em sorprenen dos cartells de metall esmaltats en blau, un en castellà Peluquería.

L'altre està escrit en francès: coiffeur ( perruquer en català) . No oblideu, nens i nenes que aquesta ciutat és molt a prop d'Andorra i França.

Al costat del cartell podeu veure un bací, un plat de metall amb amb una esmotxadura semicircular a la vora, que usaven els barbers per remullar la barba. El Quixot en portava una per barret.
Finalment miro per sobre de la cortina i em quedo de pedra. Renoi, quina barberia!.

Entro i el barber, molt amablement, em deixa fer les fotografies de la seva barberia. Això si que és anar a Cal barber... Aquí el temps s'atura. La gent parla, riu, no hi ha pressa.
En alguns pobles i ciutats hi ha barberies antigues que podem visitar com un petit museu. Però a la capital de l'Alt Urgell aquesta barberia no és un record del passat , és un negoci que funciona cada dia .

Encara et poden afaitar amb navalla i després,... un bon massatge amb Floïd. Marxo i al negoci Alta peluquería J.Ribera, continua una conversa molt animada.
Atentament.
Senyor i

La porta i la clau ( 10 ).

Els nens i les nenes de cicle inicial van escoltar molt atentament les explicacions de l'Enric Botel aquest passat mes d'abril en la presentació de l'exposició " La maquinària de la lectura. La impremta a Lleida de Botel al segle XXI".

Al fons de la petita sala hi havia dos llibres molt lleidatans. Els dos eren el Breviarium Ilerdensis. Un manuscrit i copiat per Pere Guixau l'any 1.451. L'altre va ser el primer llibre que es va imprimir a Lleida l'any 1.479, ja fa cinc-cents trenta-un anys!

L'Enric Botel ens va explicar que els dos llibres es conserven a l'Arxiu de la Catedral de Lleida. Evidentment, nens i nenes, vaig demanar-li a l'Anna que em deixés els dos llibres. A l'esquerra de la fotografia podeu veure el manuscrit de Pere Guixau i a la dreta el llibre imprès per Botel.

El Breviarium Ilerdensis manuscrit té 480 folis de pergamí vitel·la. Vitel·la és una paraula que ve del llatí vitula, diminutiu de vitella, vedella. És un pergamí de molta qualitat, gairebé transparent.Les mides del llibre són 187 X 132 X 85 mm. Les tapes estan fetes de fusta folrades de pell gofrada i cintes de pell amb fermalls metàl·lics per tancar. La pell gofrada és la que té dibuixos gravats en relleu.

Podem llegir commemoracions litúrgiques típicament catalanes o d'arrel hispana; fins i tot algunes de lleidatanes. La cal·ligrafia és una meravella, mireu nenes i nens quina S més treballada!

Està escrit amb lletra gòtica en tinta verda i vermella. Les inicials amb filigranes policromades, serveixen per dividir el text. El Breviarium Ilerdensis segueix les pautes habituals dels breviaris de la baixa edat mitjana.
Vint-i-vuit anys després, al 1.479, Enric Botel va imprimir el Breviarium Ilerdensis, el primer llibre imprès a Lleida.

Dos llibres i un gran salt. Del llibre manuscrit , al llibre imprès.
Atentament.
Senyor i

La porta i la clau (9).

Aquesta tardor passada amb el blog de la biblioteca vam visitar virtualment al Monasterio de Silos. Una de les entrades, La Biblioteca de Santo Domingo de Silos (4), estava dedicada als cantorals i llibres del cor.A la biblioteca de Silos hi ha una vintena d'aquests grans còdex que eren utilitzats a les esglésies, catedrals i monestirs durant l'Edat Mitjana i el Renaixement.Són tan grans perquè tots els membres del cor podien llegir les notes musicals i la lletra a distància.

A partir del segle XVIII, ja estesa la impressió de llibres, els llibres del cor i els cantorals van caure en desús.
Al nostre arxiu es conserva un important fons musical format per 45 cantorals.

En aquests grans llibres es poden consultar les partitures de diferents segles i les composicions musicals de força mestres de capella, moltes d'elles inèdites. Els cantorals més antics de l'arxiu són del segle XV.

En algunes de les pàgines gegants de pergamí podem llegir textos i en altres partitures. Al fullejar-los pots trobar pergamí groc, que es correspon a la part exterior de la pell de l'animal; i pergamí blanc , el que està fet amb la part interior de la pell. Si obrim el llibre, les dos grans pàgines sempre són del mateix color ( grogues o blanques).


A la Biblioteca de Silos els cantorals estan molt ben guardats en calaixos de fusta amb rodetes. A l'Arxiu Capitular els tenim en prestatges metàl·lics.

