Galleria degli Uffizi ( i 2 ).

El grup escultòric Laocoont i els seus fills és una còpia en marbre feta l'any 1.525 d'una probable còpia romana també en marbre ( feta entre el segle I aC i el segle I dC i custodiada al Museu Pio-Clementino de Ciutat del Vaticà ) del grup escultòric original de bronze del període hel·lenístic grec esculpit sobre l'any 150 aC. El grup escultòric de la Galleria degli Uffizi és de l'escultor i pintor manierista florentí Baccio Bandinelli (1.488-1.560). A la base del grup escultòric hi podem llegir el nom de l'autor:“BACCIVS·BANDINELLVS·FLORENTINVS·SANCTI·IACOBI·EQUES·FACIEBAT”.

 

Aquesta obra es considera una de les escultures més impressionants de la Galleria degli Uffizi. Laocoont segons la mitologia grega fou un sacerdot d'Apol·lo troià. Ell i els seus fills, Antifont i Timbreu, foren aixafats per serps marines enviades, segons les fonts, per Posidó o Atenea.

L'objectiu de l'atac era impedir que Laocoont revelés als seus conciutadans l'engany del cavall ideat per Ulisses ( nom amb el que es conegut Odisseu, rei d'Itaca ) evitant que l'exèrcit grec assetgés la ciutat de Troia.

El grup escultòric romà fou trobat fortuïtament a Roma el dia 14 de gener de 1.506. Baccio Bandinelli l'any 1.520 va rebre l'encàrrec del Medici per reproduir-lo en marbre.

Bandellini en la seva versió va integrar les extremitats superiors dretes del sacerdot i els seus fills desaparegudes en el grup escultòric romà. A més a més va fer algun canvi en el fill de la dreta.

El recorregut comença pel segon pis. A la sala A 11  hi ha la millor col·lecció del món d'obres de Sandro Botticelli de les que destaquen La primavera i El naixement de Venus.

El naixement de Venus, una pintura al tremp sobre lli que mesura 172,5 X 278,5 centímetres, és una obra icònica del Renaixement italià pintada per Botticelli l'any 1.485. Al centre la deessa Venus avança sobre una petxina que sura sobre les onades del mar.

A la seva esquerra hi ha Zèfir ( déu del vent de l'oest ) i Cloris ( una divinitat encarnació de la Primavera, esposa de Zèfir ). El personatge abraçat a Zèfir també s'ha identificat com a Aura ( deessa de la brisa ).

A la dreta de Venus hi ha una de les hores ( deesses que controlen el cicle de les estacions, el clima i la vida ) o nimfes ( divinitat de la natura venerades com a genis femenins ), que l'espera a la platja per cobrir-la amb un mantell estampats de flors.

Surto de la Sala Botticelli per continuar aquest cop d'ull ràpid a alguna de les obres exposades a la Galleria degli Uffizi. A l'espectacular museu estatal hi ha obres de Rafael, Botticelli, Giotto, Caravaggio, Rubens, Leonardo da Vinci, Canaletto, Michelangelo...Hi podeu gaudir d'una sensacional col·lecció del Renaixement italià.

Sortint de la sala, a l'esquerra a la tercera porta trobareu l'espai Tribuna on hi havia durant la meva visita una de les tres peces de l'exposició temporal "Entre el cel i el cor" de l'artista plàstica Joana Vasconcelos. La monumental escultura penjada del sostre, "Royal Valkyrie", feta d'un intricat i acolorit teixit de llana, cotó, cordons, encoixinat, lluentons, plomes i LED deixava als visitants bocabadats. Les altres dues obres de Vasconcelos estaven exposades al Palazzo Pitti, a la Sala Bianca i a la Sala di Bona.

Abans de baixar al primer pis ens apropem fins al cos curt del palau on, just a la cantonada, aixecant la mirada podem gaudir d'una claraboia pintada al fresc amb vegetació enfilant-se per la gran gelosia i una colla d'ocells.

 

El recorregut pel primer pis comença amb dotze sales que acullen dos-cents cinquanta autoretrats i retrats dels grans artistes des del segle XV fins a l'actualitat. El cardenal Leopoldo de' Medici començà aquesta col·lecció que ja inclou unes dues mil obres.

