Sant Jordi a Firenze.

Els temps no s'atura i avui torna a ser vint-i-tres d'abril. La celebració de la Diada de Sant Jordi d'enguany la comencem a la Piazza della Signoria de Firenze ( Florència ), concretament enfilats a la terrassa del Palazzo Vecchio.

A la dreta de la fotografia anterior, en la que podeu observar la gent passejant per la plaça, hi ha la Chiesa e Museo di Orsanmichele. A la fotografia següent, d'esquerra a dreta tenim: la Chiesa e Museo di Orsanmichele ( 1 ), la Basílica di San Lorenzo ( 2 ), el Battistero di San Giovanni ( 3 ), la Cattedrale di Santa Maria del Fiore - Duomo -  ( 4 ), i l'ombra de la Torre d'Arnolfo del Palazzo Vecchio ( 5 ).

Baixem de la terrassa del palazzo per anar fins a la cantonada de la Via Orsanmichele amb la Via dell'Arte della Lana, on ens està esperant tranquil·lament el nostre Sant Patró, Sant Jordi, en una de les fornícules de la Chiesa di Orsanmichele.

Com podeu constatar a la fotografia anterior, durant la meva visita l'església estava en obres i no s'hi podia entrar. Sant Jordi ocupa una de les catorze fornícules dels segles XIV i XV amb les escultures dels sants patrons de diversos gremis. Afortunadament a la que hi ha Sant Jordi m'hi he pogut apropar. A la fotografia anterior ( en la que es veuen la façana nord  - parcialment - on hi ha l'estàtua de Sant Jordi i la façana oest ) està a l'interior de l'el·lipse groga que he dibuixat.

A les dues fotografies anteriors es veu, des de perspectives diferents, l'arc que Bernardo Buontalenti construí l'any 1.569 per unir el Palazzo dell'Arte della Lana ( al que donarem un cop d'ull a la propera entrada dedicada a Firenze ) amb el primer pis de l'església museu d'Orsanmichele.

 

 

A la fotografia anterior, feta des de la Via Calimala, en primer terme hi ha el Palazzo dell'Arte della Lana i darrere l'església d'Orsanmichele. A l'interior de l'el·lipse gorga que hi he dibuixat hi ha les quatre fornícules amb les seves escultures a la façana nord. A la propera fotografia d'esquerra a dreta tenim les estàtues de Sant Pere ( a sota hi ha una bicicleta ), Sant Felip, els Quatre Sants Coronats i Sant Jordi.

Anem fins a l'estàtua de Sant Jordi, que fou encarregada pels constructors d'armadures i espases ( Arte dei corazzai e espadai ) i feta per Donatello l'any 1.416.

L'estàtua original esculpida per Donatello es conserva al Museu Bargello  des del 1.891. La que hi ha a la fornícula és una còpia de marbre. Possiblement l'estàtua estava equipada amb casc, espasa i llança, armament que fabricava el gremi que encomanà l'estàtua.

A sota del petit pedestal on hi ha l'estàtua de Sant Jordi podem veure un sòcol de marbre que mesura 39 centímetres d'alt per 118 centímetres d'ample. Donatello aplicà la tècnica del stiacciato al paisatge que veiem darrere de la princesa i de la lluita de Sant Jordi amb el drac.

El relleu aplanat del stiacciato permet una variació mínima del fons, donant una il·lusió de profunditat. El gruix disminueix gradualment. Aquesta tècnica, emprada als segles XV i XVI, fou creada per Donatello. El sòcol de Sant Jordi és quatre anys posterior al de els Quatre Sants Coronats ( el que hi ha a l'esquerra de Sant Jordi ), obra de Nanni di Banco que esculpí en alt relleu als quatre artesans en un mateix pla sense diferenciar-los especialment. Comparant  la fotografia anterior i la següent la diferència és evident.

Al centre del sòcol el protagonisme és per a Sant Jordi matant al drac. A l'esquerra del drac hi ha la cova on viu. Sant Jordi porta una armadura feta amb plaques petites, no medieval, que recorda les armadures de les legions romanes fetes amb petites plaques per protegir el tronc.

 

La propera fotografia de detall és de la part dreta del sòcol, amb la princesa en primer terme i darrere l'arquitectura, en contraposició a la cova del drac.

Flanquegen el sòcol l'escut d'armes del gremi de fabricants d'armadures i espases  ( Arte dei corazzai e espadai ). El primer estatut d'aquest gremi és de l'any 1.321. A l'escut hi ha una espasa amb corretja i una armadura com podeu constatar a la fotografia de detall.

Vaig una mica a l'esquerra per mostrar-vos l'estàtua de Sant Jordi des d'una perspectiva diferent. Donatello ( 1.386 - 1.466 ), fill d'un cardador de llana, començà la primera formació en un taller d'orfebreria.

Constatareu a la fotografia següent que a tocar de l'estàtua de Sant Jordi hi ha un  plafó informatiu del Ministerio della Cultura sobre la restauració de l'església, amb el Tabernacle de la Verge d'Andrea de Cione Orcagna a l'esquerra de la informació.

Malgrat estar tancada per obres, resseguint el perímetre de l'església vaig poder fotografiar la part del darrere del tabernacle i una de les columnes. Però abans de fer-ho, aixecant la mirada puc mostrar-vos la primera i segona planta de la façana nord amb les seves finestres geminades gòtiques.

L'església ocupa el mateix lloc on des del segle VIII hi havia un convent de monges. L'església d'aquell convent estava consagrada a Sant Miquel ( San Michele in Orto ), aquest és l'origen del nom de l'església actual. L'antiga església fou enderrocada l'any 1.240 per construir-hi un mercat cobert per a cereals. L'edifici quedà destruït per un incendi l'any 1.304 i fou reconstruït l'any 1.357. Entre 1.380 i 1.404 el mercat es transformà en l'església dels poderosos gremis de comerç i artesania. Els dos pisos superiors foren emprats com a magatzem de gra fins al segle XVI.

 

 

La fotografia de detall és del tondo ( composició realitzada en forma de disc ) de terracota i pintura, que mesura 180 centímetres de diàmetre. El va fer l'any 1.456 Luca della Robbia i representa l'escut dels Mestres de l'Art de la Pedra i la Fusta.

Les estàtues que veieu a les fornícules són copies de les originals, fetes amb diferents materials i per diversos artistes. La majoria es van traslladar a les plantes superiors, on hi ha el museu, per assegurar la seva conservació. Com us he explicat abans l'estàtua original de Sant Jordi està al Museu Bargello.

 

A la fotografia anterior podeu veure les dues plantes superiors amb les seves finestres geminades gòtiques de les façanes est ( esquerra ) i nord ( dreta ), i a la propera la planta baixa de les façanes oest ( esquerra ) i sud ( dreta ).

Com us he explicat abans, malgrat estar tancada per obres, a la façana est es podia accedir a l'entrada del Tabernacolo dell' Oreagna i, posant-se de puntetes per superar els plafons de fusta que barraven l'accés, fotografiar la part del darrere del tabernacle.

En aquesta joia treballada magistralment per Andrea di Cione Oreagna entre 1.349 i 1.359 hi ha esculpides les escenes de la Mort i l'Assumpció de la Verge . L'espectacular baldaquí té incrustacions de marbre de colors, daurats i minúscules decoracions geomètriques.

A la fotografia anterior podeu observar més detalladament l'escena del gran baix relleu en la que es representa la Mort de la Mare de Déu, coneguda també com la Dormició o el Transit. A la propera fotografia, també de detall, el protagonisme és per a l'escena de l'Assumpció de la Mare de Déu.

 

 

Al gran baix relleu hi ha la signatura d'Andrea di Cione Oreagna que es qualifica d'arquimagister, i la data 1.359.

El gran baldaquí de marbre està envoltat per una reixa de bronze a dos nivells. A cadascuna de les quatre cantonades hi ha una columna retorçada amb un àngel porta-espelmes, obra del 1.366 de Prieto Miglione. 

