Anselm Kiefer a Planta.

Deixem el refugi antiaeri del Camp d'Aviació Militar Republicà on vàrem visionar l'obra "The Return" del videoartista novaiorquès Bill Viola i l'edifici en construcció fet amb tàpia de terra que acollirà tres projectes del mateix creador, per anar a l'entrada del complex industrial La Plana del Corb que Sorigué té a Balaguer on gaudirem d'una nova proposta artística.

Ens està esperant el primer Site-specific construït en el complex industrial. L'edifici acull tres pintures de gran format de l'artista alemany Anselm Kiefer. Fou molt refusat al seu país quan comença a tractar el tema de l'holocaust, fet que el determinà a marxar d'Alemanya. Va ser un dels primers en abordar aquesta esgarrifosa part de la història humana. Com podeu veure a la fotografia anterior l'espai ens regala arquitectura, empresa ( darrere de l'edifici  podeu observar part de la gravera ), i una magnífica olivera. 

A finals dels 80 del segle passat Kiefer abandona el seu país i va viatjar durant tres anys. S'instal·là a Nova York i posteriorment a França,on viu actualment.
La comunió d'art i paisatge és perfecta. Sembla increïble la pulcritud que regna en aquesta immensa gravera del terme de Balaguer...

Anselm Kiefer és un dels creadors artístics alemanys més coneguts. Aquest pintor i escultor nasqué a Donaueschingen l'any 1.945. Les seves pintures matèriques són espectaculars. A les seves obres treballa amb una tècnica mixta amb materials com plom, palla, guix, cendres, llavors, terra, ceràmica...Cal situar la pintura matèria dins de l'informalisme europeu posterior a la Segona Guerra Mundial. Només entrar al Kiefer Pavilion quedareu bocabadats amb els quadres exposats...

Shevirath Ha Kelim és una colossal obra del 2.002 de tècnica mixta sobre tela de 330 X 760 X 1.300 centímetres. En les seves obres treballa amb diversos materials i fa inscripcions que ens parlen de la cultura i la simbologia alemanya. A la gran tela que veieu va utilitzar acrílic, laca, oli i terracota. És una de les seves obres basades amb la Càbala, tema que durant vint anys fou font d'inspiració de Kiefer. L'objectiu es unir el judaisme i el cristianisme separats brutalment pel nazisme. El pintor afirma: "agafaren la meitat de la cultura alemanya i la mataren"...

La piràmide esglaonada simbolitza els graons que hem de pujar per passar del món terrenal al celestial per trobar a Déu. Inspirat-se en la Càbala té present el Tsim Tsum  ( contracció inicial ), la Shevirat Ha-Kelim ( trencament dels vasos ) i la Tikkun ( reparació ). Els deu vasos ( sefirots ) destinats a contenir la Llum Divina, es destrueixen i s'escampem per la pressió que l'univers humà fa sobre el diví en el Tsim Tsum. Els valors s'esmicolen per això cal una reparació o Tikkun.

 A la dreta, també colossal, ens espera Fur Velimir Chilbnikob un quadre del 2.005 amb unes mides espectaculars: 330 X 560 centímetres dedicat al poeta, novel·lista i dramaturg  Velimir Chlebnikob, una de les principals figures de l'avanguarda russa. L'escriptor s'inventa les Lleis Fonamentals del Temps, una teoria que prediu la repetició de les catàstrofes bèl·liques cada 317 anys. L'exercit rus a la Segona Guerra Mundial batejà un dels seus submarins nuclears amb el nom Velimir Chlebnikob...
D'aquest paisatge marí en el que les onades van perdent força a mesura que ens apropem a l'horitzó. emergeix un llibre gegantí...

El llibre, símbol de la cultura, és un homenatge a Velimir Chlebnikov. En moltes obres de Kiefer el llibre és protagonista. El pintor afirma que si no s'hagués dedicat a l'art, seria escriptor. El llibre no és de paper sinó de plom, però un plom molt especial...

Quan van restaurar la catedral de Colònia Anselm Kiefer comprà el sostre de plom i l'emprà en la creació d'algunes de les seves obres. El pintor reconeix que la lectura dels llibres de Velimir Chlebnikob o Paul Celan l'inspira artísticament.
Davant per davant de Fur Velimir Chilbnikob hi ha el tercer gran quadre d'aquest Site-specific dedicat a l'artista alemany. Es tracta de Die 7 Himmelspalaste, del 2.005 i unes dimensions impactants: 470 X 560 centímetres.