 

 Al final del llarg passadís, una mica abans d'arribar al cos curt de l'edifici i a tocar del riu Arno, a la Sala dedicada al gran retratista Tiziano Vecellio, un dels grans exponents de l'escola veneciana. Dels retrats nus de Tiziano destaca la Venere di Urbino ( la Venus d'Urbino ) que podeu veure a la propera fotografia.

Aquest oli sobre llenç, datat al 1.538 i que mesura 119 X 160 centímetres, és una de les obres més famoses de Tiziano. La nuvia preparada per vestir-se i participar en el ritus conegut a Venècia com "il toccamano" està estirada nua en un llit mirant-nos. Amb la seva mà esquerra es tapa el pubis i amb la dreta sosté un ram de roses.

Als peus del llit hi ha un gos adormit que recorda la fidelitat del matrimoni i a la ,part superior dues serventes. Una remenant un cofre del que ha tret el vestit de la nuvia i l'altra, dreta al seu costat, duu a l'espatlla el vestit daurat i blau.

Després de recórrer el cos més curt del palau trobem la sala dedicada a la pintora Artemisia Lomi Gentileschi de la que observarem l'oli sobre llenç pintat l'any 1.620 "Judith decapitant a Holofernes". En el quadre de 146,5 X 108 centímetres podem veure a Judith, decidida i vigorosa decapitant al general assiri Holofernes ( borratxo i adormit al llit ) al que li ha agafat la seva espasa.

Després de Caravaggio, fou la pintora més apreciada i coneguda del segle XVII. Va ser la primera dona membre de l'Acaddemia delle Arti del Disegno de Florència, la més antiga del món. Possiblement pintà aquest quadre per a Cosimo II de'Medici. 

A la propera fotografia de detall podeu copsar millor l'efecte poderós i aterridor de la decidida decapitació del general Holofernes, enviat pel rei de Babilònia Nabucodonosor II per venjar-se dels pobles que no l'havien ajudat.

 

 

Just a la sala del davant ens espera l'espai dedicat a Caravaggio, el genial pintor italià mort tràgicament als trenta-nou anys que fou un dels màxims exponents de la pintura barroca.

 

A la fotografia anterior podeu observar la Testa di Medusa, una pintura sobre llenç muntada damunt un escut cerimonial típic del segle XVI. L'escut de fusta de figuera mesura seixanta per cinquanta-cinc centímetres.

Aquest escut de desfilada fou donat al gran duc Ferdinando I de'Medici l'any 1.598 pel cardenal Francesco Maria del Monte.

Es sorprenent com Caravaggio anul·la l'efecte de convexitat de l'escut i aconsegueix donar la sensació d'estar pintat en una superfície plana. El cap es representa un instant després de la decapitació, amb sang al coll. Són esgarrifoses les serps vives que formen els cabells de Medusa. Fixeu-vos a la fotografia següent de detall en l'expressió de Medusa amb la seva mirada enfollida i la boca oberta en un crit de dolor i sorpresa. El rostre de Medusa és un autoretrat de Caravaggio.

Marxem de la Galleria degli Uffizi per donar un cop d'ull, a la propera entrada dedicada a Firenze, a la Piazza della Signoria que està al costat.

Atentament.

Senyor i

El Convent de Sant Bartomeu de Bellpuig ( 1 ).

Tornem a l'entrada d'avui a la comarca de l'Urgell, concretament a uns cinc-cents metres del centre de Bellpuig, a l'esquerra de la carretera de Belianes-Vallbona de les Monges on trobem el Convent de Sant Bartomeu que al desembre de 1.984 fou declarat per la Generalitat de Catalunya monument històric-artístic de caràcter nacional. 

Quan acabem de passar l'edifici, a la dreta trobem un aparcament de terra on podem deixar el cotxe. Al sortir d'aquest aparcament, com podeu constatar a la fotografia següent, la residència i centre de dia per a la gent gran està ubicada en un espai reformat annex al convent. A l'esquerra, al fons, es veu l'església  de Sant Nicolau del segle XVI amb el seu campanar hexagonal d'uns trenta metres.

Baixant per la vorera de l'esquerra vaig fins al punt on puc fotografiar la façana on hi ha la porta d'arc de mig punt d'accés al convent.

Ramon Folc III de Cardona-Anglesola ( Bellpuig 1.476 - Nàpols 1.522 ) després del nomenament com a virrei de Sicília va fer una petició a la Santa Seu per fundar un convent de franciscans a la vila de Bellpuig. El papa Juli II autoritzà aquest projecte a la butlla que signà el vint-i-quatre de febrer de 1.507. L'any 1.510 ja era habitable  però l'obra continuà fins al 1.535.

El convent fou construït en un indret en el que al 1.326 ja existia una capella dedicada a Sant Bartomeu que posteriorment es convertí en priorat del monestir premostratenc de Sant Nicolau de Fondarella ( Pla d'Urgell ).

Dirigint la mirada a l'esquerra puc fer la propera fotografia del frontispici de l'església actual que fou construïda entre 1.903 i 1.906 i reconstruïda després de ser bombardejada l'any 1.939 durant la Guerra Civil. L'església primitiva la van acabar de construir l'any 1.515. 

 

A la pàgina web monestirs.cat hi ha la fotografia de Lluís Paluzie ( c. 1.890 ) de l'Arxiu fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya en la que podeu constatar el mal estat de conservació del convent a finals del segle XIX, amb la volta i bona part dels murs esfondrats...

Font fotografia: Lluís Paluzie ( c. 1.890 ) de l'Arxiu fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya.

 

El més destacat de l'església primitiva era el monument funerari de de Ramon Folc III de Cardona-Anglesola que estava situat en una capella del costat de l'Epístola ( el costat dret des del punt de vista dels fidels mirant cap a l'altar ). Entre 1.841 i 1.842, aquesta joia de l'escultura del Renaixement feta a Nàpols l'any 1.525 per Giovanni Merliano da Nola en marbre de Carrara,es traslladà a l'església parroquial de Sant Nicolau de Bellpuig on en podem gaudir actualment.

 

Entrem al convent per la porta d'arc de mig punt amb grans dovelles amb l'escut de Ferran de Cardona-Anglesola i de Requesens, fill del fundador de convent, a la clau.

 

 

Els franciscans s'establiren en aquest indret aprofitant l'església primitiva i aixecant un claustre al costat. Als segles XVII i XVIII el convent visqué una època d'esplendor i es lliurà dels efectes de la Guerra dels Segadors ( 1.640 - 1.652 ).  Però l'any 1.809 durant la Guerra del Francès ( 1.808 - 1.814 ) els francesos van ocupar l'edifici durant quatre mesos cremant tots els altars, l'orgue, el cadirat del cor, portes, finestres... També van robar l'espasa que l'any 1.510 el papa Juli II regalà a Ramon Folc III de Cardona-Anglesola... Un cop expulsats els francesos els castellans transformaren el convent en hospital militar. Els franciscans hi van tornar i el reformaren però l'any 1.835 la comunitat fou exclaustrada, el convent va ser desamortitzat i venut en subhasta pública.

Només entrar-hi a l'esquerra de l'antiga porteria, gràcies a les grans portes de vidre, ja veiem les galeries nord dels dos claustres. En primer terme la del claustre gòtic, i al fons la del claustre renaixentista. La porta que veieu a l'esquerra de la fotografia següent ens permet accedir a l'església.

Però abans d'accedir al primer claustre donem un cop d'ull a les maquetes de fusta que, a més a més d'ajudar als invidents, faciliten a tothom fer-se una idea de l'estructura del convent.

La fotografia anterior és de la maqueta del plànol de planta ( escala 1: 100 ) i a la següent podem observar el convent a vista d'ocell.

Una tercera maqueta ens mostra la secció del claustre renaixentista, l'element arquitectònic més rellevant del convent de Sant Bartomeu.

Deixem les maquetes i anem al primer claustre de dos pisos d'estil gòtic. Només dos dels quatre costats de claustre ( nord i sud ) tenen tres grans arcs apuntats a la planta baixa separats per contraforts coronats amb pinacles.  i una galeria d'arcs de mig punt al primer pis. Aquesta planta, feta l'any 1.515, s'atribueix al mestre piquer Miquel de Maganya. El pis superior, construït al primer quart del segle XVII, actualment reformat acull part de la residència i centre de dia per a la gent gran.

 

Al centre d'aquest petit claustre  hi ha una font de tassa octogonal moderna i tija siscentista ( del segle XVII ) que a la part inferior està decorada amb gallons com podeu constatar a la propera fotografia de detall.

Creuo el claustre i faig la fotografia de la galeria nord des de la galeria sud en la que podeu veure els tres arcs apuntats i darrere de l'arc central la porta d'accés a l'església.

 

Si em giro noranta graus a la dreta puc fotografiar les galeries sud del claustre gòtic ( primer terme ) i del claustre renaixentista ( al fons ).

Després de l'exclaustració del 1.835 el convent caigué en ruïna fins que al 1.899 l'ocuparen i el restauraren els pares paüls. Construïren l'església nova entre 1.903 i 1.906 seguint el projecte d'estil neogòtic dissenyat per Pau Aguiló. Després de les destrosses patides durant la Guerra Civil l'any 1.941 fou restaurada. Els pares paüls transformaren el convent en el seu seminari menor. Fou escola entre 1.922 i 1.972 i des del 1.989 és propietat de la Generalitat de Catalunya.

Abans d'anar fins al claustre renaixentista entrarem un moment a l'església de cinc trams de volta de creueria amb absis semicircular i quatre petites capelles laterals a cada banda.

Com podeu constatar a la fotografia anterior, des de la tercera de les capelles laterals fins al presbiteri es conserva el paviment hidràulic. El podeu veure millor a la propera fotografia de detall.

 

Entre les capelles laterals actuals del costat de l'Evangeli ( el costat esquerre des del punt de vista dels fidels mirant cap a l'altar ) i el mur encara es conserven algunes de les capelles originals del segle XVI. Darrere de la capella més propera al presbiteri, que podeu veure a la fotografia següent, encara hi ha la volta de creuria original del segle XVI i amagat per les estructures de la sagristia i el mirador del duc hi ha l'absis de l'església.

Si vaig fins al presbiteri i faig mitja volta puc fer la fotografia següent en la que podeu observar el cancell que trobem a l'entrar a l'església per la porta del frontispici. Aquesta estructura de fusta evita que l'aire exterior entri directament a l'interior de l'església quan algú obre la porta. A l'esquerra de la fotografia podeu veure parcialment la rampa que ens duu fins a la porta lateral del claustre gòtic.

Tornem al primer claustre pujant aquesta petita rampa i anem a l'esquerra per mirar i admirar el segon claustre. Però abans ens aturem un moment a donar un cop d'ull a l'escala del segle XVII que hi ha entre els dos claustres.

La propera fotografia feta amb angle nadir ( amb la càmera perpendicular al terra ) ens mostra la volta estrellada i la barana de balustres.

Deixem l'escala i, ara sí, anem fins al claustre renaixentista que com podeu constatar a la fotografia següent està arquitectònicament molt allunyat de l'austeritat franciscana...

A la propera entrada dedicada a Bellpuig observarem detalladament aquest claustre i la resta de dependències del Convent de Sant Bartomeu.

Atentament.

Senyor i

Passejant per Avilés.

Amb l'entrada d'avui tanco el petit periple per Astúries, que vàrem començar el passat novembre, en el que hem donat un cop d'ull al patrimoni dels conceyos de Villaviciosa, Oviedo, Llena, Gozón, Gijón i Cudillero. Anem fins a Avilés, capital del conceyu del mateix nom, i comencem a passejar-hi a la plaça Major - també coneguda com plaça Espanya-, on ens aturem per observar l'edifici de l'Ajuntament.

 

 

Aquest edifici, el primer construït fora de la ciutat emmurallada, és un disseny de l'arquitecte Juan de Estrada que fou edificat pel mestre d'obres Marcos Bustiello i inaugurat el dia 22 d'abril del 1.697. Clarament inspirat amb l'edifici de l'Ajuntament d'Oviedo, és un edifici auster, de dues plantes, simètric i amb uns grans porxos.

 

La torre del rellotge, que podeu veure detalladament a la fotografia següent, fou afegida l'any 1.836. A la campana s'hi pot llegir 1839 , el nom de qui la va fer, José De Benero, i "Soy el reloj de Avilés" Al voltant de la campana hi ha el text: "Jilguero soy que a la jaula subo sin temor ni miedo. Me parece que mis voces darán cumplimiento al pueblo".

L'Ajuntament quedà força malmès en el bombardeig de l'aviació franquista del 1.937. Les destrosses foren reparades entre 1.939 i 1.943.

 

 

Anat cap a la dreta de la plaça trobem la calle de Rivero, una de les més tradicionals d'Avilés que trobem documentada en una acta de l'Ajuntament del 1.485. Fou una de les zones d'artesans de la ciutat i Camí Reial a Oviedo. En cinc minuts arribem a la Capilla de San Pedro i a la Fuente de los Caños de Rivero.

Actualment hi passen els pelegrins que fan el Camí de Sant Jaume. La Capilla de Cristo, també anomenada Capilla de San Pedro, fou edificada el segle XVII i al seu interior hi ha l'escut dels Rodríguez León. S'hi veneren les imatges de Jesucrist lligat a la columna i de l'Apòstol Sant Pere, tor un símbol de la ciutat.

A tocar de la capella hi ha la Fuente de los Caños de Rivero, del 1.815, envoltada de bancs de pedra i formada per una pila cilíndrica en la que al centre s'alça un piló cilíndric amb quatre canelles sobre el que hi ha una gran copa de pedra amb la panxa gallonada.

 

 

Si asseguts al banc de pedra, amb planta semi corona circular, que envolta la font aixequem la mirada  veurem la torre cantonera del mur del parc de Ferrera. Si anem a l'esquerra a poques passes trobarem la porta monumental per accedir al parc més gran d'Avilés ( vuitanta-un mil metres quadrats ) i un dels més importants d'Astúries.

Entrem al parc i anem fins a la plaça Domingo Álvarez Acebal on veurem l'església parroquial de San Nicolás de Bari construïda al segle XIII i que fou una part del convent franciscà de San Francisco del Monte.

Però abans gaudirem de les cases del carrer San Francisco, amb els seus espectaculars miradors, que estan davant la façana nord de l'església, l'única que es conserva de l'edifici primitiu.

Aquest és l'únic carrer d'Avilés que manté porxos continuats a tota la vorera dreta. A la majoria d'aquests porxos hi ha bars i restaurants, però també hi podeu trobar l'antiga botiga de queviures La Colosal, del 1.932.

Els arquitectes Manuel del Busto i sobretot Antonio Alonso Jorge van construir fa un segle, entre els números dos i setze d'aquest carrer magnífics edificis ens els que podreu gaudir del modernisme i l'art déco.

 

 

Després de les cases del carrer San Francisco, podeu observar a la fotografia anterior la torre del rellotge de l'Ajuntament i a la dreta la torre del Palacio de Ferrera, un edifici d'estil barroc de mitjans del segle XVII. Fins al 1.998 fou la residència dels Marquesos de Ferrera i l'any 2.003 es reformà per acollir un hotel de cinc estrelles.

Donant mitja volta puc fotografiar la façana nord de la parroquial de San Nicolás de Bari que fou església del convent de San Francisco del Monte. En primer terme podeu observar parcialment el pòrtic de cinc arcs que protegeix la portalada protogòtica que veieu al fons.

L'any 1.959 s'inicià la gran reforma de l'església parroquial en la que una de les obres fou afegir un pis més al campanar i canviar la teulada de pissarra per una de teula àrab a quatre aigües.

Entrem al porxo per observar la portalada protogòtica del segle XIV de transició del romànic al gòtic amb quatre arquivoltes apuntades en degradació i un guardapols. 