Fotografia del cantoral 37. Font: ACL

Són llibres de gran format amb pàgines de pergamí i enquadernació de fusta normalment folrada en pell. En molts d'ells s'hi poden trobar agafadors, també de pell, i petites rodetes situades a la part inferior, que faciliten el seu transport. Penseu, nens i nenes, que aquests llibres pesen al voltant dels 40 quilograms.

Es tancaven mitjançant uns fermalls de ferro. Alguns gairebé no tenen decoració, són molt austers.

Altres estan ricament decorats amb inicials treballades amb filigranes. L'Anna i la Rosana han fet un magnífic abecedari amb fotografies d'aquestes inicials.

També podem trobar dibuixos geomètrics, decoracions florals, elements de la fauna, paisatges, edificis,...

Hi ha il·lustracions sobre el Nadal, la Pasqua o imatges de Verges. Els cantorals de l'Arxiu Capitular, un petit tresor.
Atentament.
Senyor i

Els escaladors de les Garrigues.

Nens i nenes, aquest matí estava fullejant el diari Segre i m'he quedat de pedra. A les pàgines de cultura hi havia la fotografia d'una escultura de Josep Guinovart al costat d'unes vinyes.
Estava segur d'haver vist aquella imatge en algun lloc i després de pensar una bona estona.... he recordat que era l'escultura que van descobrir els vostres mestres Montse, Aida, Josep Mª i Ignasi a les colònies de cicle inicial a Can Gort del mes passat.
Jo estava espiant les vostres activitats i vaig veure com començaven a "escalar" un turonet de la Pobla de Cérvoles. En el moment de "fer el cim" vaig fotografiar-los.

Aquest dissabte la filla de Guinovart inaugurarà aquesta escultura a l'aire lliure que és una reproducció de la seva obra Orgue de Camp. Diuen que quan bufa el vent, sonen els tubs que la formen.
Guinovart era un bon amic de la família, que té els orígens a Agramunt. Li agradava molt aquest espai, que ara els propietaris del celler el convertiran en la vinya dels artistes.

Els vostres mestres, sense saber-ho, ja han gaudir de l'Orgue de Camp.
Atentament.
Senyor i

La porta i la clau (8).

Si penseu en les biblioteques i arxius que hem visitat virtualment, alguns de llibres dels seus fons tenen unes formes d'escriptura i uns alfabets difícils d'entendre. La paleografia estudia i intenta desxifrar aquests alfabets i formes d'escriptura.

És molt important per poder estudiar èpoques anteriors a la invenció de la impremta al segle XV.Els nens i nenes de cinquè saben molt bé què és la paleografia perquè aquest final de curs ho han treballat a classe.

Avui volia ensenyar-vos una de les joies del nostre arxiu, La Bíblia de Lleida.És de principis de segle XII i en la primera columna del foli 322r es pot llegir que ja s'han complert 1.165 anys de la noticia de la vinguda de Crist. Es conserven 613 folis de pergamí, dels quals es calcula que en falten 22. El nombre total de folis de l'original seria aproximadament de 635.

El segon còdex més gran d'Europa: Font ACL

És un llibre imponent, 655 X 420 X 250 mm , el segon més gran d'Europa, superat només pel Còdex Gigas o Bíblia del diable que es conserva a Estocolm i del que ja vam parlar l'estiu passat en la serie d'entrades per conèixer la Kungl. Biblioteket ( K.B) , la Biblioteca Nacional de Suècia. Si li voleu donar un cop d'ull cal anar als Manuscrits de la K.B.

Tapes de fusta i pell de la Bíblia de Lleida: Font ACL

Està enquadernada amb tapes de fusta i llom folrat de pell clavetejada, amb fermalls metàl·lics. El text es compon de l'Antic i el Nou Testament. Trobem formes hebraiques en el Gènesi i el llibre de les lamentacions.
L'Apocalipsi es situa abans que les epístoles de Sant Pau. Aquest fet només es repeteix en altres còdex bíblics procedents d'Àvila i d'Urgell.

Llom de la Bíblia de Lleida: Font ACL

Joaquin Yarza explica a Ars Sacra, que en aquest còdex es pot considerar la intervenció de fins a quatre il·luminadors diferents, procedents dels corrents internacionals. Els il·luminadors eren els que donaven color als llibres ( donar color és donar llum). Els pigments que es van utilitzar eren de caire orgànic, on predomina el blau, verd, vermell, i amb la presència d'or i colrada de plata.

Detall de la Bíblia de Lleida: Jornada de Portes Obertes . Font ACL

Si voleu conèixer els cantorals que tenim al nostre arxiu no deixeu de visitar el blog de la biblioteca.
Atentament.
Senyor i