Gaudiu intensament de la Diada de Sant Jordi, que malgrat ser un dia feiner a Catalunya, és molt important i estimada pels catalans.

Atentament.

Senyor i

Servicio Municipal de Desinfecciones.

Comencem l'entrada d'avui al número dos de Zankoeta Kalea, al barri de Basurto de la capital de Bizakaia, on observarem detalladament l'edifici centenari del Servicio Municipal de Desinfecciones una de les poques mostres d'arquitectura modernista industrial de Bilbao.

 

Dissenyat per Ricardo Bastida Bilbao l'any 1.916, inicialment era un edifici exempt als afores de Bilbao, però amb l'eixample de la ciutat actualment el veiem adossat a edificis d'habitatges per l'esquerra i a l'església de la Immaculada Concepció a la dreta.

És un dels edificis construïts per l'Ajuntament de Bilbao els primers anys del segle XX en el marc de la campanya d'equipaments urbà de beneficència i sanitari. Està ubicat molt a prop de l'Hospital de Basurto, un complex de quinze edificis d'estil modernista dissenyat per l'arquitecte Enrique Epalza y Chafreau  l'any 1.908.

L'Ajuntament de Bilbao va crear l'any 1.884 el Servicio Municipal de Desinfecciones amb l'objectiu d'evitar la transmissió de malalties infecciones com el còlera. Fumigaven les mercaderies que arribaven a Bilbao des de llocs on hi havia epidèmies i actuaven en els domicilis de persones malaltes esterilitzant o destruint, si calia, les robes que podien estar infectades.

El Servicio Municipal de Desinfecciones estava al centre urbà, inicialment a l'Estació d'Abando i després a Zabalbide. Posteriorment decidiren traslladar-lo a un lloc més allunyat del nucli urbà, molt a prop de l'Hospital de Basurto.

L'edifici té un cos central amb dues plantes, flanquejat per dos cossos laterals on hi havia a l'esquerra l'entrada de vehicles amb el material infectat i la sortida de vehicles amb el material higienitzat a la dreta. Les dues parts nomes estaven en contacte amb la diferent maquinària que tenia dues portes, una per on col·locaven el material infectat i l'altra per la que el treien ja higienitzat. La planta superior del cos central era l'habitatge de l'encarregat del servei i també a zona d'aïllament en cas d'epidèmia. A la propera fotografia podeu veure la porta de l'esquerra per la que entraven els vehicles amb el material que calia desinfectar.

Com podeu constatar a les fotografies, sobre un sòcol de pedra calcària s'aixequen els murs revestits de maó vist i la decoració amb rajola de ceràmica vidrada.

Durant el segle XIX diverses epidèmies van afectar al País Basc, la principal fou la de còlera que tingué una incidència molt virulenta i esdevingué pandèmia que afectà diversos continents.

 

 

En plena Guerra Carlina ( 1.833 - 1.839 ) Bilbao patí un important episodi de còlera l'any 1.9834. Malgrat les mesures sanitàries que s'adoptaren per l'amenaça d'epidèmia aquell any entre l'agost, el setembre i l'octubre hi van morir 768 persones, un increment del 700 %. L'any 1.893 el còlera tornà a Bizkaia en un paquet de roba infectada que venia d'Anglaterra.

Si m'apropo al cos lateral de la dreta  puc fer la fotografia anterior en la que podeu veure a la dreta part de la porta per on sortien els vehicles amb el material higienitzat, al centre la decoració amb rajola de ceràmica vidrada  i a la part superior esquerra s'hi pot llegir R. BASTIDA ARQUITECTO AÑO DE 1.918. Ho apreciareu millor a la propera fotografia de detall.