Com podeu constatar a la fotografia anterior la portalada està emmarcada en un cos sobresortint coronat per una cornisa ricament esculpida sostinguda per mènsules també esculpides. A les tres properes fotografies veurem detalladament el ric treball de la cornisa decorada amb relleus vegetals de tiges ondulades o amb motius florals a les mètopes.

L'església primitiva, de nau única, mesurava quaranta metres de llarg per deu metres d'ample. Aquesta nau coincideix amb l'actual nau central. Al segle XVI s'hi van afegir les dues naus laterals, la nova sagristia i es començà a construir el claustre adossat al temple. Al segle XVII fou profundament reformada i només es conservà de l'església primitiva la façana nord amb la seva portalada i la sala capitular.

 

 

Com podeu veure a les fotografies de detall algunes de les mènsules són reposicions fetes al segle XIX. A la clau de la tercera arquivolta hi ha un cap humà esculpit com podeu constatar a la fotografia anterior en la que també es veu parcialment la decoració amb botons florals de l'arquivolta més exterior.

A quatre de les deu mènsules trobem representacions antropomòrfiques. A la primera i a la desena es pot veure una dona amb un nen a la falda, i a la tercera i la vuitena a un home amb les cames lleugerament flexionades i amb els braços sostenint la cornisa. Ho apreciareu molt bé a les dues fotografies següents de detall.

 

 

Coronant l'arc apuntat del guardapols hi ha esculpida la figura d'un frare franciscà que podeu veure detalladament a la propera fotografia.

Deixem la cornisa i ens fixem en les columnes, els capitells i les impostes d'on arrenquen les arquivoltes de la portalada. Les columnes tenen el fust llis i els capitells amb decoració, predominantment vegetal, amb diverses composicions entre les que hi ha algunes cares humanes.

Les impostes estan decorades amb uns successió de flors de quatre pètals amb un botó central amb un destacat treball d'alt relleu.

Si donem un cop d'ull a la façana nord trobarem força carreus, possiblement posteriors o reaprofitats, en els que majoritàriament hi ha rostres humans.

Els franciscans ocuparen el convent des de la seva fundació al segle XIII fins a l'exclaustració conseqüència de la desamortització de Mendizábal del 1.836. Del 1.837 al 1.847 el convent fou ocupat per les monges de Santa Clara d'Oviedo. Al 1.848 passà a ser la seu de l'església parroquial de San Nicolás de Bari. En aquell moment del convent només quedava l'església, mig claustre i poques edificacions més.

Durant la Guerra Civil l'església fou violentament ocupada i saquejada. Es varen espoliar els objectes religiosos i cremar imatges i retaules. Es destinà a magatzem d'explosius i caserna. A partir del 1.939 es començà a reconstruir.

Deixem l'església per apropar-nos a la Plaza del Mercado, coneguda també com Plaza de los Hermanos Orbón, construïda a la segona meitat del segle XIX. La gran plaça de planta rectangular té al centre l'edifici del mercat on hi ha les parades. A més a més els dilluns podem donar un cop d'ull al mercat setmanal.

Aprofiteu per gaudir d'aquest espai en el que les columnes de ferro i les galeries de fusta són les protagonistes indiscutibles.

A tocar de la plaça hi ha el Palacio de Camposagrado, del segle XVII, que actualment acull la Escuela Superior de Arte del Principado de Asturias. El palau té dues façanes molt diferents, la nord  és molt sòbria però la sud - que podeu veure a la propera fotografia- està considerada el millor exemple del barroc asturià.

 

Des les dues façanes, del segle XVII, es desconeix l'autor de la nord  i el de la sud probablement fou l'arquitecte Francisco Menéndez Camina que la va fer entre 1.693 i 1.696.

Al cos central, sobre el balcó superior, hi ha l'escut del Marqués de Camposagrado amb dos sostenidors armats. En heràldica s'anomenen sostenidors ( tenantes en castellà ) a les figures humanes, animals o fantàstiques que aguanten o acompanyen un escut.

La fotografia de detall anterior ens permet observar millor l'encoixinat que emmarca totes les obertures i les cantonades de les torres i la decoració que hi ha entre les finestres i els balcons.

Atentament.

Senyor i