Casa Joan Roure.

Tornem al Portal del Pont, que acabada la seva reformulació l'any 1.805 fou l'entrada principal de la ciutat després de la construcció a finals del segle XVIII del pont de pedra sobre el riu Negre. Les primeres muralles de Solsona eren del segle XI i al segle XIV foren substituïdes per unes altres de les que encara en queden restes disperses. Per accedir al recinte emmurallat hi havia una sèrie de portals, dels que se´n conserven tres.

Aixecant la mirada podem gaudir del magnífic Sol de Solsona, símbol identificatiu de la ciutat, que després d'una restauració llueix plenament. L'any 2.005 Manel Casserras Solé, conegut per tothom com Manelet, s'encarregà d'aquesta restauració i de la dels florons de pedra sorrenca que estaven molt erosionats. El Sol és de coure i zenc.
A l'arquitrau hi ha escrit: "Any del Senyor 1.805. Regnant el papa, Pius VII, el nostre bisbe Pere Nolasc Mora, i el nostre rei Carles IV, els cònsols, amb devota voluntat pares del municipi, erigiren aquest monument".

Després d'enfilar uns metres el carrer de Sant Miquel, a l'esquerra trobaren la plaça de la Catedral de Santa Maria, un complex d'edificis datats entre el segle XII i XX en el que gaudir dels estils romànic, gòtic, barroc, neoclàssic i modernista. Però aquest no és el nostre objectiu d'avui, per això continuem pujant pel carrer de Sant Miquel per aturar-nos un moment a la magnífica Plaça Major, més o menys rectangular, en pujada i porxada a dreta i esquerra. És el cor de Solsona i l'espai més important del Corpus, la Festa Major i el Carnestoltes.

Continuem pujant, ara pel carrer del Castell, i gaudint del Nucli Antic. Sortim de la ciutat emmurallada pel Portal del Castell i seguim pel passeig de Sant Antoni Maria Claret, on ens esperen dos edificis singular més. El d'avui: la Casa Joan Roure.

Protagonista de la cantonada del passeig de Sant Antoni Maria Claret amb el carrer del bisbe Vidal i Barraquer, mostra ràpidament que li cal una rehabilitació.

A la planta baixa el protagonisme és pel conjunt d'arcades amb arc conopial de ferradura de mides diferents. Les diferents instal·lacions, elèctriques i telefòniques, no respecten gaire la façana...

A la façana el protagonisme és per l'estuc i la pedra. A la fotografia anterior podeu veure una de les finestres del carrer bisbe Vidal i Barraquer amb un acurat treball en pedra artificial i la petita barana de forja. A la fotografia següent podeu observar un dels balcons del mateix carrer.

Malgrat no estar en les millors condicions de conservació, les dues balconades de la cantonada, amb les seves baranes de forja i les columnes que sostenen la superior imposen la seva bellesa.

Joan Roure i Torres i la seva dona Maria Aubets Mosella van demanar permís per construir-la el dia 14 d'octubre de 1.935. El terreny del Camp del Jalmar l'havien comprat onze anys abans
Dels arcs conopials de ferradura de la planta baixa curiosament el més petit és el de la porta d'accés a l'edifici que podeu veure a la propera fotografia. A l'esquerra de la porta els baixos estan ocupats per un bar que fa transformat l'arcada en un gran finestral des del qual gaudir del passeig.

La paraula conopial prové de la llatina conopeum, que fa referència al cortinatge que com un dosser ( ornament que fa de sostre ) cobreix un llit. Fou un arc molt utilitzat en l'arquitectura gòtica tardana.

Com podeu veure a la fotografia anterior, malgrat que l'estucat de la façana en alguns punts ha caigut o està en mal estat, la decoració de pedra artificial que emmarca les finestres encara fa força goig.
Els balcons i balconades presenten problemes d'humitats que fan urgent una intervenció si volem gaudir més anys de la Casa Roure.

La façana oest de la Casa Joan Roure queda gairebé amagada per una construcció moderna, però com podeu apreciar, s'intueix la perfecta simetria d'aquest edifici.

L'edifici actual ja no llueix la balustrada que antigament el coronava i embellia notablement. Però deixem la Casa Roure perquè a molts pocs metres ens espera la Casa Solà.
Atentament.
Senyor i