L'any 1.906 s'encarregà el projecte a Ricardo Bastida i l'any 1.918 començar a funcionar el Servicio Municipal de Desinfecciones al nou edifici de l'actual Zankoeta Kalea. L'edifici rehabilitat s'ha transformat en el Centro de Distrito de Basurto i en haurreskola ( escola de primer cicle d'educació infantil, de 0 a 2 anys ). Al centre de districte hi ha oficines municipals, sala d'actes, aules per fer reunions i un centre d'activitats per adults.

A la dreta de la fotografia següent podeu veure parcialment l'església de la Immaculada Concepció adossada a l'antic edifici modernista.

L'arquitecte José María Menchaca fou el responsable d'aquesta rehabilitació. Al ser un edifici protegit s'han respectat la façana modernista, els cossos laterals i la xemeneia de l'antic crematori. El centre municipal obrí les portes l'any 2.011.

A la fotografia anterior podeu veure el cobriment d'un dels carrers interns ( el de l'esquerra ) que es va fer durant la reforma i a la propera fotografia la petita exposició en la que hi ha part de la maquinaria emprada per fer les desinfeccions.

Només entrar a l'edifici trobem les dues grans comportes de les cambres de de formol i vapors sulfurosos. Segons els objectes que calia desinfectar s'emprava una cambra o l'altra.

A la cambra del formol es desinfectaven els mobles, estris de grans dimensions i objectes de metall. La cambra de vapors sulfurosos era per objectes tèxtils i de grans dimensions com coixins, matalassos, cortinons...

A la fotografia anterior i a la propera de detall us podeu fer una idea més clara de la mida d'aquestes grans comportes de les cambres de formol i de vapors sulfurosos.

A la fotografia següent d'un dels plafons informatius de la petita exposició podem veure a dos operaris lluitant contra el còlera una malaltia transmesa per l'aigua o aliments contaminats que a finals del segle XIX encara causava una gran mortalitat.

La protagonista de la propera fotografia de detall és una antiga màquina de rentar que formava part de la bugaderia mecànica dels servei municipal de desinfeccions.

A la bugaderia mecànica, a més a més de les màquines de rentar, hi havia les centrifugadores com la que podeu observar a la fotografia següent, també de detall.

Al Servivio Municipal de Desinfecciones hi treballaven les bugaderes ( feina reservada a dones, moltes vídues de funcionaris ), el cos de fumigadors i camillers ( format per tretze homes que posteriorment es van transformar en la Unidad de Ambulancias y de Desinfecciones de Bilbao ), els mestres de desinfecció i ambulàncies ( responsables de les màquines i dels cotxes de recollida -a la fotografia són els que van amb corbata-), i el director ( anomenat caporal practicant que vivia al Centro de Desinfecciones i tenia coneixements d'infermeria ).

Un dels plafons ens explica el camí del material infectat que entrava per la porta del cos adossat de l'esquerra ( 1 ) fins que sortia desinfectat per la porta del cos adossat de la dreta ( 2 ). Hi veiem la funció de les diferents màquines: càmera de formol, càmera de vapors sulfurosos, "lejiadora" ( esterilitza la roba interior i la de llit ), les estufes de vapor ( per desinfectar objectes metàl·lics petits ), el forn crematori ( per incinerar matalassos, llits i roba que no podien ser desinfectats ), la màquina de rentar, la centrifugadora i l' assecadora de vapor.

A l'exposició també podem observar el Servicio Municipal de Desinfecciones a principis del segle XX, quan era un edifici exempt i solitari allunyat del nucli urbà de Bilbao.

Per acabar us proposo veure el vídeo del canal Bilbao Arquitectura en el que l'arquitecte Bernardo Iñigo Garcia de la Torre ens explica la segona vida d'aquesta instal·lació centenària de la capital de Bizkaia.

 

El vídeo ens mostra des del projecte de Ricardo Bastida de l'any 1.916 a la rehabilitació de José María Menchaca que obrí les portes al públic ja com a Centro de Distrito de Basurto i haurreskola l'any 2.011.

Atentament.

Senyor i

On hi havia el Barri del Canyeret...

El passat dia set de març a l'entrada "A la teulada de l'església de Sant Joan", a més amés de recordar l'accidentada història d'aquesta església lleidatana vaig mostrar-vos des del carrer del Canyeret i del carrer Ronda de la Seu Vella com acabaven de col·locar a la teulada de l'església neogòtica les plaques solars del projecte d'instal·lació fotovoltaica de 45 kWp. Ho podeu recordar clicant sobre l'enllaç anterior.

 

 

El carrer Ronda de la Seu Vella ens permet observar a vista d'ocell l'actuació urbanística que es va fer entre els anys 1.983 i 2.001 sobre el barri del Canyeret que ja estava despoblat i abandonat. El Pla del Centre Històric de Lleida va canviar radicalment aquesta zona de la ciutat.

 

 

A la fotografia anterior, feta des de la Torre de Comunicacions amb els ascensors al seu interior, i a la propera que vaig fer enfilat al campanar de la Seu Vella podeu veure el Carrer del Canyeret ( 1 ) i el Carrer Ronda de la Seu Vella ( 2 ). 

El pendent del turó es va tallar longitudinalment amb un espectacular mur de contenció aconseguint així un gran espai prop de la Plaça de Sant Joan on construir el conjunt d'edificis serpentejants dels Jutjats de Lleida. El desnivell entre el carrer del Canyeret i el carrer Ronda de la Seu Vella el podem fer passejant o agafant un dels ascensors que hi ha a l'interior de la Torre de Comunicacions. El projecte dels edificis dels jutjats i de la torre de comunicacions és de B01arquitectes.

També des del campanar de la Seu Vella podeu observar a la fotografia següent els dos carrers i la passarel·la que ens permet anar de la torre de comunicacions-ascensors fins al Baluard de la Llengua de Serp ( 3 ) construït després de la caiguda de Lleida l'any 1.707 durant la Guerra de Successió.

 

Al blog he dedicat una colla d'entrades dedicades a l'Arxiu Gavín ubicat a l'antiga fusteria del monestir de les Avellanes. A més a més de consultar l'espectacular Inventari d'Esglésies de Catalunya ( amb 217.000 fotografies del Principat, Franja de Ponent, Andorra i Catalunya Nord ) també vaig mostrar-vos els arxivadors de postals. De les de la ciutat de Lleida torno a ensenyar-vos la postal "Nº 49 LERIDA Vista aérea Distribuidor IBCE Mayor 76 Tel 4304". És una fotografia del T.A.F ( Trabajos Aéreos y Fotogramétricos S.A. ) en la que a la part inferior es veu parcialment el barri del Canyeret.

 

 

Quan s'enderrocà l'atrotinat barri del Canyeret reedificat bàsicament als segles XVIII i XIX hi van trobar restes dels habitatges nobles que hi havia a l'edat mitjana als voltants de la Seu Vella.

L'entramat laberíntic de cases, carrers i carrerons que formava el reedificat barri del Canyeret  s'enderrocà per ampliar la fortificació de la Seu Vella que ràpidament fou tancada al culte després de la caiguda de Lleida l'any 1.707. 

El fotògraf i pintor lleidatà Enric Garsaball Espinet pintà una sèrie de recreacions de la Lleida medieval a partir de la documentació de l'historiador Josep Lladonosa i Pujol. A la propera fotografia podeu veure l'oli sobre fusta Ilerda Annus MDXXV  amb un barri noble a tocar de la Seu Vella que fou destruït per militaritzar el turó...

 

 

El reedificat barri del Canyeret es va fer al voltant de la costa de Sant Joan sobre les runes del barri medieval que envoltava la Seu Vella que s'enderrocà per construir la Ciutadella. Però si l'antic barri es caracteritzava per les cases nobles la reedificació es va fer amb senzilles cases de fang, pedres i canyes que donà nom al barri.

L'any 1.967 el ministeri d'habitatge ordenà l'expropiació i enderrocament del barri. Entre 1.967 i 1.969 es van tirar a terra cases en estat ruïnós i es reallotjaren a les setanta-quatre famílies que encara hi vivien.

Deixem un moment el carrer del Canyeret i el carrer Ronda de la Seu Vella per baixar fins a la plaça Sant Joan, anar pel carrer Sant Joan i enfilar el carrer Paer Rufes. El mur que veieu a l'esquerra de la fotografia següent, on hi ha la barana, és de l'església de Sant Joan.

 

 

Quan girem a l'esquerra per aquest curt carrer, que ràpidament s'enfila fins al carrer del Canyeret resseguint perimetralment uns metres l'església de Sant Joan, podem veure el poc que queda d'una de les cases que  del barri del Canyeret. L'estreta casa adossada a l'edifici neogòtic és propietat de la parròquia. Unes cases molt senzilles com podeu constatar a les properes fotografies.

 

 

La fotografia anterior és del juliol del 2.017 i la següent actual. L'edifici adossat a l'església ha canviat poc però el que veieu apuntalat a la seva dreta ja no hi és.

 

Les dues fotografies següents també són del juliol del 2.017 i actual. A la propera es veu apuntalada la senzilla caseta amb el número cinc del carrer Paer Rufes...

 

 

Actualment aquesta caseta que ens ajudava a imaginar-nos com era el barri del Canyeret l'han enderrocat i només es pot veure part del mur de la planta baixa.

En l'indret on el carrer Paer Rufes gira cap a la dreta, a la casa adossada hi ha una porta tapiada en la que encara s'hi pot veure el número u. La porta de la casa número cinc també està tapiada.

 

 

Acabo de pujar l'atrotinat aquest tram d'escales vaig cap a la dreta fins unes passes després de l'arbre i ja a pocs metres del carrer del Canyeret em giro per fer la fotografia següent en la que podeu veure el poc que queda del número cinc del carrer Paer Rufes i l'estret edifici adossat a l'església de Sant Joan.

 

 

Acabant d'enfilar el carrer puc mostrar-vos millor aquest edifici i el que queda de la número cinc. Les tanques de protecció no em permeten veure si hi ha alguna porta més d'accés a l'edifici adossat. Actualment aquest edifici, al que s'hi accedeix des de l'interior de l'església de Sant Joan, no té cap funció però ha fet tasques socials importants. En una propera entrada us les explicaré...

 

 

Anant una mica a la dreta puc mostrar-vos el que hi ha escrit a la tanca metàl·lica: "Atenció risc de caiguda en alçada"...

 

 

 

A la propera fotografia feta des de la Plaça Sant Joan entendreu el perquè d'aquest avís de perill a la tanca. Ja fa uns anys s'enderrocà l'antic edifici més proper a l'església de Sant Joan que era tan alt com el que tenia a l'esquerra. Per la part del darrere de la casa enderrocada hi havia una porta per la que es podia accedir al Canyeret. A la fotografia hi podeu veure  la tanca metàl·lica ( 1 ) i el poc que queda de la casa número cinc del carrer Paer Rufes ( 2 ).

 

 

Al Capítol VII: "La Costa de Sant Joan. El Canyeret" del llibre  "Els carreres i les places de Lleida a través de la Història" de Josep Lladonosa l'autor ens explica que la Costa de Sant Joan era coneguda com el Canyeret però ocupava tota la costa sense distingir parròquies i era la zona més miserable de la ciutat.

A la propera fotografia podeu observar com era el carrer Redola de Sant Joan l'any 1.910. Els carrers i carrerons s'enfilaven pel turó.

 

 Font fotografia: Blog Fotografies Antigues de Lleida.

 

Molts dels seus carrers ja no existeixen ( Redola de Sant Joan, Rere el Seminari, Vil·leta, Fragà, Botera de Sant Joan, Argenteria, Cigala, Guitarrer, Botxí ), però per alguns encara hi podem passejar malgrat que hi queden poquíssimes cases ( Clavell, Segarra, General, Paer Rufes, Lamarca, Nolius ).

A la fotografia següent podeu veure edificis destruïts al Canyeret pel terrible bombardeig que patí la ciutat el dia 2 de novembre del 1.937.

 

 Font fotografia: Servicio Nacional de Regiones Devastadas y Reparaciones.

 

A la propera fotografia de la dècada dels seixanta del segle passat podeu constatar la degradació del barri del Canyeret poc abans de ser enderrocat. Encara es veu una mica com era l'empedrat fet amb còdols.

 

 

L'any 1.150 es redactà la Carta de Poblament de Lleida i les famílies més importants de la Lleida es van instal·lar en una zona de la ciutat en la que actualment no hi passeja gairebé ningú i que ha perdut la seva grandesa. Algunes d'aquestes famílies, com els Clavell i els Segarra encara donen nom a carrers molt antics de la capital del Segrià. Aquests dos carrers comencen a enfilar-se cap a la Seu Vella des dels Porxos de Dalt, on hi ha el Teatre Principal.

 

 

Només començar a pujar pel Carrer de Segarra trobem un edifici municipal de nova construcció on hi ha el Centre de Distribució. Manipulació de Paper de l'Ajuntament de Lleida. Però si hi entreu constatareu que la petita oficina municipal conserva una colla d'arcs dels segles XIII i XIV que ens parlen de moments històrics en els que el Carrer de Segarra acollí edificacions de famílies molt influents de Lleida.

 

 

Ja us he explicat abans que et reedificat barri del Canyeret ( amb senzilles edificacions de fang, pedra i canyes ) es va fer sobre les runes del barri medieval de cases nobles que envoltava la Seu Vella. 

Entre el carrer del Clavell i el carrer de Segarra hi ha el cafè La Impremta. Al magnífic local que ocupa l'espai de la mítica Impremta i Llibreria Guimet també hi trobareu  arcs dels segles XIII i XIV.

 

 

Josep Lladonosa explica al seu llibre que el nom de Redola li venia perquè feia el tomb o "redola" al voltant de l'absis i la torre de l'antiga església de Sant Joan. La primera referència sobre aquest carrer és del 1.152. La calçada començava al peu de la torre campanar de l'antiga església.

A la propera fotografia, feta per Charles Clifford al 1.861, podeu veure l'antic campanar de l'església romànica de Sant Joan que set anys després fou enderrocada.

 

 Font fotografia: Arxiu d'Imatge Històrica de la Universitat de Lleida.

 

 El nom de Sabateria Major que es donaria al carrer de la Redola era perquè hi havia la casa principal del gremi dels Sabaters de Lleida. També a la Redola hi hagué la Freneria o casa gremial dels freners, que eren els fabricants de frens, ronsals i altres estris per a cavalls, ases...

A la pàgina 376 del llibre "Els carrers i les places de Lleida a través de la història" de Josep Lladonosa, hi ha el plànol de la Costa de Sant Joan. El Canyeret.

 

La fotografia de detall del mateix plànol ens permet veure en aquest entramat de carrers i carrerons, el de la Redola de Sant Joan, Paer Rufes, Canyeret i el carrer Nolius ( part superior dreta ). Els altres ja no existeixen.

 

 

Durant l'edat mitjana, la Redola va ser una de les vies generals de Lleida, la més transitada després del Carrer Major. El costerut carrer era pas obligat de les processons de Corpus Christi. 

Al cadastre del 1.716 la Redola ja apareix amb el nom de carrer de la Redola de Sant Joan  i els antics obradors s'havien convertit en estables perquè la majoria dels veïns eren pagesos i jornalers. Després del setge del 1.707 la Redola i tota la costa quedà molt despoblada i entre els anys 1.716 i 1.720 el cadastre explica que només hi vivien una dotzena de veïns.

Queda molt poc de l'antic barri medieval amb cases nobles i del que es reedificà sobre les seves runes als segles XVIII i XIX amb petites cases fetes amb pedres, fang i canyes ( d'aquí el nom de Canyeret ). No podem oblidar la nostra història ni deixar de passejar per aquests espais de la ciutat.

Atentament.

Senyor i