Algunes de les obres que Anselm Kiefer relaciona amb el cosmos estan agrupades amb el títol Die 7 Himmelspalaste ( Els Set Palaus Celestials ). Al llibre Sefet Hechalath es descriu aquesta tradició hebrea que explica l'accés a Déu a través dels set palaus. El número set en aquesta cultura representa l'ordre. Al quadre podem veure representat el món terrenal  a la part inferior, i el món celestial ple de constel·lacions.

En la fotografia de detall anterior podeu apreciar algunes de les estrelles d'aquest univers kieferlià acompanyades de la denominació que la NASA els ha donat. Novament basant-se en la cabalística hebrea Kiefer intenta unir el Microcosmos ( món terrenal ) amb el Macrocosmos ( món celestial ).
Sortim d'aquest edifici d'arquitectura minimal per gaudir de dues grans escultures d'Antonio López, envoltades d'oliveres, que al juny del 2.008 i durant uns mesos van ocupar dos espais públics de Lleida.
Atentament.
Senyor i

A la sagristia de l'oratori...

Fa pocs dies vàrem entrar a l'oratori dels Dolors, un edifici barroc amb detalls neoclàssics situat al carrer Cavallers de Lleida. A la dreta de l'església d'una sola nau hi ha a la planta baixa l'espai dedicat a la sagristia i a les dues plantes superiors l'habitatge dels encarregats de vetllar per l'oratori que tenen els balcons plens de flors. Vaig explicar-vos que visitaríem virtualment en una propera entrada. Avui hi entrarem...

A l'edat mitjana el carrer dels Dolors era la suma dels carrers de Saporta i el d'Alfagerí. L'oratori dels Dolors, que es construí entre 1.724 i 1.737, acabà donant un sol nom als dos antics carrers.
Entrem, no per visitar l'església que ja vam veure el passat mes de febrer, sinó per donar un cop d'ull a la sagristia.

Si després d'entrar-hi i caminar uns metres per la nau ens girem, veurem a la dreta una placa que recorda el dia de la consagració de l'oratori. A l'esquerra hi ha la porta per la que accedirem a la sagristia.
Torno a recomanar el llibre "Els carrers i les places de Lleida a través de la història" de Josep Lladonosa, imprescindible per comprendre la nostra petita ciutat. A la placa, no gaire antiga perquè l'oratori fou gairebé destruit l'any 1.936,  podem llegir: " D.Gregorio Galindo obispo de Lleida consagró este oratorio el 7 de abril de 1.737 LAUS DEO". Gregorio Galindo fou bisbe de Lleida del 1.737 al 1.756.

Si la placa commemora aquell moment històric, el llibre d'en Lladonosa explica que "el bisbe Francisco Olaso de Hipienza va beneir aquest oratori servista". L'Ordre dels Servites, coneguda també com l'Ordre dels Servents de Maria, és un ordre mendicant fundat a Florència l'any 1.233. Olaso va ser bisbe de Lleida del 1.714 al 1.735.
Només entrar a la sagristia veureu que els armaris utilitzats per la Congregació de Nostra Senyora dels Dolors tenen ja una colla d'anys.

La Congregació dels Dolors és hereva d'una altra més antiga que es deia "La Escuela de Cristo" i que era l'encarregada d'organitzar les processons de Setmana Santa i altres actes pietosos. Si observeu el sostre embigat de la sagristia podreu apreciar senzills elements decoratius.

Els protagonisme de les imatges que es guarden a la sagristia de l'oratori és, evidentment, per la Mare de Déu dels Dolors.

La passada Setmana Santa l'oratori obrí temporalment per poder celebrar la processó de la Mare de Déu dels Dolors i commemorar el 300 aniversari que el bisbe Olaso erigí canònicament la Congregació. L'oratori es clausurà el 14 de desembre del 2017 pels problemes estructurals que amenaçaven d'enfonsament l'edifici barroc.

Si ens fixem en la part esquerra de la sagristia veurem, a banda i banda, uns grans armaris. També sorprèn trobar-hi dues campanes de les que en parlaré detingudament molt aviat en una propera entrada.

L'any 1.810 durant l'ocupació francesa l'oratori fou saquejat i desaparegueren les joies i els vasos sagrats: calze, patena i copó. La Mare de Déu dels Dolors fou traslladada a la Catedral Nova.
Als armaris de l'esquerra, com podeu veure a la fotografia següent, es guarden els vestits de les nenes i els nens i les vestes de la processó de Setmana Santa.

Els armaris tancats de la dreta també estan relacionats amb la processó dels Dolors. A les etiquetes de la part superior es pot llegir "Armats Músic"; i a les de la part inferior, la de l'esquerra - "Tobilleres"- i les altres tres "Globos pasos. Electricista".

Explicar les explicacions de la gent de la Congregació era tota una descoberta. El meu interlocutor que gentilment m'orientava em preguntà mentre ens apropàvem altra vegada a la porta de la sagristia si sabia quina Mare de Déu era la que m'ensenyava. Vaig dir-li que desconeixia la resposta, una mala resposta per un lleidatà...

Ràpidament va explicar-me que era una imatge de pedra de la Verge Blanca de l'Acadèmia patrona de la ciutat de Lleida des del 5 de gener de 1.946, dia en que el papa Pius XII en va fer la proclamació.

Estava molt clar que la persona que m'informava gaudia fent-ho i preguntant-me. La resposta de la següent em deixà bocabadat. Evidentment jo no sabia l'ubicació anterior d' aquesta imatge. Em va dir que abans estava al xamfrà de l'edifci on va néixer Enric Granados.

Quan es reformà la façana, la fornícula on hi havia aquesta Verge Blanca es transformà en finestra, la que podeu veure entre les dues plaques que recorden al gran compositor i pianista lleidatà.
Abans de marxar de l'oratori, com us he explicat abans, us explicaré en un a propera entrada el secret de les campanes que hi ha a la sagristia.
Atentament.
Senyor i

Botigues amb restes arqueològiques ( 2 ).

Després de recordar les botigues centenàries que "amaguen" restes arqueològiques comencem avui el periple per l'Eix Comercial, una gran passejada que ens durà aproximadament del carrer Magdalena al carrer Sant Antoni. Si no coneixeu aquesta gran zona reservada als vianants de més de tres quilòmetres i mig amb centenars d'establiments comercials, us cal treure el nas per Lleida.

Començarem a tocar del carrer Magdalena on Calçats Giró fa més de seixanta anys que es dedica a la sabateria, espardenyeria, corderia, barreteria, cistelleria de canya i vímet, i al raspall industrial. Aquesta empresa té tres botigues, que gairebé es toquen, als carrers Magdalena, travessera del Carme i Democràcia. A la cruïlla dels carrers Democràcia i travessera del Carme ens espera la més nova de les botigues, Pey Giró Sabates, on l'any 1.998 els Serveis d'Arqueologia de l'Ajuntament de Lleida trobà diferents restes arqueològiques. Posteriorment es construí el nou edifici.

En només trenta-cinc metres quadrats es documentà una seqüència estratigràfica de més de quatre metres on hi van trobar estructures de l'època romana, restes de cinc enterraments, restes d'estructura de l'època andalusina i restes de l'època medieval cristiana. Gairebé totes les restes, després de documentar-les, es van protegir i tapar, però una d'elles es visitable al soterrani de la nova sabateria, tancada en una gran urna de vidre.

Com podeu observar a la fotografia anterior a la base de les restes arqueològiques s'acumula la sorra resultat de la meteorització de la roca sedimentaria emprada per fer l'antiga construcció, coneguda com gres o pedra sorrenca. El que veieu a les dues fotografies anteriors és la base d'una pilastra de l'antiga església parroquial de Santa Maria Magdalena ( segles XII - XIII )...

La fotografia de detall anterior mostra una part del plafó informatiu de la Secció d'Arqueologia de l'Ajuntament de Lleida que hi ha al costat de la gran urna que explica la intervenció arqueològica al carrer Democràcia número vint-i-un. Podeu veure la planta de l'antiga església de Santa Maria Magdalena i el baluard de Magdalena. El cercle marca el punt exacte de les restes trobades.

Al segon plafó informatiu que flanqueja la gran urna de vidre hi ha el dibuix del florentí Pier Maria Baldi, arquitecte i pintor barroc que acompanyà a Cosme III de Médici en un viatge per Espanya, Portugal, França, Bèlgica i Holanda els anys 1.668 i 1.669. A la fotografia anterior podeu veure tot el dibuix i a la propera de detall, a la dreta, l'església de Santa Maria Magdalena.

Construïda en l'època de transició del romànic al gòtic amb unes dimensions similars a l'església de Sant Llorenç, fou afectada per l'explosió del polvorí de la Suda l'any 1.812.

Aquesta explosió afectà bona part del barri de Magdalena i l'església quedà malmesa. L'any 1.838 la van enderrocar...

A la fotografia següent de detall del plafó que explica la intervenciò arqueològica podeu veure les restes trobades al costat del peu de pilastra que actualment podem veure al soterrani de la sabateria.

Al propietari de la sabateria li agrada molt ensenyar el tresor que hi ha al soterrani i mostrar la reproducció del gravat de Juan Fernández Palomino del 1.783 - que té damunt de les restes-"Vista oriental de la ciudad de Lérida", on a la dreta i amb el nombre quinze es pot veure l'antiga església, malauradament desapareguda. El número disset, al turó de la Seu Vella, és el "Pozo de la Nieve". Si cliqueu a l'enllaç anterior podreu observar molt detalladament el gravat que es conserva a la col·lecció de gravats de l'Institut d'Estudis Ilerdencs.

El campanar, que no resultà afectat per l'explosió del polvorí, i que es volgué conservar però finalment també fou enderrocat, es pot apreciar clarament a la dreta a la propera fotografia de detall  del gravat d'Anton van den Wyngaerde - dibuixant paisatgista flamenc- ( 1.525 - 1.571 ) que ens mostra la Lleida del 1.563.

Deixem el soterrani de Pey Giró Sabates per apropar-nos al carrer Magdalena on visitarem quatre botigues que conserven part de la nostra història.

Atentament.

Senyor i

Cases singulars de Lleida ( 35 ).

Avui tornem al Centre Històric de Lleida, concretament al carrer Cavallers, per enfilar-lo fins arribar al número vint-i-sis on trobarem l'Oratori dels Dolors un edifici d'estil barroc amb detalls neoclàssics que es començà a construir l'any 1.724.

La seva construcció tenia com objectiu acollir en un mateix espai l'Oratori i la Casa de Germanor de la Congregació dels Dolors de Lleida fundada el dia 18 de maig del 1.717. La Congregació abans de construir aquest edifici provisionalment la capella de l'Antic Hospital de Santa Maria, o el Convent del Roser.

L'església, d'una sola nau coberta amb volta de canó, fou edificada sobre l'antiga casa Alfageri. Podem dir que l'estil arquitectònic és una transició del barroc al neoclàssic. La planta baixa és de pedra i la resta de maó. 

A la fotografia anterior podeu veure la part de maó de la façana principal, i a la propera -de detall- el símbol dels set dolors, les set espases clavades al cor, que hi ha sota la fornícula on hi ha la imatge de la Mare de Déu dels Dolors.

Als laterals de la nau hi ha quatre capelles i al presbiteri es venera la Mare de Déu dels Dolors. Com podeu veure a la fotografia següent, el balcó del primer pis llueix una barana de ferro forjat.

El 14 de desembre del 2.017 es va clausurar urgentment l'edifici de l'oratori per refer-ne la coberta que estava en molt mal estat. Els problemes estructurals suposaven un clar perill d'enfonsament.

La coberta presentava grans deformacions i ja feia un temps que l'edifici estava apuntalat. Durant la Setmana Santa passada, l'oratori es va obrir temporalment amb la finalitat que la Congregació pogués fer la processó de la Mare de Déu dels Dolors -que es va fer per primer cop a Lleida l'any 1.753- i la commemoració del 300 aniversari que el bisbe  va erigir canònicament la Congregació i li atorgà el títol de "Muy Ilustre" i el de " Venerable".

A la propera fotografia, que vaig fer des del call el 12 de febrer del 2.018, podeu veure com un operari està retirant les teules per accedir a l'armadura de fusta de la coberta.

Les bigues de fusta del segle XVIII tenien problemes de tèrmits i humitats. Un cop fet els tractaments i restauracions oportunes les antigues estructures es tornaran a col·locat, i després les velles teules.

Els dies que obrí l'oratori la Setmana Santa passada s'hi exposaven diferents fotografies de les obres de la coberta.

Font fotografia: petita exposició que hi havia a l'entrada de l'oratori.

 

La fotografia anterior mostra el moment en que es retira part de l'armadura de fusta de la coberta, i la següent ens mostra la volta gairebé sense la teulada. Les dues fotografies estaven exposades a l'oratori i desconec el nom de l'autor.

Font fotografia: petita exposició que hi havia a l'entrada de l'oratori.

 

El passat vint-i-tres de març, fou un dels dies que obri l'oratori durant la Setmana Santa. Després de tres mesos tancat, l'oratori recuperà temporalment la seva activitat. Tot i que des de l'interior de l'oratori semblava que la coberta no tenia cap problema, la protecció de la volta era mínima...

Aquells dies sobre la volta no hi havia teulada, com podeu constatar a la propera fotografia, que vaig fer des del mateix punt del call de la setena fotografia de l'entrada d'avui, unes lones grogues protegien l'oratori.

Aprofitant que el dia de la Mare de Déu dels Dolors es por pujar al cambril vaig poder veure de prop de la còpia del 1.954 feta per Josep Companyà inspirant-se en la que es destruí  durant l'incendi de l'any 1.936, una obra del segle XVIII de Josep Sáez.

La congregació edita una revista anual. A la del 2.018, dedicada als 300 aniversari una fotografia mostrava l'estat en el que quedà l'oratori després de ser dinamitat i incendiat... A la part inferior esquerra es pot llegir Farrán, un dels fotògrafs de la Lleida d'aquella època.

Font fotografia: Revista anual de la Congregació 2018.

 

A la dreta de la porta d'accés hi ha la finestra de la sagristia, un espai on en antics armaris es guarden les vestes. També acull les dues campanes que hi havia a l'oratori. Aquest espai misteriós el visitarem en una propera entrada...

L'oratori tenia tres portes de les quals només és operativa la de la façana principal, al carrer Cavallers. Les portes laterals han perdut la seva funció com podeu veure a la propera fotografia feta des del carrer dels Dolors.

A la fotografia anterior i a la següent - de detall- podeu observar la font del Roser de l'any 1.778 i que fou resituada en aquest edifici l'any 1.836 al seu emplaçament actual que era una antiga porta barroca que donava accés directe a la capella del Convent del Roser.

Deixem l'antic oratori i anem fins al propera objectiu, el Convent del Roser, que com heu vist  a la fotografia feta des del carrer dels Dolors, està just davant.

Atentament.

Senyor i

Bill Viola a Planta.

Al setembre i octubre passats, amb les entrades "Double Bind. Juan Muñoz", vàrem gaudir de Double Bind gràcies al projecte Planta promogut per la Fundació Sorigué. Gaudir de l'obre que ocupà la Sala de turbines del Tate Modern de Londres a les terres lleidatanes és un gran luxe. Luxe que podeu viure en directe perquè des del 30 d'octubre del 2.017 i durant cinc anys aquesta instal·lació escultòrica estarà el complex industrial La Plana del Corb que Sorigué té al terme de Balaguer.

Avui continuarem gaudint de l'art en majúscules que acull el projecte Planta apropant-nos al Camp d'Aviació Militar Republicà inaugurat el 26 de març de 1.937...

A l'esquerra de la fotografia anterior podeu veure la carretera de Corbins i dalt del turó, entre oliveres, l'entrada i la sortida del refugi antiaeri que podeu observar detalladament a la propera fotografia.

L'objectiu d'aquest aeròdrom era intentar protegir les centrals hidroelèctrtiques dels bombardejos de l'aviació franquista. Les escales del refugi per al personal del camp d'aviació ens conviden a baixar...

L'aeròdrom tenia tres pistes amb una longitud de 1.250, 1.200 i 810 metres, fortifcicacions d'obra, dipòsits subterranis de combustible i el refugi antiaeri al que estem baixant.

El 30 de març de l'any 1.938 l'última esquadrilla d'avions de caça republicans es va enlairar per última vegada de l'aeròdrom que fou ocupat per les tropes franquistes el 6 d'abril. Els avions abandonaren definitivament l'aeròdrom el 28 de febrer de 1.939.

En aquest espai angoixant podem veure, al fons, una pantalla plana on visionarem una de les obres de Bill Viola...

El petit espai queda a les fosques, el silenci és total i una mica dolorós. Ens quedem a les fosques i comencem a veure a la pantalla l'obra del 2.007 de Bill Viola "The return".

El novaiorquès Bill Viola és un dels videoartistes més importants del món. Visionar les seves obres t'atrapa, no pots deixar de mirar malgrat la lentitud de les escenes plenes d'emocions. Una experiència gairebé mística. L'aigua ens dóna la vida,sembla que separa el món dels vius del dels morts... El proper vídeo ens permet visionar The Return quan s'exposà al MNAC. 

 

 

Sortim del refugi i, a pocs metres, trobem un edifici en construcció  que quan estigui acabat acollirà tres propostes més del videoartista Bill Viola.

No és una construcció típica perquè d'acord amb Bill Viola les parets són de tàpia de terra, una antiga tècnica per construir murs.

Es tracta de triar la terra amb diferents textures, abocar-la a un encofrat i compactar-la. Aquesta forma de construir, quan és un format continu s'anomena tàpia i quan és de la mida d'un maó, la peça rep el nom de tova. Normalment aquestes peces es revesteixen amb fang. Sovint, al pastar, s'hi afegeix palla.

Difícil trobar un material més proper a la natura. La nova edificació serà un marc perfecte per mostrar les fascinants obres de Bill Viola.

En aquest espai del complex industrial de la Plana del Corb podrem reflexionar sobre la vida, la mort, l'amor, les emocions...

Atentament.

Senyor i