Entre la Punta Meliso i la Punta Ristola trobem la localitat de Santa Maria di Leuca, la que està més al sud del Salento, la comarca que es coneguda com el "taló de la bota" de la península italiana. Un lloc que ens regala poder observar tranquil·lament com es fonen la Mar Adriàtica i la Mar Jònica.
A la fotografia anterior podeu veure parcialment la Punta Meliso i enfilats al penya-segat, d'esquerra a dreta: la Basilica Santuario di Santa Maria De Finibus Terrae ( 1 ), il Faro di Lecua ( 2 ) i l'Ex Colonia Scarcialia a Santa Maria di Leuca ( 3 ).
La Basilica Santuario di Santa Maria De Finibus Terrae fa segles que és un punt important de peregrinació. Construïda sobre un temple romà dedicat a Minerva amb el pas dels segles s'hi han fet molts canvis. L'edifici actual, una barreja de lloc de culte i fortalesa per resistir les incursions dels turcs i els sarraïns, és el sisè i es va fer l'any 1.720. La sòbria façana està feta amb pedra de Lecce.
Seguint el disseny de l'enginyer Achille Rossi al cim de la Punta Meliso, en el lloc on hi havia una torre sarraïna, es construí l'any 1.864 l'espectacular far de 48,6 metres d'alçària i que està a cent dos metres sobre el nivell del mar. El far està format un edifici de planta rectangular i la torre octogonal. Els seus feixos de llum blanca són visibles des de cinquanta quilòmetres de distància.
Deixem la Basilica Santuario i el far i tronem al port. Sobre la Grotte Cazzafri es construí l'any 1.928, en plena època feixista, l'Ex Colonia Scarcialia, un antic hospital per als malalts de tuberculosi.
Per deixar la Punta Meliso pugem passejant i gaudint del paisatge a tocar de la mar fins a la via Doppia Croce de la que veieu com alguna de les cases d'aquest carrer treuen el nas per damunt de les capçades dels arbres.
Ja a la via Doppia Croce si comencem a passejar cap al centre anirem trobant vil·les ( cases més o menys luxoses envoltades de jardí ), algunes abandonades.
El centre de Santa Maria di Lecua està format per casetes baixes emblanquinades i per vil·les eclèctiques construïdes a finals del segle XIX algunes amb elements arquitectònics clàssics, però altres força extravagants.
Després de passar per un pontet que creua la petita riera anem a l'esquerra cap al port turístic i el centre per Lungomare Cristoforo Colombo, el passeig marítim de la localitat. Aviat trobem la villa més coneguda situada a primera línia de mar, Villa La Meridiana.
A la part superior dreta de la fotografia anterior treu el nas la Villa Mellacqua, construïda l'any 1.878 seguint el projecte de l'enginyer Giuseppe Ruggieri que s'inspirà en els castells francesos del segle XIX. Un edifici neogòtic amb quatre torres cantoneres coronades per cobertes piramidals. Durant la Segona Guerra Mundial fou ocupada pels aliats i es convertí en guarnició militar temporal.
Villa La Meridiana, antiga Villa Ruggieri ( primer propietari i dissenyador de l'edifici ) té una façana d'estil art decò eclèctic pintada amb groc ocre i vermell pompeià. A la part superior de la balconada hi ha un rellotge de sol. Està coronada per una llanterna-mirador.
Fins al 1.800 Santa Maria di Lecua era un senzill poble de pescadors, però la bellesa del lloc va despertar l'interès de les famílies riques del Salento. Al voltant de la població es construïren les primeres vil·les, cadascuna amb el seu propi estil arquitectònic. Les famílies nobles de l'aristocràcia salentina encarregaren els millors enginyers i arquitectes del moment la construcció d'una vil·la perquè tenir-la donava un prestigi indiscutible.
Com podeu constatar a la fotografia anterior de detall al rellotge que hi ha sobre la porta central d'accés a la balconada s'hi pot llegir l'any 1.874.
Les vil·les eren autèntiques residències senyorials amb un parc, jardí al davant, una capella particular, estable pels cavalls, caseta pels carruatges i una bagnarole ...
Si faig mitja volta, en lloc de mirar a Villa La Meridiana, el que veig és el mar que hi ha davant i faig la fotografia anterior en la que podeu veure en primer terme la bagnarole d'aquesta villa pintada amb els mateixos colors. A la seva dreta, més lluny, la bagnarole la Villa Tommaso Fuortes ( edificada al 1.880 en estil neopompeià) que està a l'esquerra de la Villa La Meridiana després d'un hotel de nova construcció..
Al segle XXI gairebé tothom passa l'estiu hores i hores per estar ben bronzejat però al segle XIX i fins als anys vint del segle XX la pell blanca era símbol de distinció entre la classe alta, l'aristocràcia i les famílies reials. La bagnarole, a més amés de protegir la intimitat i gaudir dels efectes beneficiosos del mar, conservava la blancor de la pell.
Cadascuna d'aquestes petites construccions de pedra per banyar-se però no bronzejar-se té un estil que recorda al de la villa a la que pertany.
A la propera fotografia del passeig marítim, entre els dos fanals, podeu veure en primer terme la bagnarole la Villa Tommaso Fuortes i al fons l'Ex Colonia Scarciala, el far i a l'esquerra la Basilica Santuario di Santa Maria De Finibus Terrae ( fi del món... ).
Si continuem passejant en direcció a Punta Ristola aviat trobem una tercera bagnarole de pedra ubicada a l'antic moll anglès a només dos minuts caminant des de la Villa Tommaso Fuortes.
La construcció de bagnarole es remunta als anys vint del segle passat i les empraven les dones de les famílies riques que també tenien una vil·la. N'hi havia de plata circular, quadrada o octogonal.
Malauradament només es conserven les tres bagnarole que us he mostrat a les fotografies, les tres de pedra. Però hi havia quatre tipus: le bagnarole a conca, le bagnarole scoperte, le bagnarole in legno i le bagnarole in pietra.
Les a conca són forats excavats a la roca on s'hi banyaven la població local. Les anomenades scoperte són basses rectangulars excavades a la roca. Cada bassa era propietat d'una família local. In legno eren les que tenien una base excavada a la roca i una escala a la roca que conduïa a l'aigua. Tot estava protegit amb una estructura de fusta que el propietari s'encarregava de desmuntar a l'hivern. In pietra estan construïdes totalment en pedra i són les que encara podem veure al passeig marítim.
Durant la Segona Guerra Mundial moltes de les vil·les de Santa Maria di Leuca foren requisades per acollir persones desplaçades. Moltes de decoracions metàl·liques de les vil·les s'empraren per a fabricar armes.
Després del conflicte bèl·lic algunes de les vil·les van quedar enfonsades i abandonades. Altres les han reconstruït i només algunes conserven la seva bella i majestuosa estructura original.
A finals del segle XIX hi havia més de quaranta vil·les, moltes dissenyades pels enginyers Giuseppe Ruggieri i Achille Rossi.
Al passeig trobareu un plafó informatiu que us convida a entrar a le bagnarole de forma gratuïta. Tres de les fotografies ens mostren el seu interior.
Durant la Ville in Festa que es celebra cada mes de maig els propietaris que hi participen obren les portes dels parcs i algunes estances de les seves vil·les. Aquesta festa que inaugura oficialment la temporada d'estiu dura dos dies.
Atentament.
Senyor i
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada